La segona guerra mundial i la guerra freda entre comunistes i capitalistes amb la victòria incontestable del capitalisme, varen fer possible unes regles de joc, que a la fi només han servit per controlar el sistema capitalista de beneficis, producció i consum.
Equilibrar l’explosió reivindicativa dels treballadors (ahir, segons els d’esquerres, classe obrera), i els beneficis dels capitalistes, va ser el pacte de sang polític, que regeix fins ara, amb el manteniment i distribució dels espais productius i de consum. El del benefici mai s’ha repartit, i si ho ha fet, és per consolidar-los.
Els empresaris necessitaven ma d’obra. Primer sense gaires qualificacions. Desprès i amb els avenços tecnològics, més qualificats. Amb o sense els empresaris continuen necessitant la ma d’obra.
Els treballadors sempre disposats. Millor qualsevol feina i poder consumir que l’atur i la misèria. D'aquí que sindicats i treballadors acceptin el que ara tenim.
Capital i ma d’obra necessitaven un pacte i unes regles de joc on tothom sortís “beneficiat” i controlat. Els capitalistes empresaris, van abonar una nova democràcia. El poder polític pels partits i el poder laboral pels sindicats.
És obvi que si els treballadors volguessin, donat que són la majoria social, si anessin a unes eleccions tindrien forces números per guanyar-les. El sindicat Solidaritat liderat per Lech Walesa a Polònia va guanyar les eleccions al 1990.
Ningú vol revolucions cruentes. Aquest és el pacte que permet que les minories de partit governin i legislin i que els sindicats acatin, protestin i és manifestin. Aquest és el truc modern; “hem negociat i hem tret el màxim possible”. Cal saber que dirigents sindicals al mateix temps eren diputats. Tot controlat, “nosaltres tenim el poder polític i econòmic, i vosaltres ben finançats controleu als treballadors”, i de tant en tant se’ls permet anar al mon polític per gaudir dels seus privilegis.
La ANC, que va substituir Reagrupament, ha regit exitosament perquè no eren alternativa electoral. Reagrupament ho va intentar i va ser liquidada en tres mesos. La ANC proposa, Òmnium recolza, però cap s’ha definit com proposta política ni ideològica. No són adversaris electorals.
Unir els partits pro independència, que coincideixen amb l’objectiu, s’ha mostrat gairebé una tasca impossible.
S’uneix l’espanyolisme amb el 155. S’uneix la patronal per fer de lobby amb els legisladors. S’uneix la dreta per defensar el seu estatus. S’uneix l’Estat i tenca files per defensar-se de qualsevol embat que posi en perill els seu privilegis. Sembla que la unitat és el remei per intentar guanyar.
La Crida promoguda pels Presidents Puigdemont i Torra, i l’ex President de la ANC Jordi Sánchez, que pretén guanyar eleccions i ser determinants per implementar la República catalana, no agrada a ERC i els de les CUP. No és cap novetat, per aquestes dues formacions el partit és l’objectiu, el país només si ha de ser com ells volen i la Crida comença a ser un adversari electoral que ja fa por.
La ANC com moviment de masses per la República, despres del proper 11 de setembre haurà finit la seva raó de ser. La ANC, ha de proposar a tots els associats que és hora de participar a la política i proposar en una assemblea extraordinària que tots els associats facin costat a la Crida.
Els motius per fer-ho són prou evidents. No tenim unitat de partits i ens cal per guanyar. La Crida és transversal i sense ideologia com la ANC. La Crida proposa guanyar les properes eleccions municipals per la República. I el seu objectiu és implementar la República ja proclamada.
És evident que la Crida ocuparà majoritàriament l’espai sobiranista independentista i ERC i les CUP poden rebre un càstig electoral demolidor si finalment no s’ho repensen. El clam d’Unitat i pràctica unitaria a les grans manifestacions, no casa amb les estratègies de ERC i les CUP.
Avui la Crida fa quelcom més que demanar unitat i ser un moviment de país. Avui la Crida revoluciona el vell pacte del capitalisme i ens proposa l’empoderament de la gent i construir un nou país, la República, d’abaix a dalt.
És cert, sense la conjunció del PDeCAT, ERC, les CUP, ANC, Òmnium i la AMI, la República no és possible. Ara be, amb un moviment que els superi si, i sembla que la Crida te tots els ingredients per fer-ho possible.
RSS Feed
