ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LA REPRESSIÓ DEL 1714 ES TRASLLADA AL 2019

24/9/2019

0 Comments

 
Picture

La victòria militar dels borbons amb l’ajut de França al 1714 va esdevenir un autèntic suplici pels catalans en tots els àmbits. No nomes van eliminar la sobirania del Principat i els acords federals amb Aragó, País Valencia i Sas  Illes, sinó que van iniciar el que durant més de tres segles estem patint, l’anorreament i l’espoli total equiparable al genocidi nazi i franquista. Documents recents, divulgats a la revista SAPIENS, ens mostren amb quina cruesa els borbons, castellans, botiflers i mercenaris, varen actuar als Països Catalans.

Instrucció borbònica:
"Siendo oy lo principal a que debe atenderse el establecer la soberanía, desterrar la irregularidad del gobierno antiguo y reducir aquellos vasallos a la obediencia y sugeción que importa.” Es tracta d’una instrucció secreta enviada als corregidors de Catalunya perquè actuessin amb l’únic objecte d’esborrar qualsevol símbol de supervivència d’un país sobirà. 

La humiliació, persecució i càstig contra els catalans i Catalunya, fins i tot va arribar als indrets més íntims.

Decrets de prohibició d'armes
Els decrets de prohibició d’armes es van aplicar sense excepcions. A més de prohibir els gremis que les fabricaven, el zel dels ocupants va arribar fins al punt que tenir un simple ganivet a la cuina de casa podia comportar la immediata crema de l'habitatge i l’execució pública de l’infractor.

La diàspora i persecució dels dirigents catalans, va deixar Catalunya orfe de liders, ideea i propostes de futur.

Una de les conseqüències més importants de la guerra va ser l’exili massiu de persones de totes les classes socials i de tots els regnes peninsulars, en total, entre 25.000 i 30.000 persones. Catalunya es quedava, via exili, presó i execucions, sense els dirigents que havien pilotat el país. La marxa havia començat després de la signatura del tractat d’Utrech, però l’endemà de l’11 de setembre es va desencadenar una veritable onada de fugides. Milers de catalans que veien perillar la seva vida van fugir clandestinament, al temps que el col·lectiu eclesiàstic i els no catalans que vivien a Catalunya eren desterrats.

Aquest és el resum de la derrota. Els borbons, fins i tot el període de les dues Repúbliques espanyoles, han fet prou be la seva feina. Ara actualment i amb el suport dels Estat de la Unió Europea, pretenen acabar la feina, i fer-nos espanyols utilitzant els mateixos mètodes que al 1714. Repressió, venjança i una certa legalitat que només serveix per legitimar la seva pretensió de fer passar la seva violència institucional com democràtica. Han passat més de tres segles i res ha canviat, be, si, ahir eren castellans i borbons francesos i avui són espanyols.
  • Entre 25.000 i 30.000 persones de totes les classes socials i de tots els regnes peninsulars es van haver d’exiliar a causa de la guerra. Els catalans en van ser el col·lectiu majoritari.
  • Hi va haver uns 4.000 afectats per detencions, execucions, deportacions i penes de galeres després de la guerra.
  • Les 6 universitats catalanes que acollien 4.000 estudiants, van ser clausurades per Felip V el 17 de setembre del 1714.
  • El cadastre va multiplicar per 7,3 la pressió fiscal directa dels catalans. De mitjana, els catalans van passar a pagar 8,12 vegades més.
  • Uns 30.000 soldats es van quedar a Catalunya en finalitzar la guerra. La forta presència militar es va prolongar durant tot el segle XVIII.
  • 12 anys va estar penjada al portal de Mar de Barcelona la calavera del general Josep Moragues, líder de la resistència i general de l’exèrcit de l’arxiduc Carles.

0 Comments

NO ENS VOLEN CATALANS

22/9/2019

0 Comments

 
Picture

Ni que deixéssim de ser independentistes i només catalans, els espanyols mai ens voldran ni estimaran.
No és que ho diem nosaltres, ho diuen els espanyols que han maldat per fer govern i han mostrat la seva incapacitat i ates que anem a eleccions espanyoles, que ningú ho oblidi, espanyoles per a major gloria de la Nació espanyola España.

