L’Estat espanyol, el quart poder i més efectiu que els altres tres, és com una empresa quasi perfecte. Els amos són els seus funcionaris, i els accionistes impositius, els ciutadans. Només una diferencia en aquest cas els amos, els funcionaris, no donen comptes efectives i normalment no paguen preu a cap de les seves mal i fetes.
Acabada la segona guerra mundial, interessos geoestratègics, i establir una certa normalitat legal d’equilibri, ens ha permès que treballadors i patronal s’esbatussin fent de les vagues eina de negociació, i pactin un escenari on ningú prengui mal. És el nou model, confrontació democràtica i legalitat democràtica amb garanties. Alguns empresaris però, sempre ho volen guanyar tot, exactament com els que controlen el quart poder, empresa, l’Estat espanyol.
Les cessions de poder econòmic eren part del pacte que la social democràcia, una part del comunisme, eurocomunisme, feien amb el capital per establir que la classe treballadora també podia tenir un pessic dels mitjans de producció i dels seus beneficis. El que no ha canviat és qui té el control sobre la economia, famílies, bancs i Estats. El que si ha canviat és com és controlen els treballadors. Sindicats que a Espanya són part del suport del Estat com les petites i mitjanes empreses ho són de les grans. La seva supervivència estructural no depèn de les quotes dels afiliats, depèn del entramat subversiu econòmic dels bancs aliats amb els empresaris i del diner públic subvencionat.
L’error, el greu error dels politics catalans pro independència, però mai efectiva, ha estat tractar al Estat espanyol com una empresa on els accionistes és juguen els beneficis d’avui i del futur. Al quart poder, l’Estat, un contuberni funcionarial, on el nepotisme i el corporativisme és antològic, els hi és igual el dèficit econòmic, el dèficit democràtic, el dèficit social, el progrés econòmic, la eficiència administrativa, els drets individuals, els internacionals, l’únic que no els és igual és liquidar la seva mamella ajustada a una defensa inquisitorial de la unitat territorial defensada pels borbons i dictadors.
Si els politics catalans volien condicionar la negociació per tenir més competències amenaçant amb la independència. Si és volia pressionar per pactar un Referèndum. Si també és volia amenaçar amb una proclamació de la República per obligar a la negociació, avui els nostres politics amortitzats, han comprovat que l’Estat espanyol, el quart poder, i els seus lacais, mai és doblegaran per negociar la seva autodestrucció i només l’empresari cansat i sense futur és rendeix. L’Estat espanyol ni és rendirà ni farà cap oferta que posi en perill el seu estatus.
Els presos politics seran condemnats i els exiliats romandran a l’exili per anys. Espanya i el seu Estat sap que en el concert capitalista el que és defensa no són valors democràtics, són cessions interessades exactament com quan els EEUU i molts Estats d’Europa van legitimar la dictadura franquista, començant pel Vaticà.
Pagaran preu per pressionar no pas per desobeir, ni per rebel·lió, ni per sedició, ni tant sols per malversació, pagaran preu per no haver fet el que utilitzaven com eina de pressió per negociar i per no complir.
I pagaran preu perquè mai havien valorat que el poble creient-se les seves propostes programàtiques basades amb la voluntat popular, el poble seria capaç de sortir al carrer per defensar-les. I això si que és perillós i per això pagaran preu i perquè ningú ho oblidi.
Tothom ho ha de saber, Espanya i el seu Estat, el quart poder, mai pactarà cap reconeixement que suposi donar veu als catalans com un subjecte polític amb dret a decidir. Abans utilitzaran els mitjans que calgui, com han fet sempre, encara que suposi tancar l’empresa, això si, amb saber-se amos del solar ja en tenen prou. Nosaltres només tenim una via i alguns a Europa ja l'han practicada i amb éxit.
RSS Feed
