ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

DEFINICIONS QUE PODEN AJUDAR.

31/5/2016

0 Comments

 
Picture

Treballador. Persona que amb estudis o sense ofereix les seves aptituds i habilitats a canvi d’un salari. Objectiu, permetre’s viure amb totes les comoditats que la societat ofereix.

Emprenedor. Persona que no vol dependre i ser lliure a l’hora d’organitzar el seu esforç productiu. Normalment tenen estudis mitjos o superiors. Objectiu permetre’s viure amb totes les comoditats que la societat ofereix i garantir-ne un poder adquisitiu per sobre de la d’un treballador assalariat.

Empresari. Persona que vol fer negoci, extreure’n bons beneficis i donar als seus un “modus vivendi” superior a la mitjana. Gairebé sempre tenen estudis superiors.

Funcionari. Persona que per avatars de la vida, crisis, bona oferta de les institucions o per devoció de servei públic, guanyen o no un concurs públic que determina lloc de treball per sempre més. Cal afegir que són necessaris pel bon funcionament de les administracions publiques.

Capella. Persona que per creences ideològiques o no, no produirà cap element de riquesa material que doni més benestar social que una preparació hipotètica al més enllà després de la mort. Els capellans existeixen perquè existeix la Església i donat que no produeixen res, necessiten viure dels ajuts públics i privats. Dels privats lloable, dels publics només té una explicació ser cor responsables d’una determinada forma de governar.

Aturat. Persona que no treballa, que inicialment pot tenir una subvenció per l’atur, si ha cotitzat el que correspon, i que hauria d’estar disponible per qualsevol feina. Actualment un percentatge gens menyspreable han utilitzat l’atur per fer empresa. Cosa curiosa venint d’un treballador. Afegirem que l’atur és una rèmora que s’ha fet indispensable en temps de crisis del sistema. Els empresaris sense escrúpols, d’aquesta forma tenen un graner a triar i al millor preu.

Polític. Persona que per ideologia i convenciment és dedica als menesters de la cosa publica. Donat que remenen cireres, alguns se les mengen i fan veure que tot plegat era pel be públic. Acostumen a estar ben pagats i amb privilegis que diuen substitueix el que podrien haver fet en el sector privat. Curiosament la majoria acaben al sector privat. En diuen portes giratòries.

Militar. Persona que per raons poc identificables en democràcia, prenen la decisió d’agafar les armes. Uns per fer carrera militar, altres perquè són admiradors de les armes i d’altres perquè no serveixen per altres feines. A l’Estat espanyol però, té un component memoristic i molts i són per adhesió a la pela i al Caudillo. Cap judici sumaríssim fet per l’exèrcit espanyol franquista ha estat revisat en democràcia, per tant creiem que no és agosarat dir que l’exèrcit actual, continua sent d’arrels franquistes.

Okupa. Se’ns fa difícil trobar accepcions adequades per definir el personatge. No estudia i molts no ho han fet mai. No treballa ni cotitza a la seguretat social com qualsevol treballador. No vol fer de treballador. No vol fer d’empresari. De fet la contemplació i feines com la dansa, el grafiterisme i els debats ideològics de curta volada, sembla que són les seves aspiracions. Podrien ser els ni nis, però no, són els que no estudien, no treballen i no fan res més que trencar les regles de joc democràtiques que la majoria de ciutadans respecta. Són els no, no i no.
​
De fet l’espècimen “okupa” i des de el moment que pretenen viure al vell mig de la civilització, sense fer-se’n responsables dels costos, pretenen dir-nos que la electricitat ve del cel, que l’aigua la transporta un àngel, que hospitals i escoles funcionen per obre i gracia de no se sap qui, que els edificis, cases i pisos han estat construïts per fades i que viure en comunitat és gratis. Espècimen nociu que caldria eradicar, i donat que no aporten res a la societat, quan abans millor.


0 Comments

LA SOCIETAT DEL BENESTAR DEPÈN DEL TREBALL I DEL CAPITAL.

