Blog Archives

HO VOLEN LIQUIDAR TOT.

30/11/2013

No hi fa res que el PP, en Rajoy i tota la seva colla menteixin dia si, i dia també. Desprès amb la seva majoria i refregant-nos que tot el que fan està sota l’imperi de la llei, en tenen prou. De dimitir ho assumir responsabilitats de les que siguin, per descomptat, res de res.

Si en Rajoy, que parla poc, però quan ho fa no deixa indiferent a ningú, ni als britànics i escocesos, és permet la gosadia de dir-nos que el que fan Intereconomia i 13 TV, no és res més que expressar l’opinió majoritària dels espanyols. Res estrany, el pus que supuren aquests mitjans, és el mateix que transmeten arreu de l’estat espanyol els sants barons del PP, uns quants del PSOE i tots els de UPyD.

Cap sorpresa, si en Rajoy diu que si Escòcia tria independència, es quedarà fora de la UE, els està dient el mateix que ens diu als catalans, que Espanya vetarà el seu ingrés.

És evident que qui no vol que la democràcia parli, ni fins i tot la pactada, perquè Anglaterra i Escòcia, que sàpigem han pactat un referendum, és Espanya i els espanyols que segur que no poden ser altra cosa.

Alguns ho preveiem fa uns quants anys, i per això varem fer campanya contra una constitució franquista i que l’únic que pretenia era legitimar un regim on el terror i el genocidi ha estat la seva màxima. Avui, una vegada els neofranquistes han arribat al poder absolut, gracies als espanyols d’esquerres, demostren amb fets que són, que volen i fins on volen arribar.

El que són, no ens costa gaire fer-ne una descripció amb fets per tal que tothom prengui consciencia si hores d’ara encara te algun dubte. No farem cap descripció sobre tota la corrupció que tenalla als del PP, de Nord a Sud i d’Est a Oest. El que farem és descriure les accions politiques del PP.

Al País Valencia, i desprès d’una sentencia judicial que obliga a readmetre als treballadors de Canal 9, acomiadats amb un ERE (1.198), el que fa la majoria del PP, és no acatar la sentencia per la via política, és ha dir, aproven via parlament el tancament de la Televisió publica i d’un tret maten dos pardals. Fan fora a tota la plantilla (1.660) i tanquen l’únic mitja que usa el “valencià” (català) com mitja d’expressió.

Al Congres espanyol, acaben d’aprovar la reforma de la llei d’educació en contra de tothom i amb l’objectiu clar de voler espanyolitzar, sobre tot als nens i nenes de Catalunya. La majoria absoluta és un corro i mai com ara per fer d’Espanya “una gran nació”.

L’obscenitat però encara no ha arribat del tot ni amb la nova llei de seguretat que ja han presentat. Els nou franquistes han construït el nou relat de la Espanya eterna. Ara només els hi queda executar el seu full de ruta, absolutista i castellà. Liquidar tot indici d’un pacte que mai va ser una transició, és el seu objectiu.

Veurem la liquidació lenta però inexorable de l’estat de les autonomies i sorgiran amb força “las regiones”, la qual cosa voldrà dir instaurar el governador civil, la policia nacional i la guàrdia civil arreu, vaja com ara, però més bestia. Els sindicats tenen mala peça al taler. Lleis, on el paper dels sindicats i sindicalistes serà testimonial i abocats a una desaparició que en cap cas serà evolutiva, serà rapida i mortal. Els drets guanyats durant aquest 35 anys, seran liquidats i només tindran futur els que tinguin recursos. Accés a la justícia, accés a la Universitat, accés als llocs de decisió, és controlaran com mai.

Tot plegat és farà liquidant “las peculiaridades”. Les llengües, les diferencies construïdes amb els diners de tothom, les immersions lingüístiques, les policies autonòmiques, els parlaments autonòmics, tot el que tenia pretensions d’autoafirmació d’alguna mena, serà liquidat hi ho serà amb el vist i plau de la dreta franquista espanyola i amb el consentiment de la esquerra espanyola.

Això és ni més ni menys el que volen i nosaltres els catalans encara tenim alguna oportunitat per sobreviure a la barbàrie que pretenen, la resta dels pobles i demòcrates de la península ho tenen més cru. Nosaltres ho sentim.

Defensar-nos és el nostre dret, fugir d’aquesta Espanya és la nostra obligació i no ens cansem de dir-ho comencem ha fer tard, perquè si, ens fan por, molta por.

La independència no es demana, és pren.

0 Comments

LA TASCA DELS QUINTA COLUMNISTES SEMPRE HA ESTAT CLARA.

