D’acord tenim un Govern de coalició. Junts per Catalunya, PDeCAT i ERC formen el Govern que presideix Quim Torra, un independent a la candidatura de JxC.
JxC, i més o menys el PDeCAT tenen una estratègia que passa per la restitució del President Carles Puigdemont, construir una força transversal unitària, La Crida, i acumular forces per la batalla final. Internacionalitzar el conflicte amb Espanya i cercar aliats, és el complement estratègic.
Com afrontar la sentencia del judici farsa i les properes eleccions, pot esdevenir el desllorigador per corregir les discrepàncies amb els altres actors independentistes. Construir, pactar una estratègia solida i prou entenedora, segur que satisfaria a la majoria de catalans, però ¡¡¡, tot sembla indicar que qui continua manat és el partit.
ERC és l’altra pota del Govern. Els seus Consellers, com els de JxC, insisteixen en dir-nos que tenen un Govern “cohesionat i efectiu”. De cohesionat en tenim serioses dubtes. Efectiu, i tant, sobre tot per complir la legalitat autonòmica i per no complir res del compromís programàtic del 2018. A dia d’avui les restitucions brillen per la seva absència. Ni el DiploCat han posat en marxa, són “delegaciones catalanas de España en el extranjero”.
ERC, ho va deixar clar quan la investidura fallida per ordre d’un jutge instructor espanyol, Llarena, que sense judici i sense sentencia va impedir que un diputat electe amb totes les garanties legals fos investit. La seva estratègia és, amb total claredat, la d’obeir la legalitat espanyola i esperar el miracle del creixement, eixamplament, i del pacte.
Els de les CUP com que no governen, com que han dit que són oposició, com que tenen la estratègia de fer volar coloms i creure que algun dia els catalans faran la revolució, no sabem de quin tipus, no compten per definir la equació al Govern i Parlament. Van per lliure i només s’arremangaran si els altres els ideològicament distants se la juguen i potser ni així.
Sembla que els nostres politics juguin al gat i la rata. Qui serà el primer al qui se li pengi la llufa de trencar "la unitat", institucional clar. La unitat que servei per fer efectiu l’autonomisme, per gaudir d’uns petits espais de poder que permeten col·locar amics i lleials servidors, al partit clar.
Tothom sap que vol ERC i tothom comença a tenir clar que el President Puigdemont està treballant per construir un moviment transversal de veritat, per guanyar la República amb data de caducitat. La confrontació estrategica està servida.
No hi ha confluència estratègica entre JxC, ERC, PDeCAT i CUP, ni tant sols entre la ANC i Òmnium. Al carrer però i de moment, encara tenim una certa unitat, unitat que pot finir si els que poden no aclareixen els posicionaments politics i estratègics.
Ni la sentencia, que serà condemnatòria, ens arreglarà el desastre que tindrem desprès de les eleccions espanyoles, municipals i europees. Separats el que tindrem és una “guerra”, fina si és vol, però descarnada per guanyar vots, o regidors, diputats i eurodiputats.
“Vota’m a mi que jo soc d’esquerres i treballaré per fer possible, com sempre, la justícia social. Vota’m a mi que som l’essència catalanista i defensors del dret a decidir. Vota’m a mi que represento el progrés total i com no d’esquerres i els meus aliats són els d’esquerres i tant s’ha val don”.
Ni independència ni República catalana. Anar a les eleccions de forma partidista, són indicis que auguren la nova tanda del peix al cove, sense peixos, i aquest cop de la ma del PSOE, UP i ERC, i si sumen, els del PDeCAT al desert.
És hora, encara que suposi trencar aquesta “unitat” impostada que deixem de fer teatre. Aclarim-nos, deixem que siguin els catalans els que tornin a decidir amb qui creuen, a qui recolzen i quan més triguem més gran serà el desencís i la frustració.
RSS Feed
