Blog Archives

VIST DES DE FORA.

28/9/2016

Pedro Sánchez ho té pelut. En el post anterior ja dèiem que és un “cadàver” polític. Fins i tot si aquest dissabte s’imposessin les seves tesis al si del Comitè Federal. Mantenir el NO a Rajoy i PP, amb arguments polítics és la seva màxima. Llàstima, que no concreti més, perquè fer.

Si perd, i dimiteix, és indubtable que el substitut/a o gestora, donaran via a l’investidura de Rajoy. Mala peça al teler pel PSOE, però també pels de Unidos Podemos. El toc d’atenció a Euskadi i Galicia els hauria de situar en un procés reflexiu de gran abast. No defensar al Pedro Sánchez en la seva croada contra el PP i Rajoy, segur els situarà en una posició, si més no, molt complicada d’explicar.

El que és increïble és que siguin el president d’Extremadura, Castilla la Mancha i Aragó que governen gracies a Podemos, i els jubilats Felipe i Corcuera, els més virulents contra Pedro Sánchez i a favor d’investir Rajoy. Són els que rebutgen qualsevol pacte amb Podemos per governar Espanya.

No, ha fer un govern pel canvi, amb Unidos Podemos, ERC, PDC, PNB, però si a permetre que la corrupció del PP governi. Aquesta és la posició de la baronia pesoista i els gerros. Posició mai contrastada per la militància i contraria al que un Comitè Federal va aprovar.

La misèria del sector favorable al PP és inaudita, fins i tot són partidaris de pressionar al Pedro Sánchez perquè desobeeixi al CF. Pedro Sánchez ho té clar, NO al Rajoy i intentar un acord per governar. Mantenir-se i intentar-ho vol dir necessariament un Comitè Federal que aprovi el que ara proposa, i tal com van les coses mediàticament sembla del tot improbable.

Mentrestant els de Podemos, que callen com a putes, comencen a veure que el sorpasso total és possible. No pels seus mèrits politics, sinó pels demèrits del PSOE. De fet i ja ho varem dir fa temps, la marca PSOE, tot i centenària, és una marca amortitzada i amb vies d’extinció. El més normal és que del PSOE a Podemos, hagués existit una transició pactada amb claredat ideològica i amb projecte polític d’Estat ajustat als nous temps.

Les pedres que el PSOE du a la motxilla són de pes i els que ara defensen fer president al Rajoy, són els que defensen com Franco la Espanya una i l’espanyol com únic referent i tapar-se les corrupteles antigues i modernes. PSOE i PP són part del mateix i per molt que Pedro Sánchez intenti ser diferent i defensar la seva legitimitat com home d’esquerres, el que no pot ni podrà és canviar el partit. Són masses els deutes i els privilegis. Pedro Sánchez morirà matant, cert. Els seus contrincants de files també. El resultat a mig termini és la defunció d’un partit que al 1978 va trair als republicans i a totes les víctimes del franquisme.

Quan és defensa una transició del traga-la. Quan s’admet als borbons com successors del franquisme. Quan és permet que l’herència franquista i falangista no passi comptes del seu passat. Quan s’ha permès que la corrupció formi part de l’historia pròpia. Quan s’ha abandonat i desterrat tot allò que sempre han estat els valor republicans. Quan s’ha abdicat a fer de l’Estat espanyol un República federal hi ho confederal. Quan aquest cúmul de coses han succeït i en cap moment s’ha proposat esmenar res, estava cantat que el PSOE i les seves contradiccions signarien el principi de la seva fi. Podemos són els seus enterradors.

0 Comments

I CAIN VA SER VERB.

26/9/2016

0 Comments

Pedro Sánchez s’ha suïcidat políticament. Ha estat però un suïcidi per capítols i algun d’ells induït. El primer capítol va esdevenir quan el “seu” Comitè Federal va aprovar que amb als de Podemos i els independentistes no podia anar a una investidura i menys governar. D’aquí el bastiment d’un fracàs anunciat.

L’enemic no està en “la casa del pueblo”, l’enemic és institucional i abonat a les portes giratòries. Les pressions per fer President al Rajoy i deixar governar al PP, partit amb una bacanal de corrupció, a esdevingut la constant d’uns quan gerros xinesos falsos i la baronia socialista defensora de la unitat franquista i la seva monarquia. La resta de pressions han existit per la feblesa d’un lideratge gairebé qüestionat des de el seu inici.

Rajoy va rebutjar en primeres la seva investidura. perquè sempre va tenir clar que Pedro Sánchez fracassaria. El PP mai li donaria la seva abstenció, cosa que si demana ara al PSOE. Els números donaven. Pedro Sánchez podia haver estat investit. 130 diputats a favor, PSOE + C’s i l’abstenció del PP ho feia possible. Podemos no ho hagués pogut evitar.

