Blog Archives

LA CENTRALITAT COBEJADA

31/12/2019

Fins no fa gaire la centralitat política i el peix al cove, eren paternitat de CDC i el PNV. Dues forces de “centre dreta”. Avui CDC és historia i el PNV no i sabent-ne amos del seu futur (amos de la hisenda), les seves condicions a la governabilitat d’Espanya i el seu Estat, continuen sent de peixos al cove.

Ara mateix la lluita aferrissada no és ideològica per molt que ho pretenguin els de UP, ER, i Bildu. De fet, investir un president del PSOE amb tot el que han fet i fan, és contrari als postulats d’esquerres i progressistes. Espanya tot i no ser la Suiza de la UE, tampoc és Biafra. Avui les anomenades esquerres que viuen i molt be dins del capitalisme, tenen clar que si volen governar, la centralitat és el camí, i per això cal abandonar dogmes i objectius.
Sembla que PNV i Bildu ja han tancat l’acord d’investidura. Sembla que els de ER també. De moment no sabem els motius de Bildu. Els del PNV tampoc, a banda de reclamar la competència en matèria de Seguretat Social. Poca broma. Igual el seu peix al cove aquest cop trenca un tros de la Espanya única. De fet ja ho fan amb el seu Concert Econòmic. La seva solidaritat és decideix amb un pacte, EL CUPO.

No hi donem més voltes, ER i Bildu volen ser hegemònics, tot i que Bildu ho te pitjor, la centralitat i comoditat social és propietat exclusiva del PNV. Fer-se amb una centralitat cobejada, vol dir renunciar a projectes i objectius suprems. La centralitat te la virtut de possibilitar èxits electorals a canvi de renuncies. Eixamplar des de la centralitat només te un camí, assumir on ets i qui te el poder, i guanyar des de la centralitat, vol dir que tots els poders fàctics i econòmics sempre assumiran que formes part del regim i que no hi ha cap perill de subversió.

El problema que tenen aquells que anaven venen ideologia i progressin-me, és que a Euskadi la centralitat ja te amo, i a Catalunya el centralisme avui està en mans de JxCat, La Crida, ANC i Òmnium, i per molt que ER tingui legítimament aquest objectiu, mai podrà traueres de sobre que és un partit d’esquerres, si més no és el que diuen. I que quedi clar el centralisme mai serà d’esquerres.

0 Comments

AQUEST COP NO NOMÉS PLORAREM TAMBÉ RIUREM

29/12/2019

0 Comments

Deu nido l’escenari. Sentencia del TJUE que Espanya no compleix. Bufetada amb tota regla a la justícia espanyola i disbauxa entre l’Advocacia, Fiscalia i TSJE. Reconeixement com euro diputats al President Puigdemont i Conseller Comin. Alliberament dels CDR després del muntatge policial i judicial. Petició exprés per condemnar al President Torra i inhabilitar-lo. Necessitat del PSOE i UP per investir al Pedro Sánchez el més rapit possible per evitar la pressió de l’entramat més unionista de dretes i del seu Estat. Revisió de les pensions al calaix i utilitzat per pressionar als de ER per la investidura. No derogació de la llei del PP sobre la reforma laboral i la mordassa. Conflicte internacional a Bolívia. Avis de la UE sobre l’ incompliment del deute i d’unes previsions de creixement a la baixa. Ufffff......

I si, plorarem perquè investir al Pedro Sánchez en cap cas resolt el conflicte amb Catalunya, sobre tot perquè els unionistes espanyols mai contemplaran que el poble català pugui decidir.

ER haurà d’explicar i molt be perquè investirà, sembla que ja està fet, al Pedro Sánchez. Investir-lo amb presos politics, uns quants dels seus, exiliats i amb la dèria d’apartar a la nostra màxima representació institucional al MHP Quim Torra, té visos d’operació partidista.

I finalment, fins i tot, i malgrat el nostre patiment potser riurem i molt quan ER no pugui derrotar al MHP Carles Puigdemont perquè aviat serà inevitable tornar a les urnes i si en el segon tripartit la patacada de, a les hores ERC, va ser descomunal de 22 a 10 diputats, aquest cop serà estratosfèric. I plorarem perquè sempre hem tingut clar que sense la unitat mai ens en sortirem.

