La II República espanyola, a traves d’unes eleccions municipals, 14 d’Abril del 1931, va ser proclamada amb la fugida de la família directe dels Borbons. La casta monàrquica (Ducs, marquesos, barons, comptes, grans d’Espanya i altres títols nobiliaris tufats), no van fugir, i van començar la seva conspiració per restituir els seu regnat, el dels Borbons, foragitats a França i instal·lats a Castella al 1713.
Franco va ser el cap visible del aixecament feixista contra la República. Franco no només va tenir l’ajut inestimable de Hitler i Mussolini, també de les petroleres dels EEUU, del mon anticomunista, de la Església dins i fora del territori, dels terratinents de Castella i Andalusia, i sobre tot amb l’ajut indispensable dels borbons. Borbons que farien tot el que calgués per la seva restitució.
Franco va fer un Referèndum per la successió del cap d’Estat al 1967, per restaurar la monarquia i la seva successió eterna. La família dels borbons, a la mort del rei, entomaven per llei la prefectura del Estat espanyol amb caràcter hereditari i per sempre més.
Democràticament els pobles peninsulars instauren la República, el feixisme la liquida i Franco ho lliga tot traspassant el seu concepte general de com ha de ser la societat “espanyola” al seu fillol Juan Carlos I el borbó, restaurat a partit d’un estol de morts, repressió, persecució dels valors democràtics, i previ jura al “movimiento i fueros espanyoles de la falange”.
Juan Carlos I, no només accepta jurar “los principios del movimiento”, accepta defensar el regnat de Franco i complir fins la mort els seus designis.
De Franco a Juan Carlos I. De Juan Carlos I a una Constitució franquista. De la Constitució franquista i Juan Carlos I a Felipe VI. De la “legalitat” franquista, sense derogar, a la nova legalitat constitucional amb monarquia inclosa. D’uns jutges i magistrats franquistes a ser els mateixos que desprès és converteixen amb el poder judicial “democràtic”. D’un acord, Concordat, amb la Església signat per Franco, 1953, al manteniment del mateix fins avui any 2018.
No és la judicatura. No és la guàrdia civil. No és la policia “espanyola”. No és l’exèrcit. No és la judicatura. No és la fiscalia “espanyola”. No és l’advocacia del Estat. No són els ministeris, que amb el seu funcionariat controlen l’administració general. No és la casa real. És el tot, que sense pudor ens mostra les arrels franquistes.
La construcció del Estat de les autonomies amb nacionalitats incloses, ha esta incapaç de trencar amb el franquisme, ara en diuen sociològic. Ho demostra la seva total impunitat, al carrer i a les Iglesias. Ahir Franco anava “sota palio” amb els bisbe de torn i avui la Església el vetlla al “valle de los caidos”.
Espanya, la Espanya de Franco i ara altra cop la dels borbons, continuen sense voler admetre que per millorar, cohesionar i prosperar el camí bo és el de la democràcia i respecte absolut als drets individuals i col·lectius. Resulta que seguir aquets criteris, que xoquen frontalment i violentament amb els designis franquistes, poc a poc i de forma fefaent és demostra que ni volen ni tenen cap pretensió per assumir-los.
Espanya que és quedi amb tot el seu entramat sociològic, Franco i el seu llegat inclòs. Nosaltres cada dia més obstinats amb fer República.
Cada dia constatem que amb Espanya i el seu Estat podrit no hi tenim res a fer ni a guanyar. Implementem la República catalana d’una vegada, que la resposta espanyola creiem segur estarà a l’alçada de la seva descomposició, cosa que fins i tot ens ho posarà més senzill, per nosaltres i pels de fora.
RSS Feed
