ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

UNITAT, COALICIÓ, SUMEM, INDEPENDÈNCIA

5/10/2011

 
Ara mateix som davant d’una cruïlla amb carrers amples i direccions atractives, tanmateix entreveure la tria i el final és més complicat.

Som a prop d’unes eleccions, espanyoles per cert, no pas catalanes, amb un resultat prou cantat, la diferència rau en saber si els del PP trauran una majoria absoluta o no i, en funció d’aquest resultat , els de CiU faran camí, si són indispensables el del peix al cove, si no ho són continuaran amb la transició nacional, això sí, sense saber mai ni com acabarà ni quan.

ERC, esperem, està fent la seva transició i , per ara , sembla que agrada força, tot i això caldrà esperar el seu 26é Congrés, és el lloc on la militància dirà la seva. Una regeneració en tots els àmbits és el que s’espera, i tot i que els queda poc temps, les propostes del seu nou President i cap de llista tenen bona harmonia; ara bé, o els d’ERC demostren amb fets la proposta de canvis, o de ben poc haurà servit la nova proposta de direcció d’ERC.

Anar a Madrid o no, i ha que fer ? tot un ventall de possibilitats i de debats. Uns, els que han fracassat i perdut bous i esquelles deien “hem d’anar ha negociar amb el govern de l’Estat espanyol, perquè la gent d’esquerres ens entenem millor”. El resultat tothom el sap. D’altres manifesten “allà és on es cou absolutament tot” i tenen raó, l’únic problema és el disseny de nació, Espanya es suporta amb dos grans formacions politiques el PSOE i el PP, la resta comparses legitimadores i amb poca o cap capacitat de decisió.

Uns altres diuen i pensen que participar i tenir una representativitat a Madrid, ofereix tot un marc de possibilitats, altres defensen la negociació i la entesa, d’altres, cal que els que volem la independència de Catalunya i siguem, i d’altres diuen i pensen que la plataforma mediàtica del Parlament espanyol és prou important com per ser-hi.

Tot plegat enrevessat, però tenim fets, i els fets són incontestables, en Jordi Pujol n’és un exemple, potser el millor, la seva qualitat política així ens ho fa veure. Anys enrere deia que Catalunya havia de formar part d’Espanya i treballar-hi, ara diu que Catalunya només té un camí el de la independència. 30 anys anant a Madrid i aquest n’és el resultat.

Treure’n l’entrellat és la mare dels ous, o el que és el mateix, l’estratègia d’anar a Madrid és la més encertada?.

Si el govern espanyol fos equiparable a l’anglès, per exemple, sense dubtes diríem sí; avui Escòcia és una Autonomia, però els pactes de competències son exclusius de debò, Catalunya no té al mateix nivell, i permanentment està intervinguda pels estaments estatals.

Catalunya amb el darrer Estatut intenta blindar les competències on l’Estat no pugui dia sí any també, entrar en laminacions i reconduccions per interessos mai declarats. El resultat tothom el sap, govern espanyol més l’oposició premem files i retallen, ribotegen i envien un missatge clar, Espanya només té un poble l’espanyol i un Estat, la resta “Comunidades Autonómicas”, ara ja ni Nacionalitat històrica.

 Els que no volen la independència de Catalunya, ho tenen clar i mai han posat ha debat la qüestió, cal anar a Madrid i prou, és la nostra capital de l’Estat i així ho defensen.

Tanmateix, tenim un altre problema, participar i assistir, com parlamentaris espanyols, no oblidem els Diputats són Diputats espanyols, agradi o no, dona legitimitat i volen o no, legitimem, tot i vota en contra, aspectes tant importants com l’espoli que l’Estat espanyol comet a Catalunya, com la despesa militar espanyola, com per on d’anar les comunicacions i infraestructures.

Certament participar en un procés electoral, ens permet engreixar la maquinària organitzativa, ens permet avançar en el terreny de la conscienciació, ens permet una visualització mediàtica, ens permet fins i tot “avançar en el terreny de sumar forces”, ara bé, l’únic a tenir en compta és si tot l’esforç fet, desprès tindrà la  repercussió  desitjada, apropament a l’objectiu.

Sumar energies sempre té un resultat positiu, i això ho hem de fer tant si anem a Madrid com si no. Tothom sap i el que pensi el contrari, és idiota, 300 anys sota la bota espanyola ho certifica, que la nostra independència mai vindrà com un acte de generositat de l’Estat espanyol, al contrari, faran el possible i impossible perquè això mai pugui ser.

Per tant, clar i català, l’alliberament de Catalunya passa indefugiblement per que els catalans la vulguem, i si la volem ni l’Estat espanyol ni ningú ho impedirà. Dit això, podem afirmar que anar a Madrid ni és bo ni dolent, potser tampoc necessari, ara bé, si el fet d’anar-hi, comporta l’avançament estratègic del mon sobiranista, anem-hi doncs.


ELS BOTIFLERS MODERNS DE LA TRANSICIÓ

5/10/2011

 
Existeixen dos fets cabdals que han marcat els darrers anys, comptant des de la mort del dictador, un per l’ ignomínia que representa el pacte de la transició, i l’altre acceptar i legitimar de fet l’època més negre de l’Estat espanyol, la dictadura franquista.

La República, liquidava un dels períodes més negres i injustos d’Espanya, i la Monarquia Borbònica com la seva expressió. El 14 d’Abril del 1931, els republicans guanyaven democràticament unes eleccions municipals. Aquest fet no va suposar cap enfrontament, ni social ni militar, va ser senzillament un esclat d’alegria.

 Tots i cada un dels participants en el vergonyós pacte de la transició, viuen en l’opulència, l’atur, i les incomoditats derivades de no tenir diners, mai els ha afectat. Tant se val si son d’aquí com en Miquel Roca, o de fora com el Peces Barba o el ministre franquista Fraga Iribarne, els nostres, això sí, són els nous botiflers de l’Historia de Catalunya.

La transició, en termes jurídics va suposar la legitimació del franquisme i les seves politiques de terror i assassinat, mai va existir un procés constituent.

La Monarquia borbònica que dona total suport al   Alçament feixista militat contra la República, és consolida amb la Llei franquista de successió del 1947, que proclama, després de l’abdicació del seu pare, rei d’Espanya al Joan Carles a l’any 1975, fet consolidat abans de la elaboració de la Constitució espanyola a l’any 1977 i aprovada en referèndum al 1978.

En cap moment ningú planteja una llei de punt final, on no hi hagin ni vencedors ni vençuts, ens al contrari,  les Lleis franquistes son vigents, les resolucions jurídiques intocables, els judicis sumaríssims militars intocables, i com no pot ser d’altra forma ningú qüestiona si República o Monarquia, qui guanya al respecta son els franquistes i els seus successors, potser per això els seus hereus i sense cap mena de pudor posen i expliquen en un diccionari biogràfic espanyol que Franco no era un dictador, i criminal de  guerra, sinó que era tot un personatge i “patriota”, això si una mica autoritari.

És cert, i cal que mai ho oblidem, que Franco viu i guanya una guerra civil per portar el seu regim de terror fins la seva  mort, gracies als guanyadors de la segona guerra mundial (EE.UU, Anglaterra i França). Tampoc hem d’oblidar el reconeixement econòmic i polític que Amèrica fa al regim franquista, tota una declaració d’intencions, per uns ser anticomunista supera i dona carta blanca tot hi ser ser un feixista i assassí.

Aquest fet va tenir una incidència cabdal per no fer un procés constituent, las bases militars americanes en terreny espanyol han tingut una rellevància geoestratègica fora de dubta, durant la guerra freda i ara a l’Orient, i els hereus franquistes ho sabien, per tant, ho havia transició i una “reconciliació pactada”, o res, els d’aquí ho saben i prefereixen pactar.

Tornant a la Constitució espanyola, l’article 1, apartat 2, diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, d’una tacada i segons aquesta Constitució, només existeix una única nació, Espanya i un sol poble l’espanyol. Els nostres botiflers segur que ho sabien, com també sabien les compensacions futures que tindrien, que Pujol defenses quotes de democràcia dins d’Espanya determina un posicionament personal defensat durant molts anys, la burgesia catalana, continuava amb la seva aposta, abans era amb Franco i ara amb els seus hereus. És per això que els representants catalans de CiU mai han defensat altra cosa que formar part d’Espanya.

Per si no ni ha prou per tenir clar el posicionament dels convergents, només cal llegir l’article 2 de la “Constitució espanyola”; “La Constitución española se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación  española, patria común i indivisible de todos los españoles....”

Només uns venuts i botiflers serien capaços d’acceptar uns termes com aquets per Catalunya, de ben segur que ni en Companys federalista i amb posicions d’esquerra per fer una Espanya moderna ho hagués acceptat.

Una cosa és certa, ells insisteixen(CiU), no volen que Catalunya sigui el proper Estat d’Europa, els és igual si la nostra llengua no és oficial, si més d’hora que tard ja no podrem etiquetar amb català, si hem de retallar per salvar ja no Catalunya, si no els que ens espolien i a més ens insulten,  si l’únic que ens deixen és ser uns observadors a la privatització dels nostres sectors estratègics (Aeroports).

D’acord, ho he de reconèixer, ara vivim millor que fa 40 anys, tot i que sense aquesta Constitució espanyola, estaríem aquí mateix, ara be, gracies a vosaltres els convergents, els que sou uns professionals de la política, els que només voleu gestionar, els que tanmateix sembla que Catalunya ja no importa, els que no responeu de cap manera a un Estat que ens maltracta i ens espolia, vosaltres que no sabeu el que és la dignitat i estimar la pàtria, no mereixeu tenir el recolzament que teniu.

Aquesta crisis endèmica del sistema, de ben segur ha de tenir un final i nous plantejaments de futur. Els mercats tradicionals estan saturats, els països emergents gasten tants recursos energètics, que no ni ha per tothom, potser aurem de tornar allò de l’autosuficiència, primer alimentaria i desprès d’oci. Per tant cal començar a pensar en un nou repartiment del mon, l’època dels imperis s’ha d’acabar, una part del planeta no pot viure indefinidament a costa de la resta, caldrà tornar a recuperar la idea de la Europa de les Regions, on les comunitats tinguin afinitats socials, culturals i de benestar on l’èxit econòmic i de consum és situï d’una vegada en darrer terme. El futur nostre passa per la consolidació d’aquella vella idea dels pobles de la Península Iberica, on cap poble vulgui imposar res als altres, on l’intercanvií de la vida sigui l’element que possibiliti una major qualitat de vida i on el equilibri territorial és faci per comprensió pròpia no per imposició, estic senzillament plantejant la supressió d’un Estat i d’una institució obsoleta i arcaica, fem de la península un lloc on els extremenys no hagin de fugir de la seva terra, o els gallecs, o els andalusos, on tothom respecti a tothom on a la llarga, les qüestions que ara ens produeixen friccions, és converteixin en una part de la historia de cada escú, això si des de la posició inequívoca d’una independència total de tots i cada un dels pobles que conformen la Península.


    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.