ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

UNES FOTOS QUE HO DIUEN TOT.

23/12/2016

0 Comments

 
Picture

Anar a visitar al coronel Gadafi i al Saddam Hussein, mai va provocar fàstic als governs dels Estats de la Unió Europea. Als EEUU i Rússia tampoc. Sempre va ser notori el que feien Gadafi i l’Hussein. Dictadors per la gracia del mon civilitzat i Ala. Els seus objectius, les seves relacions amb el fonamentalisme islàmic i les seves dèries absolutistes, eren conegudes per tothom.

Hussein va iniciar el seu declivi amb la invasió de Kuwait. La resposta militar amb i sota el mandat de l’ONU, la victòria i el posterior embargament comercial va suposar una rendició en tota regla.

Ampliar la rendició i fer des de el Consell de Seguretat que Saddam Hussein s’avingués a la destrucció del seu armament de destrucció massiva, per cert subministrat pels mateixos que li van fer la guerra, va ser un encert. Un estira i arronsa amb el control del desarmament, va deixar oberta la porta a un argumentari per fer la guerra definitiva.

El resultat d’una guerra il·legal, segons va dir l’ONU i el seu Consell de Seguretat, més una taca d’oli “revolucionaria de caire integrista i gens democràtica”, afectaria a Líbia i Egipte, i ens ha dut on som ara. Un Orient amb estat de guerra permanent i una fugida massiva de ciutadans que s’adrecen majoritàriament a Europa.

Irak amb guerra permanent. Líbia, on la “primavera àrab”, s’entreveia com el ressorgiment d’un moviment democràtic, ha estat els llocs on el terrorisme i Estat Islàmic han sentenciat un futur per l’Orient, Europa i altres indrets del planeta. Hem de tenir molta por. Per extensió, ara Al Qaeda, Estat Islàmic, l’integrisme radical àrab i els germans musulmans, faran impossible cap alternativa de pau a la zona.

Cal que tothom ho sàpiga. Només des de les raons fredes és podran trobar les solucions adequades. Com és possible que països amb una riquesa energètica de primer nivell visquin enquistats al “paleolític”. Com és possible que durant anys i panys les democràcies planetàries hagin mantingut relacions “fraternals” amb aquets dictadors i no hagin treballat per millorar les condicions de vida dels seus ciutadans. Com és que les democràcies planetàries, han blindat amb armes uns dictadors, per cer i algunes monarquies, que són usades sense escrúpols contra el poble i opositors politics. Com és possible que les democràcies planetàries mai hagin obligat a un repartiment del benefici del petroli i gas, recurs que és i correspon al poble.

La resposta és obvia; PEL PETROLI I EL GAS. Els països industrialitzats, que acostumen a ser les democràcies avançades, necessiten energia i avui per avui la que ve dels fòssils és la més rendible. És per això que cal tenir el control de l’extracció del petroli i gas i el seu transport. La resta mai ha estat un objectiu de democràcia ni de justícia social.

Les democràcies planetàries amb el recolzament d’un Sha de Persia (Iran), la invasió a l’Afganistà, primer pels russos i desprès dels EEUU, van sembrar la llavo de l’odi del mon musulmà i àrab contra les altres cultures i democràcies. El control geoestratègic del terreny, més el petroli i gas, han permès a Europa i els EEUU gaudir d’un nivell de benestar que ja voldrien els àrabs i musulmans. Al mateix temps la globalització comunicativa obria els ulls als que ho tenien tot, petroli i gas, i al mateix temps no tenien res.
No és només per Ala, ho és també per unes necessitats objectives per combatre la misèria, misèria permesa per un munt de països anomenats democràtics. Quan un no té res i només respon amb la seva vida, la resta ja és una historia sabuda.

Europa, la Unió Europea, per proximitat, és la que rep d’unes invasions i guerres que mai s’haurien d’haver produït. Ara i desprès d’una globalització militar a Orient on Rússia, els EEUU, Turquia, els Kurds, la Unió Europea han optat per les armes, encara és fa més difícil acabar amb el conflicte, conflicte que ja comença a  poder equiparar-se a una guerra mundial.

