 El fascisme espanyol. A partir de l'1 de desembre de 2014 la Comissió Europea tindrà facultats per actuar contra la "trivializació flagrant intencionada i pública dels crims nazis". De fet, en aquests moments s'està redactant un informe per avaluar quin és el grau de compliment dels diversos estats membres de la Unió Europea pel que fa a actuacions judicials contra aquesta mena de fenomens. De moment Espanya ja ha estat advertida per la comissària europea de Justícia, Viviane Reding, del fet que la banalització dels "crims comesos per règims totalitaris ha de ser sancionable penalment". L'avís va ser una conseqüència directa de l' homenatge de la delegada del govern espanyol a Catalunya, que es va atrevir a honorar els voluntaris de la 250. Einheit spanischer Freiwilliger, la División Azul dels falangistes que van combatre al front rus sota el comandament d'Adolf Hitler. Tot plegat és una bona notícia perquè Espanya, per si mateixa, és absolutament incapaç de condemnar ni tan sols els crims de Falange, la versió local del feixisme/nazisme. Històricament, la relació del nacionalisme espanyol amb els nazis alemanys és estretíssima. De Gernika a Stalingrad, els falangistes espanyols i els nazis alemanys van ser companys d'armes i, com a tals, el règim de Franco va protegir dotzenes de jerarques nazis que fugien de la derrota. Tant és així que Léon Degrelle va morir de vell, el 1994, després de mitja vida prenent el sol -i, a estones, fomentant el feixisme entre els joves- a la costa de Màlaga. A Espanya, a hores d'ara, totes les versions del feixisme són legals i s'exhibeixen constantment. La darrera Diada van assaltar la delegació de la Generalitat a Madrid i, poc després, es passejaven pels platós de les televisions ultres i per les manifestacions espanyolistes del 12-O a Barcelona. En fi, hi ha moltíssima bibliografia dedicada a aquesta relació fraternal entre el nazisme i el nacionalisme espanyol. La salutació romana forma part de la identitat de personatges molt influents de la transició espanyola, com Rodolfo Martín Villa o Manuel Fraga. Els vincles són constants i intensos. I el dictador té una fundació que rep donatius que desgraven a Hisenda. Falten onze mesos. I que Europa s'ocupi d'ells d'una punyetera vegada. Catalunya no serà feliç ni respectada fins que no es separi d'Espanya. Albert Gobat (Premi Novel de la Pau 1902)  Els catalans no podem exercir el dret universal en democràcia a votar perquè diuen que som espanyols, i els "espanyols han de votar juntets", si la pregunta "afecta a tots els espanyols". Ho diuen els garants de la constitució espanyola i els del PP i PSOE. És de justícia admetre que si, que els afectarà. Si per aquelles coses de la vida al final podem votar i ens declarem independents. Els afectarà perquè deixarien de recaptar uns impostos necessaris per fer els seus trens d’alta velocitat que mai seran rendibles i les autopistes buides de cotxes. Espanya sap amb contundència que sense l’aportació involuntària i solidaria dels euros catalans, no podrien subvencionar als treballadors del camp, tampoc podrien injectar els milions d’euros a la banca, tot i que n’hagin vingut d’Europa. Espanya sense Catalunya és un bluf, o millor dit un ninot de palla i amb peus de fang. Definitivament deixar de ser espanyols, pot ser un greu problema pels espanyols, però al mateix temps el principi del seu alliberament. El poder instal·lat a Madrid, mai ha volgut fer dels ciutadans homes i dones lliures, instruïts, preparats, moderns. Els ha estat més productiu pels seus interessos fer uns trens que ningú vol fer a Europa i mantenir els grans latifundis en lloc d’invertir en escoles, en investigació i en cultura en general. Els catalans, que mai hem anat a catalanitzar les Espanyes, sempre hem sabut que el treball i l’estudi són el binomi que ens pot oferir un futur millor. Mai hem viscut de les d’adives gracioses de cap monarquia. Catalunya ha caminat amb peu ferm perquè la gent