ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ENS MEREIXEM QUE S'ENS PARLI CLAR

25/2/2019

0 Comments

 
Picture

D’acord tenim un Govern de coalició. Junts per Catalunya, PDeCAT i ERC formen el Govern que presideix Quim Torra, un independent a la candidatura de JxC.

JxC, i més o menys el PDeCAT tenen una estratègia que passa per la restitució del President Carles Puigdemont, construir una força transversal unitària, La Crida, i acumular forces per la batalla final. Internacionalitzar el conflicte amb Espanya i cercar aliats, és el complement estratègic.

Com afrontar la sentencia del judici farsa i les properes eleccions, pot esdevenir el desllorigador per corregir les discrepàncies amb els altres actors independentistes. Construir, pactar una estratègia solida i prou entenedora, segur que satisfaria a la majoria de catalans, però ¡¡¡, tot sembla indicar que qui continua manat és el partit.

ERC és l’altra pota del Govern. Els seus Consellers, com els de JxC, insisteixen en dir-nos que tenen un Govern “cohesionat i efectiu”. De cohesionat en tenim serioses dubtes. Efectiu, i tant, sobre tot per complir la legalitat autonòmica i per no complir res del compromís programàtic del 2018. A dia d’avui les restitucions brillen per la seva absència. Ni el DiploCat han posat en marxa, són “delegaciones catalanas de España en el extranjero”.

ERC, ho va deixar clar quan la investidura fallida per ordre d’un jutge instructor espanyol, Llarena, que sense judici i sense sentencia va impedir que un diputat electe amb totes les garanties legals fos investit. La seva estratègia és, amb total claredat, la d’obeir la legalitat espanyola i esperar el miracle del creixement, eixamplament, i del pacte.

Els de les CUP com que no governen, com que han dit que són oposició, com que tenen la estratègia de fer volar coloms i creure que algun dia els catalans faran la revolució, no sabem de quin tipus, no compten per definir la equació al Govern i Parlament. Van per lliure i només s’arremangaran si els altres els ideològicament distants se la juguen i potser ni així.

Sembla que els nostres politics juguin al gat i la rata. Qui serà el primer al qui se li pengi la llufa de trencar "la unitat", institucional clar. La unitat que servei per fer efectiu l’autonomisme, per gaudir d’uns petits espais de poder que permeten col·locar amics i lleials servidors, al partit clar.

Tothom sap que vol ERC i tothom comença a tenir clar que el President Puigdemont està treballant per construir un moviment transversal de veritat, per guanyar la República amb data de caducitat. La confrontació estrategica està servida.

No hi ha confluència estratègica entre JxC, ERC, PDeCAT i CUP, ni tant sols entre la ANC i Òmnium. Al carrer però i de moment, encara tenim una certa unitat, unitat que pot finir si els que poden no aclareixen els posicionaments politics i estratègics.

Ni la sentencia, que serà condemnatòria, ens arreglarà el desastre que tindrem desprès de les eleccions espanyoles, municipals i europees. Separats el que tindrem és una “guerra”, fina si és vol, però descarnada per guanyar vots, o regidors, diputats i eurodiputats.

“Vota’m a mi que jo soc d’esquerres i treballaré per fer possible, com sempre, la justícia social. Vota’m a mi que som l’essència catalanista i defensors del dret a decidir. Vota’m a mi que represento el progrés total i com no d’esquerres i els meus aliats són els d’esquerres i tant s’ha val don”.

Ni independència ni República catalana. Anar a les eleccions de forma partidista, són  indicis que auguren la nova tanda del peix al cove, sense peixos, i aquest cop de la ma del PSOE, UP i ERC, i si sumen, els del PDeCAT al desert.

És hora, encara que suposi trencar aquesta “unitat” impostada que deixem de fer teatre. Aclarim-nos, deixem que siguin els catalans els que tornin a decidir amb qui creuen, a qui recolzen i quan més triguem més gran serà el desencís i la frustració.


