ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LA LEGALITAT ESPANYOLA ENS OFEGA IRREMEDIABLEMENT

25/1/2020

1 Comment

 
Picture

En política el pitjor que pot passar és no saber, o no voler reconèixer la pròpia incapacitat per assolir objectius.

S’ha criticat i amb escreix que el govern del MHP Carles Puigdemont no fes efectiva la República catalana proclamada. Junts pel Si, les CUP i tot l’entramat social tenien un pla i objectiu, anomenat “procés” amb un recorregut i finalització. Llei del Referèndum, llei de transitorietat jurídica, REFERENDUM i proclamació de la República.

De la legalitat espanyola a la catalana. Referèndum o referèndum i fins aquí Govern i Parlament varen complir. Els va quedar el darrer pas, fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre del 2017 i implementar l’entramat legislatiu per que la República catalana comences a caminar i fer possible reconeixements internacionals.

Som al 2020 i ja tenim unes quantes certeses, i malgrat que els independentistes guanyem a les urnes, ens hem instal·lat i aprofundit dins la legalitat espanyola. De fet, no només hem acceptat el poder judicial espanyol, sinó que l’utilitzem per defensar-nos. Greu contradicció. Desprès de les sentencies i desestimacions de la justícia europea, a las peticions espanyoles, ja no cal que siguem els independentistes els que denunciem al poder judicial, ho fa la UE.

L’estratègia del poder judicial, l’Estat i l’entramat unionista espanyol, és clara i de moment efectiva. Castigar, escapçar, dividir, reprimir i demostrar que Espanya és l’única nació, és la seva recepta. L’objectiu d’Espanya és deixar clar que qualsevol proposta que pugui esquarterar la seva nació, serà atesa amb tots els recursos del Estat, com fins ara, i sense límits per incrementar la seva defensa.

Espanya te estratègia i per defensar-la tots els espanyols unionistes s’arrenglaran com un mur. Ja ho van fer amb el 155. Ja sabem que l’imperi de la llei és fonament indispensable per bastir equilibris democràtics i de llibertat, però també sabem que dictadors i genocides ho eren perquè la seva legalitat els emparava. Amb la legalitat espanyola Catalunya mai podrà decidir el seu futur.

El 155 va permetre que les forces independentistes ens mostra-se’n les seves misèries, i per aquest ordre; “primer el partit, desprès aconseguir el màxim poder institucional autonòmic i finalment acatar la legalitat espanyola”. A les eleccions del Desembre del 2017 és consumava que la unitat independentista, no nomes era una fal·làcia, sinó que s’iniciava un nou període on el de menys era proposar quin ha de ser l’objectiu i l’estratègia per aconseguir-lo.

Avui tenim un Parlament obedient. El Roger Torrent ja ho va demostrar obeint al Llarena i no investint Puigdemont. El dilluns serà la darrera prova i si ER defensa la llei espanyola, tothom sabrà de que va la cosa, però d’independència segur que no. Avui tenim un Govern que si per alguna cosa és pot caracteritzar segur que no és per la seva efectivitat. Ni tant sols perquè el govern espanyol compleixi l’addicional del seu Estatut que ens dona mes marge econòmic.

Tot i que ho pugui semblar ER no té estratègia de país, és de partit i de cadira. JxCat tampoc, per molt que sembli que la seva actitud més resi-l’en ho pugui semblar. Els de les CUP com sempre ni hi són ni se’ls espera, sinó és per tocar els collons i fer la contraria. Ens queda la ANC i Òmnium i les seves mobilitzacions i performa’ns, sense cap valor institucional i cada dia és preveuen més minses i inoperants. Del PDeCAT poca cosa a dir, de moment estan immersos debatin per decidir qui és queda amb el pastis i quin tros se’n va amb el Puigdemont.

El resum és tant desolador com infernal, amb un objectiu hipotètic compartit, sense estratègia comuna, sense unitat, sense un pla d’acció i de moment alguns blanquejant als nostres botxins. L’únic que ara podem esperar és la desafecció per la política i pels nostres politics. Als actuals els hi és igual, tenen clar, que la borsa de seguidors fidels sempre hi és, i la llei electoral sempre els hi regalarà unes quantes cadires.

Ni ER, ni JxCat, ni les CUP ens diuen, com ho va fer el Junqueras, doneu-me 68 diputats i farem la República. Ara podem tenir majoria independentista al Parlament i a l’hora negar que volem la independència ja. Ara la gestió autonòmica, el diàleg amb els botxins, ser més papistes que el Papa, i la lluita caïnita dins del govern i Parlament és el que se’ns ofereix.

Que quedi clar per molt que pretenguin amagar-ho. Avui govern de la Generalitat autonòmica i Parlament autonòmic, tenen cap intenció d’implementar la República ja proclamada i legalment. Avui la seva intenció és fer-nos creure que amb el que tenim algun dia els espanyols es tornaran uns demòcrates i compliran lleis internacionals i respectaran drets. Sobre tot aquells que controlen totes les institucions i que ho fan a imatge i continguts franquistes. Il·lusos aquells que avui encara confien amb els que poden arriscar des de les institucions i no ho fan, o amb els que estan empresonats per haver confiat amb la justícia espanyola.

Espanya, el seu Estat, els unionistes espanyols i tota la “calaña” que va d’esquerres i progre, però que recolza als borbons, a la judicatura que te de tot menys justícia i democràcia, mai pactaran que Catalunya decideixi el seu futur. Tampoc renunciaran a finir la construcció de la seva nació, Espanya, liquidant a l’hora la resta utilitzant la seva legalitat. Franco i el seu exercit afusellaven als republicans amb sentencies judicials militars i d’acord la seva legalitat.

Ens queda el Consell de la República, institució amb futur i l’única que proposa República i independència. Un Consell que no ho tindrà fàcil. Els quinta columnistes de casa fa estona que treballen per anul·lar-lo. El Estat espanyol i el seu govern treballen incansablement per escapçar-la. De moment però guanyen Puigdemont, Comin i Ponsatí. Si els més de dos milions que teòricament han votat independència, votant a ER, JxCat, CUP i FNR, fossin part del Consell, el Consell seria l’eina per ser independents.

El que cal és que el dia 29 de Febrer a Perpinyà, el MHP Carles Puigdemont ens digui amb claredat si està disposat a liderar el que ha de ser el nou moment. Aquest moment només pot considerar una proposta que en cap cas ha de ser autonomista. Proposta que només pot tenir dos vies: Eleccions amb una candidatura de país encapçalada per ell i que esdevinguin, d’acord el resultat, o un plebiscit per majoria de vots o l’aplicació de la  via unilateral si s’obté la majoria absoluta de diputats al Parlament, amb l’objectiu d’implementar la República ja proclamada. La resta, més del mateix.


1 Comment
observador
25/1/2020 02:35:58 pm

Jo crec que JuntsxCat si que implimentará la República de Catalunya. Però no pot ratificar la DUI, demanar reconeixement internacional i implementar la Independència amb aquest Parlament, a causa de la traïció que ERC ha fet a l'independentisme. Com es va veure a l'octubre de 2019, les mobilitzacions no són suficients sense majoria parlamentària a favor de la DUI. L'única manera d'aconseguir la independència de Catalunya és que JuntsxCat aconsegueixi la majoria absoluta a les següents eleccions en Catalunya para ratificar la DUI. El suport internacional és ara molt més gran que a l'octubre de 2017, però cal una majoria absoluta de veritat al Parlament.

Reply



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.