és com és, i ara també estem convençuts que una vegada lliures ens en sortirem. La nostra independència, pot revolucionar i trencar inèrcies de temps passats. Espanya necessitarà molta ajuda sense Catalunya per sortir-ne don ells mateixos s’han posat. Espanya haurà de fer la seva reforma agrària i construir unes noves bases de justícia social. Haurà d’invertir tot el que pugui amb escoles i un ensenyament modern, on les assignatures fàtues i innecessàries en formin part. Haurà de prendre la decisió que Madrid no és el centre de l’Univers. Haurà de decidir si inverteix amb formar bons professionals de la industria o de la guerra. Haurà de decidir si les comunicacions han de servir pels rics o per generar treball i riquesa. Definitivament, creiem que la independència de Catalunya, pot suposar l’arribada de nous aires pels pobles de la península. Uns pobles lliures, amb uns valors de equitat, justícia i respecta, tenen tot un futur d’entesa i col·laboració. Ara però a Catalunya cal que fem el pas definitiu i més valent que mai hem fet els catalans. Hem de signar el contracte més polític amb nosaltres mateixos i que pot ajudar al procés. Sobre tot a desemmascarar als espanyols que no deixen de dir-nos espanyols, cosa que ni volem ni desitgem ser, i fins que Catalunya no sigui una nació estat i lliure, ens hem de considerar apàtrides catalans. Estem farts d'haver de demanar perdò per existir. Joan Fuster  Mariano Rajoy, el del plasma, president dels espanyols, ha fet el seu discurs de balanç de l’any 2013. És ben segur que aquest any pels espanyols, serà recordat com el pitjor any des de el 1714. Catalunya ha encetat el seu procés d’emancipació, construint a partir del dret a decidir, la proposta d’un nou projecte de país. El Parlament de Catalunya aprova la Declaració de sobirania, afirmant que el poble català és subjecte polític. El Govern de la Generalitat i des de el Departament de Presidència, publica el document “La deslleialtat de l’estat espanyol respecte Catalunya”. És crea el Comitè de savis per la Transició Nacional. Els Municipis s’organitzen fen mocions i declarant espais lliures i a favor de la independència, AMI. L’Assemblea Nacional Catalana, s’estén com una taca d’oli i ocupa el territori de forma transversal, i convoca i organitza l’acte més important a Catalunya des de l’any 1975; la Via Catalana per la Independència. Reagrupament decideix col·laborar amb CDC fins aconseguir la independència. El President Artur Mas, finalment proposa a les forces politiques el dia i la pregunta per la consulta. Ho accepten Convergència Democràtica de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa Verds i les Candidatures d’Unitat Popular. Ho rebutgen els del PSOE a Catalunya, els del PP i els de Ciutadans. Catalunya ha viscut el 2013, amb il·lusió, pensant que cada dia que passa som més a prop. Hem treballat des de la societat civil incansablement. Hem donat arguments del perquè de tot plegat. Han ajudat organitzacions com El Cercle Català de Negocis, com Òmnium Cultural, l’ingent xarxa de blocs situades a Internet, el voluntariat, replegant diners des de TV3 o menjar pels més desfavorits. Hem entomat la recentralització espanyola i l’ofegament econòmic gairebé amb esportivitat, i fins i tot el Barça va primer a la lliga espanyola. Hem donat mostres per activa i per passiva que el nostre procés no vol anar contra ningú. El nostre President i de forma reiterada no para de dir que volem fer la consulta dins la legalitat, que tard o d’hora haurem de negociar. Fins i tot els que no volen trencar amb Espanya, han pensat i proposat que una tercera via podria ser la solució a les desavinences. L’any 2013, passi el que passi, serà recordat pels catalans com l’any d'inici del nostre alliberament. Espanya mentrestant, ha utilitzat tots els recursos, alguns proporcionats pels catalans, per fer del dret a decidir qualsevol cosa menys un dret. Al crit de democràcia dels catalans, de forma pacifica i gairebé festiva, la resposta d’Espanya ha estat contundent, el nostre President és el nou Hitler, i els catalans practiquem la intolerància i la avarícia de forma contumaç i reiterada. L’insult, els menyspreu, i la seva majoria espanyola, és l’únic que estem rebent d’Espanya. La por, l’infern, que no podrem pagar les pensions, que ens faran fora de la UE i del euro, que no podrem formar part de la ONU ni de l’OTAN, ni de res, és tot el seu argumentari. Per acabar d’adobar-ho, ens diuen que Espanya existeix des de fa més de 2000 anys, que Catalunya mai ha estat una nació i que sempre ha format part d’Espanya. El més greu és que és queden tant amples, per ells la historia científica no existeix. Tornant al discurs d’en Rajoy el del plasma, per fi els catalans sabem el que volen i pensen de nosaltres els que pretesament ens volen el be: Que som propietat d’Espanya i per això el màxim representant dels espanyols, té la gosadia de dir que treballarà “amb totes les forces per evitar la consulta”. Que són aferrissadament enemics de practicar la democràcia i de consultar a la ciutadania quan aquesta ho reclama pacíficament i democràticament. Que practiquen l’odi ancestral dels inquisidors. “Si no ets meu abans la mort”. Que incompleixen la seva legalitat quan els hi convé i en fan de nova per aconseguir la destrucció definitiva del poble català. Que mai han volgut altra realitat que la nació espanyola, amb la seva historia i amb una sola llengua, la castellana. Que amb l’afirmació de que la sobirania resideix en els espanyols, ens està dient que nosaltres els catalans ni existim ni som cap realitat. Que mai ens faran cap proposta democràtica de convivència dins d’un ordenament prenen com a base el respecte i el tracte d’igual a igual. En Rajoy diu; “La sobirania és d’Espanya i dels espanyols” i no té cap sentit i ni es prioritari discutir-ho. Que ells van començar la seva victòria militat al 1714 i que ara la volen acabar en democràcia i a partir de la seva majoria espanyola, ara ja no en tenim dubta. Volem votar, volem pactar la nostra transició amb Espanya, volem que després de que Catalunya sigui lliure ens entenguem i tinguem un bon veïnatge, definitivament voldríem que Espanya i els espanyols que poden ser altra cosa, entenguessin que el que fem no és per rancúnia, és senzillament perquè volem decidir i equivocar-nos i fer-ho com catalans és el nostre objectiu. No importa el temps que fa que no som, sinó la voluntat de voler tornar a ser. Francesc G.  Arnaldo Otegi. Més de quatre anys empresonat per sentencia de la justícia espanyola. El seus delictes, haver demanat perdó a les víctimes produïdes per ETA i treballar incansablement per aturar la violència a Euskadi i arreu de l’estat espanyol. Ara ja fa més de dos anys que ETA no mata i que la kaleborroca ja és historia. La excusa per empresonar-lo va ser que volia reconstruir Herri Batasuna, organització política il·legal segons la llei de partits i antiterrorista. Durant aquets quatre anys, el govern socialista de Zapatero i Rajoy després, han amnistiat convictes de tot tipus. Corruptes, banquers, politics i fins i tot han fet la vista grossa amb delinqüents de matèries força delicades han estat els afavorits. Otegi, és a la presó per qüestions estrictament politiques. El diari EGIN, també va ser tancat el seu dia per ser escrit en euskera i per treballar ideològicament des de posicions independentistes. Espanya i la seva maquinaria repressiva guanya en democràcia fent trampes. Il.legalitzar tota cuca vivent del sector abertzale, va fer possible que PSOE i PP governessin de la ma a Euskadi. Els govern espanyol de torn, tot i que sempre ha negociat amb ETA, ara aprofita la posició política de la pau per imposar la revenja, i la política de terra cremada. Volen que quedi clar que Espanya ha guanyat i mantenir l’Otegi a la presó n’és el seu estendard. Aquesta és la reconciliació dels espanyols. Els que delinqueixen però volen i són espanyols tenen l’amnistia assegurada. Els que per ideologia política volen ser lliures de la seva Espanya, la presó. No és només el nou projecte de llei de seguretat, o la reforma judicial, a la del avortament, o la de cultura i ensenyament, és l’actitud d’aquells que sempre han guanyat el poder polític per les armes i per la força i que ara malauradament disposen d’unes majories estructuralment simples i als que els és igual si són corruptes o incompleixen el seu programa electoral. És força provable que l’Arnaldo Otegi compleixi tot la pena. Espanya ni perdona ni oblida. El que ens preocupa és que la Europa democràtica, ni intercedeixi, ni badi boca. No reconèixer que l’Arnaldo ha estat peça clau per l’abandonament de la lluita armada de Euskadi, pot ser tant perillós com semblar que en el fons la pau mai ha estat benvinguda. Cap gest de reconeixement, cap gest que afavoreixi una reconciliació sincera i el desarmament definitiu d’ETA. Espanya i els seus governs sembla talment que només estant cofois amb la derrota total de l’enemic. Poc podem fer des de aquest bloc, però ens sumem a tots aquells que treballen per la concòrdia i la bona entesa entre els ciutadans siguin don siguin i pensin el que pensin, i com no potser d’altra forma demanem l’alliberament immediat de l’Arnaldo Otegi. Mantenir-lo empresonat és tant injust com el tancament del diari EGIN que ara s’ha demostrat que tancar-lo va ser un acte antidemocràtic i amb un objectiu polític clar, destruir el nacionalisme independentista basc. Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut. Bertold Brecht  Escoltar la mòmia borbònica, cosa que no he fet, pot arribar ha ser un exercici masoquista pels catalans gens agradable. “Transparència i llei”. “Reformar, però dins les regles de joc que marca la constitució espanyola”. Aquestes són les seves paraules escrites als mitjans, per fer que Catalunya vulgui formar part d’Espanya. Ni un mot sobre el que un Tribunal espanyol va fer contra la voluntat de tot un poble. Ell, hereu o fillol del franquisme i de les seves lleis fonamentals, gosa donar-nos lliços als catalans del que hem de fer. No escoltar el clam del carrer a Catalunya, és senzillament voler imposar-nos la visió de sempre, centralista i uniformadora. La visió retrograda, no els hi permet adonar-se que el poble català ha dit prou. Catalunya i els catalans, volen ser els qui decideixin per on hem d’anar. Ara, volem decidir totes i cada una de les opcions que puguin aparèixer i en qualsevol escenari. El temps dels reis i prìnceps a Catalunya, ja és historia. El temps dels borbons també ho serà aviat. Catalunya ha estat i és republicana i fins i tot en temps del Principat, la filosofia ho era. Hem hagut de combregar amb roda de moli, però finalment som on som i ara hem dit prou. Prou a la Monarquia, prou a un estat que només ens vol per xuclar-nos la medul·la. Prou a que siguin altres els que decideixin per nosaltres i prou a que se’ns prohibeixi ser com som. No vull ser espanyol, ni abans ni ara ni mai, i crec que la majoria de catalans que volen la independència tampoc. La marca espanyola, acompanyada per una monarquia imposada per Franco, ens obliga ha ser lliures. No trigarà gaire que haurem de fer una proclama, on els catalans diguem obertament i amb veu potent això, que no volem ser espanyols. La monarquia espanyola, ha fet el discurs espanyol, pels espanyols i per dir-nos el mateix que el govern espanyol. Aquest és el preu que ha de pagar per mantenir el seus privilegis, i per deixar la descendència sense cap altra sotrac que decidir on fan les vacances i quin és el seu menú. A França els hi van tallar el coll, per corruptes i vividors de l’esforç del poble. Ara, i aquí no tallem colls, però si que podem decidir democràticament si volem monarquia o república i també si volem Espanya o independència. Els espanyols i la seva monarquia no han assimilat que els pobles de Europa tenen tot el dret a escollir el seu futur. Els temps de les colònies, de les imposicions i de l’esclavatge s’ha acabat. El borbó, l’impresentable, el que “folla quan vol” i el que li ve de gust, el que va de caceres per matar ossos i elefants, el que no dona comptes de la seva caixa, el que no tenia res i ara és una de les fortunes més importants del planeta, el que no mira prim a l’hora de gastar, el que practica de les misèries corruptives d’Espanya, el que mai ha condemnat la dictadura franquista, el que no reconeix que el català ha estat llengua perseguida i prohibida, el que vol només una historia, el que té com referent al seu despatx Felip V, el que demana més del mateix per garantir que la seva espècie viurà dins de l’opulència i de la insolidaritat ciutadana, rodejat dels aduladors miserables que ho fan per garantir-ne el seu tros. El que un dia els pobles de la península van fer fora democràticament i que ha tornat de la ma d’un dictador, NO pot ser cap alliçonador de res i si els espanyols, que no poden ser altra cosa, volen ser súbdites d’una espècie en vies d’extinció, no és el nostre problema. Nosaltres els catalans, fa temps que practiquem el lideratge pel dret de ser-ho i democràtic. Guifré el pilós, Jaume I, Macià, Companys, Pujol, Maragall, Mas, en són referents. Ara com diu el nostre President, la aposta del poble català és la convivència i la llibertat. Convivència, perquè tenim el convenciment que nomes des de el respecte i la tolerància és construeix i llibertat perquè el poble català te tot el dret a ser-ho. Paraules que els borbons i els espanyols, que no poden ser altra cosa, ni entenen ni practiquen. Aquest fet ens empeny amb més voluntat i coratge per aconseguir que el nostre projecte és faci realitat. De fet, només ho podrem fer si som lliures i si som nosaltres els que decidim com s’ha de fer. Quan la llei no és justa, és de justicia transgredir la llei. Victor Alexandre  El 25 de Desembre de 1933 moria Francesc Macià, un patriota i President de Catalunya. “El seny si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies” Francesc Macià EL NOU DIRECTOR DE LA VANGUARDIA ESPANYOLA MARIUS CAROL, CONTRA LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.25/12/2013
Ser monàrquic i propietari de l’entramat d’empreses de comunicació més important de Catalunya, dona un plus d’incidència social per sobre de la resta. El grup Godó, amb Carlos Godó, Grande de España i defensor del regim franquista i de la monarquia, com propietari, defensà la transició i l’estat de les autonomies pel fet simple de que les éssencies estaben garantides. Ara la tercera via i la construcció definitiva d’una España ideologia i mara de tots els nacionalismes n’és el seu “leiv motiv” modern. Substituir al José Antich just quan el President Artur Mas comunica la data i la pregunta, ni és casual ni pretén passat desapercebut. Cal fer de la Vanguardia i de la resta de mitjans dependents del grup, la vanguardia per desmuntar el sobiranisme i fer que l’unionisme i el nacionalisme espanyol triomfi. La Vanguardia espanyola amb el nou director Marius Carol, defensor on ni hagin, de la unitat espanyola ha entomat el nou curs amb ma ferma. Una enquesta cuinada i que de repent insinua una davallada del independentisme, ha esta la seva entrada al diari. Cal destacar la Tv, 8TV, conduit per en Cunit, el tàndem hipocràtic, amb tertulians ambaixadors de la bona nova espanyola, que ara si, i sense subterfugis treballen per estroncar el procés democràtic del dret a decidir. En Marius, sembla de vegades un catalanista, defensor dels interessos dels catalans, però aviat se li descobreix el seu doble joc; “La independència ens farà fora d’Europa. No és segur que continuem amb l’euro com moneda, les aventures ni convenen ni ens faran que sortim del forat on som. Sols, no podrem pagar el deute”. Introduir matisos, però amb unes bones dosis de por i de preocupació són la estratègia de La Vanguardia. Els botiflers i els quintacolumnistes, sempre han destacat, o be per trair, o be per vendre’ns. Podríem pensar que potser ens equivoquem, i que fins i tot som injustos amb en Marius, però el fet que defensi que Catalunya ha de ser part d’Espanya, d’aquesta Espanya corrupta, amb unes castes i elits dominadores de totes les institucions de l’estat, ens aboca i ens confirma el que ell tot solet visualitza; “És l’assalariat d’un estat que vol anorrear Catalunya i als catalans”. No cridarem a fer boicot a La Vanguardia, els periodistes que hi treballen s’han de guanyar la vida. El que denunciem és que ara de forma descarada aquest diari busca el fracàs al dret a decidir dels catalans. Per tant comença ha ser hora de que tothom prengui les decisions que creguin oportunes, la Generalitat amb el repartiment de les subvencions també.  T'adones, company, que hem de sortir al carrer, junts, tots, com més millor si no volem perdre-ho tot, t'adones amic. Raimon  L’error dels prohoms que representaven el catalanisme burgés i un comunisme aigualit, va ser acceptar una constitució on queda reflexat que la “sobirania residieix en el poble espanyol”. De res ha servit que la constitució digui que a Espanya existeixen unes nacionalitats. La seva nul·la base jurídica i política fa que les nacionalitats esdevinguin un mer enunciat. No reconèixer les llengües de la península, com a cooficials, és de fet la marca política del unitarisme salvatge que han practicat els reconvertits en espanyols històricament. Pretendre construir una historia comuna sense reconèixer la varietat conformada pels pobles d’Espanya, no deixa de ser la proposta dels que volen amagar les altres realitats. Ciutadans i els socialistes a Catalunya, ens han deixat clar quina és la seva proposta nacional, Espanya i amb els espanyols com únics habitants de la península. No vulguem veure amb el que volen fer, qüestions de legalitat, o de gestió, o fins i tot de corrupció. Els dirigents d’aquests partits tenen clar el que volen, fer de Catalunya un terreny ple d’espanyols i sense catalans. Ells volen una nació amb capital Madrid. Els hi és igual si Espanya és injusta i te la corrupció com “modus vivendi”. També els hi és igual si la desigualtat econòmica i social campa arreu. Ells volen que el seu nacionalisme espanyol s’imposi i els hi és igual com. La batalla és si som espanyols o no. De fet per conservar aquesta màxima i quant encara els de Ciutadans no existien, els socialistes a Catalunya eren els encarregats d’evitar integracions i d’anorrear la cultura catalana. Després i com no pot ser d'altra forma, són els recursos que generem el be més preuat que mai voldràn perdre. Si perdem la “confrontació” que ara tenim endegada, ho tindrem cru per temps. Ells tenen tot el poder institucional i econòmic per imposar i ara de forma legal la seva espanyolitat. Els nostres líders han de ser conscients que la societat civil els a delegat l’alt honor de conduir l’alliberament del catalans. Una responsabilitat històrica, o lliures o morts, i aquesta és ara la màxima, sobre tot perquè el que no volem és ser espanyols. Podran fer que legalment sigui espanyol, però no aconseguiran mai que me'n senti. Francesc G.  Certament la pregunta ha tingut dos virtuts, la primera la del debat que ha originat als medis i segona la seva interpretació. Totes les enquestes reflexen que més d’un 80 % volen votar. Altra cosa serà el què. Fer previsions sobre quin pot ser el resultat, és ara mateix una temeritat i seguir les enquestes per fer la predicció, només és pot fer des de el interès partidista o ideològic. Tot i que la formalitat de la pregunta, permet a priori tres vots diferents; SI a que Catalunya sigui un Estat i prou, que Catalunya NO sigui un Estat i que Catalunya sigui un Estat independent, si fem un anàlisis acurat de les respostes, que no de les preguntes, veurem que no hi ha tres respostes, només ni han dues. Dir que NO a la primera pregunta vol dir que el que és vol és que Catalunya continuï sent una “Comunidad Autonómica”. Dir SI a la primera pregunta, de que Catalunya sigui un Estat i NO que sigui independent, és exactament com dir NO a la primera pregunta. Ser un estat com Baviera o Califòrnia, en cap cas determina independència de la Metròpoli i pertinença a una nació. És pot tenir com estat dependent de la nació un grau de gestió important, però la supeditació política n’és la clau i en cap cas determina altra realitat que la que tenim ara mateix. Finalment, dir SI al primera pregunta i SI a la segona, no ofereix dubtes ni altres possibles interpretacions. Dir SI a la primera pregunta i dir NO a la segona, equival a dir que ens quedem com estem, o sigui NO a que siguem altra cosa que una comunitat autònoma. Per tant és obvi que el que tenim és una pregunta binaria de SI o NO. De fet la pregunta, és profundament transparent i tot i que els de la tercera via puguin arribar a pensar que i són, res més lluny, no hi ha tercera via. Espanya ni vol que votem, ni vol deixar de construir la nació espanyola, on només i càpiguen els espanyols. Espanya només ofereix una via, o ets espanyols o no ets res. Pensar que votant NO, Espanya després ho agrairà, és d’una imbecil·litat supina, tant mateix com aquells "il·lustres catalans" que van pensar que Catalunya podria tenir “un encaix al nou estat modern” després “d’una transició modèlica”. On som ara, és evident que no agrada a la majoria de catalans. Retallades, atur, insults, menys preu, imposicions, llengua, i més, és el que tenim. Si fóssim un estat independent, on tot ho decidíssim nosaltres, com a mínim tindríem la possibilitat de millorar el nostre present. Ara com que decideix Madrid i reparteix Madrid i ja sabem de quin peu calze, tenim el que tenim i de seguir el PP amb la seva estratègia recolzada pel PSOE tindrem més del mateix. Defensar més Espanya a Catalunya, serà la nostra roina, tant social com productiva. Veure com els espanyols, que no poden ser altra cosa, han patit processos migratoris obligats, com continuen vivint de la subvenció i de la comissió, com no protesten perquè la reforma agrària ni arriba ni se l’espera, com les seves regions continuen sent els llocs pels toros i ramats de cabres, ha de situar-nos obligatòriament amb el SI i SI. Si fóssim independents no caldria fer cap retallada i amb els recursos administrats a Catalunya, segur que podríem fer politiques socials per millorar. Ara els trens d’alta velocitat, les autopistes sense cotxes, els aeroports sense avions i els submarins que no suren, ens impedeixen fer altra cosa que no sigui subsistir. Amb Espanya ho tenim negre i qui no ho vegi és perquè no vol o perquè senzillament no l’afecten ni les retallades ni l’atur. Escoltar al candidat d’Iniciativa proposat per les eleccions europees, em produeix llàstima i estupefacció. “Ells no faran cap candidatura amb els que apliquin les politiques de la troica”. El missatge va dirigit a que no comptin amb els d’iniciativa per fer una candidatura unitària per les eleccions europees. Els d’Iniciativa amb aquest discurs ja han triat Espanya, i curiosament és Espanya la que aplica les politiques de la troica. L’única forma de trencar-ho és treballar per la independència de Catalunya. El trencament de la Espanya centralista i neofranquista, és l’opció de futur per construir millor la societat i Catalunya té ara la possibilitat per fer-ho. Cal però saber que sense instruments d’estat, sense el control total dels recursos generats, i de la seva distribució, no tenim cap possibilitat. Ara doncs la lluita és o guanyem i decidim nosaltres com anar contra la troica quan convingui, o esperem uns quant centenars d’anys a que els espanyols és regenerin i és tornin uns bons demòcrates. Ni el rei menjaria...si el llaurador no llaurara. Lope de Vega |
AutorBoi Fusté i Carbonell 
Arxius
March 2024
Ara, com fa tres segles
"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria". Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714). 
UN PENSAMENT, UNA FLOR
Les tombes flamejants
"Fou una pàtria. Va morir tan bella. que mai ningú no la gosà enterrar: damunt de cada tomba un raig d'estrella sota de cada estrella un català. Tan a la vora del mar dormia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit sentia com li anaven desvellant el cor. Un dia es féu una claror d'albada i del fons de la tomba més glaçada fremi una veu novella el cant dels cants: -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra, oh Pàtria de les tombes flamejants." Ventura Gassol 
Cançó futura
Guerra la guerra, fem-nos soldats: serà la terra pels catalans. Gent de Castella, deixeu-nos pas! Feu-vos enrera la host vilana. La mar és nostra! La branca ufana quan l’estol passa. La malvestat s’és feta eixorca si som triomfants: serà la terra pels catalans. Duem estrella i penó barrat, guerra la guerra! L’ardit es bat per una engruna dolça de pau: si perd l’engruna vol llibertat. Serà la terra pels catalans. Gent castellana, l’allau no us val! Joan Salvat-Papasseit Poema escrit el desembre de 1921 amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda Ampla és Castella Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa. El braç és las i no el mena cervell; la gola és seca i la set no li passa. Terra dels Terços petjadors de lleis que imposaven amb sang llur llei estranya ampla és Castella, sepulcre de reis, malavirança a la Marca d’Espanya. Sota els pollancs l’ombra encara es marceix del mal que ha fet amb la seva tonada; sorolls de focs i esperons, i l’escreix amb que els cavalls soterraven l’estada. Ampla és Castella, el seu ressò un gemec, té la sordesa de massa escoltar-se. La veu dels íbers és ronca d’ofec i ella no els sent: només vol rebolcar-se. Joan Salvat-Papasseit 
Bonaventura Carles Aribau
LA PÀTRIA Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia dels núvols e del cel de lluny vos distingia per lo repòs etern, per lo color més blau. Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau com guarda vigilant cobert de boira e neu guaites per un forat la tomba del Jueu, e, al mig del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors com conèixer pogués lo front de mos parents, coneixia també lo so de tos torrents com la veu de ma mare, o de mon fill los plors. Mes arrencat després per fats perseguidors, ja no conec ni sent com en millors vegades; així d’arbre migrat a terres apartades son gust perden los fruits e son perfum les flors. Què val que m’haja tret una enganyosa sort a veure de més prop les torres de Castella, si el cant del trobador no sent la mia orella ni desperta en mon pit un generós record? En va a mon dolç país en ales jo em transport e veig del Llobregat la platja serpentina, que, fora de cantar en llengua llemosina no em queda més plaer, no tinc altre conhort. Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis per estranya regió l’accent nadiu, no plora; que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora, ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis. En llemosí sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia. En llemosí al Senyor pregava cada dia e càntics llemosins somiava cada nit. Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit, en llemosí li parl, que llengua altra no sent; e ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten mes raons del centre de mon pit. Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat que puga d’home en cor gravar la mà del cel, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria e passe per ta veu son nom e sa memòria als propis, als estranys, a la posteritat. 
Diputats de Catalunya,
els de l'antic General, porteu en les cerimònies damunt del pit un senyal. Amb orgull patri ho declaren els vells documents i escrits on relluu la frase sòbria: "duien lo senyal en pits". En la vostra digna toga es destaca una gran creu; quan el poble se n'adona no se sent remor ni veu. Senyal vermell de Sant Jordi, el senyal del Principat; en temps de pau o de guerra, símbol de la llibertat. En les hores de revolta -el llevant contra el ponent- aquest senyal guspireja com un estel resplandent. Si les quatre flames roges parquen lènsenya reial, la creu de Sant Jordi mostra el poder del General. Creu de llegenda i de glòria, creu viva dels combatents, és feta de la sang densa que raja dels pits valents. President de Catalunya, el del novell General, com a lloc del teu suplici t'han triat un lloc ben alt. No has volgut calçat que et privi de tocar el sagrat terrer; no has volgut als ulls cap bena que et privi de veure'l bé. Al castell de les tragèdies et dreces a peus descalç; petges la terrai la guaites entre clarors matinals. L'oreig una veu et porta des de la plana de Vic, ressò profund de la història, la veu d'un màrtir antic: -No et mataren per traïdor, ni tampoc per ser cap lladre; et maten perquè com jo, has volgut lliure la Pàtria... -Trèmul, l'oficial mana fer foc. Oh, màxim dolor! -Per Catalunya!- tu crides amb veu sense tremolor. La descàrrega, impía, el teu cos ha foradat; les parpelles, piadoses, sobre els teus ulls s'han tancat. Per les ferides obertes la noble sang ha sortit. Sobre el cor, el tret de gràcia roba i carn ha envermellit. President, quan tu mories, dueies el senyal al pit! Antoni Rovira i Virgili 
|
RSS Feed
