Potser la guerra civil a l’Estat espanyol va ser l’ocasió, en termes de lluita de classes, on la solidaritat internacional va esdevenir el mirall per organitzacions politiques de base marxista socialista.
Marx i Lenin fonamentalment, Trotsky, Rosa Luxemburg, Bakunin, Stalin, són alumnes de les seves teories, fan del internacionalisme del proletariat i solidaritat, la força ideològica suprema.
Marx va situar la teoria de la lluita de classes i l’anàlisi social, com elements de canvi revolucionaris. Lenin va fer la darrera aportació; internacionalisme i “dictadura” del proletariat.
Eren els anys 20 del segle XIX, la primera Guerra Mundial i la segona del XX i la gran revolució a Xina de caire marxista. Primer militar i després cultural. Ni la revolució a Rússia, ni les Guerres mundials, ni la de Xina van practicar l’internacionalisme de classe, sempre va ser d’interessos.
L’internacionalisme, que no va ser estrictament de classe, a Espanya, és va donar com element de lluita contra el feixisme / nazisme a la guerra civil espanyola. Les Brigades Internacionals van fer allò tant solidari i tant sublim com venir a Espanya a defensar la democràcia, no a lluitar per una classe determinant.
Sembla que Europa, on és fan les guerres mes terribles, pren bona nota i els excessos radicals de les classes dominants decideixen un punt i final. Calen unes classes socials amb benestar i un repartiment del poder polític i econòmic.
Són les organitzacions polítiques d’arrel marxista els primers que accepten unes noves regles de joc. L’internacionalisme de classe i proletari tindrien els dies comptats. Les relacions fraternals i de classe queden relegades a discussions programàtiques i ajudes econòmiques. La lluita de classes internacional acabada la segona guerra mundial, és soterrada dins d’una tomba similar a la d’un faraó egipci.
Els socialistes de Catalunya estan encallats en aquells temps de la revolució industrial. La classe obrera organitzada per conquerir quotes de poder i amb aquelles dosis d’internacionalisme casolà que mai va depassar un espanyolisme d’arrel castellana per convèncer a propis i aliens que era la millor forma per conquerir espais de llibertat i benestar.
Som al segle XXI, on la democràcia ha guanyat l’espai majoritari a Europa. Cada País Estat te opcions organitzades per defensar llurs interessos. És normal veure com els sindicats de França, Itàlia, Alemanya fan la seva al seu país, i mai depassen fronteres, ni per equiparar salaris si tenen fabriques multinacionals. L’internacionalisme de classe a dia d’avui no existeix.
El dissabte 29 d’Octubre del 2016, els socialistes nacionalistes espanyols, no només van fer possible que la dreta corrupta espanyola entomes altra cop el poder a l’Estat espanyol. Van certificar que a l’Estat espanyol la lluita de classes i l’internacionalisme socialista ha mort. Tot i que com sempre amb retard.
-El PP i el PSOE, no volen reconèixer que el poble català, per llengua i historia tenim drets reconeguts internacionalment. Drets que tenim legitimats per les urnes i una democràcia reconeguda.
-El PP i el PSOE volen espanyolitzar-nos i quan parlen de la unitat territorial, ho fan excloent altres conceptes que no és redueixin a l’espanyol.
-El PP i el PSOE neguen les altres realitats nacionals i només reconeixen la espanyola, ho digui la constitució o no.
-El PP i el PSOE neguen la política, la separació dels poders, les urnes i la participació popular. D’això se’n diu negar la democràcia.
Els del PSC heu dit NO al que representen els espanyols del PP i PSOE. Ara cal fer el darrer pas.
L’excusa del internacionalisme i lluita de classes soterrada, és el desastre que està duent als socialistes catalans a la irrellevància social i política. Els podemites i colauers s’han avançat. Avui l’internacionalisme i lluita de classes han estat relegades a la lluita per la societat del benestar.
Els socialistes de Catalunya tenen un creuament ideològic i d’interessos. O Espanya, o Catalunya. O creure’s que Catalunya és una nació amb els drets corresponents, o som una regió d’Espanya. O decidir com gastem el que produïm o acceptem que millor ho facin a Madrid. O decidim el grau de solidaritat internacional o deixem que ho facin a Madrid. Caldrà decidir i situar-se, llei de vida.
Ser fraternals, compartir estratègies sense repercussions socials i permetre que siguin els altres els que ho decideixin tot, ni és internacional ni solidari, és d’impostors politics que amb raons inconfessables defensen privilegis personals.
Trencar la disciplina del grup socialista a Espanya, no avala res. Ser defensor d’una Espanya i un Estat jacobí, i negar altres realitats, os situa al mateix nivell que els espanyols d’Andalusia o qualsevol altra indret que no volen saber res dels drets que tenim els catalans a decidir.
Catalunya té un Parlament democràtic i democràticament escollit. Legitimat com marquen els canons internacionals i te tot el dret a executar el mandat majoritari de la ciutadania.
Estem convençuts que l’any vinent Catalunya, i si així ho volen els catalans, serà un nou Estat independent. Queda un tros del procés, ho sabem. També sabem que Espanya i el seu Estat ens posaran tots els entrebancs inimaginables, entrebancs que forçaran posicionaments.
Tindreu un Congrés i tot sembla que el guanyador Miquel Iceta el conduirà. Un Congrés per establir noves estratègies, és el millor escenari. Segur que el sector unionista espanyolista menarà i conspirarà per guanyar la partida amb l’amenaça d’instal·lar el PSOE a Catalunya. Tant s’ha val el PP i el PSOE seran, més aviat que tard, residuals a Catalunya i els seus substituts ja hi són; Podemos i Ciutadans.
Construir, regenerar, ressorgir de les cendres poden ser la clau, però si no es fa practicant la democràcia, escoltant les majories, i sobre tot defensant els drets i interessos que te el poble català, el fracàs i el suïcidi polític del PSC està garantit, sobre tot perquè l’internacionalisme de classe i marxista fa estona que a Europa no existeix.
El que no voldríem pensar, ni creure, és que el socialisme a Catalunya només és viable sota la petjada del socialisme espanyol. Seria un desastre.
RSS Feed