0 Comments

MAI S'ELS HAURIA D'HAVER TRACTAT COM EMPRESARIS

21/2/2019

0 Comments

 
Picture

L’Estat espanyol, el quart poder i més efectiu que els altres tres, és com una empresa quasi perfecte. Els amos són els seus funcionaris, i els accionistes impositius, els ciutadans. Només una diferencia en aquest cas els amos, els funcionaris, no donen comptes efectives i normalment no paguen preu a cap de les seves mal i fetes.

Acabada la segona guerra mundial, interessos geoestratègics, i establir una certa normalitat legal d’equilibri, ens ha permès que treballadors i patronal s’esbatussin fent de les vagues eina de negociació, i pactin un escenari on ningú prengui mal. És el nou model, confrontació democràtica i legalitat democràtica amb garanties. Alguns empresaris però, sempre ho volen guanyar tot, exactament com els que controlen el quart poder, empresa, l’Estat espanyol.

Les cessions de poder econòmic eren part del pacte que la social democràcia, una part del comunisme, eurocomunisme, feien amb el capital per establir que la classe treballadora també podia tenir un pessic dels mitjans de producció i dels seus beneficis. El que no ha canviat és qui té el control sobre la economia, famílies, bancs i Estats. El que si ha canviat és com és controlen els treballadors. Sindicats que a Espanya són part del suport del Estat com les petites i mitjanes empreses ho són de les grans. La seva supervivència estructural no depèn de les quotes dels afiliats, depèn del entramat subversiu econòmic dels bancs aliats amb els empresaris i del diner públic subvencionat.

L’error, el greu error dels politics catalans pro independència, però mai efectiva, ha estat tractar al Estat espanyol com una empresa on els accionistes és juguen els beneficis d’avui i del futur. Al quart poder, l’Estat, un contuberni funcionarial, on el nepotisme i el corporativisme és antològic, els hi és igual el dèficit econòmic, el dèficit democràtic, el dèficit social, el progrés econòmic, la eficiència administrativa, els drets individuals, els internacionals, l’únic que no els és igual és liquidar la seva mamella ajustada a una defensa inquisitorial de la unitat territorial defensada pels borbons i dictadors.

Si els politics catalans volien condicionar la negociació per tenir més competències amenaçant amb la independència. Si és volia pressionar per pactar un Referèndum. Si també és volia amenaçar amb una proclamació de la República per obligar a la negociació, avui els nostres politics amortitzats, han comprovat que l’Estat espanyol, el quart poder, i els seus lacais, mai és doblegaran per negociar la seva autodestrucció i només l’empresari cansat i sense futur és rendeix. L’Estat espanyol ni és rendirà ni farà cap oferta que posi en perill el seu estatus.

Els presos politics seran condemnats i els exiliats romandran a l’exili per anys. Espanya i el seu Estat sap que en el concert capitalista el que és defensa no són valors democràtics, són cessions interessades exactament com quan els EEUU i molts Estats d’Europa van legitimar la dictadura franquista, començant pel Vaticà.

Pagaran preu per pressionar no pas per desobeir, ni per rebel·lió, ni per sedició, ni tant sols per malversació, pagaran preu per no haver fet el que utilitzaven com eina de pressió per negociar i per no complir.

I pagaran preu perquè mai havien valorat que el poble creient-se les seves propostes programàtiques basades amb la voluntat popular, el poble seria capaç de sortir al carrer per defensar-les. I això si que és perillós i per això pagaran preu i perquè ningú ho oblidi.

Tothom ho ha de saber, Espanya i el seu Estat, el quart poder, mai pactarà cap reconeixement que suposi donar veu als catalans com un subjecte polític amb dret a decidir. Abans utilitzaran els mitjans que calgui, com han fet sempre, encara que suposi tancar l’empresa, això si, amb saber-se amos del solar ja en tenen prou. Nosaltres només tenim una via i alguns a Europa ja l'han practicada i amb éxit.


0 Comments

ERC "NO VOL LA INDEPENDÈNCIA" SI L'HEM DE GUANYAR AMB PUIGDEMONT

19/2/2019

0 Comments

 
Picture

ERC ha decidit, pel que de moment diu la seva portantveu Marta Vilalta, que aniran sols a les eleccions espanyoles, europees i municipals. Be a les europees no, han decidit fer bloc amb Bildu i BNG. De moment no sabem que diu la seva militància, però estem segurs que la cosa no tindrà un final feliç.

Comença ser esperpèntic veure com manifestació rere manifestació la ciutadania catalana demana i exigeix unitat i com la resposta de ERC és girar-se d’esquena i dir-nos que ells són el mur i unes quantes bajanades més.

Les enquestes espanyoles i no sabem si les seves també, els donen com guanyadors a totes les eleccions. Com sempre. Suposem que així fos. Ens hauríem de preguntar si una divisió electoral del moviment ens faria més forts, o si per contra ens afebliria.

Podríem entendre que a les europees anisen com un bloc d’esquerres i internacionalista, donat que els provables eurodiputats, de 1 a 3, al Parlament europeu ni serveixen ni marquen opinió, si desprès no sumen amb altres grups.

Podríem entendre que a les municipals vagin sols, tot i que ja sabem que a uns quants municipis com Montblanc o Borges no és així. Alguns han entès que millor unitat i guanyar Alcaldies per la República que permetre que les guanyin els unionistes.

Ara be el que no és entenible de cap de les maneres és rebutjar frontalment anar-hi junts a les espanyoles del 28 d’Abril. Oblidar que tenim presos de Junts per Catalunya i de ERC. Oblidar que tenim exiliats de Junts per Catalunya, de ERC i de les CUP. Oblidar el que pretenen les forces politiques espanyoles. Oblidar la repressió que patim i patirem judicial i policial.

Oblidar que Espanya menteix i no compleix. Oblidar que ens volen anorrear la nostra llengua i cultura. Oblidar que cada any 16.000 milions d’euros se’n van per no tornar. Oblidar que per ells no tenim cap dret que no sigui ser espanyols, és renunciar al dret a decidir.

Espanya ni vol ni entén altra cosa que no sigui imposar. Amb Espanya no acordarem res si no és que els catalans tinguem capacitat per imposar-ho.

Boicotejar una candidatura de país, és un tret al peu. Madrid no farà concessions. Catalunya tampoc n’hauria de fer. Els nostres diputats a Madrid ja no serveixen pel peix al cove. Espanya ara ens ofereix un cove sense peixos. Espanya s’ha de guanyar la seva estabilitat. Aquesta és la negociació estabilitat a canvi d’un Referèndum pactat. Mentrestant NO a tot.

I que millor que un sol Grup Parlamentari, que representi a tots els independentistes, disposats a no cedir i sobre tot a mantenir el NO a tot fins que la negociació sigui lleial i oberta sense excloure el dret d’autodeterminació.
​
Anar sols, i per molt que és vulgui justificar només vol dir, que existeix una certa voluntat per pactar lleis o decrets espanyoles amb l’excusa que afavoriran també als catalans. Després del 155, la transició ha mort i qui la vulgui ressuscitar també morirà, políticament clar.


0 Comments

EL VOT ÉS SINÒNIM DE PODER

18/2/2019

0 Comments

 
Picture

En democràcia són els vots el que et donen un cert poder. La maquinaria del Estat ja el té i no li calen vots, és el quart poder.

Els vots donen poder si tens majoria, els restants són mers comparses, malgrat que existeixi el compromís de respectar a les minories.

Qualsevol disputa, o no mantenir la majoria, pot esdevenir la pèrdua del poder. Moció de censura o rebutjà la llei de pressupostos, la més important cada any, poden acabar amb el poder del vot.

Catalunya mai tindrà el vot imperatiu per modificar les “regles del joc legal” existents a Espanya. La lliga a Catalunya és regional i només els de primera tenen aquesta possibilitat, PSOE, PP i ara UP, Ciutadans i VOX, i els vots catalans només serveixin per dir no, o amen.

Espanya sembla que té la intenció històrica de continuar prohibint-nos el dret a decidir, autodeterminació. És una decisió genètica i mental. Ells, Castella, des de el 1714 i per dret de conquesta han mantingut el poder, com, és el de menys. Poder militar, eclesiàstic i econòmic.

Els temps, com deia Bob Dylan, però, estan canviant. Avui a Catalunya més d’un 80 % vol un Referèndum acordat. Avui, sense comptar els independentistes dels Comuns un 48,2% dels que varen votar el 21D del 2018 són partidaris de la independència i la República catalana.

Avui Espanya jutja Catalunya. A tothom, als independentistes i als que no ho són pel sols fet de viure a Catalunya. Ara Espanya, i definitivament ha liquidat l’entesa. Tenir als representants legítims a la presó i exili de forma preventiva i tractats com mers delinqüents, és la fi de qualsevol entesa dins d’Espanya. El combat és definitiu, o guanyen ells o nosaltres.

El combat és desigual, o sabem. Només la intel·ligència i la generositat apartidista ens pot permetre fer forat a Espanya, i ara fer-la ingovernable. Podria ser la darrera jugada per forçar la negociació i acord.

Fer-ho és possible, i només depèn de la militància, i si al carrer, la militància,  demana unitat transversal que també ho faci dins del partit. Hem de pressionar a les direccions que escoltin i recullin el clam d’unitat. De que serveix dir que representes al poble si no fas o fas el contrari del que se et demana? Per mentir-nos?.

Més de 30 diputats catalans, republicans, per la independència a Madrid, i tal com indiquen les enquestes poden ser el nou talo d’Aquiles a qui pretengui el poder espanyol.
​
Una sola veu, un sol Grup parlamentari i NO a tot fins que no s’avinguin a negociar el Referèndum. Cal recordar que la sentencia del TSJ espanyol podria avançar esdeveniments, i tot el que ha de passar passarà, i mentrestant el que tenim més proper són unes eleccions espanyoles i com sempre aprofitar-les amb intel·ligència sempre suma i ens apropa més a la República catalana. Ni més ni menys.


0 Comments

AIXÍ NO COMPANYS

17/2/2019

0 Comments

 
Picture

Tant s’ha val si 200.000 o 500.000, ens manifestem clamant UNITAT, INDEPÈNDENCIA I LLIBERTAT PRESOS POLÌTICS. Altra cop sembla que alguns dirigents dels partits politics a favor de la independència els hi rellisca el que la transversalitat ciutadania demana. Ells, saberuts i posseïdors de la veritat absoluta, decideixen, fins i tot incompleixen i gaire be mai escolten.

En Pere Aragonès, ahir a Girona ja va apuntar les maneres de sempre. Sols i proposar-se com els únics garants per fer front a no sabem que, i per resoldre el conflicte amb Espanya.

Sembla que és molt més important ser els primers sempre que sumar per la República. Sembla que ser els primers amb diputats, vots, i grup parlamentari, és l’objectiu. Sembla que els hi és igual estar en un Parlament on cap la possibilitat de que els seus vot no serveixen per altra cosa que per la soldada.

Sembla que ser republicà, fer i practicar republicanisme, és el camí per guanyar i és rebutja la unitat per intentar que el partit sigui el primer. Aconseguir la independència s’aparca.

No és ni serà el mateix tenir al Congrés espanyol, 9 diputats per ERC i 8 per el PDeCAT, com ara, que tenir la possibilitat amb una única candidatura per la República catalana, de tenir-ne més de 24.  La llei electoral també juga i com més unitat més restes a favor.

Finalment l’escenari de que el PSOE pugui tornar a sumar amb UP més la resta que va donar suport a la moció de censura és per tremolar, sobre tot desprès d’haver tastat el diàleg i la negociació del govern Sánchez i el compliment de les seves promeses.

Quatre anys sense poder decidir ni tenir cap pressió sobre l’Estat espanyol, seria la pitjor derrota internacional. Alguns i després de saber el que ha donat el peix al cove, probablement ens quedarem a casa. Potser els que rebutgen la unitat necessiten un toc d’atenció i les eleccions espanyoles on no ens hi juguem res seria un bon escenari, SI FINALMENT LA UNITAT TORNA HA SER REBUTJADA.


0 Comments

ELECCIONS A ESPAÑA EL 28 D'ABRIL

15/2/2019

0 Comments

 
Picture

Segur que un dels debats serà si cal anar-hi i com. Els “liders” dels partits, que saben que obtenir representació, és una de les fonts més importants per obtenir uns recursos sucosos per mantenir l’estructura del partit i col·locar als més fidels, hores d’ara ja ho tenen clar, SI.

El com ja és un altra historia. Junts o separats definirà si tenim una estratègia o continuem barallant-nos, sobre tot saben dels incompliments que Espanya i el seu Govern, ens ofereix any rere any.

Quant els vots dels catalans, junts o per separat, han fet falta, els nostres i per “responsabilitat” deien, sempre han donat suport al PSOE i PP. Fins i tot al President Pujol el van anomenar “español del año”. Més tard però li diuen “Pujol enano habla castellano”, ja no feien falta els vots dels catalans.

De fet, els nostres vots sempre han estat per fer riure, per una estabilitat espanyola que mai ens ha afavorit, RENFE dixit, i per tenir unes traga-les que deu ni do. Donar-los el nostre suport mai ha tingut cap reconeixement. Al contrari, i si amb els incompliments no n’han tingut prou, sempre els hi queda el Tribunal Constitucional i una interpretació de la seva Constitució sempre restrictiva.

Volem ser un Estat en forma de República i cap força espanyola i està d’acord. Pedro Sánchez avui, per si algú en tenia dubtes amb la seva conferencia ho ha deixat clar; “Dialogo si, però siempre dentro de la Constitución i que en   Espanya deciden los españoles”.

PSOE, PP, Ciutadans, UP i ara VOX contra la independència de Catalunya. Aquesta és l’oferta espanyola per un nou encaix. El matis de UP a favor d’un Referèndum pactat és una quimera i una oferta per enganyar alguns incauts independentistes d’esquerres.

Que fem en un Congrés d’un País del que volem marxar? Si la proposta és ideològica per anar-hi, voldrà dir que uns i altres és plantegen acords per la governabilitat o no d’Espanya. Si és per la protesta i per la denuncia sense unitat estratègica, no serà veritat.

Només se’ns acut i després de valorar-ho i analitzar-ho, i per no legitimar un Estat repressor anar-hi amb una única candidatura i aconseguir el màxim de diputats. Si per contra el partidisme i l’espectre ideològic imperes, hauríem d’admetre que la futura independència també és una quimera.

La sentencia del judici farsa no tindrà la resposta adequada si abans hem estat incapaços d’entendre que a les eleccions espanyoles no ens juguem el Govern de Catalunya ni ser el pal de paller, ens juguem mostrar a Espanya que anem a totes per aconseguir la República catalana. La resta és enganyar i entrar en nou procés, el de la depressió general.
​
Espanya s’agrada com és, malgrat petits sectors, i nosaltres no la canviarem. Seria bo que el Consell de la República, La Crida, el PDeCAT, ERC, ANC, Òmnium i AMI l’encertin. Anar a Madrid a fer el que fins ara, ara si que podem dir que no serveix per res, sobre tot tenint clar que la internacionalització és un dels fronts que avui ja el tenim ben cobert amb el President Carles Puigdemont, els Consellers Puig, Comin, Ponsatí i les companyes Anna Gabriel i Marta Rovira.


0 Comments

EL JUDICI FARSA

12/2/2019

0 Comments

 
Picture

Avui 12 de Febrer la justícia espanyola que no catalana, vol jutjar, hores d’ara pretensió vana, a demòcrates pacífics pel sols fet d’haver fet política i complir el mandat popular.

Que és un judici farsa des de el seu inici, ho demostra que Alemanya, Bèlgica, Suiza i Escòcia, ni veuen rebel·lió ni sedició i per això l’extradició és rebutjada i Espanya és veu obligada a retirar-la.

Fins i tot és tant farsa, que la justícia espanyola incompleix no permeten que el judici es faci a Catalunya, lloc natural judicialment.

Situats i saben que la pretensió és condemnar l’independentisme i escapçar els líders, ens permetem unes quantes reflexions:

És cert que varem fer un Referèndum l’1’octubre, i també és cert que la República catalana és va proclamar, legítimament i legalment d’acord el Parlament de Catalunya. Per tant és obvi que la decisió va ser de trencament respecte a la unitat territorial d’Espanya. No ho negarem.

També és cert que voler constituir Catalunya com un Estat en forma de República, és un dret universal, dret d’autodeterminació. El problema és que a diferencia del Canada i Anglaterra, Espanya és passa per l’engonal els drets universals.

La obvietat esdevé un fet indiscutible, la independència és el resum de tot allò que és vol per construir, decidir i canviar respecte a Espanya.

Podem reconèixer la justícia espanyola, estructura del Estat espanyol, amb prous garanties per un judici just, quan des de la instrucció i ordres d’extradició fets pel Llarena, i tenint clar que la cosa va d’escarni, d’odi i d’extermini de drets politics i socials, afirmem que no.

Avui la defensa dels acusats per sedició, rebel·lió i malversació, estan legitimant una justícia espanyola que fa aigües. Avui s’utilitza el castellà com llengua de defensa a major vergonya dels catalans d’ahir i d’avui. No podem dir que el judici és una farsa i al mateix temps participar-hi.

Avui la dignitat catalana només podia tenir una resposta coordinada, assumida i defensada per tots, advocats i presos: No reconèixer la justícia espanyola i acusar a Espanya d’invasora, repressora i anorreadora dels drets del poble català.

Altrament s’està acceptant el poder judicial espanyol i les seves resolucions, tot i saben que malgrat condemnes futures per la justícia internacional, Espanya i el poder judicial mai ha pagat preu, ni afusellant quan Franco ni amb la pretesa democràcia.
​
Són presos i seran condemnats per no fer efectiva la República. Seran jutjats i empresonats en un judici farsa i ple d’irregularitats. Tant per tant dignitat i que el mon sàpiga que són presos segrestats d’una República catalana lliure. Pretendre canviar Espanya escoltant i veien com ens tracten és una quimera. Ni més ni menys.


0 Comments

ANC, ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

4/2/2019

0 Comments

 
Picture

Ningú a aquestes alçades pot dubtar que la maquina més exitosa en termes organitzatius ha estat la ANC. La seva transversalitat visualitzada a les distintes juntes, amb membres de diferents partits i independents, sempre han ofert una direcció col·legiada extraordinària. La unitat estratègica de la ANC, sempre hauria d’haver estat el mirall pel PDeCAT, ERC i CUP.

La ANC convoca, i fins ara l’èxit sempre ha estat aclaparador. Sempre amb consignes unitàries i sense excloure res ni a ningú. Per la República, per un referèndum acordat, pel President Carles Puigdemont, per l’alliberament dels presos politics i retorn dels exiliats.

Totes i cada una de les propostes sorgides des de la ANC, sempre han estat al costat de la democràcia, el pacifisme i la defensa dels drets individuals i col·lectius.

La ANC, te ara un objectiu fonamental, que el Govern i Parlament implementin la República proclamada i dos ja en marxa: Primàries transversals per guanyar les institucions per la República, municipis primer,  i la del Consum Estratègic de país. I si, tenim la mateixa presa que la dels nostres botxins, ells per sotmetrens i nosaltres per ser lliures.

Ara la ANC, i saben que el judici farsa pot ser el final del procés, fa allò tant basic com exigir al que és varen comprometre JxC, ERC i les CUP; “Estratègia unitària, restitució i implementar la República”.

Sembla que a alguns, els hi rellisca la unitat, SI NO ÉS COM ELLS LA VOLEN, i s’han posat nerviosos. Fins i tot creuen que és poden trastocar els seus plans electorals. La ANC només és planteja donar suport a les accions politiques que serveixin a la República, i lluny de guanyar poder autonòmic.
​
I si, avui per avui, la ANC ni és controlable ni podran amb ella, per tant millor dedicar energies al mandat de l’1 d’octubre.  Seria el més encertat, i segur ens ajudaria a guanyar la partida a tot un poderós Estat espanyol.


0 Comments

QUE VOL ERC

2/2/2019

0 Comments

 
Picture

ERC no va voler investir al President Puigdemont. Calia desobeir. Sembla que ara, malgrat fer teatre del bo, “estarien disposats” a modificar el Reglament del Parlament per fer-ho utilitzant les tècniques modernes. Investir vol dir restituir i el jutge Llarena, justícia espanyola, de moment a guanyat aquesta partida.

Junts pel Si va ser, per primer cop, a les eleccions del 2015, els triomfadors. Majoria absoluta, amb 72 diputats, sumant els de les CUP. Per primer cop Parlament i Govern ens mans de gent compromesa per implementar el dret a decidir. Dret d’autodeterminació. Camí indispensable per proclamar la República i el nou Estat.

El 27 de Setembre però va ser l’iniciï d’un cert fracàs. La unitat no va ser complerta i Antonio Baños, de les CUP, va certificar que el “plebiscit” l’havíem perdut. Junts pel Si més els de les CUP ens quedàvem amb un 48,7 %. El 8,94 % dels Comuns (CSQP) no sumaven, tot i tenir vot netament independentista. De fet els de CSQP, no varen tenir cap recança amb situar els seus vots al costat del PP, PSOE i Ciutadans.

Quedava clar, i durant el mandat i el pas al costat del President Mas, que amb el comuns podemites, mai ens entendríem per fer de Catalunya una República. Pitjor, tot i omplir-se la boca de voler un Referèndum pactat, mai van donar suport al Referèndum del 1 d’Octubre.

Ada Colau va utilitzar la potencia de la capital, Barcelona, per treballar, intoxicar i fer tot el que calgués, conjuntament amb els de CSQP, perquè el procés trontolles. Ada Colau és alcaldessa gracies a ERC i podria tornar ha ser-ho altra cop gracies a ERC. Ada Colau, i està escrit va dir que la seva capital és Madrid.

ERC va negar-se en rodo a pactar una candidatura amb CDC a les eleccions municipals del 2015. Les enquestes els donaven guanyadors. L’Alcalde Trias, no era d’esquerres i la suma d’uns informes policials falsos de la UCO dient que tenia comptes al estranger, cosa que va ser utilitzada, no feia per sumar i guanyar l’Alcaldia per la República, catalana clar.

Ara l’Ernest Maragall nou candidat de ERC a Barcelona, de forma rocambolesca, nega la possibilitat d’una candidatura unitària transversal i s’obre a pactar amb la Colau el futur govern municipal. Aquest pacte seria “d’esquerres” diu. Ni primàries, ni unitat, ni estratègia de ciutat per la República.

Constatar que ERC no vol unitat, ni estratègica ni d’acció, a les eleccions municipals, a les europees hi ha qualsevol altra, ens pot confirmar que l’espectre ideològic els pot més que aconseguir la independència de Catalunya.

ERC vol eixamplar la base i tot sembla indicar que no fan fàstics amb fer-ho amb els responsables del 155 i amb aquells que és varen oposar a que féssim un Referèndum democràtic, que ja sabem mai serà acordat.

No sabem exactament on va i que vol ERC. De fet diuen que volen la República però quan tinguem majoria i acordadament. Vaja igual esperen que el PP, PSOE, Ciutadans, Vox, l’Estat, de la nit al dia es converteixin en els millors demòcrates defensors dels drets individuals, col·lectius i dels pobles.
​
Si ERC encara no sap a aquestes alçades que Espanya vol venjança i deixar clar que els catalans no tenim cap dret que no sigui concedit, ras i curt voldrà dir que tampoc serveix com eina d’alliberament. Ni més ni menys.


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.