ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LIQUIDAT MAS, "LIQUIDAT" EL PROCÉS

30/10/2015

0 Comments

 
Picture
​
Certament les interpretacions en política mai són casuals. Els que s’hi dediquen sempre ens venen que ho fan pel país o per idees amb capacitat de transformar. La veritat però, és que els fets ens allunyen d’una teoria de vegades més impostada que certa.

Corre la brama, vessant esquerres, que el procés i ser on som és gràcies a la ciutadania i la seva capacitat mobilitzadora. Dir això és tant com dir que els artífexs han estat la ANC i Òmnium. Els partits com que directament i obertament mai han convocat durant els darrers quatre anys no compten. Altres més curosos, tot i que també des de les esquerres, obren el ventall conjuminant el carrer amb politics i en darrer lloc institucions catalanes.

En democràcia, les masses, la ciutadania, no és belluguen de forma espontània. Històricament han calgut raons per fer-ho. Acceptem que són les masses les que possibiliten qualsevol canvi social. Marx ja ho va dir en el seu tractat. Cal però afegir que sense lideratge els canvis socials són impossibles o limitats. L’anarquia estatal i institucional, de moment és un escenari sense demostrar.

La ANC ha estat liderada per la Carme Forcadell. Òmnium per la Muriel. ERC ara per l’Oriol Junqueras, la CUP pel David Fernández, li agradi o no. CDC per Artur Mas i la Generalitat per Artur Mas. És obvi per tant que ens referim a lideratges purs i durs. Els entramats organitzatius en són les seves derivades.

La discussió és podria situar en qui és més líder o qui a estat més determinant per fer tal o qual cosa i des de aquí ens permetem la llicencia en dir que han estat els convergents amb el President Mas els artífexs de tot plegat, sobre tot perquè han tingut un poder que la resta no ha tingut.

Governant els socialistes a Espanya, CCOO i UGT van convocar les primeres vagues generals en democràcia. Reformes laborals i pactes empresarials i un conjunt de lleis van provocar la major confrontació entre les esquerres. Sindicats contra un govern d’esquerres. El mai vist. Resultat, els sindicats van perdre i el govern espanyol va continuar. Volem dir que ni la mobilització, amb “piquets informatius” inclosos, van obligar a fer marxa enrere al govern espanyol.

El carrer, fins i tot és capaç de mobilitzar-se per les causes més justes del mon solidari. Fins i tot per intentar evitar els darrers afusellaments de  Franco. Com no per intentar impedir una guerra com la d’Irak. Sembla que el carrer no remou les "fibres més sensibles" dels que manen. Dit d’altra manera, els que governen ho fan d’acord els seus interessos, mai el del poble i l’excusa sempre és la mateixa; ens han votat per fer i desfer legítimament. Per tant ens trobem que els governs mai o poques vegades escolten a les masses.
CiU al 2010 va guanyar les eleccions autonòmiques amb 62 Diputats. El desastre dels dos tripartits els ho van posar a ou. Mas va ser President amb uns suports puntuals del PP. Independentment del PP i PSOE amb l’operació del Tribunal Constitucional, Mas i CiU, podrien haver viscut de la autonomia si més no com qualsevol altre. Fer d’allò tant galdós de que qui dia passa any empeny, tenia cost zero.

Fer de patriota convençut sembla que ja no està de moda. Alguns fins i tot mantenen que els convergents han hagut de fer el que han fet per evitar la seva desgracia i autodestrucció. Com si passar d’autonomista a lluitar per tenir un Estat independent, fos quelcom que tothom fa i sense costos.

Que l’Estat espanyol amb clavegueres incloses, el seu govern, el PP, el PSOE, Ciutadans, Podemos, tos els mitjans de comunicació espanyols i alguns de catalans, la gran patronal, els de l’IBEX, i aliats externs vulguin destruït CDC i al President Mas, determina la potencia del lideratge que la figura de Mas ens a proporcionat.

Mas i desprès del No a tot, podria haver continuat governant tenia 62 diputats i per primera vegada la Generalitat pren partit a favor de Catalunya i convoca eleccions. Mai podrem dir el mateix de dos tripartits galdosos vers Catalunya. És l’Estat amb informes apòcrifs i una ERC demanant ser determinants donada la desconfiança vers el President, els causants del primer entrebanc del President. Passar de 62 a 50 diputats serà utilitzat com eina de desgast. També servirà perquè ERC guanyi credibilitat amb un Pacte de Legislatura impensable per ells i convenient per Catalunya.

Tot i així, Mas no només no afluixa, sinó que fa possible la més gran desobediència a l’Estat posant les urnes el 9 de Novembre del 2014. No cal recordar l’èxit del fet. L’opinió generalitzada internacional situen el 9 N per sobre de les manifestacions dels darrers 11 S. És el Govern de la Generalitat que desobeeix. No és la ANC, ni Òmnium, ni ERC, ni les CUP, és el Govern presidit per Artur Mas.

Carme Forcadell va exigir al President que poses les urnes, però va ser el President qui va decidir posar-les. Podia haver fet el contrari. Hagués tingut tot el suport de l’Estat, el govern espanyol, el PP, el PSOE, Ciutadans, ICV, Podemos, els de l’IBEX, els mitjans de comunicació espanyols i alguns d’aquí.

Sense una Generalitat i el seu President, per moltes mobilitzacions de part, posicionats a favor del procés. Sense una Convergència fent la seva regeneració interna i trencant amb la Unió del Duran i Lleida. Sense un President imputat per posar les urnes declarant-se nítidament a favor d’un Estat independent per Catalunya, ara estaríem a les beceroles d’un procés limitat a conscienciacions varies.

Manipular als ciutadans des de el poder, és tant fàcil com dir que Mas i Trias tenien comptes a Suiza i politics i ciutadans o comprin. Per Convergència i els convergents el més senzill hagués estat continuar com sempre. Per contra van actuar com patriotes entomant critiques i atacs desfermats, i posant-se al costat de la majoria dels catalans.

Alguns insistiran, tenim procés perquè la gent ho ha volgut. Des de aquí diem que sense el President Mas i els convergents, per moltes manifestacions que féssim el més calent seria a l’aigüera. En cap cas volem dir que la conjunció de la societat i la política no fos necessària.

Una declaració política, com la que Junts pel Si i la CUP han acordat i presentat, té el valor que té, no per la CUP, ni per ERC, ni tant sols per CDC, la té perquè qui li dona validesa institucional i caràcter de desobediència i confrontació és la Presidència de la Generalitat, que de moment la representa Artur Mas i Gabarró. Per això el seu cap a l’Estat està en “busca i captura”. De moment la dels altres no.



0 Comments

LA PEÇA DE CAÇA MAJOR NO ÉS DIU MAS ÉS DIU CATALUNYA

23/10/2015

0 Comments

 
Picture

La darrera compareixença del President Mas a petició pròpia i per donar explicacions sobre les darreres actuacions judicials, policials i mediateques, ha estat la darrera d’aquesta legislatura que va arrancar el 2012.

El tema a tractar. El mateix de fa més de 10 anys, el 3 % i la corrupció global de CDC, que no de CiU. Ara però els aparells de l’Estat han fet una volta més al cargol, i afegeixen a la “xarxa” de corrupció a funcionaris i tècnics de la Generalitat.

Lligant caps, hem descobert que la peça de caça major mai ha estat Artur Mas, és Catalunya. Dissenyar l’estratègia per acabar amb l’Estat de les Autonomies, és va començar a fer el 23 F del 1981. Com implementar-la era el més complicat i depenia del grau de compromís polític del PSOE i PP (abans AP). La UCD d’Adolfo Suarez van ser els figurants a cremar.

El paper del PP i PSOE per retallar i ribotar l’Estatut, amb l’ajut del seu TC, que el Parlament de Catalunya havia aprovat i després referendat pels catalans, va ser determinant perquè una gran majoria ens adonéssim que l’objectiu dels espanyols no contemplava cap fet que no fos espanyolitzar-nos anorreant qualsevol flaire català. Afegir l’insult i menysprear-nos, també ha estat determinant per iniciar el que ara pot ser un procés sense aturador. Sinó l’esguerrem nosaltres. Potser aquest és el gran error que han comés els espanyols, despertar a la fera.

Espanya pretenia fer-ho acompassadament. Com aquella ordre castellana dictada per Felip V als corregidors castellans instal·lats a Catalunya: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas i disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”.

El seu error ho ha impedit, i el que tenim és una acceleració estratègica. La recentralització competencial jo no amaga els veritables objectius. Combatre la llengua catalana és un fet històric. Fins i tot els antics saben que la llengua és sinònim de cohesió. També ara i des de el segle XX les comunicacions ho són.

Algun dia els patriotes catalans agrairem l’èxit d’uns peixos rebullits i poc cuits aconseguits pels Governs d’en Pujol, però que ben amarinats han donat un deliciós àpat que no a agradat gens als espanyols. L’ensenyament, la sanitat, la seguretat i uns mitjans públics de nivell, han ajudat a conformar el que sempre hem estat una Nació, un País i aviat un Estat. Aquestes competències cedides són el que volen anular i volen fer-ho amb apariencies democràtiques a ulls de tothom.

Combatre l’immerssió lingüística. Fer denuncia d’una persecució del castellà. Fins i tot de la mainada. No tenen escrúpols. Desprestigiar el nostre model sanitari des de la perspectiva de les retallades i d’una praxis privatitzadora i d’un servei més que eficient a l’hora d’atendre els malalts, des de la fal·làcia i ocultant l’ofec econòmic, només és pot fer per intentar demostrar la Generalitat és incapaç de gestionar l’àmbit sanitari.

Qui pot negar una campanya de desprestigi institucional i mediàtic contra els Mossos? Que és persegueix? Doncs exactament el mateix. Davant la incapacitat de tenir un cos policial a l’alçada i amb la direcció que cal, tornar a dur la Guardia Civil militaritzada i una Policia nacional per substituir-los. Una substitució que comportaria que les decisions tornarien a Madrid.

Dir-nos que no sabem administrar-nos també en forma part de l’espectacle. No tenen recances en dir-nos per un costat que som la CA més endeutada i per altra la que més retallem. Per arrodonir-ho els hi hem d’agrair que ens salven de la nostra ineptitud amb el FLA, crèdit que paguem i amb interessos però que segons Espanya certifica que no sabem administrar-nos i que els solidaris són ells.

Ensenyament, Sanitat, Seguretat, Economia i corrupció a la Generalitat, més la persecució al Barça tanquen el cercle virtuós. Ara ja tenen tots els ingredients per aplicar el 155 de la seva Constitució. Catalunya és ingovernable i n’estem segurs que aquest serà el següent pas.
​
Evitar-ho no està en les nostres mans. Començar el nostre Procés Constituent si. Proclamar una nova legalitat catalana i desconnectar-nos de la espanyola ara és qüestió de tenir clar que pretén Espanya i si estem disposats a deixar-los fer mentrestant ens ho mirem. Com sempre, ahir depenia dels catalans, ara dels nostres Diputats.
 




0 Comments

TEMPUS FUGIT

22/10/2015

0 Comments

 
Picture
​
Controlar el temps a estat una obsessió històrica. Determinar les estacions climatològiques, va ser el seu efecte natural. Des de l’Indostan i Sud-americà tenim veritables joies dedicades al temps. Calendaris i observatoris astrològics de l’època confirmen el delit obsessiu que tenien per tot allò que tenia a veure amb el temps.

Ara sembla, pels que és dediquen i volen ser autors de canvis politics i sociològics profunds, que el temps ha deixat de ser factor determinant.

Cinc anys han estat necessaris per passar d’un subjectiu 18 % d’independentistes per arribar a un 47,8 % d’independentistes comprovats. Si més no favorables a que Catalunya esdevingui un Estat independent. Extraordinari.

Fa 301 anys que el regne de Castella ens va sotmetre, castellanitzant-nos primer i espanyolitzant-nos desprès. Que ara estiguem a punt d’encetar el darrer tram d’alliberament nacional i col·lectiu, hauria de ser considerat com un veritable miracle. Sobre tot perquè les condicions socials d'ara, no s’assemblen ni s’acosten a les que teníem abans del 1977. De fet i objectivament és més difícil aconseguir la independència ara que al 1931. Espanya ara, agradi, sigui cert o no, te “categoria de país democràtic” i aquest aspecte ni és menor ni és banal.

Tot el que els catalans no hem pogut a sabut fer en els darreres anys, segles, ho estem fent amb cinc anys. Els treballs minoritaris, els guardadors d’essències, indefectiblement han de tenir el seu reconeixement, però al mateix temps dir obertament que només amb ells avui no seriem on som.

A calgut que les classes mitges i de forma transversal si posin be, i és de justícia dir ben clar que aquest fet només ha estat possible pel lideratge d’Artur Mas i del seu partit CDC. Artur Mas i CDC han fet possible una nova centralitat política, això si, avalada per ERC, la ANC, Òmnium, l’AMI, unes quantes forces minoritàries i la CUP.
Ningú honestament pot negar el paper del President Mas i CDC per arribar al 47,8 % de vots. Fer-ho només és pot fer des de la persecució d’objectius tant espuris com deslleials. Fer de CDC un nou partit per la independència per algúns era impossible, hi ha estat Artur Mas i els seus els que ho han fet possible i en menys de tres anys.

Que Espanya, el seu Estat i els seus gossos, facin tot el possible per que avorti el procés, era el previsible. Que quan més temps els hi donem, més artilleria pesada construiran, i l’adaptaran a la tàctica idònia per cada moment. És el que patirem fins que no consagrem la ruptura.

Espanya i els seus no canviaran l’estratègia, ni ara ni mai. Espanya una, amb espanyols i prou i amb una historia i llengua també úniques, és la seva màxima.

Temps és el que varem donar als unionistes, federalistes i terceres varies, rebutjant la proposta del President Mas que va fer el 25 de Novembre del 2014. Temps per construir una alternativa a Barcelona (Barcelona en comú), contraria a la independència de Catalunya. Temps per construir una candidatura (Cataluña si se puede), populista, ambigua i prou demagògica per incidir el 27 de Setembre en el resultat electoral.

Ara, que tots els focus estan dirigits a la negociació que, per cert, sembla més autonòmica que de procés constituent, altra cop els hi donem temps. Espanya sap perfectament que informes apòcrifs, amanits amb mentides institucionals des de els mitjans que controlen, fan forat. Van fer forat electoralment ahir i ara pretenen fer forat per avortar l’acord que el 47,8 % de catalans varem votar per la independència.

Deu anys, si 10 anys, fa d’aquella afirmació que el President Maragall va fer acusant a CiU del: “vostès tenen un problema i és diu 3 %, i del seu retractament”. Deu anys investigant. Deu anys on ni la fiscalia espanyola, ni tot el poder judicial espanyol, hagin demostrat res. Tant s’ha val, els alumnes pròdigs del ministre de la propaganda nazi Goebbels que ja va dir; una mentida repetida fins la sacietat, és convertirà en una gran veritat, no fan res més que seguir-lo. La utilització del 3%, ara només persegueix fins politics i acabar amb el nostre procés.

L’objectiu és clar. Volen impedir que hagi acord entre Junts pel Si i les CUP. Totes les andanades tenen dos direccions. Trencar la coalició de Junts pel Si i impedir que les CUP facin President al Mas.

Davant l’espectacle judicial i policial a la seu de CDC, tothom s’ha posicionat. Els palmers de “Cat. si se puede” en boca de l’estrena’t portantveu Coscubiela va ser prou taxatiu; els de la CUP no poden fer President al Mas ni a cap membre de CDC. Els del PSOE i utilitzant la corrupció van ser més prudents. Només amb el cap del Mas en tenen prou. Els del PP i Ciutadans, no compten, són la “voz de su amo” i no faríem més que reiterar-nos.

Ens preocupa el silenci de Junts pel Si. No tant per defensar a CDC ni fins i tot al President i presidenciable Artur Mas, sinó per no qüestionar la parafernàlia judicial i policial espanyola. El de la CUP també.

Entenc, tot i que no comparteixo la intransigència de les CUP, exigint una negociació socioeconòmica pel dia a dia, quan el que ara ens estem jugant és poder fer un país nou o no. Espanya no tenia temps i cada dia sense un Govern a Catalunya, és un regal que els hi fem. Per pensar en més mal hi fetes i sobre tot per acabar amb el President Mas que és el que sempre han perseguit. Ells ho tenen clar, amb CDC la independència és possible. Alguns independentistes sembla que no. De fet del que menys tenim és temps i el que tenim se'ns està escapant escandalosament de les mans.




0 Comments

EL PROGRAMA DE LA GENT: INDEPENDÈNCIA.

20/10/2015

0 Comments

 
Picture
​
Als de Junts pel Si, la qüestió de la transversalitat els hi va costar d’entendre. Als de la CUP, ni ahir, ni de moment avui i tot pinta que ni demà ho arribaran a entendre.

Un detall petit, però gran al mateix temps, ho defineix gairebé tot. Els de la CUP porten més de 20 anys en el mon del municipalisme hi ha dia d’avui encara no han fet cap revolució als municipis. Ni tants sols han col·lectivitzat els serveis essencials pels ciutadans. Viure de la política amb l’excusa de canviar-ho tot i no poder canviar res deu ser frustrant.

Els de les CUP, pretenen, primer fer la revolució social i desprès anar per la independència. Sembla que amb el dia a dia en tenen prou. Cap aturat. Renda bàsica. Lluita contra la pobresa, la que sigui. Guarderies garantides. Beques menjador. Reducció dels impostos. Cap llista d’espera als hospitals. I a fe de Deu que amb això sols el camí de la revolució està garantida, si no fos que per fer front a totes aquestes demandes fan falta dues coses, euros i capacitat política per administrar-ho.

Els euros de moment els té l’Estat espanyol i la capacitat política legal per recaptar-los, administrar-los, i liquidar-los, també. A excepció de Navarra i Euskadi.

Si no tenim el corredor del Mediterrani fet és per decisió espanyola. Si la gestió dels Aeroports i Ports la fan des de Madrid, és perquè ells tenen la capacitat política per gestionar-los. Si els desaucis a Catalunya tenen mala peça al taler és senzillament perquè la Llei Hipotecaria és fa i és desfà a Madrid. Si no controlem el mar, duanes, les importacions i exportacions, és perquè ho fa Madrid. Si no controlem l’espai radioelèctric, també. Si no podem actuar com un País i Estat normal, és senzillament perquè no ho som i per tant les politiques i decisions és prenen a Madrid.

Els de la CUP saben, que a part de la desobediència com concepte revolucionari, el seu programa social és avui “inaplicable”, o tant aplicable com el de la Syriza a Grècia abans de les seves eleccions generals. Zero, i ara fins i tot amb més retallades.

Sembla, perquè així ho diuen els de la CUP, que primer està el “que” i el “com”. El “qui” ha de ser el resultat del que i el com.

El “que” podria definir-se com; “volem la independència si és d’esquerres i si no, ja no ens interessa”. El problema és que per ser  un país d’esquerres o de dretes primer cal tenir la capacitat per decidir-ho. Existeix la possibilitat, cafquiana, d’aquell pensament que diu: “O com jo vull o res”. El problema és que en democràcia la legitimitat és guanya a les urnes. Les revolucions democràtiques també.

El “com”, potser és el que té menys complicacions, desobediència i punt. Com fer-ho per no anar a la garjola, i demostrar al mon que som complidors de la llei, és el quid de la qüestió. El que és cert, és que sense transgressió no tindrem independència. Ara bé, els entesos diuen que fent-ho una vegada ni a prou. Una llei aprovada al Parlament que situï una nova legalitat a Catalunya, podria ser el punt de no retorn i la transgressió democràtica que contempli en si mateixa totes les desobediències.

El “qui”, segons els de la CUP hauria de ser el resultat de l’acord amb el “que” i el “com”.

Sobre el “que” no hi haurà acord, o si més no complert, per la senzilla raó de que no som un Estat independent que gestiona tots els seus recursos. Independenment dels aspectes ideològics.

Sobre el “com” segur que si que en tindrem d’acord. Aconseguir la independència porta implícita la desobediència, quan calgui, amb la legalitat espanyola i sembla que tothom i està d’acord.

Si Catalunya disposes de tots els seus recursos, segur que la revolució social la tindríem garantida. De moment qui recapta i gestiona és Espanya i per canviar això ens cal declarar la independència.

El “qui”, per Junts pel Si  i per més d’1.600.000 de vots el President ha de ser Artur Mas. Sembla que això produeix “espurnes” a les files i direcció de les CUP. A les files dels unionistes espanyols, directament el que produeix són espasmes virtuals i pràctics per eliminar-lo de l’escena publica. Els de la CUP hauran de filar i molt prim per no acabant sent socis potencials d’aquells dels que no volen saber-ne res.

Escoltar, a l’Anna Gabriel, dient que no volen eleccions anticipades, només pot tenir una interpretació; “la figura del President Mas ja no és cap impediment per arribar a acords”. Entendre que la independència de Catalunya és cosa de tots i que no hi sobra ningú i fer-ho assumint que Mas tornarà ha ser President, demostra que les CUP, a més de ser revolucionaris, són uns patriotes que possiblement ja han entès que la gent de Catalunya només té un Programa inmediat, proclamar la independència.
 




0 Comments

ELS DE LA CUP DE MOMENT NO ESTAN A L'ALÇADA.

16/10/2015

0 Comments

 
Picture
​
Els gestos comencen ha ser massa eloqüents. Els de la CUP sembla que volen passar a la historia com els "més conseqüents", tot i que ser-ho, comporti a major gloria d’Espanya i de moment, la “desfeta independentista”.

Declaració de principis de la candidatura CUP – CC: “Mai farem President al responsable de les retallades mes grans sofertes pels catalans ni donarem suport a les dretes”. Seria bo afegir; “ni que s’accepti un pla de xoc social”.

David Fernández a Madrid; “No investirem a Mas i si cal rebentar el procés és farà”. Rebla el clau dient que en cap cas formaran part del Govern. Potser les abraçades mai van ser sinceres.

Antonio Baños; “Mas es como un borracho entrañable a El Mundo”. I afegeix: “no estamos negociando nada, no hay ninguna transacción, estamos hablando para ver lo que quieren hacer ellos, lo que queremos hacer nosotros, y qué se puede hacer realmente, hay un terreno neutro".

Benet Salelles; “Ens neguem a investir a Mas i fent-ho intentem eixamplar la base del futur Estat cap a la formació de Lluis Rabell”.

La nombro dos Anna Gabriel, professora de dret constitucional assegura que no investir Mas és una línea roja. El més greu però són declaracions tant besties com aquestes: “Debemos utilizar cualquier brecha que se abra para que CDC se fragmente y pierda cuotas de poder” (entrevista al El Diario.es). Unes perles més; “Hay que salir de la UE, impagar la deuda i que la socialdemocracia no tiene futuro”.

Menys mal que lo d’atiar l’odi a Mas, com deien els de “Catalunya si que se puede”, Usabart, no ha entrat en el seu discurs.

Cal reconèixer que els de la CUP tenen ben apresa la lliçó. “Disciplina ideològica i actituds d’esquerres”. Tot un complert. Volen la independència de Catalunya i la dels Països Catalans, mitjançant un camí net, sense pactes inconfessables, amb les esquerres i si pot ser sense pagar preu, o millor, aquell preu que només serveix d’exemple als indignats, okupes i anti sistema.

La gent de la CUP mai ocuparan cap centralitat. Ni d’esquerres, ni independentista, ni patriòtica. Són enemics de la transversalitat social. O ets d’esquerres, la seva clar, o res. Ells mai seran inclusius. De fet el seu discurs purista és excloent de mena. Tenen i potser no ho saben un retràs històric. Encara no s’han han adonat que a Europa els temps de les revolucions proletàries han finit. Ara ni han d’altres, però segur que no són gaire ideològiques.

Mai, des de 1714, Catalunya ha tingut un Parlament amb 72 diputats netament a favor de la independència de Catalunya. Majoria absoluta per iniciar un procés constituent, acabat amb un Referendum legitimador.

Sembla però, que la suma de diputats per fer Govern condiciona l’iniciï d’aquest procés. Les CUP-CC diuen que lo social i la desobediència per fer la independència van intrínsicament junts i no fer Mas President va en el paquet.

La qüestió elemental és; Podrem fer un arreglo social sense recaptar tots els impostos. Podrem fer politiques que l’Estat espanyol no vol Podrem viure al marge de la UE i del mon. Podrem viure com ascetes dins d’una vauma amb la complicitat social de la renuncia a les comoditats mundanes i modernes. Podrem nodrir-nos de matèries primeres que no tenim per gaudir d’una societat moderna i justa. Podrem ajudar als oprimits i perseguits del planeta sinó pintem res en el concert mundial. Podrem construir el mon idíl·lic d’esquerres pures que ens proposen els de la CUP, quan només els segueixen 336.000 catalans de 5.300.000.

Els de la CUP, sembla que, ho han entès poc de que va la cosa, o finalment els i sua tot plegat que no sigui la seva càrrega messiànica d’esquerres per un mon millor. Farien be pensar, sobre tot perquè és un exemple proper, que Franco va morir al llit i que de lluitadors d’esquerres de tot tipus que van fracassar per enderrocar-lo, a la dictadura n’estava ple.

Fer retardar, que no fracassar, l’adveniment de la República catalana, perquè una coiuntura electoral els hi ha donat la clau, és decidir que el poble català i les seves mobilitzacions no han determinat res. Sembla que els que si van entendre el clam d’independència sense color ideològic van ser el President Mas, la Vicepresidenta Ortega i la Consellera Rigau. Potser per això de tots els politics nomes tres  són els imputats.

No s’entén que la independència s’hagi de negociar entre independentistes. S’acceptava disciplinadament el silenci i la prudència des de la gent de Junts pel Si, però les darreres manifestacions de la gent de la CUP, ens allibera per criticar, exposar i fins i tot acusar als de la CUP de “poc patriotes i insolidaris” a la persona del President Mas, que no ha fet res més que governar el millor que ha pogut tenint tot un Estat en contra i posar-se al davant, o al costat tant s’ha val, del poble català per alliberar-nos, utilitzant els millors mecanismes del segle XXI, que ni venen de la lluita de classes, ni de revolucions amb sang.

Catalunya pot culminar el procés més revolucionari dels darrers 300 anys, aconseguint la independència democràticament i pacíficament. Aconseguir-ho només depèn de que hi siguem tots, absolutament tots. El President Mas també, això si com President.
​
18 mesos, o els que siguin, de procés constituent, i pendents de la integritat “cupaire” no poden ser el millor que fem per enfrontar-nos a tot el que ha de venir. És entenedor que la CUP proposi millores socials dins  les possibilitats  que disposa el Govern, encara autonòmic, però cap més, ni una més. L’únic que ha de fer és que el procés arribi a bon port i ara el que toca és fer que el nombro 72 sigui interpretat com element d’unitat política fins la proclamació de la República. Altrament i sense dilacions, noves eleccions autonòmiques.
 




0 Comments

UNA RECONCILIACIÓ FALSA I BUIDA DE CONTINGUTS.

15/10/2015

0 Comments

 
Picture

Seria impensable que els mateixos que van dissenyar i pactar la transició espanyola, de la dictadura a la democràcia sense trencar un plat, ara és desdiguessin.

El CDS, UCD, AP i PP han estat i són els artiluguis franquistes i de les elits dominants per controlar-ho tot. També perquè les essències pàtries espanyoles, s’acabin consolidant.

L’acord, entre dretes i esquerres espanyoles quan l’ocasió ho ha requerit, confirma la dita. Són el mateix amb tot el que té a veure amb el nacionalisme espanyol. Pacte de la Moncloa per modernitzar el mon laboral en van dir. LOAPE’s inconfessables, amb un pretensiós  cop d’estat inclòs. Terrorisme d’Estat, GAL. Modificació de la Constitució per controlar dèficits pressupostaris perifèrics. Tots a una com els de “Fuenteovejuna”. Certament i molt sovint, els nacionalistes perifèrics és podrien haver estalviat certs recolzaments.
​
PSOE i PP han governant amb majories absolutes. Cap dels dos ha iniciat mai cap procés ni polític ni judicial per restaurar la dignitat de tots aquells que van caure assassinats i torturats pel regim franquista. Avui mateix la Soraya Santamaria filla d’un General franquista, ha tornat a negar-ho. Una bona forma de reconciliar-nos, deuen pensar.

Reconciliació era la màxima de la transició. El que passa, és que el que hem vist al llarg de 38 anys no és cap reconciliació. La que han imposat els mateixos que van dissenyar i pactar la transició, és una reconciliació basada en una amnistia dels crims feixistes del franquisme, i un “Llei de la memòria” que ni restitueix ni dignifica. Aquesta llei només pretén una petita reparació detectivesca i monetària. Més a prop d’una compra de mercat que d’una restitució en tota regla com van fer els alemanys francesos.

Condecorar al 2014 membres de la División Azul, feixistes espanyols lluitant amb les SS i la Werhrmacht. Condecorar a torturadors franquistes. Permetre tenir inscrits legalment opcions feixistes i falangistes. Subvencionar fundacions franquistes. Honorar assassins amb Mausoleus inclosos. Són fets que demostren que la reconciliació només ha tingut una direcció.

No hem vist actes honorant als Presidents de la República. Tampoc cap reconeixement als Estatuts republicans. Cap homenatge als caiguts per la República. Fins i tot una restitució que podia haver estat simbòlica s’ha convertit en un afer de la Nació; els papers de Salamanca i d’altres. Són papers espanyols per dret de conquesta ens van dir. Gran esperit de reconciliació, “vive Dios”.

Ara, si, i perquè no tinguem cap dubta del 75 aniversari de l’assassinat, afusellament del President Companys, els del PP ens mostren altra cop que vol dir reconciliació. Sembla que cinc anys sense atentats, extorsions, kaleborroca, reduint guardaespatlles, amb una esquerra abertzale incorporada a les institucions, no són suficients per pensar que un nou temps de pau definitiva és possible. El PP intransigent vol veure com els més de 500 presos d’ETA es podreixen a la presó. Arnaldo Otegi també. La reconciliació que practiquen els del PP està més a prop de les entrades que feia Millan Astray amb la guàrdia mora als pobles conquerits, que el que hem practicat els perdedors de la guerra del 36.

Arantza Quiroga, ara ex presidenta del PP a Euskadi, ha plegat per no poder fer allò tant digne i intel·ligent com treballar perquè mai més la violència substitueixi la democràcia. Proposava reconciliació. Reconciliar-se amb tothom. Proposava “rebutjar la violència” i abandonar la “condemna” com artefacte de rancúnia i odi. Tant senzill i tant gran. Gràcies Arantza.

La resposta de la direcció del PP ha estat fulminant, NO. La resposta, ens ha sorprès. Quiroga, avant posa la pau i la democràcia al partit. Fins i tot l’estratègia electoral, contra el terrorisme, que sempre ha fet servir el PP no serveix perquè és desdigui. I tornem, gràcies Arantza.

Arantza Quiroga, deu ser de les poques/s que volen entendre que vol dir reconciliació. La resta el que volen és una determinada reconciliació, que per cert, ni ha resolt ni resoldrà el litigi de les dues Espanyes que descrivia Machado. De fet que ningú des de Espanya defensi a la Quiroga, és el fracàs més omnipresent, i que les dretes i esquerres espanyoles, són i pretenen exactament el mateix també.

Queda dit el PP i el PSOE mai han treballat per una veritable reconciliació. Un motiu més del perquè volem marxar i quan abans millor.


0 Comments

CREURE O NO AMB LA JUSTÍCIA ESPANYOLA.

14/10/2015

0 Comments

 
Picture
​
Sempre anem a peta allà mateix. Espanya va fer la seva transició que no ruptura. El mínim que la dictadura franquista és mereixia per creure’n en una reconciliació vertadera, era que tots els implicats des de l’Estat haguessin plegat, i que tota la “legalitat” franquista hagués quedat derogada, amb la nul·litat de tots els seus actes.

La transició, “pactada”, va tenir els seus daltabaixos. Un 23 F va posar tot a lloc. La unitat indivisible d’Espanya no perillava, i una Llei resultat del cop anomenada LOAPA acabava amb somnis catalans i certificava que el franquisme de nova fornada era ven viu.

El cos judicial de l’Estat d’arrel franquista prenia un paper institucional lluny de la separació de poders i salva guardadors d’una constitució que no afavoreix precisament avançar cap un Estat on la democràcia i l’estat de dret, és a dia d’avui lluny de les democràcies més avançades.

Han estat els mateixos jutges, sales reconvertides i tribunals nous els que van continuar aplicant la justícia franquista “reconvertida en democràtica”. El codi penal i civil, a dia d’avui no substitueixen el regim franquista. Adaptacions i modificacions, és el que tenim. Jutges que van signar sentencies de mort. Jutges que donaven patina legal a les tortures i vexacions. Jutges franquistes que mai van aixecar un dit contra la barbàrie franquista. Jutges que és van transformar en demòcrates per acte diví i per una transició que ho perdonava tot menys haver estat fidel a la legalitat i legitimitat republicana.

La justícia espanyola, mai s’ha democratitzat. La justícia espanyola és d’arrel franquista, unionista i espanyola. La justícia espanyola impedeix jutjar el franquisme. La justícia espanyola no és cap poder independent en tant que la Fiscalia depèn directe i orgànicament del govern. El mateix serveix pel TC anomenat pels partits politics.
​
La justícia espanyola, ni és justa ni democràtica. Sona dur, però els fets són els que són. S’acusa des de el Ministeri de l’interior a un President Autonòmic, Mas i un batlle el de Barcelona, Xavier Trias, falsament i durant una campanya electoral per incidir-hi i la justícia espanyola calla. És boicoteja des de el ministeri d’exteriors espanyols el dret al vot dels catalans i la justícia espanyola calla. És fan fora magistrats per exercir el dret d’expressió i és condecoren torturadors franquistes. És pretén jutjar a politics per posar urnes i giren la vista quan és el mateix govern espanyol el que incompleix resolucions judicials. Són els que és neguen a Catalunya a defensar el català com llengua vehicular també.
.
Aquesta justícia, la espanyola, en cap cas és la que ens ha d’acompanyar en el nostre procés, i potser el camí de la desobediència que segur s’imposarà, pot iniciar-se en el camp de la justícia espanyola. Sobre tot perquè davant de la judicialització de la política per part de les institucions espanyoles, i sabent que són capaços de resolucions injustes, hauran estat ells mateixos els que obriran el camí de la desobediència.

0 Comments

ELECCIONS ESPANYOLES; ANAR-HI SERVEIX AL PROCÉS.

13/10/2015

0 Comments

 
Picture
​ 
Per fi la gran operació “reformista substitutori” propiciada per les elits de la Espanya eterna, s’ha plasmat, de moment a les enquestes, i ben cofois ells ja no s’ha n’amaguen; “El bipartidisme espanyol no a mort i el seu salvador mai més seran els nacionalistes perifèrics i voltors de la solidaritat”.

No els a calgut l’opció de nova política dins d’una nova esquerra. La opció de Ciutadans cobreix els dos flancs i el que és més important sense cap tipus de cost col·lateral.

Podemos era l’esperança dels indignats, però ens temem que els indignats és quedaran sense esperança. Una mala praxis, uns canvis de principis, i sobre tot abandonar una ruptura pendent amb el franquisme, haurà estat determinant per acabar amb una onada d’il·lusió i de canvi. Els pobles a Espanya, continuaran sent “un sol poble”, l’espanyol i tot sembla indicar que per uns quants anys més.

La previsió del PP, PSOE i les elits dominants, han trobat com sortir de l’entrellat. Un Podemos per afeblir el procés català cap a la independència i un Ciutadans com la baula determinant per continuar construint més Espanya.

Rodo. Mentrestant el més preocupant és que sectors i actors de la política catalana, immersos en el procés, ara hauria de ser ja constituent, proposin més autonomia, per cert de la que volem marxar.

Tota acció dins de la legalitat espanyola, no fa ni serveix per altra cosa que no sigui legitimar els seus objectius. Nosaltres hem legitimat un govern i Estat espanyol que mai restituirà al President Companys. Ho han fet “democràticament”. Hem "legitimat" un afusellament il·legítim.

Cap rellevança que pugui superar els darrers 11 de Setembres, el 9 N o el 27 de Setembre amb 72 diputats netament per la independència. Tenir un grup Parlamentari a Madrid amb 20 0 30 diputats serà tant irrellevant com els 25 diputats que té Ciutadans a Catalunya.

El que si seria rellevant és fer i per primera vegada a la historia una desconnexió real amb Espanya. Fer campanya pel NO a participar d’unes eleccions que ja no ens representen i guanyar-les en termes participatius, si que tindria ressò internacional. Fins i tot és podria convertir en el plebiscit definitiu. Un 70 % o més d’abstenció només tindria una lectura internacional; “La majoria dels catalans volen marxar d’Espanya i del seu Estat”.

Que els diputats que toquen a Catalunya se’ls reparteixin entre tots els unionistes ens ha de ser igual, són els escons que corresponen a l'Espanya una gran i lliure.

Ens ha de ser igual si finalment governen PSOE + Ciutadans, o PP + Ciutadans. Els de Podemos tenen francament difícil ser clau de res que no sigui del que ara disposen. Són escenaris prou factibles. Tot i així tant PSOE com PP, encara tindrien altres possibilitats per sumar, i PNB, i fins i tot una part de l’esquerra abertzale i d’altres perifèrics segur que si posarien be. La independència de Catalunya per ells no els hi aporta cap o pocs beneficis.

Pensar que ser-hi ens faria determinants, és no haver seguit en deteniment la historia dels darrers 38 anys. Voler marxar vol dir trencar, democràticament i pacíficament si, però trencar. Si participem hi som. Si hi som sembla que esperem, que volem, que demanem, que estem esperant la darrera oferta.

Espanya, el seu Estat i govern, sigui quin sigui, mai negociaran el dret d’autodeterminació dels catalans i Catalunya i atés que ara el Parlament de Catalunya té un mandat democràtic i legítim clar, definit per 72 diputats, l’únic que toca és endegar d’una vegada el procés constituent, i esperar, si ho fem be, que siguin els actors internacionals que obliguin  Espanya a negociar les condicions de separació. Des de dins de les institucions i aparells de l’Estat espanyol, no només ho tenim magre, ho tenim impossible i l’operació reformista del Miquel Roca, en va ser un bon tast.

Gastar energies per fer una candidatura unitària, o no. Gastar energies decidint si tornaran a ser unes eleccions plebiscitàries o no. Gastar energies explicant les bondats als catalans d’anar-hi, en lloc de fer pedagogia als nostres indecisos. Gastar energies explicant tot allò que mai podrem fer des de les institucions espanyoles. Gastar energies i diners per una campanya que ningú pot dir sense por a equivocar-se que servirà al procés, és si més no agosarat i lluny d’un benefici de país incontestable.
​
Si finalment i per majoria dels que volem la independència de Catalunya i per demostrar que el que és pretén és utilitzar la plataforma espanyola per incidir a favor nostre, i anem, fem que siguin si més no prou especials per engrescar-nos i una primera mostra seria fer una llista de país amb gent lluny de la professió política. Una llista plena de pagesos, mecànics, fusters, pintors, paletes, escriptors, ingeniers, arquitectes. Una llista nova que demostri que no anem o buscar res que no sigui la negociació dels actius i passius d’Estat a Estat. Si hi són els de sempre, els que han votat lleis espanyoles amb un si o amb un no, creiem que no visualitzarem el perquè de tot plegat. Pensem-hi.




0 Comments

EL FRANQUISME MAI VA SER LEGÍTIM.

12/10/2015

0 Comments

 
​
La segona República espanyola va ser legal i legitima amb els vots dels ciutadans i d’acord una Constitució. La legitimitat franquista mai va existir. Ni vots ni Constitució. És va imposar pel dret de conquesta i una bona cartera d’assassinats. El temps i uns certs reconeixements internacionals varen donar carta legal, però mai democràtica.

Franco guanya una guerra contra la democràcia amb l’ajut de Hitler i Mussolini. La República perd amb el silenci dels EEUU, Anglaterra i França. El nazisme i el feixisme són jutjats com crims de guerra contra la humanitat. El franquisme perviu amb el consentiment dels EEUU a canvi de bases militars i una emissora, Radio “Liberty”. Eren els temps de la guerra freda i Franco és converteix en un aliat estratègic del capitalisme. Hitler ho va fer amb els comunistes de Joseph Stalin.

El període franquista, mai va tenir altra legalitat que la de les armes, armes que controlaven tots els estadis de la societat. Sense llibertats individuals, sense garanties judicials i sense participació democràtica per exercir el dret a triar, el franquisme és converteix en una dictadura il·legítima.

Seran uns quants països els que donaran carta de legalitat, que no de legitimitat, a l’Espanya franquista. Tot i així els franquistes, falangistes i els adeptes al regim, saben que tard o d’hora hauran de legitimar Espanya. Com fer-ho és el més complicat. El franquisme necessita legitimar-se. No  ni ha prou amb la “legalitat franquista”. Són els sectors del franquisme amb interessos econòmics, els que propicien l’acord amb socialistes i comunistes. Els perifèrics i entraran més tard. ERC va ser el darrer partit ha ser legalitzat.

Els franquistes disposats a una transició pactada, només van posar una condició per avenir-se’n; “Calia donar carta de legitimitat a la dictadura franquista”. Aquesta legitimitat comportava: Enterrar els crims del franquisme i prescindir de cap vel·leïtat judicial per demanar responsabilitats i condemnes. Reconèixer altra cop la monarquia borbònica i els seus símbols, cosa que suposava de facto l’enterrament de la República i fer una Constitució on quedes clar la unitat indissoluble d’Espanya com nació i un paper destacadíssim de l’exèrcit.

Si, americans, francesos i anglesos abans,  catalans i la resta després varem ser els que acabaríem “legitimant” el franquisme via reconciliació i una Constitució. Per por, per pragmatisme, pel que fos, però ho varem fer. Ho va fer Tarradellas acceptant un marquesat a canvi de donar legitimitat al franquisme i la transició. Ell era la representació de la legitimitat democràtica republicana i el que podia transmetre-la com President a l’exili de la Generalitat.

A Catalunya, estaments com la Comissió de la Dignitat i en Cruanyes al capdavant, porten infructuosament una lluita sorda però incansable per retornar la dignitat als represaliats del franquisme. Uns assassinats directament, d’altres torturats i d’altres represaliats intel·lectualment, culturalment i professionalment. Espanya continua sense voler cap tipus de reconeixement delictiu que no sigui proporcional. De fet la Llei de la memòria històrica, és la mordassa definitiva per encapsular els delictes de lesa humanitat executats per Franco i el Franquisme.

Espanya no pot i no vol rehabilitar al President Lluis Companys assassinat pel franquisme i el seu exercit, per la senzilla raó de que l’exèrcit espanyol és en essència el mateix, i fer-ho comportaria reconèixer el seu paper durant tot el franquisme, incloent-hi els judicis sumaríssims militars a civils sense cap tipus de garantia.

Lluis Companys va ser detingut per la Gestapo nazi alemanya. Torturat a Madrid. Finalment afusellat a Barcelona a major escarni del poble català.

Ens han venut la reconciliació com l’experiment “democràtic” més rellevant del segle XX. Una reconciliació on Espanya honora als franquistes caiguts durant la guerra i durant la dictadura, i nega qualsevol possibilitat per rehabilitar els caiguts en guerra i després.

Aquesta reconciliació sempre ha estat una estafa. Tenir a un feixista genocida en un mausoleu (Valle de los caidos) mantingut per l’Estat espanyol i la Església i no rehabilitar al President Lluis Companys, senzillament vol dir que a dia d’avui és continua pensant que el seu afusellament va ser legal i necessari.
La dignitat dels nostres màrtirs i patriotes, mai tindran a Espanya el lloc que és mereixen, perquè per ells eren i són l’enemic, i ara els que volem la independència som el mateix. Recuperar la dignitat, tot i que sigui un argument històric, s’afegeix als que hem acumulat els darrers 37 anys. Més motius per marxar i ja fa estona que fem tard.

 



0 Comments

CONTINUO SENSE ARGUMENTS SÒLIDS.

10/10/2015

0 Comments

 
Picture

​

Demanava arguments per saber si calia o no votar a les properes eleccions espanyoles. De moment els actors que han de decidir, excepció de les CUP, em refereixo a CDC i ERC, només han expressat la intenció.
A estat en Gabriel Rufian de Sumate, el que ha  exposat al digital “El Mon. cat” un argumentari prou qüestionable com per fer una dissecció reflexiva i aportar o intentar-ho si més no llum al si o al no. Aquest és el seu argumentari amb resposta inclosa.

El punt 1 diu no regalar-li el relat polític i mediàtic del que passa a Catalunya al unionisme més reaccionari i al nou felipisme, encarnat en Ciudadanos i Podemos.

Resposta; Desprès de les eleccions del 27 tothom a Espanya i Europa sap que l’ independentisme a guanyat amb 72 diputats i ni ara ni abans incidirem a Espanya per canviar el relat que PP, PSOE, Ciutadans i altres adlàters venen al conjunt de l’Estat, per la senzilla raó de que controlen el poder polític, el judicial, el mediàtic i una part molt important del econòmic. La nostra tasca ara no és lluitar contra l’unionisme de nova fornada. Ara cal construir la República catalana.

El punt 2, insisteix. No regalar-li la imatge de Catalunya a l’Albert Rivera.
​

Resposta; Si l’Albert Rivera puja en escons, en vots i en imatge, és per la senzilla raó de que els poders de l’unionisme el recolzen com alternativa a Catalunya del PP, i del PSOE i per afeblir el nostre procés. Participar a les eleccions espanyoles no evitarà que Ciutadans suri en l’amalgama política. Per tant la quota d’imatge l’Albert la te més que garantida, anem o no els independentistes a les eleccions espanyoles.

El punt 3, visualitzar una de les eines més poderoses del independentisme: l’independentisme inequívocament castellà.

Resposta; El independentisme ni és català ni és castellà, és de País. S’ha defugit insistentment el debat ètnic com per utilitzar-lo ara d’eina poderosa per anar a les eleccions espanyoles. Fins i tot se’ns podria girar l’argument, donat que són eleccions espanyoles que no catalanes i també perquè tenim castellans que volen la “independència de Catalunya” dins d’Espanya.

El punt 4, aprofitar l’oportunitat històrica de conformar una candidatura que acabi sent una delegació diplomàtica de bon veïnatge al Congrés, que expliqui diària i exclusivament el procés d’autodeterminació català.

Resposta; Cap país independitzat ha conservat una “delegació parlamentaria al si del poder legislatiu” de l’Estat matriu, i la diplomàcia només és pot conformar des de la llibertat que et dona ser un Estat. Respecte a fer pedagogia del procés d’autodeterminació, és molt suposar que se’ns deixarà fer amb el vist i plau espanyol. Millor fer pedagogia des de Catalunya als catalans que encara no ho veuen clar i al mon prenent decisions sobiranes.

El Punt 5, ocupar plenament un espai mediàtic fins ara vetat en les televisions generalistes d’Espanya i poder arriar més lluny i a més gent.

Resposta; Ocupar un espai mediàtic?, on? A La Razón, a la ABC, al Mundo, al País, al Periódico, a la Sexta, a TV1, A-3, T-5, 13TV, a la SER, a Onda Radio. Fins i tot encara que la llei electoral espanyola obligui a ser-hi, i seriem 15 dies i desprès el silenci. Catalunya i els independentistes, mai podrem competir a Espanya. Ells ho tenen tot i nosaltres res.

El punt 6, interpel·lar directament, a casa seva i amb claredat diàfana a PPSOE, màxims responsables de la regressió democràtica, econòmica i social existent.

Resposta; Portem 38 anys fent-ho. La regressió democràtica va començar al 1978, la econòmica fa 300 anys. Respecte de lo social està clar, continuen treballant per la seva Espanya una gran i lliure, i per molt que hi anem res canviarà, sobre tot perquè el ventall unionista no vol renunciar a la Espanya única i unitària.

El punt 7; i declarada la independència, visualitzar la imatge d’uns escons buits, abandonats per una delegació que ja haurà complert amb la seva funció.

Resposta; Seriem els primers cert, i segur que marcaríem tendència. Aconseguir uns escons per tocar el que no sona i desprès marxar. Aquesta no és la forma de fer amics i si diem que volem la independència per Catalunya i en contra de ningú, possiblement no és el millor camí.

El punt 8 sembla voler concentrar tota la potencia de l’acte electoral per desmuntar el missatge ambigu i tebi de Podemos que voldrà ocupar l’espai del PSC.

Resposta; si el que és pretén, també, és utilitzar les eleccions per desmuntar opcions netament unionistes, no cal, ja fa estona que ho fem i Podemos també hi entra en el ventall. La lluita per lo social en termes espanyols, és una pantalla antiga i si Podemos vol l’espai del PSC ja s’ho faran, i si Ciutadans vol el del PP també. Nosaltres a lo nostre el temps pedagògic amb Espanya fa temps que s’ha exhaurit.

El punt 9, tornar a reflectir un país en una llista politica i no fer una llista politica de país.

Resposta; Va costar el 9 N, va costar la Llista de País i tot per Catalunya. Embarcar-nos ara per muntar una llista per reflectir el País, quan no ens juguem res, pot dur-nos més maldecaps que beneficis. A no ser que és persegueixin beneficis temporals i crematístics.

El punt 10, per conformar una candidatura d’unitat popular real, un grup de gent I per tots, que des de l’esquerra aglutini a l’activisme social, al socialisme, al sindicalisme, a la socialdemocràcia i fins i tot a la democraciacristiana més social, i que comparteixi un eix comú: la decència.

Resposta. Aquest punt té un punt de supèrbia elitista que per si sol desmunta tot l’argumentari. Una candidatura d’unitat popular i d’esquerres, queda clar la dreta democràtica no té lloc. Però encara és pitjor, la decència només és possible per l’esquerra la resta caldrà que ho demostri. Oblida l’argumentador tota la corrupció del PSOE, gent d’esquerres, la d’Iniciativa, i fins i tot pretén dir que només és possible guanyar sota la supervisió de les esquerres. Lleig, molt lleig. Estaria bé explicitar quines esquerres han de liderar la candidatura  i per fer que. De moment amb llista transversal de Junts pel Si més d’1.600.000 catalans si han sentit còmodes, sobre tot per anar cap a la independència. Per anar a fer les Espanyes sen se objectius politics determinats i per fer més enemics hauríem de convenir que és el menys ens convé.

El punt 11, reforçar nous lideratges, nous discursos i noves hegemonies.

Resposta; per reforçar nous lideratges primer cal que surtin. Nous discursos per fer i per qui. Per canviar Espanya. Per convèncer forces politiques unionistes d’esquerres. Noves hegemonies a on? A Catalunya, a Espanya, a Europa. Unes eleccions espanyoles no acostumen a fer res de tot això, ans al contrari, és reforcen els nacionalistes espanyols a partir de la premissa d’atacar durament als catalans.

El punt 12, visualitzar mitjançant suports puntuals a l’esquerra  espanyola i independentistes d’altres indrets d’Espanya, com sempre ha succeït, és vol el millor per als pobles que conformen Espanya.

Resposta; Potser l’argumentador és referix a l’esquerra espanyola que “fa costat” a un President Autonòmic per posar urnes. Potser és refereix a la que vota amb el PP no a una consulta als catalans tot i no sent vinculant. Potser és refereix a l’esquerra que ens tracta de nazis, insolidaris i xenòfobs, Potser és refereix a l’esquerra que surt rapit a defensar un President i un Alcalde acusats des de les clavegueres de l’Estat influint en unes eleccions. Potser és refereix..... De moment l’esquerra espanyola està al mateix nivell que la dreta espanyola. Només podem detectar certes diferencies entre dretes i esquerres a Catalunya. Dit això  el que cal és ser respectuosos amb el que vulguin fer els de la resta d’Espanya, però amics compromesos per la independència de Catalunya a dia d’avui gairebé els podem comptar amb els dits de les mans.

El punt 13, liderar quan sigui necessari des de les institucions del país veí, mitjançant coratge i gosadia, un procés que serà complicat però enormement il-lusionant.

Resposta; La feina que tenim a Catalunya per liderar el procés i fer-ho consensuadament, com perquè ara ens plantegem liderar i quan convingui institucions d’Espanya i sobre tot fer-ho amb coratge i gosadia. La concreció seria d’agrair, sobre tot perquè els  únics que de moment han concretat gosadia són el President Mas, la vicepresidenta Ortega i la Consellera Rigau amb imputacions incloses, la resta llufa.

El punt 14, amb tota la humilitat de la qual siguem capaços però amb determinació també, intentar inspirar a la resta de pobles del mon que se sentin nació.

Resposta; La internacionalitat de classe a Europa no existeix. El que si existeix és la globalització capitalista i de la mateixa forma que serem els catalans els que aconseguírem els nostres objectius, seran la resta de pobles que ho facin. La nostra solidaritat ha de ser universal, cert però ha de ser la mateixa que la resta de pobles tinguin amb nosaltres i de moment la dels pobles d’Espanya més aviat brillen per la seva absència. La inspiració és el resultat de la injustícia i si un poble no en pateix no en tindrà. Gandhi pot ser un bon exemple.

El punt 15, dir a tot hora i a tot arreu, que Catalunya és i serà una República independent.

Resposta; De moment no ho som. Dir que ho serem, totalment d’acord i que aconseguir-ho serà irreversible també. Aquest punt i sense matisos, és amb el que coincidim al 100 x 100, però en cap cas ens fa pensar que aconseguir-ho passa indefectiblement per participar a les eleccions espanyoles.

Corra la brama de que cal participar per tocar-los els “d’alloncis”. També per obtenir uns ingressos que dona el ser diputat i tenir grup parlamentari. Respecte de la resta cal que ens mentalitzem que no tenim aliats politics  per la independència a Espanya. Que no tenim ni recursos ni capacitat mediàtica per modificar el discurs. En resum i com va dir un insigne i patriota català, per defensar Catalunya només ens tenim els catalans.




0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.