Pedro Sánchez és víctima d’una triada diabòlica. El PP, Unidos Podemos i uns quans militants del PSOE que mai han tingut necessitat del INEM.

Del PP res diferent és pot esperar, la seva estratègia és continuar al poder com sigui. El PP i tot el seu entorn, s’estan jugant la supervivència política, malgrat els resultats electorals diguin el contrari. La seva mort política o no, dependrà de l’acció o inacció de les esquerres espanyoles i tot sembla indicar que una part està més pendent d’obtenir el premi de l’hegemonia que de canviar la seva Espanya.

Pedro Sánchez no se’n sortirà, ni amb unes noves primàries ni amb un Congrés extraordinari. Podria vèncer al PP. Una bona estratègia i un partit unit ho farien possible. La corrupció, la mala gestió i unes lleis antisocials són per qualsevol polític unes eines perfectes per guanyar i destruir a l’adversari. El problema de Pedro Sánchez però, és que no va entendre que ja no estàvem al 1978. Uns canvis socials i generacionals amb una crisis econòmica inclosa, no assumir que mai ha controlat el partit i no detectar que els temps estan canviant arreu de l’Estat espanyol, són motius perquè plegui sense més.

Pedro Sánchez, dèiem és un cadàver polític, nosaltres però som un xic més agosarats, creiem que el PSOE també. Podemos, ara Unidos Podemos han vingut per quedar-se i són els únics que des de una visió progressista l’han encertat. Cal resoldre la confrontació territorial i fer-ho posant les urnes és la millor forma. I afegeixen la lluita contra la corrupció implacable.

El PSOE, malgrat la seva militància, el PP i C’s, són els de la transició. Són els immobilistes. Són els de fem-ho, però perquè tot continuï igual. Pedro Sánchez ni pot ni te les condicions per canviar res i quan la proposta política d’un s’aproxima a la del adversari polític, sempre és el principi d’un final que sempre arriba.

Per cert, a nosaltres ens és igual qui governa a Espanya, ens és igual si les esquerres van a una o no, ens és igual si el President serà Rajoy o el Pablo Iglesias, perquè nosaltres els catalans i els que no ho són tant, anem fen via i tot indica que aquest cop si que ens en sortirem.

0 Comments

#NOVULLSERESPANYOL

26/9/2016

0 Comments

És un hastasg que faig servir al tuiter. Fer-ho m’ha reportat critiques, indiferència i fins i tot aplaudiments. No vull ser espanyol, és la meva expressió democràtica per dir-los que en el meu mon familiar, ser espanyol, mai va ser un concepte acceptat. És per això i preveient que més aviat que tard serem independents d’Espanya, el que avui faig és refermar-me amb el que crec, penso i practico.

No vull ser castellà, ni gallec ni basc i com no espanyol. La meva pàtria és única, Catalunya. Ser patriota en cap cas vol dir deixar de ser solidari i demòcrata internacionalista. Vol dir que els meus sentiments vers la resta de pobles, només és sempre amigable, i solidari si el moment ho requereix.

Sembla que el resultat de les eleccions a Galicia i Euskadi, no fa res més que certificar el perquè del no voler ser espanyol. A Galicia guanya el partit més corrupte entre els corruptes que habiten a Espanya. El partit d’arrel franquista que no ha condemnat el franquisme i que no ho farà mai. A Euskadi han guanyat els que gairebé ho decideixen tot i reclamen molt solidàriament compartir sobirania amb Espanya. Són els que sense dir-ho obertament volen ser basco – espanyols, això si, sempre mantenint els seus privilegis. Si fossin Estat independent seria el normal, però dins d’Espanya només és pot defensar si al mateix temps s’és solidari i és reclama que la resta gaudeixin del mateix.

A Galicia i Euskadi han guanyat els espanyols, punt. Uns des de el neo franquisme modern i els altres des de l’espanyolitat amagada dins d’uns drets històrics que poden ser justos, però insolidaris amb Catalunya i la resta.

Galicia i Euskadi és la mostra del tot igual perquè res no canviï. Fins i tot l’Urqullu té la gosadia de dir-nos als catalans el que hem i no em de fer. Uns i altres tenen clar que amb una Catalunya independent ni Concert Econòmic, ni manteniment de l’autonomia.

Són però els de Ciutadans els que ens mostren la crua realitat. Ells tant espanyols, tant solidaris, tant en contra de les Diputacions, tant en contra del Concert Econòmic i tant a favor de la igualtat total els que han rebut de valent. Espanya és un bluf. Els seus patriotes només defensen els seus interessos i l’estatu quo. La seva guerra privada per unificar, per construir més Espanya i per fer-nos a tots espanyols a fracassat. L’èxit de l’Espanya borbònica, centralista i jacobina, només sobreviu per la força de la por i una corrupció contrastada i generalitzada arreu d’Espanya.

És per tot això, i per totes i cada de les afrontes que rebem els catalans que mai podré ser espanyol. Si els espanyols, que mai podran ser altra cosa, persisteixen i no pensen que la raó la tenen els pobles, no només van directes a la seva autodestrucció, més d’hora que tard, també van directes a la seva auto aniquilació.

Els que volem no ser espanyols hi ho diem sense embuts, som de moment minoria. Els partits independentistes ho diuen a la seva manera. Ara però, comença el ball de gala. Volem la independència per decidir-ho tot i molts dels que la volem, la volem també per deixar de ser espanyols. Dir-ho obertament comença ha ser hora i els que vulguin ser espanyols d’una Espanya corrupta i insostenible, allà ells.

0 Comments

NOSALTRES NO HO HAURÍEM ESCRIT MILLOR. GRÀCIES DEDEU.

25/9/2016

0 Comments

La nostàlgia és la disfressa predilecta dels impostors, el refugi favorit de la covardia. Per això cal llegir i admirar manta vegada el pregó de Pérez Andújar, el nostre carcoprogre oficial de veu aflautada, per comprovar fins a quin punt pot ser perversa la melangia dels ploraners i numantina la resistència de qui només ha gaudit passejant la mare pels barris de Barcelona quan les voreres transpiraven espanyolisme. Perquè aquesta és l’única moral dels culturetes esquerrans que encara avui sospiren i es justifiquen recordant aquella ciutat dels prodigis de quan eren jovenets pretesament alternatius i radicals, protagonistes d’una cultura que va intentar desterrar el franquisme mentre el dictador se’ls moria al llit confortablement intubat. Entenc perfectament que la nostra hiperalcaldessa se senti còmoda amb aquesta revolució aparent que no canvia res de fonamental.

Pérez Andújar va entusiasmar el Saló de Cent amb la seva particular Viquipèdia de la Barcelona colonitzada. No se’n va deixar ni una, pobret Leporello: dels quioscos curulls de còmics, passant per Manolo Escobar, Cervantes, el punk i suposo que el límit de caràcters va fer caure de la llista Carmen Amaya i Makinavaja. Així és la ciutat de Pérez Andújar, la dels obrers que es guarien del postfranquisme llegint novel·la rosa, melodrames i vinyetes que la cultura dominant païa sense despentinar-se. Aquest és el món del carcoprogre que troba a faltar el dictador perquè li animava la revolta, que enyora secretament els temps en què et podies entendre molt rebé amb els catalanoparlants perquè Franco els estomacava: “Cuando yo me crié no había conflicto entre las lenguas, había entendimiento, cada uno hablaba en el idioma que le parecía”. Fot-li fort, xato.

Els barcelonins hauríem d’aplaudir el pregó d’un intel·lectual que encara disfressa l’aniquilació de la cultura catalana amb el tuf de la crònica sentimental. Els barcelonins hauríem de celebrar nit i dia un sermó amb l’objectiu d’intentar oficialitzar una cultura de barri sense Rodoreda, Bauçà, Marçal i Brossa, no fos cas que haguéssim de parlar sobre la subordinació de la llengua catalana a l’espanyol, que és cosa de pagesos i de nacionalistes poc viatjats. Escric que l’hauríem de celebrar perquè la impostura cada dia és més clara, perquè la mandanga ja triga molt menys a regalar-nos el tuf, perquè la trampa d’elogiar l’amanida imprecisa de la cultura popular per fer oblidar els anys de submissió del catalanisme ja no se l’empassa ni una sola ànima en pena. Cal agrair a Pérez Andújar i Colau que ens hagin servit la tifa en tota la seva esplendor, revestida de cintes i d’espelmes.

Quan l’espanyolisme es posa nostàlgic, l’independentisme acostuma a contrarestar-lo amb moral perdedora d’aplec. Així s’explica un pregó contestatari de vergonya aliena, amb un protagonista que amagava el discurs disfressant-se i un públic de botifarrada que feia venir ganes de fer-se espanyol i monàrquic. Afortunadament, avui podem vèncer la nostàlgia i la xaronada amb la nostra extraordinària intolerància, intolerància igualment repartida contra els farsants i els bufons de la cort, intolerància preciosa, bellíssima i fins i tot coqueta, contra la tramoia dels carcoprogres i el fricandó dels defensors de la terra. Jo avui canto i crido aquesta extraordinària intolerància i et dic –Pérez Andújar– que sóc l’aiatol·là que ha nascut per despullar el falset de la teva prosa i la fatxenderia insuportable de la teva llista putrefacta de greuges. Un altre carcoprogre.