29/11/2013

1 Comment

Ja n’és de curiós, els que volem la independència de Catalunya, serem els responsables de la “futura fractura social” i de tots els mals que és fan i és desfan, i que s’atansaran a Catalunya qual plaga bíblica.

Els que volen federar-se, traduït, continuar sent par d’Espanya pels segles dels segles, amb una descentralització administrativa, a canvi de declarar-nos espanyols per sempre més, aquests no fracturen a la societat catalana.

Els unionistes, espanyols de sempre, els que no permeten que Catalunya voti, quan ho demanen més del 82 % dels catalans, sembla que tampoc fracturen a la societat catalana. La seva raó, una constitució postfranquista feta sota el soroll de sabres i amb l’obsessió de mantenir el llegat d’en Franco com fos.

Els de la tercera via, que en el fons el que volen és negociar unes millores del estatus quo, deixant clar que qui mana és Madrid, creuen que tampoc faran cap fractura. De fet ells n’estan convençuts, que són els benefactors per resoldre l’entrellat, negociar sense trencar i negociar perquè res canviï encara que ho sembli.

Els que estem portant el missatge de futur, amb propostes i com fer-ho, democràticament i pacíficament, de moment som els que volem el referendum i la independència.

Curiosament els que sembla que no volen fracturar la societat, són els que usen els termes de la por, que ens faran fora de la UE, que no tindrem l’euro, que no podrem pagar les pensions, que farem fora als no “catalans”, que anorrearem el castellà, que convertirem Catalunya en un país tercermundista. Els qualificatius de nazis, xenòfobs, exterminadors de la llengua castellana, insolidaris, ho deuen dir perquè ens estimen. Són els que no volen descobrir de qui és la majoria i per això ens tenen segrestats.

Dir constantment que hi haurà fractura, vol dir, ras i curt que s’està fent tot el possible perquè ni hagi. Evitar-ho és complicat, però possible, només cal seguir unes petites normés que ha partir d’ara s’haurien d’implantar arreu de Catalunya, vistes les actuacions dels dirigents i acòlits del PP i de Ciutadans al Parlament, Universitats i Auditoris municipals.

Norma 1. A partir d’ara no s’hauria de fer cap acte conjunt amb els del PP i Ciutadans i ates que el que busquen és la notorietat i la fractura social i que no hi tenim res ha debatre. Entenem que és la forma més clara d’evitar-ho. Cal deixar clar que amb aquesta gent el debat no existeix, el seu relat és circumscriu estrictament a defensar la legalitat espanyola i la seva constitució, cap proposta de futur ni de millora i si tot ha de ser més Espanya, doncs ja sabem el que suposa, bàsicament menys Catalunya.

Norma 2. Als que volen, treballen i desitgen que fracassi el procés, que la societat catalana és fracturi, i que Catalunya sigui per sempre més territori espanyol, “ni aigua”.

Norma 3. Cal ser extremadament curosos amb els que ens volen violentar i fracturar. Arribat el cas, és millor donar mitja volta, ni els convencerem ni tindrem cap oportunitat per defensar els nostres arguments.

Norma 4. El treball pedagògic ha d’anar orientat exclusivament a tot aquells que mostren actituds democràtiques i de voler saber, la resta no ens ha d’interessar.

I, norma 5. Cal esmerçar tots els esforços per guanyar la partida, i promocionar, treballar per la unitat d’acció ha de ser ara el nostre objectiu. Per tant hem de saber que els nostres aliats tàctics són els de CDC, els de ERC, i els de ICV. Els d’Unió ho són, fins el dia que sapiguem la data i la pregunta, amb la resta no cal perdre-hi ni cinc minuts.

Tothom que lluita per alguna cosa és intolerant pels demés. Ronin

1 Comment

NO FAREM CAP REFERENDUM ACORDAT AMB ESPANYA.

28/11/2013

0 Comments

En política mai és tot negre o tot blanc, cert. En política, com tot a la vida, un seguit de posicions coincidents, marquen tendència i fins i tot indiquen que al final és pot tenir el tot. El PP amb la seva majoria absoluta, és permet incomplir radicalment tot el seu “programa polític electoral”, i ara mateix per ells o tot és negre o blanc. Cap negociació en el Congrés. Tenen el seu corro ven engreixat hi ho fan valer. Ara són els màxims valedors d’una constitució sorgida del pacte, però transmutada als seus interessos de país, econòmics, històrics i identitaris. Són els que amb traïdoria i nocturnitat han posat fi allò que alguns catalans il·luminats volien, encaixar Catalunya dins d’un estat modern i plurinacional.

Que aquestes alçades encara és pretengui fer-nos creure que podrem fer un referendum acordat amb els del PP, que tenen a més el suport del PSOE i dels de UPyD, és, senzillament que s’han begut l’enteniment.

És d’una obvietat tant aclaparadora que fins i tot fa mal tenir que dir-ho; “Mai podrem fer un referendum acordat amb Espanya”. Nosaltres que som a vegades més papistes que el papa, ens escarrassem per fer-ho possible. No una llei de consultes, dues. Parlem de consulta quan el que volem dir és dret d’autodeterminació. Declaració de sobirania, per allò de que quedi clar que som un poble, una nació i que tenim dret a la nostra sobirania. Comissió pel Dret a Decidir, perquè tothom qui vulgui si afegeixi i no hi hagi dubtes. L’únic referendum possible serà el dia després que Catalunya sigui un Estat independent.

D’acord hem de ser intel·ligents i ara no farem com els jueus als anys 40, que encapçalats per en David Ben-Gurion, i practicant un “terrorisme violent” aconsegueix que les potencies per fi reconeguin el nou estat d’Israel. Nosaltres i sobre tot perquè creiem amb la democràcia i perquè som al segle XXI i dins d’una Europa lliure, creiem que l’únic camí per ser lliures ha de ser el estrictament pacífic i democràtic. Però també tenim la certesa, que aconseguir-ho mai vindrà d’un pacte amb Espanya.

Per tant, capficar-nos amb el contingut de la pregunta, no té cap sentit, és més, si l’estat espanyol tolera o pacta que puguem fer la consulta, automàticament està reconeixent als catalans com un subjecte polític diferenciat a l’espanyol i qui no entengui que això per ells és impossible d’admetre i tolerar, que s’ho faci mirar, i això és el perquè de tot plegat.

Clar i català el de menys és el contingut de la pregunta, el de més és que surti la data i la pregunta. Tranquils la legalitat espanyola i la seva voluntat impediran que és faci. La nostra intel·ligència ens fa entreveure que el no a cap consulta el tenim assegurat. És per tant necessari que les cinc forces politiques que ara conformen la majoria parlamentaria pel dret a decidir, que no facin de la pregunta un camp de batalla. Trencar la majoria parlamentaria per allò que sabem que mai podrem fer legalment, és absurd.

Pensar que tenim una oportunitat històrica, si entenem que podem utilitzar les properes eleccions europees, i no fer-ho pot ser un error estratègic. Espanya no hi podria fer res. Llegir el resultat en termes d'independència a més de ser democràtic tindria un calat i reso internacional que deu ni do. Ho defensa la Montserrat Tudela, directora de la revista Auriga, en Joan Carretero de Reagrupament independentista, la ANC, CDC també i ERC no ho veu malament. Fer i preparar la candidatura plena d’independentistes per les europees, és factible, possible i necessari.

Empescar-nos amb que ha de dir la pregunta, saben que no podrem fer cap consulta pactada amb l’estat espanyol, no te cap sentit i només serveix als que no volen que hi hagi consulta ni llibertat per Catalunya. Acordar, pactar amb Catalunya un referendum d’autodeterminació, vol dir trencar la seva sobirania espanyola i des de aquí ens atrevim ha assegurar que abans serà més fàcil que ploguin calamars.

Ara el que cal és comptar els que som a cada bàndol i les eleccions europees ens ho posen fàcil. És obvi que Espanya ens negui aquesta possibilitat mitjançant un referendum pactat, el que no entendrem és que desaprofitem una oportunitat legal, com aquestes eleccions per fer-ho.

No venç el temps, venç la voluntat. Francesc G.

0 Comments

AQUEST COP NO ENS ATURARAN.

27/11/2013

0 Comments

No és cert el que diuen, referint-se al com volem i perquè volem la independència. Ser lliures és potser el motiu més potent, però no voler saber res d’un estat espanyol que sempre ens ha oprimit i menystingut com a poble també te els seus seguidors. El cinisme i la hipocresia no ha de ser part del nostre relat. Espanya i els espanyols han de saber el perquè de tot plegat i aquest cop han de saber que l’escenari europeu és democràtic i els catalans en son conscients de que mai com ara per assolir la independència. Saber-ho ens fa especialment “rabiosos” a l’hora de saber que és ara o possiblement mai, la qual cosa ens porta inexorablement a una conscienciació i mobilització que farà historia. Defensar el nostre dret de poble, és farà democràticament i pacíficament, sabem que és l’única forma de guanyar, però al mateix temps que ningú dubti, que aquest cop cap, casta, ni elit, ni unionista, ni federalista ens aturarà.

Catalunya ha de ser un estat independent i com a tal li pertoca decidir el seu futur. En cap cas hem de dir que ho volem fer sense cap afectació, perquè seria mentida. Tant si reconeixem com sinó les repercussions de la nostra independència, el resultat pràctic serà que els que perdin mostraran la seva pèrdua amb prou acritud com per tenir clar, si ens ajustem als discursos apocalíptics i amenaçadors que ens llença’n de forma constant, que la discussió i resolució de la confrontació, mai s’ha fet en termes democràtics per part d’Espanya.

Espanya, millor dit les seves castes dominants, i les seves elits han resolt històricament la submissió de Catalunya i dels catalans mitjançant l’enfrontament i la força de les armes. És obvi que dir que el que volem no és anar contra ningú és fals. Els catalans volem la independència i aquest fet comporta una “agressió” semàntica i política. La nostra voluntat política, en cap cas està tenint el tractament democràtic desitjable. Des de que la cosa va en serio, els espanyols utilitzen tot el seu arsenal per llançar-nos al damunt tot el mal imaginable.

La independència de Catalunya, serà “la fi d’Espanya”, nosaltres ho sabem i ells també. De fet l’emancipació de la resta dels pobles de la península només serà possible amb la nostra independència.

Una Catalunya Estat i independent, comporta la separació, intel·lectual i social d’Espanya i aquest fet de per si és d’un calat que supera fins i tot les expectatives econòmiques i comporta l’aparició de dos estats nous, el de Catalunya i l’altra sense Catalunya.

Els que ara defensen la unitat amb Espanya des de Catalunya, no fan res més que defensar el seu salari, salari que deixaran de percebre amb una Catalunya lliure, la seva tasca de quintacolumnistes s’haurà acabat. Nosaltres no hem de fer com ells, ens volem independitzar i si això els hi fa mal, o no ho toleren, pitjor per ells. Si la independència a de suposar un canvi radical en el seu “modus vivendi”, ni ens ha d’importar ni ens ha de preocupar. És més, volem la independència per regenerar la vida política i social i treure’ns les sangoneres del damunt forma part del procés.

Quan les realitats són modificades per la voluntat democràtica del poble, el resultat sempre deixa als perdedors molestos i només dependrà de la seva qualitat democràtica acceptar la derrota i la voluntat majoritària. Els catalans volem la independència i voler-la, segur que molestarà i no agradarà, però tant s’ha val, nosaltres decididament no la volem per fotre a ningú, però si agüéssim d’estriar independència o que és fotin, la tria seria clara, independència.

El poble que n'esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes. Lenin

0 Comments

INDEPENDÈNCIA O SUBMISSIÓ, AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ.

26/11/2013

1 Comment

Nosaltres volem fugir d’aquesta Espanya intolerant i arrelada al centralisme. Després del 1714 tot el que hem rebut, te ha veure amb la nostra identitat. No en va, “los reales decretos de nueva planta” promulgats pel borbó Felipe V, tenien l’objectiu d’anorrear a tot un poble mitjançant la prohibició de l’ús del català. Espanya només ens vol pel que produïm i aportem a les arques de l’estat. Si Catalunya fos Extremadura, hores d’ara ja seriem independents.

Els espanyols fan servir la seva via sentimental per negar-nos la pa i la sal i dir-nos al mateix temps que som extraordinaris. De tant en tant algun personatge espanyol, claudica, o se li en va l’olla, i reconeix que Espanya sense Catalunya no té futur. Tot i així, el “mantra” que més utilitzen per dir-nos que Catalunya sense Espanya no te futur, és que Espanya garanteix hi ha garantit la seva mateixa “essència i viabilitat”.

Amb els espanyols, que no poden ser altra cosa, no cal perdre-hi temps. Són enemics de les altres cultures. Per això impedeixen que TV3 és puga veure al País Valencià i ara treballen per silenciar-la a Catalunya. Són enemics de la democràcia i de la cultura, i per això fan lleis per anorrear llengües i cultures. Són amics de la corrupció i per això controlen la justícia i la seva policia com si fossin seves.

No perdem més temps, el temps de fer pedagogia a Espanya ni ha servit ni servirà. Acabar la transició nacional, treballar per la unitat d’acció entre totes les institucions catalanes, la societat civil i els partits politics, ha de ser ara i fins aconseguir la independència, la prioritat.

Ningú té actualment la capacitat de mobilitzar els catalans com la ANC i farien molt be els partits que treballen per consultar i per la independència d’escoltar les seves recomanacions. Amb molt de seny, la ANC ha situat la direcció i lideratge del procés als politics, representants legals i legítims dels catalans, admeten que qui lidera el procés és el nostre President Artur Mas.

Dilatar el procés, incomplir els acords, no és el millor missatge que pot rebre la ciutadania. Els catalans no només no faríem figa davant possibles incompliments dels nostres politics o lluites partidistes que no serveixen al procés, sinó que en un moment donat és podria fer el sorpasso al conjunt dels politics. Si aquest Desembre no tenim data i pregunta, voldrà dir que alguna de les forces politiques haurà trobat l’excusa per fer trontollar el procés. A les hores tindríem un nou estadi amb un lideratge més presidencialista i caldrà entomar la continuïtat de la transició nacional, fent costat i sense matisos al President.

El procés només acabarà be si tenim transversalitat social i com objectiu ser lliures per decidir-ho tot i això només s’aconsegueix amb la unitat d’acció i renunciant momentàniament a programes de partit. La democràcia i ser lliures ara ha de ser pel que treballem tots, després amb llibertat ja defensarem el model social. Fer-ho possible passa per fer costat al President, obviant retallades i desgast de govern. Madrid ha de saber que tenim projecte, que volem tenir futur, que sabem el que volem i que tenim líder.

La marca de l'esclau és parlar la llengua del senyor. Tàcit

1 Comment

L'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA EN MARXA.

25/11/2013

0 Comments

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, reunit en sessió ordinària el dia 16 de novembre de 2013, a Barcelona, tenint en compte els moments transcendents que s’hauran d’afrontar en el futur immediat, ha aprovat el seu posicionament, que vol fer públic amb aquesta

DECLARACIÓ DE NOVEMBRE

PREÀMBUL

L'Assemblea Nacional Catalana és una organització popular, unitària, plural i democràtica, fonamentada en la democràcia de base i en la unitat d'acció, i integrada per persones que volem que Catalunya esdevingui un estat independent.

L'11 de setembre de 2012, l’Assemblea Nacional Catalana va demostrar la capacitat de mobilització del poble català. I ho va fer amb una gran manifestació que va reunir més d'un milió i mig de persones als carrers de Barcelona. L'11 de setembre de 2013 hem tornat a demostrar no només capacitat de mobilització, sinó també d'organització, en repartir-nos ordenadament dos milions de persones al llarg del país, tot formant una cadena de més de 400 quilòmetres.

Aquestes multitudinàries mobilitzacions populars, i l'immens impacte que han aconseguit als mitjans de comunicació d’arreu del món, han posat la independència de Catalunya en el centre del debat polític i han col·locat la qüestió catalana damunt de la taula de les principals cancelleries del món.

El resultat de les eleccions del 25 de novembre de 2012 i tots els estudis demoscòpics solvents acrediten l’ampli suport de la ciutadania de Catalunya a l’exercici del dret a decidir. Però encara més, la voluntat de constituir Catalunya com a un nou estat independent ja és l’opció majoritària entre la ciutadania catalana.

Ni el fracàs de l’Estatut de 2005-2006 ni la crisi econòmica són elements suficients per explicar per què hem arribat a aquesta situació. Com molts altres països d’Europa, vivim una crisi de valors polítics tradicionals i de model de societat. En el nostre cas, això es complementa amb la reivindicació nacional catalana, mai resolta per l’Estat espanyol; un estat amb preocupants dèficits democràtics i amb una incapacitat històrica de repensar-se ell mateix en clau plurinacional.

És a dir, vivim una situació de triple crisi: econòmico-social, democràtica i nacional.

La societat catalana, sense els mecanismes de poder que defineixen un estat, ha hagut de trobar altres camins per al seu progrés i la seva organització. Paradoxalment, això li ha conferit una solidesa excepcional. Només això explica que, històricament i en l'actualitat, Catalunya hagi pogut afrontar amb èxit reptes com la integració de successives onades migratòries, preservant la convivència i la cohesió social, o bé com la defensa dels més desafavorits, gràcies a la creació de xarxes socials de suport.

El poble català ha pres consciència que per lluitar contra la triple crisi que pateix li calen vertaderes eines d’estat.

L’autonomia que suposadament garanteix la Constitució espanyola de 1978 és un frau. Catalunya no és reconeguda com a nació, ni l’autonomia assolida li és respectada. L’ofec econòmic sistemàtic a la Generalitat, així com la recentralització i l'atac deliberat del nacionalisme espanyol contra la llengua i la cultura dels Països Catalans, és una mostra evident que l’encaix dins de l’Estat espanyol només és possible si estem disposats a desaparèixer com a nació i com a poble.

L'objectiu de l'Assemblea Nacional Catalana és recuperar la independència política de Catalunya, mitjançant la constitució d'un estat de dret, democràtic i social. L’Assemblea Nacional Catalana ha canalitzat la força de la societat civil, que empeny cap a un horitzó nacional nou i esperançador que ens permeti construir un país millor.

Volem un Estat català perquè, com a poble que som, hi tenim dret. Però, sobretot, el volem perquè l'entenem com una oportunitat per construir un marc propi de relacions socials, econòmiques i polítiques. Un estat al servei de les persones on els ciutadans siguin el centre de les seves polítiques públiques.

Som en un món cada cop més interdependent, però on cap estat renuncia a la seva independència. En aquest món, els catalans volem participar amb veu pròpia en la construcció europea, perquè creiem en la diversitat, la llibertat i la igualtat de les persones i dels pobles. Altrament, Catalunya té totes les condicions per esdevenir un estat perfectament viable i pròsper en termes econòmics. I aspira legítimament a compartir les transformacions que Europa haurà d’afrontar per resoldre la comuna crisi estructural i de valors actual, que és profunda i preocupant. Res d’això és possible si som una simple regió espanyola.

Les forces polítiques han d’aparcar els tacticismes partidistes i han de pensar en el bé comú. Per això, cal que actuïn amb la màxima unitat possible per encarar amb força l'etapa definitiva del procés d'independència. La unitat es pot expressar, segons les circumstàncies, configurant un govern d’àmplia unitat, en forma d’amplis acords parlamentaris, de llistes unitàries d’ampli espectre, o bé compartint punts programàtics relatius al futur polític de Catalunya. En tot cas, i en darrera instància, correspon als partits polítics i al seu sentit de la responsabilitat concretar, de la millor forma possible, com s’ha d’expressar la unitat que considerem que en aquests moments reclama la ciutadania.

Sabem d’on venim i on volem anar, però cal dir també com podem arribar-hi. Per això, en el moment actual del debat polític, l’Assemblea Nacional Catalana creu necessari assenyalar uns punts que considera irrenunciables.

Som davant d’un debat estrictament polític, sense limitacions jurídiques. En democràcia, només al poble de Catalunya li correspon decidir sobre el seu futur polític. En aquest sentit, la celebració d’una consulta sobre la independència del nostre país és un objectiu irrenunciable que no pot ser objecte de retards ni d’abaratiments.

Per tot això, el Secretariat Nacional de l’Assembles Nacional Catalana fa pública aquesta

PRESA DE POSICIÓ:

1. La celebració d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya durant l’any 2014 és irrenunciable.

2. La consulta ha de tenir lloc al més aviat possible, preferentment abans del 31 de maig de 2014, i s’ha de convocar en el moment que es concreti el marc legal aplicable.

3. La petició del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats de poder organitzar la consulta no pot servir d’excusa per demorar-la. El Parlament ha de fixar una data límit per rebre’n resposta. Passada aquesta data cal aplicar la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament el 23 de gener d’enguany i convocar la consulta d’acord amb la legislació catalana.

4. La consulta ha de tenir una sola pregunta, directa i clara, que s’ha de poder respondre de forma afirmativa o negativa, i ha de preguntar explícitament sobre la independència de Catalunya. Qualsevol altra possibilitat seria un frau, ja que el resultat no seria determinant i podria no ser reconegut per la comunitat internacional. En aquest sentit, l'Assemblea Nacional Catalana proposa la següent pregunta: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”

5. Per encarar l'actual etapa amb garanties d'èxit és imprescindible la màxima unitat d'acció entre les institucions catalanes, la societat civil i els partits polítics. Les forces polítiques catalanes han d’actuar amb el màxim sentit de la responsabilitat i amb unitat, perquè així ho reclama una gran majoria de la ciutadania, i posant els interessos col·lectius per davant dels interessos de partit. La unitat d’acció política ha de fer-se visible amb acords parlamentaris amplis i permanents i, quan calgui, amb la formació d’un govern de concentració nacional. La unitat serà la millor eina davant dels intents permanents dels aparells de l’Estat espanyol de torpedinar el procés i per defensar les institucions en cas de dissolució o intervenció de la Generalitat.

6. Les eleccions europees del 25 de maig de 2014 seran un repte i una oportunitat per a Catalunya. Caldrà mobilitzar-se per assolir una participació tan alta com sigui possible, perquè la nostra determinació nacional serà observada i valorada pels països europeus en funció dels vots obtinguts per les candidatures favorables a la consulta i a la independència. L’Assemblea Nacional Catalana crida, doncs, a treballar des d’ara per fer possible una candidatura d’ampli espectre sociopolític, que pugui tenir el suport del màxim nombre de forces polítiques i de moviments populars.

7. L’Assemblea Nacional Catalana seguirà amb atenció l’evolució de la situació i, si cal, convocarà noves mobilitzacions per garantir el dret democràtic de la ciutadania a ser consultada de forma clara sobre el futur de Catalunya i per defensar les nostres institucions nacionals.

Barcelona, 23 de novembre de 2013

0 Comments

LA DEMOCRÀCIA NO ÉS TEORIA, ÉS PRACTICA.

24/11/2013

0 Comments

La darrera enquesta del CEO, tot i que les enquestes les carrega el diable, comencen ha marcar tendència. El suport de catalans per assolir la independència, no només no disminueix a pesar de tots els entrebancs, sinó que, el increment dels que votarien si, continua “increixendo”.

Tant s’ha val si CiU perd escons i ERC en guanya, la suma dona una majoria absoluta i suficient. De fet la suma de CiU i ERC, podria tenir un increment de dos diputats, però en qualsevol cas, queda clar que tots dos partits és necessiten per concloure el procés. Iniciativa i la CUP, ni són sobrers ni cal situar-los en un segon pla.

CiU. ERC, ICV i la CUP, representen de moment la major transversalitat aconseguida per defensar el dret a decidir i qui sap si per defensar la independència de Catalunya sense fissures i amb tot els matisos que és vulgui.

Les veus del unionisme i de tots els seus corifeus apocalíptics, no han aconseguit aturar la voluntat dels catalans. Ara cal reblar el clau a la classe de democràcia i fer la lliçó més magistral de les que és pugui fer al respecte. Nosaltres, i n’estic completament convençut, aceptaríem la nostra derrota a les urnes i si la majoria de catalans expressessin amb llibertat i democràcia que la proposta per ser un estat independent, no és volgut ni desitjat, nosaltres treballaríem, com sempre, per continuar fent de Catalunya un lloc de convivència i on el millor futur social fos possible.

Als que volen ser espanyols i continuar amb Espanya, i tenen tot el dret. Al que no tenen dret, és impedir que els catalans puguem votar per decidir el contrari, i més quan totes les enquestes i manifestacions diuen que més del 80 % dels catalans ho volen fer. Negar aquest dret, només és pot fer des de una rabiosa posició antidemocràtica i situar lleis per impedir-ho és l’excusa dels que se saben perdedors de les seves tesis o arguments.

La raó sempre, si més no en termes democràtics, és de la majoria i avui les enquestes diuen que els unionistes (autonomistes, federalistes, espanyols i confederalistes), no tenen cap possibilitat de guanyar a les enquestes. L’única forma d’esbrinar on és tothom, és fent un referendum i “que guanyi el millor”, com deia el meu entrenador. Una constitució i cap voluntat política, de moment ho fa impossible per la via legal i acordada. El que no saben és que hores d’ara el procés és irreversible i no entomar-ho amb democràcia i esportivitat, pot ser un error que els que volen ser espanyols podrien pagar car en el futur. Els catalans, com que hi estem acostumats, més del que paguem ara, segur que no serà. Deu ser per això que el futur ara ens engresca, ens dona moral i l’intuïm com l’únic camí per sortir don som.

No els hi demanarem al Navarro, a la Camacho o al Rivera que avant posin a els seus objectius de partit i de país, al que vol la ciutadania majoritàriament i que a dia d’avui la tenim reflexada al Parlament de Catalunya, que facin un viratge i s’apropin als postulats democràtics de països com Anglaterra o Canada. Els hi demanem que juguin la partida en termes de futur, tant si perden com si guanyen. Escenificar la confrontació en termes absoluts del tot o res, sense que la ciutadania digui la seva, ens porta a la confrontació, però a Catalunya no, i si amb Espanya i els espanyols, i això no només no construeix, sinó que pot suposar la fi durant molt de temps de les relacions entre catalans i espanyols.

L'home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany. Fèlix Cucurull

0 Comments

ORGANITZANT EL NOSTRE FUTUR.

23/11/2013

0 Comments

Durant l’any 2010, Reagrupament i 600 dels seus associats van treballar per elaborar un document, que no pretenia ser ideològic ni una bíblia. Tant mateix, hores d’ara podem afirmar que Reagrupament, tot i ser una força extraparlamentària, ha posat el seu gra de sorra per situar a la centralitat política el debat de la independència.

Com que pensem que l’escenari ha superat i amb escreix, l’autonomisme i l’encaix, i que ara el que hem de fer és treballar per construir un país nou, amb un futur engrescador, tot els treballs que aportin propostes per a una Catalunya independent, seran benvingudes i destacades en aquest bloc.

El document “Organitzant el nostre futur lliure” va voler ser el full de ruta que Reagrupament independentista proposava. Ara el que farem és tornar a publicitar-lo, amb el convenciment que pot servir d’eina de debat per la construcció de la nova nació catalana. Aconseguir la independència sense saber com volem construir-la, ni és bo ni ho hem de voler. Hem de procurar que tot el full de ruta i com construïm la nova Catalunya, estigui plena de concrecions i d’encerts. Acordar la teoria ens pot servir per construir la practica.

El document comença així:

La constitució de l’Estat Català representa un exercici de dignitat col·lectiva que permetrà una veritable regeneració democràtica del país. Avui tenim una democràcia representativa instrumentalitzada i de baixa qualitat. Per superar aquest model obsolet i inadequat cal introduir les mesures correctores que tornin al sentit més primigeni de la democràcia i reconeguin el rol més digne de la persona i del polític com al seu representant.

Radicalitat democràtica és tornar a les arrels de la democràcia. És reconèixer la vàlua de tots aquells catalans que al llarg dels segles han cregut en el valor intrínsec de la llibertat. Radicalitat democràtica és també un exercici de responsabilitat envers les nostres generacions futures.

Els representants politics han d’actuar amb la voluntat de lideratge i han de guiar les seves decisions segons els principis d’honestedat, integritat, objectivitat, transparència i responsabilitat.

El contingut d’aquest document és pot llegir a la Web de Reagrupament.cat, i fins i tot si poden aportar sugerencies.

Un país no es perd perquè els que no l'estimen l'ataquen, sinó perquè els que l'estimen no el defenen. Frances G.

0 Comments

November 13th, 2013

23/11/2013

0 Comments

"Només podria ser espanyol el dia que ho pugui decidir, malgrat tot, el que mai podré ser és castellà, gallec o basc"

0 Comments

TREBALLANT PEL DIA DESPRÉS.

23/11/2013

1 Comment

O ja hi som, o hi estem a punt. En termes politics, els que ens representen al Parlament de Catalunya, amb major o menor intensitat, s’han posicionat, fet que provoca entrar de ple en un estadi nou i en el debat de com voldríem que fos la nostra Catalunya lliure. Les posicions politiques dels diferents grups que conformen el Parlament de Catalunya, són les següents:

CDC, ha fet la seva catarsi i hores d’ara i tot i que pugui existir alguna discrepància, cosa normal, la seva direcció a tots els nivells, opta sense cap dubta per: “Fer un referendum i treballar per un estat independent dins d’Europa”.

UDC, socis de CDC i part del Govern de Catalunya, tot i mantenir discrepàncies sobre el full de ruta, amb un Duran i Lleida que proposa una tercera via (entesa amb l’estat espanyol per continuar on som), de moment són lleials a la seva resolució programàtica i al President. Defensen el dret a decidir sense fissures. Altra cosa serà quin serà el seu sentit del vot, tot i que per dades, la majoria volen la independència.

ERC, la nova direcció amb l’Oriol Junqueras al capdavant, no dona espais a l’error. La seva aposta és incondicional i la independència de Catalunya, és l’objectiu a curt termini, sense que altra possibilitat ho pugui malmetre.

PSOE-psc, ho ha deixat clar, no volen cap referendum perquè els seus a Madrid tampoc ho volen. Per tant, ja els tenim i sense embuts fent campanya per Espanya i contra la independència de Catalunya.

PP, cap comentari. Tothom sap que vol i com ho volen.

ICV, defensen i de moment sense oposició interna el dret a decidir dels catalans. Altra cosa serà el seu posicionament sobre la pregunta. El SI o el NO, de moment estan immersos en un ball, que desitgem no acabi de bastons. Catalunya no s’ho pot permetre.

Ciutadans, exactament el mateix que els del PP i PSOE, amb la diferencia que qual voltors carronyaires, sobrevolen pel damunt de les misèries i corrupcions per eixamplar la seva clientela. Poden ser, si no ho són ja, els nous Lerrouxistes, això si, amb un populisme més modern.

CUP, aliats eterns per la llibertat de Catalunya, tot i que pretenen donar permanentment un toc social i d’esquerres al procés, cosa que ja ens va bé.

Ara ja sabem qui és i on està situat tothom i a aquestes alçades, és dubtós que és modifiquin posicions. De fet les majories són i estan conformades i probablement ja de forma inamovible. Per tant, ara el que tocaria és continuar amb el treball pedagògic al carrer i preparar entre politics i societat civil el dia després.

Preparar com volen fer la celebració de la independència de Catalunya, com faran els de Les Borges Blanques, és reconfortant i tant mateix serveix per tenir la convicció de que aquest cop si. De fet la ANC amb les seves sectorials, no fa res més que preparar el futur de la nova Catalunya. Els de Reagrupament tot i no aconseguir la incidència de la ANC, també i des de l’any 2010, amb el seu document, “Organitzant el nostre futur lliure” treballen pel dia després.

Que ho faci la societat civil, és molt important, ara però cal que els partits que clarament aposten per la independència, comencin ha visualitzar que treballen pel dia desprès, fer-ho dona moral de victòria i credibilitat als seus líders.

No és vençut sinó aquell qui creu ser-ho. Fernando de Rojas

1 Comment

<<Previous

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili