ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ELS DE LA CUP DE MOMENT NO ESTAN A L'ALÇADA.

16/10/2015

0 Comments

 
Picture
​
Els gestos comencen ha ser massa eloqüents. Els de la CUP sembla que volen passar a la historia com els "més conseqüents", tot i que ser-ho, comporti a major gloria d’Espanya i de moment, la “desfeta independentista”.

Declaració de principis de la candidatura CUP – CC: “Mai farem President al responsable de les retallades mes grans sofertes pels catalans ni donarem suport a les dretes”. Seria bo afegir; “ni que s’accepti un pla de xoc social”.

David Fernández a Madrid; “No investirem a Mas i si cal rebentar el procés és farà”. Rebla el clau dient que en cap cas formaran part del Govern. Potser les abraçades mai van ser sinceres.

Antonio Baños; “Mas es como un borracho entrañable a El Mundo”. I afegeix: “no estamos negociando nada, no hay ninguna transacción, estamos hablando para ver lo que quieren hacer ellos, lo que queremos hacer nosotros, y qué se puede hacer realmente, hay un terreno neutro".

Benet Salelles; “Ens neguem a investir a Mas i fent-ho intentem eixamplar la base del futur Estat cap a la formació de Lluis Rabell”.

La nombro dos Anna Gabriel, professora de dret constitucional assegura que no investir Mas és una línea roja. El més greu però són declaracions tant besties com aquestes: “Debemos utilizar cualquier brecha que se abra para que CDC se fragmente y pierda cuotas de poder” (entrevista al El Diario.es). Unes perles més; “Hay que salir de la UE, impagar la deuda i que la socialdemocracia no tiene futuro”.

Menys mal que lo d’atiar l’odi a Mas, com deien els de “Catalunya si que se puede”, Usabart, no ha entrat en el seu discurs.

Cal reconèixer que els de la CUP tenen ben apresa la lliçó. “Disciplina ideològica i actituds d’esquerres”. Tot un complert. Volen la independència de Catalunya i la dels Països Catalans, mitjançant un camí net, sense pactes inconfessables, amb les esquerres i si pot ser sense pagar preu, o millor, aquell preu que només serveix d’exemple als indignats, okupes i anti sistema.

La gent de la CUP mai ocuparan cap centralitat. Ni d’esquerres, ni independentista, ni patriòtica. Són enemics de la transversalitat social. O ets d’esquerres, la seva clar, o res. Ells mai seran inclusius. De fet el seu discurs purista és excloent de mena. Tenen i potser no ho saben un retràs històric. Encara no s’han han adonat que a Europa els temps de les revolucions proletàries han finit. Ara ni han d’altres, però segur que no són gaire ideològiques.

Mai, des de 1714, Catalunya ha tingut un Parlament amb 72 diputats netament a favor de la independència de Catalunya. Majoria absoluta per iniciar un procés constituent, acabat amb un Referendum legitimador.

Sembla però, que la suma de diputats per fer Govern condiciona l’iniciï d’aquest procés. Les CUP-CC diuen que lo social i la desobediència per fer la independència van intrínsicament junts i no fer Mas President va en el paquet.

La qüestió elemental és; Podrem fer un arreglo social sense recaptar tots els impostos. Podrem fer politiques que l’Estat espanyol no vol Podrem viure al marge de la UE i del mon. Podrem viure com ascetes dins d’una vauma amb la complicitat social de la renuncia a les comoditats mundanes i modernes. Podrem nodrir-nos de matèries primeres que no tenim per gaudir d’una societat moderna i justa. Podrem ajudar als oprimits i perseguits del planeta sinó pintem res en el concert mundial. Podrem construir el mon idíl·lic d’esquerres pures que ens proposen els de la CUP, quan només els segueixen 336.000 catalans de 5.300.000.

Els de la CUP, sembla que, ho han entès poc de que va la cosa, o finalment els i sua tot plegat que no sigui la seva càrrega messiànica d’esquerres per un mon millor. Farien be pensar, sobre tot perquè és un exemple proper, que Franco va morir al llit i que de lluitadors d’esquerres de tot tipus que van fracassar per enderrocar-lo, a la dictadura n’estava ple.

Fer retardar, que no fracassar, l’adveniment de la República catalana, perquè una coiuntura electoral els hi ha donat la clau, és decidir que el poble català i les seves mobilitzacions no han determinat res. Sembla que els que si van entendre el clam d’independència sense color ideològic van ser el President Mas, la Vicepresidenta Ortega i la Consellera Rigau. Potser per això de tots els politics nomes tres  són els imputats.

No s’entén que la independència s’hagi de negociar entre independentistes. S’acceptava disciplinadament el silenci i la prudència des de la gent de Junts pel Si, però les darreres manifestacions de la gent de la CUP, ens allibera per criticar, exposar i fins i tot acusar als de la CUP de “poc patriotes i insolidaris” a la persona del President Mas, que no ha fet res més que governar el millor que ha pogut tenint tot un Estat en contra i posar-se al davant, o al costat tant s’ha val, del poble català per alliberar-nos, utilitzant els millors mecanismes del segle XXI, que ni venen de la lluita de classes, ni de revolucions amb sang.

Catalunya pot culminar el procés més revolucionari dels darrers 300 anys, aconseguint la independència democràticament i pacíficament. Aconseguir-ho només depèn de que hi siguem tots, absolutament tots. El President Mas també, això si com President.
​
18 mesos, o els que siguin, de procés constituent, i pendents de la integritat “cupaire” no poden ser el millor que fem per enfrontar-nos a tot el que ha de venir. És entenedor que la CUP proposi millores socials dins  les possibilitats  que disposa el Govern, encara autonòmic, però cap més, ni una més. L’únic que ha de fer és que el procés arribi a bon port i ara el que toca és fer que el nombro 72 sigui interpretat com element d’unitat política fins la proclamació de la República. Altrament i sense dilacions, noves eleccions autonòmiques.
 




0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.