30/5/2016

0 Comments

 
Picture

Empresari, empresa, treballador tres incògnites d’una mateixa equació. Un bon empresari, preparat, diligent, treballador i sobre tot disposat a arriscar uns diners, que pot tenir, ho ha de manllevar, pot triomfar. L’incògnita del o dels treballadors pot fer i de fet incideix al 50% amb l’èxit empresarial.

Un empresari sense treballadors no ho és. De fet seria un treballador autònom, amb les obligacions d’un petit empresari. Uns treballadors sense estar contractats són individus que no reben res a canvi de la força del treball. Aquesta és la màxima capitalista; “Jo poso els diners per un projecte i tu a canvi d’una soldada em dones la força del treball”. És un pacte que al llarg dels anys s’ha convertit en contractual i regulat per lleis i normes.

L’empresari i guanya i el treballador també. Treball i capital uneixen esforços per fer efectiva la societat del benestar. Sense treball no tenim benestar i sense diners tampoc.

El temps de les cooperatives són historia. Fins i tot a Alemanya on el sindicalisme és d’una potencia espatarrant, han “renunciat” al cooperativisme. La “fusió” entre treball i capital, des de les organitzacions representatives, és el futur buscat pel capitalisme. A Alemanya veure als sindicats formant part del accionariat empresarial i de la direcció, és d’una normalitat que gairebé sempre esdevé l’èxit assegurat en termes empresarials i de salaris.

A dia d’avui capitalisme o comunisme, és un debat gairebé tancat. El que no està tancat i no ho ha d’estar mai és el debat sobre el capitalisme i la societat del benestar.

Subsidiar, mai pot ser el remei de res. Qui paga el subsidi no és l’empresari ni el treballador, ho fa l’Estat, qui governa, recaptant impostos que poden ser justos o injustos, però qui els paga sempre són els mateixos; els que proposen feina i els que la fan. Un subsidi pot resoldre conjunturalment una situació anòmala. Pagar subsidis vol dir que deixes de fer altres coses. Un subsidi mai genera riquesa. Per tant, quan més lluny del subsidi, més a prop d’una societat amb plenitud de treball. Quants més empresaris i més treballadors, més pagadors d’impostos i si hem triat un bon govern per distribuir-los, segur que obtindrem millor qualitat de serveis.

Sembla que a Catalunya alguns lliguen la societat del benestar amb ser d’esquerres i la pregunta que s’escau és; Que fem amb els empresaris que per raons objectives injustes se’ls situa al camp de les “dretes”?. Gran dicotomia construir la societat del benestar sense emprenedors i empresaris.

Tenim societat del benestar perquè tenim de tot. Empresaris, treballadors assalariats, funcionaris, gent de dretes, gent d’esquerres, gent apolítica, gent guapa i gent lletja, gent intel·ligent i gent no tant, gent educada i gent irreverent, gent solidaria i gent egoista. Tenim de tot i això ens fa rics amb  matisos i ens conforma plurals com persones.

És el conjunt el que ho fa possible, però només produir i tenir riquesa farà possible una millor societat del benestar. Esmicolar, prescindir de qualsevol part que ho fa possible, és posar la primera pedra d’un fracàs garantit. L’opció del decreixement i renuncia del consum, de moment a dia d’avui, és una opció tant minoritària com irrellevant.
​
Ser anticapitalista, quan a dia d’avui, la majoria de ciutadans a Europa viuen del fruit d’un sistema capitalista, que gaudeixen d’una societat del benestar com mai, només tindria sentit si el que se’ns proposes fos per millorar i amb molt el que ara tenim i això seria tant revolucionari com futurible fer-la.


0 Comments

"RENEGO" HA SER DE D'ESQUERRES, DE DRETES TAMBÉ.