Són els mercats, el seu control i la desmesurada ambició capitalista els culpables de la situació. Ells tenen el petroli i gas, però les democràcies planetàries tenim l’euro i el dolar i qualsevol transacció té les seves servituds si és vol. Per exemple, la monarquia saudita que amassa milers de milions de dollars, té en canvi un país que viu lluny de la democràcia i dels drets humans i segur que amb un nivell de benestar lluny del que podrien tenir.

Tant senzill i tant important, vostès monarques absoluts heu de destinar el 80% del benefici del petroli al conjunt del país. Vostès no tindran armament a canvi del petroli i gas, els que en gaudim serem els “protectors” i vetllarem per fer de l’Orient un lloc tant democràtic com ho és Europa i els EEUU. Armar dictadors i monarquies per controlar interessos i al mateix temps ser els amos del poble sempre, i la historia ens ho ha ensenyat, acaba malament.

No han fallat els àrabs i musulmans, hem fallat nosaltres, els demòcrates i les democràcies. Ara i només és el principi, tenim el que varem llaurar. Tenir dictadors i monarquies absolutistes com garants d’un subministrament impropi és el perquè de tot plegat. Mai hem cregut que de cop els àrabs i musulmans s’hagin tornat bojos, tocats per la divinitat d’Ala.
​
Només cap una solució, a canvi del petroli i gas DEMOCRÀCIA. Deixar de fer negoci amb les armes segur que ajudaria. Cal preparar els plans adequats (Marshall) i fer de l’Orient un territori digne i amb pau per viure. Fer la guerra, provocar-la i practicar politiques de terra cremada, serà la mort de quelcom més que uns països i milions de ciutadans.


0 Comments

EL PARTIT O CATALUNYA.

19/12/2016

1 Comment

 
Picture

El President Puigdemont va sentenciar hi ho va fer sense concessions. “Nosaltres els del PDeCAT, si hem de triar partit o Catalunya, triem Catalunya”.

Una darrera enquesta de El Periódico, envia al PDeCAT a la quarta posició del rànquing parlamentari. L’enquesta reflexa  un increment notable de ERC i una davallada de les CUP. Malgrat tot l’independentisme tornaria a gaudir de majoria absoluta.

Destacarem tres aspectes d’una enquesta, per cert, feta des de un diari lluny del procés, però que deixen clar que no hi ha suflé i que el sobiranisme i el dret a decidir han vingut per quedar-se.

El primer és la claredat que dona la mateixa enquesta. Majoria absoluta per fer de Catalunya un nou Estat.
Segon, l’unionisme, malgrat tot el seu poder institucional, jurídic, polític i econòmic, no pot consolidar cap alternativa al procés.

El tercer va de dividir i establir un nou relat partidista. Ser la primera força política és l’ambició legitima de qualsevol partit. Sense pressupostos anem a eleccions, segur. Els contraris tenen clar que l’únic punt feble per aturar el procés, són els pressupostos i temptar  als que per primer cop des de el 78 pugin ser el partit hegemònic a Catalunya. Altres com el Fachin és conformen liquidant als ex convergents.

En Joan Tarda, la va clavar; Si no fem el Referèndum ens mereixem que els ciutadans se’ns girin d’esquenes.

Totes les enquestes tenen el seu biaix subjectiu i interessat. Mai són neutres i sempre tenen l’objectiu d’aconseguir propòsits inconfessables, o no. A aquets de El Periódico se’ls veu el llautó.
​
Fins que no proclamem la independència, la cosa no va de qui té més diputats, la cosa va de tenir la majoria, eixamplar-la i mantenir-la, la potencia dels partits caldrà esbrinar-la una vegada proclamada la República Catalana. De moment, el que  hauria de quedar clar, és, que les úniques enquestes a tenir en compta son las de si guanyem la independència o no, la resta no serveix per res.


1 Comment

JOSÉ MONTILLA, 128 PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA AUTONÓMICA.

15/12/2016

0 Comments

 
Picture

José Montilla va exercir com President Autonòmic de la Generalitat de Catalunya entre el 2006 i el 2010. Diem autonòmic perquè a més de ser espanyol i poc o gens catalanista, Montilla sempre s’ha significat defensant la Constitució espanyola, la monarquia i la integritat territorial de l’Estat espanyol. No ho diem nosaltres, els fets, el seu discurs i la defensa aferrissada d’una Catalunya autonòmica, mostren el perfil polític del que va ser per obra i gracia del PSOE, ERC i ICV, President durant una legislatura a Catalunya.