Quin regal de la civilització és poder viure sense la mare tolerància i la filla covardia. Quin signe de país normal és poder dir-te, Pérez Andújar, que facis el fotut favor de no fer-me perdre més el temps i que us n’aneu a passeig tu i la teva llista espanyola de ressentiments.

0 Comments

UNES TERCERES ELECCIONS ESPANYOLES PER GUANYAR.

23/9/2016

1 Comment

Estratègies i tacticismes són la font acomodada a la ideologia per guanyar com partit. Són però els grans estadistes els que tenen la particularitat de passar-se per l’engonal els dos mots. L’estratègia hi ho tacticisme partidista, serveix pel que serveix. Per revolucionar, per canviar-ho gairebé tot, segur que no. És més, i deixant clar que els partits són eines d’equilibri social en democràcia, les estratègies i tacticismes de curta volada només serveixen per eixamplar militància i de tant en tant votants.

Som on som i gairebé tot el que té a veure amb el procés, hauria de ser expressat amb total claredat. Sense eufemismes, sense tacticismes partidistes i només amb l’estratègia definitiva per la VICTORIA.

Hem perdut dues ocasions d’or, el 20D i el 26J, per demostrar que socialment a Catalunya, els del dret a decidir, autodeterminació i per la independència llencéssim un missatge clar per tothom. No guanyar ni amb diputats per partit ni amb vots, sempre serà utilitzat a la contra. “El procés és desinfla”. “El trencament és evident”. “La fractura social és tangible”. L’enemic, poderós fa temps que sap que anem de debò. Potser som nosaltres els que encara dubtem.

És més que provable que tornem a tenir un altra oportunitat per clavar-la, si és que finalment Espanya té terceres eleccions, i seriem imbecils i culpables de no aprofitar-ho. La via Claver ha quedat demostrat que ara no serveix, el seu moment va ser el del 20D.

Aprofitar-ho. Treure’n redits politics de país. Guanyar en autoestima. Practicar la unitat fins la proclamació de la independència, és possible i necessari.

El silenci de ERC i el PDC davant les més que provables terceres eleccions espanyoles, no ens beneficia en res. El PP i el PSOE mai comptaran amb els partits independentistes per governar Espanya. Ni ERC, ni el PDC compten per res que no sigui per cobrar la soldada i extres.

ERC i el PDC no poden tornar a proposar anar a les eleccions espanyoles en termes partidistes. La resta d’independentistes els hi hem de fer arribar amb nitidesa, que aquest cop no i d’arguments en tenim.

En política dir el que vols fer en termes futurs, és agosarat. Malgrat tot ara mateix i havent deixat clar que l’objectiu és proclamar la independència, hem de córrer alguns riscos. Per exemple, dir i explicar que s’estan mantenint converses serioses per bastir una candidatura de País per les properes eleccions espanyoles, amb un programa polític de base “referendaria i plebiscitària”.

Tindria dos efectes immediats. El primer, s’obligaria a enllestir el debat per unes investidures fallides, obligant al PSOE a definir-se del tot. El segon i més important, creiem, seria, que utilitzant un mitja legal, com són unes eleccions espanyoles, “convertir-les” amb el referèndum que mai pactarem.

Ho sabem, no seria un referèndum pur, però si guanyem amb Diputats i amb vots a Catalunya, circumscripció única segons la llei electoral espanyola, llençaríem un missatge tant potent com definitiu a Europa i al mon.

És hora que els que lideren ara el procés s’avancin. Que demostrin que han tornat a escoltar el clam multitudinari de la unitat i independència. Que aparquin estratègies i tacticismes partidistes. Segur que per guanyar hauríem de fer l’esforç equiparable als que fem els 11 de Setembre.

La Victoria ha de tenir preu, segur. Qui pensi que guanyarem sense arriscar, sense fins i tot perdre posicions en el ranking partidista, sense “immolar-se políticament” i judicialment com estan fent en Mas, Ortega, Rigau i Homs, voldrà dir moltes coses i cap que motivi i ens prepari pel que segur l’Estat espanyol ens oferirà i segur que molt aviat.

1 Comment

TERCERES ELECCIONS ESPANYOLES PER SENTENCIAR.

22/9/2016

1 Comment

Els espanyols no s’han sortiran. El PP té tantes pedres a la motxilla que no fa viable que el PSOE que en té menys, permeti que Rajoy torni a governar. Els de ciutadans, i com ha quedat comprovat, no serveixen ni per investir al Pedro Sánchez ni al Rajoy, la qual cosa fa previsible que a les properes eleccions desapareixin. El test el tindran a les eleccions d’Euskadi i Galicia.

Si anem a terceres eleccions, tots i diem tots els partits unionistes patiran. El PP perquè ja tenen clar que ni totes les accions maquilladores no els ha permès una investidura per governar, i Rajoy per les seves complicitats amb la corrupció tindria els dies comptats.

A can PSOE, podríem dir el mateix respecte d’en Pedro Sánchez. Les seves opcions per fer govern i evitar noves eleccions, és preveuen inviables. Només un gir del seu Comitè Federal, de moment impensable, podria sense comptar amb Ciutadans i si amb els independentistes i nacionalistes perifèrics, més un paper més conciliador de Unidos Podemos, cosa de moment molt complexa fer-ho possible.

Si finalment Espanya, força previsible, entra en un nou període electoral, Catalunya i els independentistes han de respondre amb una sola veu. PDC, ERC, CUP, D per C, SI, Reagrupament, Sumate, Estat Català, MES, PSAN, ANC, Òmnium, AMI, han de proposar una candidatura de país.

Ara tenim 17 diputats independentistes sense fissures, 18 diputats estrictament unionistes i 12 que abonen per un referèndum pactat impossible, que de moment no volen situar-se en cap canto.

Podem canviar aquest resultat. Necessitem canviar aquest resultat. Necessitem que la ciutadania tingui clar que la seva veu és respectada pels polítics. Fer-ho a més d’enviar un missatge clar internacional, farà inevitable que Espanya no pugui fer govern sense comptar amb el diputats independentistes.

Guanyar amb nombro de diputats i vots a Catalunya en unes eleccions espanyoles amb un programa netament per la independència, vindria a ser equivalent a un Referèndum que mai pactarem a Espanya.

Catalunya té per llei, dret a 47 Diputats, però ara, només 17 representen i lluiten a favor del Parlament. Govern de Catalunya i independència. La resta ho fan, i diuen alguns que amb fraternitat, per Espanya. Faves comptades 30 diputats contra la independència i 17 a favor. Revertir-ho és cabdal. Per el que vol dir en termes de país i en termes internacionals a favor del procés.

Si hem estat capaços de guanyar al 27 S, vol dir que ho podem tornar a fer. Fer-ho només depèn d’una voluntat política patriòtica. Ara a més tenim si cal els darrers motius per fer-ho i la injustícia espanyola ens està ajudant. Homs primer i després Mas, Ortega i Rigau mereixen un recolzament patriòtic i aquest passa per guanyar les properes eleccions espanyoles i per majoria absoluta a Catalunya.

Esperem que els nostres líders estiguin a l’alçada del moment i aparquin el partidisme per després de la independència.

1 Comment

NO SERÀ FÀCIL VA DIR-NOS EL PRESIDENT MAS.

21/9/2016

0 Comments

Espanya, perquè d’això és tracta d’una Espanya gran i lliure, a pervertit la justícia. El dret a ser innocent fins que no és demostri el contrari és al cubell de les escombraries. Bé, per ser més exactes només s’han fa bandera quan l’afectat protesta, tot i que ha estat el mateix el que ja a condemnat quan d’altres és tracta.

Un informe sorgit des de les clavegueres del ministeri de l’interior comandat pel Fernández Diaz i publicat pels diaris unionistes en plena campanya electoral, dient que el President Mas era un corrupte, amb diners a Liechtenstein i un 3 % afegit, va fer que CiU perdés 12 diputats.

Un altra informe amb les mateixes característiques, aquest cop dirigit a l’Alcalde Xavier Trias, i també en plena campanya electoral, va suposar que perdés 4 regidors i l’Alcaldia.

De l’Estat espanyol i l’entramat que el sustenta, podem esperar l’inimaginable. Les converses entre el ministre Fernández Diaz i el director de l’oficina antifrau i pagar amb diners reservats a confidents per documentació falsa, és un tast del que són capaços.

Tot i així, el que preocupa, és la brama i persecució gairebé general contra CDC, ara PDC i dema ja ho veurem.

Que ERC utilitzes la corrupció com arma electoral sustentada amb la informació del govern del PP i els mitjans de comunicació al 2012, ens va preocupar, però atès que CDC, encara CiU, no proclamava la seva lluita per la independència, varem denunciar-ho amb la boca petita.

El que va passar amb el Xavier Trias, va ser més preocupant i ara em paguem les mal i fetes. No va guanyar la Colau, va ser el ministeri de l’Interior qui va fer possible que perdés en Trias. Les clavegueres sempre ho van tenir clar, una Barcelona conduïda pels independentistes equivalia a una major internacionalització del procés i del seu èxit, Barcelona ho val.

Millor uns activistes esquerranosos espanyols que uns independentistes encara que tebis. La manca de visió de tots el independentistes, ara ho paguem. Barcelona no forma part del AMI i mentrestant la Colau sigui Alcaldessa no hi serà mai, a més d’una confrontació política que ja patim.

Tothom persegueix als convergents o ex convergents, tant s’ha val. L’Estat, la justícia espanyola, les clavegueres, l’esquerra catalana i espanyola, els partits unionistes, les associacions ciutadanes unionistes, i les raons publiques i publicades, no són perquè han canviat els seus objectius politics, no, se’ls persegueix bàsicament per una corrupció general de moment no demostrada i per unes retallades imposades.

Tant s’ha val si de moment no tenim cap sentencia condemnatòria que certifiqui que el “clan Pujol” és corrupte. La sentencia ja fa estona que està dictada. Tant s’ha val que Fernández Diaz s’inventi proves i acusi sense fonament al Mas i en Trias, també han estat condemnats. El silenci públic dels que van utilitzar les falsedats per guanyar a les urnes ho diu tot. L’estratègia compartida per la dreta espanyola i l’esquerra espanyola, és, sense dubtes, destruir l’espai polític i social que representa CDC i també el de Junts pel Si.

No registrar el PDC forma part de l’estratègia eliminatòria, i alguns com els de Demòcrates per Catalunya i ara l’Ernest Maragall, l’avalen.

Alguns demanen que la Colau demani disculpes en Trias, nosaltres demanem que l’Oriol Junqueras ho faci amb el President Mas.

No serà fàcil, segur. De fet nosaltres els independentistes i solets ho poden enviar tot a “can pistraus”. Separats a les eleccions municipals a Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida. Separats a les eleccions Europees. Separats a les eleccions Espanyoles. Units i per una vegada a les de Catalunya i d’aquella manera tant barroera, que uns permeten liquidar un dels actius polítics més importants del procés.

La independència de Catalunya mai serà possible des de unes arrels estrictament ideològiques. O la fem i construïm entre tots, o deixem-ho corra fins que no tinguem lideratges nous i una unitat garantida.

Sembla que la gent de ERC, no saben com és va fundar el partit que amb només tres mesos abans de les eleccions municipals del 14 d’Abril del 1931 van guanyar. Farien be en estudiar-ho i treure’n alguna lliçó.

Anar a una és possible si Catalunya està per davant del partit. Als convergents se’ls pot criticar per moltes coses, però per inactivitat política, per adequar-se a la nova realitat social, per uns objectius de país clars, no, i per demanar la unitat política estratègica tampoc.

No serà fàcil, però si no parem de fer-nos trets als peus, no només serà difícil, sinó que potser fins i tot impossible.

Ens hem manifestat cívicament, pacíficament i democràticament centenars de milers de catalans. Hem demanat als polítics conduir-nos a la independència, i la unitat com eina fonamental per aconseguir-ho i encara a dia d’avui alguns prefereixen el partit. Trair l’esperit i el clam dels catalans seria un fracàs. La manca d’unitat a més de fer-ho difícil ens pot fer dur a un atzucac que Espanya utilitzaria sense misericòrdia. Que tothom em prengui bona nota. El 28 de setembre tenim una oportunitat que pot ser única, seria bó aprofitar-la.

0 Comments

LA LLEI NO ENS FA SER DEMÒCRATES.

20/9/2016

0 Comments

Franco no només va ser un militar colpista i genocida, va ser qui va fer possible una dictadura que el temps i Estats van "legitimar".

Si, la dictadura franquista va ser legitimada, primer pels Estats Units d’Amèrica i després pels seus aliats. L’Alemanya nazi i la Itàlia feixista ja ho van fer al 39.

Tothom, juristes inclosos, sap que la legitimitat franquista mai va venir d’unes eleccions, Franco les va prohibir. La seva legitimitat va ser militar mai democràtica.

Franco va instaurar el dret únic de base filo feixista i falangista, amb el vist i plau de la Església Catòlica Apostòlica i Romànica. Tècnicament el període instaurat per Franco era una dictadura. Aquesta dictadura va dictar les seves lleis i la seva justícia. La justícia va ser impartida indistintament i segons convenia per la jurisdicció militar i la social.

Franco tenia l’Estat, les institucions i la llei per legitimar-se, i això mai va suposar que Franco fos un demòcrata o que la resta practiquessin la democràcia. De fet la dictadura sempre va funcionar amb absència total de democràcia. La seva legitimitat no va venir de la democràcia, va venir per interessos geoestratègics internacionals i una repressió institucionalitzada.

La gran esventada transició del 78 va acabar legitimant la dictadura franquista. Restauració per desitj exprés de Franco dels Borbons. Criminalització la República i símbols. Continuïtat de la bandera borbònica franquista, tot i que sense pollastre. Mateixa justícia i jutges i continuïtat de la legalitat judicial franquista. Una Constitució que consagra l’Exèrcit com garant final de la unitat d’Espanya i unes concessions regionals per repartir les cadires del futur.

Una fundació, la de Francisco Franco, un mausoleu el del Valle de los Caidos i la legalitat de partits falangistes i franquistes, ho explica tot. Impensable que a Alemanya el partit nazi de Hitler fos legal. Impensable que el fascio de Mussolini sigui legal a Itàlia. A Espanya si. L’objectiu és prou evident, declarar Franco i el seu regim com un regim demòcrata i de pas legitimar el franquisme i la transició.

Que la “justícia” espanyola jutgi avui al Francesc Homs per posar les urnes, demà al President Mas, Ortega i Rigau, vol i te la intencionalitat franquista, avui de moment sense violència, de dir-nos als independentistes que el conflicte entre Catalunya i Espanya mai serà polític, serà constitucional i jurídic. L’argument final i únic és que la llei diu que la sobirania reconeguda és l’espanyola i només els espanyols tenen drets, els pobles no.

És obvi que legitimitats i lleis no fabriquen demòcrates. Els demòcrates són els que sense compartir accepten les discrepàncies i accepten l’examen de les urnes. L’ex primer ministre angles Cameron, ho va expressar prou be quan va acceptar el referèndum a Escòcia, abans que ser un bon patriota soc un demòcrata.

Amb una situació de pau, és pot defensar i parlar de tot. Deien els espanyols. Avui tornem a comprovar que no. L’estat espanyol no només no vol que defensem la independència, sinó que utilitza tots els mitjans legals i il·legals al seu abast per combatre-la.

L’ofensiva judicial, presumptament legal de l’Estat espanyol contra l’ independentisme, només té una resposta política, la unilateralitat. Ni Homs, ni Mas, ni Ortega ni Rigau guanyaran els judicis. La justícia espanyola pot jutjar un corrupte espanyol, condemnar-lo i amnistiar-lo. Amb els independentistes l’únic que tindrem és condemna i escarments sobre tot perquè la llei espanyola i els seus aplicadors són lluny del que vol dir i ser un demòcrata.

0 Comments

CLAR I CATALÀ; OBJECTIU ABATRE L'INDEPENDENTISME.

19/9/2016

0 Comments

Miquel Iceta és creu el millor per liderar els socialistes a Catalunya i segur que hores d’ara si. El millor per combatre als independentistes i segur que deu pensar el millor per ballar unes lambades festives encara que la cosa no la tenim per ballar.

Cap proposta política de futur que no sigui més Espanya amb uns retocs tant imperceptibles com irrellevants. Una proposta federalista aprovada pel PSOE a Granada, per que res canvií i tot funcioni igual.

Iceta té contrincant per liderar el socialisme a Catalunya. Núria Parlon. A banda dels suports, tots dos fan valer les seves posicions per guanyar la direcció orgànica i política del psc-PSOE.
El que digui Núria Parlon, de moment entra en l’àmbit de les suposicions i propòsits. Miquel Iceta com que de moment és líder, el que diu si que té una rellevància digna de ser analitzada, escrutada i digerida.

És provable que el que va dir, segur que per fer més forat en la militància pseoista, va estar mesurat i responia en deixar clar que l’estratègia del PSC, és la mateixa que la del PSOE. No a un referèndum, ni pactat, i no a la independència de Catalunya.

La novetat esdevé quan l’Iceta, és declara com el consseguidor pràctic per derrotar als independentistes. Objectiu polític; “derrotar el projecte independentista sense presentar cap altra proposta que no sigui més Espanya”.

Miquel Iceta, fins i tot, veuria be que el PSOE, sense Rajoy, deixes governar al PP. La corrupció estructural i sistèmica del PP, els quatre anys de corró del PP amb les seves lleis, el ministre Fernández Diaz, la judicialització de la política, el nos hemos cargado la sanidad, el Catalunya no és una nació, el no al català a Europa, el no pràctic al corredor del Mediterrani, el no a les lleis socials aprovades pel Parlament, el no al dret de qualsevol poble a decidir el seu futur, és veu que no són raons per actuar amb sentit democràtic abans que el d’Estat.

Ras i curt, Miquel Iceta, vol liderar amb la senyera antiindependentista. Vaja per combatre, eliminar, no sabem si exterminar, el que 72 diputats catalans representen.