29/5/2016

0 Comments

 
Picture

Si ser d’esquerres vol dir estirar mes el braç que la màniga, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir eliminar la llibertat individual per fer negoci, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir construir sense regles de joc respectades per tothom i acceptades democràticament, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir eliminar el dret a la propietat, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir que els que no pensen igual, se’ls ha de criminalitzar i estigmatitzar, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres suposa una limitació de drets individuals i col·lectius, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir que la raó és exclusivament pels ideòlegs d’esquerres, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir imposar la llei d’esquerres sobre els que no ho són, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres ha de suposar premiar la cultura de la subvenció per sobre de l’esforç personal i col·lectiu, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir que la baralla ideològica ha de surar per sobre les patriòtiques, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir que només uns tenen la raó, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir utilitzar la violència com mitja per aconseguir objectius politics, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir que les minories tenen drets especials, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres amb 10 diputats vol dir imposar a 62 com s’ha de fer la nostra transició, no vull ser d’esquerres. Si ser d’esquerres vol dir dimonitzar a la gent de CDC que fan costat al procés per la independència com gairebé ningú, no vull ser d’esquerres.

Definitivament l’oferta que les esquerres variades de Catalunya  proposen, ara no haurien d’interessar. Les raons són prou clares; La Generalitat és autonòmica, els pressupostos seran autonòmics, i qualsevol llei que faci el Parlament de Catalunya, sempre estarà sotmesa a l’imperi de la llei espanyola.

Els que volen ser d’esquerres, i que volen una Catalunya d’esquerres, farien be en preparar un relat de futur que guanyi la majoria del país quan Catalunya sigui un Estat lliure. Continuar actuant amb els criteris d’esquerres autonòmics, ara només serveix per reduir l’ independentisme.

Malgrat tot si ser de dretes vol dir construir una societat injusta, no ho vull ser. Si ser de dretes vol dir imposar la llei sense respectar les minories, tampoc ho vull ser. Si ser de dretes també vol dir practicar la usura bancària, i la banca com lobby de poder, tampoc vull ser-ne. Si ser de dretes vol dir que només la raó del negoci té sentit, no ho vull ser. Si ser de dretes vol dir fabricar armes i distribuir-les a major gloria de dictadors i monarquies sanguinàries, tampoc ho vull ser. Si ser de dretes vol dir armar un exercit per defensar els seus interessos, tampoc ho vull ser. Si ser de dretes vol dir que uns pocs tenen drets il·limitats i molts només les escorrialles, tampoc ho vull ser. Si ser de dretes vol dir controlar tots els poders per condemnar als que no tenen res a la misèria i ostracisme, tampoc ho vull ser.

Definitivament l’oferta que les dretes espanyoles / catalanes ens proposen no haurien d’interessar. Són propostes per defensar un Estat i una Nació, Espanya, contraries a la democràcia i als drets internacionals.

Els que volen ser de dretes, que i tenen tot el dret, només han de tenir cabuda a la nova República Catalana, si també modernitzen el seu discurs i el fan més assumible.
​
En resum esquerres i dretes no representen cap majoria, només la suma és guanyadora. De moment nosaltres ens sentim més còmodes amb la transversalitat, democràtica, pacifica i amatent per proclamar la Independència de Catalunya. La resta ideologia en estat pur.


0 Comments

LA LEGIÓ, LA CABRA I ELS CABRONS.

27/5/2016

1 Comment

 
Picture

Millán Astray per ordres del ministeri de la guerra, organitzarà inicialment “el Tercio de Extranjeros” Astray com tinent coronel i amb l’ajut de Franco, posaven les bases d’un exercit que esdevindria sanguinari durant i després d’acabada la “guerra civil”, La Legión.

“Muera la inteligencia”, “Viva la muerte” i “A mi la legión”, lemes facciosos que han perdurat i segur que els trobaríem lluint racons casernaris vetllats avui per nous fusells i noves cabres. Astray en va fer us. Va matar i va fer crides a que els seus fessin el mateix.

Aquest dissabte, “La Legión española” és manifestarà a Barcelona. Han fet crida que vinguin de tota España. Fins i tot que la “policia nacional española” si hi sumi. Els vells i nous legionaris, és manifestaran orgullosos de les seves gestes. D’haver guanyat una guerra. De tenir un “Caudillo por la gracia de Dios”. Fins i tot segur que apareixeran per Tortosa per agenollar-se davant el monument franquista, amb àliga inclosa.

