
De moment, i per molt que alguns ho neguin, Catalunya és “una comunidad autónoma” subjecta a la legalitat de la nació espanyola i punt. Nació que reconeixen totes les forces unionistes espanyoles com única i eterna.
Sembla que la partida per investir al Pedro Sánchez del PSOE, ja és un vodevil extraordinari. Els podemites bogos per tenir ministres. Els del PP tot i que és reuneixen diuen no a l’investidura. Ciutadans que ni és reuneixen amb el Sánchez són els ferms apuntadors a un no que farà historia.
I al mig del tot plegat els nacionalistes perifèrics i independentistes. Els bascos pendents nomes d’alguna transferència i del seu cupo. Altres pensant que millor un unionista d’esquerres que no pas de dretes. Per tot plegat ens cal una bona reflexió; que collons poden fer els nacionalistes perifèrics i independentistes quan la nació que pretenen i continuen volent construir és Espanya, amb un sotmeti ment i anorreament de la resta, per impedir-nos qualsevol futur que no sigui el que ens dictin.
La partida és a cara o creu, els matisos si han de venir, seran imposats. O independència o sotmeti ment. Per cert, un sotmeti ment atàvic i ancestral del que per desgracia en tenim experiència i resultats estremidors.
No ens faran castellans ni espanyols, pel que fa ve a ser el mateix, però tampoc ens deixaran ser catalans amb plenitud. Renunciar al dret a decidir i construir el nostre futur, ho estem fen cada cop que legitimem la legalitat d’un alta Estat.
S’ha de ser burro legitimant un Estat que amb tot el seu poder ens diu permanentment que i que no podem fer. Qüestió que certifica que el nostre Parlament i Govern són un zero a l’esquerra.
No poder per legislar, ni poder per decidir sobre la riquesa que generem els catalans i aviat ni el petit poder per decidir si volem cuidar la natura.
Tant esperpèntic com des de la submissió, ara som els carcellers dels nostres politics. És el que té acceptar les regles de joc imposades des de un altra Estat.
Sense diàleg, amb repressió, sense cap reconeixement com a poble, sense tenir poder, estem abocats irremissiblement al anorreament total. Ahir malgrat dictadures i monarquies absolutistes no ho van aconseguir, i avui o poden aconseguir amb la legitimació que se’ls hi dona ser membre de la Unió Europea.
Des de Madrid res aconseguirem i només ens queda la valentia de fer-ho des de Catalunya i si els Kosovars, ara Estat reconegut, ho varen fer unilateralment, perquè nosaltres no. Només ens manca determinació i estratègia i si avui no ho tenim, la resposta és molt clara, alguns dirigents del moviment pretesament independentista, no estan per la feina. Per tant i ates que l’Estat espanyol ni té ni tindrà compassió, o ens posem les piles o tenim un futur immediat magre.