ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

QUALSEVOL PLA ALTERNATIU NO HA DE MODIFICAR L'OBJECTIU, INDEPENDÈNCIA.

28/2/2014

0 Comments

 
Imagen

28 DE FEBRER I DESCOMPTANT.

ERC, està, segons diuen els seus dirigents, afermats amb l’estratègia del dret a decidir, però especifiquen que la seva visibilitat passa exclusivament per la consulta del 9 de Novembre de enguany. Res a dir, i estem d’acord tot i que matisarem. No contemplar cap pla B, a l’impossibilitat legal de fer la consulta,  no entra ara en les seves perspectives immediates.

Demanar permís al govern espanyol, sigui quina sigui la via que s’utilitzi, reforça la idea de que Catalunya és un tros d’Espanya i que tenim una legalitat espanyola acceptada per politics catalans de l’època i d’ara.

Seria tot un contrasentit fer una consulta fora de la llei, doncs fer-ho ens hauria d’haver estalviat tot el procés o una part, sobre tot el referit per intentar obtenir el permís espanyol.

ERC, potser confií amb la nova llei catalana de consultes no referendaries que ben segur aprovarà el Parlament abans de l’estiu. El que suposem que deuen saber, és que l’estat la portarà immediatament al Tribunal Constitucional espanyol i quan això passa, la llei autonòmica queda inhabilitada ipso facto, cosa que no passa amb les lleis aprovades al Congrés espanyol.

És evident doncs, que la legalitat espanyola no ens “farà costat”, i molt ens temem que la Europea no només no estarà amb nosaltres, sinó que diran que és una afer intern de l’Estat espanyol. Per tant podrem fer una consulta, segur, ja en varem fer unes de costellada, però també és segur que la seva validesa tant política com jurídica, serà tant exigua com irrellevant.

Hores d’ara ja ningú dubta que CDC, ERC i la CUP, com representants parlamentaris, treballen per la independència de Catalunya (UDC de moment s’ha l’espera). Per tant tenim una coincidència ferma respecte a l’objectiu. El que no és tant clar és que l’estratègia per aconseguir-ho sigui compartida sense fissures.

De moment, ningú podrà acusar al President Mas de modificar estrategies pactades. La Data i pregunta, forma part del seu haver, i per tant és inqüestionable que la seva aposta és el dret a decidir.

Podrem debatre si el que convé és fer-nos ferms amb la consulta peti qui peti o convocar eleccions autonòmiques, però entre tots hauríem d’admetre que, consulta o eleccions, tenen un denominador comú, VOTAR. El valor legítim d’un Referendum és el mateix que el de qualsevol procés electoral, només dependrà dels Programes politics i de la voluntat política de complir-lo.

Si voto SI i SI en la consulta, que segons diuen només seria consultiva, és equivalen al si voto a una força política que dugui en el seu Programa que si te majoria absoluta proclamarà la Independència de Catalunya. Unes eleccions no deixen de ser un referendum ampliat, però també és poden convertir en plebiscitàries a la practica.

La pregunta pactada, i que no va agradar a tothom, tenia una virtut, deixava la porta oberta a pactar amb l’estat espanyol, fins i tot la data i les preguntes. Una pregunta com la d’Escòcia, directament ho impedia. No ha fet falta, el govern espanyol i l’oposició espanyola han pactat una resolució al Congrés on se’ns tanca cap possibilitat a negociar com hem de conduir el dret a decidir.

Nosaltres no hem de tenir cap pla B sobre l’objectiu de la independència, però si que convindria tenir-lo sobre el com arribar-hi.

El president Mas, està demostrant estar a l’alçada del lideratge que Catalunya necessita ara. Ell és l’únic que pot, si vol, convocar unes eleccions autonòmiques. Ell acaba de dir en seu parlamentaria, que si ho ha de fer, nomes ho farà previ acord amb els que ara recolzen el dret a decidir.