0 Comments

ELS QUE FARAN FESTA I GROSSA SÓN ELS DEL PSOE I UP SI ER CLAUDICA

26/12/2019

0 Comments

No cal insistir, mana l’Estat espanyol i tot el seu entramat de funcionaris d’arrel franquista.

Van complir, tot i que no del tot, però per primer cop els nostres representants politics, van dir Referèndum o Referèndum i és va fer. L’1 d’octubre del 2017, marcarà per sempre més un abans i un desprès.

Un Referèndum que ha tingut la virtut de situar Espanya i al seu Estat al nivell de països repressius com Turquia.

Espanya ara mateix és una “dictadura democràtica”, on els drets son conculcats i en cap cas permet la defensa d’objectius politics tot i que es faci des de la més estricta normalitat democràtica i pacifica.

Tenim presos, exiliats i una repressió judicial i policial desfermada gràcies al PSOE, PP, Ciutadans, UP i ara Vox, i ER mentrestant de festa per celebrar que són els de la clau per investir a un dels seus, “d’esquerres i progressista”.

Investir al Pedro Sánchez del PSOE, sabent-lo un dels responsables del 155 i d’una repressió demencial, pel sol fet que s’autoanomeni “d’esquerres i progresista”, fill d’un partit espanyol contrari als drets dels pobles, del GAL, de Filesa, dels Roldán, dels Guerra, dels ERE’s, del BOE, de “cepillarse” la voluntat dels catalans, del apoyaré lo que apruebe el Parlament, de blanquejar el franquisme i borbons, dels que abans que demòcrates espanyols, serà si succeeix, altra traïció al poble català, als que han patit física i mentalment, als que varem votar independència l’1 d’octubre, als nostres líders i presos politics presos i exiliats.

Espanya i els seu Estat s’estan passant la legalitat de la UE pel forro. Junqueras ara mateix és un segrestat, i la resta, presos per voluntat d’una fiscalia i TSJE que saben que han estat condemnats amb un judici farsa d’arrel franquista.

I mentrestant tinguem presos i exiliats per complir i defensar la voluntat popular, no pot haver-hi festa, i si s’envesteix al Sánchez, que ningú en tingui dubtes, al PSOE i UP els hi haurà tocat la grossa i faran la seva gran festa repartint-ne el poder espanyol.

0 Comments

SI ER FA PRESIDENT AL PEDRO SÀNCHEZ A CANVI DE RES, DESPRÈS QUE NO ÉS QUEIXI

23/12/2019

0 Comments

Amb una taula de negociació, els espoliats, els reprimits, els empresonats, els exiliats i sobre tot els sense feina, sense vivenda, sense atur, no n’hauríeu de tenir prou.

Sembla que els de ER amb una taula i compromisos futuribles en poden tenir prou. Fer president d’un Estat del que volem marxar, tenint presos politics i represaliats als exili, és, si més no estrany, si al mateix temps un va dient que és indepe i vol una Catalunya lliure. Sobre tot perquè tota negociació democràtica sempre s’inicia des de zero.

No només ens van massacrar al 1714, van fer el que fan els poders dèspotes i criminals, anorrear-nos fins al moll de l’os, amb la voluntat de liquidar-nos com a poble.

Aquesta ha estat la màxima dels borbons, liquidats a França, i dels successius dictadors castellans com el Primo de Rivera i Franco.

No és cap anècdota que tinguem als nostres representats a la presó i d’altres a l’exili. Com sempre els catalans han volgut imprimir qualitat democràtica a la societat, també a la resta dels pobles peninsulars i els espanyols han fet el contrari. De fet quan els poders d’un Estat normalitzen i blanquegen dictadures, els primers que rebem som els catalans.

