ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

EN POLÍTICA ESTÀ PROHIBIT FER EL RIDICUL, PERÒ EL TÒTIL ENCARA MÉS

30/10/2020

0 Comments

 
Picture

100 dies de cortesia i al gener del 2021 que en són uns quants més des de que va ser investit el Pedro Sánchez, Secretari General del PSOE, i ja podem constatar que els de ER capitanejats pel poca pena d’en Gabriel Rufian, són uns tòtils.

Anem a pams. No és només la deslleialtat al MHP Quim Torra negociant amb nom del Govern de Catalunya, quan no és té l’acceptació de tot el Govern. És pitjor. Hores d’ara, la negociació partidista entre ER i el PSOE, només ha complert una disposició; Pedro Sánchez és President del “Gobierno de España” per quatre anys i no existeix cap forma de fer-lo fora a no ser que els de UP és sumin al PP, Ciutadans i Vox, i la taula del diàleg en 10 mesos només s’ha reunit una vegada. Suposem que per saludar al respectable.

Per cert, la primera vegada que és reuneix ja va incomplir el primer compromís: 15 dies després de la investidura (7 de gener), la primera reunió s’havia de fer el 22 de gener. És va fer el 26 de Febrer. En van passar 51.

Una única reunió i de moment cap més. Un document signat pomposament entre ER i PSOE, certificava el canvi de rumb dels dirigents de d’esquerra. És més, quedava clar que per ells l’1 d’octubre, el 155 i la unilateralitat eren historia, menys en campanya electoral. I avui som on som, amb la certificació de que la taula de diàleg a canvi d’una investidura va ser una “camama”.

“Un document que reconeixia un conflicte i que proposava el diàleg, la negociació i l’acord superant la judicialització” – la resposta: Ni diàleg, ni negociació sobre cap proposta i persistència de la repressió judicial i policial.

“Una taula bilateral de diàleg i negociació sense cap altra límit que el respecte als instruments i als principis que regeixen l’ordenament jurídic democràtic” – la resposta: Cap taula bilateral i un reconeixement en tota regla del regim del 78, inclòs el borbó.

“De Govern a Govern amb una representació peritaria” – la resposta: El “Gobierno de España” amb els seus tentacles i ajut de ER no ha parat i retardat la taula fins acabar amb el MHP Quim Torra, i ja han dit que desprès de les eleccions serà un bon moment per reunir-la.

“Propostes sense límits, debat sense límits”. De moment – la resposta: Cap proposta al damunt d’una taula inexistent. Recolzament dels Estats d’Alarma i tots els Decrets del “Gobierno de España” (PSOE-UP). Segur que desprès d’aprovar l’estat d’alarma per sis mesos, el proper pas serà aprovar-los els PGE malgrat que amb el que tenen a veure amb Catalunya sempre han estat paper mullat.

“Immediatesa diu l’acord”. El “Gobierno de España” ha tingut temps per reunir-se amb tothom, fins i tot amb el Papa, però amb Catalunya no. I volien pactar a la primera reunió de la taula un calendari de reunions i per presentar les conclusions – la resposta: Ni calendari ni cap conclusió, sobre tot perquè les propostes brillen per la seva absència.

I finalment el document diu: Les mesures que s’acordin seran sotmeses si s’escau a la validació democràtica a través de consultar a la ciutadania de Catalunya. Per pixar i no fer ni gota.

El proper gener del 2021, farà un any que Pedro Sánchez és President i un any que no ha tingut temps per complir allò que va pactar amb ER. Avui ja podem constatar que ER va investir un espanyol unionista d’esquerra que va callar l’1 d’octubre i que va fer costat al PP i C’s per aprovar el cop d’estat a Catalunya amb el 155, a canvi de res.

ER ja te el que volia una taula fantasma per vendre als seus il·lusos seguidors i per fer-se perdonar per algunes vel·leïtats d’alguns dels seus membres. Conclusió: Cal esperar i desitjar que seguidors i votants d’ER tinguin la lucidesa per no votar-los el 14 de Febrer.


0 Comments

ER HA TRIAT SER PART  D'ESPAÑA AMB ELS SOCIALISTES I COMUNISTES ESPANYOLS

29/10/2020

0 Comments

 
Picture

I quina cara de satisfacció tenia Gabriel Rufian, cap del Grup de ER al Congres espanyols dient-nos als catalans i espanyols, que havia tancat un pacte per obligar que el President espanyol donés comptes del seu estat d’alarma.

ER no para, directa o fen anant els seus trolls, des de el 2019, per universalitzar la brama de que JxCat són uns traïdors per haver pactat amb els del 155 (PSOE – psc) la DIBA. ER però amaga que ha fet el mateix a San Cugat i Figueres, i d’altres municipis i Consells Comarcals.

A Catalunya, ER s’auto erigeix com l’opció independentista d’esquerres més “indepe i progre” del mon mundial, i a l’hora fan President d’Espanya un espanyol col·laborador directe del 155 i defensor per terra mar i aire de la unitat borbònica i franquista de territoris que per historia no els pertanyen.

