ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

DE DEBÒ ENS HA D'IMPORTAR EL QUE FACIN A ESPANYA

28/6/2019

0 Comments

 
Picture

De moment, i per molt que alguns ho neguin, Catalunya és “una comunidad autónoma” subjecta a la legalitat de la nació espanyola i punt. Nació que reconeixen totes les forces unionistes espanyoles com única i eterna.

Sembla que la partida per investir al Pedro Sánchez del PSOE, ja és un vodevil extraordinari. Els podemites bogos per tenir ministres. Els del PP tot i que és reuneixen diuen no a l’investidura. Ciutadans que ni és reuneixen amb el Sánchez són els ferms apuntadors a un no que farà historia.

I al mig del tot plegat els nacionalistes perifèrics i independentistes. Els bascos pendents nomes d’alguna transferència i del seu cupo. Altres pensant que millor un unionista d’esquerres que no pas de dretes. Per tot plegat ens cal una bona reflexió; que collons poden fer els nacionalistes perifèrics i independentistes quan la nació que pretenen i continuen volent construir és Espanya, amb un sotmeti ment i anorreament de la resta, per impedir-nos qualsevol futur que no sigui el que ens dictin.

La partida és a cara o creu, els matisos si han de venir, seran imposats. O independència o sotmeti ment. Per cert, un sotmeti ment atàvic i ancestral del que per desgracia en tenim experiència i resultats estremidors.

No ens faran castellans ni espanyols, pel que fa ve a ser el mateix, però tampoc ens deixaran ser catalans amb plenitud. Renunciar al dret a decidir i construir el nostre futur, ho estem fen cada cop que legitimem la legalitat d’un alta Estat.

S’ha de ser burro legitimant un Estat que amb tot el seu poder ens diu permanentment que i que no podem fer. Qüestió que certifica que el nostre Parlament i Govern són un zero a l’esquerra.

No poder per legislar, ni poder per decidir sobre la riquesa que generem els catalans i aviat ni el petit poder per decidir si volem cuidar la natura.

Tant esperpèntic com des de la submissió, ara som els carcellers dels nostres politics. És el que té acceptar les regles de joc imposades des de un altra Estat.

Sense diàleg, amb repressió, sense cap reconeixement com a poble, sense tenir poder, estem abocats irremissiblement al anorreament total. Ahir malgrat dictadures i monarquies absolutistes no ho van aconseguir, i avui o poden aconseguir amb la legitimació que se’ls hi dona ser membre de la Unió Europea.
​
Des de Madrid res aconseguirem i només ens queda la valentia de fer-ho des de Catalunya i si els Kosovars, ara Estat reconegut, ho varen fer unilateralment, perquè nosaltres no. Només ens manca determinació i estratègia i si avui no ho tenim, la resposta és molt clara, alguns dirigents del moviment pretesament independentista, no estan per la feina. Per tant i ates que l’Estat espanyol ni té ni tindrà compassió, o ens posem les piles o tenim un futur immediat magre.


0 Comments

GRANITICAMENT ALÇATS

24/6/2019

0 Comments

 
Picture

A Espanya i al seu Estat les grans performa’ns no li afecten, a Hong Kong si i sense marxandatge. Definir la gran estratègia, unitària i transversal continua sent l’assignatura pendent. Junts al carrer i separats a les urnes. Tot plegat per un poder minso i autonòmic. Miserables, incoherents i indignes. Les direccions de ERC i les CUP l’han rebutjat, la unitat, amb els malignes independentistes de CDC, PDeCAT, JxCat, però ni entre ells han estat capaços de fer-la.

És hora de prendre decisions i de tenir clar que la independència té costos. És hora de saber si JxCat, ERC, CUP, ANC, AMI i Òmnium, estan per la feina o no. És hora de saber si el Parlament està per la Feina o no. És hora de saber si el Govern de JxCat i ERC, presidit pel Quim Torra està per la feina o no.

Si tenim sentencia, que serà condemnatòria, continuarem utilitzant només la via judicial per guanyar la partida amb Espanya? Si fos així, ja l’hem perdut. Tenim dret a saber si la partida continua i amb quins termes.

La ANC, sembla que ho té clar. Poder efectiu controlant el diner. Aquesta és l’estructura d’Estat definitiva. Poder econòmic, poder empresarial. Tenir o no aquest poder, donat que som i vivim en un mon capitalista, és una bona estratègia. Però no ni ha prou.

El que és curiós és que els partits tradicionals no ho hagin  proposat mai. Deu ser que s’està millor reivindicant millores salaries i drets pels treballadors que assumint el poder empresarial, cosa que Alemanya el sindicat del metall ja fa.

Sembla que el President Torra té converses amb totes les forces independentistes. amb l’objectiu d’establir una estratègia política i d’acció unitària. Seria bo que el resultat de les converses és sabessin abans de la sentencia. Per allò de que quedi clar que el silenci no rebaixarà penes i sobre tot per demostrar que estem tossudament alçats.

No podem i seria creure’ns que som incapaços de ser lleials amb els votants independentistes si el silenci impera. És hora d’establir amb claredat que se’ns proposa i dir-nos, si finalment no tenim estratègia unitària, i qui és el responsable de la desfeta. És hora de saber, si finalment tenim “fumata blanca”, quin és l’objectiu i per fer que.

MHP Carles Puigdemont i Quim Torra, tenint clar qui és el nostre enemic, és hora, si no volem que la frustració generalitzada s’instal·li a casa, de parlar clar, exactament com quan ens vareu dir Referèndum o Referèndum i la gent s’ho va creure. Ara toca, i toca assumir tots els costos, institucionals, de partit i com no personals. La resta collonades i presa de pel.


0 Comments

TOT PLEGAT FASTIGÓS I MISERABLE

14/6/2019

0 Comments

 

Mentrestant la ciutadania s’ha deixar l’esma demanant unitat al carrer, les elits dirigents dels partits, només han volgut ser hegemònics i pal de paller. Traduït poder. Poder institucional i administratiu per col·locar amics i saludats. Els hi és igual si aquest poder és minso i tutelat des de l’Estat espanyol.

El termini s’acaba i aquest dissabte és constituiran les corporacions municipals i és triarà Alcalde o Alcaldessa, i poc a poc és fan públics com han acabat les negociacions i en tenim de tot colors, amb guanyadors estranys, i perdedors per la seva manca de patriotisme per sobre del partit.

A Barcelona Maragall tot i guanyar amb numero de vots no serà Alcalde. Els equidistants dels Comuns, ahir ICV, han pactat amb els del PSOE-PSC i assumeixen que els vots de Ciutadans no li fan nosa. A Figueres ERC ha pactat amb el PSOE-PSC, malgrat JxCat hagi guanyat les eleccions. A Tarragona ERC serà l’Alcalde gracies a JxCat. A Girona, s’està treballant un pacte entre ERC, CUP i Comuns per desallotjar de l’Alcaldia a JxCat guanyadors.

A Espanya la cosa és si cap més esperpèntica. ERC s’obre a investir Pedro Sánchez. JxCat diu que les condicions ens porten al No. Aquesta és la unitat estratègica que ens ofereixen, cap.

No són lluites per una Catalunya lliure, són lluites de poder. Tenir la cadira d’Alcalde o no aquesta és la qüestió, sobre tot perquè la Llei espanyola determina que la cadira és presidencialista i l’Alcalde o Alcaldessa té tot el poder municipal i tenir-la o no és l’objectiu.

Que ningú s’autoenganyi amb les elits que dirigeixen actualment ERC i les CUP mai tindrem la independència, Uns volen la seva hegemonia i els altres fer la revolució pendent. Avui només cal estar pendents de com va tot plegat als Ajuntaments i com de fastigós i miserable, i tot plegat per una cadira, mai per un objectiu de país.
0 Comments

BARCELONA CAPITAL DE LA REPÚBLICA CATALANA

9/6/2019

0 Comments

 
Picture

Les urnes, tot i formar part de la legalitat espanyola, manen. Tenim el Govern, i la mesa del Parlament marcadament independentista gràcies a les urnes i molt a pesar del Estat espanyol. Formar part de la Unió Europea avui encara té algunes avantatges. Sobre tot en termes de democràcia.

Hem fet de les eleccions municipals, com ja sembla normal, tot un despropòsit generalitzat que afecta intensament el mon independentista. Zero unitat amb l’argument que separats els independentistes tindrem i recollirem més vots. S’entén que separats de JxCat, que lidera Puigdemont, per allò que no gosen dir a nivell públic els alts dirigents, “són la dreta”, però que insistentment fan els sectaris i arribistes.

Curiosament a la presó i exili en tenim de tots els partits. De Junts per Catalunya (ahir de convergència), de ERC i de les CUP. Uns i altres saben que deslliurar-nos de l’Estat espanyol no serà fàcil. El que no sabem és si uns i altres saben  que sense la unitat, ja fa estona que hem perdut.

Barcelona, mereix un punt i a part, pel que és, i pel que representa, i ni així, l’independentisme dirigit ha sabut mantenir la dignitat i la generositat adequada per aconseguir el baluard que tant necessitem per acabar la feina. Ells si que ho tingut clar, ahir i sempre, per això van destruir al Alcalde Trias des de les clavegueres del Estat.

Lluitar per establir una certa hegemonia ideològica a Catalunya, és tant irrealitzable en termes socials, com pensar que las classes socials desapareixeran. Això no passa ni a les dictadures. Les hegemonies ideològiques només existeixen a les dictadures.

Pensar que podrem fer politiques socials, justes i democràtiques quan qui decideix la legalitat i tots els poders són d’un altra Estat, és objectivament tant cruel com dir que l’alliberament nacional dependrà de qui tingui més suports a les urnes.

Mentrestant no siguem un Estat independent, i acceptem que som part del joc per repartir-nos el minso poder que ens deixen, ni poder per decidir, ni poder per fer cap tipus de política diferenciada. Ells tenen el TC i el quart poder, l’Estat, avui legitimats per la Unió Europea. Nosaltres tenim el vot però de moment tant dividit com inservible.

Barcelona i creiem no equivocar-nos, de moment no serà la capitat de la República catalana. Es més, com des de el 2015, serà la insígnia antiindependentista dels que mai han estat equidistants i dels unionistes espanyols.

La cosa no va de programa municipal, va de capital de, o d’una capital de província més, i els comuns podemites, socialistes i Valls ho tenen clar. Per molt que Collboni vulgui fer-nos creure que va de programa, el que és ben cert, és que només va d’intentar que Barcelona no sigui capital de la República i d’un repartiment històric de cadires. Colau sap que sense l’Alcaldia el seu futur és l’ostracisme. Maragall sap que sense l’Alcaldia té la jubilació servida i que ERC mai serà pal de paller de res.

No han guanyat els unionistes, hem perdut nosaltres i la responsabilitat és nostra i de ningú més. Cap estratègia unitària, ni per decidir com ens defensem de la repressió judicial i policial, ni per afrontar eleccions autonòmiques. Sembla que alguns ho redueixen a quedar primers i tenir poder autonòmic reduït.

Hem perdut Barcelona, per culpa de ERC, si. Hem perdut per culpa de les CUP, si. Hem perdut per culpa de la ANC (Graupera), si. Hem perdut per culpa del PDeCAT també. Els de Junts per Catalunya també tenen part de responsabilitat, malgrat insistentment demanin unitat i transversalitat.

Som uns cracs. Nosaltres ni sumem ni eixamplem, només dividim i fins i tot comencem a restar.

Tornarem a concentrar-nos i manifestar-nos el dia 2 de Juliol a Estrasburg. Tornarem a fer-ho acabada la farsa judicial del TOP. Tornarem a fer-ho l’11 de Setembre i segur quan la sentencia. Finalment passarem als anals de la historia com els millors i eficients muntadors de performa’ns i sense saber perquè les fèiem.

I no companys ni companyes com deia la cançó, “no és això companys” i avui sembla que la cadira, el poder autonòmic i dir que ets d’esquerres i progressista, ens  permet ser esclaus de la dita; qui dia passa any empeny.

Si davant d’un veredicte del franquisme sociològic, culpables, d’un exili interminable i la continuïtat d’un espoli vergonyós la resposta és més partit i zero unitat, molt ens temem que Espanya i el seu Estat ja ens han guanyat la partida. Quedeu avisats.

Postdata; Espanya i el seu Estat no fa distinció entre independentistes, és més si ho fa s’esmerça molt més per castigar als que han cregut que amb Espanya no hi ha res a fer, i aquets són els ex convergents, PDeCAT, i Junts per Catalunya. Ells no divideixen, no cal ja ho fem solets.


0 Comments

ELS ALIATS, ELS DE NUREMBERG, VAN LEGITIMAR FRANCO

7/6/2019

0 Comments

 
Picture

Un tribunal excepcional conformat per tots aquells que van vèncer el feixisme i el nazisme celebrat a Nuremberg, va condemnar als dirigents i tot el que tenia relació, menys a Espanya.

La declaració universal dels drets humans va ser-ne el resultat, i per primer cop és volia evitar altres guerres mundials.

Europa però va tenir dues excepcions, Espanya on el feixisme no va ser derrotat ni jutjat, i la URSS on van continuar amb la seva revolució proletària al no res.

Però no nomes els aliats no van alliberar als pobles peninsulars del feixisme i la dictadura militar i falangista, si no que la van legitimar i els primers van ser el EEUU, situant els seus interessos per damunt dels drets humans, la democràcia i la legitimitat democràtica de la República espanyola. Franco va ser legitimat primer pels EEUU i desprès pel Vaticà de Piu XII a l’any 1953.

No és gratuït que el tribunal superior de justícia espanyol, i sense avergonyir-se, digui que Franco és cap d’estat des de el octubre del 1936. No és gratuït que Franco digues qui era i havia de ser el seu successor com cap d’Estat. No és gratuït que els seus i el Franco mateix diguessin i diguin que “todo estaba atado y bien atado”. El regim sempre ha tingut clar que els  EEUU i els estats acòlits dependents dels plans Marshall, serien els seus aliats eterns.

Els EEUU tenien la seva guerra particular amb els “comunistes” i qualsevol enemic dels seus enemics eren els seus aliats, Sun Tzu. Franco ultra catòlic, nacionalista espanyol, monàrquic, i sobre tot anticomunista, va esdevenir el far antirevolucionari al sud d’Europa, gracies al ajut indispensable del mon capitalista nord americà i europeu.

Franco va decidir que seriem una Monarquia parlamentaria, que la tricolor seria bandejada i la roja i gualda seria l’ensenya de sempre, que la justícia espanyola tindria els fonaments falangistes i franquistes, que la guàrdia civil i la policia espanyola romandria mimèticament, que el funcionariat estatal serien els amos poderosos per aplicar qualsevol nova legislació. Franco ho va deixar tot tant lligat, que fins i tot avui els espanyols d’esquerres i de dretes competeixen per fer-se amos del seu llegat.
​
Aquesta historia basada en fets reals i contrastats, ha fet possible la falsa transició i la falsa democràcia espanyola. Qualsevol altra historia, la que relaten els colpistes del 18 de Juliol del 1936, només té la certesa d’una legitimitat tant espúria com interessada i sempre pel damunt de drets i llibertats.


0 Comments

TOT PER UN PLAT DE LLENTIES

3/6/2019

0 Comments

 
Picture

Eleccions generals espanyoles, municipals i europees i de moment totes les que hem fet autonòmiques, reeixides per la única legalitat que emana dels poders del Estat, el quart poder.

Estratègies indefinides, objectius inconfessables i tot per aconseguir hegemonies i poder polític i administratiu. Això si, autonòmic i punt.

Alcaldies autonòmiques, regidors autonòmics, diputats autonòmics i diputats i senadors espanyols. Els eurodiputats juguen a una altra lliga, la d’estar sotmesos a la Unió europea dels Estats.

Alguns obliden que vol dir aquella màxima que el President Mas va encunyar, “dret a decidir”. Concepte molt proper i lligat al dret d’autodeterminació.

El dret d’autodeterminació, ni el tenim ni el tindrem sota la bota del poder estatal espanyol. Som per definició constitucional una possessió terrenal i personal. La seva legalitat i la seva democràcia particular, té el suport majoritari de les forces unionistes, els poders econòmics, el lobby mediàtic i com no l’Església.

Ara sembla que toca obtenir el poder per gestionar les engrunes que Espanya ens concedeix. Càbales, mercadeig, acords, traïcions, és el que ens ofereixen el ventall partidista i independentista.

Ningú parla dels objectius politics. Ningú parla de l’espoli històric i permanent que patim. Ningú parla de la solidaritat que se’ns imposa des de Madrid. Ningú parla que aquest darrer any Espanya i el seu Estat només ha invertit el 10,7 % dels PGE per Catalunya. Ningú parla que PSOE, PP i Ciutadans ens van reprimir amb un 155. Ningú parla que tenim presos politics i exiliats per posar urnes. Ningú parla de que l’1 d’octubre l’independentisme va guanyar un Referèndum convocat legítimament i democràticament des de el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat, malgrat els seus piolins.

Sembla que tot és redueix a ser Alcalde, presidencialista, i governar durant quatre anys, tot i que sigui amb una legislació espanyola que ens tenalla i ofega.

Ernest Maragall o Ada Colau. Exemples de la misèria política i poca dignitat. El poder limitat municipal sembla que s’imposa i redueix els objectius de país a segon plat. Fins i tot les renuncies, obvies en tota negociació són estrictament de poder per uns i altres, mai les diferencies són de país. Pels unionistes i republicans federalistes si i per això utilitzen el mantra ideològic per tapar-ho.

Govern d’esquerres i progressista diuen els podemites. Els hi és el mateix si no deroguen la llei mordassa. Els hi és igual si diuen que la reforma laboral no és toca. Els hi és igual si són uns corruptes. Els hi és igual totes les seves malifetes, GAL, LOAPA, 23F....els hi és igual si els de Ciutadans els han de prestar tres vots per tenir l’alcaldia de Barcelona. Els hi és igual si ERC ha guanyat en vots. Autoanomenar-se d'esquerres i progresistes sembla que vacuna i regeix el desti universal.

Molt ens temem que E. Maragall no serà alcalde. No ho serà per motius estratègics dels unionistes. No ho serà per l’obcecació de ERC de no  anar junts. No ho serà perquè no suma amb JxCat. No ho serà per la manca de generositat i compromís amb Catalunya dels de les CUP i Graupera. No ho serà perquè Espanya i el seu Estat saben que una Barcelona independentista ens apropa al dret d’autodeterminació i llibertat.

A Catalunya des de l’any 1978 hem tastat que vol dir tenir poder autonòmic. De fet un poder que per repartir sous institucionals i legislar sobre horaris i neteja. Volíem el pa sencer i ara sembla que alguns amb el peix al cove ja en tenen prou.


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.