El president Mas, ha entès perfectament que la societat catalana i de forma transversal vol votar, com fer-ho, toca decidir-ho als politics i en Mas ja ha proposat que votarem de totes totes, o en una consulta, o en unes eleccions. Ara no és moment de veure qui la te més llarga, ara és moment de fer costat al President, sobre tot si continua volen abans  de decidir la implicació de tothom. La qüestió és, ens hem d’enfrontar amb l’estat espanyol per una consulta, no referendaria i només consultiva, quan  tenim al nostre abast, i amb tota la legalitat espanyola, la forma de preguntar als catalans si volen ser lliures i fer de Catalunya un nou Estat independent?, la resposta, que tothom i pensi.

Des de aquest “blog”, ja fa estona que ho tenim decidit, eleccions ja, i el dia 9 de Novembre és tant bona data com un altre. La resposta dels espanyols ja la sabem. Esperar, dilatar, allargar, ja no té cap sentit, els espanyols ja han decidit NO a que els catalans decideixin. Ara ens toca decidir a nosaltres i unes eleccions, que no deixen de ser una resposta política al NO espanyol, és la solució.



0 Comments

MAI HAN EXISTIT DUES ESPANYES. UNA I DE BEN NEGRE.

27/2/2014

0 Comments

 
Imagen

27 DE FEBRER I DESCOMPTANT.

Sempre hem mantingut, com ho va fer Cànoves del Castillo, que són espanyols els que no poden ser altra cosa, però ara afegim, que amb aquets espanyols no ens hi entendrem. L’entesa que sempre han proposat és la del traga-la i la dels fusells.

Aquesta gentola, que ve a Catalunya com els senyorets de la “meseta” castellana van al seus “cortijos”  d’Andalusia, és vanten de que som propietat seva i el que és pitjor, no tenim cap dret.

Els espanyols franquistes van acceptar una certa transició per un motiu, i ara el tenim clar. És va acceptar per botiflers i franquistes ocults en una constitució, on s’explicita que a Espanya només existeixen espanyols. A canvi, aquesta gentola començava el seu pervenir particular ple d’opulència i benestar.

Molts bons jans i de Catalunya, encara pensen que la negativa a que puguem decidir, és un problema de legalitat i res més lluny de la realitat. El fons de tot plegat, és que Espanya sense Catalunya no és viable i com que Catalunya mai ha volgut ser i formar part d’Espanya, sempre se’ns ha obligat ha ser-ho per la força de les armes.

Tècnicament som una colònia espanyola. Tot i el intent amb l’estat de les autonomies, i d’una certa descentralització, el cert és, que Catalunya des de el 1714 mai ha tingut capacitat política per decidir res que no fos permès des de Madrid.

Prescindir de Catalunya vol dir per les castes espanyoles i les seves elits deixar de decidir on gastaran els milers de milions d’euros que recapten de Catalunya, i aquest és el fons de la qüestió.

Sempre han volgut resoldre aquesta dicotomia utilitzant el concepte imperial de la conversió. Aquest fet però, mai ha quallat, sigui per la seva ineficàcia o perquè els catalans som tant cap ficats que mai hem comprat un intercanvi identitari per molt bona que fos l’oferta.

Quan el Rajoy, el Rubalcaba, la Díez i en Navarro i la Camacho, és posen d’acord perquè els catalans no votem, el que estan fent és dir-nos que no existim com a poble i com espanyols la raó ha d’estar debatuda i decidida pel conjunt dels espanyols.

El debat de la nació espanyola, ens ha mostrat tot el potencial anticatalà i quan un responsable (president d’honor del SUP) del sindicat majoritari de la policia espanyola, diu públicament que; “Cataluña siempre será España, por lo civil o por lo militar” i els demòcrates i progressistes castellans, gallecs, o bascos no baden boca, els catalans que a dia d’avui encara pensen i pretenen fer costat a terceres vies, han de saber que no hi tenim res ha fer. O ens convertim en bons espanyols, acceptant que la tutela de la Metròpoli és el millor per nosaltres, o decididament ens ubiquem al bàndol patriòtic i català per aconseguir la independència de Catalunya.



0 Comments

ESPANYA MAI HA PRACTICAT LA DEMOCRACRÀCIA.

26/2/2014

0 Comments

 
Imagen

26 DE FEBRER I DESCOMPTANT.

És el joc dels despropòsits i de la iniquitat. El govern espanyol, ara promet que baixarà els impostos i ho farà a partir del mes de Juny d’aquest any i continuarà amb mesures per ajudar a la creació de treball el proper any.

De fet, tot plegat sembla una maniobra per passar les properes eleccions europees amb nota. Creure aquest govern que ha incomplert fil per randa el seu programa electoral, és impossible. Tenir al seu compta 1.000.000 més d’aturats, haver incrementat els impostos com el del IVA i el IRPF, haver congelat les pensions, estar immersos amb el pitjor escenari de corrupció, tenir en marxa el procés recentralitzador per liquidar les autonomies més ferotge dels darrers anys, haver liquidat la pluralitat cultural i lingüística, els dona autenticitat negativa i ser els primers  en el camp de la mentida i la falsedat.

El govern espanyol, vol fer creure que les seves mesures anti crisis donen resultat. Per fer-ho utilitza la macroeconomia, concepte que els mortals com jo no entenem, però no baixa al terreny dels humans, al de la feina, al de les hipoteques, al dels serveis, al del transport o al dels impostos directes.

Europa a través del Comissari d’economia, Olli Rehn, ja ha parlat i segur que no hauran agradat els termes que a utilitzat al govern espanyol. “Cal retallar més en lloc de baixar impostos”, i ho arrodoneix dient que, “baixar impostos pot frenar el creixement”.

Europa ja ha abocat més de 60.000 milions per rescatar la banca espanyola i les apreciacions, que no són subjectives, dels responsables europeus, és que comencen ha estar fins els dellonçis d’abocar centenars de milions d’euros a un pou on l’únic que sura és la corrupció i el desgavell.

Ja ens “agradarà” que l’Estat espanyol ens baixi els impostos, de fet ens “agradarà” tant com el fet que mentrestant la Generalitat no a parat de retallar,  l’Estat s’ha n’ha estat de fer-ho.

El darrer aspecte que ressaltarem del discurs del Rajoy, i per cert molt aplaudit per la seva claca, ha estat el fet “novedos” de “declarar que la unitat espanyola és un be moral”, per sobre de la Constitució. Declaració que esta a l’alçada de la “España una Grande i Libre del franquisme”. Fins i tot avui els de la tercera via i alguns federalistes, han divisat un horitzó fosc i negre per gaudir de les seves propostes. Destaquem per la seva hipocresia el paper dels socialistes, i en aquest cas dels espanyols i dels catalans que s’indignen pel tipus de discurs, però fa pocs dies, fan costat a la dreta espanyola més recalcitrant per anar contra els catalans.

De fet, i no expliquem res nou, els espanyols avui (25 de Febrer), han donat un pas més per dir-nos que NO. Alguns d’aquí encara volen incrementar les raons per fer la consulta i per marxar. Ara mateix comença ha ser un error no accelerar el procés. Algú a aquestes alçades encara creu que la nova llei de consultes no serà impugnada?. Podem fer com el dia de la marmota i fer cada cert temps una llei que segur anirà de pet al TC i qui dia passa any empeny.

Aquest cop el govern espanyol ha fet el discurs més reaccionari i antidemocràtic, des de l’any 1978. Posar la moral per sobre de les lleis, és pur franquisme i del franquisme en tenim sobrada experiència.

Cal reconsiderar com anar a les eleccions europees. Cal fer una gran candidatura transversal amb els partits i la societat civil. Europa ha de saber, per si no ho sap, que anem de debò i que volem ser Estat. No fer-ho ens dificultarà i molt el nostre
futur.


0 Comments

POT SER UNA OCASIÓ DESAPROPFITADA.

25/2/2014

0 Comments

 
Imagen

25 DE FEBRER I DESCOMPTANT.

Comprovar que tots els estats d’Europa participen a les eleccions europees com circumscripció única, no és cap novetat. La llei electoral europea i els escons pactats ho demostra.

A l’Estat espanyol, Catalunya, no pot tenir els seus eurodiputats per la senzilla raó de que no és cap Estat. Fins les darreres eleccions, fer coalicions amb forces politiques d’altres indrets ha estat la normalitat. Ara amb una Catalunya lluitant per la seva independència, les condicions han canviat i els catalans podrìen no entendre perquè hem de fer coalició amb aquells que no volen deixar de ser espanyols.

La regeneració política, que ha d’anar en paral·lel al procés, no pot reduir-se a qüestions de corrupció. L’ètica, la dignitat i la coherència, n’han de formar part.

És d’una claredat absoluta que Catalunya com Nació ha tingut una incidència zero al Euro parlament. Aquestes properes eleccions, i com ens tenen acostumats, alguns politics han preferit fer partit abans que país. Allà ells. Ara be, el que no és explicable és perquè serveix al procés fer coalició amb d’altres forces de fora de Catalunya. Si tot és redueix a tenir un o dos o fins i tot tres eurodiputats col·locats, estem fent un servei a Catalunya i al procés neutre. El que serveix és comptar-nos quants som els que volem la independència i ser a Europa i això només és pot fer amb coalicions estrictament catalanes o des de els partits.

Ens estem esgargamellant per fer una consulta que només té un objectiu, comptar-nos i ara desaprofitarem una ocasió que l’Estat espanyol no pot evitar. És que en som de burros.

Sembla que finalment ERC no farà coalició amb ningú de fora de Catalunya i si és així, n’estic convençut que serà la força més votada, i no perquè ens ofereixin més tranquil·litat que d’altres, senzillament ho serà perquè hauran estat els més coherents.



0 Comments

HEM DE TENIR PREVIST I RESOLT LES PENSIONS I EL SUBSIDI D'ATUR.

24/2/2014

0 Comments

 
Imagen

24 DE FEBRER I DESCOMPTANT.

Que serem lliures a aquestes alçades ja ho sap tothom. El que no sabem és quan. Tot dependrà de l’alçada de mires dels nostres politics i de la voluntat dels catalans que de moment i d’acord tots els indicadors sembla decidida a aconseguir la independència de Catalunya.

Estar preparats per l’endemà està be, tenir-ho absolutament tot controlat és gairebé impossible. Ni els estats, que ja ho són, més moderns, més democràtics i més emprenedors i productius, ho tenen tot resolt.

Nosaltres però, si que haurem de tenir resoltes un mínim de qüestions, per garantir la viabilitat del nou estat. Altrament podríem posar en perill una certa consolidació del segon procés.

El primer procés, ha de quedar determinat per l’escrupolositat democràtica i pacifica per fer-lo inqüestionable i acceptable per la comunitat democràtica internacional. De moment, sabem que el primer pas és el dret a votar per decidir el nostre futur. El segon serà la construcció del nou Estat.

Ara be, iniciar el segon procés només és pot fer garantint un mínim. Determinar quins són els mínims i treballar per garantir-los, no necessariament han de ser estructures d’Estat.

La xarxa sanitària, funciona i en cas d’independència no deixaria de funcionar, només caldria garantir els salaris i la intendència. La xarxa escolar, exactament el mateix. La seguretat ciutadana i la defensa de bens i territori, només dependrà d’uns quants Decrets per assumir noves competències, com duanes, terrorisme, i relacions internacionals i de garantir els salaris. El sector privat, bancs, industries i emprenedors, de moment tindran pocs canvis i per tant la seva incidència si la lleialtat a la voluntat democràtica del poble català és respectada, serà nul·la.

La hisenda publica com estructura d’Estat, ha començat a caminar, i n’estem convençuts que la nova estructura serà tot un èxit.

Construir i definir un nou model de justícia, s’haurà de fer en paral·lel al procés constituent del nou Estat, per tant la seva incidència serà menor i de moment haurem d’aplicar els codis penal i social de l’Estat espanyol. Aquest fet en cap cas ens ha de preocupar.

Ens queden però els dos sectors més dèbils i de moment més allunyats, jubilats i aturats. Garantir les pensions al més següent de la Proclamació de la República Catalana, ha de ser qüestió d’Estat.

Dels gairebé 634.000 aturats, només 432.978 reben algun tipus de subsidi. La nova realitat catalana, en cap cas és pot permetre cap dilació a l’hora de fer extensiu a la totalitat dels aturats el subsidi mínim interprofessional.

No només és qüestió de justícia, que jubilats i aturats tinguin el tractament adequat i immediat, és que hem d’evitar qualsevol vel·leïtat d’utilització per debilitar la construcció del nou Estat. Per tant és obvi que el nou govern provisional ha de tenir els recursos per fer-hi front. La pròpia debilitat d’aquets col·lectius ho reclama, complir determinarà que anem pel bon camí.



0 Comments

ELS BORBONS BOTXINS HISTÓRICS DELS CATALANS ENS VOLEN SEDUIR.

23/2/2014

0 Comments

 
Imagen

23 DE FEBRER I DESCOMPTANT.

Al segle XVIII, els francesos, varen fer la seva revolució, acabant amb la seva monarquia borbònica, absolutista immersa amb una decadència de base i corrupta. La burgesia de l’època i el poble no ho van dubtar, calia canviar l’estatus quo de l’època. Fer-ho passava per escapçar definitivament la monarquia. Ho van fer, la burgesia i les classes populars més un sector de l’exèrcit imperial francès que s’ho mirava sense interferir en el procés.

Els borbons, amb el francès Felip V, al 1714 van guanyar-nos i aquest fet ens ha dut on som. Els estretegés de l’època com el Duc d’Olivares, van exercir d’ideòlegs de l’època i una de les màximes va ser dir-nos als catalans que qui manava eren els borbons. D’aquí tot un reguitzell d’edictes i normes (Reales Decretos de Nueva Planta). Però no en varen tenir prou. Calia incidir en les institucions catalanes i als llocs singulars de l’època. De vegades amb l’anorreament  i d’altres amb simples substitucions. A l’estat espanyol, tot i períodes com a la I República, seran els borbons els que finalment guanyin el poder. El 14 d’Abril els pobles d’Espanya, i democràticament en unes eleccions municipals, aconsegueixen foragitar els borbons. Aquí no és va fer com a França. En cap cas és tallaren caps.

Novament la dreta espanyola, els monàrquics, les elits del moment, més l’església que havia perdut els seus privilegis, troben dins l’exèrcit espanyol la possibilitat de subvertir la República i els objectius que persegueix. Un cop d’estat militar, ens dura una guerra civil i una llarga dictadura. Els borbons tornen a guanyar, aquest cop el restaurador és el militar Franco.

El 14 d’Abril del 1931, tot i no ser el que volíem molts catalans, la ciutadania democràticament va fer fora del poder institucional i polític a la monarquia borbònica. Va ser el vot, no  les armes el que va fer possible proclamar la República i acabar amb els despropòsits absolutistes i imperialistes dels borbons.

La restauració de la monarquia borbònica, s’ha dut a terme per imposició de l’exèrcit victoriós, amb testament inclòs de Franco. Franco va disposar que Joan Carles I seria altra cop l’encarregat de posar al dia la monarquia borbònica. Alguns catalans hi van participar, entregant-se a la causa monàrquica tal com ho van fer amb el franquisme.

No ens ho inventem nosaltres. Amorios, caceres, negocis, i una família real estranya, és el que Franco ens va imposar. El rei espanyol, triomfador d’un cop d’estat avortat i mai explicat, ha caigut en un desprestigi social prou important, i ara sectors de l’oligarquia veuen amb bons ulls que el seu regant ha d’acabar. El substitut el Princep Felip però te un handicap, no te un cop d’estat i no te unes olimpíades. Els estreteges li hauran de muntar l’escenari per fer-se valer mediaticament. Amb la Leticia ens temem que no en tindrà prou.

Si l’escenari ha de ser i passar per venir molt a Catalunya, des de aquí ja li diem que ha fet tard. Ha fet tard el seu pare, que hauria d’haver estat el primer en posar a les mans de la ciutadania si República o Monarquia. Heu fet tard tots els borbons al no demanar perdo pel cop d’estat franquista i per les morts que va suposar. Heu fet tard al no derogar els Decret de Nova Planta del 1716. Heu fet tard no fen de la transparència els vostres hàbits econòmics. Heu fet tard no fen la devolució a Catalunya de les seves Constitucions i dels seus Drets. Heu fet tard no defensant com cap d’estat imposat, un estat plurinacional. Heu fet tard no dominant les quatre llengües dels quatre pobles que conformen l’estat espanyol.

Segur que uns quants catalans el rebran be. Els marquesos, els ducs, els grans d’Espanya i uns quants monàrquics de darrere fornada i seran. També i seran els unionistes i espanyols de sempre.

Ara però i de moment només ho diuen les enquestes i el Parlament actual, els catalans volem votar i volem fer-ho per deixar de ser súbdits.

La nostre recomanació és simple. No cal que perdi el temps a Catalunya, doncs ni en els millors temps monàrquics, mai havíem estat borbònics. El que si pot fer, és dedicar-se a la reunificació de la seva Espanya d’arrel castellana. Allà segur que el rebran amb els braços oberts i consideració, a nosaltres faci el favor de deixar-nos en pau.



0 Comments

ELS NAVARRO I CIA DEFINITIVAMENT SE'N VAN AL INFERN.

22/2/2014

0 Comments

 
Imagen

22 DE FEBRER I DESCOMPTANT.

El treball esperpèntic dels diputats socialistes catalans, no tots, que han fet i fan tant a Madrid com a Brussel·les, els està marcant a foc. No és que no tinguin dret a votar el que vulguin, que si, és que darrerament quan voten ho fan contra Catalunya i a favor de la Espanya franquista, una “gran i lliure”.

La darrera votació al costat de UPyD i el PP, no només és un fet fastigós en termes politics, és també reaccionari. A priori se’ns vol negar als catalans el dret a votar i el que és més greu se’ns vol negar el dret basic a la existència.

Són masses les vegades que els socialistes d’aquí, del canto Navarro, i d’Espanya s’alien per anar contra els catalans amb la dreta hereva del franquisme i tot per evitar que siguem consultats, com si aquest fet fos un pecat o un atac a la democràcia.

Votar contra el català a Europa. Votar contra el corredor del Mediterrani i a favor del central. Votar en contra el dret a decidir dels catalans, són la certificació de que el PSC a Catalunya s’ha immolat definitivament.

Els “díscols”, han d’actuar. Catalunya necessita d’un partit socialista potent, democràtic i català. No serem nosaltres els que els hi diguem com ho han de fer, però arribat el cas, fem la següent proposta; Ernest Maragall amb el seu partit, primera opció. ERC de Catalunya que ja en temps de la República va ser capaç d’aglutinar diverses sensibilitats d’esquerres i socialistes, fins i tot federalistes de bona fe. Finalment Iniciativa, tot el missatge ecologista pot ser un bon lloc on milita.

Qualsevol cosa menys continuar en un partit d’obediència espanyola i amb els mateixos objectius.  Pretendre que ens creguem que tenen autonomia per decidir el que creguin convenient, es tractar-nos d’idiotes. La seva idiotesa és tant descomunal, que ara desprès de votar amb el PSOE, PP i UPyD, se n’empanadeixen. Potser el que pretenen és confondre a tot el personal i fins i tot a ells mateixos.

Navarro, Lucena, Corbacho, Chacón teniu tot el dret a ser aliats estratègics amb la dreta més reaccionaria. Al que no teniu dret és a fer d’aquesta aliança el front per impedir que el poble català pugui votar democràticament i pacíficament per decidir el seu futur.




0 Comments

EL CAÑAS ESTÀ DE MALA LLET.

21/2/2014

0 Comments

 
Imagen

21 DE FEBRER I DESCOMPTANT.

La llibertat d’expressió, ha de ser un baluard defensat pels demòcrates, fins i tot a compta de la vida. Sense la possibilitat d’expressar-nos amb llibertat, sense violència, el que és té no és un estat democràtic, és la entelèquia  del que podria ser, però que no és.

El Cañas, diputat del Parlament, per la gracia d’uns catalans, practica la seva llibertat d’expressió, des de la més ignominiosa falta de respecte, proposant la mentida comparativa tal missatge subliminal per dir-nos als que volem la independència de Catalunya que som igual o pitjor que els nazis. Als unionistes, ve ha dir, quan siguem lliures, els tancarem en un “camp de concentració i desprès els cremarem”. Només un personatge ple d’odi i rancúnia pot dir i afirmar el que diu, sobre tot perquè menteix sabent-ho, perquè ell viu a Catalunya, i sap, que els catalans som respectuosos amb la discrepància, això si vehements en la defensa de les llibertats. Tot i perdre al 1714 a Barcelona ja ho varem demostrar.

Al Cañas, ell que defensa la unitat d’Espanya exactament com Franco, se li ha de recordar el que va suposar defensar aquesta unitat des de l’any 1936 al 1975. Per refrescar-li la memòria li aconsellem que llegeixi, l’Holocaust Espanyol amb el subtítol “Odi i extermini durant la Guerra Civil i després”, del escriptor Paul Preston. Franco als col·laboradors amb la República, pel sol fet de ser-ho, eren afusellats en un revolt de qualsevol carretera.

En una cosa si que te raó en Cañas, als col·laboracionistes, botiflers, unionistes, autonomistes i federalistes, quan siguem independents, difícilment estaran en la primera línea política del nou estat, segur que no caldrà prendre cap represàlia, les votacions democràtiques de la República Catalana, els faran fora. Ara be, el que si podem afirmar, i la historia ho demostra, és que tota aquesta gent viurà dins les mateixes llibertats i comoditats que qualsevol altra català, cosa que els catalans mai hem pogut fer sota la bota dels espanyols.

De moment dels independentistes, no ha sortit ni una sola veu amenaçadora cap els espanyols. És més fins i tot un gruix de catalans preguen perquè tot el que fem ho fem pactat i pacíficament amb l’estat espanyol. Per contra de l’altra bàndol, el del Sr. Cañas, només rebem amenaces i fets de tot tipus. Contra la llengua i el nostre model d’ensenyament, contra las senyeres, contra els ajuntaments, contra el Parlament de Catalunya, contra el nostre President, contra la nostra economia, contra tot allò que no sigui espanyol.

Segur que quan siguem lliures no recordarem als personatges com aquest, ni les seves insidies. De fet formaran part del més absolut oblit. Per construir un estat nou de trinca, ni ens fan falta ni els necessitem. Com diu en Toni Soler, el desfermador de la ràbia “canyista”; “Deixeu en pau al Jordi Cañas, jo en el seu lloc també estaria de mala llet”.

Ara però, insistim cal legislar per impedir que el nazisme i la seva banalització s’utilitzi com arma política, cal definitivament que  estigui penada la seva utilització, per exemple com a Alemanya. Segur que caldrà fer-ho amb la nova justícia catalana. De moment amb la espanyola el més a prop a tal efecte és a l’aigüera.



0 Comments

ALS ESPANYOLS SE'LS HI VEU EL LLAUTÓ.

21/2/2014

0 Comments

 
Imagen

Editorial del 9 Esportiu del Punt Avui d’avui 21 de Febrer, que publiquem per l’anàlisi intel·ligent que fa.

El Jutge de l’Audiència Nacional espanyola Pablo Ruz ha imputat el FC Barcelona pel cas del fitxatge de Neymar. A petició de la fiscalia espanyola, imputa el club com a persona jurídica després que la querella afectes inicialment Sandro Rosell com a principal signant dels contractes quan era president de l’entitat. La imputació de tot el club per frau fiscal pel fitxatge d’un jugador quan el Barça és una de les entitats que manté un escrupolós pagament de les seves obligacions tributaries mentre el futbol espanyol acumula un deute multimilionari amb el fisc és, si més no, paradoxal. No hi ha dubte que cal combatre el frau fiscal, però amb tothom i a tot arreu. Tingui el cognom que tingui, ocupi el càrrec que ocupi i porti la samarreta que porti. I, en aquest cas, contrasta la fermesa de la fiscalia amb el Barça quan hi ha acusats de defraudar hisenda com la Infanta Cristina que gaudeixen de la seva protecció. I si be és cert que la causa comença amb la querella d’un soci barcelonista, sobta que el Barça sigui l’únic club al punt de mira judicial, quan és conegut el nivell de desgavell financer en el futbol espanyol, o que les institucions europees tenen sospita el Real Madrid per irregularitats financerourbanistiques. Tot plegat, un procés massa singular contra el Barça.

L’Aznar expresident espanyol i president ara de les FAES ja ho va dir: “Antes se rompera Catalunya”. Res és casual. Ni les imputacions a politics catalans en processos que duren anys i anys. Ni les insidies apòcrifes de les clavegueres de l’estat. Ni l’acusació al President Mas de tenir comptes a Suiza i las Caiman. Ni l’ofec econòmic. Ni l’aparició de nous grups ultra espanyolistes que ho judialitzen tot. Ni la recentralització de competències. Ni l’atac a la llengua catalana. Ni la manca d’inversions. Res és casual.

Espanya sap que juga l’ultima partida i de moment tot i la potencia del que suposa ser estat, comença ha tenir clar que les cartes democràtiques són ara trumfos en mans dels catalans. La desesperació i la seva incompetència són ara aliats dels catalans. Aprofitem-ho.

De seguir l’estat espanyol i el seu govern així, no caldrà fer pedagogia als indecisos de Catalunya, els fets els acabarà convertint.  



0 Comments

FEM DEL CONGRÉS ESPANYOL UN LLOC DE "LLUITA".

20/2/2014

0 Comments

 
Imagen

20 DE FEBRER I DESCOMPTANT.

Volem exercir el dret a decidir per definitivament deixar de ser “propietat” d’Espanya. De moment i totes les enquestes, perquè no tenim cap altra forma de saber-ho, determinen que la majoria de catalans volen votar per decidir llur futur i una altra majoria vol la independència de Catalunya.

A tal efecte, CDC, ERC i la CUP amb representació parlamentaria, també han apostat amb total claredat que l’autonomisme a Catalunya representa el passat i que el futur és independència. Hem d’esmentar la ANC, AMI i Òmnium, més d’altres organitzacions politiques i socials que també hi estan d’acord.

Independència és sinònim de llibertat, o cap dependència. Hem de convenir que independència, també vol dir trencament d’un escenari, per obtenir-ne un de ben diferent.

L’Estat de les autonomies, dins d’una monarquia parlamentaria, és Espanya. Per aquest fet la transició espanyola, va exigir la continuïtat del concepte d’una sola nació i una sola sobirania. No insistirem ni tampoc explicarem el que això suposa i els efectes jurídics i politics del que va suposar pactar la constitució espanyola. Ara en rebem les conseqüències.

A mesura però que el procés català avança, apareixen certes contradiccions amb una certa dificultat per explicar-les. Si més no, haurem de convenir que la ciutadania no entén com és pot lluitar per ser lliures i independents i al mateix temps legitimar el que fa un Congrés espanyol que legalitza la persecució del català i no deixa de fer lleis amb l’objectiu clara d’anorrear-nos.

CDC i ERC, defensen i ara sense matisos la independència de Catalunya. Unió de moment no, i com que en Durant és el portantveu del grup parlamentari, i ho ha reconegut públicament, podem  entendre que ell si que jugui a legitimar que Catalunya és Espanya.

Si volem la independència, no te cap sentit participar i treballar en la política espanyola i des de el Congrés. No és que els del PP espanyol tinguin majoria absoluta, és que ells i el PSOE són contraris al dret a decidir dels catalans. La pregunta que s’escau és obvia, què i fem en el Congres d’un  estat del que volem marxar?

Alguns ens diran que la dimensió mediàtica cal aprofitar-la. Altres, els més honestos, que és una font d’ingressos i altres perquè s’identifiquen amb la proposta espanyola. Totes les opcions són licites, però des de la perspectiva de la independència, ni te sentit ni és pot incidir en el procés des de Madrid. Tot al contrari, ser-hi legitima totes les seves accions, fins i tot quan ningú dimiteix per la mort de 15 immigrants a Ceuta, ho fem.

Fem de l’estratègia moderna l’art català per la independència. Denunciem la baixa qualitat democràtica del govern espanyol, del PP i del PSOE. Expliquem als mitjans internacionals ubicats a Madrid, que a partir d’ara, els representant de Catalunya, serem convidats de pedra al Congrés i donat que no és la nostra institució, deixarem de participar en totes i cada una de les accions que dugui a terme el Congres. Els diputats catalans amb adscripció espanyola, restaran en silenci al seu escó fins el moment que Catalunya pugui decidir el seu futur.

Aquesta ara és la feina que correspon als diputats catalans amb carnet espanyol que volen la independència, la resta se’n diu col·laboracionisme.



0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.