Pot ser que sigui legal. Potser que mai Espanya pugui desempallegar-se del seu passat, però això no pot ser en cap cas motiu de silenci. Silenci del Ajuntament i silenci del Govern. Tot legal, com la “Fundación Francisco Franco” i “los Caballeros mutilados de la Guerra Civil”, és la legalitat dels que varen guanyar la guerra.
​
Dema a Plaça San Jaume cap bandera hauria d’onejar, si més no a un canto. Una bogada per netejar, una bogada per fer net. Una bogada que arregli uns silencis que mai haurien d’haver estat.



Picture

1 Comment

BARCELONA CAMÍ DEL INFERN.

26/5/2016

0 Comments

 
Picture

 
Un any porten els antisistema, plataforma contra els desnonaments, esquerranosos irreverents, comunistes reciclats amb por de dir que ho són i Podemites que s’autoproclamen garants de la unitat pàtria espanyola, malgrat un referèndum pactat que de moment mai farem, “governant” Barcelona.

Un any on l’Ajuntament liderat per l’Alcaldessa Ada Colau, no sap on va. 11 de 41, més 4 dels de la casta, PSOE, sumen 15. Minoria absoluta. Malgrat tot és podria governar i prou bé si existís projecte. Dels Socialistes i Iniciativa, poques sorpreses. El seu model de ciutat, que ja coneixem, l’han imposat durant 34 anys. Rondes de dos carrils. Fòrums inservibles. Barris deixats de la ma de Deu. Zoos tercermundistes i un turisme d’espardenya n’era la seva ensenya.

Cap proposta per fer una Barcelona més moderna, mes habitable i sobre tot fer-ne far de la capitat de la futura República. Les propostes s’han reduït a fer una moratòria del mon hoteler i constructor, sense proposar quin model de turisme volen. Uns entrebancs al Mobil Word Congres. Unes declaracions que posen en perill que el Port de Barcelona és consolidi com el més important de la Mediterrània. Conflictes a transports metropolitans. Conflictes a la Guardia Urbana. Conflictes amb els de la PAH. Conflictes amb els botiguers/manters.

Ada Colau no te més projecte que forçar un populisme de barri, inconsistent i banal: “Treballarem incansablement amb el teixit social de la ciutat”. Sembla que hotelers, botiguers, emprenedors i industrials no en formen part.

Per acabar-ho d’arrodonir el President Puigdemont i Junts pel Si, que tenen clar que el corredor del Mediterrani és una aposta estratègica, munta la “Taula Estratègica del Corredor del Mediterrani” i sembla que al País Valencia i les Illes si posen bé. Sorprenentment l’Ajuntament de Barcelona no hi és.

De moment i els fets són tossuts la Barcelona que tenim després d’un any és aquesta: Prostitució al carrer. Manters imposant la llei de la selva. Okupes disfressats de progres. Conflictes socials i una ampliació de Govern municipal amb la casta de la vella política.
​Catalunya i els barcelonins no s’ho mereixen.

0 Comments

JUNQUERAS HAURÀ DE PRORROGAR, LES CUP JA HAN DECIDIT.

24/5/2016

0 Comments

 
Picture

Mentrestant Espanya i el seu govern ens colla, i ens vol sotmesos, els crac de les CUP són presoners d’un moviment tant irrellevant com insignificant: Els okupes.

Malgrat tot quelcom de positiu haurem aprés. Les esquerres irreverents no són de fiar. Incapaços de complir pactes. Valedors de la confrontació i aconseguidors del que mai serà seu. Contraris a la propietat privada, i defensors a mort dels espais ocupats i que mai han estat fruit del seu esforç.

Durant una estona, petita per cert, alguns il·luminats van vendre a tort i a dret que els de les CUP, no els seus votants, eren aliats estratègics del procés. Ara i sense matisos ens mostren que volen, on van i amb qui volen anar.

Sembla pel que “rula” per les xarxes que les CUP comencen a tenir mala peça al taler. Xusma, quinta columnistes, agents del CNI, traïdors i altres vaga-te-les, són qualificatius que no compartirem, però que molts ja associen sense embuts.

