Les urnes, tot i formar part de la legalitat espanyola, manen. Tenim el Govern, i la mesa del Parlament marcadament independentista gràcies a les urnes i molt a pesar del Estat espanyol. Formar part de la Unió Europea avui encara té algunes avantatges. Sobre tot en termes de democràcia.
Hem fet de les eleccions municipals, com ja sembla normal, tot un despropòsit generalitzat que afecta intensament el mon independentista. Zero unitat amb l’argument que separats els independentistes tindrem i recollirem més vots. S’entén que separats de JxCat, que lidera Puigdemont, per allò que no gosen dir a nivell públic els alts dirigents, “són la dreta”, però que insistentment fan els sectaris i arribistes.
Curiosament a la presó i exili en tenim de tots els partits. De Junts per Catalunya (ahir de convergència), de ERC i de les CUP. Uns i altres saben que deslliurar-nos de l’Estat espanyol no serà fàcil. El que no sabem és si uns i altres saben que sense la unitat, ja fa estona que hem perdut.
Barcelona, mereix un punt i a part, pel que és, i pel que representa, i ni així, l’independentisme dirigit ha sabut mantenir la dignitat i la generositat adequada per aconseguir el baluard que tant necessitem per acabar la feina. Ells si que ho tingut clar, ahir i sempre, per això van destruir al Alcalde Trias des de les clavegueres del Estat.
Lluitar per establir una certa hegemonia ideològica a Catalunya, és tant irrealitzable en termes socials, com pensar que las classes socials desapareixeran. Això no passa ni a les dictadures. Les hegemonies ideològiques només existeixen a les dictadures.
Pensar que podrem fer politiques socials, justes i democràtiques quan qui decideix la legalitat i tots els poders són d’un altra Estat, és objectivament tant cruel com dir que l’alliberament nacional dependrà de qui tingui més suports a les urnes.
Mentrestant no siguem un Estat independent, i acceptem que som part del joc per repartir-nos el minso poder que ens deixen, ni poder per decidir, ni poder per fer cap tipus de política diferenciada. Ells tenen el TC i el quart poder, l’Estat, avui legitimats per la Unió Europea. Nosaltres tenim el vot però de moment tant dividit com inservible.
Barcelona i creiem no equivocar-nos, de moment no serà la capitat de la República catalana. Es més, com des de el 2015, serà la insígnia antiindependentista dels que mai han estat equidistants i dels unionistes espanyols.
La cosa no va de programa municipal, va de capital de, o d’una capital de província més, i els comuns podemites, socialistes i Valls ho tenen clar. Per molt que Collboni vulgui fer-nos creure que va de programa, el que és ben cert, és que només va d’intentar que Barcelona no sigui capital de la República i d’un repartiment històric de cadires. Colau sap que sense l’Alcaldia el seu futur és l’ostracisme. Maragall sap que sense l’Alcaldia té la jubilació servida i que ERC mai serà pal de paller de res.
No han guanyat els unionistes, hem perdut nosaltres i la responsabilitat és nostra i de ningú més. Cap estratègia unitària, ni per decidir com ens defensem de la repressió judicial i policial, ni per afrontar eleccions autonòmiques. Sembla que alguns ho redueixen a quedar primers i tenir poder autonòmic reduït.
Hem perdut Barcelona, per culpa de ERC, si. Hem perdut per culpa de les CUP, si. Hem perdut per culpa de la ANC (Graupera), si. Hem perdut per culpa del PDeCAT també. Els de Junts per Catalunya també tenen part de responsabilitat, malgrat insistentment demanin unitat i transversalitat.
Som uns cracs. Nosaltres ni sumem ni eixamplem, només dividim i fins i tot comencem a restar.
Tornarem a concentrar-nos i manifestar-nos el dia 2 de Juliol a Estrasburg. Tornarem a fer-ho acabada la farsa judicial del TOP. Tornarem a fer-ho l’11 de Setembre i segur quan la sentencia. Finalment passarem als anals de la historia com els millors i eficients muntadors de performa’ns i sense saber perquè les fèiem.
I no companys ni companyes com deia la cançó, “no és això companys” i avui sembla que la cadira, el poder autonòmic i dir que ets d’esquerres i progressista, ens permet ser esclaus de la dita; qui dia passa any empeny.
Si davant d’un veredicte del franquisme sociològic, culpables, d’un exili interminable i la continuïtat d’un espoli vergonyós la resposta és més partit i zero unitat, molt ens temem que Espanya i el seu Estat ja ens han guanyat la partida. Quedeu avisats.
Postdata; Espanya i el seu Estat no fa distinció entre independentistes, és més si ho fa s’esmerça molt més per castigar als que han cregut que amb Espanya no hi ha res a fer, i aquets són els ex convergents, PDeCAT, i Junts per Catalunya. Ells no divideixen, no cal ja ho fem solets.
RSS Feed