Quan Espanya i el seu Estat repressor ens aplica el terror indiscriminat i que afecta a tothom, la resposta s’ha de fabricar des de la màxima unitat. Quan la justícia espanyola empresona, destitueix als líders catalans la resposta ha de ser anar JUNTS fins on calgui. Quan Espanya i el seu Estat desferma una causa general contra Catalunya, que afecta a totes les ideologies, la resposta és anar JUNTS.

Sembla que als de ER i CUP, tot i patir la mateixa repressió, be a alguns més que d’altres, no volen ni desitgen la unitat ni anar JUNTS. Les dades i fets ho han deixat clar, ER vol l’entesa amb els del 155, camuflats d’esquerres i per això el seu paper d’estrassa al Congrés. Ara si els han afegit els del PDeCAT, aquests per veure si tornen els vells temps del peix al cove.

Potser a Junts, alguns encara somien que la unitat, ara, amb ER, CUP, PDeCAT, PNC i PD és possible. Són els mateixos que mai faran res que suposi perdre els seus privilegis, petits i carregats de mesquinesa. JxCat ha tingut unes “tragaderes galàctiques” i el resultat és el que és: President al exili no investit malgrat un pacte entre ER i JxCat. Pacte de ER amb els del 155 per retirar-los el sou als diputats electes al exili. Pèrdua de l’acta de diputat del MHP Quim Torra. Negociació amb els del 155 a esquenes del Govern d’una taula de diàleg en nom del Govern per investir a un corresponsable del 155.

No companys. De la mateixa forma que mai pactarem un referèndum d’autodeterminació amb Espanya i el seu Govern, amb ER i els de les CUP mai farem UNITAT.

Per tant toca per estratègia possibilista: Primer, reclamar tot el vot independentista a les llistes de JUNTS  per guanyar i poder implementar la República catalana ja proclamada sense cap dependència. Segon, exigir a les organitzacions civils que exposin quina a de ser la proposta política organitzada per la independència dels partits, per reclamar el vot a la candidatura que millor ho expressi. I tercer, si JUNTS pretén ser la proposta central i transversal per fer de la confrontació intel·ligent l’èxit, cal començar a dir públicament, sense acrituds, que ER i les CUP el que volen no és la independència de Catalunya. Uns volen la República federal espanyola i els altres la revolució permanent a la que a Europa ningú hi arriba. Més clar l'aigua.


0 Comments

ENNTRE COVARDS I IL-LUSOS VA LA COSA

28/10/2020

0 Comments

 
Picture

Franco acabada la guerra civil podia haver triat entre venjança i escarment o reconciliació. Va triar mort i terra cremada (venjança i escarment). Fins el 1975. Els colpistes del 36 no van ser només els militars, van tenir el recolzament d’Alemanya, Itàlia, el Vaticà, i de tot el mon caciquil i bancari espanyol.

Els que van creure que amb el franquisme feixisme, podíem condicionar i establir nous camins per un futur on tothom si sentis còmode, han estat uns il·lusos. Ens van dir que sense violència tota proposta política és respectaria. El que mai ens van dir és que las propostes politiques només haurien de ser això, propostes.

És de sentit comú que sense diners les politiques que pugui fer qualsevol institució, és redueix a bones intencions i justificacions permanents per dir que no és pot fer res més. Les institucions de Catalunya subjectes a la legalitat espanyola i sobre tot a la magnanimitat a l’hora de rebre part del pastis econòmic, són esclaves d’una transició que va deixar lligat que els diferents pobles  ubicats a la Península mai seran altra cosa que espanyols.

Podem decidir les soldades dels càrrecs politics. Des de Presidents, diputats, directors generals, càrrecs de confiança, però no podem fer lleis que superin el marc legal espanyol. Podem participar a les institucions espanyoles, però no podem garantir que els acords és compleixin. Que llestos són els espanyols i que fàcil és comprar principis.

El 27 d’octubre del 2017, la covardia i cobdícia política i econòmica, s’instal·la als llocs claus de les institucions de Catalunya. Els que ho van tenir clar van decidir l’exili. Els que encara creien que la transició, regim del 78, actuaria democràticament i respectant els drets, han comprovat que no.

El regim del 78 actua com el franquisme, venjança i escarment i no s’aturaran fins que no quedi un independentista, o els que quedin siguin uns romàntics. De fet aquesta liquidació és simultània a imposicions i prohibicions que tenen a veure amb un dels pilars de Catalunya, la llengua catalana. La dictadura franquista feia el mateix, utilitzant tribunals especials i la Guàrdia Civil.

Que ningú l’erri. No és que la justícia vagi per lliure, és tot l’Estat espanyol recolzat per totes les forces espanyolistes i unionistes que mai permetran, ni que sigui democràticament, que la “unidad sagrada d’España”, és trenqui, i per evitar-ho faran el que calgui. Ahir matant i avui utilitzant la seva legalitat, que nosaltres legitimem, per reprimir-nos amb presó i multes.

