Certament les interpretacions en política mai són casuals. Els que s’hi dediquen sempre ens venen que ho fan pel país o per idees amb capacitat de transformar. La veritat però, és que els fets ens allunyen d’una teoria de vegades més impostada que certa.
Corre la brama, vessant esquerres, que el procés i ser on som és gràcies a la ciutadania i la seva capacitat mobilitzadora. Dir això és tant com dir que els artífexs han estat la ANC i Òmnium. Els partits com que directament i obertament mai han convocat durant els darrers quatre anys no compten. Altres més curosos, tot i que també des de les esquerres, obren el ventall conjuminant el carrer amb politics i en darrer lloc institucions catalanes.
En democràcia, les masses, la ciutadania, no és belluguen de forma espontània. Històricament han calgut raons per fer-ho. Acceptem que són les masses les que possibiliten qualsevol canvi social. Marx ja ho va dir en el seu tractat. Cal però afegir que sense lideratge els canvis socials són impossibles o limitats. L’anarquia estatal i institucional, de moment és un escenari sense demostrar.
La ANC ha estat liderada per la Carme Forcadell. Òmnium per la Muriel. ERC ara per l’Oriol Junqueras, la CUP pel David Fernández, li agradi o no. CDC per Artur Mas i la Generalitat per Artur Mas. És obvi per tant que ens referim a lideratges purs i durs. Els entramats organitzatius en són les seves derivades.
La discussió és podria situar en qui és més líder o qui a estat més determinant per fer tal o qual cosa i des de aquí ens permetem la llicencia en dir que han estat els convergents amb el President Mas els artífexs de tot plegat, sobre tot perquè han tingut un poder que la resta no ha tingut.
Governant els socialistes a Espanya, CCOO i UGT van convocar les primeres vagues generals en democràcia. Reformes laborals i pactes empresarials i un conjunt de lleis van provocar la major confrontació entre les esquerres. Sindicats contra un govern d’esquerres. El mai vist. Resultat, els sindicats van perdre i el govern espanyol va continuar. Volem dir que ni la mobilització, amb “piquets informatius” inclosos, van obligar a fer marxa enrere al govern espanyol.
El carrer, fins i tot és capaç de mobilitzar-se per les causes més justes del mon solidari. Fins i tot per intentar evitar els darrers afusellaments de Franco. Com no per intentar impedir una guerra com la d’Irak. Sembla que el carrer no remou les "fibres més sensibles" dels que manen. Dit d’altra manera, els que governen ho fan d’acord els seus interessos, mai el del poble i l’excusa sempre és la mateixa; ens han votat per fer i desfer legítimament. Per tant ens trobem que els governs mai o poques vegades escolten a les masses.
CiU al 2010 va guanyar les eleccions autonòmiques amb 62 Diputats. El desastre dels dos tripartits els ho van posar a ou. Mas va ser President amb uns suports puntuals del PP. Independentment del PP i PSOE amb l’operació del Tribunal Constitucional, Mas i CiU, podrien haver viscut de la autonomia si més no com qualsevol altre. Fer d’allò tant galdós de que qui dia passa any empeny, tenia cost zero.
Fer de patriota convençut sembla que ja no està de moda. Alguns fins i tot mantenen que els convergents han hagut de fer el que han fet per evitar la seva desgracia i autodestrucció. Com si passar d’autonomista a lluitar per tenir un Estat independent, fos quelcom que tothom fa i sense costos.
Que l’Estat espanyol amb clavegueres incloses, el seu govern, el PP, el PSOE, Ciutadans, Podemos, tos els mitjans de comunicació espanyols i alguns de catalans, la gran patronal, els de l’IBEX, i aliats externs vulguin destruït CDC i al President Mas, determina la potencia del lideratge que la figura de Mas ens a proporcionat.
Mas i desprès del No a tot, podria haver continuat governant tenia 62 diputats i per primera vegada la Generalitat pren partit a favor de Catalunya i convoca eleccions. Mai podrem dir el mateix de dos tripartits galdosos vers Catalunya. És l’Estat amb informes apòcrifs i una ERC demanant ser determinants donada la desconfiança vers el President, els causants del primer entrebanc del President. Passar de 62 a 50 diputats serà utilitzat com eina de desgast. També servirà perquè ERC guanyi credibilitat amb un Pacte de Legislatura impensable per ells i convenient per Catalunya.
Tot i així, Mas no només no afluixa, sinó que fa possible la més gran desobediència a l’Estat posant les urnes el 9 de Novembre del 2014. No cal recordar l’èxit del fet. L’opinió generalitzada internacional situen el 9 N per sobre de les manifestacions dels darrers 11 S. És el Govern de la Generalitat que desobeeix. No és la ANC, ni Òmnium, ni ERC, ni les CUP, és el Govern presidit per Artur Mas.
Carme Forcadell va exigir al President que poses les urnes, però va ser el President qui va decidir posar-les. Podia haver fet el contrari. Hagués tingut tot el suport de l’Estat, el govern espanyol, el PP, el PSOE, Ciutadans, ICV, Podemos, els de l’IBEX, els mitjans de comunicació espanyols i alguns d’aquí.
Sense una Generalitat i el seu President, per moltes mobilitzacions de part, posicionats a favor del procés. Sense una Convergència fent la seva regeneració interna i trencant amb la Unió del Duran i Lleida. Sense un President imputat per posar les urnes declarant-se nítidament a favor d’un Estat independent per Catalunya, ara estaríem a les beceroles d’un procés limitat a conscienciacions varies.
Manipular als ciutadans des de el poder, és tant fàcil com dir que Mas i Trias tenien comptes a Suiza i politics i ciutadans o comprin. Per Convergència i els convergents el més senzill hagués estat continuar com sempre. Per contra van actuar com patriotes entomant critiques i atacs desfermats, i posant-se al costat de la majoria dels catalans.
Alguns insistiran, tenim procés perquè la gent ho ha volgut. Des de aquí diem que sense el President Mas i els convergents, per moltes manifestacions que féssim el més calent seria a l’aigüera. En cap cas volem dir que la conjunció de la societat i la política no fos necessària.
Una declaració política, com la que Junts pel Si i la CUP han acordat i presentat, té el valor que té, no per la CUP, ni per ERC, ni tant sols per CDC, la té perquè qui li dona validesa institucional i caràcter de desobediència i confrontació és la Presidència de la Generalitat, que de moment la representa Artur Mas i Gabarró. Per això el seu cap a l’Estat està en “busca i captura”. De moment la dels altres no.
Certament les interpretacions en política mai són casuals. Els que s’hi dediquen sempre ens venen que ho fan pel país o per idees amb capacitat de transformar. La veritat però, és que els fets ens allunyen d’una teoria de vegades més impostada que certa.
Corre la brama, vessant esquerres, que el procés i ser on som és gràcies a la ciutadania i la seva capacitat mobilitzadora. Dir això és tant com dir que els artífexs han estat la ANC i Òmnium. Els partits com que directament i obertament mai han convocat durant els darrers quatre anys no compten. Altres més curosos, tot i que també des de les esquerres, obren el ventall conjuminant el carrer amb politics i en darrer lloc institucions catalanes.
En democràcia, les masses, la ciutadania, no és belluguen de forma espontània. Històricament han calgut raons per fer-ho. Acceptem que són les masses les que possibiliten qualsevol canvi social. Marx ja ho va dir en el seu tractat. Cal però afegir que sense lideratge els canvis socials són impossibles o limitats. L’anarquia estatal i institucional, de moment és un escenari sense demostrar.
La ANC ha estat liderada per la Carme Forcadell. Òmnium per la Muriel. ERC ara per l’Oriol Junqueras, la CUP pel David Fernández, li agradi o no. CDC per Artur Mas i la Generalitat per Artur Mas. És obvi per tant que ens referim a lideratges purs i durs. Els entramats organitzatius en són les seves derivades.
La discussió és podria situar en qui és més líder o qui a estat més determinant per fer tal o qual cosa i des de aquí ens permetem la llicencia en dir que han estat els convergents amb el President Mas els artífexs de tot plegat, sobre tot perquè han tingut un poder que la resta no ha tingut.
Governant els socialistes a Espanya, CCOO i UGT van convocar les primeres vagues generals en democràcia. Reformes laborals i pactes empresarials i un conjunt de lleis van provocar la major confrontació entre les esquerres. Sindicats contra un govern d’esquerres. El mai vist. Resultat, els sindicats van perdre i el govern espanyol va continuar. Volem dir que ni la mobilització, amb “piquets informatius” inclosos, van obligar a fer marxa enrere al govern espanyol.
El carrer, fins i tot és capaç de mobilitzar-se per les causes més justes del mon solidari. Fins i tot per intentar evitar els darrers afusellaments de Franco. Com no per intentar impedir una guerra com la d’Irak. Sembla que el carrer no remou les "fibres més sensibles" dels que manen. Dit d’altra manera, els que governen ho fan d’acord els seus interessos, mai el del poble i l’excusa sempre és la mateixa; ens han votat per fer i desfer legítimament. Per tant ens trobem que els governs mai o poques vegades escolten a les masses.
CiU al 2010 va guanyar les eleccions autonòmiques amb 62 Diputats. El desastre dels dos tripartits els ho van posar a ou. Mas va ser President amb uns suports puntuals del PP. Independentment del PP i PSOE amb l’operació del Tribunal Constitucional, Mas i CiU, podrien haver viscut de la autonomia si més no com qualsevol altre. Fer d’allò tant galdós de que qui dia passa any empeny, tenia cost zero.
Fer de patriota convençut sembla que ja no està de moda. Alguns fins i tot mantenen que els convergents han hagut de fer el que han fet per evitar la seva desgracia i autodestrucció. Com si passar d’autonomista a lluitar per tenir un Estat independent, fos quelcom que tothom fa i sense costos.
Que l’Estat espanyol amb clavegueres incloses, el seu govern, el PP, el PSOE, Ciutadans, Podemos, tos els mitjans de comunicació espanyols i alguns de catalans, la gran patronal, els de l’IBEX, i aliats externs vulguin destruït CDC i al President Mas, determina la potencia del lideratge que la figura de Mas ens a proporcionat.
Mas i desprès del No a tot, podria haver continuat governant tenia 62 diputats i per primera vegada la Generalitat pren partit a favor de Catalunya i convoca eleccions. Mai podrem dir el mateix de dos tripartits galdosos vers Catalunya. És l’Estat amb informes apòcrifs i una ERC demanant ser determinants donada la desconfiança vers el President, els causants del primer entrebanc del President. Passar de 62 a 50 diputats serà utilitzat com eina de desgast. També servirà perquè ERC guanyi credibilitat amb un Pacte de Legislatura impensable per ells i convenient per Catalunya.
Tot i així, Mas no només no afluixa, sinó que fa possible la més gran desobediència a l’Estat posant les urnes el 9 de Novembre del 2014. No cal recordar l’èxit del fet. L’opinió generalitzada internacional situen el 9 N per sobre de les manifestacions dels darrers 11 S. És el Govern de la Generalitat que desobeeix. No és la ANC, ni Òmnium, ni ERC, ni les CUP, és el Govern presidit per Artur Mas.
Carme Forcadell va exigir al President que poses les urnes, però va ser el President qui va decidir posar-les. Podia haver fet el contrari. Hagués tingut tot el suport de l’Estat, el govern espanyol, el PP, el PSOE, Ciutadans, ICV, Podemos, els de l’IBEX, els mitjans de comunicació espanyols i alguns d’aquí.
Sense una Generalitat i el seu President, per moltes mobilitzacions de part, posicionats a favor del procés. Sense una Convergència fent la seva regeneració interna i trencant amb la Unió del Duran i Lleida. Sense un President imputat per posar les urnes declarant-se nítidament a favor d’un Estat independent per Catalunya, ara estaríem a les beceroles d’un procés limitat a conscienciacions varies.
Manipular als ciutadans des de el poder, és tant fàcil com dir que Mas i Trias tenien comptes a Suiza i politics i ciutadans o comprin. Per Convergència i els convergents el més senzill hagués estat continuar com sempre. Per contra van actuar com patriotes entomant critiques i atacs desfermats, i posant-se al costat de la majoria dels catalans.
Alguns insistiran, tenim procés perquè la gent ho ha volgut. Des de aquí diem que sense el President Mas i els convergents, per moltes manifestacions que féssim el més calent seria a l’aigüera. En cap cas volem dir que la conjunció de la societat i la política no fos necessària.
Una declaració política, com la que Junts pel Si i la CUP han acordat i presentat, té el valor que té, no per la CUP, ni per ERC, ni tant sols per CDC, la té perquè qui li dona validesa institucional i caràcter de desobediència i confrontació és la Presidència de la Generalitat, que de moment la representa Artur Mas i Gabarró. Per això el seu cap a l’Estat està en “busca i captura”. De moment la dels altres no.
RSS Feed
