Anar a visitar al coronel Gadafi i al Saddam Hussein, mai va provocar fàstic als governs dels Estats de la Unió Europea. Als EEUU i Rússia tampoc. Sempre va ser notori el que feien Gadafi i l’Hussein. Dictadors per la gracia del mon civilitzat i Ala. Els seus objectius, les seves relacions amb el fonamentalisme islàmic i les seves dèries absolutistes, eren conegudes per tothom.
Hussein va iniciar el seu declivi amb la invasió de Kuwait. La resposta militar amb i sota el mandat de l’ONU, la victòria i el posterior embargament comercial va suposar una rendició en tota regla.
Ampliar la rendició i fer des de el Consell de Seguretat que Saddam Hussein s’avingués a la destrucció del seu armament de destrucció massiva, per cert subministrat pels mateixos que li van fer la guerra, va ser un encert. Un estira i arronsa amb el control del desarmament, va deixar oberta la porta a un argumentari per fer la guerra definitiva.
El resultat d’una guerra il·legal, segons va dir l’ONU i el seu Consell de Seguretat, més una taca d’oli “revolucionaria de caire integrista i gens democràtica”, afectaria a Líbia i Egipte, i ens ha dut on som ara. Un Orient amb estat de guerra permanent i una fugida massiva de ciutadans que s’adrecen majoritàriament a Europa.
Irak amb guerra permanent. Líbia, on la “primavera àrab”, s’entreveia com el ressorgiment d’un moviment democràtic, ha estat els llocs on el terrorisme i Estat Islàmic han sentenciat un futur per l’Orient, Europa i altres indrets del planeta. Hem de tenir molta por. Per extensió, ara Al Qaeda, Estat Islàmic, l’integrisme radical àrab i els germans musulmans, faran impossible cap alternativa de pau a la zona.
Cal que tothom ho sàpiga. Només des de les raons fredes és podran trobar les solucions adequades. Com és possible que països amb una riquesa energètica de primer nivell visquin enquistats al “paleolític”. Com és possible que durant anys i panys les democràcies planetàries hagin mantingut relacions “fraternals” amb aquets dictadors i no hagin treballat per millorar les condicions de vida dels seus ciutadans. Com és que les democràcies planetàries, han blindat amb armes uns dictadors, per cer i algunes monarquies, que són usades sense escrúpols contra el poble i opositors politics. Com és possible que les democràcies planetàries mai hagin obligat a un repartiment del benefici del petroli i gas, recurs que és i correspon al poble.
La resposta és obvia; PEL PETROLI I EL GAS. Els països industrialitzats, que acostumen a ser les democràcies avançades, necessiten energia i avui per avui la que ve dels fòssils és la més rendible. És per això que cal tenir el control de l’extracció del petroli i gas i el seu transport. La resta mai ha estat un objectiu de democràcia ni de justícia social.
Les democràcies planetàries amb el recolzament d’un Sha de Persia (Iran), la invasió a l’Afganistà, primer pels russos i desprès dels EEUU, van sembrar la llavo de l’odi del mon musulmà i àrab contra les altres cultures i democràcies. El control geoestratègic del terreny, més el petroli i gas, han permès a Europa i els EEUU gaudir d’un nivell de benestar que ja voldrien els àrabs i musulmans. Al mateix temps la globalització comunicativa obria els ulls als que ho tenien tot, petroli i gas, i al mateix temps no tenien res.
No és només per Ala, ho és també per unes necessitats objectives per combatre la misèria, misèria permesa per un munt de països anomenats democràtics. Quan un no té res i només respon amb la seva vida, la resta ja és una historia sabuda.
Europa, la Unió Europea, per proximitat, és la que rep d’unes invasions i guerres que mai s’haurien d’haver produït. Ara i desprès d’una globalització militar a Orient on Rússia, els EEUU, Turquia, els Kurds, la Unió Europea han optat per les armes, encara és fa més difícil acabar amb el conflicte, conflicte que ja comença a poder equiparar-se a una guerra mundial.
Són els mercats, el seu control i la desmesurada ambició capitalista els culpables de la situació. Ells tenen el petroli i gas, però les democràcies planetàries tenim l’euro i el dolar i qualsevol transacció té les seves servituds si és vol. Per exemple, la monarquia saudita que amassa milers de milions de dollars, té en canvi un país que viu lluny de la democràcia i dels drets humans i segur que amb un nivell de benestar lluny del que podrien tenir.
Tant senzill i tant important, vostès monarques absoluts heu de destinar el 80% del benefici del petroli al conjunt del país. Vostès no tindran armament a canvi del petroli i gas, els que en gaudim serem els “protectors” i vetllarem per fer de l’Orient un lloc tant democràtic com ho és Europa i els EEUU. Armar dictadors i monarquies per controlar interessos i al mateix temps ser els amos del poble sempre, i la historia ens ho ha ensenyat, acaba malament.
No han fallat els àrabs i musulmans, hem fallat nosaltres, els demòcrates i les democràcies. Ara i només és el principi, tenim el que varem llaurar. Tenir dictadors i monarquies absolutistes com garants d’un subministrament impropi és el perquè de tot plegat. Mai hem cregut que de cop els àrabs i musulmans s’hagin tornat bojos, tocats per la divinitat d’Ala.
Només cap una solució, a canvi del petroli i gas DEMOCRÀCIA. Deixar de fer negoci amb les armes segur que ajudaria. Cal preparar els plans adequats (Marshall) i fer de l’Orient un territori digne i amb pau per viure. Fer la guerra, provocar-la i practicar politiques de terra cremada, serà la mort de quelcom més que uns països i milions de ciutadans.
RSS Feed