Les institucions espanyoles ho saben, al davant tenen una colla de covards que per no perdre els seus minsos privilegis són comprables. Per cert una compra que no arriba als 20 milions d’eros any quan l’Estat espanyol s’ha n’endu de Catalunya 16.000 ME any. Potser el que menys els importa és Catalunya.

Amb els covards i els il·lusos no podrem implementar la República. Amb coalicions de Govern tampoc. Qui ho vulgui saber, avui ja te totes les dades, l’enemic a batre és el MHP Carles Puigdemont. Per tant, catalans i catalanes, que voleu desempallegar-vos d’Espanya i el seu Estat, el 14 de Febrer del 2021 tothom a votar la candidatura que avali Puigdemont.

Només li demanem al MHP Carles Puigdemont que els candidats estiguin disposats al que calgui i que puguem dir que mai més covards ni il·lusos per representar als catalans.


0 Comments

I DESPRÈS DEL 2012 ALGUNS NO HAN APRÈS RES

20/10/2020

0 Comments

 
Picture

Fins el 2012 els partits de Catalunya i catalans, ho tenien clar, anaven al Congres de Madrid a contribuir per consolidar el regim del 78. La sentencia d’un tribunal espanyol el constitucional, també va deixar clar pels que volien combinar sobirania amb dependència, que la Espanya i Estat franquista mai ho permetria. “España una y no cincuentaiuna”.

Formar part de les Comissions de treball al Congres, negociar pressupostos generals, per cert sempre incomplerts a Catalunya, avalar lleis progressistes, exercir el dret al vot, i poc a poc arraconar el flaire franquista, tenia tot el sentit del mon i ser-hi era objectivament d’una lleialtat de la bona, sobre tot perquè una gran majoria volia que el regim del 78 triomfes i que l’Estat de dret anés consolidant-se.

El fet més greu ve dels partits. Ens havien venut que a España totes les pretensions politiques fetes democràticament i pacíficament eren legitimes i licites. Fals, perquè els partits sabien que l’Estat mai ho permetria. Resumin, tot era possible, deien, menys pretendre trencar la sagrada unitat territorial, base del colonialisme espanyol i de que les elits extractives situades a Madrid, amb l’ajut del Estat espanyol visquin com reis.

El 2012 és trencaven moltes coses i entre elles que a Catalunya les seves institucions són gestories controlades i supeditades a la voluntat dels espanyols fincats a Madrid. Els vots dels catalans no valen res i la propietat de la sobirania és dels espanyols i punt. D’aquí que la justícia espanyola invalida referèndums, votacions, mandats, destitueix parlamentaris i diputats i com no Presidents de Govern i del Parlament. Ens cal reflexionar;
Que fem a Madrid, a més de legitimar el regim del 78, que molts ja el sabem éreu del regim franquista amb tribunals de justícia especials inclòs.

Cal aprofitar totes les urnes? I Tant. Cal desprès legitimar el regim del que volem marxar, saben que només la dependència d’un vot ens pot donar rellevància, que sempre serà circumstancial i sempre amb l’ai al cor perquè no existeix cap seguretat de compliment.

No és tant complicat. Volem afeblir el regim del 78. Doncs si, i se’ns dubta el millor lloc, és on esta situat el poder legislatiu i no per ajudar a legislar el que seran lleis, reials decrets, decrets, mocions o declaracions institucionals, que com s’ha demostrat en el temps mai és a favor de Catalunya, sinó per fer trontollar el poder espanyol. A nosaltres ens ha de ser igual si a Espanya governen les esquerres o dretes espanyoles. Al final els que sempre rebem som els catalans.

Cal tenir clar que cap aportació dialèctica feta des de la més noble creença que els ajudarà, als espanyols i nosaltres  i, que finalment el sentit comú els farà veure la llum, senzillament, o és de traïdors botiflers o d’estúpits. Sobre tot perquè els fets contrastats diuen el que diuen.

Cal ser-hi, hi tant. Pels diners, per utilitzar tota la part mediàtica que és pugui des de Madrid, per intensificar les relacions internacionals, comercials i sobre tot per sense que és noti gaire, anant introduint el nostre relat. I prou.

A l’interior del Congres, quin sentit té formar part de Comissions, a banda dels diners, quan és el mateix Congres qui determina amb quines si i quines no en formarem part. Quin sentit te presentar propostes legislatives que no fan altra cosa que deixar clar qui decideix el tot sempre són els mateixos. Quin sentit té legitimar les càmeres legislatives espanyoles quan hem estat incapaços nosaltres i ells per rebutjar-ho de fer-les democràtiques i representatives dels pobles peninsulars. Ni per posar “pinganillos” hem estat capaços.

Diputats, diputades, senadors, senadores que representeu al mon català per la independència, no legitimem més el regim del 78. No legitimem la justícia franquista. No legitimem un TC i unes institucions espanyoles que no dubten de fer-nos escarni i espoli dient-nos que Espanya es un “estat de dret”.

Cap proposta per part nostra. Fem-nos servidors per la part econòmica que ens toca. Marxem dels hemicicles a cada votació. Sempre diem que reclamar el dret a decidir és una de les lluites més honroses que és pot fer. Doncs això, cap reglament ni cap ordenament obliga a legitimar el regim del 78 i menys quan avui aquest regim ens te empresonats i exiliats.
​
Espanya i el seu Estat no poden tenir la legitimitat dels que volem marxar del jou asfixiant espanyol. D’això alguns ni diuen confrontació intel·ligent. Espanya ni el seu Estat pot evitar que diputats i senadors facin el que vulguin i cobrant.


0 Comments

LA PREGUNTA DEL MILIÓ: CATALUNYA HA I ESTÀ GESTIONANT BÉ LA PANDÈMIA

19/10/2020

0 Comments

 
Picture

Si Catalunya fos un Estat lliure i independent, segurament la pregunta seria; Catalunya ha sabut fer front a la pandèmia dedicant-hi tots els seus recursos, científics i econòmics, o no.

Potser el fet que els Governs autonòmics que hem tingut des de el 1978. Convergents (CiU), tripartits espanyolistes (ER+PSOE+ICV) i els que anaven de independentistes JxSi + CUP, que bàsicament només han pogut gestionar i no governar, és la mara dels ous.
​
Dir-nos que s’està fen politiques socials des del pensament català, que legislem sense que ningú controli el seu abast, i que decidim on ens gastem els nostres impostos, no només és fals, sinó que no dir-ho de forma sistemàtica converteix als nostres politics amb personatges falsos, mentiders i sobre tot venuts a la soldada permesa des de Madrid.

Catalunya no pot ni podrà gestionar cap adversitat generalista pel simple fet que ni som un Estat ni som independents. La critica al Govern de torn actual, és tant miserable, com miserable és que ells no diguin públicament perquè no poden fer altra cosa que el que permet Espanya.

Podem tancar negocis, però no podem oferir-los el que seria normal, ajut econòmic directe i sense burocràcia administrativa. Podem confinar una Comarca o un poble, però no podem confinar tota Catalunya. Podem comprar mascaretes i respiradors, sempre esperant que Madrid ens faci donació via “ajut solidari”. Podem invertir amb salaris pels metges, millorar la sanitat publica, sempre que retallem els altres serveis, tanquem els CAP i l’assistència de pal·liatius i d’altres infermetats romanin a les llistes gairebé de l’oblit. No podem dir-los als Autònoms que mentrestant tinguem pandèmia no pagaran impostos i tindran aportacions per poder viure. Catalunya no pot decidir i punt. Tampoc sobre la justícia, els tractaments als presos, sobre la seguretat i el que és més greu sobre els nostres impostos.

No siguem necis. Catalunya ni ha gestionat ni be ni malament, ho ha fet Espanya amb els seus Estat d’alarma, amb una manca de planificació i sobre tot amb una incapacitat total per preveure i per saber que d’altres en saben més per demanar-los ajut o fixar-nos de com fer-ho per ensotin-se el millor que és pugui. Espanya no ho ha fet i als catalans tampoc se’ns ha deixat.
​
Aquesta pandèmia, torna a deixar clar i amb solvència que Catalunya només podrà gestionar qualsevol emergència de caire global, si ho decidim tot, fins i tot la coordinació. I per decidir-ho tot només ens cal ser lliures. Independència, República catalana amb un Estat, és l’alternativa, la resta morir i sense futur.


0 Comments

HO SABEN, PERÒ SÓN DELS QUE OBRIRAN LA BOTIGA A L'ENDEMÀ

16/10/2020

0 Comments

 
Picture

En aquest humil bloc ho hem explicat, raonat i documentat tot el que hem sabut. Malgrat tot insistirem, ens hi juguem el futur. La informació contrastada no és només poder intel·lectual, és la capacitat d’analitzar i de decidir, i quan més millor.

La fundació de ERC just l’any 1931, i uns mesos abans de les eleccions municipals, que van suposar l’adveniment de la II República espanyola, és va fer perquè opcions ideològiques de forma transversal ho van fer possible. Tenien un denominador comú, abatre els borbons, i fer que el republicanisme de la llibertat, igualtat i fraternitat s’imposés arreu.

ERC i la seva correlació interna ideològica va suposar que l’aposta política fos majoritària a favor de la República espanyola. Francesc Macià i el seu Estat Català eren els perdedors. Tant va ser així que Macià va plorar quan el van fer que renunciïs a la República catalana que ell va proclamar dins d’una Confederació de Repúbliques Ibèriques. Per primer cop ER iniciava el seu procés per abandonar la “C” de Catalunya.

Lluis Companys assassinat. Irla, el seu successor sense pena ni gloria. Tarradellas, ho va tenir més clar, calia potenciar la legitimitat de les institucions catalanes, tot i que el preu a pagar fora espanyolitzar-les. La seva traïció als morts per la llibertat i contra el feixisme va tenir el seu premi – el borbó – el va anomenar Marques.

