ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ELS NOSTRES ALIATS UTÒPICS

29/11/2018

0 Comments

 
Picture

Voler la independència, mai ha esta una casualitat  utòpica, sinó una concatenació de fets incontestables. Catalunya solidaria, Catalunya pobre, resultat d’un espoli per afavorir a d’altres, diuen, però sempre des de la més gran imposició. Més la certesa de que els nostres vots valen una merda, Estatut referendat pels catalans, i liquidat pel TC, són potser les causes que per molts haguem dit que fins aquí.

Ja és historia, el que els nostres líders institucionals varen ser incapaços de fer. Els partits pro independència també. Ara pot ser som al estadi  definitiu del ser o no ser. Espanya, el seu Estat i el seu franquisme amagat, van a totes per escapçar i escarmentar als catalans que han gosat trencar el regim del 78.

Espanya ho té clar. I haurà presó i exili i als espanyols que controlen el poder, els hi bufa el que diguin ho facin la resta. Sembla que han de venir d’Escòcia a dir-nos com podem guanyar la partida.

Qui dubti que dretes i esquerres espanyoles han fet el pacte de sang per defensar la Espanya una i el seu Estat, només és pot fer des de el desconeixement, des de uns interessos espuris o la por.

Van ser els del PP, PSOE i Ciutadans, els que van rebutjar al diàleg i la negociació. Van ser el que ens van negar consultes no vinculants. Van ser els que davant la insistència de la majoria de catalans, van exercir violència. Van ser els que van fer possible que els vots dels catalans valguessin zero amb l’Estatut i unes eleccions aplicades amb el 155.

 La nostra resposta a més de ser esperpèntica és per plorar i endegar a dides més d’un. ERC i les CUP van dir no a una llista de País a les eleccions convocades pel Rajoy, Espanya. ERC i Junts per Catalunya van pactar, desprès del 21D, que Carles Puigdemont i Roger Torrent fossin els President de la Generalitat i Parlament. Va ser ERC qui va trencar el pacte a petició i instrucció dels jutges Lamela i Llarena. Tant greu com per haver trencat.

Junts per Catalunya, és va empassar la posició de ERC, fet que ha produït una pèrdua de credibilitat cap a JxC, obrint una escletxa important, que la resta intenta utilitzar per desvirtuar el paper dels exiliats.

Que ningú ho oblidi. Els diputats empresonats i exiliats és van presentar a les eleccions del 21D i cap institució espanyola els va vetar. Ha estat un jutge amb el vist i plau de la mesa del Parlament de Catalunya, els que han impedit que els nostres legítims representants assumissin el paper que els hi pertoca.

La esquerra espanyola, PSOE, UP, ni els del BNG, ni els del PNB, ni els de Bildu, seran aliats per ajudar-nos a ser lliures. Ni ho van ser l’1 d’octubre ni el 3 ni el 27. Uns pel seu espanyolisme tronat i els altres perquè ho tenen gairebé tot (concert econòmic).

Curiosament Lluis Companys ja ho va dir; Hi ha moltes causes justes al mon per defensar, la Catalana només ens té a nosaltres, els catalans.

Ni eixamplament ni aliats estratègics. Els aliats temporals de base ideològica, sempre ho són a curt termini i per fer veure que els seus objectius són suprems. Justícia, repartiment de la riquesa i cohesió social, són les seves proclames i excuses.

Solidaris hem de ser solidaris ens diuen, i tot seguit afegeixen; però la controlarem i exercirem nosaltres. Fraternitat, i fan el mateix, avui per tu i dema per mi, però primer afavoriré als meus votants. Llibertat, tant demanada i tant poc usada. Llibertat si però la que jo et dono i sinó has de saber que tinc la llei mordassa, per limitar-la.

No tenim aliats al Estat espanyol. Punt. Els unipersonals són benvinguts, però no serveixen per res. Cal recordar que són les organitzacions o institucions les que donen legitimitat, i avui que sapiguem cap partit espanyol ni cap institució espanyola està amb nosaltres. Els de Podemos tampoc malgrat vulguin un Referèndum pactat, d’altra forma haguessin, com gent d’esquerres i progressistes, donat validesa al Referèndum de l’1 d’Octubre, tot i que només ho fessin desprès de la violència desfermada per l’Estat espanyol. Ni així.

A Espanya els aliats són tant esporàdics com interessats i sempre és una aliança tàctica, mai generosa ni solidaria.

Kósovo va exercir el seu dret unilateral davant la intransigència de Sèrbia. Avui gairebé té un reconeixement internacional a Europa total, només falten quatre Estats per reconeixels. Un és Espanya.

Catalunya només pot esdevenir un Estat, malgrat Espanya i la UE, de forma unilateral. Els presos politics i exiliats seran lliures i podran retornar quan siguem República. Catalunya ja va exercir la unilateralitat proclamant i aprovant democràticament la llei de transitorietat i la República.

Catalunya només, si només, serà República si deixem l’autonomisme, si recuperem la unitat dels partits, i si els més de dos milions que volem la República ens posem en marxa. La resta desencís i un cansament que fins i tot és pot fer crònic.
​
El temps va passant i comencem a constatar que de momen està servint perquè Espanya, el seu Estat i les seves forces reaccionaries és rearmin. Ells cada dia més forts i nosaltres més dèbils. Els que diuen que el temps ens va a favor, fins avui encara no ens han explicat perquè i cada dia que passa els presoners són més presoners, els exiliats més exiliats i la repressió i control espanyol més evident. Queda dit. Sobre tot per recordar que ens sembla que així no anem be.


0 Comments

UNITS PER SER LLIURES O ESPANYOLS PER SEMPRE

26/11/2018

0 Comments

 
Picture

Els de ERC contraris a anar junts per la República. Els de les CUP contraris a anar junts sinó és per fer la seva revolució. Els del PDeCAT desflorant la margarida i l’opció del President Puigdemont, Torra i ex de la ANC Jordi Sánchez, La Crida, esperant el seu Congres fundacional per decidir.

De moment i obertament només la ANC recolza fer primàries arreu per consolidar llistes unitàries de país i per la República. Candidatures per guanyar a les municipals. Sobre tot a les grans ciutats, perquè donat el sistema per guanyar l’alcaldia, la cosa va d’un regidor si no és sumen majories. La resta d’eleccions, europees o espanyoles, en cap cas tindran incidència per implementar la República, les municipals SI.

En tromba. Si han sortit en tromba, no per defensar la unitat i guanyar les Alcaldies per la República. Han sortit en tromba, corifeus de tota mena per dir-nos que la proposta de la ANC i gent independent a favor de construir propostes unitàries i transversals des de baix a dalt és i serà un drama.

Són els que diuen que separats guanyem més. Són els mateixos que només volen sumar amb els adeptes d’esquerres. Són els mateixos que ara governen amb els de “dretes” al Govern de la Generalitat, però contraris als Ajuntaments, a nos ser que el repartiment de cadires els beneficií.

Són els mateixos que van regalar l’Alcaldia a la Colau per un regidor de diferencia; CDC 10, ERC 5, CUP  3, la Colau 11.

S’està ensumant un flaire podrit d’animadversió cap a la ANC. Friquis, mentiders i opinadors professionals estan enlairant per terra mar i aire l’escenari virtual de destrucció, al que per cert gustosament si sumen partits i institucions unionistes, per liquidar la ANC.

Quant ha interessat tothom treballant per la ANC. Forcadell de ERC, Carles Castellano de Poble Lliure, Sellarés de CDC, Jordi Sánchez de ICV una estona. Treballant exhibint una transversalitat ideològica que els partits mai tindran.

I fins aquí. Sembla que els partits volen rellevar la ANC. Alguns fins i tot liquidar-la. Si ho aconsegueixen serà l’error més greu del procés.

Si els partits no volen la unitat i la ciutadania si, això s’arregla fent-ho des de l’empoderament dels que la volen, organitzats o no.

Els que pretenen guanyar alcaldies anant sols, ens haurien d’explicar de que serviria la seva victòria, si la tenen. Per fer governs municipalistes de gestió autonòmica. Per regirar calaixos. Per fer tripartits o governs d’esquerres. Sembla que per l’únic que no servirà és per implementar la República.
​
Només una candidatura per la República i pel Municipi ens farà guanyadors, clar que apostar per això vol dir que és renuncia a les servituds del partit. Primer Catalunya, desprès les ideologies i finalment els partits, i sense una Catalunya lliure i independent, com fins ara, la ideologia i els partits, alguns se’l podrien fotre on els hi càpiga.

0 Comments

SER LLIURES REQUEREIX SACRIFICIS, I ALGUNS NO EN VOLEN FER

25/11/2018

0 Comments

 
Picture

Sembla que el sindicalisme gremial és posa en peu de guerra. Que si pagues extres, que si més mitjans personals, que si més mitjans materials.

Oblidar el perquè volem ser lliures per decidir el que ens pertoca dins la Unió Europea, segur ens farà perdedors.

No només és la persecució ancestral contra tot allò que faci ferum de català, és el fet de que no recaptem ni controlem ni liquidem els nostres impostos. És la sangria anyal de més de 16.000 milions d’euros que recapta Madrid i que mai més tornen a Catalunya i ens impedeix fer politiques.

S’ha de ser roí i miserable damnar-li a qui sigui allò que no és té. La Generalitat a més de suportar una solidaritat imposada i falsa, no té capacitat per fer politiques de cap tipus. Sense diners no hi ha politiques. També diriem que no explicar-ho tossudament és un greu error.

Avui el comandament de l’aixeta per invertir, gastar, ajudar, crear riquesa, és fa a través del FLA, hi és Madrid qui la controla. Nosaltres no decidim com gastar perquè d'on no ni a non raja. Madrid o fa per nosaltres i a fe de deu que mai a favor dels desfavorits.

Sánchez, socialista ell, a promès una pluja de 4.000 ME per rodalies a la C.A. de Madrid governada pel PP. A Catalunya i saben que és RENFE-ADIF qui controla rodalies a Catalunya, només un 12% del pressupostat i aprovat a Madrid, que quan arriba sempre ho fa tard. Ho fan sense envermellir-se tot dient que ho fan per rebaixar tensions i reclamacions històriques.

Reclamar als treballadors en general i de la administració en concret que fins que no siguem un Estat renunciïn a reivindicar els seus drets, seria tot un contrasentit. La patronal mai renunciarà als seus beneficis. Culpar a la Generalitat de les  penúries salarials i manca de recursos, també és un contrasentit  i no explicar detalladament que suposa no controlar els nostres impostos per par dels responsables de la Generalitat, suposa crear el marc mental de que som nosaltres els que no volem arreglar-ho.

També és un contrasentit, i aquest d’una carrega confusionista, que no ajuda al procés veure les nostres esquerres independentistes reclamant drets econòmics i socials saben de que va la cosa tot per guanyar uns miserables vots.

Són els mateixos que reclamen autogovern, governem-nos deien els de les CUP exigin a la Generalitat saben on són els diners i que el reparteix. És com si els sindicats espanyols fincats a Catalunya, però amb seu central a Madrid, reclamessin a la Generalitat millorar les pensions.  Voler la independència pels motius que tothom sap i utilitzar-los per erosionar-nos, o donar camp al enemic, directament és d’imbecils.

De bojos. Madrid dilapida amb AVE´s. Dilapida amb Submarins que no suren. Dilapiden rescatant a la banca amb diners de tothom que desprès no recuperen. Dilapida rescatant autopistes a Madrid per desprès tornar-les a privatitzar. Dilapida paga’n al Florentino la seva quota del IBEX 35 amb el Castor. Dilapida mantenint una institució com la monarquia que no produeix ni serveix per res. Dilapida la caixa de les pensions. Són dilapidadors oficials dels diners que no són seus.

No pretenem que és renuncií al dret a viure com persones, però si avui demanem i preguntem als partits si són capaços de substituir el partit per la República, convindrà preguntar-nos  si també som capaços a nivell individual d’acceptar que la Generalitat fins la independència de Catalunya, no pot oferir millores i la dependència amb Espanya, és el tap que ens ho impedeix.
Segur que els espanyols unionistes fincats a Catalunya, aprofitaran qualsevol aldarull reivindicatiu per culpar a la Generalitat de tots els mals. Madrid és el regne de la pulcritud i la justícia. Són els que callen davant la maldat pressupostaria espanyola que sempre beneficia a tothom menys als catalans. Als espanyols unionistes que viuen a Catalunya també.

Qui pensi que amb la “fraternitat” espanyola, Catalunya pot construir, vol dir que no en té ni idea del que ha passat els darrers tres segles a la Península i ordre internacional. Avui no tenim les nostres Constitucions arrabassades per dret de conquesta i uns decrets de Nova Planta ens esclavitzen. Avui tenim el territori esquarterat pel tractat dels Pirineus fet entre el regne de Castella i França.
​
Anorreament del nostre poble, de la nostra historia, llengua i tractar-nos com una colònia extractiva, sempre ha estat la màxima dels, ahir castellans, i avui espanyols unionistes. Només la independència i la República catalana pot acabar-ho i fer-nos lliures. Potser per això haurem de pensar amb el que estem disposats a fer. La resta submissió eterna.


0 Comments

EL CNI NO VA TROBAR URNES, EL CEO HO CORREGEIX

24/11/2018

0 Comments

 
Picture

El darrer CEO, apunta que ERC serà la primera força a les properes eleccions. Les posteriors enquestes desprès del 21D també. ERC malgrat la petició generalitzada d’unitat estratègica i política, que no orgànica, va rebutjar la unitat i tothom sap quin van ser el resultats a les municipals del 2015 i el 21D.

Fins avui han fet oïdes sordes. Volen anar lliures, sense compromisos, sense pactes i tot indica que l’objectiu és ser el pal de paller. De les esquerres ja ho són. Igual també ho volen ser del catalanisme transversal. La dita d’ahir era que sense “convergència no hi hauria independència”. Avui, afegim que sense unitat tampoc. Esperem i confiem que l’objectiu no sigui reedicions de governs pretesament d’esquerres. Pretendre fer governs amb els botxins o els unionistes espanyols pel fet d’una pretesa coincidència ideològica, obtindria un càstig social, que ni ERC com partit és mereix. Va passar amb el segon tripartit.

El que no queda gens clar és el perquè d’aquesta insistència per renunciar a la demanda generalitzada per anar tots a una. Només per fer més gran el partit? Per col·locar als seus dins de l’estructura política i administrativa? Per fer governs estrictament “d’esquerres”? Per treballar per un federalisme autonòmic espanyol?  O per aconseguir que Catalunya sigui un nou Estat independent al concert de les nacions lliures des de la solitud?

De totes les preguntes només un objectiu requereix que tots els catalans anem a una, la independència. No cal ser un gran analista per saber que renunciar a les eines per aconseguir l’objectiu, el que sigui, vol dir que l’objectiu mai va ser la peça a guanyar.

Sun Tzu amb la seva exposició de l’Art de la Guerra, any 496 ac, ho va deixar ven clar “els enemics dels meus enemics” poden ser els “meus amics”. Avui estratègicament els unionistes espanyols, que no són adversaris, són enemics del que representa Catalunya, només és poden guanyar amb l’aliança tàctica i estratègica amb els que també són els seus enemics, fins i tot que aquests no siguin els nostres amics.

Renunciar a la aliança amb tot el ventall polític i transversal català per guanyar al enemic comú, no només ens fa perdedors, és una temeritat que l’enemic sempre ha sabut utilitzar.

ERC, la CUP  no tant per la seva incidència social i política, que també, creiem que cometen un greu error rebutjant el crit majoritari per anar junts.

Junts per fer castells, junts per fer les mobilitzacions més extraordinàries i sostenibles arreu del mon, junts per guanyar a un Estat temible, junts per construir un futur millor, junts per posar els fonaments d’una societat amb els millors valors democràtics, junts per guanyar la independència.

Junts som imbatibles, renunciar a la UNITAT, avui, només vol dir que la independència que la tenim a tocar com mai, no és el veritable objectiu.

ERC i les CUP, han de decidir. Uns independència o federalisme autonòmic, Els altres la seva revolució imaginaria, o la independència. Les seves decisions i fets comencen ha dir-nos moltes coses. A ERC les seves joventuts han parlat i reclamat unilateralitat i desobediència. A les CUP sembla que també tot és mou.

Nosaltres només desitgem, sobre tot veien que amb Espanya i els seus espanyols no hi tenim res a fer, que tant ERC i les CUP, reflexionin i facin de la generositat política l’eina per guanyar.
​
La cosa no va de partits, ni d’objectius ideològics, ni de com fer politiques socials que no podem sense diners, ni d’aconseguir més competències autonòmiques, ni de que Espanya compleixi cosa que no fa mai, ni de reclamar una justícia justa,  ni que Espanya sigui una democràcia real, ni que Espanya decideixi si vol República o borbons. És tracta de que tothom ens reconeix-hi com un poble sobirà amb capacitat de decidir, legislar i controlar el nostre territori. D’axó se’n diu autodeterminació i independència. Ni més ni menys.


0 Comments

UN PRESIDENT AUTONÒMIC I INTERÍ

23/11/2018

0 Comments

 
Picture

De moment ni República, ni restitució de res que no sigui la legalitat espanyola , amb l’acceptació inclosa de totes les institucions que se’n deriven del Estat, amb els borbons inclosos. Per moltes declaracions impactant que fem.

Quim Torra, i és cert, mai s’hagués pensat que acabaria sent President de la Generalitat autonòmica de Catalunya. Va ser la quarta proposta que els guanyadors del 21 D van fer seguin les ordres del jutge Llarena.

Torra és voluntat amb una certa dignitat quan reclama l’1 i 3 d’octubre. Torra però comença a tenir la imatge del dispers i d’ocupar un lloc que mai hauria d’haver ocupat. Reclamar l’1 d’octubre i no implementar el seu mandat senzillament és d’una incapacitat com per dimitir. Els de ERC si més no, obertament i han renunciat. Res a dir. Ja s’ho trobaran.

El pitjor que li pot passar a un polític és ser incapaç de complir les seves propostes i amenaces. Pitjor, renovar-les creien que la ciutadania tragarà. Se’n diu credibilitat i lideratge. Recordar les paraules del President Puigdemont, “Referèndum o Referèndum” i el varem fer, val el posar-nos a les ordres del President seguin les seves propostes; Consell de la República i La Crida.

Quim Torra, ara President, cosa que segur no voldria, n’estem segurs, s’està comportant exactament com un bon President autonòmic, malgrat declaracions i amenaces. Una pretesa negociació bilateral, unes declaracions protestatives de denuncia, un continu ofegament econòmic, uns incompliments històrics dels seus PGE, una repressió judicial i policial mantinguda, presos politics a la presó i exiliats, serien prous elements com per trencar amb Espanya i implementar la República.

Esperar la sentencia del procés, perquè serà una causa general sobre el procés, com diu ara el President per implementar el que sigui, ara mateix és una amenaça fàtua i el que és pitjor poc o gens creïble.

No només no és legisla com un Estat, malgrat que el govern espanyol i el seu Tribunal  anomenat constitucional ho impedís, sinó l’únic que fem són gestos que mai és tradueixen en fets.

Com podem admetre que Sánchez digui que vindran a reunir-se a Catalunya i la resposta, perquè no els hem convidat nosaltres, sigui que proposem una reunió de Govern autonòmic a govern espanyol. Demencial.

Com podem admetre escoltar a la fiscal espanyola des de Barcelona dir-nos que la causa contra Catalunya continua amb els nostres Alcaldes i no fer res.

Amenaçar que farem, el que sigui, desprès de la sentencia, com a mínim se’n desprenen dos elements i cap d’ells bo. El primer és que s’accepta que la justícia espanyola que ha incoat tot un procés judicial repressiu, és just i d’aquí que alguns esperen una sentencia justa. De bojos, saben com les gasten a la justícia espanyola. Segon quan un va amenaçant i no compleix és un boca moll. El novembre s’acaba d’aquí set dies, només és un recordatori.

Veus, que malgrat la sentencia s’ha d’acabar la legislatura com si l’únic que importes siguin les cadires. Sembla que la efectivitat és basa amb l’autonomisme impostat fen-nos creure que ens governem. Doncs no, ni tenim la Hisenda, ni capacitat d’endeutar-nos, ni capacitat legislativa per superar la cotilla espanyola.

Utilitzar la dignitat i no exercir-la és el pitjor que és pot fer. Això ja ho fan els unionistes espanyols a tot el seu entramat de poder. Si vostè no pot implantar la República seguin el mandat que vostè reconeix del 1 d’octubre, expliqui’ns el perquè, si no pot restituir al President Carles Puigdemont dígins perquè i desprès per dignitat plegui i engegui a dides a qui sigui. D’això se’n diu dignitat i servei als que van complir i que ara són a la presó i exili. Ni més ni menys.

0 Comments

PODRITS FINS LA MEDUL-LA

22/11/2018

0 Comments

 
Picture

Fa estona que ens hem desconnectat d’Espanya, malgrat la seva legalitat que de moment impera a Catalunya, i avui,  sense ser juristes ni catedràtics amb cap tipus de dret, direm la nostra.

Espanya i el seu Estat tenen molts problemes, però el de la justícia hores d’ara, s’ha mostrat amb tota la seva cruesa i com un dels més greus. La justícia en general i les seves àrees de “govern” amb particular i estan buides de dignitat, democràcia i sentit de la justícia. La seva procedència i continuïtat temporal, segur que és la rel del problema. El seu funcionament reglamentari també

El franquisme i la seva “justícia” no va finir a la transició, i avui aquest poder, assentat amb democràcia, sense democratitzar-se,  s’ha obert en canal i ha mostrat el seu biaix molt allunyat dels estàndards de justícia i democràcia a la UE.

Per acabar-ho d’adobar el PSOE i el PP, adversaris politics, però amics imbatibles defensant l’Estat espanyol, mostren les seves misèries i apetències inesgotables per controlar-ho tot i poder amagar les seves mal hi fetes.

El sistema judicial espanyol no és independent de res i de ningú. Ni és just ni és objecteu. Fins i tot avui constatem que per uns, la justícia, és permissiva i per altres duríssima.

Una transició on jutges civils i militars de Franco, van continuar exercint el seu poder “impartint justícia”. No podem acusar a tos els magistrats de franquistes. Els de primera instancia, que no concorren els cercles adequats, de moment, hauríem d’admetre que exerceixen professionalment la justícia adequadament.

Nosaltres pensen que no és tant complicat fer del poder judicial i de les seves àrees de govern un sistema que emeti justícia de forma acuradament democràtica i premi als millors com a qualsevol indret que és pretén democràtic.

Espanya ha tingut aquests darrers anys oportunitats per creure’s que l’Estat de les autonomies podria tenir un caire federal en tots els seus àmbits. Doncs no, els governs espanyols han fallat. Han medrat per controlar la justícia. La seva corrupció i por a la justícia, han sigut elements destructius i permissius. Cal dir però que jutges i magistrats si han posat be i mai han renunciat al ideari franquista i al seu poder, que avui és constata polític i venjatiu, exactament com ahir.

Els jutges ho són per oposicions. Els membres dels tribunals superiors, especials i constitucional NO. Aquets membres són el resultat d’uns pactes politics i l’aparença d’una tria democràtica al Congrés. Avui ja sabem que NO, la tria és política i sempre és fa en funció d’afinitats ideològiques i del seu servei al partit. És el pitjor que se li pot fer a la justícia.

I tant senzill que és. Els jutges de primera instancia haurien de poder jutjar-ho tot. Als aforats, als terroristes, als delinqüents, als violadors. Que és això de que un jutge no pugui jutjar-ho tot i hagi de delegar a altres instancies per investigar i jutjar. Demencial.

Cada Comunitat Autònoma hauria de tenir la seva justícia d’acord la seva legislació i totalment independent de Madrid i de tribunals que recorden el TOP i només un Tribunal superior per cada CA, hauria de dilucidar els recursos. Jutges per instruir i jutges per jutjar i dictar sentencia segons la legalitat del legislatiu.

Avui segur que no tindríem presos politics ni exiliats. Els Mossos no instruirien falsos relats. La nostra fiscalia no dependria del Govern espanyol. El nostre codi penal establiria diàfanament els delictes. Com a Alemanya, Bèlgica, Suiza o Anglaterra, que no veuen ni rebel·lió ni sedició. A Catalunya la presó preventiva només s’utilitzaria en casos molt especials i de perill elevat. Avui no tindríem una llei mordassa que castiga i reprimeix drets individuals i col·lectius. Avui si fóssim Estat potenciaríem la educació i els valors i principis democràtics a la justícia i altres àmbits.

Avui, tot i que la justícia és un poder per qualsevol Estat, explicaríem a la judicatura que també són servidors públics i és deuen als ciutadans practicant la millor justícia.

Sabem que la justícia és l’eina per legalitzar les injustícies a Espanya. També sabem que el poder judicial està centralitzat a Madrid. Avui també sabem que fer de la justícia un element just i democràtic passa inevitablement per marxar d’Espanya i construir el nostre sistema judicial.

Espanya ha tingut la seva oportunitat. La van tenir amb el pacte de la transició. La van tenir amb la implicació total a la governabilitat del estat espanyol per part dels catalans. La van tornar a tenir amb l’Estatut ribotat, retallat i amputat i votat amb Referèndum.

Ara la decrepitud, la corrupció sistèmica i estructural del Estat espanyol i partits, la potenciació dels grups ultra i feixistes, la seva set de venjança, la manca de la cultura del diàleg i acords politics que no siguin el que els interessa. Incapaços  per proposar projectes de futur, més la incapacitat per gestionar i gastar els nostres impostos de forma rendible, socialment, ens obliga a independitzar-nos, sinó volem ser arrossegats al desastre que molts comencen a vaticinar al Estat espanyol.

0 Comments

FRANCO I EL BORBÓ

21/11/2018

0 Comments

 
Picture

La II República espanyola, a traves d’unes eleccions municipals, 14 d’Abril del 1931, va ser proclamada amb la fugida de la família directe dels Borbons. La casta monàrquica (Ducs, marquesos, barons, comptes, grans d’Espanya  i altres títols nobiliaris tufats),  no van fugir, i van començar la seva conspiració per restituir els seu regnat, el dels Borbons, foragitats a França i instal·lats a Castella al 1713.

Franco va ser el cap visible del aixecament feixista contra la República. Franco no només va tenir l’ajut inestimable de Hitler i Mussolini, també de les petroleres dels EEUU, del mon anticomunista, de la Església dins i fora del territori, dels terratinents de Castella i Andalusia, i sobre tot amb l’ajut indispensable dels borbons. Borbons que farien tot el que calgués per la seva restitució.

Franco va fer un Referèndum per la successió del cap d’Estat al 1967, per restaurar la monarquia i la seva successió eterna. La família dels borbons, a la mort del rei, entomaven per llei la prefectura del Estat espanyol amb caràcter hereditari i per sempre més.

Democràticament els pobles peninsulars instauren la República, el feixisme la liquida i Franco ho lliga tot traspassant el seu concepte general de com ha de ser la societat “espanyola” al seu fillol Juan Carlos I el borbó, restaurat a partit d’un estol de morts, repressió, persecució dels valors democràtics, i previ jura al “movimiento i fueros espanyoles de la falange”.

Juan Carlos I, no només accepta jurar “los principios del movimiento”, accepta defensar el regnat de Franco i complir fins la mort els seus designis.

De Franco a Juan Carlos I. De Juan Carlos I a una Constitució franquista. De la Constitució franquista i Juan Carlos I a Felipe VI. De la “legalitat” franquista, sense derogar, a la nova legalitat constitucional amb monarquia inclosa. D’uns jutges i magistrats franquistes a ser els mateixos que desprès és converteixen amb el poder judicial “democràtic”. D’un acord, Concordat, amb la Església signat per Franco, 1953, al manteniment del mateix fins avui any 2018.

No és la judicatura. No és la guàrdia civil. No és la policia “espanyola”. No és l’exèrcit. No és la judicatura. No és la fiscalia “espanyola”. No és l’advocacia del Estat. No són els ministeris, que amb el seu funcionariat controlen l’administració general. No és la casa real. És el tot, que sense pudor ens mostra les arrels franquistes.

La construcció del Estat de les autonomies amb nacionalitats incloses, ha esta incapaç de trencar amb el franquisme, ara en diuen sociològic. Ho demostra la seva total impunitat, al carrer i a les Iglesias. Ahir Franco anava “sota palio” amb els bisbe de torn i avui la Església el vetlla al “valle de los caidos”.

Espanya, la Espanya de Franco i ara altra cop la dels borbons, continuen sense voler admetre que per millorar, cohesionar i prosperar el camí bo és el de la democràcia i respecte absolut als drets individuals i col·lectius. Resulta que seguir aquets criteris, que xoquen frontalment i violentament amb els designis franquistes, poc a poc i de forma fefaent és demostra que ni volen ni tenen cap pretensió per assumir-los.

Espanya que és quedi amb tot el seu entramat sociològic, Franco i el seu llegat inclòs. Nosaltres cada dia més obstinats amb fer República.
​
Cada dia constatem que amb Espanya i el seu Estat podrit no hi tenim res a fer ni a guanyar. Implementem la República catalana d’una vegada, que la resposta espanyola creiem segur estarà a l’alçada de la seva descomposició, cosa que fins i tot ens ho posarà més senzill, per nosaltres i pels de fora.


0 Comments

CCOO I UGT CONVOQUEN VAGA A LA FUNCIÓ PUBLICA CATALANA

19/11/2018

0 Comments

 
Picture

Vagi per endavant. Els sindicats tenen el deure i obligació de lluitar per les millores socials i econòmiques dels treballadors i mai sotmetre’s a cap poder.
​
A Euskadi i Navarra els mateixos sindicats que tenen una minsa representació comparats amb ELA i LAB, que tenen un 60 % de delegats, mai han convocat cap vaga a la seva funció publica.

És prou evident entendre i saber el perquè. Euskadi i Navarra  amb el Concert Econòmic, recapten, liquiden i controlen el 100% dels impostos. Aquest fet els ha permès, en temps de retallades imposades, mantenir el seu nivell de despesa i fins i tot incrementar partides socials.

Catalunya del 100% dels impostos, només recapta un miserable 5% que a sobre està tutelat per la Hisenda espanyola. Catalunya per imposició estatal ha hagut de retallar i triar on posar l’esparadrap. Catalunya quan ha volgut legislar per afavorir als sectors empobrits, ni això ha pogut fer, el TC i el govern espanyol de torn ho han evitat.

Mentrestant, la Hisenda espanyola, via impostos i liquidacions  segons balances fiscals publicades pel govern Zapatero a l’any 2005,  14.186 milions d’euros, que mai més han tornat, tampoc han servit per visualitzar la nostra solidaritat interterritorial. Així repetidament.

Espanya amb la seva reforma constitucional d’estiu implantava per llei el control del dèficit públic. Aquest fet obria la porta a  l’ofec per fer politiques socials. Sense diners no hi ha possibilitat de fer trens d’alta velocitat sense passatges, autovies sense cotxes, aeroports sense avions, pagar als del IBEX 35, mantenir les despeses suntuaries dels borbons, construir submarins que no suren. Sense diners ells mai ho podrien fer.

Catalunya ha patit les retallades si, l’Estat no i el que és més greu, mai, des de la crisis, hem vist a CC.OO i UGT proposant una vaga general per acabar amb aquests despropòsits.

Pensar que la Generalitat el que més volia, agradava i ara gaudeix és retallant serveis i pagues, només ho fan aquells que continuen utilitzant l’aparença d’autogovern per enganyar i per justificar que som incapaços gestionant, i millor que Catalunya sigui governada des de Espanya, Madrid.

Si CCOO i la UGT fossin seriosos, abans de proposar mobilitzacions farien anàlisis acurats i explicarien als treballadors el perquè de tot plegat.

Qui buida la guardiola de les pensions no és la Generalitat. Qui continua fen xarxa de trens AVE malgrat els seus costos irrecuperables, no és la Generalitat. Qui no inverteix amb els trens de rodalies a Catalunya, competència del Estat espanyol, no és la Generalitat. Qui no executa la demanda europea del corredor de la mediterrània, no és la Generalitat. Qui no compleix amb les inversions dels PGE aprovats per Espanya, no és la Generalitat. Qui imposa el sostre de dèficit no és la Generalitat és Espanya.

Si expliquessin que Espanya és un bluf, on la solidaritat i fraternitat és impostada. Si expliquessin que tenim una justícia a la carta i d’arrel franquista. Si expliquessin que el negoci que practiquen els del IBEX 35 és fonamenta amb el diner públic. Si expliquessin que hem rescatat la banca amb diners públics, nostres, i que ara reparteixen beneficis i no els tornen a Hisenda. Si expliquessin que la Generalitat només pot amb els mateixos diners canviar-los de lloc. Si expliquessin que la corrupció espanyola és sistèmica i estructural. Si expliquessin que tenir bons serveis suposa pagar bons impostos. Si expliquessin........

Doncs no, CCOO i UGT han decidit que la culpa per no poder pagar les pagues extres, és de la Generalitat i punt. Una demanda estrictament crematística, justa per cert, però allunyades a les que Catalunya administrativament requereix i necessita.

Sembla que denunciar l’Estat espanyol i els seus governs ja no ho fan perquè és tracta d’un altre país. Si és així ho entenem. Ara bé, fer vagues internes a la nació catalana exclusivament quan encara no tenim el poder d’un Estat, no només ens fa més precaris, ens debilita i confon a la ciutadania, amb la il·lusa pretensió de dir-nos que nosaltres ho podem arreglar tot quan és mentida i que la rel dels nostres mals venen del trist fet que ni manem ni decidim ni recaptem. Ni més ni menys

Postdata. CCOO i UGT durant l’aplicació del 155 a la funció publica van mantenir un silenci tant esgarrifós com miserable i per cert, curiosament no van convocar cap mobilització. De vegades sembla que Espanya mana i els sindicats obeeixen. Esperem que les subvencions i condonacions no tinguin res a veure.


0 Comments

947 MUNICIPIS DE CATALUNYA PER LA INDEPENDÈNCIA

18/11/2018

0 Comments

 
Picture



Al Parlament de Catalunya i Govern de la Generalitat estan prou dividits com fer impossible ajustar-nos al resultat del 1 d’octubre del 2017. Implementar la República i recuperar la Llei de Transitorietat  Jurídica, aprovada al setembre de l’any passat, és de moment tant improbable com investir al President legítim Carles Puigdemont.

Abans que el desencís i estratègies temporals ens ofeguin, encara tenim algunes finestres d’oportunitat per la República. La del Referèndum pactat i acordat, pinta com impossible.

Ni el fals judici, ni les eleccions europees, són finestres d’oportunitat. Segur que seran elements mobilitzadors, però que en cap cas tindran validesa jurídica ni política per la República.

La primera finestra, i ven be podria ser la definitiva, són les properes eleccions municipals. Guanyar al màxim dels 947 municipis de Catalunya amb el mateix punt zero dels programes municipals: Punt zero; Municipi per la República catalana, suposaria de facto una proclamació de base i d'uns nous carrècs electes preparats legitimament per defensar la República.

Amb més del 90 % dels municipis, ens garantiríem el reconeixement inapel·lable i democràtic, de que el Govern i Parlament actual, formalment i amb el suport de les urnes municipals, i el més sensacional, fetes legalment i constitucionalment, podrien ara si, implementar La República catalana.

Desprès d’haver observat el resultat de les eleccions del 21 D, estem amb disposició d’afirmar que la suma de les forces independentistes, sobiranistes i catalanes i amb llistes unitàries, amb l’objectiu d’assolir el 90 % de municipis per la República, fins i tot al Baix Llobregat és possible. Seria potser la darrera finestra que obrim. Només ho faria més complicat si el PSOE, PP i Ciutadans anessin junts. A Barcelona pinta que s’ho estan treballant.
​
Unes primàries municipals per la República, són el repte. Unes primàries on els millors i disposats a jugar-se-la liderin les candidatures. Una candidatura on el de menys és si que la encapçala, és un independent, de ERC, del PDeCAT, de les CUP, de la ANC, d’Òmnium. Una candidatura per la República a cada un dels 947 municipis de Catalunya. Aquesta és la finestra per la que tots els patriotes hauríem de treballar. La resta collonades i fer bullir l’olla per quedar-nos com estem i segurament que amb un futur no gaire encisador.


0 Comments

CRITICA I AUTOCRITICA

17/11/2018

0 Comments

 
Picture

Des de aquest humil bloc, hem procurat que la critica i la poca autocrítica que ens hem fet, si més no responguin a la pretensió objectivada d’unes opinions que podem compartir o no.
​
Hem criticat, sempre, des de la creença ben intencionada, analitzant els fets i posicionaments polítics, que creiem són perfectament criticables.

Tot ha de poder ser criticable. La societat és tant permeable com sociològicament influenciable. L’estanqueïtat no existeix i els medis de comunicació i l’accés a la informació, són avui els elements que ens permeten créixer en termes democràtics. El consum, tot i que ens condiciona, no deixa de ser el resultat de viure amb pau i solidaritat fraternal.

Establir que un té la raó, la certesa o la veritat absoluta, és el principi de la subjectivitat i crear condicions per en lloc de crear vincles fraternals, destruir-los. Mai és la intel·ligència la que només genera fractures socials, és bàsicament la manca de valors socials i democràtics.

Des de aquest humil bloc, hem criticat profundament, això si, des de la pretensió d’ajudar,  aportant propostes i solucions. L’insult i el rigor informatiu opinable han estat sempre contraposats. Només la pretensió innegociable, per guanyar-nos un futur millor pels nostres, ha estat l’objectiu. 

Des de aquest bloc mai deixarem d’utilitzar la critica i autocrítica per l’alliberament de Catalunya. Si, alliberament per decidir-ho tot, això si, fer-ho sense anar contra ningú. Be contra els intolerants i feixistes que ningú en tingui dubtes, sempre hi estarem.

Sempre hem defensat que la República catalana, només serà possible des de la unitat més exquisida en termes polítics. Va semblar que la ribotada, retallada i atac del unionisme espanyol a un Estatut referendat pel poble català ens unia.

Varem crear organitzacions noves unes per discrepàncies amb els vells partits. D’altres per donar veu a la societat que els partits o no volien o evitaven fer-ho. Hem estat capaços d’unes gestes organitzatives i pacifiques admirades a reu del mon.

Semblava que la llavo de la UNITAT per l’alliberar-nos del jou espanyol anava be. Fins i tot per primer cop el catalanisme sociològic o no tant fèiem pinya i guanyàvem eleccions i poder institucional.

Avui d’aquella incerta UNITAT, no en queda gaire. Al Parlament fins i tot perdem votacions. Al Govern uns diuen el contrari d’altres tot i que desprès matisen. ERC, la seva direcció proclama una nova estratègia a llarg termini. El PDeCAT sense definicions, i potser estratègia, perduts i maldant per retrobar-se. Els de les CUP als llimbs ideològics. La ANC amb les seves propostes. Òmnium amb la del 80%. Aquests fets requereixen una bona critica i autocrítica.

Sembla que tothom vol tenir la seva raó, però l’evidencia és que la UNITAT reclamada insistentment pels catalans, avui és una quimera i que la raó absoluta no la té ningú.

Seran els arguments, els fets, els comportaments radicalment pacífics i democràtics els que faran possible la UNITAT d’acció estratègica i política.

Sembla que només els que no tenen res a perdre, els que volen un País millor, els que malden per decidir-ho tot, els patriotes que mai renunciaran a ser el que som, als que volem ser solidaris amb el mon, seran els que faran possible la UNITAT per guanyar.

No és el mateix guanyar a les eleccions europees,  les municipals ho ha on sigui per la República catalana que fer-ho per continuar com una “región” o comunitat autònoma del “reino de España”.
​
Critica i autocrítica si, però per fer-nos millors, més forts i més decidits a guanyar la partida amb l’Estat espanyol. Ni més ni menys.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.