Alguns tenim prou edat per recordar la negror dels dies amb les seves nits del que va ser i suposar el franquisme. De com les gastaven la policia nacional, la guàrdia civil i la brigada politico social. Tenim memòria directe del que va suposar la dictadura i la manca de democràcia. Més, varem patir la castellanització més salvatge que fins i tot va superar amb escreix l’època del Felip V.
Militar en qualsevol opció antifranquista era un “esport de risc”. La tortura, l’aplicació de la llei de fugues, o una justícia militar et podia dur al “pelotón de fusilamiento” ho ha passar uns quants anys a la presó. Hem d’afegir que tenir un una taca al certificat de bona conducta, indispensable per trobar feina o per entrar a l’administració, et marcava per sempre.
Som on som i tot i que la transició va ser una estafa, alguns admetem i reconeixem que millor ara que ahir. Avui gairebé tothom pot dir i escriure el que vulgui. També sabem que la democràcia a Espanya i al seu Estat és de molt baixa qualitat. Malgrat que això sigui així, ja voldrien molts ciutadans d’altres indrets tenir la que tenim nosaltres.
Quan la negra nit del franquisme les CUP no existien. Alguns dels seus components ni havien nascut. Podem afirmar que a molts d’ells els ha estomacat el franquisme, ni els hi han dit “perrro catalan habla el castellano”. Els de les CUP potser són dels poquets que no poden donar lliçons revolucionaries. Per cert i que sapiguem només existeixen dos tipus de revolucions, las democràtiques i pacifiques i la de les armes amb sang i violència.
No demanarem als de les CUP que renunciïn als seus objectius i tenen tot el dret. El problema és que els objectius socials només s’aconsegueixen si tens el recolzament social necessari i el poder per fer-los viable. Ser anticapitalista, ser antisistema, no representen cap alternativa. Sense projecte polític i social – alternativa - només s’entreveu una trencadissa general. Curiosament els de les CUP redueixen la seva proposta a la lluita de carrer, a la desobediència hi ha un alliberament dels Països Catalans sense explicar com s’ha de fer.
No ni a prou en dir que els pressupostos no són prou socials. Dir-ho a d’anar acompanyat de l’alternativa corresponent. Oposar-se als pressupostos del Govern compromès per la independència de Catalunya, ras i curt, vol dir estar i ser de l’oposició. Governem-nos, gran eslògan de campanya, i després renunciar a la responsabilitat de governar ho diu tot.
De fet els de les CUP són com la mosca cojonera. Avui practiquen la guerra contra els convergents, demà fan una crida per la igualtat de gènere, dema passat pressió per que les classes mitjanes paguin més impostos i a l’endemà cremen i trenquen caretos dels Felip VI i l’estanquera. Tot de pit i collons. Servir però per aconseguir la independència de Catalunya, res de res.
Els de les CUP tenen tot el dret a defensar la seva revolució particular. Els termes de com s’ha de fer, quan i amb qui, és el trencaclosques que segur mai resoldran. Poden fins i tot ser i convertir-se en les essències més d’esquerres de totes les esquerres. Ara bé, el que no podran canviar és com el ciutadà avui, vol consumir, tenir més del que ja té i viure en pau i una certa seguretat.
També podran usar el poder temporal de deu vots per marcar paquet i fer creure que el que fan és en benefici de la majoria. Un recorregut tant ínfim, com per ser finalment els “únics” responsables, de que Catalunya primer, i els Països Catalans desprès, acompleixin el desig d’alliberament nacional.
La historia, tot i que no serveixi per molt, posa a tothom, al llarg dels anys al seu lloc. Als de les CUP si continuen igual, potser ni caldrà esperar. Seran els catalans que més aviat que tard diran la seva. I que consti que no és cap amenaça, serà un fet.
RSS Feed