Als de les CUP els hi ha tocat ballar ambla més lletja, ho sabem. Fer costat al procés més extraordinari per la independència amb una societat civil fen costat lluny d’opcions ideològiques és insuportable i els trenca esquemes. Junts pel Si és la dreta diuen, exactament com els d’Iniciativa i Podemitas infiltrats. Objectivament les CUP són aliats tàctics dels que pregonen un referèndum pactat que mai farem.

Les CUP volen un procés d’esquerres i molt d’esquerres. Ens temem que amb el paper que acaben de fer amb els pressupostos i a Junqueras, ni ERC seria un bon aliat. Fer fora al convergents. Fer fora al President Mas. Fer fora als Mossos. En definitiva, fer fora a tothom que no segueixi els seus postulats és a l’únic que arriben. Altres farien propostes i guanyarien eleccions. D’això en diuen democràcia.

El problema és que a Catalunya molts més del que les CUP voldria, no són ni ho seran mai d’esquerres i menys la que ells representen.


0 Comments

ABANS AMB UNA ENCAIXADA EN TENIEM PROU.

23/5/2016

0 Comments

 
Picture

Però que s’han cregut que són els de les CUP? Els nous alliberadors del capitalisme universal, exercit i assumit per la majoria dels ciutadans d’Europa? Els messiànics que faran possible la dita de “la caseta i l’hortet” per tothom, com explicaven els republicans de la segona República?

Doncs no, les CUP ni són ni faran res que faci possible cap canvi social i estructural de pes per la senzilla raó que la seva ideologia barreja d’anarquisme, esquerre indefinida i un progressisme d’estar per casa, mai ha interessat a les classes mitges i fins i tot populars amb ganes de progressar a la vida.

El discurs de l’excel·lència a la feina, de produir més i millor, de construir un país net i endreçat, de competir i tenir ascensor social, no va amb la gent de les CUP. Potser serien més feliços vivint la comuna lluny del mundanal soroll.

Les CUP durant més de 32 anys, a Catalunya, no han pintat res. La seva incidència social i política era tant testimonial com ineficaç. Anticapitalistes, okupas, indignats, alternatius, són els seus estendards fundacionals. Alternatives cap, ni una que no sigui “destruir”, o de tant poca volada que en cap cas resoldria el que avui suposa viure col·lectivament.

La majoria dels components actuals de les CUP, no en saben res del franquisme, per edat clar, per historia també ni han a zero. No en tenen ni idea del que és viure sense llibertat, amb un Estat policial, amb una repressió ferotge, sense una sanitat universal, sense una escola publica de nivell i catalana, sense una Universitat, sense poder votar ni opinar.

Els de les CUP deuen creure que Catalunya és sinònim  d’opressió i injustícia. Catalunya no és Suècia ho sabem, però tampoc som Etiòpia i si volem la independència és per ser lliures i poder decidir que volem un país més just. En cap cas, i n’estem convençuts,  aquí i ara ningú vol cap procés revolucionari deslligat dels conceptes universals democràtics.

Els de les CUP tenen una debilitat que pagarem tots. Primer els oprimits de Catalunya, després els oprimits d’Espanya i finalment els del mon menys els d’Europa.

Construir amb els que radicalment no proposen alternatives creïbles, és gairebé un esforç tant titànic com utòpic.

És inevitable, tindrem o no noves eleccions autonòmiques, plebiscitàries o no, una consulta referèndum constitucional o no, però el que si serà inqüestionable, és que tornarem a mesurar les forces partidistes si anem pel camí que pretenen els de les CUP.

Si anem a noves eleccions autonòmiques voldrà dir, o que Junts pel Si s’ha trencat, o que les CUP han fet saltar pels aires l’acord de Governabilitat i transició.

Si anem a unes eleccions plebiscitàries, voldrà dir que Junts pel Si i les CUP s’hauran posat d’acord per substituir un referèndum il·legal per unes eleccions autonòmiques per aconseguir un nou mandat popular per proclamar la independència si és guanyes amb vots i escons. Aquest havia de ser l’escenari que retiradament va reclamar Artur Mas i que ERC i les CUP van boicotejar. Nomes una diferencia, ahir era per acabar el procés amb un full de ruta i ara serien per PROCLAMAR LA INDEPENDÈNCIA SENSE MÉS PREÀMBULS. Aquest escenari a dia d’avui, i de moment, és una quimera.

Tornant a un hipotètic trencament del full de ruta actual, la societat civil tornarà a tenir un paper decisiu. El fracàs partidista ho farà necessari i indispensable. Que és el que no és podrà fer, esguerrar-la.
​
La ANC i ERC van treballar pel vot transversal el 27 S del 2015, si. Van demanar el vot per la independència i per un full de ruta clar, si. L’error va ser demanar-lo indistintament per Junts pel Si o per les CUP. Només Artur Mas va advertir-nos de que no era el mateix votar a Junts pel Si que a les CUP i si l’escenari fos de trencament entre Junts pel Si i les CUP, certament no desitjat, només els que practiquin la unitat política per la independència hauran de ser els beneits per la societat civil. 


0 Comments

A FAVOR O CONTRA EL PROCÉS I LA TRANSICIÓ.

22/5/2016

0 Comments

 
Picture

 Els De la CUP no han entès que vol dir acumular forces per guanyar. Sembla, perquè de moment no tenim més dades, que volen deslliurar-se del pacte d’estabilitat, que no de govern, amb Junts pel Si.

Ja ho sabíem les CUP tenen el cor partit. Uns van triar la via social per arribar-hi. Altres dubtaven ENTRE IDEOLOGIA I PAÍS i van fer possible el pacte. Ara però uns i altres volen trencar, deslliurar-se, vol dir això trencar el pacte entre Junts pel Si i ells.

Les CUP van decidir posar un preu molt alt al pacte, pacte complert escrupolosament per una part. La seva si finalment és constata haurà valgut res.

Si el Govern legítim, legal i amb majoria perd les votacions pel que considera irrenunciable, aquesta legislatura autonòmica, la de la transició s’haurà acabat, i els únics culpables hauran estat els 10 diputats de les CUP i la seva militància.

Tothom a Junts pel Si, van tenir clar que el pacte per la investidura i de governabilitat no seria senzill. Tant va ser així que li va costar el cap al candidat de Junts pel Si i unes quantes concessions començant per una declaració que Junts pel Si amb majoria absoluta mai hagués fet.

Només la clarividència patriòtica del President Mas i la seva gent va evitar un daltabaix de dimensions desconegudes. Un moment per cert trist, les CUP havien aconseguit el que cap estament espanyol unionista, apartar de la primera fila a Mas.

Un pacte ho va fer possible. Artur Mas feia un pas al costat i les CUP signaven un pacte de “sang” pel darrer tram fins la independència.

Sabem que les CUP han fet la seva Assemblea a Esparraguera i uns 800 militants han decidit “deslliurar-se” del pacte amb Junts pel Si. L’excusa, poder ampliar la seva base independentista d’esquerres.

També sabem que no pensen donar suport als nous pressupostos, que tot i ser autonòmics, no deixen de ser necessaris per aplicar mesures socials. La confrontació està servida. Les CUP ja fa estona que volen desobediència i trencament immediata i el Govern de Puigdemont vol complir el full de ruta mandatat pel resultat d’unes eleccions legitimes i quan calgui fer-ne una, però que determini que tot és irreversible.

Si les CUP executen sense matisos el que han aprovat, ens veurem abocats a unes noves eleccions. Eleccions que tornaran ha ser autonòmiques i l’únic que faran serà endarrerir el procés.

Si aquest escenari esdevingués real, tot i no ser desitjat, tothom, CDC o el nou partit, ERC, ANC, Òmnium, AMI, i totes les organitzacions menors, hauran de conjurar-se per guanyar amb diputats i vots. S’haurien de convertir en eleccions plebiscitàries substituint el referèndum que mai pactarem amb Espanya, i lluny per fer un govern autonòmic. La proposta programàtica només tindria sentit per proclamar la independència i ates que les lleis de desconnexió les tindrem aprovades legalment, cap buit legal podria tellanar-nos.

Les CUP volent o no, han mostrat el seu canto més irreverent al pacte, amb el que portem de camí des de el Gener. Si les CUP fan que el Govern perdi, ni que sigui una sola votació no pactada, quedarà clar que mai han volgut el full de ruta majoritari. La seva minoria determina ho sabem, però no fer costat als que volen la independència, també determina que la seva prioritat mai ha estat la independència.
​
Si finalment les CUP trenquen el pacte, que tothom en prengui bona nota, sobre tot perquè els de Junts pel Si en cap cas en seran responsables.


0 Comments

LA TRANSICIÓ FRANQUISTA LA VOLEN ETERNA.

17/5/2016

0 Comments

 
Picture

Ho hem analitzat. ho hem argumentat i l’hem errat. PP i PSOE marques cremades i amortitzades dèiem. Doncs no, el 26 de Juny només i de moment, el PSOE posarà fi als seus anys de “gloria i misèria” i romandrà amortitzat. El PP i gracies a Ciutadans renaixerà de les seves cendres.

La potencia de Podemos sumada als neocomunistes de Izquierda Unida, que ja és un fet amb “Unidos Podemos”, han posat fil a l’agulla i aquest cop sembla que el PSOE rebrà i de valent.

No passa el mateix amb els que haurien de ser els substituts dels hereus del franquisme. Ciutadans, marca d’inici catalana, no té prou pedigrí exigit per les castes franquistes. Ciutadans no farà cap sorpaso. És més Ciutadans pot fer figa. Fins no fa gaire creiem que Ciutadans era la nova marca franquista del regim. Ens havíem equivocat, sempre millor l’original que la copia.

Els holigans franquistes hores d’ara ho tenen clar. Els únics que garanteixen el llegat franquista, amb monarquia inclosa són els del PP. Els que van guanyar la guerra i els seus descendents, en cap cas volen renunciar al franquisme. Unitat pàtria, unitat lingüística i per damunt de tot España. Ningú garanteix aquests conceptes com la gent i votants del PP.

La primera força, indicadors manen, serà el PP i a pocs metres els seguiran els de “Unidos Podemos”, la tercera i quarta força se la repartiran el PSOE i Ciutadans.

Serà una campanya com mai vist. Punyalades, desqualificacions, oprobis, falsificacions i mentides estaran a l’ordre del dia. Si guanyen uns la fi del mon. Si guanyen els altres més del mateix. Serà una campanya tant miserable com inquietant. Tothom contra tothom.

L’únic que canviarà és el que deia Machado; “españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”. Ara però, nosaltres afegim que las dos Españas són iguals hi ho són tant, que fins i tot les dretes i esquerres espanyoles proclamen que al territori només hi ha una nació, Espanya.

Els espanyols, tots, volen que els seus guanyin la partida. Guanyar per fer més Espanya. Guanyar per consolidar els borbons. Guanyar per mantenir la ignominiosa historia del franquisme. Guanyar per mantenir un concordat franquista amb l’Església. Guanyar per no fer la reforma agrària. Guanyar per mantenir els privilegis de les castes franquistes. Guanyar per certificar que la separació de poders no interessa.

Volen guanyar per impedir que Catalunya decideixi el seu futur. Volen guanyar perquè el poder polític i econòmic sigui a Madrid per sempre més. Volen guanyar per decidir com i on és gasten els impostos dels contribuents.

Això és el que sempre han volgut els del PP, PSOE, ara s’han afegit “Unidos Podemos” i Ciutadans. Només el vot dels espanyols ha canviat l’escenari. S’han afegit nous actors, però les propostes no deixen de ser les mateixes.

Ha de quedar clar, els de la transició no volen renunciar al que representa i els nou vinguts, tot i que vulguin fer maquillatges, tampoc. Altra cosa seria que comencessin per proposar la ruptura que no va ser possible, amb un nou procés constituent, nova constitució i nova forma d’Estat.

El 26 de Juny és faran unes eleccions que no resoldran les injustícies, només serviran per una nova distribució de cadires amb l’objectiu de perpetuar histories passades i fer que la futura continuí garantint els privilegis i prebendes de sempre. Aquesta és l'Espanya cañi de sempre.


0 Comments

QUIN PAÍS VOLEM ?

16/5/2016

0 Comments

 
Picture

Article publicat al Punt Avui el 15 de Maig 2016 de;
ESTEVE VILANOVA
 - evilanova@elpuntavui.cat i que molts haurien de llegir.

Vaig viure des del Parlament el primer tripartit i el descontrol que va ser. El segon, va ser més del mateix, i avui el govern de Catalunya també camina molt directament cap a aquesta perversa manera d'actuar. No m'imagino un govern seriós en què el president i el vicepresident no es parlin abans de fer declaracions que comprometen tot el govern, o que el segon rebi secretament líders i el primer se n'hagi d'assabentar per la premsa. No m'ho imagino.

Divendres passat, escoltant el vicepresident Oriol Junqueras a RAC1 vaig tenir clar que ERC actua com va actuar en els dos tripartits anteriors i recordats per l'alta conflictivitat interior. Qualsevol govern normal actua solidàriament i dir, com diu el vicepresident, que l'economia és responsabilitat de la Conselleria d'Economia sense dir seguidament, amb solidaritat amb tot el govern és tornar a les pràctiques tripartides d'infausta memòria.

El problema del vicepresident, que ara ha descobert que les classes mitjanes i baixes pateixen una fiscalitat alta, és que porta els dos pressupostos anteriors votant-los i negociant-los amb el conseller Andreu Mas-Colell i mai en va dir res. I la deslleialtat greu d'un membre del govern ve quan, sense consensuar-ho primer amb el govern, llança públicament una proposta que no comparteixen part del seus companys i, alhora, inicia una campanya mediàtica amb tics totalment populistes. Això de dir que paguin els rics, pot ser poc efectiu, però segur que és molt populista.

Imaginem-nos fins on arriba el nivell de la política actual que segons el mateix Junqueras a RAC1, tota aquesta tempesta pot suposar per les classes afavorides uns 4 euros al mes, uns 50 euros l'any, mentre que l'augment als rics, si suposa molts més euros, es cobrarà d'aquí a dos anys, que si no ens enganyen, ja serem independents. O ens enganyen, o és que ens prenen per rucs?

També és cert que aquesta legislatura va començar segrestada pel la CUP i amb tot l'episodi de les negociacions per la investidura es va cedir un espai de poder a una minoria d'esquerres, revolucionària i populista que ha esdevingut clau i incapaç de fer honor als seus compromisos, i si no volem cometre un nou error, és millor no tenir pressupostos que tornar a cedir als xantatges.

Que Eulàlia Reguant sigui la ideòloga d'uns pressupostos de Catalunya és un canvi profund de paradigma després dels anys d'un dels millors consellers que hem tingut i que va ser Andreu Mas-Colell. I el debat encetat pel vicepresident, condicionat per la CUP, proposant apujar impostos, marca un perfil de país segons el qual a la nova Catalunya no són ben vistos els triomfadors ni els que han tingut èxit; al temps que mostren un nivell d'al·lèrgia molt alt a les empreses, als empresaris i a les activitat que generen riquesa. La Catalunya del futur ha de ser aquesta? Només cal veure les crítiques i desqualificacions al president Artur Mas per haver dit que el seu govern era business friendly. Fa temps que noto que molts polítics s'han “cupatitzat” i han assumit part del seu discurs populista i el de la política d'eslògans, i ja seria hora que hi hagi un rearmament ideològic desacomplexat per combatre'l.

Aquesta setmana una Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS) de Barcelona, feia campanya per “Stop creuers”, entre altres disbarats. I Rafael Pardo, que no sé en nom de qui parlava ni amb quines dades sustentava la seva declaració, deia que “ l'únic que deixen els creuers a la ciutat és despesa i brutícia”. I també aquesta setmana és publicava un estudi segons el qual el Circuït de Catalunya té un impacte econòmic a Catalunya de 340 milions d'euros, dades que evidencien que la posició de l'alcaldessa Colau sobre el circuït era prematura i mancada d'informació.

Realment, si els lideratges i el model de la Catalunya que volen són aquests, potser que ens ho repensem tot plegat.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.