Blog Archives

PRESSUPOSTOS, NOUS CONSELLERS I ELECCIONS

30/1/2020

Tant importants eren els pressupostos autonòmics al 2018, 2019 com els del 2020, i avui i ara sembla que no. ER dona suport al Pedro Sánchez i Unidas Podemos, ho fa investint i recolzant els pressupostos a la Colau actuant diligentment segons els designis dels poders del Estat espanyol. Sembla que JxCat si afegeix per la necessitat de que els de la Generalitat només s’aprovaran amb el suport dels Comuns.

ER i JxCat desprès de les eleccions imposades amb el 155 van pactar la Presidència de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. L’objectiu era fer un govern efectiu i un Parlament sobirà. Avui ni una cosa ni l’altra.

JxCat ha complert amb escreix els seus pactes amb ER, ER no. L’iniciï de les desavinences venen de les eleccions autonòmiques convocades pel Rajoy, on Puigdemont proposa una llista de País i ER si nega. Ve de les eleccions a eurodiputats on Puigdemont ofereix anar de dos amb l’Oriol Junqueras i ER di no. Ve de les eleccions municipals on ER rebutja candidatures estratègiques d’unitat i és perd l’Alcaldia de Barcelona.

Aquest relat és vulgui o no, són fets irrefutables. També és irrefutable que ER no va voler investir al MHP Carles Puigdemont obeint al Llarena. També ho és que ER a traves del seu militant Roger Torrent incomprensiblement i sense sentencia judicial obeeixi a una junta administrativa desposseint al MHP Quim Torra de la seva acta de diputat.

ER ha decidit que la confrontació amb Espanya i el seu Estat no és la via, i el diàleg i futures negociació amb els botxins és el futur per eixamplar i ser pal de paller.

JxCat que sempre ha volgut ocupar la centralitat política i transversal ha comés el greu error estratègic de competir amb ER per un espai que li era propi. Sobre tot ocupant la màxima autoritat a Catalunya. Centralitat per la causa social i radicalitat democràtica i pacifica per la independència.

No hi ha confiança. No és comparteix cap estratègia per aconseguir la independència, ni tant sols per exercir el dret d’autodeterminació.

El President Torra amb la seva comparecença institucional ho ha deixat prou clar, desconfiança i deslleialtat, són elements que no permeten continuar governant amb coalició. ER ha decidit, primer estabilitzar el govern espanyol, abans que exercitar una confrontació democràtica amb l’Estat espanyol.

Altra cop el MHP Quim Torra els dona una lliçó de dignitat i patriotisme. Primer Catalunya i desprès el partit. Primer Catalunya per aprovar uns pressupostos, que tot i ser autonòmics i controlats, permeten un petit espai d’inversions i de politiques socials.

La legislatura s’ha acabat. La prepotència de ER parlant de consens dins del Govern i rebutjant unilateralitats o diu tot. Com poden, com gosen insinuar que el MHP Quim Torra ha de plegar. ER aquest dilluns va fixar la seva deslleialtat fen el contrari del que és va aprovar en un Ple del Parlament, on quedava clar el suport al President Torra.

Aprovar pressupostos, evidenciar si la taula pactada entre ER i PSOE te recorregut és el temps per convocar eleccions, que ara si seran inevitables. El que no és inevitable i podria ser, és anar a eleccions amb tots els Consellers de ER destituïts, per deslleials i per la infàmia de no haver defensat la màxima institució com calia. Això si, amb els pressupostos aprovats i deixant clar que la taula pactada amb ER i PSOE és una estafa, com intuïm i com comencen a veure.

Si hem d’anar desunits a les eleccions, que sembla serà així, millor començar la campanya parlant clar i deixant els posicionaments sense dubtes. ER no és independentista com tampoc ho va ser Lluis Companys ni l’Heribert Barrera, malgrat el seu darrer tram polític, i que lluita per una República espanyola d’esquerres, i abans pactarà, i lligarà amb les esquerres espanyoles que amb cap força nacionalista d’esquerres o no.

Anem-hi, però aquest cop sense enganys i amb els objectius de país clars i amb gent disposada a tot, i que ningú en tingui dubtes, què si més de dos milions de catalans i catalanes van votar independència, ho tornaran a fer.

Si ER fa campanya, amb la màxima de que ells són els més independentistes, avui i segons “l’incisiu” Iceta, ja saben que cap d’ells mai serà President, perquè ells, els socialistes mai faran President a un independentista.

Aquest serà l’escenari on la desunió i els gabinets seran a l’ordre del dia. És el pitjor, només un miracle podria redreçar la situació però molt ens temem que l’Oriol Junqueras, cristià creient, només, allò de pregar només ho fa pels seus.

0 Comments

LA LEGALITAT ESPANYOLA ENS OFEGA IRREMEDIABLEMENT

25/1/2020

1 Comment

En política el pitjor que pot passar és no saber, o no voler reconèixer la pròpia incapacitat per assolir objectius.

S’ha criticat i amb escreix que el govern del MHP Carles Puigdemont no fes efectiva la República catalana proclamada. Junts pel Si, les CUP i tot l’entramat social tenien un pla i objectiu, anomenat “procés” amb un recorregut i finalització. Llei del Referèndum, llei de transitorietat jurídica, REFERENDUM i proclamació de la República.

De la legalitat espanyola a la catalana. Referèndum o referèndum i fins aquí Govern i Parlament varen complir. Els va quedar el darrer pas, fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre del 2017 i implementar l’entramat legislatiu per que la República catalana comences a caminar i fer possible reconeixements internacionals.

Som al 2020 i ja tenim unes quantes certeses, i malgrat que els independentistes guanyem a les urnes, ens hem instal·lat i aprofundit dins la legalitat espanyola. De fet, no només hem acceptat el poder judicial espanyol, sinó que l’utilitzem per defensar-nos. Greu contradicció. Desprès de les sentencies i desestimacions de la justícia europea, a las peticions espanyoles, ja no cal que siguem els independentistes els que denunciem al poder judicial, ho fa la UE.

L’estratègia del poder judicial, l’Estat i l’entramat unionista espanyol, és clara i de moment efectiva. Castigar, escapçar, dividir, reprimir i demostrar que Espanya és l’única nació, és la seva recepta. L’objectiu d’Espanya és deixar clar que qualsevol proposta que pugui esquarterar la seva nació, serà atesa amb tots els recursos del Estat, com fins ara, i sense límits per incrementar la seva defensa.

Espanya te estratègia i per defensar-la tots els espanyols unionistes s’arrenglaran com un mur. Ja ho van fer amb el 155. Ja sabem que l’imperi de la llei és fonament indispensable per bastir equilibris democràtics i de llibertat, però també sabem que dictadors i genocides ho eren perquè la seva legalitat els emparava. Amb la legalitat espanyola Catalunya mai podrà decidir el seu futur.

El 155 va permetre que les forces independentistes ens mostra-se’n les seves misèries, i per aquest ordre; “primer el partit, desprès aconseguir el màxim poder institucional autonòmic i finalment acatar la legalitat espanyola”. A les eleccions del Desembre del 2017 és consumava que la unitat independentista, no nomes era una fal·làcia, sinó que s’iniciava un nou període on el de menys era proposar quin ha de ser l’objectiu i l’estratègia per aconseguir-lo.

Avui tenim un Parlament obedient. El Roger Torrent ja ho va demostrar obeint al Llarena i no investint Puigdemont. El dilluns serà la darrera prova i si ER defensa la llei espanyola, tothom sabrà de que va la cosa, però d’independència segur que no. Avui tenim un Govern que si per alguna cosa és pot caracteritzar segur que no és per la seva efectivitat. Ni tant sols perquè el govern espanyol compleixi l’addicional del seu Estatut que ens dona mes marge econòmic.

Tot i que ho pugui semblar ER no té estratègia de país, és de partit i de cadira. JxCat tampoc, per molt que sembli que la seva actitud més resi-l’en ho pugui semblar. Els de les CUP com sempre ni hi són ni se’ls espera, sinó és per tocar els collons i fer la contraria. Ens queda la ANC i Òmnium i les seves mobilitzacions i performa’ns, sense cap valor institucional i cada dia és preveuen més minses i inoperants. Del PDeCAT poca cosa a dir, de moment estan immersos debatin per decidir qui és queda amb el pastis i quin tros se’n va amb el Puigdemont.

El resum és tant desolador com infernal, amb un objectiu hipotètic compartit, sense estratègia comuna, sense unitat, sense un pla d’acció i de moment alguns blanquejant als nostres botxins. L’únic que ara podem esperar és la desafecció per la política i pels nostres politics. Als actuals els hi és igual, tenen clar, que la borsa de seguidors fidels sempre hi és, i la llei electoral sempre els hi regalarà unes quantes cadires.

Ni ER, ni JxCat, ni les CUP ens diuen, com ho va fer el Junqueras, doneu-me 68 diputats i farem la República. Ara podem tenir majoria independentista al Parlament i a l’hora negar que volem la independència ja. Ara la gestió autonòmica, el diàleg amb els botxins, ser més papistes que el Papa, i la lluita caïnita dins del govern i Parlament és el que se’ns ofereix.

Que quedi clar per molt que pretenguin amagar-ho. Avui govern de la Generalitat autonòmica i Parlament autonòmic, tenen cap intenció d’implementar la República ja proclamada i legalment. Avui la seva intenció és fer-nos creure que amb el que tenim algun dia els espanyols es tornaran uns demòcrates i compliran lleis internacionals i respectaran drets. Sobre tot aquells que controlen totes les institucions i que ho fan a imatge i continguts franquistes. Il·lusos aquells que avui encara confien amb els que poden arriscar des de les institucions i no ho fan, o amb els que estan empresonats per haver confiat amb la justícia espanyola.

Espanya, el seu Estat, els unionistes espanyols i tota la “calaña” que va d’esquerres i progre, però que recolza als borbons, a la judicatura que te de tot menys justícia i democràcia, mai pactaran que Catalunya decideixi el seu futur. Tampoc renunciaran a finir la construcció de la seva nació, Espanya, liquidant a l’hora la resta utilitzant la seva legalitat. Franco i el seu exercit afusellaven als republicans amb sentencies judicials militars i d’acord la seva legalitat.

Ens queda el Consell de la República, institució amb futur i l’única que proposa República i independència. Un Consell que no ho tindrà fàcil. Els quinta columnistes de casa fa estona que treballen per anul·lar-lo. El Estat espanyol i el seu govern treballen incansablement per escapçar-la. De moment però guanyen Puigdemont, Comin i Ponsatí. Si els més de dos milions que teòricament han votat independència, votant a ER, JxCat, CUP i FNR, fossin part del Consell, el Consell seria l’eina per ser independents.

El que cal és que el dia 29 de Febrer a Perpinyà, el MHP Carles Puigdemont ens digui amb claredat si està disposat a liderar el que ha de ser el nou moment. Aquest moment només pot considerar una proposta que en cap cas ha de ser autonomista. Proposta que només pot tenir dos vies: Eleccions amb una candidatura de país encapçalada per ell i que esdevinguin, d’acord el resultat, o un plebiscit per majoria de vots o l’aplicació de la via unilateral si s’obté la majoria absoluta de diputats al Parlament, amb l’objectiu d’implementar la República ja proclamada. La resta, més del mateix.

1 Comment

COM SEMPRE TOCATS I ESFONDRATS

24/1/2020

0 Comments

Els catalans devem ser un dels pocs pobles que generem prou riquesa, amb el nostre esforç, que en cap cas la podem dedicar a construir un país modern i preparat pels nous esdeveniments climatològics, que sembla ens acompanyaran degut al canvi climàtic que alguns neguen. Mala sort. O no. Els pobles llauren el seu futur si és que hi creuen, o entomen resignadament el paper que d’altres “magnànimament” permeten.

Veure com entomem resignadament les catàstrofes, algunes naturals i d’altres provocades, descriu com som i fins on estem disposats a encaixar les seves seqüeles. Voldríem fer i desenvolupar politiques agrícoles i forestals per evitar els grans incendis, però la manca de recursos ho impedeix. Voldríem controlar i afavorir que el Delta de l’Ebre tingues les aportacions de sediments adequats, però la conca hidrogràfica ja sabem qui la controla. L’alternativa a tot plegat són declaracions institucionals dient que ajudarem als damnificats. Ahir grans incendis, Avui temporals com el del Gloria. I no tenim recursos.

Podem, i aquesta és la pregunta i reflexió a l’hora, impedir i fer que les andanades naturals ens afectin el mínim, sinó disposem dels mitjans, que són econòmics? Creiem que no.

Altra cop la Generalitat haurà de fer front als desastres ocasionats per la llevantada “huracanada” Gloria. Diners pel darrer incendi. Diners per les destrosses a tot el litoral català. Diners per la pagesia que ha vist malmesa les seves properes collites. Diners per arreglar les nostres infraestructures, ponts i carreteres. De RENFE-ADIF ni en parlem, i a dia d’avui encara esperem les inversions promeses en època del Rajoy.

Ens tornen a amagar les balances fiscals, però hores d’ara els més de 16.000 milions d’euros de dèficit, que economistes solvents constaten, més un finançament tant injust com miserable, impedeix a la Generalitat treballar per apaivagar episodis naturals.

Si finalment l’Estat i el govern del Sánchez declaren zona catastròfica, a sobre haurem d’escoltar que Espanya és solidaria i està per la feina.

La nostra efectivitat no és racional és voluntariosa i no ho és per la senzilla raó de que sense diners no hi ha politiques i avui els diners se’ls endu la hisenda espanyola i qui decideix si en tenim o no, continua sent el govern espanyol, i ja sabem quin és el seu grau de solidaritat vers Catalunya, només mirant el compliment dels seus PGE.

Espoliats i a l’hora, els nostres responsables politics, sembla que per gestionar, continuen llepant-nos les butxaques. Nous Tributs per mantenir el que tenim, amb una sabata i espardenya. Poques infraestructures, col·lapsats als pobles i carreteres i els nostres politics amb bona intenció o no, fen el paper d’estrassa. Cal tenir impostos a nivell europeu, però també cal tenir els serveis al seu nivell. Ara el que tenim són accions impositives que amaguen l’espoli i no serveixen ni per corregir mínimament les deficiències que patim en tots els sectors.

Catalunya només podrà fer front al futur si te la capacitat d’administrar tots els seus recursos, i com sempre diem, que només és possible si som un Estat independent dins de la UE. Cal deixar clar que independents però amb la ferma voluntat d’impedir que la UE sigui un club d’Estats. La UE a de ser la Unió Europea dels pobles.

0 Comments

FETS I NO PARAULES

19/1/2020

1 Comment

ER no ha volgut saber-ne res d’estratègies unitàries ni d’unitat d’acció després del “Junts pel Si”. La seva estratègia esbombada pels “il·lustres” Tarda, Rufian, Sol i Aragonès, a aquestes alçades és claríssima: “Eixamplar, acatar la legalitat espanyola i ser el pal de paller per quan les condicions i els dirigents espanyols “d’esquerres i progressistes” s’avinguin, pactar, i no abans, un referèndum per autodeterminar-nos”.

De fet, segons l’escenari actual i de moment, sense saber-ne fins quant, ER controlant la Generalitat autonòmica en te més que prou. El problema és que ER, hi ho saben sobradament, ni serà pal de paller, ni tindran la Presidència autonòmica de la Generalitat sinó és tornant al pacte amb els unionistes “catalans” d’esquerres ( ahir PSC-psoe i ICV i avui PSOE i podemites comuns).

Els fets determinen i quan ER ha preferit pactar amb Bildu, a les eleccions europees, abans que amb JxCat, vol dir el que vol dir. Quan ER no va voler fer President al MHP Carles Puigdemont obeint a la justícia espanyola, vol dir el que vol dir. Quan ER rebutja estar al costat dels independentistes, JxCat i les CUP, i permet la investidura a un dels responsable del 155 a canvi d’una minsa taula sense continguts, dient-nos que cal i que és millor que Espanya i el seu Estat sigui governable i tingui estabilitat, constatant que la repressió a Catalunya continua (el dilluns 20 de Gener contra la cúpula dels Mossos), vol dir el que vol dir, i són fets que determinen altres pactes inconfessables. Com la flamant Ministre Montero els hi recorda.

És un fet, també, que l’Oriol Junqueras, encara que digui que tot plegat és una “puta merda”, que de moment és a la garjola espanyola per molt que digui el TJUE, que ER ha fet al seu botxí amo polític d’Espanya, a no ser que hagis previst que en el futur immediat seran aliats estratègics.

Els fets són desagradables, o agradables segons els resultats. ER i JxCat tenien l’alcaldia de Barcelona assegurada si haguessin anat junts. Avui i davant la necessitat d’aprovar uns pressupostos a la Generalitat i amb la previsió de que al Estat espanyol també, ER fa el primer pas amb els comuns podemites, permetre que la Colau tingui pressupostos a Barcelona. De retruc Aragonès amb podrà tenir, si JxCat no diu el contrari, i segur que Pedro Sánchez també.

No són els pressupostos. No és un referèndum d’autodeterminació. És el poder minso autonòmic el que els fa feliços, i ER sap que de l’única forma que el pot tenir és amb l’ajut de “l’esquerra progressista” espanyola fincada a Catalunya defensors i responsables del 155.

Hores d’ara i perquè són fets, Catalunya no té autogovern i menys capacitat real per fer politiques de cap tipus. Estem sotmesos al poder central la seva legalitat i poder repressiu els permet fins i tot amagar l’espoli que patim. No gestionem ports, ni aeroports, ni rodalies RENFE-ADIF, ni la xarxa principal de carreteres, ni duanes, ni els fluxos migratoris, ni la justícia. Som una “región” d’Espanya on és se’ns permet “tot”, sempre que no és posi en perill als borbons, als seu Estat i la sacra unitat d’Espanya.

L’acord que ER i PSOE van subscriure te un to de “bones intencions”, però saben com les gasten els espanyols ens temem que serà més del mateix, i qui dia passa any empeny.

"Calendari transparent: la Mesa iniciarà la feina en el termini de quinze dies des de la formació de govern d'Espanya i establirà terminis concrets per a les reunions i per presentar conclusions."

Aquest és el punt que s’hauria de complir el dia 29 de gener. Estarem amatents.

1 Comment

LA DESMOBILITZACIÓ JA FA ESTONA QUE ÉS EN MARXA

12/1/2020

0 Comments

És indubtable que el reconeixement d’euro diputats pel MHP Puigdemont i el Conseller Comín, serà una de les bufetades més estrepitoses que haurà rebut l’Estat i govern espanyols. Al mateix temps és produirà la paradoxa de que la repressió judicial i policial, al espai Schengen s’haurà acabat a excepció del territori espanyol. Tenen immunitat parlamentaria i són lliures i les euro ordres són paper mullat i demostren el paper d’estrassa de la judicatura espanyola. El seu poder queda circumscrit als cossos policials i presons i com interpretar la llei.

Sentencia ferma a Espanya i sentencia ferma a la UE. Presó i llibertat. A Espanya presó per posar urnes. A la UE llibertat donant tot el valor democràtic a les urnes i vots.

A Europa, teòricament no cal anar-hi a pressionar. De moment la batalla judicial i política els nostres exiliats s’ha guanyat i amb nota.

A Catalunya, Espanya amb presos, amb una judicialització desfermada, i sobre tot amb la creença de que de moment l’escenari no canviarà, ens caldria la mobilització permanent i decididament activa i no violenta. Mobilització per denunciar, per exigir, per mostrar al mont que el nostre somni d’independència no és un somni d’una nit d’estiu.

Ara bé, tothom sap que les mobilitzacions depenen dels estats d’ànim i de la consciencia política i sobre tot d’una necessitat, el de ser lliures per decidir futur i com ens administrem.

Dos anys empresonats preventivament i mentrestant a Catalunya les mobilitzacions eren les normals i excepcionalment per fer veure la nostra repulsa a decisions judicials. Festes de tot tipus eren a l’ordre del dia i la vida a Catalunya semblava que tot fos normal. Poc a poc las respostes al carrer han estat més minses i volent o no és legitimava la justícia espanyola i l’acció policial. La desobediència institucional és feia des de presidència ajustada a unes pancartes.

ANC i Òmnium han dut el pes mobilitzador des de el 2012. Els partits que abans ho feien i per sol ventar les diferencies ideològiques, van traspassar la responsabilitat mobilitzadora a aquestes entitats. La transversalitat s’imposava al carrer i no sempre a les institucions.

La repressió ferotge d’un Estat venjatiu, ens ha fet professionals del cuita amagar. Que l’Estat penalitzes drets com el de manifestació i opinió, llibertat d’expressió, segur que ens ha dut a prescindir del lliri, si més no als més activistes.

Calia evitar la repressió i fer-ho passava per fer impossible que les responsabilitats d’organització fossin descobertes. CDR’s i Tsunami en són la mostra. Ningú hi és hi tothom hi és. Ara bé aquest tipus d’organització sempre acaben o sen inoperants o utilitzats. Sobre tot quan s’han d’ajustar a les estratègies del partit.

Avui a la UE no cal anar-hi, Puigdemont, Comin i Ponsati han guanyat. Avui tots els esforços s’haurien de circumscriure a Catalunya. El problema és que els partits independentistes i les organitzacions cíviques i socials, de moment, han estat incapaços de concretar una única estratègia. Que ER, JxCat, les CUP, ANC, Òmnium i l’AMI, avui ens mostrin la màxima desunió, fa que al mateix temps la força al carrer sigui cada dia més minsa.

Estem desmobilitzats i encara no sabem fins on. Sense "soroll" no som ni anem en lloc. Queda doncs el repte de saber si tornarem a mobilitzar-nos àmpliament oferint una imatge de que el poble català no s’ha rendit, i tenint clar que la unitat estratègica és inexistent, avui més que mai ens cal saber qui te el pal de paller per acabar el procés, i això només és pot saber amb les urnes. Toca doncs saber si l’estratègia de ER fen governable Espanya i el seu Estat és el camí, o el camí és el de la denuncia internacional i confrontació amb Espanya i el seu Estat. La resta desmobilització total, i el dilluns ho veurem a la convocatòria que la ANC ha fet davant del TSJC.

0 Comments

ORIOL JUNQUERAS EXIMEIX AL GOVERN ESPANYOL DE LA SEVA SITUACIÓ

11/1/2020

0 Comments

Sembla que la causa general contra Catalunya i els independentistes, el govern de torn d’Espanya no hi ha tingut re a veure.

De fet Junqueras, deu ser per defensar el pacte d’investidura, ha decidit eximir al nou govern de coalició “d’esquerres i progressista”, convençut que el pacte tindrà els seus fruits. Sembla també, a tenor del que s’ha publicat amb l’entrevista concedida a la Rosa Quintana, que també exonera al Estat, menys al poder judicial que també és Estat.

Junqueras exonera a la Guardia Civil i Policia espanyola, que l’1 d’octubre del 2017 ens van atonyinar de valent. Exonera a la hisenda espanyola, que ha practicat la vigilància intransigent contra Catalunya. També exonera al exercit i dona patina legitima a tots els judicis militars de la dictadura i els seus crims. El més greu però, va ser la seva estratègia desprès de les eleccions municipals per fer veure que els que pactaven amb els del 155 (PSOE-PSC) eren uns traïdors i botiflers.

Immersos i endinsats, cada dia més, i sense aturador, amb una repressió desfermada des de l’Estat, el pitjor és que ER, els seus dirigents avalats pel consell nacional i la militància, han fet possible un Govern espanyol, que encara que vulgues, que no, podrà aturar la causa general contra Catalunya i l’independentisme.

No és que ara l’inefable Iceta digui avui mateix, aigualint la taula, que no esperem avenços importants a curt termini a la futura negociació, que encara no ha començat. Tampoc que Pedro Sánchez completi el seu govern ample amb el que vol dir, re centralització de competències i continuar construint la pàtria espanyola única. Tinguem por i tremolem i no per una legislatura convulsa, que ho serà, sinó perquè a l’hora de defensar la seva Espanya PSOE, PP, Vox, C’s, i UP fan el mateix.

Oriol Junqueras, marca i diu per on ha d’anar la seva estratègia, i els seus lloctinents, Rufian, Tardà, Sol, Aragonès i Marta Vilalta, l’executen. La pobre Montse Bassa, desprès d’un emotiu discurs al Congres va fer el que no van fer a Nuremberg. Als botxins se’ls castiga, mai se’ls legitima. ER avui no és un partit transformador de la societat, ara és una secta on els abduïts creuen fermament amb els seus messies i líders tribals.

Potser no saben el que han fet, però volen o no, han donat, insuflat aire, als constructors de la nació espanyola. Una nació que substitueix i anul·la a les altres amb el vist i plau dels que teòricament volen la seva al concert mundial. Llàstima ho teníem a tocar i ara ens caldrà esperar. Només pregar perquè l’espera no sigui irreversible.

0 Comments

I MALGRAT A ESPANYA TENEN UN PRESIDENT "D'ESQUERRES I PROGRESSISTA" LA REPRESSIÓ CONTINUA

7/1/2020

0 Comments

El titular: El setge judicial a l’1 d’octubre, segona part. El poder judicial independent espanyol, no te aturador. Per no tenir, no tenen ningú que li digui a la justícia espanyola que parin de fer el ridícul.

Espanya i el seu Estat, han cregut que la causa general contra Catalunya i l’independentisme, exercida des de posicions tant poc democràtiques, sempre tindria l’aval internacional i en concret de la Unió Europea.

De fet sempre han cregut que la legitimació que Franco va obtenir, continuaria i no tenien perquè patir. Però les rebregades que rep i rebrà la justícia espanyola és antològica i no s’ho esperaven. A la UE sembla que la separació de poders i la justícia funciona deixant clar que drets i democràcia són sempre principis a defensar.

Aquesta segona part, que serà tant esperpèntica com la primera, s’inicia amb la demanda de la fiscalia acusant a la Plana Major dels Mossos de rebel·lió, petició que va decaure amb els politics sentenciats. Sedició no hi cap perquè cap d’ells tenien “poder polític”. Prevaricació tampoc perquè en cap cas tenien accés a la despesa publica. Per tant és obvi que el judici que s’inicia el 20 de Gener, és altra cop un judici farsa que només vol, com ahir, deixar clar qui mana i qui té el poder a l’Estat espanyol.

Judici al febrer a membre dels CDR per desobediència, desordres públics i resistència lleu. Judici als síndics electorals per usurpacions de funcions i desobediència. Investigació des de el jutjat 13 uns 30 empresaris i càrrecs per organitzar l’1 d’octubre. Una justícia espanyola, inclosa la fiscalia sense aturador.

No sabem, encara, com anirà aquesta nova legislatura espanyola, però d’acord els fets, molt ens temem que serà bàsicament més del mateix.

Voldríem, i que ningú ho dubti, creure, que l’acord d’investidura servirà per canviar el que avui és una causa general contra Catalunya i els independentistes. Voldríem creure que la taula de negociació servirà per defensar els dret dels catalans i la fi de la repressió. I que consti si ER la encertat possibilitant aquests canvis ens alegrarem i fins i tot reconeixerem que la seva estratègia és encertada. Ara bé, si com ens temem, perquè els fets històrics ho demostren, tot acaba com sempre, ER haurà de demanar perdó i liquidar l’actual direcció. A JxCat i CUP els hi diem que si els canvis és produeixen, els hi proposem que immediatament és posin a les ordres de ER i acceptin que han de ser el pal de paller per marcar l’estratègia definitiva fins la República catalana. Ni més ni menys.

0 Comments

LA RECONCILIACIÓ SEMPRE HA ESTA UNA QUIMERA

6/1/2020

0 Comments

El regim del 78 sorgeix d’una transició imposada mai volguda. Els vencedors de la guerra civil, els de la dictadura franquista, no la volien, va venir imposada des de l’exterior. Calia construir definitivament el nou mercat i l’aproximació d’una Unió Europea per evitar confrontacions entre Estats estèrils.

CDS, AP, PP, Ciutadans i ara VOX, no només són els garants de la unitat sagrada de la pàtria espanyola, PSOE i UP també, són els defensors del llegat franquista i d’una democràcia semblant a la dictadura del proletariat.

Aquest debat d’investidura, està oferint la veritable imatge de la reconciliació espanyola. Els defensors de Franco criden assassins als de Bildu. Els mateixos criden que és una infàmia el pacte entre “comunistes i independentistes” i PSOE. És tant bestia la degradació institucional espanyola que el divorci i fini quitació de la reconciliació del 78, que ara ja no poden ni amagar, que la separació de poders és inexistent, però no la separació entre el poder del executiu i el del Estat. Un Estat que defensa aferrissadament les essències franquistes i tots els privilegis que se’n deriven.

Els morts assassinats pel franquisme eren legals. Venen a dir PP, Vox i Ciutadans i tenen raó, tenen la mateixa legalitat que la de Hitler. Els EEUU, l’Església i la majoria dels Estats d’Europa ho van legitimar no fen absolutament res per acabar amb el regim feixista de Franco. Cap altra Estat de la Unió Europea pateix el que aquí. Ells van tenir el seu Nuremberg. A Espanya no.

Aquesta investidura ho està deixant meridianament clar: A Espanya mai ha existit cap reconciliació i com deia el poeta Machado, “españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Una de las dos Españas, ha de elarte el corazón”

Els hereus de Franco mai han demanat perdo pels seus crims. Mai han tingut cap intenció de que siguin els “espanyols” els que decideixin la forma d’Estat imposada per Franco. Han continuat de forma insistent blanquejant el franquisme i la seva dictadura, blanquejant-la des de tots els instruments del Estat. Han boicotejat els minsos actes sincers de reconciliació quan han tingut el poder.

La dreta franquista no entén de legitimats sorgides del vot. Els espectacles que ja varem patir al Parlament, ara és reprodueixen amb major virulència al Congrés. Són els que van votar no a la Constitució espanyola i que desprès utilitzen per treure drets amb les seves majories. Són els que treuen Presidents i diputats, i anul·len Parlaments dient-nos que uns vots valen i d’altres no.

Pedro Sánchez serà President, gairebé segur. El que també pinta com segur que serà una legislatura espanyola on tindrem a la dreta franquista conspirant per liquidar-la, i una esquerra espanyola suportada per l’esquerra perifèrica que haurà de demostrar que els conceptes d’unitat territorial, constitucionalisme i de la legalitat exercida per una justícia polititzada, hauran de canviar.

Molt ens temem que quan a la taula és parli d’amnistia sens dirà que és impossible perquè la llei necessària no tindria els vots que pertoquen. Que quan és parli de transferències competencials serà com un calvari amb espines. Que quan és parli de reformar la justícia el mateix. Que quan és parli d’un nou model de finançament sens dirà que el deute i la caixa no dona per més. Que quant demanem l’alliberament immediat dels nostres presos politics i retorn dels exiliats amb garanties, ens diran que la justícia és independent. I si fossin justos, demòcrates i per demostrar que volen acabar amb el conflicte, l’endemà de ser President i al primer Consell de Ministres, tots els presos politics haurien de ser alliberats, amb indults o com vulguin. Però com que estem convençuts de que res d’axó passarà diem:

Que España és irreformable. Com històricament ho ha sigut sempre. L’única reforma que pot esdevenir un escenari de reconciliació vertadera és la destrucció del Estat actual i com això avui és impossible, el que toca és decidir si ajudem a reformar la Espanya actual o treballem decididament per la independència de Catalunya i dediquem les nostres energies per llaurar-nos un futur millor del que ara tenim amb Espanya. El compromís dels catalans no pot ser el de reformar Espanya i el seu Estat. El nostre compromís ha de ser el de construir la República catalana i dir-los als espanyols que volem tenir un bon veïnatge. La resta fum, fum, fum.

0 Comments

ANEM-HI I NEGOCIEM

5/1/2020

0 Comments

És indubtable que els vots de ER han obligat al Sánchez, i de retruc al PSOE a un pacte per la investidura, que no per la estabilitat per tot el mandat. Això diuen, tot i que els de ER han venut que també compren el pacte entre el PSOE i UP pel seu contingut social.

Si no hi ha cap contrarietat Pedro Sánchez serà president d’Espanya nació, no del Estat que el seu cap ja ho és el borbó i de forma vitalícia el dimarts 7 de gener del 2020.

El pacte d’investidura entre ER i PSOE, malgrat les seves vaguetats, podria ser i tenir un punt d’inflexió que els catalans sempre dialogants i negociadors hauríem d’aprofitar. Que ningú pugui dir que malgrat tenir una repressió judicial i policial galopant els catalans no ens hi posem be.

Aviat farà 8 anys que tot va començar, esperar uns mesos per certificar que Espanya i el seu Estat volen acabar amb la confrontació, la repressió, i obert a parlar de tot a través d’una taula de negociació, o re confirmar que amb Espanya, els espanyols unionistes i el seu Estat franquista no hi ha res a fer, és un preu que podem pagar.

És un preu baix que podem pagar si el comparem amb el que ja hem pagat. Si tot plegat és per més peix al cove, a les hores no calia cap negociació estratègica, només calia posar en valor social el preu com feia el Pujol, amanit amb un polsim sobiranista i ja està. Ho veurem i segur que no trigarem gaire. De podria ser, a tenir en va un bon tros, i el poder quan és te ja no és un supòsit i quan el té l’adversari o enemic, els catalans ja sabem que vol dir.

És un fet i no empíric que ER viu millor amb les esquerres. Els hi és igual don siguin. El seu nom ho diu tot “Esquerra”. Lo de Republicà és el de menys. Fins i tot tenen un President monàrquic com el Marques de Tarradellas. Per tant estava cantat que ahir avui i quan sigui ER si és determinant, primer els seus “germans” encara que tinguin un GAL, siguin uns corruptes, ens facin un 155, ens hagin fet una LOAPA, ens hagin raspallat l’Estatut. A la família al final se’ls perdona tot.

És possible, i no voldríem ser malpensats, que els de ER volen eleccions autonòmiques quan abans millor. Per altres raons nosaltres també. Treure redit el seu centrisme sobrevingut, que ja no és d’esquerres, més una taula de negociació i uns certs reconeixements sense efecte, són un bon escenari per guanyar eleccions. En cap cas, perquè no som mals pensats, l’ajut institucional i mediàtic espanyol i tindrà res a veure per guanyar-les, segur.

Creiem, millor, estem convençuts, per molt que ens foti el mentrestant, que el MHP Quim Torra ha de presidir la mesa de negociació. Serà el primer tast per saber que fa el govern espanyol i qui envia dels seus. Una taula transparent, amb informació puntual i sobre tot quins són els seus continguts i avenços.

Mentrestant però haurem de conviure amb la repressió, els nostres politics a la presó, exiliats, inhabilitacions i en Jordi Ros que ja porta, per ser del CDR, 103 nits en aïllament com un criminal. És el que ha decidit ER. Amen.

0 Comments

3 DE GENER DEL 2020

4/1/2020

1 Comment

Avui un altra institució espanyola anomenada pels afers electorals, (Junta electoral central), conformat per jutges i catedràtics espanyols unionistes, a fet el que la justícia franquista ens te acostumats. Ha decidit inhabilita a tot un President triat democràticament i avalat per un Parlament. Ahir era el TC el que és passava pel folra la voluntat popular amb l’Estatut “cepillado” i avui és la JEC que no és ni un tribunal. Al Vicepresident Oriol Junqueras també l’inhabiliten per ser euro diputat desobeint la sentencia del TJUE.

Alguns interpretaran que aquesta resolució és un torpede al pacte entre el PSOE, UP, PNV, ER, Bildu, Compromís, BNG, Huesca i CC. Pacte “d’esquerres i progressista”. Creiem que no. L’Estat que és qui governa de debò ho ha tornat a fer independentment de la necessitat política del moment. Els CDR empresonats sense causa, Oriol Junqueras empresonat malgrat sentencia ferma del TJUE, més una repressió judicial, policial, mediàtica i dels partits unionistes ho confirma.

Només i diem només si el PSOE amb UP presenten recurs on calgui denunciant aquesta barbaritat, més el compromís èxplicit que la primera mesura serà destituir als membres d’aquesta junta i reforma integral de la judicatura, ens podríem creure que l’acord signat amb ER serà respectat i complert. Això ho haurien de fer abans del dia 7 de gener. Si no ho fan ER i Bildu han d’impedir la investidura, doncs quedarà clar que una vegada investit l’incompliment general serà l’ordre del dia.

Ara be, i creient que ni el PSOE ni UP s’enfrontaran al seu Estat, ER sobre tot i Bildu, farien be en col·lapsar aquest Estat podrit i franquista. Segur que el problema ni és d’una dotzena d’eleccions, ni de promocionar un govern estable, Espanya i el seu Estat són enemics dels conceptes democràtics i se saben suportats per la dreta i ultra dreta unionista espanyola, i no canviaran, els hi va el seu modus vivendi. És clar el problema és l’Estat espanyol i la seva concepció.

1 Comment

<<Previous

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

December 2022
November 2022
October 2022
September 2022
August 2022
July 2022
June 2022
May 2022
April 2022
March 2022
February 2022
January 2022
December 2021
November 2021
October 2021
September 2021
August 2021
July 2021
June 2021
May 2021
April 2021
March 2021
February 2021
January 2021
December 2020
November 2020
October 2020
September 2020
August 2020
July 2020
June 2020
May 2020
April 2020
March 2020
February 2020
January 2020
December 2019
November 2019
October 2019
September 2019
August 2019
July 2019
June 2019
May 2019
April 2019
March 2019
February 2019
January 2019
December 2018
November 2018
October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili