ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

13 ANYS D'UN 3% I ENCARA BUSQUEN.

29/8/2015

0 Comments

 
Picture


Durant el primer tripartit (psc-PSOE + ERC + ICV), el 3 % és va instaurar com eina de desgast política contra CDC, mai contra UDC. Pasqual Maragall President de la Generalitat i “socialista universal”, del primer tripartit, 2002, en va tenir l’honor de ser l’iniciador. Va ser-ne l’acusador i al mateix temps el retirador. S’iniciava l’atac definitiu per impedir que CiU tornes a governar.

El segon tripartit (psc-PSOE + ERC + ICV), malgrat la destitució dels Consellers de ERC al primer, és va consumar per vergonya dels de ERC un nou govern “d’esquerres” i autonomista. La puresa ideològica i el ferum d’una presumpta corrupció va fer possible un nou pacte espanyol amb l’objectiu d’impedir que CiU, que havent guanyat les eleccions governessin. ERC ho pagaria, i ben car a les properes eleccions passant de 21 diputats a 10.

Mentrestant els de CiU és mantenien dins de l’ordre constitucional, les acusacions de corrupteles, mai van ser utilitzades. Els acords de governabilitat de l’Estat espanyol, ho perdonaven, i fins i tot les lleis mai van exigir transparència.

Tot comença amb una sentencia del TC espanyol que sentencia que els catalans no som un poble i sobre tot que no tenim dret a decidir res que no vulguin els de Madrid.

Les eleccions autonòmiques del 2012, Espanya ens va mostrar i sense cap mena d’escrúpols, del que són capaços. Un dossier escampat des de la UDEF, Ministeri de l’interior espanyol, durant la campanya electoral, dient que el President Mas tenia diners a l’estranger, confirmava que la proposta del President reclamant el Dret a Decidir, dret a l’Autodeterminació, era la fi de l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol, i d’aquí l’estratègia del PP, PSOE, Ciutadans i Podemos per evitar-ho.

L’experiència de dos tripartits amb companys d’esquerres, però autonomistes i espanyols, permet que ERC i amb una renovació interna i externa, aclareixi que volen ser de grans. Serà a les eleccions del 2012 que per qüestions de suma i pressió popular que ERC, pactarà amb CiU. El paper de ERC, però no deixarà de ser aquell que tant despista a propis i estranys. Pacto amb la “dreta” però festejo amb l’esquerra.

No és cap secret, que ERC ha abonat el que a calgut per consolidar la creença de que la corrupció és consubstancial a la vida política de CDC. Només, i pels fet irrefutables de que sense Convergència Catalunya no tindrà la independència, fa que per fi s’accepti la unitat transversal per guanyar. A contracor i aprofitant tot el que és pugui per desgastar Mas i CDC.

El conglomerat de l’Estat espanyol i les forces unionistes ho tenen clar. Per acabar amb el procés, cal acabar amb el “traïdor” a l’Espanya constitucional, cal acabar amb el President Mas. Com fer-ho no importa. Difamar, mentir, operacions mediateques, comissions d’investigació, utilitzar la fiscalia i la justícia, és part de la seva estultícia. Si no poden legalment ho fan il·legalment. Ja en tenen experiència i el GAL n’és una bona mostra.

El 2002, els del psc-PSOE, ICV, PP I ERC, van donar veracitat al 3%, però curiosament, des de aquest any, n’han passat 13, i cap membre de CDC ha estat imputat directament per aquest fet del 3%. Pitjor, cap acció judicial s’ha resolt. Tot és redueix al cúmul de despropòsits que depenen de insidioses informacions i les ganes d’imputar altres corrupcions a CDC. Una mostra n’és el cas Palau, on la Fundació de CDC, admet donacions, totalment legals i que són retornades per mitigar campanyes malintencionades. Del cas Palau, el fet de que la fundació del Aznar també rebés donacions va ser silenciat.

Tenim Procés perquè CDC, el President Mas i el seu Govern, han fet el més difícil; “escoltar a la ciutadania” i fer l’operació ideològica més extraordinària que s’ha fet amb els darrers 37 anys. CDC ha decidit que la seva acció decidida i lleial per encaixar Catalunya a l’Estat espanyol s’ha acabat. Ells eren els de tercera via. Ells volien un encaix amb reconeixements. Ells volien construir un Estat espanyol modern. El problema és, que els de l’Espanya una volien altra cosa.

CDC, segur que ha pres decisions governant imperfectes, però ningú pot negar que malgrat tot, la societat catalana i majoritàriament els a recolzat en totes les eleccions. Ara CDC ja no és la d’en Pujol. Els seus líders han fet net ideològicament i organitzadament. CDC des de el Govern ha impulsat el Consell de Transició Nacional. Ha fet una Declaració de Sobirania. Ha posat les urnes un 9N i a convocat eleccions perquè els catalans puguem decidir. És ben cert que ERC ha fet costat, però també és ben cert que amb els tripartits ERC no hagués imposat aitals accions.

La guerra bruta de l’Estat espanyol s’anirà aprofundint a mida que ens apropem al 27. Els registres a la seu de la Fundació Cat.dem, a la  seu de Convergència i de quatre municipis el mateix dia de la presentació de la candidatura, no és cap casualitat, i ara, tot i que la pretensió és acabar amb el President, també ho és fer-ho amb Junts Pel Si.

Si hem fet la candidatura que la gran majoria de catalans volia, ara ens cal defensar-la. Des de fora ja ho fem els que anem a peu, i a fe de Deu que s’està fent amb convicció i il·lusió. Des de dins, només és pot fer des de la confiança i la lleialtat per guanyar la independència, per això cal que tothom defensi a tothom sense fissures i deixar el passat aparcat i congelat.

Des de aquest modest bloc, ens permetem la llicencia de felicitar al David Fernández, que tot i lluitant contra la corrupció, també ho fa contra un Estat maldestre i fa acte de presencia a la seu de CDC.

Si haver proposat i aprovat la primera Llei de transparència, si haver fet costat a la Comissió contra la corrupció, si haver separat a imputats no condemnats de la estructura del partit, si ningú dels que ara dirigeix CDC ni està imputat ni encausat, si patir la justícia per posar urnes, si fer declaracions publiques a favor d’un Estat català, si enfrontar-se a tot un Estat, no n’és suficient, vol dir que Junts Pel Si pot tenir problemes.

Els ciutadans que ahir dia 29 érem a la presentació de la candidatura de Junts Pel Si varem demostrar que tots i cada un dels components, són nostres. Ara cal que també se’ns demostri que l’acord per fer-la possible està per damunt d’un futur tacticisme, que ara, ni té sentit ni serveix per guanyar el 27.

Nosaltres, ara defensarem per igual a CDC, ERC, la ANC, Òmnium, l’AMI, Demòcrates de Catalunya, Sumate, Reagrupament, SI i d’altres dels atacs de Espanya i el seu Estat. El que demanem és que els candidats de Junts Pel Si facin exactament el mateix.



0 Comments

NI 18 MESOS, NI 6, EL TEMPS QUE CALGUI.

27/8/2015

0 Comments

 
Picture


Si el 27, el recompte dona a Junts Pel Si la majoria absoluta, el que començarà serà l’iniciï del procés constituent.

La majoria absoluta de Junts Pel Si, voldrà dir un Govern per la independència de Catalunya, la República Catalana. Per tant ha de quedar clar, que sense desatendre el país, el primer objectiu ha de ser proclamar-la.

Ni sis mesos, com diu Junqueres, ni 18 mesos com diu Mas, tot i que se’ns digui que són estimacions. El temps s’hauria d’ajustar a les respostes o silencis que vinguin de l’Estat espanyol.

Una majoria de Diputats per la independència, amb una Programa polític èxplicit a favor de la independència, legitima al nou Govern a emprendre les accions necessàries de negociació amb l’Estat espanyol i Europa. És aquí on rau el cor de tot l’entrellat. Si el govern espanyol es tanca en banda i opta per la confrontació, Catalunya i els seus legítims representants han de fer l’únic que és pot fer: Declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, una vegada s’hagi aprovat al Parlament tot l’entramat de Lleis necessàries per fer el salt de la legalitat espanyola a la de la República Catalana.

Els darrers esdeveniments; Corredor del Mediterrani, pressupostos G.E., infraestructures portuàries, AENA com element d’estrangular-me’n de l’Aeroport de Barcelona, repressió de la llegua catalana, acció ministerial contra el dret democràtic al vot, congelació de les inversions estrangeres des de Madrid per Catalunya, decisions arbitraries de la Junta electoral espanyola, avalen que davant d’una negativa a la negociació, la resposta per part catalana no pot ser altra que declarar la independència. Aquest fet, ho serà per dret democràtic i legítim i per la intransigència d’un Estat espanyol que només és mou pels interessos d’una part.

Una nova legalitat catalana, ens a desconnectar de l’espanyola, i tot i que transitòriament en puguem fer us d’unes quantes lleis de matriu espanyola, quedaria clar que el nou Estat no pot incidir ni influir amb els seus afers interns, com per exemple les properes eleccions espanyoles. Alguns politics i partits a Catalunya, mantenen la tesis que cal participar-hi, amb el pretext de afavorir futuribles negociacions. Innecessari. Els únics amb mandat negociador serà el Parlament de Catalunya i el Govern. Els grups Parlamentaris al Congrés espanyol ni tindrien capacitat, ni mandat per negociar i sobre tot cap incidència donat les majories que segur és donaran. Cal remarcar que qualsevol negociació seria de Estat a Estat o si més no de Govern a Govern.

El 28 de Setembre és el principi de la desconnexió i la seva atenuació o celeritat, dependrà de la resposta de l’Estat espanyol. En cap cas uns diputats catalans al Congrés espanyol, modificaran o incidiran en la resposta que se’ns doni.

Les eleccions espanyoles, no han de ser cap mal de cap pel nou Govern ni per les forces que el recolzen. Totes les energies han d’estar en disposició per fer una transició, “Procés Constituent”, amb les millors eines, i Catalunya, ja podrà exercir de grup de pressió per canviar o modificar les politiques que fan els espanyols, bàsicament perquè nosaltres estem construint les eines d’Estat per la República Catalana i seriem contradictoris i il·lusos pensant que encara des de dins els podríem convèncer per fer quelcom diferent del que ara fan.

Participar a les eleccions generals espanyoles, ho faríem com súbdits, espanyols, i com una Comunitat Autònoma de regim comú, i d’acord una legalitat que volem abandonar. Iniciar un procés constituent només és pot fer des de la legitimitat democràtica i amb un transició que si s’esdevé pactada be, i si no el camí és el de la ruptura i desconnexió total. La resta amagar el cap sota l’ala.



0 Comments

SER D'ESQUERRES NO ÉS SINÒNIM DE DEMÒCRATA.

24/8/2015

0 Comments

 
Picture


És una sentencia i un objectiu. Per l’esquerra, a l’Estat espanyol, els enemics són les dretes. En campanya electoral, la normalitat és comprovar com les opcions ideològiques suren dins de l’espai sociològic, però només per quinze dies. Els pactes post electorals, determinen un dita mundialment famosa d’un gran actor nord-americà, Groucho Marx; “Aquets són els meus principis i si no us agraden en tinc uns altres”.

Diuen que el PSOE és l’esquerra espanyola i els del PP la dreta. Fins no pas gaire els de Izquierda Unida, Iniciativa a Catalunya, se’ls ubicava a l’esquerra de l’esquerra. Ara, i sempre en termes nacionals espanyols, dos nous actors pretenen el relleu de la dreta i esquerra espanyola:- Podemos que ataca el flanc d’esquerres i Ciutadans el de la dreta-.

Comprovar que governar on sigui, permet desar al calaix els termes ideològics, és tant senzill com obvi. A Euskadi i durant tota una legislatura (2009-2013) PSOE i PP han governat junts. Legítim, cert, però tothom sap que l’acord era exclusivament per debilitar el nacionalisme basc i substituir-lo per l’espanyol. A Extremadura, l’acord, és fins i tot més vistos. El pacte de govern és subscrit pel PP i IU, (2011-2015) per fer fora al PSOE. Ara i després de les darreres eleccions autonòmiques, el sant tornem-hi és a l’ordre del dia. Veure com a Andalusia el socialistes, “d’esquerres”, governen gràcies a la dreta de Ciutadans, i com a Madrid fan el mateix, però amb el PP, ho diu tot.

És constata doncs que l’esquerre espanyola, pot pactar amb qui vulgui i quan vulgui. El que també és constata, és que ser d’esquerres, no és sinònim de pulcritud ideològica ni de democràcia d’alta qualitat. De fet els abanderats d’un progressisme indemostrable, són els primers en aplicar la màxima de Groucho. El PSOE va renunciar al Marxisme com mètode d’anàlisis, i el PCE el mètode i la lluita. L’abraçada del franquisme, amb roja i gualda i monarquia, era la sentencia per deixar clar als pobrets republicans, que el camí empès no tenia marxa enrere.

Malgrat tot, les esquerres espanyoles i autonomistes, no dubten, ni tenen vergonya, a l’hora de reivindicar que les essències progressistes i democràtiques, són exclusivitat seva. Són els mateixos quan la Social Democràcia alamana, pacta amb el CDU d’Angela Merkel, “la dreta”, practiquen el silenci. La gent de Podemos respecte la Syriza que pacta amb la ultra dreta ANNEL, fan exactament el mateix.

Estem en pre-campanya i aviat entrarem en campanya i sembla que els Programes politics de les candidatures, per primera vegada, i desprès de 9 eleccions autonòmiques, seran llegits, pels adversaris i per una majoria de catalans.

Els que pretenen i volen que les eleccions del 27 siguin autonòmiques i prou, han reduït el seu Programa polític a dos pilars estratègics; “la unitat d’Espanya i acabar amb el President Mas”, que ha gosat enfrontar-se al Govern i Estat espanyol. La resta, musica celestial. “Reforma de la Constitució sense dir que ni com. Un tracte millor per Catalunya, però que les demes Comunitats no surtin perjudicades. Unes politiques d’acords i negociacions, sense proposar quins acords. Silenci sobre els Aeroports i Ports. Silenci sobre les competències i el seu blindatge. Silenci sobre la capacitat econòmica i determinació dels dèficits”. Silenci, silenci i més silenci.

Junts Pel Si, ha trencat motllos. Deu ser per això que és l’enemic a batre. La seva transversalitat lluny dels estereotips de l’esquerra i dretes clàssiques, a situat l’objectiu de la independència com l’únic pas per construir una societat més justa i lliure. Junts Pel Si, ni és d’esquerres ni és de dretes. Ben mirat, potser podria ser un nadó amb pretensions de futur. Obligats a entendres per damunt de lluites partidistes i de clans. Pura utopia.

Tornant a les esquerres i la seva dèria unitarista i esquerranista, els socialistes ho tenen clar: “No a la independència, no al català a Europa, no a un finançament singular per Catalunya i si a una reforma constitucional que digui no al Dret d’Autodeterminació i que consagri la unitat d’Espanya pels segles dels segles. Izquierda Unida, manté en síntesis el mateix format i els d’Iniciativa són els socis ambigus. Dret a decidir si però acordat i si cal esperar, s’espera. Podemos, l’esquerra alternativa i en boca del seu líder Pablo Iglesias, ho ha deixat prou clar: Contraris a la independència, però a favor del Dret a decidir, però de tots els espanyols (El Singular.cat 24/08/2015).

És l’esquerra espanyola la que defensa el dret d’Autodeterminació dels poble d’arreu, menys el de Catalunya. La qual cosa confirma que per ells els catalans i catalanes no conformen un poble. És obvi per tant, que aquesta esquerra, tant solidaria amb tothom menys amb el poble català, ara són els nous ambaixadors, com a l’any 1931 ho van ser els Ministres, Fernando de los Rios Urruti, Marcel·lí Domingo i Luis Nicolau d’Olwer, per acabar amb la República proclamada pel President Macià. Ara però, de moment no tenim ambaixadors, tenim espanyols afincats a Catalunya que treballen per impedir la proclamació de la República Catalana, cosa que pinta que no aconseguiran, i aquest cop no des de un balcó, des de el Parlament de Catalunya i després d'un mandat democràtic.
 



0 Comments

SI GUANYA EL SI, LA DESCONNEXIÓ HA DE SER TOTAL.

23/8/2015

0 Comments

 
Picture


La posició feta publica pels actors politics espanyols, PP, PSOE, UPyD, PNB, CC i Ciutadans, i sense cap matis, és defensar la “unitat de l’Estat espanyol fins on calgui. Podemos, marca blanca de l’esquerra espanyola, ja ens han dit que l’única sobirania existent és la dels espanyols. Queda clar doncs, cap diferencia entre els que practiquen la unitat espanyola com concepte sagrat i inviolable.

El 27 de Setembre, els catalans decidim, els que no volen ser-ho també, i si Junts Pel Si, com és preveu guanyem, el que haurem decidit és començar definitivament el “procés constituent” per un nou Estat. Un nou Estat, lliure i independent, amb la voluntat inequívoca de participar en la construcció política de la Unió Europea. Un Estat que res tindrà a veure amb el d’Espanya. Noves maneres de fer política i una democràcia d’excel·lència en seran els trets, segur.

És evident que un “procés constituent” és efectiu si va acompanyat de la voluntat de desconnectar amb l’Estat matriu. Sabem que en política les desconnexions no són d’avui per demà, però les desconnexions parcials amb Espanya no seran possibles. De fet ja ho estem patint. El govern espanyol i totes les seves institucions han situat l’acció en el camp jurídic i la seva legalitat. A banda l’ofec econòmic i inversionista, l’Estat combatrà totes i cada una de les desconnexions que el “procés constituent” proposi. Per tant és obvi que la desconnexió ha de ser general i total.

Ser un “Comunidad Autónoma de régimen común” tenia l’afegitó ineludible de ser part de l’Estat espanyol, tot i que molts defensem que per imperatiu legal. Ser-ne part obliga i no cal dir que pels autonomistes encaixistes, sempre és de bon grat.

Guanyar per majoria absoluta, més de 68 Diputats, i si pot ser amb vots, donarà la legitimitat necessària per desconnectar, desendollar, trencar, rupturar amb l’Estat espanyol. Malgrat la crida i proposició a la negociació, tots els indicadors espanyols apunten en sentit contrari. De moment ni acords ni negociació. La negativa espanyola a fer política per resoldre democràticament la situació enquistada entre Catalunya i Espanya, només pot tenir una resposta, la de la desconnexió total. Fer-la, espiritualment sense cap incidència social, no serveix de res. L’hem de fer legalment i jurídicament, i el camí és declarar solemnement que som una Nació Lliure, i que amb el mandat majoritari dels catalans, proclamem l’Estat Català independent de qualsevol altre Estat.

A partir d’aquest moment, participar a les eleccions d’un altre Estat, ni té sentit, ni serveix a la construcció de l’Estat Català. És més, si som Estat declarat qui pretengui participar a les eleccions espanyoles, directament estarà entomant com bona la legalitat espanyola, i si el que volem és desconnectar, participar-hi és el pitjor dels camins. Si és decidis fer el contrari s'ens hauria d'explicar i molt bé.



0 Comments

UNIONISTES I DEPENDENTISTES INCAPAÇOS.

22/8/2015

0 Comments

 

TORNEM-HI


Picture


Segur que el que no tenim segur, és quin serà el resultat del recompte, escrutini, dels vots que catalans i catalanes hauran emès el dia 27 de Setembre dels 2015. Data, que per cert, té tots els “bitllets” per passar a la historia.

El que si sabem, es que cap candidatura que vol més Espanya, a través de vies intransitables, pot aconseguir el que “Junts Pel Si”. De fet és que ni s’ho proposen. El seu fracàs seria antològic. Són els que sempre deixen que la feina la facin els mitjans addictes. El seu suport popular, és tant inexistent, com irreverent i buit com “clandestí”. La seva acció política és redueix allò tant miserable, com ara inservible de; “si fas el contrari del que jo vull, ho pagaràs i molt car”, o, “veus el que diu l’enquesta i la tele de torn”. Ho avien tot a la propaganda “gratis” i els missatges subliminals de la por i confusió que poders de l’Estat espanyol i medis faran per afavorir-los. Són els amos de “la majoria silenciosa”, però alhora incapaços de que el mon i Espanya els vegin

Cap gesta visual. Ni pel 11, ni pel 12 d’Octubre. Ho fien tot al vot d’aquells que ni miren ni llegeixen. Als espantats, als espanyols de la roja. Cap expressió aconsegueixen de la “majoria silenciosa”. No poden fer ni un 9N alternatiu a favor d’Espanya.

Dèiem, que cap de les candidatures que lidiaran contra “Junts Pel Si”, pot fer cap proposta que s’assembli al que ja s’ha fet. Més de 40.000 nous “candidats”, transformats amb un exercit de voluntaris. Una candidatura, que pel seu contingut, és i amb molt, la primera candidatura des de el 1978, que contempla per l’objectiu de la independència, una transversalitat ideològica extraordinària i un programa social i constituent que difícilment és pot enquadrar de dretes o d’esquerres. Per primer cop la transversalitat ocupa tots els racons de Catalunya.

La gracia de “Junts Pel Si”, és per la seva obvietat, d’una potencia que farà historia. Tothom hi és. Republicans, socialistes, demòcrates cristians, social demòcrates, independents sense adscripció ideològica, independents amb simpaties de partit, anarquistes amb sentit d’estat, o sense, fins i tot gent de dreta. Aquesta és la seva extraordinària gracia, la UNITAT que mostra “Junts Pel Si” per l’objectiu més noble d’un poble; “La seva llibertat” per decidir i construir el seu futur.

Cap i diem cap, de la resta de candidatures ho pot fer, Ni tant sols s’ho poden plantejar. La raó és ben senzilla, ni tenen projecte ni capacitat per proposar res més que no sigui més Espanya i la Espanya que la seva casta controla, inclosa la monarquia. La seva pretesa transversalitat, és redueix a la unitat d’Espanya i al manteniment dels espanyols com únics habitants de la Península.

Més de 40.000 voluntaris i candidats suplents i el ritme d’inscrits per omplir la Meridiana, fan preveure que l’11 de Setembre serà una diada nacional de les que s’han parlarà i molt. No tocarem la bola per preveure l’assistència, tant s’ha val. Segur que els que volen més dependència, no se la jugaran ni per demanar voluntaris, ni per visualitzar que els silenciosos són la majoria. S’ho juguen tot a la carta de la por per mobilitzar aquells que fins i tot mai han votat. Per fer-ho, els espanyols de dretes, els d’esquerres i els mitjans que els avalen, fan servir el de sempre, la por, la insidia, la mentida i unes promeses tant falses com els petons de Judes

Fer de la precampanya, de la diada, de la campanya i del 27, una gran festa, és el millor camí per guarir-nos d’atacs inimaginables. Quan no és tenen propostes politiques, sorgeix l’amenaça. El mon, que ara i fins el 27 ens observa, ha de quedar bocabadat. Per combatre qualsevol atac, practiquem la democràcia, la rissa, la festa, i el civisme que sempre ha destacat a Catalunya. Els que volen més Espanya que facin i practiquen el que vulguin.



0 Comments

FA 75 ANYS

13/8/2015

0 Comments

 
Picture
I CONTINUAREM DE VACANCES

Per si de cas, i per que ningú s’ha n’oblidi, fa 75 anys, el 13 d’agost del 1940, la Gestapo nazi va detenir al President màrtir Lluis Companys i Jover, i entregat  als colpistes feixistes contra la República. El 15 d’Octubre del 1940 i desprès d’un judici militar sumarissim, Companys era afusellat. Per vergonya del mon. Per primer cop s’assassinava un President escollit democràticament pels catalans.

Franco i el seu regim totalitari, esdevingut per la força de les armes, mai va tenir cap altra legitimitat que la de la por, la repressió, les tortures i els assassinats. Una "llei de la memòria històrica", impulsada pels vencedors i els col·laboradors necessaris, que, i per vergonya dels hereus dels perdedors, no només no a restituït la memòria dels caiguts i defensors de la democràcia, si no que s'ha convertit de facto en una dictadura  “legal i legitima”.

Una llei que sense dir-ho a pretès legitimar una monarquia foragitada democràticament per voluntat popular i imposada primer pel franquisme, i acceptada després pels pactes de la transició. Una monarquia il·legítima, doncs els pactes de la transició mai va proposar que fossin els ciutadans els que triessin la forma política de com hauria de ser la forma d’Estat.

Qui a dia d’avui pretengui i desprès de 37 anys de transició esperar restitucions i un debat sobre  Monarquia o República, va dat. La seva victòria primer va ser militar i ara ho és “democràtica”, això si, els victoriosos d’ara defensen exactament el mateix que Franco. Els seus valors, la seva concepció d’Estat, la seva Nació i els interessos de classe, no han variat.

De fet els mateixos que van acceptar la transició, i que pressuposava punts de partida per restituir la llibertat i la democràcia, són els que ens diuen, als catalans, que per causes i objectius majors no existim. La espanyolitat acceptada per primer cop des de Catalunya i els catalans al 1978, és va trencar al 2006. No acceptar la realitat catalana, ha tingut la reacció que om pot tenir per dignitat. La majoria de catalans ara tampoc accepta el ser espanyol.

Espanya, el seu Estat i les seves institucions, ens volen com espanyols i res més. La seva persistència, que ve de fà més 300 anys, i iniciada per un ignominiós monarca borbònic, Felip V, ha fracassat. El 27 de setembre, pot esdevenir el trencament que mai hauria d’haver estat després del 1978. Insistir amb que només som espanyols, sense respectar el que som i el que volem, dona per acabada una rel-lació que sempre a estat imposada.

Dir-nos per activa i per passiva que  la sobirania és única i espanyola. Dir-nos que tot és decideix a Madrid. Dir-nos que som un Comunitat Autonómica tutelada. Dir-nos que no podem fer politiques socials regulades. Dir-nos que només podem rebre el que decideixi el govern espanyol de torn. Dir-nos que qui controla i mana al Aeroports i Ports de Catalunya és Madrid. Dir-nos que a Catalunya la llengua oficial i prioritària a de ser la castellana. Dir-nos que la solidaritat la decideixen des de Madrid. Dir-nos que l’únic que compta és la seva visió d’un Estat uniforme i uniformador. Dir-nos que el nostre Parlament triat democràticament pels catalans no té cap valor polític; És dir-nos exactament el mateix que deia Franco, i aquesta n’és la qüestió de fons.

Ells ens volen espanyols i nosaltres no volem deixar de ser catalans. Ells volen continuar decidint-ho tot i nosaltres també volem decidir. Ells volen construir la seva Nació, Espanya, i nosaltres la nostra Catalunya. Res més i tot plegat tant definitori i si el 27 perdem els que volem fer de Catalunya un nou Estat lliure, independent i democràtic, n’estem segurs que l’ofensiva per espanyolitzar-nos serà total i definitiva.

 

 



0 Comments

EL 28 DE SETEMBRE TOTHOM S'ACABARÀ DEFININT.

5/8/2015

0 Comments

 
Picture


Tot pinta que “Junts Pel Si” serà la candidatura guanyadora. Amb nombro d’escons segur, amb nombro de vots està per veure però s’escau que és factible.

A favor nostre, dels “hipotètics” guanyadors, hem de dir que tenim la certesa, que si perdéssim ho entomaríem com demòcrates i fins i tot felicitaríem a qui guanyes. Esperem que facin el mateix.

“Junts Pel Si” i la CUP, haurien i farien bé en posar-se d’acord per fer via amb el que resta de procés fins la proclamació de la independència i la creació d’un nou Estat després del 27. Que no hagi estat possible anar junts el 27, no ha de ser obstacle per l’objectiu de la independència. Aquí la generositat s’ha de mostrar en tota la seva intensitat. Sense independència tenim dependència i per fer-la ens cal tothom.

Si l’escenari és de victòria, CDC, ERC, ANC, Òmnium, AMI i tota la resta que recolzen “Junts Pel Si”, treballaran per una transició modèlica, -procés constituent-, d’una Autonomia esquifida a la República Catalana.

El que ja no està tant clar és el paper dels perdedors. Alguns fins i tot ara fan declaracions que després segur s’hauran d’empassar, si volen ser actors del nou escenari que s’albira a partir del 28.

Els guanyadors, han de llençar el missatge, que construir un nou Estat, ha de ser cosa de tots i així ho estant fent els membres de la candidatura de “Junts Pel Si”. Impecable. Democràcia, participació i generositat han de ser els paràmetres per la construcció d’un país lliure, sobre tot per evitar qualsevol tipus de fractura.

Els perdedors, tot i que  segur que no a tots, els anima treballar per construir una societat el més justa possible, a Catalunya, creiem que no dubtaran ni per un moment  acceptar el resultat que ho haurà estat per la voluntat democràtica d’unes eleccions plebiscitàries, i en tant que “Junts Pel Si” proposava la independència hi si són els guanyadors, haurien de ser respectuosos amb la voluntat popular i tot el que suposa.  

Continuar oposant-se al procés constituent, si tenim victòria, ho faran els ultra espanyolistes. Sabem que seran els que utilitzaran “raons” per continuar contra la voluntat popular i també ens ensumem que continuaran fen costat a l’estratègia de l’Estat espanyol, la de la por, l'amenaça i la via penal, per intentar que el procés fracassi. De fet no seran res més que els nous quintacolumnistes moderns.

Els de l’encaix etern i mai aconseguit, són els que tenen més possibilitats per fer el reconeixement democràtic i el salt per sumar-se al que la majoria de catalans vol després del 27. El que queda d’Unió, del PSC i de Iniciativa, són els que ho tenen millor. Ara bé, cal dir-los que ara mateix estan situats al fil de la navalla i segons quines declaracions i asseveracions facin d’aquí al 25 de Setembre, els pot fer després molt difícil reconduir les seves posicions i objectius. La recomanació que els hi fem és clara, contenció i prudència, tot i que en som conscients que en campanya gairebé tot s’hi val.

Els de Podemos de matriu castellana i amb vernís pseudorevolucionari, autonòmic, són tant enemics politics del procés d’independència com el PP, el PSOE i Ciutadans per molt que alguns s’entestin en veure’ls com aliats ni que sigui tàcticament. Les diferencies entre les opcions espanyoles, venen derivades d’una hipotètica proposta de reforma de la Constitució espanyola. Objectiu a dia d’avui i per molts anys inassolible donat el que preveu la mateixa carta magna per reformar-la. Tant mateix i si finalment fos possible una reforma, que per cert, mai se’ns ha concretat, sempre seria des de la perspectiva de que Catalunya formi part de la Espanya decimonònica i borbònica.

Fer el procés constituent amb la majoria del Parlament seria extraordinari, però no ens enganyem el 28 servirà per fer noves definicions posicionals i segur que serà la darrera. Junts Pel Si i la CUP estan sense matisos per la independència els de les terceres vies i federalistes, finalment hauran de triar, o amb Catalunya i el seu procés o amb Espanya. La resta, està clar són espanyols i res més.

 

 



0 Comments

DILLUNS 3 D'AGOST TRET DE SORTIDA. SOM-HI.

4/8/2015

0 Comments

 
Picture


Demà el President de la Generalitat Artur Mas signarà el Decret que posarà en marxa tots els mecanismes legals per unes eleccions Autonòmiques que els de “Junts Pel Si” i la CUP les faran plebiscitàries. El seus respectius Programes politics així ho demandaran als catalans.

La resta de partits i d’altres, els de les terceres vies, federalistes, unionistes i espanyols abrandats, seran els que defensaran que el millor pels catalans i Catalunya, és que votin a favor d’Espanya, tot i que diguin que votar-los a ells és també fer-ho per Catalunya. Són els que diuen que no seran unes eleccions plebiscitàries, però no s’aturaran per difamar el Si i defensar el No. Ells, vulguin o no, seran els que les facin plebiscitàries.

Els del No, hi ho sabem, no proposaran cap alternativa, ni política ni social. Cap de política perquè la política és fa a Madrid. Cap de social perquè les eines legals i la caixa també estan a Madrid.

Als del Si, ens toca la tasca, i diríem que aquestes alçades i a 55 dies del 27, més feixuga. Demostrar que som demòcrates i que acceptarem sense reserves un resultat advers. Que d’aquí al 27, l’estratègia per guanyar és basarà en la concreció del perquè volem la independència. Que ens cal la independència per no dependre de les decisions espanyoles, que afecten als que la volen i als que no. Que la campanya dels “Junts Pel Si”, hauria de tenir dos nivells, el de l’Àrea Metropolitana i el de la resta de Catalunya. Que és important que la llista del “Junts Pel Si”, visualitzi de forma fefaent que la transversalitat i unitat que representa no té fissures fins la propera convocatòria electoral des de la nova realitat política.

Dels 55 dies quedaran 28 dies d’Agost i 10 de Setembre que seran per la pre campanya i dels 28 dies segur que fins la segona quinzena d’agost, serà d’un relaxament, segur que ben guanyat, però innecessari.

Estem convençuts que el Comitè  de campanya, està fen el que toca, però cal no oblidar i tenir en compta, que si pel 9 de Novembre,  a la crida de voluntaris més de 40.000 catalans i van ser, ara que estem a la resta final i que caldrà l’ajut de tothom per la precampanya i campanya, seria convenient disposar del major exercit de voluntaris que podrien fins i tot abaratir els costos de la campanya o fer-la més intensa si cal.

El que volem dir, és que cal dinamitzar la precampanya. Reduir-la a unes entrevistes, uns articles i d’altres formes d’expressió mínimes, està be però creiem insuficient. Ens cal l’activisme dels convençuts, dels patriotes, dels que estan disposats al que faci falta per guanyar el 27. El temps que ens queda és or i l’hem d’exprimir al màxim.

La ANC, Òmnium i l’AMI fan la seva feina i tot sembla indicar que l’11 de Setembre serà un èxit. Però d’aquí a l’11 falten prous dies com per utilitzar-los fen  pedagogia arreu i no només per l’11, sinó pel recolzament que la llista de “Junts Pel Si” ha de tenir el 27. Fins que no comenci la campanya no podrem demanar el vot, però la precampanya no impedeix parlar, oferir i proposar a “Junts Pel Si” com la millor opció de futur pels catalans.

Segur que hem de treballar per eixamplar la base social de recolzament. Ara bé és potser encara més important convèncer als convençuts de que encara no hem guanyat i un cert grau de relaxament ens podria impedir la victòria. Com diem i volem, farem unes eleccions plebiscitàries, però si guanya el NO, hem de ser conscients que també s’haurà legitimat als del NO, i per un grapat d’anys, perquè facin el que vulguin dels catalans i Catalunya. Ara no cal a badar, ens ho juguem tot, com al 11 de Setembre del 1714, la diferencia però, és, que aquest cop podem guanyar.



0 Comments

A EUROPA NO HI CAP TOTHOM. HO SI.

2/8/2015

0 Comments

 
Picture


Tractar el tema immigració des de la perspectiva que sigui, és tot un repte i un risc. Racista i xenòfob són qualificatius que apareixen fàcilment. La solidaritat internacional sempre ha estat valorada com element progressista i humà. De fet la creació de les ONG’s, va ser la concreció d’una solidaritat que és situava sobre el terreny. Ara, al segle XXI aquesta concreció s’ha vist traspassada, pels darrers esdeveniments mundials. Unes guerres devastadores i un èxode de pobles sencers donen com resultat accions d’una magnitud impensable no fa ni vint anys.

La revolució de les comunicacions, via Internet, ha fet possible que els ciutadans de l’anomena’t tercer mon, fins no fa pas gaire, veiessin de forma fefaent i comparessin com viuen els rics i com ho fan els que no tenen res.

La lluita pels recursos energètics i nous mercats, a acabat per completar el macabre quadre de les injustícies socials a nivell planetari. Uns dictadors, mantinguts pels Estats anomenats democràtics i destronats desprès amb la violència que calgués, ha produït la paradoxa que avui s’entoma quasi per irresoluble; “ara no tenim dictadors”, però tenim grups organitzats que practiquen la dictadura i el que és pitjor, fan la guerra en nom d’un Deu i d’una més que hipotètica redenció terrenal.

L’escenari és brutal, i està originant el major èxode de persones i races que se’ns dubta no ajuda per solucionar i estabilitzar el seu mon. El mon civilitzat ha fallat. És més que provable que l’ambició dels sistema capitalista, depredador de mena i venedor del consumisme com recepta per millorar l’estàndard de vida, és l’element que ha fet possible que ara milions de persones estiguin desplaçades i d’altres és juguin la vida per intentar assolir el que no poden a la seva terra.

Son centenars de milers els que arriben a Europa, la terra promesa. Són també milers els que deixen la vida en aquesta aventura. També són centenars de milers els que volen una vida millor i finalment la majoria només tenen un cartró sota un pont i una manta per guanyar-se la vida.

Els progressistes, els demòcrates, els que creuen de debò en la justícia social s’indignen hi ha fe de Deu que amb raó. Cap persona pot viure en les condicions que la majoria de desplaçats i immigrants forçosos viuen a Europa. Ara be, cal fer-nos algunes reflexions i potser la primera seria si el que volem és ajudar a resoldre la situació a costa de renunciar a certs privilegis socials, o en tenim prou amb la queixa i denuncia. La utilització política d’aquest quadre de misèria, és a l’ordre del dia, i és fa sense cap pudor.

Parlant d’Europa que ni és uniforme ni tothom pertany a la UE és fa complicat que amb el 10 per % d’atur de mitja, a la UE, segons Brussel·les, de 501 milions aproximadament, vol dir uns 50 milions d’aturats i amb una crisis que sembla no aturar-se, ens convertim en els receptors d’una infàmia, la infàmia dels desplaçats, perseguits i dels que no tenen res, que segur hem ajudat a construir.

Aquest quadre no hi ha per on agafar-lo. Potser si l’espoli dels seus recursos hagués comportat unes inversions al país d’origen ara  tot seria diferent. Potser hem fet tard. Ara la qüestió i el problema és com i en quines condicions els podem acollir. La proposta del govern de Brussel·les, sembla que no s’ acceptat i fins i tot entre França i Anglaterra les desavinences afloren com mai.

No podem acollir als desplaçats, als perseguits i els que volen un futur millor en condicions infrahumanes. Estaríem construint els guetos moderns i ciutadans de segona i tercera. De fet ni els més progressistes, s’han plantejat acollir un d’ells, o una família al seu càrrec. Segur que deu ser inviable. Però són els mateixos que sense cap proposta volen obrir les portes a tothom. També és per analitzar el fet que bona part dels immigrants deleixen per anar a Anglaterra i no a Suiza.

La Unió Europea no pot assumir ni 10 ni 20 ni 30 ni 40 ni 50 milions de nou vinguts. Les raons són tangibles i obvies. El que si pot fer la UE, és proposar els plans Marshall que calguin per ajudar a construir països estables i de convivència. Pensar només amb el negoci pot arribar a ser la nostra perdició i no fer res, o poca cosa també.



0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.