I CONTINUAREM DE VACANCES
Per si de cas, i per que ningú s’ha n’oblidi, fa 75 anys, el 13 d’agost del 1940, la Gestapo nazi va detenir al President màrtir Lluis Companys i Jover, i entregat als colpistes feixistes contra la República. El 15 d’Octubre del 1940 i desprès d’un judici militar sumarissim, Companys era afusellat. Per vergonya del mon. Per primer cop s’assassinava un President escollit democràticament pels catalans.
Franco i el seu regim totalitari, esdevingut per la força de les armes, mai va tenir cap altra legitimitat que la de la por, la repressió, les tortures i els assassinats. Una "llei de la memòria històrica", impulsada pels vencedors i els col·laboradors necessaris, que, i per vergonya dels hereus dels perdedors, no només no a restituït la memòria dels caiguts i defensors de la democràcia, si no que s'ha convertit de facto en una dictadura “legal i legitima”.
Una llei que sense dir-ho a pretès legitimar una monarquia foragitada democràticament per voluntat popular i imposada primer pel franquisme, i acceptada després pels pactes de la transició. Una monarquia il·legítima, doncs els pactes de la transició mai va proposar que fossin els ciutadans els que triessin la forma política de com hauria de ser la forma d’Estat.
Qui a dia d’avui pretengui i desprès de 37 anys de transició esperar restitucions i un debat sobre Monarquia o República, va dat. La seva victòria primer va ser militar i ara ho és “democràtica”, això si, els victoriosos d’ara defensen exactament el mateix que Franco. Els seus valors, la seva concepció d’Estat, la seva Nació i els interessos de classe, no han variat.
De fet els mateixos que van acceptar la transició, i que pressuposava punts de partida per restituir la llibertat i la democràcia, són els que ens diuen, als catalans, que per causes i objectius majors no existim. La espanyolitat acceptada per primer cop des de Catalunya i els catalans al 1978, és va trencar al 2006. No acceptar la realitat catalana, ha tingut la reacció que om pot tenir per dignitat. La majoria de catalans ara tampoc accepta el ser espanyol.
Espanya, el seu Estat i les seves institucions, ens volen com espanyols i res més. La seva persistència, que ve de fà més 300 anys, i iniciada per un ignominiós monarca borbònic, Felip V, ha fracassat. El 27 de setembre, pot esdevenir el trencament que mai hauria d’haver estat després del 1978. Insistir amb que només som espanyols, sense respectar el que som i el que volem, dona per acabada una rel-lació que sempre a estat imposada.
Dir-nos per activa i per passiva que la sobirania és única i espanyola. Dir-nos que tot és decideix a Madrid. Dir-nos que som un Comunitat Autonómica tutelada. Dir-nos que no podem fer politiques socials regulades. Dir-nos que només podem rebre el que decideixi el govern espanyol de torn. Dir-nos que qui controla i mana al Aeroports i Ports de Catalunya és Madrid. Dir-nos que a Catalunya la llengua oficial i prioritària a de ser la castellana. Dir-nos que la solidaritat la decideixen des de Madrid. Dir-nos que l’únic que compta és la seva visió d’un Estat uniforme i uniformador. Dir-nos que el nostre Parlament triat democràticament pels catalans no té cap valor polític; És dir-nos exactament el mateix que deia Franco, i aquesta n’és la qüestió de fons.
Ells ens volen espanyols i nosaltres no volem deixar de ser catalans. Ells volen continuar decidint-ho tot i nosaltres també volem decidir. Ells volen construir la seva Nació, Espanya, i nosaltres la nostra Catalunya. Res més i tot plegat tant definitori i si el 27 perdem els que volem fer de Catalunya un nou Estat lliure, independent i democràtic, n’estem segurs que l’ofensiva per espanyolitzar-nos serà total i definitiva.
Per si de cas, i per que ningú s’ha n’oblidi, fa 75 anys, el 13 d’agost del 1940, la Gestapo nazi va detenir al President màrtir Lluis Companys i Jover, i entregat als colpistes feixistes contra la República. El 15 d’Octubre del 1940 i desprès d’un judici militar sumarissim, Companys era afusellat. Per vergonya del mon. Per primer cop s’assassinava un President escollit democràticament pels catalans.
Franco i el seu regim totalitari, esdevingut per la força de les armes, mai va tenir cap altra legitimitat que la de la por, la repressió, les tortures i els assassinats. Una "llei de la memòria històrica", impulsada pels vencedors i els col·laboradors necessaris, que, i per vergonya dels hereus dels perdedors, no només no a restituït la memòria dels caiguts i defensors de la democràcia, si no que s'ha convertit de facto en una dictadura “legal i legitima”.
Una llei que sense dir-ho a pretès legitimar una monarquia foragitada democràticament per voluntat popular i imposada primer pel franquisme, i acceptada després pels pactes de la transició. Una monarquia il·legítima, doncs els pactes de la transició mai va proposar que fossin els ciutadans els que triessin la forma política de com hauria de ser la forma d’Estat.
Qui a dia d’avui pretengui i desprès de 37 anys de transició esperar restitucions i un debat sobre Monarquia o República, va dat. La seva victòria primer va ser militar i ara ho és “democràtica”, això si, els victoriosos d’ara defensen exactament el mateix que Franco. Els seus valors, la seva concepció d’Estat, la seva Nació i els interessos de classe, no han variat.
De fet els mateixos que van acceptar la transició, i que pressuposava punts de partida per restituir la llibertat i la democràcia, són els que ens diuen, als catalans, que per causes i objectius majors no existim. La espanyolitat acceptada per primer cop des de Catalunya i els catalans al 1978, és va trencar al 2006. No acceptar la realitat catalana, ha tingut la reacció que om pot tenir per dignitat. La majoria de catalans ara tampoc accepta el ser espanyol.
Espanya, el seu Estat i les seves institucions, ens volen com espanyols i res més. La seva persistència, que ve de fà més 300 anys, i iniciada per un ignominiós monarca borbònic, Felip V, ha fracassat. El 27 de setembre, pot esdevenir el trencament que mai hauria d’haver estat després del 1978. Insistir amb que només som espanyols, sense respectar el que som i el que volem, dona per acabada una rel-lació que sempre a estat imposada.
Dir-nos per activa i per passiva que la sobirania és única i espanyola. Dir-nos que tot és decideix a Madrid. Dir-nos que som un Comunitat Autonómica tutelada. Dir-nos que no podem fer politiques socials regulades. Dir-nos que només podem rebre el que decideixi el govern espanyol de torn. Dir-nos que qui controla i mana al Aeroports i Ports de Catalunya és Madrid. Dir-nos que a Catalunya la llengua oficial i prioritària a de ser la castellana. Dir-nos que la solidaritat la decideixen des de Madrid. Dir-nos que l’únic que compta és la seva visió d’un Estat uniforme i uniformador. Dir-nos que el nostre Parlament triat democràticament pels catalans no té cap valor polític; És dir-nos exactament el mateix que deia Franco, i aquesta n’és la qüestió de fons.
Ells ens volen espanyols i nosaltres no volem deixar de ser catalans. Ells volen continuar decidint-ho tot i nosaltres també volem decidir. Ells volen construir la seva Nació, Espanya, i nosaltres la nostra Catalunya. Res més i tot plegat tant definitori i si el 27 perdem els que volem fer de Catalunya un nou Estat lliure, independent i democràtic, n’estem segurs que l’ofensiva per espanyolitzar-nos serà total i definitiva.
RSS Feed
