ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

UN C'ANCER QUE CAL EXTIRPAR.

31/7/2017

0 Comments

 
Picture

Ada Colau i Pisarelo, avui és poden repartir el poder que dona l’alcaldia de Barcelona, gràcies a la manca de visió política i patriòtica de ERC i els de CDC ara PDeCAT, però sobre tot gràcies a uns informes apòcrifs de la UDEF i convenientment filtrats a la Premsa amiga (La Razón, El Mundo i ABC), dient que Xavier Trias disposava de diners a Suiza il·legalment.

La Colau és va atrevir dir que Trias era un corrupte mafiós i CDC també. Els seus corifeus Galdon, Usabart, Fachin els més vistosos, no van dubtar en fer-se seus l’argumentari unionista i l’estratègia podemita per guanyar l’Alcaldia i situar en el futur un nou tripartit d’esquerres per guanyar la Generalitat.

L’estratègia dissenyada pels comunistes d’Iniciativa i seguint el fil  del seu relat ja no la poden amagar. Comuns, socialistes i ERC són l’alternativa de futur. Cal liquidar CDC, o el que per ells és el mateix, PDeCAT, fer un front d’esquerres per guanyar Catalunya i el seu Govern, que en aquest cas seria Autonòmic, i preparar les condicions a l’Estat espanyol per fer l’assalt a la Moncloa.

El recorregut dels comuns, comunistes i podemites, a Catalunya ha xocat contra el mur de la democràcia i el dret a decidir. Sembla que hores d’ara alguns comencen a tenir clar que Ni Junts pel Si és trencarà ni el suport parlamentari majoritari al President Puigdemont tampoc. Per cert President membre del PDeCAT.

Desprès dels dossiers apòcrifs de la UDEF. Després de l’Operació Catalunya. Després d’una utilització de la justícia espanyola vergonyant. Després de veure com demòcrates de tota la vida són perseguits per la justícia espanyola i la Guardia Civil. Després de comprovar la factura de corrupció del PP i una bona part del PSOE. Desprès de comprovar que el grup parlamentari encapçalat per Joan Coscubiela i Franco Rabell, només reben l’aplaudiment de la bancada popular i ciutadana, l’estratègia ha fet figa.

Però on més han fet figa és a l’Ajuntament de Barcelona. Ada Colau no només ha tingut cap interès per reformar Barcelona, sinó que tot indica que tenir l’Alcaldia formava part de l’estratègia suprema a favor de Pablo Iglesias.

Ada Colau, com si fos una fada, ha fet més contra Barcelona que fins i tot el govern de Madrid que ha fet una llei retallant competències municipals. Moratòria hotelera impedint inversions de traca i mocador. Accions contra el mon de la restauració eliminant terrasses legals. Allargament de les obres a Les Glories amb el patiment dels veïns i conductors. Cap solució al tema dels manters, que campen i denigren la ciutat. Cap fre als desnonaments bancaris. Prostitució, drogues i brutícia la màxima del Districte I. Nepotisme al nivell del que sempre han utilitzat els del PP, PSOE i ICV. Illes peatonals en contra dels veïns. Incompliment del seu programa impedint una consulta per formar part del AMI si així ho decideixen els veïns de Barcelona. Pacten amb la corrupció, vella i nova del PSOE per governar, mentin amb el que venien durant la campanya electoral.

Ada Colau és un frau, electoral i democràtic. Ada Colau seria com un càncer que cal eradicar avant que la metàstasis sigui irreversible i ens deixi un Ajuntament i ciutat de terra cremada.

Algú pot pensar que podem posar les urnes l’1 d’Octubre amb o sense el suport del Ajuntament de Barcelona. Creiem que l’erra. Amb el suport del ajuntament l’1 d’Octubre agafaria una potencia dins de casa i fora que ens faria guanyadors si o si. Per contra i donat que ningú pot assegurar que l’Ajuntament boicotegi el Referèndum, cal exigir:

Amb una moció conjunta del PDeCAT, ERC i les CUP que digui si està a favor o en contra del Referèndum de l’1 d’Octubre.

Si confirma la col·laboració institucional amb el Govern i Parlament de Catalunya i garanteix la col·laboració lleial pel desenvolupament normal del Referèndum, escoles, seguretat i la mobilitat, callarem.

Si per contra la negativa esdevé la seva missiva, tenim un problema i no és menor, donat que seran activistes contra el Referèndum. Per cert cosa que ara d’una forma subliminal ja fan. Seria el moment de deixar clar que existeix una oposició que no és partidista i que lluita per l’Autodeterminació del poble català. Ni més ni menys, tots els demòcrates per la independència i contra el càncer a extirpar. Catalunya no pot tenir la futura capital de Catalunya amb una Alcaldessa que no reconegui el resultat del 1 d’Octubre.

Per cert bones vacances a tothom. Tornem al Setembre. Si no cal.


0 Comments

UNA CONSTITUCIÓ QUE NO SERVEIX.

29/7/2017

0 Comments

 

És pesat però que hi farem. Tornar a explicar el que representa la Constitució espanyola, espanyola de cap a peus, és gairebé de masoques. Fer pedagogia però és necessari i fer-ho potser, fins i tot pot obrir els ulls als  demòcrates que renuncien a ser don són a canvi d’una espanyolitat d’arrel antidemocràtica i impositiva.

Legitimar el franquisme i els borbons no era senzill. El cop d’Estat militar i feixista contra la República constituïda legalment i democràticament, posava el llisto molt alt per fer la transició. Només comunistes reconvertits, socialistes de nou encunyament i els botiflers catalans ho podien fer.

Jugada mestre. Franquistes i falangistes més els col·laboradors necessaris compraven una Constitució militar i monàrquica. Un sector del franquisme si van oposar, fet que va ser utilitzat per vendre les excel·lències de la Constitució. Per cert els mateixos que si oposaven, són ara els màxims defensors. Finalment han descobert una Constitució que proclama, ara si, legalment que Espanya és una i no cinquanta una.

Ni procés constituent ni llibertats mínimes. Al 1978 encara existien limitacions serioses sobre llibertats i drets com el d’organització i expressió. ERC i altres partits encara eren il·legals.

El “procés constituent” és va limitar a triar set personatges quatre franquistes, Gabriel Cisneros, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñon i José Pedro Pérez-Llorca, més un socialista Gregorio Peces-Barba, un comunista Jordi Solé Tura i un botifler català Miquel Roca i Junyent.

Ho deien, al populatxo si els oferim uns quants drets i una democràcia controlada, ho tenim fet. La Constitució espanyola que diu el que diu, va ser aprovada el 6 de Desembre del 1978 i per primer cop és legitimava al borbó, a un exercit feixista i la sagrada unitat del territori espanyol. Sense dir-ho obertament el poder polític i econòmic, com sempre, s’ubicava pels segles dels segles a Madrid. Objectiu complert.

La Constitució espanyola no te res a veure amb la declaració d’independència dels americans que ha esdevingut la seva constitució. La espanyola és vergonyant d’arrel. Els seus redactors van acceptar legitimar el franquisme feixista i nazi. Ni un sol mot al text que condemna el franquisme. La dels EEUU fa un relat exhaustiu del perquè del seu moviment d’alliberament i del drets que tots els ciutadans tenen davant qualsevol injustícia.

Els ciutadans del Estat espanyol majoritàriament volien acabar amb el regim de terror de 40 anys. La transició orquestrada i dirigida pels mateixos franquistes, ara sustentada pel PP, PSOE, Ciutadans i els de UP a conveniència, són els responsables directes de que avui la justícia i la policia estigui amarada de conceptes franquistes. La transició és va transformar en continuisme i per això veiem com és condecoren a franquistes, és sancionen als antifranquistes, és premien als seguidors de la Fundació de Franco, s’exalça “el Valle de los Caidos” i dels republicans el silenci més absolut. De vegades un podria arribar a pensar que la República va ser il·legal i els republicans uns feixistes. Això és el que els constitucionalistes des de fa temps pretenen.

Catalunya, declarada la seva independència, si o si ha de fer un procés constitucional des de el poble i per el poble. Ni castes, ni oligarquies, ni burgesies, ni cap partida política poden liderar la que ha de ser la Constitució dels catalans. Fer-la oberta, transversal, sense penyores i on la separació del poder executiu, legislatiu i judicial sigui la màxima democràtica és el camí per construir un país millor. Fer una Constitució que no serveixi, com la espanyola que diu que tothom te dret a una vivenda i que desprès fan una llei que permet els desnonament, seria tant com admetre que no hem après res de fets històrics als que cal emmirallar-se i la Declaració d’Independència del EEUU n’és un i dels que fan dir-nos que tot plegat valia la pena.

0 Comments

MENTIR A ESPANYA NO PAGA PREU.

27/7/2017

0 Comments

 
Picture

Practicar d’inici la mentida és  el preludi d’una corrupció, i que a la llarga, segur, serà desbocada i pot fer que l’usuari convisqui amb plenitud creien que mentir és un fet normal.

Mentir als països anglosaxons, està penat, moralment i políticament. Qui menteix a begut oli. És repudiat, estigmatitzat i normalment mai més pot representar o liderar cap projecte.

Mentir a la Unió Europea, excepció d’Espanya, també té conseqüències. Pot ser no les mateixes que als països anglosaxons, però deu ni do.

A la “nació espanyola”, mentir surt gratis. Poquets paguen i els que ho fan és en el terreny de la difamació. Els poquets que arriben a pagar ho fan per una alineació astral de collons. Fiscalia, jutges i sala, han d’anar a una i normalment ho fan quan la mentida ataca als valedors del regim del 78. A la inversa seria una rara avis.

El que volem dir, i de forma planera, és que mentir a Espanya, és tant normal com ser comissionista per tot. La pregunta a fer-nos és senzilla, com és possible si l’escolarització a l’Estat espanyol és universal? Les escoles en un estat de dret i democràtic, és normal que facin pedagogia i procurin situar a la mainada valors socials i democràtics i mentir, saber mentir i utilitzar la mentida com a moneda de canvi, segur que no n’és un.

Podria ser que el mentir, la mentida, no tingui un apartat pedagògic adequat. Fins i tot pot ser que els ensenyants entenguin que el mentir és una opció que ja ve eradicada de casa. El que passa, és que els fets indiquen tot el contrari. Ni els nens venen amb la lliçó apresa, ni els grans fan la feina que els hi tocaria.

La mentida és sinònim de por i engany. Por, quan no existeix confiança entre els pares i els fill. Engany n’és el resultat de la por. Mentir és l’acció que el mentider convertirà en costum per defensar-se. Mentir és la denigració personal amb conseqüències imprevisibles que més mal fa al mentider i la societat.

El costum a mentir, finalment arriba a tapar actituds delictives. Fins i tot pot succeir que el mentider o trobi normal i que és el seu dret a defensar-se davant d’incomprensions personals.
La mentida sempre és repugnant. Si és per tapar delictes encara més. Un país que no castiga la mentida, és un país que tard d’hora farà fallida. En absència de valors democràtics i justos, altres que no ho són ocupen el seu lloc.

Som molts, els enemics politics per altres raons, els que hem condemnat al President Pujol per la seva falta administrativa, que no delicte fins que no demostrem el contrari. Ara bé tothom hauria d’admetre que Jordi Pujol no va mentir admeten el fet de la seva falta públicament. El preu que ha i està pagant és descomunal. Però en cap cas per mentir.

No podem dir el mateix d’altres politics, que estan en actiu, que utilitzen la mentida amb una normalitat que fa fredor. Menteixen amb el que fan. Menteixen per ferir als adversaris politics. Menteixen per guarir beneficis de tot tipus. Fins i tot menteixen quan fan jurament per dir la veritat.

Si els que han de donar exemple, són els primers que practiquen la mentida, com volem que la mainada pugi amb valors democràtics forts i perdurables? Goebbels ho va dir i experimentar, “una mentida repetida un milió de vegades és converteix en una veritat”. Potser és que Espanya té tant arrelat el franquisme de base feixista, que la mentida continua sent la base del poder polític a Espanya. No deixa de ser un motiu més per marxar d’un Estat corrupte i mentider i el seus màxims exponents avui és diuen Mariano Rajoy i PP.


0 Comments

NO ÉS UN SAINET ÉS UNA OBRA DE TEATRE AMB MAJUSCULES.

26/7/2017

0 Comments

 
Picture

Els analistes espanyols de variada estofa i des de el 2006, se’ns han rigut i pixat a la cara. Uns recol·lectant signatures contra Catalunya. Altres ribotant la norma que els catalans havíem aprovat i votat. I per afinar-ho 12 homes sense pietat van donar l’estocada definitiva.

Res, això dura el que un xupa xups a la porta d’una escola, deien els unionistes constitucionalistes amarats de lleis i decrets. El independentisme no té recorregut i abans és trencarà Catalunya que Espanya ens deien als que ho som i als que no.

Un 9N que no va ser res, però que als ulls de molts demostrava que l’Estat espanyol no és tant poderós com alguns pensen, sentenciava que el Dret a Decidir havia vingut per quedar-se.

Inhabilitacions, multes, conspiracions, clavegueres, afinadors de la justícia espanyola, policies corruptes i tot l’entramat mediàtic subvencionat i controlat per l’Estat espanyol, no han impedit que avui, a 67 dies del 1 d’Octubre, tinguem un Govern fort, unit i desacomplexat per respondre a totes les amenaces del govern del PP espanyol i el seu Estat.

Un sainet. Han volgut desmereixens. Hens han tractat de tot i el més greu és que també s’ha fet des de posicions teòricament d’esquerres i progressistes. Malgrat tot aquest cop no ens deixat intimidar. Tenim consciencia. Sabem que volem i perquè.

El sainet continuarà fins l’1 d’Octubre, ho sabem. La justícia espanyola afinadora i els seus policies tapats com delinqüents, continuaran fen de les seves, però el que potser no saben és que els catalans aquest cop estem fem una obra mestre. Teatre del bo. Teatre internacional, teatre nacional, teatre institucional, teatre social i amb unes bambolines dignes d’un Liceu.
​
Aquest cop el sainet de curta durada no podrà amb la gran obra de teatre que els catalans hem construït. Una obra que s’explicarà en temps venidors per la seva vàlua intel·lectual, social, política i democràtica. Una obra on els somriures i la festa han estat determinants per substituir per sempre la violència vingui don vingui i la faci qui la faci. Queda dit.


0 Comments

UNA BOLA DE VIDRE NORMAL.

25/7/2017

0 Comments

 
Picture

A aquestes alçades pocs dubten del compromís per posar les urnes l’1 d’Octubre, del Govern del President Puigdemont. Tampoc hi ha dubtes del paper del Parlament amb la majoria folgada de Junts pel Si i les CUP. Modificació del reglament i aprovació de les Lleis per la desconnexió efectiva.

El govern espanyol i la colla de legalistes i constitucionalistes, ens diuen que les urnes no hi seran. La pregunta que els unionistes és fan és com ho impediran.

Els que les volem posar ho tenim clar, un transport als col·legis electorals per dur les urnes i l’atretzo, uns treballadors que posaran taules, cadires i les urnes i com no les paperetes, i una policia que vetllarà per una jornada pacifica i sense incidents. Com sempre davant el repte d’una jornada electoral.

Tornant a la pregunta de com ho impediran, hem de reconèixer que les suposicions queden reduïdes a tres, la judicial, la del poder executiu i la policial. La judicial que pot comportar inhabilitacions, multes i presó, té seriosos problemes d’aplicació i són els tempos i carregar-se definitivament l’estat de dret. Aquesta via i per la determinació mostrada pel President Puigdemont, i si la insistència del govern espanyol continua, l’únic que pot precipitar és el xoc de trens, però en cap cas evitarà que el dia 1 les urnes hi siguin.

El govern pot aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola mitjançant Decrets. El problema és que fer-ho, segur, trencaria el front anti Referèndum. Ni el 155 és aplicable, no disposa d’una Llei reguladora. Aplicar Lleis com la de la Seguretat Nacional aprovada l’any 2015 també ens abocaria al xoc de trens i ningú té cap garantia de la seva eficàcia i compliment.

La darrera opció és la que el govern espanyol vol evitar de totes totes. La violenta. A més, l’opció policial de la Guardia Civil i Policia Nacional, és inversemblant donada la incapacitat logística per impedir que 2076 col·legis electorals i 8233 meses electorals siguin neutralitzades. La força de l’exèrcit és impensable tot i que la Constitució digui que l’exèrcit és el garant de la unitat indivisible de la Espanya dels borbons. Soldats segrestant urnes seria una foto que ni tot el poder del Estat, en absència de violència, pot vendre als països democràtics.

Conclusió. L’Estat espanyol no podrà, com tampoc ho va fer el 9 N, evitar que l’1 d’Octubre les urnes s’omplin de paperetes.

La pregunta que ens hem de fer i ser conseqüents, és, una vegada fet el recompte i en funció del resultat que s’ha de fer. Si el SI és guanyador, donem per descomptat que la participació serà extraordinària, el President Puigdemont una vegada validat el resultat, ha de proclamar la República Catalana i punt. Fer-la efectiva és el següent pas.

Donats a fer cabòries, pensen per un moment que el NO guanya. Puigdemont també ha dit que farà immediatament. Signar el Decret corresponent per unes eleccions Autonòmiques. El No desautoritzaria al representants politics per la independència, però en cap cas els inhabilitaria per ser-hi. Tot i que guanyes el NO, quedaria trencat el raonament d’un subjecte polític espanyol per un de nou, el català i seria per sempre.

Els unionistes faran el seu front mediàtic i ens vendran les excel·lències del autonomisme per guanyar les eleccions autonòmiques. La derrota podria desactivar en part el moviment independentista i seria un greu error.

Només una possibilitat resoldria la derrota i arguments en tindrem. Espanya no negocia, Espanya no pacta, Espanya obliga. Un nou Junts pel Si, però aquest cop transversal del tot, ERC, PDeCAT, CUP, ANC, Òmnium i AMI, junts amb un únic programa i un únic punt: Majoria absoluta i proclamació immediata de la Independència. Que ningú oblidi que serien eleccions autonòmiques legals i amb un resultat legítim. A finals de Setembre la bola anirà a fer una posta a punt.


0 Comments

LA LLENGUA CATALANA UNA RAÓ D'ESTAT.

24/7/2017

0 Comments

 
Picture

El President Puigdemont ha parlat clar i català; cap tribunal m’inhabilitarà, només el Parlament ho pot fer.

Tot a una declaració d’intencions. Puigdemont comença a fer efectiu el dret del catalans a ser lliures d’amenaces externes. Perdre la guerra i que els feixistes ens hagin manat, reprimit i exterminat, segur que ens ha deixat estigmes lletjos.

Avui, i és cert, la Generalitat tot i tenir una mandat democràtic, és belluga amb els paràmetres de la legalitat constitucionalment espanyola. Ara bé i per deixar-ho clar en el futur, la Constitució espanyola al seu Article tercer diu:
  1. Els castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los espanyoles tienen el deber de concerla i el derecho a usarla.
  2. Las demás lenguas espanyolas seran tambien oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
  3. La riqueza de las distintitas modalidades lingüísticas de Espanya es un patrimonio cultural que será objecto de especial respeto y protección.

Deu ser per imposicions pretèrites, que poc a poc, ens han empeltat unes servituds que hem de canviar decididament. Els catalans com a mínim parlem dues llengües els català i el castellà. Els espanyols amb la oficial, el castellà, des de el 1716 en tenen prou. La Constitució espanyola diu que tenim el dret de viure amb català.

Els catalans, malgrat imposicions, sempre hem demostrat que la cultura, els avenços tecnològics i la fraternitat ens és inherent. Els catalans som de mena força educats i quan sortim a l’estranger acostumem i intentem assumir la casuística general. Anar a Espanya i comunicar-nos amb castellà és quelcom que els catalans podem fer sense cap daltabaix. Al contrari, quan els espanyols aterren a Catalunya, amb honroses excepcions, se’ns exigeix que renunciem al català i com esclaus que parlem en castellà, la llengua del “imperio”.

Veure com els representants del Estat espanyol, policia fronterera, agents de duanes, guàrdia civil als aeroports i ports, justícia espanyola, politics que venen de visita i representants directes del govern espanyol, quan aterren Catalunya mai fan l’esforç mínim de respecte per entendre la nostra llengua, és la normalitat convertida en patiment pels catalans.

Diuen que Catalunya és Espanya i per tant que amb el castellà en tenen prou, i pobres de nosaltres.

Eines d’Estat són les que ens faran lliures, però algunes determinen la raó per ser-ho. És o no la llengua catalana una raó i eina d’Estat ? Nosaltres diem que si. És el moment d’utilitzar-la amb tota la dignitat que és mereix.

Que un Ministre espanyol ve de visita a Catalunya i per vergonya seva no entén el català, doncs un traductor al seu costat. Que se’ls hi caigui la cara de vergonya. Que hem d’enviar una missiva a Madrid ( carta, mail, buró fax, wat) en català, ja la traduiran si volen. La llengua catalana és oficial a Catalunya i la castellana també, però res diu que no fem us de la nostra per comunicar-nos internament i externament.

Va ser un goix veure al President Mas, i els consellers Ortega i Rigau interrogats en un judici espanyol parlant i defensant-se amb català.

El següent pas i definitiu ha de ser la defensa del català davant de tots aquells que creuen tenir el dret d’arribar a Catalunya i que els catalans hi renunciem.
​
Dignitat. Viure en català i respirar en català forma part del nostre dret d’autodeterminació. Qui cregui que només volem la independència per gestionar millor, que també, s’equivoca. Catalunya mai imposarà cap llengua, però que tampoc se’ns demani que renunciem a la nostra.


0 Comments

MONEDERO.

23/7/2017

0 Comments

 
Picture

Intel·lectual que viu de la docència i l’assessorament a politics d’esquerres com Gaspar Llamazares i ara la cúpula de Podemos. Assessorar a Hugo Chávez li ha comportat dures critiques de la dreta i una certa esquerra espanyola. Nosaltres no direm res al respecta.

Juan Carlos Monedero, amb Pablo Iglesias i Iñigo Errejon són els que veuen arribat el moment de desbancar al PSOE. D’acabar amb el bipartidisme i de plantejar una reforma regenerativa d’Espanya, la seva Nació. El punt de partida serà el 15 M. La confluència de comunistes, decebuts d’esquerres, aturats crònics, sindicalistes desplaçats, okupes i els foragitats del ascensoris-me, els permet un èxit organitzatiu i institucional que fa que l’estatu quo d’inici tremoli. Ara ja no. Una mica de poder institucional els amolla i els fa més adequats per aconseguir objectius inconfessables.

Un progressisme impostat ràpidament quedarà al descobert. Podemos no és la nova política. Silenci sobre el model d’Estat, República o Monarquia. Pleitesia als borbons. Defensors del Estat espanyol i del regim del 78. S’anomenen d’esquerres i volen desplaçar al PSOE de referent “d’esquerres”, objectiu que fracassa a les primeres eleccions generals on participen. És aquest i cap altra el seu objectiu, arribar a la Moncloa. Ho diu el Monedero.

La gent de Podemos, disfressats arreu (marees, comuns), a Catalunya han mantingut que el procés d’independència és un oximoron. Les esquerres mai poden anar junts amb la “dreta corrupta del 3%”. Mantenir la unitat territorial del Estat espanyol, España, amb pinzellades progressistes i des de l’òptica d’esquerres és l’objectiu. Amb la dreta cap objectiu és possible. Curiosament dreta i esquerres, velles i noves, comparteixen el mateix; la unitat d’Espanya.

Referèndum pactat. Pacte que serà possible quan ells manin, ens diuen. Ho diuen sense cap tipus de vergonya. Ho diuen saben que ja no superen als socialistes, que per cert són brutalment contraris al dret a decidir. Ho diuen saben que el votant sociològicament franquista te una parcel·la fidel de més d’un 30 % de votants. Ho diuen saben que l’objectiu és minoritzar les voluntats independentistes de Catalunya i d’altres indrets.

Monedero s’ha despatxat dient que el Referèndum és un fals Referèndum i una maniobra del Puigdemont i del Govern del 3 %. Fastigoses i miserables són els mínims qualificatius que mereixen les seves declaracions. Declaracions per continuar atiant odi com han fet la Colau, la Galdon i els Coscu de torn. Els arguments del Monedero són molt perillosos. Nega la legitimitat del Govern Puigdemont que té el suport majoritari del Parlament. Tracta al Govern de Catalunya de corrupte. Només li ha faltat dir que els votants de Junts pel Si i les CUP són també uns corruptes. Dir el que ha dit l’invalida per fer propostes i creure’ns-les. Sembla el substitut d’Alfonso Guerra.
​
Si tot l’assessorament que rep Unidos Podemos té aquets nivell, els independentistes, sobiranistes, catalanistes i amants de Catalunya, hem de saber que amb aquesta gentola, ni a la cantonada.


0 Comments

EL FLA, LA FLO I EL FLUX.

22/7/2017

0 Comments

 
Picture
Espanya, el seu Estat, bàsicament ubicat a Madrid, el PP amb el suport del PSOE i Ciutadans, van estar d’acord, hi ho varen legitimar canviant les regles del joc. És el govern espanyol el que proposa i aprova el nivell de dèficit, distribuint-lo com més li plau i normalment en funció de proximitats que no només són ideològiques.

El FLA, traduït, “fondo de liquidez autonomico”. Aprovat el Juliol del 2012. Les autonomies no tenen dret a endeutar-se. El deute fins a dia d’avui és espanyol. Espanya, vaja el seu Estat, recapta, s’endeuta i distribueix els recursos arreu. El FLA és el dispositiu que permet dues coses. La primera tot el control del deute autonòmic. La segona exercir el poder centralista sense embuts i executar els pagaments amb caràcter finalista i sempre des de Madrid.

Ben mirat el FLA, va liquidar qualsevol autonomia i ara el PP no fa res més que utilitzar-lo pel que s’havia previst. Totes menys la de Navarra i Euskadi.

El govern espanyol i tot el seu entramat antidemocràtic i corrupte no pot aturar l’escomesa democràtica de Catalunya. Saben que no poden utilitzar el 155. Saben que recuperar les competències policials sense tenir la garantia que desprès seguiran les ordres de Madrid és un risc. Saben que no disposen de prous efectius policials per evitar que les urnes hi siguin els dia 1. Saben que permetre un sol moviment del exercit contra la democràcia tindria uns efectes devastadors per la seva Espanya.

Queda clar, el FLA és l’eina repressiva del Estat que aplicat pateixen les empreses, els ciutadans i les institucions de Catalunya. Queda també clar que Catalunya econòmicament és una colònia sense altres drets que els tolerats des de Madrid.

El FLO, és el que ara mateix tenim els catalans, Fons, independentista, per Liquidar els Ominosos insults que rebem per voler posar urnes i decidir.

FLUX. Flux o corrent d’avingudes impossible d’aturar d’aigua o corrent elèctrica. Aquest cop, igual que al 9N, Espanya i el seu Estat, no podran aturar el Flux de tanta democràcia i ganes d’alliberament.
​
Cap FLA podrà aturar la FLO dels independentistes. Ara som el FLUX d’allò que els nostres avantpassats poc a poc i amb determinació van llaurar. Per cert el FLA no només pretén fer mal a Catalunya, en fa a la resta en tant que la pretesa autonomia és un miratge. Ho diem per allò de la fraternitat.


0 Comments

CAL TENIR-HO CLAR.

21/7/2017

1 Comment

 
Picture


Santiago Carrillo per uns quants comunistes republicans va ser un traïdor. Revisionista avalat pel franquisme que ineludiblement feia falta per legitimar la dictadura. Carrillo va enviar a la paperera de l’oblit a totes les víctimes del franquisme. Els socialistes de Suresnes també.
​
Legitimar el franquisme, el seu Estat, els borbons i els seus símbols, era la llosa que avui fa feixuc exhumà i dignificar els cadàvers dels giravolts i cementeris.

El següent pas dels nous comunistes, “euro comunistes”, va ser fer una adequació ideològica, com el PSOE, per competir i tenir el vist i plau dels poders econòmics mundials. Comunistes i socialistes van renunciar al republicanisme de base popular i qualsevol “revolució social” i van fer-se seus els designis de Franco; Monarquia i una Espanya on el franquisme no és qüestionaria.

Avui, descomptant els del PP, els defensors màxims dels borbons i de la Constitució franquista són els comunistes disfressats d’ecologistes i progresia limitada i els socialistes que ja no són ni social demòcrates. Izquierda Unida va donar suport al PP per governar Extremadura. El PSOE a més de corruptes, enemics dels pobles que volen decidir i totes dues opcions o fan defensant el regim sorgit del 78, practicant pleitesia total amb el PP per defensar la sacrosanta unitat d’Espanya.

Ningú pot posar en dubta la seva coherència. Ells són els màxims valedors del regim del 78. El premi era la grossa. Per uns el govern central i control del Estat per col·locar als trepes i arribistes i els altres legitimant consells d’administració i regulacions contra els interessos dels ciutadans. Per arrodonir-ho i tenir a la “clase obrera” comunistes i socialistes van situar els seus peons per controlar els sindicats CCOO i UGT. Les seves treparies van estar a l’alçada de l’Espanya actual.

PSOE, Unidos Podemos, Barcelona en Comú, Catalunya si que es pot, Catalunya en Comú, són el mateix. Ni són d’esquerres, ni són organitzacions progressistes, ni són contraries a cedir  sobirania espanyola als pobles que integren l’Estat. Són nacionalistes espanyols, com els franquistes d’ahir i d’avui. L’Estat és intocable, cosa que vol dir que el poder administratiu està en mans d’unes castes funcionarials que en molts casos provenen de descendència familiar directe del franquisme. Ens referim als que controlen. De la resta dels seguidors, no en tenim dubta que alguns estan en la mateixa ona, però molts són autèntics demócrates.

Que ningú s’autoenganyi. Sobre tot ERC i les CUP. Amb aquests partits i amb els Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Alberto Garzón, Coscubiela, Domènech i la Colau, no existeix cap possibilitat de guarir cap futur per Catalunya que no és redueixi a una dependència de la Nació espanyola.

No són adversaris politics, són els pitjors enemics politics que podem tenir. Són els encarregats per desenvolupar l’argumentari espanyol contra el dret d’autodeterminació dels catalans. Que ho facin els del PP o Ciutadans té un valor ínfim, que ho facin els de la presumpta esquerra, fa mal.

Han estat el PP, el PSOE, el PNB i Ciutadans els que s’han oposat elevar les conclusions de la Comissió sobre l’Operació Catalunya a la fiscalia. Vol dir que el que calgui per defensar les clavegueres de l’Estat, ahir els GAL, avui “Operació Catalunya”. Si, els de Unidos Podemos no si han afegit, però el seu silenci aquí els situa al costat dels que defensen el clavegueram.


1 Comment

NO ENS EQUIVOQUEM.

20/7/2017

0 Comments

 
Picture

Junts pel Si, les CUP, ANC i Òmnium han començat campanya per explicar la Llei del Referèndum, i segur de com va tot plegat. Equivocar-nos davant el gruix de tasques que el Govern, Parlament, partits i societat civil podria afeblir-nos.

On hem de fer campanya i on no cal insistir-hi més.

L’AMI, Associació de Municipis per la Independència, hauria de proposar que els Ajuntaments adherits fessin la pre, la campanya i el debats que facin falta en els seus termes municipals conjuntament amb la societat civil organitzada. Ras i curt volem dir no gastar ni dedicar energies on majoritàriament la ciutadania vol votar i segur que SI.

On tenim problemes greus és en els guetos, on socialistes i comunistes han llaurat el sentiment espanyol i anticatalà durant anys. Baix Llobregat, Barcelonès, una part dels Vallès, Lleida ciutat i Tarragona ciutat són llocs on cal anar-hi. Barcelona és punt i a part, els comuns no podran oposar-se obertament contra 1 d’Octubre, TOT I QUE NO AJUDARAN.

Tothom ha de saber que els mitjans espanyols són els de referència i contra la seva desinformació, intoxicació i mentides poc podem fer. TV3 brilla per la seva absència.

Ens queden si descontem l’Agost, que ha tots els efectes és un mes vacacional, encara no 40 dies per informar, argumentar i intentar convèncer.

La concentració del Area Metropolitana de ciutadans dubtosos, desinformats i fins i tot enganyats és de traca i mocador. El gruix d’actes, publicitat, informació general i el que calgui s’han de fer on els dubtes i el boicot estan més desfermats.
​
La Catalunya de l’interior la tenim guanyada la del Baix, la del Barcelonès, una part dels Vallès i Tarragona i Lleida, encara no. Anem be, ho estem fent be, però cal que no ens equivoquem i encertem on cal anar-hi i més insistentment.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.