ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

AVUI COM AHIR, PERÒ MENYS

29/7/2018

0 Comments

 
Picture

Els espanyols borbònics, mai han demostrat que la generositat és un dels seus valors i sempre han actuat per dret de conquesta, venjança i alliçonadors. Ahir torturaven, esquarteraven, penjats a la forca, al garrot vil, o afusellats. Ara al segle XXI i dins la Unió Europea, no és que no ho vulguin fer, és que Europa no ho consentiria. D’aquí que Espanya i el seu Estat haguin buscat i trobat l’alternativa a les accions cruentes. Avui és la “legalitat”, un relat “torticer”, manipulat i fals, el que utilitzen per al mateix objectiu històric dels borbons i espanyols de sempre.
 
Avui el càstig és presó, pena del telediari, desprestigi personal, càrrecs delictius inexistents. Avui no se’ls esquartera. Avui se’ls demanaran 30 anys de presó amb aparença de legalitat. Avui com ahir, venjança i lliçó. Menys mal que avui ja no poden esquarterar i penjar el cadàver. I encara en tenim que és pregunten perquè volem la República i ser lliures.
 

Article publicat a Vilaweb el 27-03-2015
 
"Lo die 27 de dit mes de març [de 1715] fou executada la mort; executàs la sentència com a home ordinari, ab gran aparato de gent de armas, y soldadesca, anant descals, ab camisa de penitent, y al fi nomenat sens los honors, sinó sols Josep Moragas". Així es descriu als 'Annals consulars' de Barcelona la brutal execució de Josep Moragues, nascut al si d'una família de pagesos terratinents a Sant Hilari Sacalm (Selva) i convertit posteriorment en un dels militars austriacistes catalans més destacats de la guerra de Successió. La seva obstinada defensa de les llibertats de Catalunya, fins i tot després de la caiguda de Barcelona el 1714, el va convertir també en un dels blancs principals de la dura repressió borbònica, al costat d'Antoni de Villarroel i Joan Baptista Basset.
Josep Moragues va néixer el 1669 a la masia que la seva família tenia a Joanet, actualment al terme de Sant Hilari Sacalm. Els primers anys, els va passar al camp, dedicat a tenir cura de les terres heretades del seu pare, pagès terratinent. Emparentat amb l'aristocràcia rural gràcies al casament amb Cecília de Regàs, a vint-i-cinc anys es va enquadrar en la companyia de miquelets de la Vegueria de Vic per a lluitar contra les freqüents incursions franceses a Catalunya durant la guerra dels Nou Anys (1688-1697).
Amb la guerra de Successió al tron hispànic ja oberta, fou un dels signants del pacte dels Vigatans, el 17 de maig de 1705, amb què els assistents es van comprometre a armar sis mil homes per garantir l'èxit de l'alçament austriacista a Catalunya contra el virrei borbònic Francisco de Velasco. Sense experiència ni formació militar, Moragues va dirigir les forces vigatanes que van derrotar els destacaments castellans i francesos, cosa que va permetre l'entrada triomfal de l'arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona.
Una de les primeres decisions del monarca fou la creació del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, dins les quals va atorgar el grau de coronel als dirigents vigatans. Dos anys més tard, Moragues fou ascendit al grau de general de batalla, el càrrec més important fins llavors aconseguit per un català en la guerra, i el van destinar a la fortalesa de Castellciutat, a tocar de la Seu d'Urgell. Fins el 1713 va encapçalar la defensa de la zona nord, on va coordinar la resistència contra les incessants incursions franceses en territori català.
Va resistir en aquesta fortalesa fins el 28 de setembre de 1713, quan ja s'havia signat a Utrecht (Països Baixos) la pau entre les principals potències implicades en la guerra i que deixava els catalans a l'estacada. La impossibilitat de rebre nous reforços de Barcelona va obligar-lo a rendir Castellciutat en unes condicions que va considerar avantatjoses. Però les autoritats borbòniques no van respectar-les i des de Sort, on el general s'havia retirat amb la família, al principi del 1714 va contactar amb les tropes catalanes resistents per a reprendre la lluita al Pallars i la Cerdanya.
En aquest període, les forces borbòniques van arribar a segrestar la seva família, que ell mateix va poder alliberar i traslladar a la fortalesa de Cardona, on es va posar sota les ordres del coronel Antoni Desvalls, marquès del Poal i comandant en cap de totes les tropes catalanes a l'exterior de Barcelona. Va participar en moltes operacions d'assalt de combois que duien queviures a les tropes filipistes que assetjaven la capital i es va guanyar entre els borbònics el qualificatiu de 'diable de les Guilleries'.
Després de la derrota de Barcelona, el castell de Cardona només va poder resistir una setmana abans de la capitulació, a la qual es va acollir Moragues i la seva família. Però, com havia passat a Castellciutat, les autoritats borbòniques no van respectar-ne els punts i fou perseguit. Els vencedors ja havien desfermat una dura repressió contra les institucions i símbols catalans, que incloïa l'empresonament dels caps militars austriacistes. Moragues, que va rebutjar l'exili a Viena i la fugida de Catalunya per la vall Ferrera, va optar per passar per mar a Mallorca, on es mantenia encara la resistència austriacista. Però en el trajecte amb vaixell fou descobert i tornat a Barcelona, on les forces borbòniques el van enxampar la matinada del 22 de març de 1715 a la falda de Montjuïc quan mirava de tornar a embarcar-se. Juntament amb ell, van capturar els oficials Pere Màrtir Castells, Francesc Descatllar i Tord, Jaume Roca 'Jaumic', i Pau Massip.
Moragues i els seus acompanyants foren jutjats sumàriament, condemnats a mort i torturats. Les noves autoritats van ésser especialment cruels amb ell, perquè la seva execució servís de càstig exemplar i atemorís els catalans resistents al domini absolut de Felip V. El botifler Gregori Matas descrivia al ministre Manuel Vadillo l'execució: 'Se sentenció a Moragas a ser arrastrado vivo por las calles con un caballo, a ser degollado, y hecho cuartos, puesta su cabeza en un jaula encima de la puerta del Mar con este rótulo: "Iosephus Maragas ob penetratum iteratae rebelionis scelus, bis Regis clementiam abusus, tertio tandem iustitiam periclitatus et expertus.".' És a dir: 'Josep Moragues per haver comès el crim de repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment la tercera fou fet presoner i executat per la justícia.'
Com va escriure Matas, fou executat sense honors militars, aplicant-se-li el càstig reservat als traïdors: arrossegat viu pels carrers, decapitat i esquarterat. I no sols això: la seva calavera fou penjada en una gàbia de ferro al portal de Mar de Barcelona, com a escarn públic de l'alta oficialitat austriacista. El cap de Moragues no en fou retirat fins al cap de dotze anys: arran de la pau definitiva entre Felip V i Carles III a Viena el 1725, la seva segona muller fou alliberada i, amb l'ajuda de l'advocat i ex-conseller en cap Rafael Casanova i la pressió diplomàtica de l'ambaixador austríac Königsegg, el 14 de febrer de 1727 es va despenjar la calavera. El rètol vexatori i la gàbia hi van restar un mes més.


0 Comments

PER QUELCOM MÉS QUE LA DIGNITAT NO ELS PODEM OBLIDAR

26/7/2018

0 Comments

 
Picture

Oblidar l’1 d’Octubre. Oblidar el cop a Catalunya amb el 155. Oblidar que patim un espoli secular. Oblidar que el genocidi, de vegades físic i sempre identitari, que va començar al 1714 i encara continua. Oblidar que Espanya només té la proposta d’espanyolitzar-nos, seria una infàmia.

Oblidar que tenim sentenciats per la consulta del 9N. Oblidar que tenim presos politics i exiliats per posar les urnes amb un referèndum legal d’acord las lleis del Parlament de Catalunya. Oblidar que són presos preventius a Espanya i lliures a Europa sense poder tornar a Catalunya. Oblidar que quan se’ls va demanar posar les urnes les varen posar. Oblidar la persecució política a centenars de càrrecs públics i ciutadania. Oblidar la impunitat dels feixistes espanyols contra el clam pacífic i democràtic dels catalans, també seria una infàmia, però afegim, també una traïció en tota regla a tots aquells que se l’han jugat per la República catalana.

El Tribunal Suprem, ahir Tribunal de Orden Publico franquista, vol escarment, escarni i deixar clar que la unitat franquista és inviolable. Avui acaba de confirmar la presó incondicional als Jordis Rull i Turull, abans ho havien fet pels Jordis Cuixart i Sánchez.

Tot els indicis apunten a un judici on la sentència ja està predeterminada. Rebel·lió, sedició, conspiració i malversació en seran la proposta de la fiscalia i una condemna de 30 anys el que dictarà un tribunal espanyol.

Resoldre aquest escenari és possible. Oblidar la causa general contra l’independentisme impossible. Per tant, la estratègia que els de ERC han adoptat, esgotar la legislatura autonomista, eixamplar la base independentista amb els del 155 i els contraris a la independència, que la justícia espanyola faci, i esperar que amb el govern del PSOE serem República, o tindrem millor tracte que amb els del PP, és una fal·làcia superlativa i creiem que no resoldrà la venjança judicial i policial dels espanyols.

Els presos i imputats que seran jutjats i condemnats, només poden ser lliures amb la República i amb una estratègia de confrontació i desobediència.

Ens cal saber si els representants per la independència, al Parlament, al Govern, als Municipis i les Diputacions, estan disposats a anar a la presó.

Ens cal saber si l’estratègia del Parlament de Catalunya funciona d’acord els estendards democràtics europeus, o està sota la bota judicial del Estat espanyol.

Ens cal saber si estem disposats a que els que se l’han jugat en nom del poble continuïn sent presoners i utilitzats plats de negociació.

Ens cal saber si el Parlament farà i aprovarà una moció de suport al Consell de la República.
​
Finalment ens cal saber si anem a per totes o no i si és si, el Govern, el Parlament, ERC, el PDeCAT i les CUP ens han de dir com. De moment el President legítim Carles Puigdemont ens proposa, continua amb la Internacionalització del procés, Consell de la República i la Crida nacional per la República i guanyar la República a totes les eleccions, i si potser amb diàleg i negociació, i si no sense renunciar a res. Queda clar no.

Picture

0 Comments

COSES QUE LA GENERALITAT  POT FER I NO POT FER

25/7/2018

0 Comments

 
Picture

No pot fer. construir el corredor del mediterrani. Ni per competències ni per diners, són del Estat espanyol.

No pot gestionar RENFE-ADIF perquè els trens i catenàries són del Estat espanyol. La generalitat pot arreglar les vies, netejar estacions i negociar horaris.

No pot gestionar cap Aeroport de Catalunya. Ni el seu control duaner ni transport de mercaderies. Competència exclusiva del Estat espanyol.

Sobre els ports, tot i que per exemple el de Barcelona és un consorci, les duanes, taxes, i seguretat policial són del Estat (Ministeri de Foment, ports del Estat). La Generalitat i Barcelona poden pactar la Presidència. Una poltrona al servei d’Espanya.

No pot acabar les obres de la Sagrera encara que tingues diners per fer-ho, que no. És competència exclusiva del Estat espanyol.

No pot decidir el traçat del tren d’alta velocitat i per això té el recorregut que te a Tarragona i Barcelona.

No pot incidir en les obres per acabar-les que afecten a la xarxa viaria “nacional” que afecta a tot Catalunya i que porten anys començades i no acabades. Competència exclusiva del Estat espanyol.

No pot aplicar lleis que superin o endeguin politiques no previstes dins del marc espanyol. El seu Tribunal Constitucional s’encarrega d’eliminar-les. Ara en tenim unes quantes, pobresa energètica, agencia tributaria, contra els desnonaments, contra el fracking, contra el canvi climàtic, etc.....

No pot superar el sostre d’endeutament que marca l’Estat espanyol amb els seus PGE.

No pot endeutar-se al mercat internacional. Aquest fet per si sol colla el creixement de Catalunya i la millora dels serveis i l’increment del benestar social.

No pot practicar la solidaritat internacional sense el permís del Govern espanyol i el seu Estat. La regulació dels fluxos migratoris és competència del Estat espanyol.

No pot decidir ni regular l’espai radioelèctric. Aquest fet suposa la invasió espanyola mediàtica sense obligacions lingüístiques.

No pot tenir una policia integral connectada a les internacionals sense el permís del Estat espanyol, cosa que afecta a la lluita contra els delictes de terrorisme, traficants d’estupefaents, prostitució, cibernètics i monetaris.

No pot nomenar amb concurs públic als secretaris i interventors dels ajuntaments. Competència exclusiva del Estat espanyol.

La darrera i d'ùltima hora. No pot gastar la minsa recaptació que fa, un cinc per cent de tots els impostos, sense el control de la Hisenda espanyola, per evitar que és destinin a "coses il·legals".

Del tema de la justícia no cal dir res que tothom no sàpiga.

La Generalitat autonòmica pot fer i és legal,  uns pressupostos capats pels del Estat, amb varietats interessades. Una mica per ensenyament, una mica menys per sanitat. Una mica per temes socials, una mica menys per seguretat (Mossos, bombers, forestals, SEM). Mai incrementar el sostre que marca l'Estat espanyol.

També i per acabar, el que pot fer és asumir que som una comunitat autònoma més, i esperar que el govern espanyol i el seu Estat siguin generosos i a més del espoli, ens permetin tenir un Parlament i Govern de fireta i den en tant en tant unes inversions gracioses que sempre haurem d’agrair en nom de la fraternitat.
​
I en tenim que encara dubten del perquè volem i necessitem la República.


0 Comments

DEIXEM-HO CLAR

24/7/2018

0 Comments

 
Picture

La segona guerra mundial i la guerra freda entre comunistes i capitalistes amb la victòria incontestable del capitalisme, varen fer possible unes regles de joc, que a la fi només han servit per controlar el sistema capitalista de beneficis, producció i consum.

Equilibrar l’explosió reivindicativa dels treballadors (ahir, segons els d’esquerres, classe obrera), i els beneficis dels capitalistes, va ser el pacte de sang polític, que regeix fins ara, amb el manteniment i distribució dels espais productius i de consum. El del benefici mai s’ha repartit, i si ho ha fet, és per consolidar-los.

Els empresaris necessitaven ma d’obra. Primer sense gaires qualificacions. Desprès i amb els avenços tecnològics, més qualificats. Amb o sense els empresaris continuen necessitant la ma d’obra.
Els treballadors sempre disposats. Millor qualsevol feina i poder consumir que l’atur i la misèria. D'aquí que sindicats  i treballadors acceptin el que ara tenim.

Capital i ma d’obra necessitaven un pacte i unes regles de joc on tothom sortís “beneficiat” i controlat. Els capitalistes empresaris, van abonar una nova democràcia. El poder polític pels partits i el poder laboral pels sindicats.

És obvi que si els treballadors volguessin, donat que són la majoria social, si anessin a unes eleccions tindrien forces números per guanyar-les. El sindicat Solidaritat liderat per Lech Walesa a Polònia va guanyar les eleccions al 1990.

Ningú vol revolucions cruentes. Aquest és el pacte que permet que les minories de partit governin i legislin i que els sindicats acatin, protestin i és manifestin. Aquest és el truc modern; “hem negociat i hem tret el màxim possible”. Cal saber que dirigents sindicals al mateix temps eren diputats. Tot controlat, “nosaltres tenim el poder polític i econòmic, i vosaltres ben finançats  controleu als treballadors”, i de tant en tant se’ls permet anar al mon polític per gaudir dels seus privilegis.

La ANC, que va substituir Reagrupament, ha regit exitosament perquè no eren alternativa electoral. Reagrupament ho va intentar i va ser liquidada en tres mesos. La ANC proposa, Òmnium recolza, però cap s’ha definit com proposta política ni ideològica. No són adversaris electorals.

Unir els partits pro independència, que coincideixen amb l’objectiu, s’ha mostrat gairebé una tasca impossible.

S’uneix l’espanyolisme amb el 155. S’uneix la patronal per fer de lobby amb els legisladors. S’uneix la dreta per defensar el seu estatus. S’uneix l’Estat i tenca files per defensar-se de qualsevol embat que posi en perill els seu privilegis. Sembla que la unitat és el remei per intentar guanyar.

La Crida promoguda pels Presidents Puigdemont i Torra, i l’ex President de la ANC Jordi Sánchez, que pretén guanyar eleccions i ser determinants per implementar la República catalana, no agrada a ERC i els de les CUP. No és cap novetat, per aquestes dues formacions el partit és l’objectiu, el país només si ha de ser com ells volen i la Crida comença a ser un adversari electoral que ja fa por.

La ANC com moviment de masses per la República, despres del proper 11 de setembre haurà finit la seva raó de ser. La ANC, ha de proposar a tots els associats que és hora de participar a la política i proposar en una assemblea extraordinària que tots els associats facin costat a la Crida.

Els motius per fer-ho són prou evidents. No tenim unitat de partits i ens cal per guanyar. La Crida és transversal i sense ideologia com la ANC. La Crida proposa guanyar les properes eleccions municipals per la República. I el seu objectiu és implementar la República ja proclamada.

És evident que la Crida ocuparà majoritàriament l’espai sobiranista independentista i ERC i les CUP poden rebre un càstig electoral demolidor si finalment no s’ho repensen. El clam d’Unitat i pràctica unitaria a les grans manifestacions, no casa amb les estratègies de ERC i les CUP.

Avui la Crida fa quelcom més que demanar unitat i ser un moviment de país. Avui la Crida revoluciona el vell pacte del capitalisme i ens proposa l’empoderament de la gent i construir un nou país, la República, d’abaix a dalt.

És cert, sense la conjunció del PDeCAT, ERC, les CUP, ANC, Òmnium i la AMI, la República no és possible. Ara be, amb un moviment que els superi si, i sembla que la Crida te tots els ingredients per fer-ho possible.


0 Comments

LA JUSTÍCIA DE FRANCO I LA DEL REGIM DEL 78

23/7/2018

0 Comments

 
Picture

Franco va donat per acabat el cop d’Estat militar i la guerra civil l’1 d’abril del 1939.

La guerra en termes militars va acabar. L’1 d’Abril començava el període repressiu i negre que potser cap dictadura passada i present superi. El regim falangista i feixista va instaurar el terror i l’assassinat legal, i ho va fer a traves de tribunals militars i d’una justícia sense cap garantia jurídica ni d’observança als drets individuals i internacionals.

La Comissió d’experts assignada pel magistrat Baltasar Garzón, va concloure que la dictadura entre desapareguts i executats, va eliminar de 136.062 a 152.237 republicans. Entre el 1939 i 1975.

També va determinar que entre el període del 1944 al 1955, van desaparèixer més de 31.000 nens i nenes fills de republicans i republicanes.

Paul Preston, historiador, xifra entre 140.000 i 200.000 els desapareguts i assassinats pel regim franquista, acabada la guerra.

El regim franquista va cometre tot el ventall de crims inimaginables de lessa humanitat i el més greu, és que molts d’ells és van cometre amb una patina de legalitat jurídica, que mai va reeixir.

Franco ho va tenir clar, la consolidació del seu regim, només era possible eliminant a la majoria de líders republicans i creant un clima de terror que la guàrdia civil, legió i guàrdia mora van exercir amb total impunitat i una eficiència d’extermini comparable a la dels nazis.

Sembla que els del bloc del 155 haguessin après la lliçó franquista i d’aquí l’obsessió per escapçar als líders independentistes.

Tornant a la justícia, cal remarcar que la gran venuda transició del 1978, va fer-se amb un pacte que desprès és legitimaria amb un referèndum, amb uns pactes que amagaven una rendició total al franquisme. La unitat pàtria no és tocava. Als repressors assassins i torturadors no és tocaven. I l’Estat franquista no era revisable.

Aquest pacte “legitimava” la justícia franquista i tota la seva estructura judicial que mai havia funcionat en termes democràtics i de justícia, sempre sota la llei i regim franquista. Regim que tothom sap dictatorial i lluny de qualsevol aspecte democràtic.

Espanya no té un Tribunal d’ordre públic, si, tampoc s’aplica la Llei de “vagos i maleantes”. Aparentment fins i tot sembla que la justícia espanyola imparteix justícia. Aparentment perquè els casos i episodis judicials són de vergonya aliena.

La justícia espanyola, malgrat lleis noves, és en essència franquista. El TSJE, amb membres que ja eren jutges durant el franquisme, com al TC, tenen la clau per construir o destruir. No és que el govern espanyol controli la justícia espanyola, carregant-se la separació de poders, no els hi cal, el binomi govern i justícia  impera exactament com quan el franquisme i a Europa ja ho tenen clar.

Anar a la justícia espanyola a reclamar o denunciar és un oximoron. Si ets de la colla tindràs una justícia. Si ets adversari o enemic no només tindràs un altra justícia, tindràs acarniçament i venjança. En el millor dels cassos tindràs el silenci i la interferència o fins i tot sortir acusat malgrat denunciïs.

Espanya i el seu Estat tenen un problema i s’anomena estigma franquista i això només és podria sol ventar liquidant definitivament el franquisme, els borbons i tota referència al espanyolisme unitari.
​
El futur si així ho volen els pobles de la Península, serà la Confederació de Repúbliques Ibèriques, amb castellans, catalans, gallecs i bascos decidint el futur. Els espanyols només ofereixen guerres i drets de conquestes i porten masses anys fent-ho. És hora de posar-hi fi i la República catalana és un bon inici.


0 Comments

LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA CATALANA

22/7/2018

0 Comments

 
Picture

Lluis Llach ho va dir prou clar al programa de Preguntes Freqüents de TV3, amb tacticismes, no anem en lloc.

ERC amb la seva nova estratègia tàctica pretén; una legislatura de quatre anys, eixamplar amb els socialistes i podemites comuns, i esperar que amb les noves politiques, que sempre seran  minses, tinguem un escenari de convenciment social. La pretensió d’esperar una resposta  favorable per negociar amb Espanya, quan estem comprovant la resposta constitucional i jurídica del govern del Pedro Sánchez, és una quimera i condemnar-nos al autonomisme.

Els de les CUP, que ningú dubta que estan per la República, són els dels tacticisme irreverent. Revolució i independència al mateix temps, o res. De moment no se’ls coneix una estratègia definida que faci possible el seu objectiu. Si més no als de ERC si. Amb la desobediència i la confrontació, tenint en compta que no formen part ni del Govern, ni de la mesa del Parlament, no fa creïble la seva proposta. Intentar obligar que els altres facin el que tu vols, creiem que és un suïcidi polític.

El PDeCAT, que de moment compartia una estratègia aproximada a la de ERC, aquest cap de setmana, a fet historia. Els seus militants han liquidat definitivament CDC i aposten per fer efectiva la República. Ara només els cal que treballin per la unitat independentista i no l’errin dins del grup parlamentari de Junts per Catalunya, al Govern i a la posta en marxa del Consell de la República.

Finalment, i tenint en compta que la ANC i Òmnium mai han volgut ocupar l’espai partidista, sorgeix la proposta de la Crida Nacional per la República, impulsada pels President Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sánchez. La volen transversal. La volen per superar tacticismes i la vella política. La volen per representar la voluntat popular exhibida l’1 d’octubre. La volen per guanyar la República. Ni més ni menys.

ERC i els de les CUP han dit que no, que aquesta proposta no va amb ells. Sembla que als del PDeCAT no els hi fa fàstic. A la ANC i Òmnium de moment haurem d’esperar per saber que en pensen.

No sabrem fins la tardor si la Crida és pot convertir en la proposta “definitiva”. Fracassats els intents per unir el mon sobiranista i tenint clar que ni ERC ni les CUP per si sols ens duran la independència, la Crida és pot convertir en l’eina definitiva.

"Sense convergència no hi haurà independència", deien els politòlegs del moment. Sense unitat dels independentistes sobiranistes també ara hauríem dir que no tindrem la independència.

Que la proposta vingui del entorn del President Puigdemont és per prendre-la seriosament. Puigdemont de moment la encertat per internacionalitzar el procés i guanyar la batalla jurídica que l’estat espanyol ha imposat. Si tothom s’hagués quedat a Catalunya, ara tothom romandria a la presó, escapçats, humiliats i amb la previsible condemna per rebel·lió, sedició, conspiració i malversació.

Puigdemont proposa un full de ruta clar. Primer UNITAT i superar partidismes variats. Segon guanyar a totes les eleccions. Tercer constituir el Consell de la República a Brussel·les. Quart guanyar la batalla jurídica. Cinquè aprofundir amb el relat democràtic i pacífic per guanyar-nos adeptes i simpaties internacionals. Sisè obligar a que Espanya entengui que existeix un conflicte polític, cosa que ja ha reconegut el Pedro Sánchez i negocia la seva solució. I setè, dir-nos que sense la independència ni politiques socials autentiques, ni cap dret a decidir el nostre futur.

Qui no entengui que la Crida no és contra ningú i a favor de tothom, potser és que volen altres objectius, i no, tot el que hem fet no és per negociar un nou Estatut o encaix, ni per una hipotètica República espanyola federal.

Ens hem manifestat, ens han atonyinat, ens han reprimit policial i judicialment ens estan perseguint per les nostres idees. Tenim presos politics i exiliats i si estem resistint només ho fem per aconseguir la República. Desprès ja la bastirem com vulgui la ciutadania, no només els partits i avui ens sembla que la Crida pot ser l’eina.


0 Comments

EL POBLE VOL UNITAT. EL PDECAT, ERC I LES CUP VOLEN ALTRES COSES

19/7/2018

0 Comments

 
Picture

Si els partits tenen estratègies diferents per aconseguir un mateix objectiu, ras i curt vol dir que l’objectiu no és el mateix.

La incapacitat mobilitzadora del PDeCAT, ERC i les CUP, contrasta amb la que tenen la ANC  i Òmnium. L’èxit mobilitzador té un nom transversalitat i un mateix objectiu la República.

Fins a dia d’avui hem comprovat que l’acció al carrer i electoral sovint és contraposen. Partits i voluntats populars no casen. Fins i tot les enquestes interessades exposen sense impudícia el divorci electoral i partidista.

El President Mas, des de el poder institucional va ser el primer que va proposar i demanar la unitat transversal i política. ERC va trigar una setmana a rebutjar-ho. L’argument exhibit per Oriol Junqueras va ser el de la desconfiança i la ideològica. On seriem si ERC i les CUP haguessin practicat allò que primer el país i desprès el partit i la ideologia.

El que ha succeït a la mesa del Parlament, a més d’esperpèntic, ha fet sura el que una bona majoria de catalans ja sabíem. Estratègies diferents, objectius deferents i socis diferents, i així no anem en lloc.

Quan la vella política és incapaç de recollir el clam popular de la UNITAT i per la REPÚBLICA, tenim l’obligació de fer el mateix que va fer Francesc Macià; “Unir a tots els demòcrates republicans i proposar un nou partit i guanyar les eleccions municipals del 31”.  La fundació de ERC va suposar que altres partits i moviments desaparegueren.

Avui la resposta al envit del govern espanyol i el seu Estat passa per la unitat transversal de tots els àmbits socials i ideològics. La proposta que no és exclusiva del President Puigdemont, i són Quim Torra, Jordi Sánchez i un bon grapat de patriotes que ho tenen clar, sense unitat, cap República és possible.
​
Segur que Puigdemont podria haver presidit el PDeCAT. Segur que el Quim Torra pot ser una peça preuada per afiliar. Segur que Jordi Sánchez té futur polític, si ell vol, a qualsevol partit. Doncs no, ells i d’altres ho tenen clar. Només amb la unitat transversal, com la del 1O, i fent política democràtica i pacifica podem instaurar la República, i avui la nova proposta és una Crida oberta a tothom, sense distincions i sense prerrogatives, amb l’objectiu d’implementar la República. Continuar amb les estratègies diferents i amb espectacles denigrants, això si que ni suma ni eixampla.


0 Comments

JA HO SABÍEM PERÒ ARA HO TENIM CLAR

18/7/2018

0 Comments

 
Picture

El President del Parlament gracies al recolzament de  junts per Catalunya, ERC i les CUP, va decidir complir la resolució judicial que impedia restituir al president Puigdemont ho ha qualsevol dels empresonats preventius amb tos els seus drets civils i politics intactes. Començava la obediència.

Ara vol complir un altra aberració jurídica del jutge Llarena. ERC sembla que no vol desobeir, malgrat el un nou nyap jurídic inventat per un jutge i avalat pel TSJE.

Els nostres diputats electes ho són per decisió popular i cap justícia, fins que no demostri que han delinquit els pot destituir de les seves obligacions.

ERC i el PDeCAT han triat diàleg i temps amb el PSOE, però el govern del Pedro Sánchez, PSOE, han triat Espanya i si algú en te dubtes, directament és un idiota.

ERC i no és d’ara ha triat ideologia i prefereix amics unionistes d’esquerres espanyols, que els republicans variats. Aquest fet ens obliga a tots els que ens hem manifestat, hem votat, hem donat suport a la República, a triar. Potser les properes municipals, si abans no hi han autonòmiques, serà el moment per triar.

Avui el ventall polític i partidista per la República catalana és va aclarint. ERC que vol eixamplar amb els socialistes i comuns. Els cupaires neutres. Els del PDeCAT amb el cor trencat per mantenir la convergència o estar amb el President Puigdemont, i la nova proposta de la Crida Nacional per la República, que proposa la nova via política.

Aclarir l’escenari i propostes politiques és indispensable. Amb ERC que no vol la unitat política, que prefereix un autonomisme eixamplador i com a molt un nou tripartit, és el que ofereix. Amb els de les CUP, la perfecció supranatural però només per uns quants, segur que no anem en lloc. Amb el PDeCAT, que són hereus d’una convergència obsoleta amb seguidors republicans de pedra picada, tenen  la mort política assegurada si no estableixen la seva “autodestrucció” i és sumen a la proposta del President Puigdemont, Torra i Sánchez.
​
Amb la CRIDA NACIONAL PER LA REPUBLICA, potser tenim la darrera oportunitat, sobre tot perquè la proposta és transversal, sense ideologia, sense partidismes, per Catalunya i per la República catalana.


0 Comments

ERC I LES CUP DE MOMENT NOMÉS DIVIDEIXEN

17/7/2018

0 Comments

 
Picture

ERC i els de les CUP s’han afartat d’explicar-nos que són independentistes. Que volen la República. ERC amb un referèndum pactat i els de les CUP practicant la desobediència i unilateralitat.

Ep, però abans, volen la revolució social, amb politiques d’esquerres i reformar la Generalitat autonòmica dabaix a dalt. El que no diuen i callen és que la revolució que pretenen no és pot fer dins la legalitat espanyola. Només és podria fer, si així ho decidís la majoria de catalans, seria amb la República catalana, que segur seria infinitament més democràtica que la Espanya dels borbons.

Però encara pot ser pitjor. ERC ens diu que només serem independents i tindrem República si eixamplem la base electoral. Un eixamplament que el volen d’esquerres. A Catalunya els que van d’esquerres són els de les CUP, els del PSOE i els Comuns Podemos. Amb els de les CUP no eixamplaran, ja estan ubicats a favor de la República. Queden els socialistes i podemites. Amb els socialistes eixamplar com que no sigui per fer més autonomisme, ERC ho te pelut per convèncer a la seva  direcció, militància o potencials votants. Aquesta gent abans s’afegeix a VOX, SCC o Ciutadans.

Respecte els Comuns, comandats ara per la Colau i en Domènech, seguidors autèntics del Pablo Iglesias, encara ho tenen més pelut. Els comuns podemites, tot i voler un referèndum pactat, s’han declarat enemics acèrrims de la independència de Catalunya.

Igual la pretensió de la direcció de ERC és aconseguir a traves del temps que socialistes i comuns podemites s’ha n’adonin que el futur d’Espanya passa per la República catalana.

Respecte als de les CUP no cal preocupar-nos la seva essència purista ideològica, els exclou i el 21 D va quedar clar.

De que serveix anar a qualsevol elecció sota els paraigües partidista, quan desprès tot i guanyar en nombro d’escons ens la veiem negra per pactar estratègia i govern.

És hora de que tothom tingui clar que la República no vindrà de la mà del PDeCAT, ni de ERC, ni de les CUP. Uns partits incapaços de llegir la voluntat i el pols popular, difícilment avant posaran els interessos nacionals i de país als seus.

El President Carles Puigdemont, de moment s’ha guanyat la credibilitat per liderar la Crida. Estratègicament la seva opció d’internacionalitzar el procés és cavall guanyador. Romandre com hostatges a la presó no.
​
Avui ens cal abandonar el “frau partidista”i fer costat a la Crida Nacional per la República Catalana. Ho anem junts o l’estat espanyol i acòlits ens guanyaran la partida.


0 Comments

VISCA "LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA"

16/7/2018

0 Comments

 
Picture

Avui dia 16 de Juliol, el President de la República Carles Puigdemont, el President de la Generalitat autonòmica i l’ex President de la ANC Jordi Sánchez, tot i no ser-hi a la presentació de la “Crida nacional per la República”, s’han conjurat per implementar-la d’una vegada.

Unitat, transversalitat i l’apoderament polític sorgit des de baix, sembla que serà la màxima organitzativa. L’objectiu, la República catalana efectiva i reconeguda.

Els puristes d’esquerres, segur que combatran la proposta des de la vessant ideològica. Com sempre obviaran que sense independència i sense Estat ningú té eines per fer les politiques socials de cap tipus. Insistim ningú. I sense ser “amos” de la caixa tampoc.

La Crida Nacional per la República, no deixa espai per les dubtes. Proposa una crida a tots els catalans demòcrates i republicans. És nacional perquè som una Nació i tenim un poble amb historia i modern ben definit. És una Crida Nacional per la independència, i per construir un Estat en forma de República, on tothom tindrà l’oportunitat de treballar, per construir-la i definir-la.

Les estratègies de ERC, PDeCAT, CUP, ANC i òmnium abans i desprès del 21 D eren diferents i preocupants. La bona gent que sempre hi és no ha entès d’eixamplaments amb els del 155, del poc suport al President Puigdemont partidista i el rebuig a la unitat per guanyar a les properes municipals.

Espanya no alliberarà als presos politics. Seran jutjats i condemnats. El motiu és el de menys. Com ho van ser en Mas i Consellers.

Només ens queda que algú tingui la capacitat, com en el seu moment històric Francesc Macià, tingui la visió i accepti que avui la solució no passa pels partits vells lligats a aparells i interessos.

Avui toca un lideratge potent capaç de sumar i aglutinar sota una estratègia política i organitzada fins que implementem la República ja proclamada, i aquest avui, és el Molt Honorable President Carles Puigdemont i si volem guanyar la partida ens hem de convertir amb els soldats més democràtics, més pacifistes i més republicans a les odres del President. Ell hi està disposat. La resta autonomisme i cansament.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.