Tothom ho entén. Si vols governar, només ho pots fer si tens recursos. Per contra la solidaritat pot ser lliure o imposada, i ara mateix ni ens governem més enllà del que permet Madrid ni triem la solidaritat i l’únic que sembla preocupar al Miquel Iceta és com acabar amb l’independentisme i els independentistes. Una proposta de futur minsa i miserable per un polític de la talla d’en Miquel Iceta. Llàstima.

0 Comments

QUIM ARRUFAT NÚRIA GIBERT, NECESSITEN MÉS RAONS.

18/9/2016

0 Comments

Catalunya ara mateix no pot fer una DUI (Declaració d’independència) perquè necessitem algun fet que ho legitimi. Diuen en una entrevista a El Punt Avui del 18 de Setembre del 2016 Quim Arrufat i Núria Gibert portaveus del nou secretariat de les CUP.

Afegeixen; “A de passar alguna cosa que justifiqui davant de tothom que tenim tot el dret a fer la DUI”. De moment el que no diuen, quina és la cosa que hauria de passar. Tampoc sabem si amb presó o accions militars ni hauria prou.

De fet del que més en tenim són raons i si el 27 de Setembre del 2015 no és va proclamar la independència és per la senzilla raó de que els de les CUP és van arrenglerar a les tesis unionistes d’un plebiscit referendari que mai va ser.

No Quim, no Núria, de raons ens en sobren. 1714, Decrets de Nova Planta, dictadures, cops d’Estat, incompliments pressupostaris, persecució de la llengua i historia, prohibició i persecució del català ahir i avui fora i dins de Catalunya, repressió i persecució durant el franquisme, i el fet més greu, un Tribunal espanyol confirma el que diu la Constitució espanyola, un sol poble i una sola nació, Espanya. Els catalans i Catalunya com sempre una “región y un folklore bonito”.

Rodalies RENFE-ADIF, transports, corredor del Mediterrani, Autopistes de peatge, lleis socials rebutjades per Espanya, llei de costes, llei d`horaris comercials, duanes, lluita antiterrorista, ports i aeroports, llei hipotecaria, control de la despesa i endeutament, beques d’estudiants, 0,7 per les ONG’s, i, .......moltes més raons per fer, no una DUI, tot el que convingui per marxar d’un Estat que mai ens ha volgut com catalans.

El 27 S, van ser unes eleccions autonòmiques. No era un referèndum. Malgrat tot, el President Mas ja ho va dir; “Si guanyem amb escons be, però si guanyem amb vots millor, els enemics no perdran ni un minut en dir que hem perdut”. Així va ser i fins a dia d’avui unionistes, federalistes i els del referèndum acordat, ens ho recorden i refreguen. Si Nuria, si Quim, el 27 de Setembre teníem la legitimitat de 72 diputats per fer una DUI, el que va passar és que 10 diputats de les CUP van decidir que el fet de guanyar unes eleccions en termes independentistes, amb majoria absoluta, i amb un mandat per proclamar la independència, no era prou motivació extra. Increïble però cert.

La majoria parlamentaria no és suficient. Diuen la Núria i en Quim. També diuen que tot i compartir espais amb els de ICV, un pacte amb l’Estat espanyol és inviable. Això si, sembla que la majoria parlamentaria serveix per desobeir, fer lleis per desconnectar, per crear situacions com la de la Presidenta Carme Forcadell i no per declarar la Independència que és l’únic que va quedar clar que volia la ciutadania majoritàriament i que va legitimar a les eleccions autonòmiques a diputats pel Parlament de Catalunya.

Varem preguntar el 9N. Varem tornar a preguntar el 27S. Tornar a preguntar amb un RUI que en cap cas seria pactat i amb els mal de cap que vindrien, millor que proclamem la independència i acabem la feina d’una vegada. La resta marejar una perdiu, que hores d’ara ni ella sap on és.

0 Comments

<<Previous

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

April 2023
March 2023
February 2023
January 2023
December 2022
November 2022
October 2022
September 2022
August 2022
July 2022
June 2022
May 2022
April 2022
March 2022
February 2022
January 2022
December 2021
November 2021
October 2021
September 2021
August 2021
July 2021
June 2021
May 2021
April 2021
March 2021
February 2021
January 2021
December 2020
November 2020
October 2020
September 2020
August 2020
July 2020
June 2020
May 2020
April 2020
March 2020
February 2020
January 2020
December 2019
November 2019
October 2019
September 2019
August 2019
July 2019
June 2019
May 2019
April 2019
March 2019
February 2019
January 2019
December 2018
November 2018
October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili