ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

JOSEP TARRADELLAS.

30/5/2017

0 Comments

 
Picture

40 anys de “Ciutadans de Catalunya ja soc aquí”. La restauració de la Generalitat republicana pactada entre Adolfo Suarez, Josep Tarradellas i els militars, va tenir un preu que avui paguem i amb escreix.

Un Marquesat, agenollar-se a Franco i al seu successor Juan Carlos, donant legitimitat al cop d’Estat del 36, segur que forma part del paquet.

Tarradellas ja apuntava maneres quan els fets d’Octubre del 34 discrepant obertament amb Lluis Companys.

El reconeixement de la Generalitat va ser possible des de el reconeixement de la legalitat i legitimitat de les Corts Franquistes per part de Tarradellas.

Tarradellas va acceptar la transició tutelada pels militars abraçant l’Estat espanyol i la sobirania espanyola com els únics amb poder per decidir, construir i "democratitzar" la nova Espanya que sempre ha estat d’arrel franquista.

Cap llei de punt i final de la dictadura. Cap procés constituent des de zero. Les lleis franquistes, els tribunals de justícia militars i civils, franquistes, els jutges, els policies torturadors, els militars responsable de crims de guerra, el patrimoni espoliat durant la guerra, cap restitució moral i condemna dels colpistes. Cap derogació. Cap restitució.

Tarradellas és va vendre per un plat de llenties i un Marquesat borbònic. Estatut de Nuria, liquidat. Només és restaurava la Presidència de la Generalitat buida de continguts. És liquidava d’una tacada tota l’acció legislativa de la Generalitat Republicana.

Estatut de Sau. Una nova posada en escena ajustada a una Constitució que consagrava la unitat d’Espanya, el castellà com única llengua oficial i el poder omnipresent a Madrid des de la capitalitat, el Congres i el Senat. Aquest és el veritable llegat de Josep Tarradellas.

Ja no hi són, Heribert Barrera, Joan Cassanelles, Viadiu, Josep Mª Poblet, Victor Torres, sinó certificarien que Josep Tarradellas va acceptar la transició fins i tot abans de legalitzar ERC. Heribert Barrera a les primeres eleccions s’hagué de presentar amb una candidatura del Partit del Treball.

Posats a fer recordatoris i homenatges i si és pretengués ser justos, el que és mereixeria un cert homenatge seria Adolfo Suarez. Tarradellas que al cap i la fi, només va guardar una certa legitimitat sense cap cost, la va perdre quan va acceptar que el cop d’Estat del 36 va ser legal i legítim. Suarez mai va tenir que renunciar al seu passat franquista i falangista.

Josep Tarradellas va posar amb el seu vist i plau l’anorreament de Catalunya i va fer possible una nova legalitat per espanyolitzar-nos com fa temps deien Felip V i el Conde Duque de Olivares, i modernament el PP, PSOE i C’s. Sense Catalunya la transició no hagués estat possible. Tarradellas va homologar el franquisme, la fundació Francisco Franco i el falangisme d’una tacada.

Tarradellas va fer possible el que avui legalment ens vol imposar l’Estat espanyol i el seu govern. Tarradellas va ser un traïdor pactant els termes de la seva rendició amb el franquisme sense que els abans esmentats diputats en prenguessin part. Això va succeir i això és historia i si hem de fer recordatoris, homenatges abans a tots aquells que van donar la vida per ser lliures i de tenir-ne en tenim uns quants. Curiosament avui els que més el reivindiquen són els unionistes "catalans i d'esquerres".


0 Comments

NI PRINCIPIS NI HONOR.

29/5/2017

0 Comments

 
Picture

“Fes el que jo digui però no facis el que jo”. Frase popular de referència, i que volia sintetitzar la vida i discurs dels capellans. De fet, és pretenia des de els sectors més populars i d’esquerres, dir-nos que l’Església el que menys tenia eren principis i honor. Inquisició. Estar sempre al costat dels poderosos, amb dictadors inclosos, és la marca de l’Església. Ahir i avui.

En el terreny de la política, la cosa és si cap més vergonyosa. Avui s’és d’esquerres, dema de centre esquerra, la resta radicals. Els de dretes bojos per dir-nos que són de centre i moderats i si cal amb apunts democratacristians o fins i tot social demòcrates. Després tots intentant fer-nos creure que hi són per arreglar els nostres problemes. Mai complint les promeses.

Ni principis ni honor. Primàries per triar primer Secretari del PSOE. Campanya aferrissada amb un component personal digna d’una confrontació entre enemics. Guanya Pedro i els Susanistes, ella inclosa, ara practiquen pleitesia. Potser veuen perillar cadires i soldades.

No és no i Pedro Sánchez va ser liquidat pels barons i gerros xinesos. Ara Rajoy aprovarà els seus pressupostos amb un vot d’un diputat que és del PSOE i el Sánchez sense dir-ho converteix el no en un si a Rajoy. Ahir Pedro Sánchez deia que el PSOE era i ocupava l’espai centre esquerra i avui només el d’esquerra. Si no valen en tinc uns altres.

Ara bé el més, el que més i amb distancia guanya la partida a l’hora de no tenir principis i honor és l’Albert Ribera “líder” de “Ciudadanos”. El seu programa electoral, defensava que tots els espanyols són iguals i que per tant l’anomalia concertada d’Euskadi s’havia d’acabar. Avui no només calla al respecte, sinó que dona suport al pressupostos del Rajoy, PP, sinó que s’accentua la disponibilitat tot i l’aprofundiment de privilegis pels bascos.

Però encara en tenim més probes de la seva manca de principis. El PP és l’únic partit imputat per corrupció. Si ja ho sabem, presumpció d’innocència, la que demanen per ells i neguen a la resta. Ciutadans a signat, a dit, hi han confirmat que Ciutadans seria el flagell dels corruptes, però malgrat, les presons, imputats, investigats del PP, és i són els màxims valedors del Rajoy i PP. Una cosa és que és diu i altre el que és fa. Com els capellans.

Tenim un PSOE que a liquidat, aparentment el suport al Rajoy, però no la governabilitat i estabilitat del Estat.

Tenim Ciutadans, ara ja sense matisos marca blanca del PP, pel que faci falta a major gloria d’Espanya i del PP.

Doncs be, sembla que PP i Ciutadans, falta la resposta del PP, el d’ara que diu que Espanya és una “nación de naciones, per que la naciones són folcloricas”, finalment i obertament volen el front constitucionalista prou visible com per donar un missatge nítid als demostres de Catalunya favorables al dret a decidir.

Ni les diferencies ideològiques. Ni les diferencies programàtiques. Ni les diferencies sobre com valorar la corrupció. Ni les diferencies sobre la democràcia i els seus conceptes, impediran que la seva manca de principis i honor, siguin cap impediment per salvar la Espanya una grande y libre.

Voler ser espanyol, avui, només ho poden ser els que mai han tingut principis ni honor. El director de cine F. Trueba, te el valor de dir que ell mai s’ha sentit ni cinc minuts de la seva vida espanyol. Ho diu, ho defensa hi ho fa perquè segur és dels que pensa que ens queda si la nostra vida és buida de principis i honor, res, malgrat després siguis lapidat.


0 Comments

23 F UN COP D'ESTAT ORQUESTRAT.

27/5/2017

1 Comment

 
Picture

El cop d’Estat “fallit” del 23 F, militar, va canviar-ho tot. El pacte de la transició va quedar esmicolat i els socialistes van ser els encarregats de certificar-ho. Com el GAL, no és podrà demostrar però els fets ens apropen al convenciment que el postfranquisme, el socialisme i els borbons ho van orquestrar tot.

La LOAPA, llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, va ser la Llei que UCD i PSOE van pactar, amb el silenci dels comunistes i la protesta  dels nacionalistes perifèrics.

Començava la fi d’un pacte transaccional i una recentralització lenta però inexorable. AP ara PP i el PSOE, defensaven i defensen la nació espanyola i el seu Estat com eina matriu i sobirana. Els de IU i ara UP, també.

Construir el relat per demostrar que Espanya és un Estat de dret, i fer veure que les regions espanyoles tenien un paper rellevant, va ser la gran troballa dels espanyols unionistes. Controlar el Congrés. Avui PP, demà PSOE. Controlar el Tribunal Constitucional, uns propers i amb carnet del PP i d’altres al PSOE. En diuen conservadors i progressistes, però sobre tot defensors de la unitat territorial d’Espanya. Controlar l’exèrcit. Controlar la Guardia Civil i els seus operatius legals o clandestins. Controlar la Policia Nacional espanyola. Controlar l’espai aeri, el marítim i les comunicacions. Controlar les relacions internacionals. Controlar les aportacions amb euros provinents del exterior i UE. Controlar. Controlar qualsevol aspecte que pretengui reduir el poder de l’Estat, emergències, inversions, finançament, educació, per evitar-ho.