La legislatura del Montilla no serà recordada per gaires esdeveniments. Ara be, la fugida que va realitzar quan encapçalava una manifestació, la primera multitudinària, on la pancarta de capçalera deia que “Som una Nació nosaltres decidim”, segur que si.

Pel traspàs de rodalies, segur que no el recordarem. Per les pífies del tren d’alta velocitat a Girona, Tarragona i l’estació incabada de la Sagrera tampoc.

Va ser President legítimament, però desprès no s’ha comportat a l’alçada. Va renunciar al que tenia dret per llei i va preferir la senda espanyola al Senat. Potser el que volia és que quedes clar que ser President d’una autonomia era menys que qualsevol càrrec electe o no d’una espanyolitat inqüestionable.

En Montilla és Senador per Catalunya. Ho podria ser per qualsevol altra indret d’Espanya i el seu Estat. Cap interrelació amb el Parlament de Catalunya. Amb el Govern Puigdemont encara menys. Silenci absolut davant una imputació a la Presidenta del Parlament Forcadell. No cal dir que amb en Mas, el silenci també va imperar.

Montilla és el que callava davant les ribotades de Guerra i la denuncia de l’Estatut pel defensor del “pueblo”, Múgica al TC. Montilla és el que ha renunciat i amb el seu partit, al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. Montilla és definitiva la versió més abjecta de la submissió als poders centrals.

Veure com tot un Govern i ex Presidents de Govern i del Parlament faran costa a la Forcadell ens omple de goig. Sobre tot perquè i són de tots els colors, menys dels socialistes.

No és fa per defensar el procés, tampoc per guanyar vots, ni siquiera per violentar a ningú. Senzillament el recolzament a la Presidenta Forcadell és fa per defensar la democràcia, el parlamentarisme i al dret que te el Parlament de Catalunya per discutir i aprovar el que les majories democràticament acordin.
​
Democràcia, ni més ni menys, i José Montilla sembla que en te prou mirant-s’ho des de la butaca regalada al Senat espanyol.


0 Comments

C.U.P.

14/12/2016

0 Comments

 
Picture

Alguns tenim prou edat per recordar la negror dels dies amb les seves nits del que va ser i suposar el franquisme. De com les gastaven la policia nacional, la guàrdia civil i la brigada politico social. Tenim memòria directe del que va suposar la dictadura i la manca de democràcia. Més, varem patir la castellanització més salvatge que fins i tot va superar amb escreix l’època del Felip V.

Militar en qualsevol opció antifranquista era un “esport de risc”. La tortura, l’aplicació de la llei de fugues, o una justícia militar et podia dur al “pelotón de fusilamiento” ho ha  passar uns quants anys a la presó. Hem d’afegir que tenir un una taca al certificat de bona conducta, indispensable per trobar feina o per entrar a l’administració, et marcava per sempre.

Som on som i tot i que la transició va ser una estafa, alguns admetem i reconeixem que millor ara que ahir. Avui gairebé tothom pot dir i escriure el que vulgui. També sabem que la democràcia a Espanya i al seu Estat és de molt baixa qualitat. Malgrat que això sigui així, ja voldrien molts ciutadans d’altres indrets tenir la que tenim nosaltres.

Quan la negra nit del franquisme les CUP no existien. Alguns dels seus components ni havien nascut. Podem afirmar que a molts d’ells els ha estomacat el franquisme, ni els hi han dit “perrro catalan habla el castellano”. Els de les CUP potser són dels poquets que no poden donar lliçons revolucionaries. Per cert i que sapiguem només existeixen dos tipus de revolucions, las democràtiques i pacifiques i la de les armes amb sang i violència.

No demanarem als de les CUP que renunciïn als seus objectius i tenen tot el dret. El problema és que els objectius socials només s’aconsegueixen si tens el recolzament social necessari i el poder per fer-los viable. Ser anticapitalista, ser antisistema, no representen cap alternativa. Sense projecte polític i social – alternativa - només s’entreveu una trencadissa general. Curiosament els de les CUP redueixen la seva proposta a la lluita de carrer, a la desobediència hi ha un alliberament dels Països Catalans sense explicar com s’ha de fer.

No ni a prou en dir que els pressupostos no són prou socials. Dir-ho a d’anar acompanyat de l’alternativa corresponent. Oposar-se als pressupostos del Govern compromès per la independència de Catalunya, ras i curt, vol dir estar i ser de l’oposició. Governem-nos, gran eslògan de campanya, i després renunciar a la responsabilitat de governar ho diu tot.

De fet els de les CUP són com la mosca cojonera. Avui practiquen la guerra contra els convergents, demà fan una crida per la igualtat de gènere, dema passat pressió per que les classes mitjanes paguin més impostos i a l’endemà cremen i trenquen caretos dels Felip VI i l’estanquera. Tot de pit i collons. Servir però per aconseguir la independència de Catalunya, res de res.

Els de les CUP tenen tot el dret a defensar la seva revolució particular. Els termes de com s’ha de fer, quan i amb qui, és el trencaclosques que segur mai resoldran. Poden fins i tot ser i convertir-se en les essències més d’esquerres de totes les esquerres. Ara bé, el que no podran canviar és com el ciutadà avui, vol consumir, tenir més del que ja té i viure en pau i una certa seguretat.

També podran usar el poder temporal de deu vots per marcar paquet i fer creure que el que fan és en benefici de la majoria. Un recorregut tant ínfim, com per ser finalment els “únics” responsables, de que Catalunya primer, i els Països Catalans desprès, acompleixin el desig d’alliberament nacional.

La historia, tot i que no serveixi per molt, posa a tothom, al llarg dels anys al seu lloc. Als de les CUP si continuen igual, potser ni caldrà esperar. Seran els catalans que més aviat que tard diran la seva. I que consti que no és cap amenaça, serà un fet.


0 Comments

ANDREA LEVY.

13/12/2016

0 Comments

 
Picture

Als franquistes de soca-rel no els calia mentir. Eren els convençuts i portadors de la “bona nova”. Beneits pel Papa de torn i la seva església. Infalibles i practicants d’una fe lluny de les Sagrades Escriptures. Eren els que tot ho arreglaven amb la força de la violència. Ni diàleg, ni pacte, ni cessions, només la victòria i el “todo por la patria” els feia feliços.

La nova fornada d’alevins i de base neofranquista, o franquista, al PP, han trencat el “virtuosisme” ideològic. Volen ser els nous messies mediàtics. La vella guàrdia de les essències pàtries espanyoles, els hi han encarregat construir relats, relats però, sense continguts socials. Són relats goebelians i d’encàrrec. Per derrotar a l’enemic. L’actuació matussera de l’ex ministra Fernández i les seves operacions, van ser un tast del que les noves fornades de militants del PP ja ens estan oferint.

Andrea Levy, vice secretaria d’estudis i programes del PP, adquisició de nova fornada, és potser un dels nous exponents que més fàstic sua quan llença als quatre vents els seus relats plens de falsedats. El seu posat de tall modern i fins tot d’estupenda, pretén convèncer. On no arriba el relat que arribi una bona rialla, i sobre tot fer-la quan és menteix.

Tenen però un greu problema, el mimetisme. Franco no era de dretes, ni d’esquerres, ni de centre, ni lliberal, ni comunista, ni socialista, ni demòcrata cristià, ni monàrquic, ni republicà, Franco era franquista i dels seus. Mamar d’un partit on la seva única ideologia, sigui la del ordeno i mando, la butxaca i tenir el poder com sigui, fa difícil construir relats creïbles.

Ara el relat de l’Andrea, és reduir tot el problema català a l’Artur Mas i les CUP. Al Artur Mas com el personatge dolgut perquè un dia va tenir que entrar al Parlament amb helicòpter, i als de les CUP perquè en van ser els responsables. Ho va dir a 13TV i és va quedar tant ampla.

Que Mas és la bestia negra per l’estatuo quo espanyol, molts ja fa temps que ho sabem. Ser de la “corda” i passar-se amb tot el bagul al pis del veí, té aquestes coses. Els que van ser aliats, saben que Mas no te cap càrrec institucional, i malgrat tot continuen amb les inventives contra el President, cosa que confirma el valor del personatge. Llàstima que alguns que van d’indepes ajudin a les Andreas.

El PP va ferir l’orgull democràtic dels catalans amb la seva operació contra l’Estatut de Catalunya aprovat democràticament al Parlament i acceptat en referèndum per la majoria del catalans. El PP i el TC, el PSOE també, van voler liquidar la poca dignitat que Franco ens havia deixat. Artur Mas, que podia haver triat combregar amb rodes de moli, va dir fins aquí, i va liderar des de la més alta institució inicia un procés per dur-nos a l’alliberament nacional convertint Catalunya en un nou Estat independent.

Espanya i el seu Estat, més tots els constitucionalistes, són els que ho tenen més clar. Trencant Junts pel Si i l’estabilitat parlamentaria que donen els de les CUP, s’ha acabat el procés.

Andrea Levy i els nous alevins, han descobert el talo d’Aquiles del procés. Arrodonir l’estratègia culpatoria, fer que els convergents apareguin com els dolents pels catalans i per Espanya i deixar espai als radicals, abona el fracàs del procés. Relat que curiosament s’acobla perfectament amb forces que haurien d’estar a les antípodes.
​
Aquest és el fonament de la nova estratègia pepera. Diàleg sense continguts. Relats tendenciosos i falsos. Objectiu, guanyar la partida i donar una lliçó contundent als demòcrates deixant clar que a Espanya només hi tenen cabuda els espanyols i la llei espanyola.


0 Comments

CARTA OBERTA AL ARNALDO OTEGI.

11/12/2016

0 Comments

 
Picture

Benvolgut company:

Fa temps vas dir que fer costat al President Artur Mas, era quelcom que haguessis fet malgrat que ideològicament estàveu a les antípodes, si visquessis o formessis part de Catalunya. També vas afegir que el PNB si algun dia fa el pas, no tindries cap inconvenient amb fer-los costat.

Vas ser condemnat per lluitar per la pau. Vas arribar a la conclusió que l’única via per aconseguir objectius politics i socials és la democràcia i la pau. A canvi l’Estat espanyol t’ha estigmatitzat. De fet un terrorista sempre té las de perdre, a no ser que qui el practiqui sigui el propi Estat, ho tinguis el moviment subvencionat i recolzat per altres. Espanya i el seu Estat només perdona si és fa des de els seus postulats. Als torturadors franquistes, ara en democràcia se’ls condecora i premia.

Ha estat Espanya i la seva justícia el que no ha deixat que lideris a les darreres eleccions basques el teu partit. Són els que no perdonen i només és reconcilien si acates la seva religió. Vas fer una campanya prou digna i amb un resultat que ha obligat al PNB i PSOE a pactar. Pacte que com no podia ser d’altra forma, i escoltant el jurament de l’Urcullu, confirma que a Espanya, “els espanyols” no tots són iguals. Per cert qüestió que confirmem però des de òptiques politiques i socials diferents.

Sabem que tens molt bones relacions amb gent de les CUP. David Fernández potser n’és qui visualitza amb més força la relació. Ara però cal que aquesta relació l’utilitzis a favor de l’alliberament dels catalans i Catalunya.

No sabrem mai les causes exactes del perquè les CUP s’han entossudit en lligar el procés per la independència a la qüestió social. Si més no ho sembla. Tampoc hem entès la tossuderia per fer caure al Mas. Potser que sigui un home de dretes, però ja voldrien molts d’esquerres, que tot i governant, ha escoltat a la gent i s’ha compromès amb l’acció més revolucionaria que s’ha fet des de la transició; Obrir un procés polític pel dret a decidir dels catalans, regenerant el seu partit i fer un pas al costat quan ha convingut i ho ha fet des de la més alta instancia política de Catalunya.

Hem de suposar que no va ser senzill que el teu missatge i nova estratègia s’acceptés pels de la via dura. El teu lideratge i compromís pel teu país, amb els anys de presó inclosos, ho va fer possible. ETA va deixar d’assassinar. Espanya no és rendeix i això de pactar no va amb ells, i apropar els presos i alliberar-ne als que no tenen condemna per sang va per llarg. Potser la independència de Catalunya ho farà possible.

Be, dèiem que ara et necessitem. Et demanem que ens ajudis. Els de les CUP, gent jove, amb ganes de canviar moltes coses, poden i tenen la clau per descarrilar el procés. Ens ha costat més de tres segles arribar on som. Durant aquets anys no hem fet més que rebre a tort hi ha dret. No hem fet cap revolució i no hem canviat la societat. De fet només ho podrem intentar si som amos del nostre futur.

Si aquest cop, que com mai ho tenim a tocar, fallem, i guanya Espanya, no només Catalunya perdrà la partida, creiem que també la perdran altres que ens podrien seguir.

És per això que et demanem, que com creguis oportú, els facis arribar als companys de les CUP, que avui el més revolucionari és proclamar la independència de Catalunya i que si 62 Diputats i el Govern de Catalunya estan per la feina, uns pressupostos autonòmics, no poden ser cap excusa per endegar-ho tot a “can pistraus”.

Se que no pots, ni vols immiscir-te en casa veïna, però segur que els patriotes i la bona gent, en silenci sabrà trobar com agrair to. Fem aquesta petició després d’escoltar a la diputada Anna Gabriel on molts interpretem que no han entès que la discussió avui no va de pressupostos va de proclamar la República Catalana i que només serà possible si tothom està per la feina.
​
Atentament:
Rep una forta encaixada,
Boi Fusté. Blog “Els Patriotes.cat”


0 Comments

FIDEL CASTRO HA MORT COM UN DICTADOR, NO COM UN DEMÒCRATA.

2/12/2016

0 Comments

 
Picture

Fidel Castro primer va ser un revolucionari, després un dictador messiànic. Castro va tenir l’oportunitat, tenia un poble al darrera i costat i després d’abatre la dictadura de Batista i acabar amb la ignomínia americana, podia haver construït un mirall social per sud Amèrica.

Fidel Castro i els seus van decidir participar a la guerra freda. Els EEUU eren els enemics i només era possible un nou ordre mundial si el comunisme s’imposava.

A Cuba, i els que hi hem anat ho constatem, amb Fidel les normes bàsiques democràtiques de qualsevol societat, les llibertats individuals i col·lectives no han existit. Sense pluralitat ideològica, sense llibertat d’expressió i sense poder decidir qui ha de gestionar, governar, la resultant és una dictadura.

No ni a prou amb “garantir” el repartiment de la misèria. Quan el que sustenta el poder polític i econòmic ho fa a través de les armes i d’un exercit, i per molt que se’n digui popular, el que s’obté, són sempre imposicions.

Castro mai és va cansar de dir i argumentar que la existència de Cuba i el poble cubà, depenia dels seus designis. Ell decidia amb qui feia negocis i amb qui no. Ell decidia el que era bo pel poble i el que no. Ell decidia amb qui establia relacions, fins i tot amb dictadors feixistes, i amb qui no.

La revolució cubana contra Batista, no només la van fer els Fidels i Guevara, va ser possible perquè tot un poble va voler. Era de justícia donar al poble tot el poder per reconstruir la Cuba miserable socialment que van adquirir. Castro potser volia consolidar la revolució, el problema és que ha pretès consolidar-la durant més de mig segle.

Fidel mai va creure, o sí, que la prostitució, abans als casinos i ara al carrer, “jineteras” en deien, o diuen, existia a la seva Cuba. Fidel mai va creuré, o sí, que necessitats bàsiques que duien els turistes, eren moneda de canvi per tot.

És cert, hi s’ha d’admetre que si el poble cubà ha callat majoritàriament, el seu silenci no deixa de ser un aval a Castro i els seus designis.

Mai sabrem si la duració de Fidel al capdavant de Cuba, té a veure i molt, en pensar com vivien en l’època Batista. Aquesta qüestió però té poca consistència, donat que quan Cuba era colònia de Castella, encara vivien pitjor.

Tampoc sabrem si l’acceptació silenciosa i aclamada quan ho manaven els revolucionaris, era de cor. Davant l’absència de la democràcia, de les urnes, el silenci i la resignació és el que finalment s’imposa.

Quan un ciutadà, perd la condició de persona lliure, amb dret a decidir hi ha rebutjar una legalitat injusta, és converteix en un esclau malgrat disposar d’un rosego de pa.
​
Els EEUU són el que són, però malgrat el seu poder, si Fidel hagués decidit traspassar el poder revolucionari que tenia, al poble, avui seria considerat internacionalment com un llibertador. Ara gent que el va tenir com un referent de lluita a favor dels desfavorits i paries de la terra, és considerat un dictador, potser d’esquerres, però al cap i la fi, un dictador, que ha construït una societat on la seva veu brilla per la seva absència.

0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.