En política el pitjor que pot passar és no saber, o no voler reconèixer la pròpia incapacitat per assolir objectius.
S’ha criticat i amb escreix que el govern del MHP Carles Puigdemont no fes efectiva la República catalana proclamada. Junts pel Si, les CUP i tot l’entramat social tenien un pla i objectiu, anomenat “procés” amb un recorregut i finalització. Llei del Referèndum, llei de transitorietat jurídica, REFERENDUM i proclamació de la República.
De la legalitat espanyola a la catalana. Referèndum o referèndum i fins aquí Govern i Parlament varen complir. Els va quedar el darrer pas, fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre del 2017 i implementar l’entramat legislatiu per que la República catalana comences a caminar i fer possible reconeixements internacionals.
Som al 2020 i ja tenim unes quantes certeses, i malgrat que els independentistes guanyem a les urnes, ens hem instal·lat i aprofundit dins la legalitat espanyola. De fet, no només hem acceptat el poder judicial espanyol, sinó que l’utilitzem per defensar-nos. Greu contradicció. Desprès de les sentencies i desestimacions de la justícia europea, a las peticions espanyoles, ja no cal que siguem els independentistes els que denunciem al poder judicial, ho fa la UE.
L’estratègia del poder judicial, l’Estat i l’entramat unionista espanyol, és clara i de moment efectiva. Castigar, escapçar, dividir, reprimir i demostrar que Espanya és l’única nació, és la seva recepta. L’objectiu d’Espanya és deixar clar que qualsevol proposta que pugui esquarterar la seva nació, serà atesa amb tots els recursos del Estat, com fins ara, i sense límits per incrementar la seva defensa.
Espanya te estratègia i per defensar-la tots els espanyols unionistes s’arrenglaran com un mur. Ja ho van fer amb el 155. Ja sabem que l’imperi de la llei és fonament indispensable per bastir equilibris democràtics i de llibertat, però també sabem que dictadors i genocides ho eren perquè la seva legalitat els emparava. Amb la legalitat espanyola Catalunya mai podrà decidir el seu futur.
El 155 va permetre que les forces independentistes ens mostra-se’n les seves misèries, i per aquest ordre; “primer el partit, desprès aconseguir el màxim poder institucional autonòmic i finalment acatar la legalitat espanyola”. A les eleccions del Desembre del 2017 és consumava que la unitat independentista, no nomes era una fal·làcia, sinó que s’iniciava un nou període on el de menys era proposar quin ha de ser l’objectiu i l’estratègia per aconseguir-lo.
Avui tenim un Parlament obedient. El Roger Torrent ja ho va demostrar obeint al Llarena i no investint Puigdemont. El dilluns serà la darrera prova i si ER defensa la llei espanyola, tothom sabrà de que va la cosa, però d’independència segur que no. Avui tenim un Govern que si per alguna cosa és pot caracteritzar segur que no és per la seva efectivitat. Ni tant sols perquè el govern espanyol compleixi l’addicional del seu Estatut que ens dona mes marge econòmic.
Tot i que ho pugui semblar ER no té estratègia de país, és de partit i de cadira. JxCat tampoc, per molt que sembli que la seva actitud més resi-l’en ho pugui semblar. Els de les CUP com sempre ni hi són ni se’ls espera, sinó és per tocar els collons i fer la contraria. Ens queda la ANC i Òmnium i les seves mobilitzacions i performa’ns, sense cap valor institucional i cada dia és preveuen més minses i inoperants. Del PDeCAT poca cosa a dir, de moment estan immersos debatin per decidir qui és queda amb el pastis i quin tros se’n va amb el Puigdemont.
El resum és tant desolador com infernal, amb un objectiu hipotètic compartit, sense estratègia comuna, sense unitat, sense un pla d’acció i de moment alguns blanquejant als nostres botxins. L’únic que ara podem esperar és la desafecció per la política i pels nostres politics. Als actuals els hi és igual, tenen clar, que la borsa de seguidors fidels sempre hi és, i la llei electoral sempre els hi regalarà unes quantes cadires.
Ni ER, ni JxCat, ni les CUP ens diuen, com ho va fer el Junqueras, doneu-me 68 diputats i farem la República. Ara podem tenir majoria independentista al Parlament i a l’hora negar que volem la independència ja. Ara la gestió autonòmica, el diàleg amb els botxins, ser més papistes que el Papa, i la lluita caïnita dins del govern i Parlament és el que se’ns ofereix.
Que quedi clar per molt que pretenguin amagar-ho. Avui govern de la Generalitat autonòmica i Parlament autonòmic, tenen cap intenció d’implementar la República ja proclamada i legalment. Avui la seva intenció és fer-nos creure que amb el que tenim algun dia els espanyols es tornaran uns demòcrates i compliran lleis internacionals i respectaran drets. Sobre tot aquells que controlen totes les institucions i que ho fan a imatge i continguts franquistes. Il·lusos aquells que avui encara confien amb els que poden arriscar des de les institucions i no ho fan, o amb els que estan empresonats per haver confiat amb la justícia espanyola.
Espanya, el seu Estat, els unionistes espanyols i tota la “calaña” que va d’esquerres i progre, però que recolza als borbons, a la judicatura que te de tot menys justícia i democràcia, mai pactaran que Catalunya decideixi el seu futur. Tampoc renunciaran a finir la construcció de la seva nació, Espanya, liquidant a l’hora la resta utilitzant la seva legalitat. Franco i el seu exercit afusellaven als republicans amb sentencies judicials militars i d’acord la seva legalitat.
Ens queda el Consell de la República, institució amb futur i l’única que proposa República i independència. Un Consell que no ho tindrà fàcil. Els quinta columnistes de casa fa estona que treballen per anul·lar-lo. El Estat espanyol i el seu govern treballen incansablement per escapçar-la. De moment però guanyen Puigdemont, Comin i Ponsatí. Si els més de dos milions que teòricament han votat independència, votant a ER, JxCat, CUP i FNR, fossin part del Consell, el Consell seria l’eina per ser independents.
El que cal és que el dia 29 de Febrer a Perpinyà, el MHP Carles Puigdemont ens digui amb claredat si està disposat a liderar el que ha de ser el nou moment. Aquest moment només pot considerar una proposta que en cap cas ha de ser autonomista. Proposta que només pot tenir dos vies: Eleccions amb una candidatura de país encapçalada per ell i que esdevinguin, d’acord el resultat, o un plebiscit per majoria de vots o l’aplicació de la via unilateral si s’obté la majoria absoluta de diputats al Parlament, amb l’objectiu d’implementar la República ja proclamada. La resta, més del mateix.
RSS Feed
