Però que s’han cregut que són els de les CUP? Els nous alliberadors del capitalisme universal, exercit i assumit per la majoria dels ciutadans d’Europa? Els messiànics que faran possible la dita de “la caseta i l’hortet” per tothom, com explicaven els republicans de la segona República?
Doncs no, les CUP ni són ni faran res que faci possible cap canvi social i estructural de pes per la senzilla raó que la seva ideologia barreja d’anarquisme, esquerre indefinida i un progressisme d’estar per casa, mai ha interessat a les classes mitges i fins i tot populars amb ganes de progressar a la vida.
El discurs de l’excel·lència a la feina, de produir més i millor, de construir un país net i endreçat, de competir i tenir ascensor social, no va amb la gent de les CUP. Potser serien més feliços vivint la comuna lluny del mundanal soroll.
Les CUP durant més de 32 anys, a Catalunya, no han pintat res. La seva incidència social i política era tant testimonial com ineficaç. Anticapitalistes, okupas, indignats, alternatius, són els seus estendards fundacionals. Alternatives cap, ni una que no sigui “destruir”, o de tant poca volada que en cap cas resoldria el que avui suposa viure col·lectivament.
La majoria dels components actuals de les CUP, no en saben res del franquisme, per edat clar, per historia també ni han a zero. No en tenen ni idea del que és viure sense llibertat, amb un Estat policial, amb una repressió ferotge, sense una sanitat universal, sense una escola publica de nivell i catalana, sense una Universitat, sense poder votar ni opinar.
Els de les CUP deuen creure que Catalunya és sinònim d’opressió i injustícia. Catalunya no és Suècia ho sabem, però tampoc som Etiòpia i si volem la independència és per ser lliures i poder decidir que volem un país més just. En cap cas, i n’estem convençuts, aquí i ara ningú vol cap procés revolucionari deslligat dels conceptes universals democràtics.
Els de les CUP tenen una debilitat que pagarem tots. Primer els oprimits de Catalunya, després els oprimits d’Espanya i finalment els del mon menys els d’Europa.
Construir amb els que radicalment no proposen alternatives creïbles, és gairebé un esforç tant titànic com utòpic.
És inevitable, tindrem o no noves eleccions autonòmiques, plebiscitàries o no, una consulta referèndum constitucional o no, però el que si serà inqüestionable, és que tornarem a mesurar les forces partidistes si anem pel camí que pretenen els de les CUP.
Si anem a noves eleccions autonòmiques voldrà dir, o que Junts pel Si s’ha trencat, o que les CUP han fet saltar pels aires l’acord de Governabilitat i transició.
Si anem a unes eleccions plebiscitàries, voldrà dir que Junts pel Si i les CUP s’hauran posat d’acord per substituir un referèndum il·legal per unes eleccions autonòmiques per aconseguir un nou mandat popular per proclamar la independència si és guanyes amb vots i escons. Aquest havia de ser l’escenari que retiradament va reclamar Artur Mas i que ERC i les CUP van boicotejar. Nomes una diferencia, ahir era per acabar el procés amb un full de ruta i ara serien per PROCLAMAR LA INDEPENDÈNCIA SENSE MÉS PREÀMBULS. Aquest escenari a dia d’avui, i de moment, és una quimera.
Tornant a un hipotètic trencament del full de ruta actual, la societat civil tornarà a tenir un paper decisiu. El fracàs partidista ho farà necessari i indispensable. Que és el que no és podrà fer, esguerrar-la.
La ANC i ERC van treballar pel vot transversal el 27 S del 2015, si. Van demanar el vot per la independència i per un full de ruta clar, si. L’error va ser demanar-lo indistintament per Junts pel Si o per les CUP. Només Artur Mas va advertir-nos de que no era el mateix votar a Junts pel Si que a les CUP i si l’escenari fos de trencament entre Junts pel Si i les CUP, certament no desitjat, només els que practiquin la unitat política per la independència hauran de ser els beneits per la societat civil.
RSS Feed