Mentrestant els elements residuals de ERC, Cassanelles, Barrera, Viadiu, Torres, Poblet, Casanovas i un escamot de militants preparaven l’aterratge a Catalunya, gracies a un pacte entre uns liders que no estaben legitimats farien amb els feixistes del franquisme. S’estava coent la transició. Van legalitzar als comunistes, revisionistes i tota la resta de partits prohibits. ERC no, i va anar a les primeres eleccions amb el PTE.

La divisió entre federalistes espanyols i els independentistes dins d’ERC va tenir el seu màxim esplendor quan els independentistes confrontats directament amb Heribert Barrera va obrir el primer casal de ERC al Carrer Bonavista de Barcelona (any 1976). Uns mesos mes tard els republicans federalistes espanyols amb l’Heribert Barrera al cap davant van obrir el seu al Passeig de Colon. Barrera mai aniria al casal de Bonavista. Malgrat tot Barrera, moriria acceptant que només la independència pot suposar que Catalunya no desapareixi com a Nació. Els atacs que va rebre pel seu nou posicionament, va suposar que rebés atacs de tota mena i que avui se li retiri la medalla d’or de Barcelona i els seus callin.

Francesc Macià, primer president de ERC. Joan Lluis Pujol primer secretari de ERC, 1931. Joan Tauler segon del exili al 1952. Lluis Companys mort Macià assumeix la Presidència i lideratge de ERC. Marti Barrera el succeeix com secretari general de ERC torna del exili al 1952 condemnat a dotze anys de presó, substituïda amb arrest domiciliari. El segueix Marti Rouret que mori al exili. Josep Tarradellas entoma el relleu, fins que és anomenat President de la Generalitat. Joan Sauret és anomenat Secretari General substituint Tarradellas. El seu substitut fou Heribert Barrera al any 1976 en plena transició. El substitueix Joan Hortalà, actualment president de la borsa de Barcelona.

És a partit d’Angel Colom que ERC comença a fer politiques de país amb una defensa aferrissada de tot allò que te a veure amb la construcció nacional i defensa de la llengua i cultura catalana. Jaume Campavadal sense pena ni gloria. Jordi Carbonell suposaria una entrada d’aire fresc tot i que ERC encara no faria cap pas en defensa d’un Estat català.

És Josep-Carod Lluis Rovira el que des de Macià proposa per primer cop des de 1931 que ERC s’ha de convertir amb una força per la independència, d’esquerres i republicana. El va substituir Joan Puigcercós, a ell Joan Ridau, avui assessor jurídic de la mesa del Parlament, a ell Marta Rovira com S.G. a l’exili  i Oriol Junqueras avui empresonat President.

Les turbulències dins d’ERC afloren quan republicans federalistes espanyols i republicans catalans pro independència com Colom, Pilar Rahola, Joan Carretero, Bertran, presenten batalla per decidir l’orientació política i estratègica de ERC per la independència. Tots ells perden. L’aparell aconsegueix subsistir amb el suport territorial d’una vella guàrdia i d’uns sentiments que continuarien i continuen anant direccionats.

No és cap casualitat que ER, i ara si sense la C, potser millor que és posin la “E” s’entengui tant be amb els partits d’esquerres espanyols. Fins i tot quan la repressió ens ve indistintament de les dretes i esquerres espanyoles.

Van guanyar al 1931. Van legitimar el regim del 78. Estan al costat dels que van fer possible el 155. Són corresponsables de tota la repressió judicial i policial. Són els que només reclamen més autogovern des d’una autonomia mísera i són els que callen davant l’espoli econòmic, lingüístic i històric que patim, ahir amb les dictadures, i avui amb el regim monàrquic presuntament democratitzat.

Això que hem descrit són fets. Que tothom ho tingui clar votar a ER és votar com a molt per una República espanyola, que segur continuaria sent d’arrel castellana, per molt que li diguessin federal. I el més greu continuaran decidint des de Madrid com hem de viure, com hem de parlar, i si ens mereixem un bri més de llibertat o no.

Certament el 14 de Febrer tornem a decidir. Ara be que ningú oblidi que cada cop que s’ens posen unes urnes la nostra capacitat per saber i encertar és més gran. És el que te estar al segle XXI i a la Unió Europea. Si ER, amb els Socialistes, Comuns i fins i tot els de les CUP sumen, no en tingueu dubtes, “Gobierno de Cataluña”, per quatre anys, acompanyats pel “Gobierno de España” per tres anys.


0 Comments

ELS LLAÇOS GROCS I LES ESTELADES SEMBLA QUE JA SÓN HISTORIA

14/10/2020

0 Comments

 
Picture

El 15 d’octubre del 1940 el feixisme espanyol encapçalat pel assassí i colpista Franco feia que un escamot militar afuselles al MHP Lluis Company i Jover.

Franco, durant la II República (1934) presidida per Alejandro Lerroux, va reprimir als miners asturians a sang i fetge (2000 miners morts), amb els comandaments militars Yague, Goded i Ochoa. La crueltat exercida amb tota la població seria precursora del que farien el militars africanistes durant i desprès del cop d’Estat del 36.

Franco, i acabada la guerra del 36, en cap moment va deixar d’assassinar per practicar cap tipus de reconciliació. En Paul Preston, historiador refutat, en els seu llibre l’Holocaust espanyol, descriu que acabada la guerra, vol dir a partir del 1939, el regim franquista i feixista va executar a més de 160.000 republicans de ideologies varies. Entre ells a Lluis Companys. Ho va fer fins l’any 1975.

Franco no només va perviure com colpista i feixista, i no va tenir un Nuremberg, malgrat quedes demostrat l’ajut rebut dels nazis feixistes alemanys i italians, i el seu col·laboracionisme, sinó que els primers en reconèixer Franco com a cap d’Estat, van ser els EEUU. El govern americà que inicialment sostenia a Hitler amb petroli i subministres industrials, va triar donar suport al Franco, com ho van fer amb Hitler. Els EEUU sempre ho han tingut clar, qualsevol que lluiti contra el comunisme i, faci el que faci, sempre serà un aliat seu. Henry Kissinger secretari d’Estat dels EEUU especialista en cops d’Estat a Sud Amèrica confirmava la regla.

Els EEUU no entren en guerra per defensar als jueus i d’altres. Entren en guerra perquè tenen informació de que la Rússia d’Estalin podia, amb l’aliança del exercit del fred, guanyar als alemanys.

Avui pocs recorden el paper del Comitè de no intervenció creat pels francesos i anglesos que van deixar la República aïllada m’entres que els colpistes ho tenien tot. Avui pocs recorden que l’Església va defensar els crims del franquisme i signar un concordat per silenciar la seva consciencia davant els crims del franquisme. Avui pocs recorden que fins l’any 1975 Franco va morir assassinant. Avui molts ho saben i callen que el borbó és on és per decisió del dictador Franco. Avui els torturadors i assassins del regim que encara viuen callen i amaguen els seus crims i els rellevants coneguts moren tranquil·lament sense pagar preu a les seves atrocitats. Avui, cada dia que passa, menys catalans duen llaços grocs per recordar que tenim catalans politics empresonats i exiliats per complir, posar urnes i voler que la ciutadania voti.

Avui també ha quedat prou clar que hem tornat a normalitzat el càstig i la repressió que, ara si, ens ofereix legalment i judicialment Espanya i el seu Estat. Avui ja podem afirmar que els presos passaran la condemna amb la seva totalitat sense pena ni gloria. Avui la Generalitat de Catalunya és la carcellera dels presos politics catalans. Avui ja sabem que després del empresonament del Jordi Sánchez i Cuixart, la resta és va deixar empresonar i que per tant “han perdut la dignitat” d’aquell que lluita per la llibertat i drets. És lluita lliure, empresonat s’és esclau fins que convingui.

Avui jo ja no porto cap llaç groc i poc a poc vaig oblidant perquè els van empresonar. Avui, el relat de que estan empresonats per prevaricadors, desobedients i colpistes fora de Catalunya fa estona que ha fet forat.

El silenci de la UE quan un Estat dels seus reprimeix a la població per votar, diu moltes coses. Entregar-se a la justícia espanyola només va servir per legitimar-la. Saben el que sabem, el polític que creies que la seva entrega tindria premi, només és podia fer des d’una posició voluntarista de negociació, però mai defensant el dret a l’autodeterminació per la independència. Donar credibilitat a la justícia i que la “Nació espanyola” és un Estat de dret, i pensar que tot quedaria amb uns dies confinats, és no entendre ni assumir que amb els espanyols no hi tenim res a fer.

Avui ja no hi ha dubtes. Els exiliats van fer el que tocava, sobre tot perquè va quedar clar que els que és van entregar a la justícia espanyola (enemic), la independència de Catalunya mai va ser el seu principal motiu de lluita. Potser ara que estan llepant el que potser sabien però no creien, romandran els nous independentistes de pedra picada i màrtirs per la causa. Sobre tot perquè han de saber que els franquistes i aliats, si poden, mai perdonen, maten.

Dema farà 80 anys que els espanyols franquistes van assassinar a Lluis Companys. Assassinaven i volien deixar clar que els espanyols estaven disposats a tot per mantenir el seu estatus i privilegis que dona tenir colònies subjugades.

Avui recordar màrtirs per Catalunya, és l’oblit del demà. Avui el que toca és posar-nos al costat dels que van tenir clar que amb Espanya, el seu Estat i els espanyols que han renunciat a ser castellans, catalans, bascos o gallecs, només serveix per fer-nos desapareixe com subjecte nacional, històric i diferenciat a la resta de pobles peninsulars.

Si l’estratègia de defensa hagués estat unitària, perquè l’acusació era la mateixa per tots, hauríem callat i acceptat que desemmascarar Espanya no és un estat de dret, tenia sentit. Avui desprès de patir la venjança i escarni del Estat espanyol, de saber que les eleccions a Catalunya són equivalents a una escena de titelles, que els que són triats per representar són liquidats i que la justícia espanyola només dona credibilitat a la policia patriòtica espanyola, més que mai ens avergonyim que una part del Govern s’entregués al enemic com aquell que reconeix la culpa i espera el perdo d’un covard. Algun dia, si més no els que feien costat al MHP Puigdemont, ens hauran d’explicar i molt bé perquè el van abandonar a la duresa de l’exili.
​
Avui que la unitat no ha existit per defensar-nos, ni per establir sinergies, ni per oferir als catalans que i com ho hem de fer. Avui que els llaços grocs sembla que han desaparegut del carrer, hem de dir amb veu clara  i potent que els que van encertar per on anava la lluita van ser i són els exiliats amb el MHP Carles Puigdemont al capdavant. Confrontació intel·ligent i guanyar amb majoria de vots i diputats per implementar la República. La resta collonades i presó.


0 Comments

DE MOMENT CAP VOTACIÓ SERÀ PLEBISCITÀRIA

13/10/2020

0 Comments

 
Picture

Ja ens agradaria, però no. Les eleccions del 14 de Febrer i cap de les que vingui, mentrestant la unitat no hi sigui, serà plebiscitària. Referèndum i plebiscitària és un sinònim diferenciat per aspectes legals.

Plebiscitari ho pot ser qualsevol procés electoral i sobre qüestions dispars. Altra cosa és que tinguin un abast legal. No és el mateix fer un plebiscit sen un Estat independent, que voler convertir unes eleccions en plebiscitàries quan ni ets lliure ni és te la capacitat per legislar sobre el territori i les seves fronteres.

El Referèndum, que no deixa de ser un procés on els que tenen dret al vot voten, té un valor definitori i a l’hora legal, pel fet de  que és pot desenvolupar com un pacte entre espais confrontats i perquè el resultat de la votació obliga.

A Catalunya s’ha intentat tot i sempre des de la més estricta voluntat de fer-ho be, legalment, democràticament i pacíficament. Ahir era impossible, però avui al segle XXI i desprès de més de tres segles els catalans volen decidir que a més de ser catalans, si som espanyols per voluntat pròpia i l’únic mitja per saber-ho és preguntant-t’ho.

Hem fet una consulta (ni referendària, ni vinculant jurídicament) el 9 N i, no només no va servir de res sinó que va suposar el primer avis per deixar clar que els catalans no tenen el dret universal per decidir altra cosa que permeti Espanya i el seu Estat.

Hem fet un referèndum unilateral i tampoc ha servit de res. Be, si, ha servit perquè Espanya i el seu Estat executi l’avís de la forma més repressiva inimaginable al segle XXI i formant part de la UE.

Els que pensen i mantenen que amb els espanyols ens entendrem algun dia, sembla que han abdicat per interpretar i extreure les lliçons oportunes de la historia i relacions de Catalunya amb Castella primer i amb Espanya desprès.

Desprès del silenci absolut en termes institucionals sobre el que va passar l’1 d’octubre del 2017 (Espanya i el seu Estat amb les forces politiques de dretes i esquerres, ens van atonyinar per posar urnes i exercir el dret al vot) fet a la Unió Europea i foros internacionals. Catalunya, els catalans, han de saber i tenir clar que la independència no ens la farà ni regalarà ningú que no siguem nosaltres.

El Referèndum pactat no el tindrem mai, mai i mai. Ni amb un “Gobierno de España” d’esquerres ni de dretes. Als catalans només ens queda una possibilitat i és convertir qualsevol procés electoral en plebiscitari, però perquè ho sigui només poden existir dos blocs electorals, els de a favor de la independència, i els contraris i defensors de la “unidad de España”

I com que resulta que les forces per la independència, de vegades no independentistes, que a dia d’avui anem com una olla de grills, faran la proposta electoral de “programa”, amb uns certs objectius politics estratègics dins d’un autonomisme com via per eixamplar-nos. Altres per vendre terceres vies i finalment els de la “España una y grande”.

Podrien i serien Plebiscitàries, si tot l’independentisme és presentes com una sola força i amb un Programa tant sintètic com clar. Per exemple; La Candidatura de País, que representa i és suportada per les següents forces per la independència, proposen al conjunta de la ciutadania el següent: Si les eleccions del 14 de Febrer, proposades com plebiscitàries ens donen el suport majoritari de més del 50% + 1 dels electors i la majoria absoluta de diputats, és compromet al següent: Implementació de la República catalana ja proclamada i la publicació al DOG de la Llei de transitorietat jurídica.

Només una petició formal d’Espanya i el seu Estat, amb data, per negociar un Referèndum, podria deixar en stand bay el resultat de les eleccions del 14 F.

La resta més del mateix, viure a cos de rei i sobre tot enganyant al respectable de que algun dia ho aconseguirem, i si, ho podem aconseguir, si d’una vegada per totes la unitat la fem nosaltres votant només a una força. Nosaltres ja hem decidit a Junts. Sempre que Junts estigui, vulgui i digui que anirà  a per totes clar.
​
JUNTS que aixoplugui a ERC, CUP, PDeCAT, DC, ANC, Òmnium. Reagrupament, SC, PSAN, i tots acceptant que el nostre líder legítim és el MHP Carles Puigdemont. Així si que serien Plebiscitàries.


0 Comments

12 D'OCTUBRE, 14 I 15 DATES QUE HO DIUEN TOT

11/10/2020

0 Comments

 
Picture

Els espanyols victoriosos fan del dia 12 d’octubre la celebració, que ahir era castellana, avui espanyola, per dir-nos, sobre tot als catalans que Espanya continua sent un imperi i que ser espanyol és un orgull.

Ho diuen sense avergonyir-se. Ho saben, és el seu costum. L’imperi castellà, construït a sang i fetge, amb derivades com l’esclavitud i l’espoli generalitzat de les colònies conquerides forma part del seu ADN. Avui amb formes suavitzades, som a la Unió Europea i segle XXI, continuen fen el mateix amb Catalunya.

Que a Catalunya sigui un dia festiu, és la manifestació que se’ns continua imposant el relat castellà. Espanyol per uniformitzar. Ho sabent, ho tenen clar, sense imposicions i violència Catalunya ja faria estona que seria lliure. Per això la insistència per fer-nos nostre el dia de la hispanitzat convençuts que uneix. El que no saben és que per molts catalans és un dia que associem i per sempre més al 18 de Juliol del 1936.

Els espanyols han continuat volent que quedi clar que el seu petit imperi continua manant i és amo del seu territori. Aquest cop ho han fet sentenciant la democràcia i les urnes. Ningú pot decidir res llevat dels espanyols. A Espanya només hi ha espanyols i els espanyols són els únics que tenen drets i obligacions. El 14 d’octubre la justícia espanyola togada i superior va condemnar a set homes i dues dones bones a més de 100 anys de presó. Delicte, posar urnes de forma legal per donar veu a la ciutadania. Voler decidir democràticament a Espanya és delicte.

El 15 d’octubre del 1940, els colpistes franquistes i feixistes van assassinar al MHP legítim Lluis Companys. Espanya deixava clar que cap aventura reformista podia reeixir i que per damunt de tot, separatistes, comunistes, socialistes, republicans i qualsevol demòcrata havia d’entendre que qüestionar la sagrada unitat pàtria, equivalia a ser passat per la “justícia” militar el TOP i la mort.
​
A Catalunya  recordarem el 14 i 15 d’Octubre per saber que amb els espanyols no hi tenim res a fer. El 12 per saber que no tenim res a celebrar. I l’1 per saber que ho varem fer i que si ens hi posem ho podem tornar a fer.


0 Comments

FRANCO TENIA EL TOP I ELS TRIBUNALS MILITARS, EL PSOE, PP, UP, VOX I C's "L'AUDIENSIA NAZIONÁ"

10/10/2020

0 Comments

 
Picture

Vaja transició que ens van muntar els prohoms catalans com el Miquel Roca i el Tura. Van deixar intacte l’Estat franquista i sobre tot el poder judicial, armat amb pistoles fins el 1977, i armat desprès amb togues pseudodemocràtiques i un entramat legal, que no legítim, forçat pels franquistes directes i per les esquerres espanyols que curiosament defensen el mateix que Franco, “la Sagrada unidad de España”.

Franco sempre deia que havia fet la guerra contra  “el contubernio judeo masónico y comunista”. Era l’excusa, Franco la va fer contra el separatisme, traduït volia dir contra tot allò que vulgues anar contra Espanya, la seva espanyolitat i la unitat imperial.  Avui els seus hereus la fan contra els independentistes. Separatistes o independentistes, ahir o avui, pels espanyols vol dir el mateix, amb Franco o sense.

Fa temps que ho varem dir, insistim, la transició del 77, 78 amb els col·laboracionistes del franquisme amagats, van ser els que ho van deixar tot lligat i si avui no tenim una democràcia homologada, un estat de dret com cal i un Estat federal, és per culpa dels mateixos que van beneir la transició franquista i borbònica.

La dreta i esquerra espanyola, saben que la seva supervivència és circumscriu a la persistència i efectivitat amb com mantenir la unitat territorial, política i econòmica del Estat espanyol, hi ha fe de deu, que els hi és igual el com. Han descobert, malgrat les queixes, que el poder judicial, amb tots els tics i tocs franquistes, és l’aliat que legitima totes les mancances democràtiques i que si la UE protesta tant s’ha val, l’Estat de moment mai ha pagat preu. Ni quan la dictadura. El problema sorgeix quan el repartiment del poder no és fa com volen els franquistes, o està en mans dels que no són obertament dels seus.

Aquesta és l’oferta que tindrem d’Espanya i el seu Estat: Espoli, jutges franquistes, polititzats i prevaricadors amb tota l’artilleria repressiva que faci falta, per sotmetre’ns, amb l’objectiu que desistim. Els espanyols mai seran aliats per defensar-nos, i si ho fan serà a canvi d’ajudar-los pels seus objectius, objectius que mai seran els nostres.
​
Fem que el 14 de Febrer sigui possible implementar la República catalana ja proclamada. Fem-ho donant la confiança al MHP Carles Puigdemont. Aquest cop estem convençuts que no ens fallarà.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.