Controlar-ho tot per decidir i mostrar a tuti quanti que Espanya és una nació amb un sol Estat i que la capital és Madrid, és el relat jurídic, polític i administratiu que conforma el seu “relat democràtic i la seva legitimitat”.

També calia uniformitzar les poques atribucions i competències. El cop d’Estat és l’excusa que va determinar que a Espanya s’havia d’imposar, i fer-ho “legalment i democràticament” per dir que tothom era igual, menys alguns. Catalunya no podia ser diferent a qualsevol altra regió.

PP i PSOE han tingut totes les eines legals per recentralitzar competències. Una majoria que ha permès mantenir el Valle de los Caidos, mausoleu de Franco i José Antonio feixistes i falangistes. Que ha permès que el franquisme sigui legal amb fundació inclosa. Que ha preferit continuar  des de Madrid una comunicació radial. Que ha preferit fer un AVE de Madrid a Sevilla que no aporta cap valor afegit, abans que fer el Corredor del Mediterrani, volgut pels europeus i productors. Són els que han pretès eliminar llengües per imposar el castellà arreu. Són els del relat amable del franquisme, oblidant i tapant les atrocitats de la guerra i la dictadura. Són els constructors, i ara amb els de Ciutadans,  de la Espanya que sempre havien volgut els militars colpistes espanyols i les castes funcionarials dels ministeris.

Que ningú ho dubti, si perdem la partida, Catalunya serà una regió més d’Espanya en menys d’una generació. El català serà tant residual com ho és al Congrés espanyol. La historia a les escoles serà la de que Lorca s’han va anar de viatge i que Franco va ser un patriota espanyol.

Que ningú ho dubti, modernitzar la Espanya improductiva només és pot fer des de la solidaritat imposada i empobrint Catalunya i els Països Catalans, cosa que continuaran fent fins acabar la feina espanyolitzadora.

Que ningú ho dubti, si perdem, ni drets que no vulguin que tinguem, ni llengua pròpia, ni millores de cap tipus fins que no practiquem vassallatge i abracem la espanyolitat castellana. Aquesta gent quan guanya arrasa i amb el franquisme va quedar pales. Queda dit.


1 Comment

UN FRONT PER UNA ESPANYA GRAN I LLIURE.

26/5/2017

0 Comments

 
Picture

El PP, Ciutadans, PSOE amb Susana o Pedro Sánchez per molt que parli de “Nación de naciones culturales”, són i representen el front espanyol contra el reconeixement dels catalans com un poble qualsevol que té dret a decidir el seu present i futur. Ahir PP i PSOE van votar la “Llei de Seguridad Nacional”. Avui PP, PSOE i Ciutadans no al Referèndum pactat. Són dignes successors de l’ideològia franquista i borbònica. Primer Espanya, segon Espanya i tercer tot el que calgui per la unitat d’Espanya.

 Passar de la “legalitat” franquista, que no legitima, a la legalitat del 78 va ser possible perquè el franquisme i la seva “legalitat”  provinent del cop d’estat del 36, mai és va qüestionar.

Que ningú s’enganyi, els de Unidos Podemos, si, volen i estan d’acord amb el Referèndum, ara bé, sempre, i diem sempre que sigui pactat amb l’Estat espanyol. Un matis que no amaga les preferències unionistes del Pablo Iglesias i la correspondència catalana. La proposta pactada per quan ells tinguin el poder de l’Estat espanyol. De rissa o per plorar. Per triar.

Castella, Galicia, Euskadi, el País Valencia i ses Illes, els que governen, ni és plantegen cap altra decisió que no sigui el regim del 78, ni fer costat als catalans. Els primers en dir-ho obertament han estat els del PNB al seu Parlament. Els hi va el seu Concert Econòmic, privilegi on els hi hagi, des de la raó espanyola que diu que tots som iguals.

No hi donem més voltes. Espanya el seu Estat i totes les sangoneres necessiten dels 8, 10, 12, 14 o 16.000 milions d’euros. Tant s’ha val.  El que ells no generen ho han de treure d’altres llocs i sembla que Catalunya rep com sempre la pitjor part.

Quan les lleis fonamentals, i el repartiment dels diners és fan des de la Moncloa i Congrés, per cert a Madrid, el terme autonòmic és converteix en una broma, que serveix per apuntalar el franquisme modernitzat a través de la brigada Aranzadi i uns partits que van decidir que abans que la gent Espanya i els seus privilegis.

Euskadi, Navarra, Ceuta, Melilla, Canàries, territoris singulars i privilegiats. Tot a costa d’una Mediterrània treballadora i espoliada. La resta simplement subvencionats. Són Catalunya, el País Valencia, i les Illes Balears, bàsicament, el motor  d’aquesta Espanya monolítica, centralista i “subsidiada”.

Resumint, els que ens estem jugant avui és ni més ni menys que construir una Catalunya amb futur. Els espanyols unionistes és juguen la seva pervivència com Nació, el manteniment de privilegis i el poder que suposa decidir on, quan i com és gasten els diners espoliats.

El front unionista, no permetrà que Catalunya exerceixi els seu dret d’Autodeterminació. Som al final del recorregut per pactar res. Espanya i els seus com sempre disposats a tot. Els catalans només hem d’estar disposats a utilitzar la democràcia i les urnes. Això si, la defensa de la democràcia i urnes, si arribes el cas, ha de ser determinant, al carrer o on faci falta.
​
Caixa o faixa, i si perdem que sigui tant dignament com sigui possible. Com ho van fer els lluitadors per la llibertat un 11 de Setembre del 1714, fet que avui fa possible que els catalans d’ara defensem el que és nostre, amb el convenciment que després de més de tres segles amb la Nació espanyola i els seus espanyols, els catalans no i tenim res a fer. Guanyar o perdre. Ni més ni menys i si perdem calcem-nos. Plorarem i molt.


0 Comments

COLPISTES DEL PASSAT PREVEIENT EL PRESENT.

24/5/2017

0 Comments

 
Picture

No cal ser gaire intel·ligent, ni ser un crac, per saber que colpistes són a tots aquells que pretenen subvertir la legalitat mitjançant mètodes violents i coercitius.

La segona República d’Espanya, el 18 de Juliol del 1936, va patir un cop d’Estat militar amb el recolzament de l’alta burgesia i l’Església. Franco, Astray, Queipo de Llano, Serrano Suñer, Emilio Mola, Goded, Yagüe, i d’altres militars de carrera, vans ser els seus executors de carrer.

Un cop militar per acabar amb la República i el seu Estat. Ningú posarà en dubta que l’alçament nacional va ser un acte antidemocràtic, violent, sense urnes i amb l’objectiu d’instaurar una dictadura que en el cas que ens ocupa va ser militar.

Rajoy i la ministra de defensa (o atac segons és miri), Cospedal han estat els primers en dir-nos als independentistes en general i al President Puigdemont colpistes. Dir-nos, feixistes, nacionaleros (catalanes de mierda), polacos, insolidarios, dictadores del catalan, avidos del dinero, corruptos, i altres qualificatius lletjos, és l’oferiment espanyol unionista per dir-nos que ens estimen.

Un cop d’Estat, el fan els que no són demòcrates. 18 de Juliol del 36, aquest guanyador i el del 23 de Febrer del 1981, perdedor, tenien el mateix objectiu: Instaurar una dictadura militar. Sense drets civils i sense urnes.

El Govern de la Generalitat i les seves institucions, ni que volguessin podrien fer un cop d’Estat. Catalunya no te exercit. De fet l’objectiu de Catalunya no és fer-nos amb l’Estat espanyol, és marxar d’aquest Estat i construir el català.

Las posicions polític militars del govern del PP, Rajoy i els seus valedors, avui estan definitivament situades amb una claredat que agraïm. Els unionistes espanyols només contemplen els cop d’Estat com eina per fer-se amb el poder. Queda confirmat que al 78 va existir un cop d’Estat d’acord els franquistes i el seu exercit. Aquesta vegada però no va caldre fer cap tret, l’enemic estava captiu i desarmat.

La pretensió del Govern espanyol és prou evident. Volen convertir el dret d’Autodeterminació en il·legal. L’argument suat, és a Catalunya i Espanya només hi viuen espanyols. La Cospedal davant la dita del President; “davant de tanta democràcia no tenen tant de poder per aturar-la”, ha respost que el tenen i disposats a utilitzar-lo. “Oido barra”. Això és una amenaça en tota regla i aquesta no és democràtica va de collons i pistoles.

Seny, nervis d’acer, tones de democràcia i no caure amb les provocacions, que vindran i de tot tipus, segur que és la clau del èxit.

Com va dir Gandhi: Primer t’ignoren, desprès se’n riuen, desprès t’ataquen i finalment guanyes. Aquest és el relat d’un personatge que va guanyar la independència i un Estat per la seva pàtria, i va fer que fos possible sense cops d’Estat ni violència.
​
Avui el nostre Govern són el Gandhi actualitzat. Democràcia i urnes en front dels cop d’Estat i la violència en general. Rajoy no ho sap, però ha perdut fa estona la partida. Ell va de “farol”. Els catalans tenim tots els triomfs.


0 Comments

EL PDeCAT.

21/5/2017

1 Comment

 
Picture

D’inici el PSC, ERC, ICV i PP lluitaven aferrissadament contra tot allò que suposava CDC. Desprès si afegirien els de Ciutadans. Dretes i esquerres, tant d’aquí com espanyoles, sempre han coincidit, tots contra Pujol i CDC. Els d’Unió, tot i el Duran, com ara, mai havien estat el problema de fons, el seu espanyolisme perdonava el pecat d’anar amb el convergents. Si més no per alguns.

Pujol i CDC, eren la marca i una manera de fer. Peix al Cove. Autonomisme. Fer de crossa als governs espanyols i practicar un cert catalanisme obert als de fora, tancaven un cercle que amb el temps s’esgotaria.

Pujol ha estat desposseït de les seves atribucions com ex President de la Generalitat. Ho va instar un altre President, Artur Mas, que també era de CDC.  Pujol no és del PDeCAT.

Convertir la seva declaració reconeixent que havia tingut diners a Andorra, s’ha convertit en causa general contra CDC, barrejant sense escrúpols corrupció i obra de govern. Alguns ho aprofiten per anar contra el procés i trencar la difícil unitat transversal de Junts pel Si. Per això la prioritat dels adversaris és mantenir un relat que uneix CDC i el PDeCAT.

CDC i PDeCAT mateixa cosa és. És la brama generalitzada dels partits d’aquí i de fora. Uns obertament. Altres sibil·linament. El govern espanyol i tot el que controlen, sense vergonya.

CDC va morir com organització al Juny del 2016. Més 3000 catalans van confirmar la seva mort i el naixement del PDeCAT. Nous Estatuts. Nou Programa polític i una definició sense embuts per la independència, la República i el treball per una societat més justa, posava punt i final a CDC. Cap renuncia, cap vergonya i un cert orgull al que va suposar ser i formar part de CDC.

Arguments, propostes i demostrar que s’és capaç hauria de ser la motivació de qualsevol polític per governar. A l’Estat espanyol ser prepositiu i eficiència brillen per la seva absència. Desqualificar, com fer-ho és el de menys. I cap tot. Mentir, prevaricar, clavegueres. El més greu és que a casa nostra l’empelt espanyol el tenim present i funcionant a tota maquina.

Destruir, minimitzar, convertir-lo en un actor irrellevant, al PDeCAT, és l’objectiu dels mateixos que treballaven i lluitaven contra CDC. Justificacions, fal·làcies, i un cert relat omnipresent, són els arguments per destruir al PDeCAT.

Quan les dretes i les esquerres sumen esforços per diluir al PDeCAT, la conclusió és obvia, el PDeCAT ocupa la centralitat política amb fets i discurs i sense voler-ho, són els mateixos adversaris els que reconeixen que no estaven contra CDC pel Pujol i ara per la Pascal, senzillament estan contra el PDeCAT perquè la seva centralitat i perquè segur tornarem a ser el pal de paller de la futura República Catalana.
​
Per cert de moment els únics condemnats per posar urnes, per lluitar per la independència de Catalunya i pel dret d’Autodeterminació són ex convergents i ara membres del PDeCAT.


1 Comment

TOTHOM VOL OCUPAR LA CENTRALITAT POLÌTICA.

19/5/2017

0 Comments

 
Picture

Jordi Pujol, els seus Governs i CDC adoctrinaven. És la brama per anorrear qualsevol tret del catalanisme. La seva pretesa corrupció, de moment, forma part del altre guio. El fil continua i ara és el Govern de Puigdemont el culpable del adoctrinament independentista.

Faré 66 anys. Recordo els meus primers anys escolars, a l’escola de Gavà anomenada “escola nacional”, on nens i nenes no compartien ni el pati. Cantar el cara el sol amb el braç aixecat, era el ritual de cada mati. A cada aula, Franco i el crucifix lluïen com guardians de la nova moral. Catecisme, falangisme i un relat victoriós dels nacionals contra les hordes comunistes, rojos, maçons i separatistes, completaven el cercle viciós d’un ensenyament orientat a major gloria dels vencedors. Això si que era adoctrinament. Cal remarcar que el català estava proscrit i la dita de “perro catalan habla castllano o cristiano”, era la normalitat de l’època.

Els franquistes mai és preguntaran com és que tenint tot el poder, no han pogut acabar amb el catalanisme, i no ho faran perquè no tenen resposta. Assassinar, torturar, reprimir, robar i prohibir conformaven el paradigma del franquisme. Ara els hereus del franquisme, el que adoctrinen des de l’Estat, els que usen el diner públic per tergiversar la historia, els que menteixen i fan de Montesquiu una caricatura, ens acusen als catalans d’adoctrinar als nostres nens. El més greu és que des de els seus altaveus gent de bona fe s’ho arriba a creure.

És cert, durant el franquisme els únics que feien una certa oposició eren les organitzacions d’esquerres. Les classes mitges i la petita i mitjana burgesia rarament s’implicaven en trifulgues. Potser la manca d’aliances estratègiques va fer possible que Franco moris al llit i no jutjat i condemnat. Però ja se sap, les esquerres són pures i castes i fins i tot sembla que tenen el copyright del progressisme.

Pujol i CDC van guanyar eleccions. Per això va governar durant 23 anys. Pujol va establir, si, des de l’autonomisme, conceptes de catalanitat que els unionistes espanyols d’avui combaten.

Els catalans tenim uns mitjans de comunicació d’arrel catalana, TV3, Catalunya Radio, 3/24, 33, amb permís o sense, i va ser sense. Els catalans mai més aniríem a les casernes tronades d’un exercit d’arrel franquista. Tindríem la nostra policia, Mossos d’Esquadra, en detriment de la Guardia Civil i Policia Nacional d’infaust records. Immersió Lingüística per recuperar la normalitat del català i ajudar als nouvinguts a l’integració social. Tothom ho sap, és català, qui viu i treballa a Catalunya, i que ho vol ser-ho i la llengua és el vehicle.

Tothom vol ocupar la centralitat política. CDC, durant la Presidència den Pujol i Mas la tingut. Els seus militants, els seus votants ho determinaven.

ERC, que durant una estona, sobre tot l’època dels tripartits, s’anomenava Esquerra i punt, ara vol ser i ocupar el centre. Normal, ho ets la centralitat o la majoria absoluta, fins i tot la relativa, mai s’aconsegueix, ni aquí ni a cap dels països democràtics de l’entorn. Ser d’esquerres, voler un país d’esquerres i ocupar la centralitat, és una gran contradicció. A Catalunya la transversalitat ideològica és actual i sembla que l’evolució no ens du precisament a societats úniques d’esquerres.

Ciutadans, la dreta del PP a Catalunya, i l’Arrimadas ho diu sempre que pot; “ells són la centralitat”. La seva centralitat queda retratada a cada proposta que fan. Contra la immersió lingüística. Contra el dret a decidir. Contra que Catalunya gestioni els ports i aeroports. Contra la reparació històrica del deute in infraestructures, rodalies, corredor, etc. La seva centralitat vol ser espanyola. Obviar als catalans, la seva historia, la seva llengua, els seus desitjos democràtics, i voler imposar-nos el relat dels borbons i castellans, a Catalunya tindrà el mateix recorregut que va tenir en Lerroux.

Al Estat espanyol i els seus governs de torn, la centralitat se la repartien els hereus de Franco, AP i PP i els del PSOE. Un nou actor organitzat Podemos, ha vingut per fer-los la guitza. Malgrat tot Podemos és pot fondre si els Errejon de torn, amb relat centrat, són relegats a plans de segona.

Haver estat militant o votant de CDC, no és cap pecat, hauria de ser un orgull. Ho diu un que mai ha votat al Pujol. Han estat els centenars de militants i centenars de milers de votants, els que han legitimat la centralitat de CDC. Han estat els votants els que han comprat el discurs i han fet costat als dos Presidents de CDC. Només s’ha d’avergonyir aquell que hagi mentit o fins i tot delinquit.

Per tant i és provat, la lluita per la centralitat política, avui és aferrissada. Els d’esquerres purs, mai el podran ocupar. Els de dretes tampoc. Ens referim a Catalunya. Ni dretes ni esquerres, el futur és el centralisme polític, i qui té més possibilitats per ser-hi és el PDeCAT.

El PDeCAT no pot renunciar al catalanisme ven fet de CDC. Renunciar-hi suposaria de facto renunciar a la centralitat política. Catalunya està conformada per un ventall de persones heterogènia que fa impossible la uniformitat ideològica, social i política.

La situació actual esdevé una “guerra total” per l’espai convergent. El govern espanyol el vol destruir per destruir el procés. Els d’esquerres utilitzen el relat espanyol de la corrupció per minvar les possibilitats del PDeCAT.
​
Qui guanyi el relat de la centralitat, possiblement guanyarà la Presidència de la República catalana. Per això, avui la lluita condiciona i potser massa el darrer tros del camí a les urnes. El que és segur és que tothom no la pot ocupar i les esquerres i dretes pures tenen tots els números per fracassar en l’intent. Queda dit.


0 Comments

ELS UNIONISTES ESPANYOLS HO TENEN CLAR.

16/5/2017

1 Comment

 
Picture

Artur Mas, condemnat per posar urnes de CDC i ara del PDeCAT. Joana Ortega, condemnada per posar urnes de UDC i ara independent. Irene Rigau, condemnada per posar urnes de CDC i ara del PDeCAT. Francesc Homs, condemnat per posar urnes de CDC i ara del PDeCAT.

Avui hem sabut que la fiscalia vol querellar-se amb la Consellera Meritxell Borràs per la compra d’urnes per prevaricació, desobediència i malversació. Si el TSJC accepta el tràmit i és mantenen les acusacions, Meritxell Borràs, no només quedaria inhabilitada amb multa inclosa, sinó que podria anar a la presó. Meritxell Borràs de CDC i ara del PDeCAT, pel que faci falta per la independència, diu.

A Aquestes alçades, gairebé tothom, que ho vol saber, sap que els de CSQEP i els Colauites, que per cert no és queixen de la corrupció del PSOE ni del PP, tampoc del aeroport del Prat Barcelona, ni de la Sagrera, ni del Castor, ni del benefici elèctric pels bascos pagant els catalans, ni de la solidaritat del PNB, ni del corredor central, tenen l’objectiu d’ocupar l’espai de l’antiga CDC. Per fer-ho visible primer condemnen no només a la família Pujol, sinó tot el que tingui a veure amb l’acció política de CDC. L’excusa és un 3% que de moment el més calent a l’aigüera.

No és que no vulguin que Catalunya sigui d’un poble lliure, sinó que volen guanyar per obligar-nos a ser súbdits per sempre. Ho saben, ho tenen clar sense el centre català la independència és impossible. L’aliança estratègica entre el PDeCAT, ERC i les CUP, els fa perdedors. Pitjor els situa i ubica en el mateix pla que socialistes, PP i Ciutadans.

S’han afartat dient-nos que abans CDC i ara els del PDeCAT han abraçat el independentisme per amagar la corrupció. La condemna “per corrupció” de CDC, ja fa estona que unionistes i esquerranosos variats l’han escrit. Que hi farem. Jordi Pujol sempre els guanyava i per golejada. Mai el perdonaran. Per cert, tothom qui ha pogut ha intentat pagar el mínim o zero a la Hisenda espanyola, total, per fer aeroports sense avions, autopistes sense cotxes, trens que només van a Madrid, Concerts Econòmics molt solidaris, magatzems de gas (Castor), campanyes electorals pel PP i pel PSOE, millor tenir-los fora, els euros.
​
Ho saben, ho tenen clar, i per això la màxima pressió és pels membres del PDeCAT. Pressió que avui els col·laboradors necessaris des de Catalunya, utilitzen sense miraments per descarrilar el procés i guanyar eleccions. El que no saben és que no hi haurà descarrilament i que en la futura República, només seran aire.


1 Comment

SAN TORNEM-HI.

11/5/2017

0 Comments

 
Picture

Avui el Punt Avui (11/05/2017), ens regala amb una noticia que no és menor: “Un empresari manté que es va negar a incriminar Pujol”. Serà una noticia que els atiadors de l’odi (Galdon, Fachin, Franco, Lopez Alegre, Bernardo, etc...), mai tindrà el mínim comentari que qualsevol demòcrata posaria damunt la taula.

Operació Catalunya, UDEF i els seus informes falsos, afinadors de Fiscals, jutges amb carnet de partit, policia patriòtica espanyola, la corrupció sistèmica i estructural del PP, també la del PSOE aparatik, són fets que no mereixen cap comentari ni denuncia dels atiadors. Tot el seu bagatge és redueix al “clan Pujol” i combatre per terra mar i aire als independentistes.

Sembla que els de la CUP, i ara amb el suport de la Secretaria d’Organització de ERC marta Rovira, fan un San Tornem-hi. “Desconfiança i transparència”, n’és el seu centre neuràlgic, que curiosament casa amb el relat – discurs dels unionistes. Sobre tot els del PSOE i CSQEP. La resta d’unionistes, amb matisos també ho utilitzen. Desgast i posar-nos nerviosos és el que els unionistes volen. Saben que si posem les urnes Madrid té mala peça al teler.

No va de coordinació “supra” governamental. No va de cedir responsabilitats. No va d’amagar res. Senzillament va de ser llestos, eficaços i fer allò pel que el Govern i Parlament s’han compromès.

Convocarà el Referèndum el Govern i signarà el Decret el President Puigdemont, i punt. Ho farà amb la legalitat, per cert nova, d’unes lleis aprovades democràticament pel Parlament de Catalunya. Altra cosa és la logística i execució. El Referèndum només complirà tots els ets i uts d’estàndard democràtics, si el convoca el Govern, si el controla el Govern amb observadors internacionals i si el recompte té totes les garanties d’Estat.
​
Cap Coordinadora, ni cap entelèquia pot substituir tot l’entramat pel Referèndum. Tornar a situar dubtes sobre el posicionament del President i de retruc al PDeCAT, és senzillament el que volen els unionistes contraris a la democràcia, perquè, si també va de democràcia, també va de dir al mon que els nostres governants, governen i exerceixen, i no són marionetes al lliure caprici d’un petit grup que avui són determinants al Parlament, però segur que en el futur republicà no.


0 Comments

AIXÒ VA DE DEMOCRÀCIA? NOMÉS?

10/5/2017

0 Comments

 
Picture

Podrem denunciar que l’Estat espanyol el seu govern, els partits unionistes, els mitjans netament espanyolistes i tots els poders fàctics practiquen o no tenen una democràcia estàndard. Ho podem fer i construir un relat antidemocràtic, però el cert és que la parafernàlia institucional, amb reconeixement internacional diu el contrari.
 
Espanya i el seu Estat són i representen a tots els efectes una Nació democràtica, vulguem o no. De fet a dia d’avui cap Estat de la Unió Europea, tractarà Espanya de franquista ni de res que la pugui associar amb un passat que esquerres i dretes espanyoles han pretès enterrar només simbòlicament.

Democràcia espanyola contra democràcia catalana. Un pols que compren els menys assenyats i potencialment amb menys capacitat analítica. Una democràcia mai pot lluitar contra la democràcia. Els espanyols ara, i n’estan convençuts viuen en democràcia i les seves institucions en són la representació. Per tant qui proposi confrontar i reduir el conflicte entre catalans i espanyols, només en termes democràtics, creiem que s’equivoca i molt.

Ells han bastit la seva democràcia. Sens dubta sense separació de poders. Amb lleis que tenen un tuf absolutista i que habitualment defensen un entramat per afavorir el poder econòmic que fa fredor. Però els espanyols voten i donen suport a determinats partits i d’això se’n diu democràcia.

Si, potser va de democràcia, però no només. Va de drets individuals i col·lectius. Va de poder decidir, de triar. Va de ser espanyol o català. Va de tenir Estat i ser independent o de ser una CA. Va de poder polític i econòmic.

Si la lluita va de confrontar la seva democràcia amb la que nosaltres practicarem en el futur, és, malgrat no ho vulguem, una batalla que perdérem.
​
Avui, damà i quan sigui el que ens pot fer guanyadors, és tornar a la practica de situar valors socials i fer pedagogia per que siguin fanal pel futur. Complir la paraula. No mentir. Practicar la solidaritat. Fer de l’excel·lència en tots els àmbits un fet normal. Respectar a tothom pensi el que pensi. Això és la democràcia. Sense valors i només amb lleis i disposicions no en tenim prou, i ara la cosa no va només de democràcia contra democràcia, va de drets, valors i llibertat.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.