A nosaltres els catalans i després de dir-nos a la cara, obertament, per escrit, radiat, televisat i des de el faristol del Congrés, que ens aplicaran el 155, o qualsevol article de la Constitució per lligar-nos curt, confirma l’estimació que ens tenen. Fa més de tres segles que ho sabem i patim.

No volen estar sotmesos als vots dels independentistes. Tampoc fer coalició amb els altres espanyols d’esquerres. Els de ER, i desprès de les declaracions del PSOE i UP, disposats quan convingui a l’aplicació del 155 i d’altres articles de la seva Constitució, hauran d’explicar i molt be, perquè collons volien aquest govern de coalició espanyol amb un President del PSOE al mateix nivell que qualsevol altre partit de dretes espanyol, i a canvi de res.

El mes d’Octubre tindrem sentencia. El judici farsa haurà finit. Sembla que per tots el indicatius de venjança la sentencia serà exemplar. L’absolució no és contempla.

Correspon a les nostres institucions, Govern i Parlament donat que tenim majoria independentista liderar la resposta. Ara bé, sense l’acord estratègic i unitari dels partits i societat civil, el que des de aquí podem garantir és que si la resposta no és combativa i de resistència, els presos i exiliats ho seran i per molt de temps.

El 10 de Novembre Espanya te eleccions. Abans però haurem tingut la sentencia. Qui pretengui continuar legitimant el regim del 78 dient-nos que des de Madrid farem més força i tindrem més repercussió mediàtica, directament menteix. No ens volen a Madrid i ja tenim al Consell de la República, (no per, aviat), per tant la primera qüestió a preguntar-nos és si cal participar d’unes eleccions d’un país i Estat. Si és que si només pot tenir un objectiu fer ingovernable Espanya i fer servir la nostra força per obligar-los a negociar, i això només és pot fer guanyat la majoria d’escons amb una llista de país. Els que la rebutgin només ho podran defensar per una aposta malaltissa d’una pretesa hegemonia que mai aconseguiran, o per uns diners que al cap a la fi surten de l’espoli català.

La possibilitat real de no anar-hi, només és podria contemplar des de la perspectiva real d’implementar la República ja proclamada i abandonar totes i cada una de les representacions d’Espanya a Catalunya.

La sentencia obligarà a tothom i els que rebutgin la UNITAT, a les hores ja  podrem dir obertament que mai han volgut la independència i només l’han utilitzat per interessos partidistes, personals i molt ens temem que pels mateixos que defensen els unionistes a casa nostra.

Una resposta proporcional. La que no hem estat capaços de fer aquests dos anys, segur que cal, però la proporcionalitat a la repressió exercida per Espanya i el seu Estat contra els catalans i Catalunya, només pot ser la independència. Ho podem fer, només ens cal pensar amb els nostres i Catalunya. Ni més ni menys.


0 Comments

SI NORMALITZEM TOT EL QUE ESPAÑA I EL SEU ESTAT ENS IMPOSA, PLEGUEM

10/9/2019

0 Comments

 
Picture

L’any 2012 la justícia espanyola a través del TC, liquidava un nou Estatut per Catalunya, on només és pretenia tenir més competències i un cert reconeixement com subjecte polític, Nació. En cap cas és pretenia un divorci, ni ser deslleials a España i al seu Estat.

La resposta desfermada al nou Estatut, de Sau, malgrat la distancia, va produir la mateixa resposta que el de Nuria. PP, PSOE i més tard Ciutadans, van enverinar i reblar l’anticatalanisme des de tots els àmbits.

L’Estatut aprovat primer al Parlament amb majoria absolutíssima, va ser, “cepillado” pels grans amics de ERC, PSOE i desprès, malgrat el Referèndum d’acceptació, el Tribunal Constitucional espanyol, va acabar la ribotada.

Va quedar clar. Ni el Govern de la Generalitat, ni el Parlament, ni la voluntat popular de Catalunya, mai han pintat res, o tant poca cosa que millor deixar-ho aquí.

Normalitzar la repressió, que tenim un Estatut ribotat, que l’Estat i tot el que se’n deriva, ens fa perdedors. Ser carcellers dels nostres líders politics per posar urnes i quedant-nos mirant la lluna, és la nostra derrota, i continuar administrant una autonomia amb permís de Madrid, la nostra vergonya per molt que se’ns digui que millor aquest minso poder que cap.

Alguns politics, han llençat globus sonda, per adaptar la seva estratègia. Primer la proposta del indult, figura que irremediablement comporta l’acceptació de la sentencia. Ara l’amnistia. Només manca afegir i “Estatut d’Autonomia”. Bona proposta aquesta, igual aprofiten per amnistiar a tots els corruptes del PSOE i PP. Com varen fer al 78, democràcia a canvi d’oblidar la dictadura franquista.

Ens odien perquè no volem ser ni castellans ni espanyols ( Wert, hay que espanyolizar a los niños y niñas de Catalunya). Espanya, el seu Estat i l’unionisme franquista borbònic, van afluixar durant el primers 20 anys desprès del 78, però han après que la construcció de la seva Nació només és possible destruint les altres. Com fer-ho també, controlant tots els ressorts de poder, amb lleis, una certa legalitat i repressió. Hitler també va funcionar amb la seva legalitat.
Espanya, el seu Estat, els espanyols unionistes, la seva casta dominant, i els seus privilegis, que són fruit d’un espoli històric, ho tenen clar. Espanya sense colònies que exprimir, sense recursos propis, és redueix a Castella i uns trossos de terrenys guanyat als del Àndalus, i amb això, avui no van enlloc.

El problema el tenim a Catalunya. Nació o regió. Autonomia o República. Espanyols o catalans. Amos dels nostres recursos o esclaus de la “bondat” espanyola. Normalitzar i legitimar les imposicions d’un altra nació o lluita determinada.

La sentencia del judici farsa, franquista, condemnarà, de fet ja ho són amb els gairebé dos anus que porten de presó preventiva, a demòcrates pacifistes. No ho faran només per posar urnes, ho faran perquè han fet aflorar que el regim del 78 és una continuïtat del franquisme.

Tots aquells que proposin que hem de continuar insistint amb el diàleg amb els espanyols unionistes i d’arrel franquista, no fan res més que normalitzar el que tenim a sobre. Amb els antidemócrates, nazis i feixistes no és dialoga, se’ls combat.

L’escenari, per molt que és vulgui tergiversar, canviar, i fer-nos creure que tenim aliats democràtics a España, és tant pervers com clar. Amb Espanya, el seu Estat i els unionistes espanyols no en tenim, i qui ens digui que la lluita és de classes i que primer la revolució social, ens menteix descaradament. Avui molts treballadors, de la classe obrera, voten PP, PSOE, Ciutadans i Vox. O no.

Desgraciadament estem normalitzant la repressió i persecució. Denunciar-ho només en termes politics esta prou be. No afegir que no som ni tenim capacitat per construir res que no sigui d’acord als designis espanyols, ara és un greu error.
​
Avui com ahir, tot i que el sentiment identitari, ens ha fet transmetre, cultura i historia, no ni a prou. Hem de treballar la denuncia del que podríem ser i no som si fóssim independents. Salaris, pensions, solidaritat, creixement, modernització, serveis, cultura, són conceptes antagònics ​amb la cultura espanyola. Ells només saben robar, rapinyar i viure de l’esforç d’altres pobles. Ara ens cal que els espanyols que viuen i treballen a Catalunya, i que mai han pensat en fugir, entenguin que el seu futur i dels seus passa per una Catalunya lliure i no normalitzadora de la repressió i manca de drets.

0 Comments

ER DE CATALUNYA, O D'ESPAÑA

8/9/2019

0 Comments

 
Picture

La direcció de ER, ha decidit que va per lliure. Amb una, de moment amagada, estratègia que pretén sumar només als d’esquerres, pretenguin el que pretenguin i saben que uns volen sobirania catalana dins d’Espanya i d’altres volen un referèndum per votar no a la independència de Catalunya.

Junqueras, Aragonès, Tarda, Rufian, Sol, Sabria, i pot ser alguns altres capitostos com l’Huguet i la Simó, ho tenen clar. La resta del partit de moment no ho sabem. No és el mateix el PSOE al govern que el PP i menys un govern espanyol del PP, Ciutadans i Vox. El que obvien és que els unionistes espanyols de dretes i d’esquerres tenen un pacte de sang per defensar el seu Estat i la seva nació que la volen com Franco i els borbons, una, castellana i “lliure”.

Si fóssim objectius, però molt, fins i tot i podríem estar d’acord. Millor els que van d’esquerres que els altres. El problema són els fets, GAL, Filesa, BOE, Roldán, Guerra, ERE’s, portes giratòries, 155, defensors dels borbons, renuncia de la República ni que fos espanyola, abdicació de resolucions fetes per ells mateixos com el dret d’autodeterminació dels pobles, la seva intransigència amb el català prohibint-la al Parlament europeu, llei mordassa, reforma laboral, retallades, despesa militar, Però no. Fins i tot cap de les 350 propostes per ser investit, ofereix al poble català cap altre reconeixement que no sigui la submissió política i econòmica. Poca broma, i si aquesta és l'esquera progre espanyola, dels que esperem aliances, anem dats.

Cal saber i tenir clar que el regim del 78 va ser un pacte de sang per legitimar el franquisme i als borbons, fet que ens mostra amb total claredat, que actualment a Catalunya l’aposta és determinant: independència o comunitat autonòmica supeditada als designis de Madrid.

Cal situar-nos on som i decidir. PSOE, PP, Ciutadans, UP, i ara Vox, són les forces unionistes espanyolistes i defensors del seu constitucionalisme i l’única oferta que ofereixen al poble català, és la seva legalitat, jugar-hi i quan els astres estiguin alineats, modificar la seva Constitució i legalitat.

Aquest fet, la de modificar la Constitució espanyola per fer possible un referèndum d’autodeterminació, és matemàticament un brindis al sol. De 350 diputats Catalunya pensant que tots els nostres diputats estesin per la independència, 48, encara ens farien falta 185 diputats espanyols. Tant al Congrés com al Senat i després un Referèndum. Algú avui pot afirmar i assegurar que tenim aquestes condicions, o que les tindrem d’aquí 40 anys. Cal saber que si a Catalunya lluitem per eixamplar-nos, Espanya i el seu Estat amb la seva legalitat no pararà fins destruir-nos.

ER, de Catalunya o de la pretesa Espanya federal, que ara seria borbònica, fa que el seu nou relat estratègic faci aigües. Els unionistes espanyols d’esquerres anys n’han tingut per construir un sistema federal. No els hi calia modificar la seva Constitució. Però som on som i l’únic que rebem malgrat anys de lleialtat i solidaritat, és repressió política, econòmica, judicial i policial.

Els termes i qualificatius poden ser relatius, però avui afirmem que amb la nació espanyola, que la volen al preu que sigui, i el seu Estat MAI pactarem amb democràcia un Referèndum d’Autodeterminació.

Fins i tot, si a Catalunya el percentatge independentista arribes a ser escandalós, si negarien. Catalunya és un boti de guerra des de el 1714 i com tots els espais conquerits a sang i foc, fa que penetri al ideari col·lectiu espanyol la pertinença com quelcom personal i per sobre fins i tot dels drets socials, individuals, col·lectius i la democràcia.

ER, haurà de decidir, obertament, sense embuts que vol que pretén i quin és el seu objectiu de país, sobre tot perquè contextos com el que tenim ara és donen una vegada cada segle.

Per cert recordar que amb la proclamació de la República catalana feta per Francesc Macià i avortada des de el Govern de la República espanyola amb el suport dels federalistes encapçalats per Lluis Companys, des de ERC, i l’acceptació del Estatut de Nuria, que seria retallat a Madrid, la historia és repeteix, ens va condemnar, com ara, a no ser res altra cosa que espanyols i de segona.

Ningú dels actuals politics, historiadors, tertulians explica que hagués passat si Macià hagués tingut el recolzament de tothom a Catalunya. La República espanyola  només tenia dos opcions, la democràtica d’acceptació de la voluntat popular o l’exèrcit. Tot hagués quedat clar i fins i tot és podria haver evitat una guerra civil.


0 Comments

DE LA REPÚBLICA CATALANA AL ESTATUT DE NURIA (Capitol III)

5/9/2019

0 Comments

 
Picture

Ja hem dit que dins de ERC, cohabitaven dues sensibilitats prou definides, la de Macià amb Estat Català, i per la independència de Catalunya en forma de República, i la tropa de Companys, federalistes, obreristes i de classe a favor, uns de la República espanyola Federal i altres eliminar l’Estat.

Que Macià proclames la República catalana desprès que Companys proclamés la espanyola des de l’Ajuntament de Barcelona, ho deia tot.

El “contuberni” republicà, espanyols de dretes i esquerres, sempre ho van tenir clar, “liquidar als borbons en cap cas hauria de suposar la liquidació de la Espanya una i de significat i caire castellà”.

La República espanyola no podia permetre cap aventura “revolucionaria” trastoques la seva espanyolitat tot i que és digués republicana.

Madrid maldava per legitimar el nou regim. Calia una transició que molestes el mínim possible a les castes, militars, empresarials, eclesiàstiques, fins i tot monàrquiques, per evitar danys majors, deien.

Calia consolidar la II República com fos. La proclamació de la República catalana, va agafar a contra peu la constitució del primer Govern de la República espanyola. La República Catalana esdevenia el fet polític més rellevant a la Península si tenim en compta que la República espanyola formalment encara no estava constituïda i provenia d’unes eleccions municipals.

Fos com fos, Madrid, i una vegada constituït el primer govern de la República presidit per Manuel Azaña, va començar a pressionar per fer desistir a Macià del seu objectiu, tot i que en cap cas, Macià és deslligues del nou regim república espanyol.

Macià i la seva proclamació de la República catalana, estava prou estudiada per dignificar el mandat popular i per no establir una trencadissa amb el nou regim republicà. Macià sabia que hauria de negociar i no era el mateix des de una posició de força, saben que els federalistes espanyols més els de Catalunya no combregaven amb la República catalana ni que fos dins de la Confederació de Repúbliques Ibèriques. Macià va tenir clar que l’encaix territorial i trencar amb el passat dels borbons i dictadors reclamava fets consumats.

Dos dies va trigar el nou Govern de la República espanyola, desprès d’intents bilaterals per obligar a Macià que renuncies a la República catalana. Madrid envia tres Ministres per fer desistir a Macià.

Que Aguirre volgués proclamar la República Basca, fet avortat per la prohibició de que alcaldes i regidors és reunissin a Gernika. El Govern de la República espanyola prohibeix l’acte i envia a la GC i unitats militars i la pretensió basca és liquidada d’arrel.

Fernando de los Rios, Marcel·lí Domingo i Lluis Nicolau d’Olwer, dos d’ells catalans, van ser els Ministres en nom del Govern de la República espanyola per fer desistir a Macià. Les reunions negociadores, intenses i tenses van definir les posicions, els defensors de la República catalana, sabedors de la seva debilitat organitzativa i els de la encara hipotètica República Federal on sumaven catalanistes, republicans internacionalistes, lerrouxistes, sindicats i anarquistes. Lluis Companys sabia que malgrat el suport popular del “Avi” la partida la tenien guanyada, ells controlaven el carrer.

Macià pressionat per Lluis Companys i Tarradellas fan desistir a Macià i és quan diu que “aquest dia és el més trist de la meva vida”. Macià accepta que institucionalment Catalunya tindrà President, Consellers, no ministres, i un Estatut d’Autonomia aprovat al Congres de la República Espanyola.
​
Lluis Companys va ser el director de la redacció del Estatut de Nuria, el que ell no sabia era com acabaria tot plegat. Ho expliquem més endavant.


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.