Cal investir al Pedro Sánchez? Potser si que és el millor remei abans que la dreta i ultra dreta espanyola prenguin altra cop el poder institucional complert. Ara be, el PSOE i Pedro Sánchez tenen, i potser la darrera oportunitat per guanyar-se credibilitat i progressisme i fer-ho és tant senzill com aplicar la sentencia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Llibertat immediata de l’Oriol Junqueras, nul·litat del judici i garantir que per llei és modificarà l’elecció de magistrats al poder judicial i Tribunal Constitucional. I per fer-ho possible el Govern té l’advocacia de l’Estat i el Fiscal General de l’Estat. Voler és poder.

Aquest és el primer pas per començar a negociar la investidura. La resta dels continguts, autodeterminació, referèndum, deutes socials i econòmics, han de ser-hi presents sobre tot perquè més de dos milions de catalans ho exigeixen. Ni més ni menys.

0 Comments

EL TRAGA-LA DE LA JUSTÍCIA ESPANYOLA

17/12/2019

0 Comments

Quan l’Estat d’una nació esdevé un poder fàctic, la democràcia ha deixat d’existir.

El regim del 78 va preservar, gracies al remor dels fusells, que un munt de funcionaris franquistes i aplicadors de la seva legalitat, romanguessin intactes als seus despatxos i cadires.

És cert, la Constitució del 78 contemplava avenços en termes democràtics, però no en termes de neteja franquista i menys el paper que l’Església va tenir durant el franquisme, després i ara. Veure que a la façana de l’edifici del TSJE s’exhibeix un crucifix ho diu tot. I Franco desfilava sota pali i era “Caudillo por la “gracia de Dios”.

El poder judicial, part de l’Estat espanyol, és nodreix sempre dels informes de la Guardia Civil i la policia, dita nacional i espanyola. Cossos d’arrel franquista i que avui encara mantenen amb moltes casernes la foto de Franco. Als quarters militars també.

Hores d’ara a Europa ja ningú dubta, és veu que els jutges europeus tampoc, que la justícia espanyola és un nyap. Que la legalitat espanyola digui que són els partits els que decideixen majoritàriament l’anomenament de jutges, certifica que el poder judicial no és res més que un apèndix polític i partidista.

El fracàs de la justícia espanyola a la UE no ve d’ara. La justícia europea ha sentenciat, i no una vegada que la espanyola ni és justícia ni justa. La darrera referent al Otegi.

Espanya i el seu govern de torn fa aigües i en tants aspectes, que la fallida tècnica podria arribar abans del previst. Deute, atur, conflicte territorial. La política ja fa estona que hi és en fallida.

Tercera euro ordre i tot pinta que també serà fallida. Eurodiputats que ho són per voluntat popular i que govern i Estat espanyols impedeixen de forma barroera que no exerceixin. La Unió Europea, desprès del Brexit que està al caure, haurà de decidir si vol continuar fonamentant drets i democràcia, o continuar mantenint i donant privilegis als Estats.

L’estratègia d’internacionalitzar el conflicte confrontació entre Catalunya i Espanya, és de moment l’únic espai que ens dona als independentistes unes certes victòries. I no és només en el terreny jurídic. El President i Consellers des de l’exili, han aprofitat extraordinàriament la seva llibertat que no tindrien a Espanya per explicar la rel del conflicte.

Encara és podria millorar i a fe de deu, que ho han fet. Han, i estant posant a tot un Estat contra les cordes i un poder de l’Estat, el judicial. Pels seus fets els coneixereu, deien, i ara a Europa i altres indrets és coneix com funciona la justícia, els cossos policials espanyols i el conjunt de l’Estat.

Poca broma David contra Goliat i David està guanyat a la UE. El traga-la que practica la justícia espanyola ja no cola i la seva venjança s’esmicola, malgrat la presó i repressió exercida, i si finalment Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Comin exerceixen com euro diputats, la democràcia guanya i la justícia espanyola perd.

Espanya i el seu Estat tenen un problema que només acabarà fen la neteja que no varen fer al 1978. Fet avui impossible perquè qui mana i controla l’Estat són els franquistes d’ahir i d’avui. Espanya només pot funcionar democràticament liquidant l’Estat actual i fer-ho voldria dir que Espanya és converteix en una Confederació de Repúbliques Ibèriques. Mentrestant el que els ciutadans obtenim és el traga-la de l’Estat perquè ells tenen la seva legalitat, els seus poders i els mecanismes repressius per mantenir l'estatus quo que dura més de tres segles.

0 Comments

LA INDEPENDÈNCIA ENS FARÀ LLIURES PER DECIDIR

15/12/2019

0 Comments

No sabem que cal que faci més Espanya, el seu Estat i totes les forces unionistes, mediateques i obscures, per tenir clar que la independència de Catalunya en cap cas esdevindrà com el resultat d’un referèndum acordat. A no ser que vingui imposat des de fora.

La premissa per saber si la independència és voluntat majoritària a Catalunya, passa irremediablement per contar-nos. La millor opció són les urnes. Urnes que l’1 d’octubre hi van ser i malgrat la repressió desfermada de l’Estat ens varem comptar i tots aquells que ho varen fer possible ho tenen clar. El resultat és inapel·lable.

Hores d’ara, i tampoc hem tenim dubtes, tant JxCat, com ER i les CUP, han ajudat a normalitzar tot el que ha rebut i rep Catalunya. El retorn a la legalitat espanyola del Govern i Parlament ha tingut la efectivitat extraordinària de normalitzar on som i de qui depenem, d’Espanya i el seu Estat.

És cert que les protestes institucionals i de carrer tenen una certa visibilitat, però en cap cas són elements que per si sols aconsegueixin l’objectiu. Hem fet des de el 2012 les mobilitzacions més extraordinàries i mantingudes, i som on som. És més, avui les posicions de ER, JxCat i les CUP, tenen més a veure amb una lluita aferrissada per marcar paquet que per l’objectiu de la independència. Malgrat l'ingent procés mobilitzador que de moment estem mantenint.

No és pot confirmar, però els fets i les dades ho fan. Creiem que no existeix cap altre poble amb un grau de mobilitzacions com el català i de moment és Espanya qui guanya la partida. Avui Catalunya està sotmesa a la legalitat del regim del 78 i la repressió jurídica i policial, més la continuïtat d’un espoli endèmic i cap pressió al carrer de moment ho ha modificat, ni aturat.
Alguns com el Tardà són ferms convençuts que farem camí investint al Pedro Sánchez. Oblidar els GAL, la corrupció sistèmica i endèmica del PSOE i PP, el 155, el procés de recentralització, els incompliments en matèria d’inversions, en finançament, que tenim presos politics i exiliats, més una “finetzza” liquidadora del català, són fets que diuen i determinen el contrari.

Quan tens la clau per fer o impedir, tens responsabilitat, si, però si tenim clar que Catalunya ha decidit autodeterminació i independència i no peix al cove, aquest cop la clau només pot servir per pescar un tauró no un “saitonet”.

Estem normalitzant l’impensable des de l’1 d’octubre del 2017 i la guinda serà fer President a un dels botxins i defensor del regim del 78 i de l’Estat d’arrel franquista. Un Pedro Sánchez que va menystenir als de UP a les darreres eleccions i que ara pretén traspassar la pressió dient-nos que o les forces “d’esquerres i progressistes” o la dreta amb la ultra dreta.

I no, cap diferencia, a Espanya, la unitat territorial, el franquisme, els borbons, la defensa del Estat, les castes extractives, la centralització, són principis inamovibles i defensats pel PSOE, PP, Ciutadans, VOX i per UP alguns d’aquets aspectes esmentats.

Si ens hem de creure que Pedro Sánchez com President vol imprimir un nou relat polític, aquest s’ha de concretar i visualitzar. Pedro Sánchez i PSOE han de pagar preu per tenir el poder que dona ser President d’Espanya i com que tenim la clau, el preu ha de ser prou ambiciós com per casar-nos, tot i que sigui sense enllitar-nos.

Nosaltres proposem dos nivells d’acord. Un primer basat amb una negociació bilateral per rebre el deute econòmic i inversions incomplertes dels darrers deu anys i traspàs de les competències de RENFE-ADIF, Ports i Aeroports. El segon nivell i per ser el més polític és proposaria que durant el mandat, el Govern d’Espanya és compromet a desvincular de l’espai judicial tota proposta relacionada amb el dret d’autodeterminació i que abans que acabi el mandat el poble català exercirà el dret d’autodeterminació mitjançant les urnes i la convocatòria d’un referèndum legal, acordat i pactat.

Si els del PSOE i també UP tinguessin alçada de mires, s’adonarien que aquestes propostes són el preludi d’una entesa de futur entre els pobles peninsulars i per tant, i per acabar amb la confrontació existent, i saben que els més de dos milions de catalans no deixarem de ser i voler la independència, és hora de fer política i sobre tot d’establir la entesa per conviure amb pau i llibertat.

0 Comments

AMB EL PDECAT, JXCAT, LA CRIDA I EL CONSELL DE LA REPUBLICA NO ANEM EN LLOC

10/12/2019

0 Comments

Junts pel si va ser una candidatura feta a contra cor. Els convergents reconvertits la volien, i els de ER, a les hores de Catalunya no. Va ser l’acció de la ANC més Òmnium els que van pressionar per que per primer cop una part del mon independentista sobiranista anessin junts. No va ser possible amb els puristes ideològics de les CUP, culpables de torpedinar la unitat reclamada insistentment pels catalans.

Una candidatura construïda a partir de les darreres eleccions i d’acord la representativitat de CDC, Unió Democràtica ja era historia, i ERC que sibil·linament al mateix temps bombardejava CDC amb el 3% i expandint els informes apòcrifs de la UDEF sobre comptes d’en Mas i Trias. Estava cantat, l’invent tenia caducitat.

L’1 d’octubre del 2017 va suposar un abans i un desprès. La precària unitat a les eleccions del 2015 on el Baños va ser el primer en dir que els independentistes havíem perdut malgrat obtenir la majoria absoluta 72 diputats, mai més s’ha repetit.

El 155, malgrat el que va suposar i la repressió exercida va tenir un punt positiu. Eleccions autonòmiques immediates. Els independentistes teníem altra cop l’oportunitat de guanyar-les. Només calia construir una candidatura de País.

L’escenari enrevessat, presos, exiliats, sense Govern, sense Parlament, amb control polític i administratiu total, per part de l’Estat espanyol, sense capacitat per invertir o per definir despeses, reclamava unitat. Unitat per respondre, unitat per definir l’estratègia adequada. Unitat per tornar a guanyar i amb l’objectiu de fer-ho amb vots.

El MHP Carles Puigdemont, assessorat o no, ho va tenir clar, calia anar i participar de les eleccions convocades pel Rajoy i la Soraya, i fer-ho amb les millors condicions i per això no va dubtar ni un moment, per facilitar el camí, per acordar amb ERC i les CUP la candidatura de País. ERC i les CUP van justificar el seu NO dient que l’altra no volia.

Sembla que tots els esforços per liquidar CDC, masses pedres a la motxilla, i construir el PDeCAT (Demòcrates de Catalunya), no servia de res. Comuns, podemites, cupaires, i tots els poders fàctics unionistes i del Estat han maldat sempre perquè ningú oblidi que Convergència no és morta.

La unitat de cap tipus no va poder ser. La miopia política i estratègica, va permetre, malgrat obtenir una nova majoria parlamentaria, que els de Ciutadans fossin la primera força política.

A corra cuita Puigdemont amb els seus va preparar una candidatura, JxCat, amb el suport i coordinació del PDeCAT per allò de les qüestions legals més que per posicionaments politics. Una candidatura on homes i dones sense cap militància conformen i visualitzen tres aspectes d’un calat extraordinari. La liquidació de tot allò que suposava el mon convergent. Un toc d’atenció al PDeCAT per implantar un nou discurs i objectius, cosa que és visualitzaria a les eleccions generals on candidats eterns ho deixaven de ser. I com no una candidatura, on transversalitat i objectius és conformaven per deixar aparcat el terme ideològic.

L’aposta del MHP Carles Puigdemont i contra pronòstics construint la candidatura de JxCat, que és la guanyadora, dins el mon independentista, posa nerviosos a molts.

Construir espais politics amb capacitat pedagògica, té moltes avantatges, però inconvenients. La dispersió pot permetre ser presents en espais socials dispars, però a l’hora és pot crear la confusió quan és volen definir politiques, objectius i els seus ritmes.

Tenim el PDeCAT, JxCat, La Crida, el Consell per la República, Govern, Grup Parlamentari a Catalunya i no al Congrés. Coordinar aquesta situació, tot i pensants que l’entorn de Puigdemont el pot dirigir i controlar, és un oximoron. Junts per Catalunya té l’obligació i responsabilitat per resoldre l’encreuat.

Ens cal una proposta política organitzada, sobre tot tenint clar que les esquerres catalanes avant posen la seva connexió internacional ideològica als interessos de país, i JxCat, malgrat resistir electoralment i la seva transversalitat i mentrestant no és proposi com l’alternativa, amb un full de ruta clar i sobre tot deixant clar que l’objectiu és la independència, el que és previsible és la pèrdua de vots i la irrellevància política.

Puigdemont i l’entorn més fidel de JxCat, han de decidir i sense dilatar-ho més quina serà la seva proposta organitzada i única a les properes eleccions autonòmiques. Eleccions que hores d’ara ja sabem que només i per uns, seran per decidir qui te el minso poder autonòmic, per altres acabar el procés, i no serà el mateix que sigui Aragonès o els de Puigdemont els que tinguin la Generalitat.

0 Comments

41 ANYS BLANQUEJANT EL REGIM FEIXÍSTA DE FRANCO

6/12/2019

0 Comments

Els de VOX, branca familiar del PP, del que queda de Ciutadans i d’una part significativa del PSOE, ara si, diuen, ja estan a les institucions espanyoles i sembla que per quedar-se.

Anem a pams per demostrar que aquest asseveració no és certa. Sempre hi han estat. La transició del 77 confirmada al 78 amb el pacte institucional entre franquistes, socialistes, comunistes i “nacionalistes” perifèrics, en forma d’una Constitució, mai va liquidar el llegat de la dictadura franquista, d’arrel feixista i nazi.

Franco quan va decidir per on aniria la seva successió, no només restaurava als borbons al Estat espanyol, sabia que cap dels seus sanguinaris falangistes tacats de sang, podia ser el futur. Igual per això el Carrero va volar. Els borbons tenien historia i no calia reconstruir-ne al seu voltant cap d’altra. Era de calaix que aquest rebria el recolzament de totes les monarquies del planeta i del poder omnipresent de l’Església. El Concordat signat per Franco i Pío XII a l’any 54, més el reconeixement dels EEUU, completaven els suports internacionals. Mentrestant i per quan arribes el moment, el de la transició, l’únic que mancava era legitimar el regim franquista i el dia 3 de desembre del 2019, el PSOE, UP, PP i Ciutadans ho han fet al Congrés amb la presencia de VOX obertament.

ER, JxCat i les CUP, seran corresponsables d’aquesta legitimació, si accepten i juguen a investir al Pedro Sánchez.

El franquisme representat, pel borbó, i el falangista Adolfo Suarez, primer amb el CDS, reconvertit desprès amb AP, on els falangistes franquistes eren si cap més purs, Fraga, Sotelo, i acabant amb la versió moderna del PP liderada per l’Aznar, Rajoy i ara Casado, representen l’essència del franquisme i el pitjor és que PSOE i UP s’han afegit als mateixos interessos per defensar l’Estat espanyol que mai va fer cap transició.

42 anys sense honorar les víctimes del franquisme adequadament i si premiant als successors i torturadors del franquisme. Els hi va costar, però quan és varen adonar que la seva sacrosanta Constitució era més que interpretable, els franquistes amb els aliats inestimables dels cossos funcionarials de l’Estat, són ara els constitucionalistes abrandats i defensors fins on calgui. I tot legalment i constitucionalment. Possiblement, Espanya és l’únic lloc a la UE on la separació de poders no només és inexistent, pitjor, és com la santíssima trinitat, tres en un.

Si fos veritat que el franquisme és historia, no existiria ni la fundació Francisco Franco, ni els corruptes del PP hereus, ni VOX i fins i tot els borbons s’haurien de legitimar en un Referèndum, o República o Monarquia.

Avui els més abrandats constitucionalistes, els del PP, VOX, Ciutadans, un sector del PSOE i de UP celebren l’aniversari de la Constitució i com no l’estatus, regim del 78. Celebren allò tant tronat del “todo atado y bien atado” i sobre tot els articles dedicats a la unitat sagrada d’Espanya. La resta que no ho celebrem hem desconnecta’t, de la Constitució espanyola, del seu Estat i te collons la cosa, sembla que no s’han han adonat.

0 Comments

ER I LA SEVA PARTICULAR ESTRATÈGIA

3/12/2019

0 Comments

ER i els seus 13 diputats, en cap cas representen tot el independentisme. És prou evident, ho diuen les matemàtiques i el reglament del Congres espanyol, que Pedro Sánchez si vol el recolzament per ser investit, amb l’acord que ha fet amb els de UP no en té prou. Necessita o el vot favorable dels resultadistes del PNB i el vot afirmatiu o abstenció d’ER.

Els del PNB ja han dit quin és el seu preu; Control i gestió de la Seguretat Social. Si ho aconsegueixen Euskadi serà de facto un nou Estat. Només els hi faltaria dir-ho, legitimar-ho i un reconeixement internacional. Fins i tot no els hi caldria cap Referèndum. El seu poder sobre els tributs i la Seguretat Social, més la seguretat, ertaintza, que ja tenen i controlen, ho faria innecessari.

ER sap que és indispensable per afavorir la investidura, pretesament d’esquerres i progressista, del Pedro Sánchez un acord entre el PSOE del 155 i els de UP que de forma camaleònica ens estan mostrant que els seus principis són efímers, i també sap que la negociació que ja han iniciat pot acabar be o malament. Pel Pedro Sánchez clar. Si acaba malament els de UP desprès de les seves rebaixes programàtiques i ens atrevim a dir ideològiques, l’explosió exotèrmica dins i fora de UP seria estratosfèrica. Per ER, i desprès de mostrar la ferma voluntat per investir al Sánchez i tornar a fracassar la seva explosió seria primer interna, possiblement letal i despres ja veurem com respon els seu electorat.

Si les negociacions iniciades acaben be, voldrà dir que els de ER investiran al Sánchez. Els que de moment estem en fora de joc i no sabem els continguts de la negociació, haurem de valorar si la investidura ha valgut la pena. Ara be també pot passar que tot se’n vagi a n’orris i fins i tot que el Pedro Sánchez faci un cop de volant i pacti amb els del PP i Ciutadans.

Aquest fet gens descartable seria per UP i ER, pels del PNB no aquests pacten amb qui faci falta per una competència més, una llosa impregnada de desconfiança a les esquerres en general amb conseqüències devastadores.

Si finalment la investidura és avortada, també se sabrà els motius, i no serà el mateix que sigui per posicions de dignitat per part del mont independentista, que per les pressions dels anticomunistes, unionistes, espanyols.

Pedro Sánchez te mala peça al teler, però ER també. ER que ja va treballar de valent a l’anterior investidura, i no se’n va sortir, PSOE i UP no van voler acordar res, ho ha pagat en les darreres eleccions i si no expliquen molt be les condicions per la investidura, encara que sigui fallida en termes progressistes, a les properes eleccions poden tenir un daltabaix com quan el segon tripartit, i si com és força previsible a tenor de les crides del Sánchez a la governabilitat que fa a tothom, i són altra cop traïts, a ER només els hi quedarà l’opció unilateral. Mala peça al taler i aquest cop per tothom que vulgui investir al Pedro Sánchez del 155.

0 Comments

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

August 2022
July 2022
June 2022
May 2022
April 2022
March 2022
February 2022
January 2022
December 2021
November 2021
October 2021
September 2021
August 2021
July 2021
June 2021
May 2021
April 2021
March 2021
February 2021
January 2021
December 2020
November 2020
October 2020
September 2020
August 2020
July 2020
June 2020
May 2020
April 2020
March 2020
February 2020
January 2020
December 2019
November 2019
October 2019
September 2019
August 2019
July 2019
June 2019
May 2019
April 2019
March 2019
February 2019
January 2019
December 2018
November 2018
October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili