ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

A PAS DE CARGOL.

28/2/2017

0 Comments

 
Picture

En Xavier Domènech, el que pretesament lidera Podemos a Catalunya, demana als independentistes i al Govern en concret que no tinguem presa. Ho diu des de Brussel·les.

Ja sabem, perquè ho diuen els podemites que van de progres i demòcrates, que proposen un referèndum pactat. La majoria dels independentistes i el Govern també. Només una diferencia que no és menor, ens proposen que esperem a que ells governin a l’Estat espanyol. Potser sense dir-ho tenen clar que amb el PP i el PSOE de pactat res de res.

En política tot i cap. Veure com  ideologia i  partidisme s’han convertit en el “modus vivendi” modern ja no és cap novetat. Tot i cap,  però desvirtuar i minoritzar la política, és abocar-nos a un futur incert i perillós. Sense política i la seva derivada democràtica l’equilibri social pot trencar-se.

També sabem que la democràcia depèn, per mantenir-se i aprofundir-la, d’unes regles de joc consensuades. Ara bé, proposar que les aspiracions legitimes d’un poble, en aquest cas el català, ha d’esperar millors temps i fins i tot dir-nos que si ells hi són segur que ho faran, és tant com dir-nos que la voluntat dels catalans no compta i que sempre ens toca esperar a que Madrid decideixi.

Xavier Domènech, és un aliat tàctic per fer un referèndum pactat, en cap cas del procés. Ho sabem. Ara bé, en Xavier fa la proposta en funció del que serà una nova oferta política a Catalunya. Ras i curt vol temps per construir un nou partit i el vol per modificar la majoria social i independentista. Prendre’ns als catalans per imbecils, covards i fàcilment subornables, és el que han utilitzat històricament des de Espanya per argumentar i justificar que amb una bona píndola daurada ni haurà prou per que desistim.

Ni el govern espanyol ni el seu Estat, tenen la intel·ligència democràtica dels Anglesos o Canadencs. El PP, el PSOE, i Ciutadans, no faran cap proposta per guanyar amors i simpaties dels catalans. L’Estat espanyol mai acceptarà cap altra subjecte polític que l’espanyol.

Sabem que la probabilitat de que Podemos algun dia tingui el poder d’Espanya i el seu Estat, és comparable a la tant buscada agulla en un paller. Podemos mai governarà a Espanya, ells ho saben i nosaltres també. Altra cosa és rebaixar la revolució per tenir quotes de poder, i d’aquí 20 anys, potser ni existeix Podemos.

Utilitzar el dret a decidir per un us exclusivament partidista, obviant la voluntat d’un poble, és lleig. Fer-nos creure que tenim dret però només si és pactat, també és lleig. Finalment, és lleig i molt, dir-nos que esperem, sense dir-nos obertament el que és vol, i el que volen la majoria dels podemites, és que Catalunya continuí formant part de la Espanya única i borbònica i aquí a casa nostra ho callen.


0 Comments

"DIVIDEIX I VENCERÀS"

26/2/2017

1 Comment

 
Picture

Junts pel Si i les CUP sumen 72 diputats. Majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Aquesta majoria permet tenir un Govern per la independència i  aprovar lleis de caràcter social progressistes i a favor dels drets de tots els catalans.
Tot amb un mandat democràtic guanyat a les urnes.

Quan els de les CUP van iniciar el seu viatge contra el President Mas, la caçaria és va generalitzar. Tots els unionistes espanyols els hi feien costat. Semblava que un front s’havia constituït contra Mas, CDC i de retruc sense dir-ho contra el procés. Una victòria pírrica. Mas va fer un pas al costat i fins i tot va dignificar al figura de President plegant com diputat. Montilla l’indigne no. I van fracassar.

Nou President, Carles Puigdemont i noves esperances. Nerviosisme, amenaces i judicialització de la política. Uns pressupostos també posen neguitosos al nou Govern, Junts pel Si i les CUP. Els de les CUP volen situar i visualitzar que han de ser uns pressupostos desobedients i trencadors oblidant que han de ser els darrers autonomistes. L’esquerra unionista, federalista i fins tot el PP i Ciutadans tornen a fer front comú amb els de les CUP. Sense pressupostos la “festa” s’ha acabat, pensaven. Sorpresa el President proposa la moció de confiança i els de les CUP no tenen altra remei que fer pinya amb Junts pel Si. O Govern per la independència o eleccions. Un gra massa que els de les CUP no podien suportar. Altra cop els unionistes fracassen.

El president queda refermat. Els de les CUP han entès don ve el desgast del procés. Han descobert que malgrat que les seves propostes eren apropiades, l’enemic els ha volgut utilitzar. Visualitzar ara unitat d’acció organitzada i política és el que per fi estan fent Junts pel Si i les CUP. Fins i tot ara els de les CUP comencen a fer honor al eslògan “Governem-nos”, demanant entrar a la mesa del Parlament per fer-los costat. Els unionistes tornen a fracassar.

L’estocada que els ha desconcertat definitivament és l’acord pels pressupostos. Aquest cop la unitat ha estat transformada en acció política i de govern al cent per cent. Espanya, el seu Estat i tots els seus corifeus han perdut la partida al Parlament.

Als espanyols només els hi queda el de sempre, l’amenaça. Inhabilitar ara s’ha convertit en peça clau per trencar-nos. Volen inhabilitar per posar urnes, per permetre el debat i per exercir el dret a decidir que volem i que no dins del Parlament i fora.

Malgrat tot qui pensi que amb les qüestions judicials i dins l’àmbit polític en tenen prou, l’esguerra. Ara ja han descobert que la via judicial en lo politic no només no divideix sinó que suma i molt, i tant a casa com a fora. Ara tornen i amb més intensitat amb el tema de la corrupció i el PDeCAT és la peça a batre.

Les clavegueres de l’Estat espanyol dirigides pel PP i amb el concurs del PSOE i Ciutadans, han començat l’ofensiva definitiva. Devaluar al President Puigdemont, al Vicepresident Junqueras, a la Portantveu Munté, a la Presidenta Forcadell associant-los a corruptes imaginaris, i desobedients contumaços, serà el que ens trobarem arreu i amb una parafernàlia que riem-nos del combat que tenen els mitjans americans amb el Trump.

Buscaran empresaris i els trobaran. Buscaran banques i els trobaran. Buscaran fiscals i els trobaran. Buscaran jutges i els trobaran. Buscaran presidents autonòmics i els trobaran. Buscaran policies nacionales i els trobaran. Buscaran partits  politics i els trobaran. Buscaran politics professionals i els trobaran. Buscaran societats inventades i les trobaran. Al govern espanyol no cal que el busquin sempre hi ha estat. I els trobaran fent causa general contra la democràcia, contra la justícia i contra el dret inalienable dels ciutadans a decidir el que sigui.

Aquest cop però el seny, el saber com anat tot plegat i sobre tot tenint clar que a Espanya, no hi ha separació de poders i que la justícia no és igual per tothom, farà impossible que la unitat que els independentistes hem bastit és trenqui. El conjurament ara és definitiu i guanyar és l’única opció.


1 Comment

ELS FEDERALISTES HO SABEN, LA CONSTITUCIÓ PROHIBEIX EL FEDERALISME.

25/2/2017

0 Comments

 
Picture

La Constitució espanyola està dissenyada a major gloria dels franquistes, dels borbons i dels espanyols que mai podran ser altra cosa, per acabar la construcció de la “España una, grande i libre”. És però l’article 145.1, que tots els unionistes i federalistes coneixen i obvien, el que prohibeix que les CA és federin. És l’article que garanteix els altres articles dedicats a la unitat sacrosanta d’Espanya.
 
Sense aquest article, Catalunya, el País Valencià, les Illes i fins i tot potser l’Aragó, és podrien haver federat. El potencial polític i econòmic hagués fet historia. Els antics països catalans avui amb només el 25 % de la població a Espanya, representa el 50 % del PIB.

Tanmateix podem afirmar que la llengua gaudiria d’uns estàndards normals d’us. Podríem tenir uns mitjans de comunicació TV i ràdios públics d’abast federal. Fins ni tot ja faria temps que el corredor del Mediterrani estaria enllestit. Ho sabien hi ho van preveure perquè legalment fos impossible.

Avui hem sabut que el PSOE ha prohibit una reunió, conferencia, dels tres Presidents dels Països catalans, que en qualsevol democràcia seria un fet normal. Puigdemont, Ximo Puig i Francina Armengol junts són un perill.

El PSOE com els del PP, no només practiquen l’espanyolisme ranci sinó que són els responsables directes del anticatalanisme practicat al País Valencia i les Illes. Contra la unitat de la llengua catalana. Contra l’eficiència per construir un millor espai social. Contra la fraternitat que no sigui exclusivament espanyola. Contra la possibilitat per construir un espai amb recursos i futur.

Un pacte de sang no escrit entre el PSOE i el PP per espanyolitzar a tothom, va iniciar-se a Catalunya, al País Valencia i les Illes. Catalunya no nomes ha aguantat, sinó que ha fet el darrer pas i ara tant al País Valencia com a les Illes comencen a veure que potser amb Espanya i el seu Estat no hi ha res a fer. Deu ser per això que alguns comencen a posar-se nerviosos fen de la prohibició el seu únic principi.

Potser la gent del País Valencia i les Illes veuen més possible federar-se amb Catalunya que amb Espanya i les seves CA, i això si que els fa por, molta por. El que faci la seva justícia, malgrat avui sigui descaradament de persecució ideològica, els hi és igual. Fins i tot aviat és podrà constatar que abans que demòcrates, espanyols.
​
Només cal esperar que tots els Nuets, els que avant posen la democràcia com concepte insubornable, vegin que amb l’Estat espanyol el seu federalisme és impossible. Per federar-se és necessita la voluntat de les dues parts. Per decidir si volem ser lliures i independents, només cal que una part ho vulgui, l’altra pot dir missa. Mes clar l’aigua.


0 Comments

EXEMPLARITAT CAP. NOMÉS HAN PRETÉS SALVAR EL REGIM DEL 78.

24/2/2017

0 Comments

 
Picture

Dos conceptes van determinar la transició; la monarquia com forma d’Estat i la unitat sagrada de la Espanya eterna. L’exèrcit, els falangistes i els espanyols de sempre, van condicionar qualsevol proposta per passar de la dictadura a la democràcia. Comunistes, socialistes i la burgesia perifèrica, mal anomenada nacionalista, ho van acceptar i són els pilars basics d’una Constitució que mai va ser part d’un procés constituent.

Els franquistes que controlaven l’Estat, van continuar als seus llocs. Els que administraven la justícia franquista també. De fet podríem parlar d’un miracle. Els feixistes, artífexs d’un genocidi, és convertien en demòcrates i una Constitució forçada ho avalava.

Ahir 23F, va ser un dia extraordinari. La justícia espanyola ens ho ha dit amb una claredat incontestable: A Espanya manen des de Madrid, tot el poder resideix a Madrid i els únics que poden decidir-ho tot estan ubicats a Madrid.

No repetirem els fets que ara ja tothom sap sobre el que fa i com actua la justícia espanyola en general. Montesquiu mai va formar part de la transició. Malgrat tot farem un anàlisis sobre el cas NOOS i la sentencia pel fet de que s’estava tocant un dels pilars basics de la transició, la monarquia imposada per Franco.

El jutge instructor del cas va imputar als ducs, al ex president de las Illes, al soci del Urdangarin i sis càrrecs politics i tècnics de la “Comunidad Valenciana” per corrupció política amb els següents càrrecs; malversació, frau, prevaricació, falsedat i blanqueig de capitals. Sembla que la suma defraudada puja més de 5.800.000 euros.

El fiscal Horrach durant la primera fase d’instrucció va treballar amb el jutge instructor, Castro, sense fissures. És quan pren cos l’acusació quan el fiscal i la advocacia de l’Estat exigeixen la desinputació de la infanta, i de facto és converteixen en els seus defensors, fen costat als del gabinet Roca.

La sentencia ja és de per si escandalosa. És condemna al Urdangarin, al Torres, i al Jaume Matas amb presó i multes, a la infanta a una sanció per títol lucratiu i a la resta que són els adjudicadors res.

Una “vistilla”, que ha de decidir la proposta del fiscal, s’ha convertit amb una faula. El fiscal primer demanava presó. Desprès presó amb fiança. Tot acaba sense presó i sense fiança i amb uns greuges comparatius com un castell.

Ara però ve el més bo. La infanta Cristina és “innocent de tot”. Fins i tot de no saber que feia el seu marit. La sentencia ha fet levita als seus advocats, Miquel Roca el que més, sentenciant que ara si, ara ha quedat demostrat que la justícia és igual per tothom.

Salvar la infanta Cristina, és salvar la institució monàrquica, i el que és millor, és restitueix la seva credibilitat malmesa per el rei emèrit Juan Carlos I de borbó. D’aquí l’operació mediàtica del fiscal Horrach i dels advocats Roca i Pau Molins venent que la infanta ha sortit absolta del procés i que si li a de restituir tot.

Desmuntar aquesta operació és tasca innecessària, Urdangarin, Cristina, el fiscal i la justícia espanyola en general ja té la seva sentencia i aquesta no és judicial.

Malgrat tot, només una reflexió i comparativa. Al Mesi se’l va condemnar tot i argumentar que ell jugava i el seu pare administrava. Tècnicament és pot argumentar que ell és el generador dels recursos i tenia l’obligació de preguntar, i segur que és cert. Però algú pot pensar que si l’Urdangarin no fos el marit de la infanta de borbó, hagués pogut tenir les atencions politiques i pecuniàries que va tenir? És prou evident que tots els negocis eren de la família no d’una part. Altrament l’ Iñaki seria un Correa més i peça del PP i si una paga pena per us del sostret pel seu marit, també ha de ser condemnada per no haver  impedit que amb el seu pedigrí fes las malifetes.

Fer campanya ara, dient que la infanta ha estat absolta i no condemnada, gran eufemisme quan ha tingut que pagar més 250.000 euros com si fos una estirada d’orelles, sense ser gens agosarats, afirmem que té a veure amb una campanya per llevar pecats i reputació d’una institució, la monarquia, que cada dia té menys adeptes.

​Malgrat l’esforç del PP i el silenci del PSOE, el que ara i de forma general ja una gran majoria assumeix, és el que va dir Pedro Pacheco Alcalde de Jerez:
La justicia és un cachondeo.


0 Comments

AMB EL LLIRI A LA MA.

23/2/2017

0 Comments

 
Picture

Només cal llegir la premsa espanyola unitarista i escoltar als unionistes espanyols, per saber, per si no ho sabíem, que utilitzaran el que calgui per dividir-nos.

L’editorial de El Periódico mostra la seva cruesa, des de una intensitat malaltissa, que serveix com exemple per mostrar-nos el seu nerviosisme fent veure que tenim un Govern que utilitza la mentida de forma contumaç.

Són els mateixos que han reclamat i reclamen diàleg. Diàleg amb el govern espanyol per resoldre els problemes dels catalans. Diàleg que segons ells no pot ser discret. I estem d’acord. No poden ser discretes ni secretes les reunions de negociació. Les altres poden ser com vulguin fer-les i sempre han de ser cordials per poder intercanviar opinions.

El problema, el tenim situat al taulell, des de el moment que les institucions catalanes i per un mandat majoritari del poble, volen que la ciutadania pugui exercir el dret a decidir i l’Estat espanyol diu que d’això ni parlar-ne. Dues posicions que han demanat gestos per demostrar que les dues parts van de debò.

El president Puigdemont va decidir, i suposem que amb l’acord i consentiment del Govern, no anar a la Conferencia de Presidents autonòmics. Rajoy, el PP i el PSOE tenien clar que sense Catalunya el torpede a la línea de flotació de l’Estat del 78 el de les CA, obria unes vies d’aigua d’un calat impredictible.

Rajoy ho havia d’intentar i ara hem sabut que la reunió era per convèncer al nostre President perquè hi fos. Puigdemont no va desestimar la reunió, reunió que no va servir en cap cas per modificar el que va passar. Carles Puigdemont i ningú del Govern va anar a la conferencia.

Han esperat gairebé dos mesos per filtrar la reunió Rajoy Puigdemont. El primer en fer-ho va ser el virrei Millo. Més tard el seguirien els corifeus unionistes per vendre la fal·làcia de que el President i el seu Govern havien mentit.

En el més sentit estricte d’interpretació política, el Govern té raó cap reunió de negociació ha tingut lloc. En canvi la interpretació interessada i la cort mediàtica ho venen, malgrat el silenci de cortesia catalana, com una negociació i de facto una mentida general a tothom.

Negociació i diàleg són un tot. Sense diàleg no existeix la negociació. No sempre però el diàleg és públic. La negociació ho hauria de ser sempre de publica i tranparent.

El President Carles Puigdemont ha comés un error, si. No pensar que la sala de maquines per fer trontollar el procés està que bull i que busquen, analitzen, preparen i conformen estratègies per que fracassem, és no estar a l’alçada del moment.

Tant senzill i tant normal com fer de la transparència l’èxit del procés. Puigdemont, Junqueras i qui sigui no només poden, és que tenen l’obligació de reunir-se, veure’s, intercanviar i el que faci falta per preparar acords de futur si és possible. Ara bé, anar a Madrid amb el lliri a la ma, pensant que ningú utilitzarà la discreció, és senzillament de tontos.

Els contraris al dret a decidir, els autonomistes i dependentistes de Madrid, s’aferren a qualsevol fet com un ferro roent. No tenen res més. Si desprès de l’esforç que han fet els de Junts pel Si i les CUP amb els pressupostos, no vigilem, segur que podríem prendre mal. Si d’aquest fet, trobada,  irrellevant pel seu resultat, han muntat el que estan muntant, si pel tema del jutge Vidal estan fen el que fan, imaginem-nos si cometem algun error greu que pugui fer trontollar la confiança.
​
Que quedi clar, diàleg si, negociació si, acords si és possible també, però  explicant quan, qui i els continguts. A partir d’ara les regles de lleialtat relacional les hem de situar nosaltres. Sobre tot perquè sabem amb certesa que la filtració interessada ha vingut de Madrid.


0 Comments

ENS VAN FER CREURE QUE DECIDIEM.

22/2/2017

0 Comments

 
Picture

Si, els catalans, els que viuen i treballen aquí, però no se’n senten, s’ho van creure. Catalunya “decidia i actuava” i així ens ho van vendre nacionalistes, socialistes, comunistes i la dreta catalana en general, i fins i tot alguns independentistes. Els espanyols fincats a Catalunya contents.

Catalunya i fins a dia d’avui, no decideix res fonamental a l’Aeroport de Barcelona, tampoc als ports de Barcelona i Tarragona. Sobre les comunicacions de carretera, les competències és redueixen a la senyalització i als radars i fer un manteniment d’aquelles que diuen traspassades. Catalunya tampoc pot fer absolutament res si de controlar les duanes i fronteres és tracta. En el camp soci laboral, la cosa és fins i tot més greu, la llei laboral, els convenis generals,  és fan a Madrid obviant si el IPC de Catalunya és superior a la mitja espanyola. Zero politiques per incentivar i promocionar l’activitat laboral que no sigui la que voluntariosament és faci entre els empresaris i els sindicats o treballadors. És obvi i un fet que sobre la qüestió energètica la capacitat normativa i de control és zero. El TC i el govern espanyol de torn ens ho recorden sovint.

Esmentar el tema dels impostos és per posar-nos vermells. L’IVA és qüestió d’Estat, el IRPF també, a banda concessions, la misèria dels treballadors autònoms també i les retencions a compta amb escalats arbitraris, completen la demostració de que qui controla la hisenda és Espanya i el seu Estat. D’aquí que les grans empreses de l’IBEX 35, amb els seus entramats fiscals, són les que menys aporten proporcionalment a la hisenda espanyola.

No repartim les beques als estudiants. No disposem del 0,7% que diu fins i tot la Llei. No rebem el 50% per ajudar als familiars com diu la Llei. Mai s’executen a Catalunya les inversions que ells aproven i que són Llei.

De fet la prova del 9 n’és la qüestió de rodalies RENFE – ADIF. Ens van traspassar els horaris i la neteja. Trens, vies i catenàries continuen en mans dels de sempre.

Malgrat aquesta evidencia, alguns han pretès dir-nos que decidim, que tenim competències i que fins i tot podem fer de la sanitat i ensenyament referents mundials perquè només depèn de nosaltres. Fals.

El pressupost que aprova la Generalitat, és bàsicament finalista, i subjecte als de l’Estat. Només la recaptació d’un 5% dels impostos cedits permeten moviments, que alhora són tant irrellevants, com quan és pretén fer nous impostos i des de Madrid i amb el seu TC se’ns diu que no.

Des de el 1978, Catalunya no ha decidit res que no hagin volgut els poders de l’Estat.

Govern Tarradellas, Govern Pujol, Govern Maragall, Govern Montilla, i durant una estona el Govern Mas, van pretendre fer-nos creure que els catalans decidíem. El relat autonòmic espanyol i fer-nos creure que aquí és tenia un cert poder, era el preu per gaudir d’una cadira calenta i un bon sou.

Que els catalans i en un referèndum votéssim a favor d’un nou Estatut,  ribotat al Congres espanyol, va obrir una escletxa per reformar l’Estat i trobar definitivament un encaix, volgut per molts i rebutjat per pocs.

Un Tribunal, el Constitucional que sempre ha estat de part, va ser l’encarregat de dir-nos que no. Els catalans som espanyols i com a tals subjectes al imperi de la llei espanyola. El castell amb cimentació de sorra, s’ensorrava. Els catalans no només no decidim res que afecti a l’Estat espanyol, sinó que se’ns deia per fi obertament que només són una regió, comunitat de regim comú, com la de Murcia o Extremadura.

El President Artur Mas, autonomista, defensor del dret constitucional i de la legalitat espanyola, ara ja ho te clar. Espanya mai serà un Estat federal, autonòmic en funció del moment i limitat.

“Som un Nació i nosaltres decidim” va ser el principi de tot plegat per denunciar i enterrar dos fets transcendents; la transició i el regim derivat del 78 han estat un engany i que els catalans no havíem decidit res més que allò que volien els poders de Madrid.

Avui, la independència té sentit i el te bàsicament per retrobar-nos amb la dignitat que li correspon a qualsevol poble. Si som lliures ho podem decidir tot. Al menys allò que ens afecta directament com a poble.

Avui que gairebé tothom s’ha posicionat, sabem que el PP, PSOE i Ciutadans continuen volen que qui decideixi sigui Madrid i fer-nos creure que amb la autonomia continuem  decidint. Els de Podemos, CSQEP, els de ICV i la gent de la Colau, tenen poc temps per sortir de la ambigüitat.

Ni decidim sobre els refugiats, ni decidim sobre la vivenda i llei hipotecaria, ni decidim sobre la justícia espanyola, ni decidim sobre els impostos, ni decidim on i quines són les prioritats socials, ni decidim res que ens pugui fer la vida com catalans i ciutadans lliures millor.

No deixar-nos votar per decidir el nostre futur, és la mostra de que mai hem decidit res transcendent i volen que així sigui pels segles dels segles.
​
 Modificar aquesta tendència històrica, ara només depèn de nosaltres i l’única forma de tenir un país on la democràcia suri arreu és practicant avui i demà el dret a decidir.


0 Comments

EXCEPCIONALMENT PARLAREM DEL BARÇA.

20/2/2017

0 Comments

 
Picture

Vagi per endavant que de futbol anem justet. Només el virtuosisme, i un amor inexplicable a tot el que faci flaire de català, ens fa seguidors i defensors, fins i tot quan la causa va estrictament de sentiments. Som dels que estem contents quan és guanya, contents si quan és perd és fa donant-ho tot i tristos quan és perd ho és guanya sense donar-ho tot.

El Barça és més que un Club. Manifestació que durant el franquisme servia per nidar protestes de país. Can Barça, històricament ha estat un dels baluards de defensa de la catalanitat més important per Catalunya. Franco ho va tenir clar i d’aquí afusellaments de Presidents del Barça, (Sunyol) i d’altres i un control falangista del Club fins que va morir.

Afusellar Lluis Companys i Josep Sunyol no va ser causal. Franco volia castigar les dues institucions més importants de Catalunya i llençar un missatge clar; A Espanya només una nació, un sol poble i una llengua.

Sabem que el Barça a tingut entrenadors de tot tipus i país. També sabem que la majoria han entrenat en castellà. També sabem que la concepció ideològica personal no hi té res a veure, senzillament ells com professionals tenien clar que entrenaven un club espanyol i que la llengua oficial era el castellà.

Comparar Luis Enrique amb el Pep Guardiola és de mal fer. Luis és asturià i el Pep català. Ara bé no ens hem podem estar. Luis Enrique, Jugador del Barça, entrenador del segon equip i ara del primer, i casat amb una gavanenca, mai i diem mai ha fet una roda premsa a Catalunya amb català. Cosa diferent va passar a Itàlia que las feia en italià. Que consti que tothom pot parlar com li plagui, però no hauria de ser així al Barça.

Quina diferencia amb el Pep, Italià, Alemany, Angles, Castellà, Català i tot per fer de la seva feina també un element de proximitat i respecte.

Aquest fet de situar a un espanyol al front d’un dels equips més importants del planeta, ni va ser casual ni forçat per la desgraciada mort del Tito. És la nova directiva qui enceta la deriva catalanista. És la directiva actual la que mante el museu Nuñez condemnat com un vulgar taur. És la que ja ha dit que mantindran la samarreta del Iñaki condemnat per lladre i altres coses.

La junta del Bartomeu i el dimitit Sandro Rosell van guanyar la partida als seus oponents per dues obvietats, la seva desunió i que s’havia d’acabar amb la deriva independentista den Laporta. Els poders fàctics i l’estultícia d’una majoria de socis, ho van fer possible.

Però tot plegat fa un tomb esgarrifós i que ja ha condemnat a la junta actual facin el que facin, Roma no paga traïdors. La sentencia del TC espanyol mostrant que els catalans no som res, fa que per fi és despertin aquells sentiments de dignitat i qualsevol lloc on mostrar-los anava be. El camp del Barça un dels millors llocs i d’aquí que portem i fa una bona estona, la majoria del públic al minut 17,14 s’escolta un clam, que segur, ja mai més ens abandonarà fins la victòria: in...inde...independència. A no ser que el Barça és converteixi amb allò que volen els espanyols.

Un trasbals de proporcions incalculables. Espanyolitzar ara, altra cop el club des de dins ja no és possible. Calia endegar un pla, no per espanyolitzar, sinó per desprestigiar i convertir el Club en un de mediocre que impossibiliti pujar la moral dels independentistes.

És la sentencia de la FIFA que impedeix al Barça a fitxar i al Madrid si. És que la UEFA castigui al Barça reprimint la llibertat d’expressió dels seus socis perquè duien estelades. És la operació judicial contra Mesi i Neymar. És l’abdicació a la lliga professional espanyola per defensar els interessos del Club. És veure com l’entrenador a renunciat al propòsit de la Masia. És veure com l’entrenador ha anat variant lentament i inexorablement el joc del control per un atac directe al que fa temps és va renunciar.

Masses punts com per no creure que no anem be. El Barça amb el Luis Enrique d’entrenador ha guanyat títols, cert, però amb la plantilla que va heretar també hagués estat possible per qualsevol altra entrenador.

Nous fitxatges i ara ja si sota la responsabilitat del entrenador L. Enrique i el Director Tècnic Robert Fernández, valencià, igual té molt a veure amb els fitxatges del Valencia per allò de la proximitat, s’han cobert de gloria. Cal recordar que cap futbolista del segon equip a pujat al primer en temps del L. Enrique.

Tenim servida la turmenta perfecta. Una Junta que sense ser el califat del Bernabeu, destaca per la seva inoperància i per pilotar un vaixell per no anar  en lloc. Un govern espanyol que ha traves de la fiscalia i del ministeri de l’interior, tracta a futbolistes i el seu entorn de màfia, lladres, i delinqüents en general. Una lliga espanyola dirigida per un membre de Fuerza Nueva, falangista i disposat a esfondrar el Barça i el procés d’independència. Uns medis espanyols que no dubten en mentir i falsejar el que calgui per reduir el potencial futbolístic del Barça. Del basquet ja en parlarem un altra dia. I per rematar un entrenador xulo i que denigra al club cada cop que obre boca.

No va ser la crua derrota al camp del Paris. Ja fa estona que tothom que practiqui l’autocrítica és capaç de veure que no anem be. El Barça s’està convertint en un equip vulgar i previsible i no és només culpa dels jugadors, és la turmenta perfecta.

Qui pensi que mentalment els jugadors és poden aïllar de les pressions externes, és que no en sap res, o poca cosa de la vida. Avui sense anar més lluny sembla que la justícia espanyola torna a activar la qüestió Neymar. El diumenge el Barça s’enfronta al Atletico de Madrid. Ja està tot dit.
​
El Barça avui forma part de l’estratègia espanyola per acabar amb el procés i tot sembla indicar que la Junta actual, o no ho sap, o hi està d’acord, altrament no és pot entendre que a dia d’avui encara no hagin posat fil a l’agulla. Nosaltres, i veien la composició de la Junta dubtem que ho facin.


0 Comments

JOSÉ MONTILLA UN PRESIDENT INDIGNE.

19/2/2017

1 Comment

 
Picture

Cap President dels EEUU desprès de ser-ho es converteix en senador. Cap President de la Generalitat de Catalunya desprès de ser-ho s’ha convertit en senador d’un Estat que no és el seu. L’únic i per això passarà a la historia ha estat en José Montilla.

No podia ni ser ni passar altra cosa, quan un té clar que la seva nació és una i no altra. El paper que hi juga sempre serà subsidiari, interessat, per motius espuris o per tenir una bona cadira calenta.

José Montilla és Senador per quota política. Ni tants sols ha tingut la dignitat d’anar a les eleccions. Per tant és un “representant” no escollit per voluntat popular.

Existeix un fet que potser no ha estat prou explicitat. A l’any 2012 Sarkozy president de França, li va concedir la medalla de la Legió d’Honor en reconeixement a les gestions i projectes que Montilla va dur a terme per fomentar les relacions entre Catalunya i França, com el “treball” pel corredor del Mediterrani.

Ni com Ministre, ni com Alcalde, ni com President de la Generalitat, va aconseguir aturar el cepillado i tracte que els catalans hem rebut des de Espanya. La seva gestió funcionarial, constata, que no tenim l’Estatut que el poble català, amb un referèndum, va aprovar. Que no tenim a dia d’avui corredor del Mediterrani. I que en cap cas va aconseguir que les sentencies del TC a favor de Catalunya és complissin per part del govern espanyol de torn.

Ara aquest indigne que va triar la cadira al Senat espanyol. Deu ser per estar més a prop dels seus, ens acaba d’indignar amenaçant a la nostra Presidenta del Parlament, que si que ha estat votada en unes eleccions, dient-li que si no obeeix  Espanya i als seus tribunals ho pagarà.

Queda clar Espanya i la seva supremacia general vol estar per damunt del parlament de Catalunya i així ho manifesta sense embuts: la llei s’ha de complir i si no si esta d’acord s’ha de treballar per canviar-la. Com si els catalans tinguéssim algun dia aquesta oportunitat.

Montilla l’indigne remata la seva posició denunciant, desprès d’haver-nos posat als indepes de volta i mitja, als del PP, com si fóssim el mateix, per  la seva feina contra l’Estatut. Oblida que el defensor del pueblo i militant del PSOE, Múgica,  va fer el mateix. Oblida que el Arfonso Guerra se’l va cepillar i ho va fer mofant-se de Catalunya i dels catalans.

Senyor Montilla, vostè no té cap autoritat moral ni política per fer prediques. Aquí i ara el que fem és senzillament aplicar la democràcia i la voluntat popular expressada a les urnes i avui amb una legalitat que considerem aviat deixarà de ser la nostra.
​
Finalment afegir que si la nova legalitat no li agrada, vostè tindrà l’oportunitat de treballar pel no al referèndum, cosa que Espanya mai li permetria.


1 Comment

PERFIL PROPI ? ARA TOCA?

18/2/2017

0 Comments

 
Picture

Sembla que els de ERC volen fer un gran acte el dia 4 de Març, i segons remarquen medis contrastats, ho faran per “marcar perfil propi” i donar per encetada la campanya del referèndum. Sembla també que el que diuen enquestes variades en te la culpa.

Mai direm que els de ERC no tinguin dret a fer de la seva estratègia i tacticisme un us com el que pertoca a qualsevol partit que vol guanyar i governar. Destaquem i afegim que els de ERC, que ja van dir i fer del 9N un element de discòrdia inicial, van acceptar finalment formar part de Junts pel Si per la insistència de la ANC, Òmnium i l’AMI. Els més insistents van ser persones com la Muriel Casals i la Carme Forcadell. El nucli dur de ERC, defensava la tesis de primer les qüestions socials, o si més no al mateix nivell que el procés. Sortosament és va acabar d’imposar que sense independència i eines d’Estat, mai és podrà resoldre lo social. De fet el Govern que té un mandat clar per la independència, mai a renunciat a la qüestió social.

Finiquitada la historia organitzada de CiU, de CDC i l’adveniment del PDeCAT, s’ha constatat que la gent del PDeCAT, és l’enemic a batre per l’Estat espanyol, el seu govern i tot l’espectre del unionisme. El preu que ha pagat i està pagant el PDeCAT per la seva posició a favor de la República Catalana i el seu Estat independent, és sense dubtes, el més important i res a veure amb el que han pogut patir els altres.

És un error i greu,  si sota la premissa del dret a marcar paquet, els que és fa és renunciar al més valuós que tenim per guanyar la partida; LA UNITAT.

Ja ens va preocupar i molt que els Demòcrates de Catalunya, que forma part de Junts pel Si,  conjuntament amb organitzacions minoritàries diguessin que ja han començat la campanya del referèndum.

Ara que ho faci ERC, i dient que volen marcar perfil propi, és com si de repent tinguéssim un nou relat per guanyar-nos la independència. Si aquest és el camí per guanyar el si en el referèndum, no anem be. Com defensarem el poder-lo fer si d’entrada ens mostrem incapaços per dissenyar una campanya unitària.

Potser els pensadors del partit deuen creure que la campanya que van fer els escocesos amb una sola veu i amb derrota no és el millor camí. Tot i perdre ells van aconseguir la millor victòria, i ara ja ningú posa en dubta que són una nació i un subjecte polític amb dret d’autodeterminació.

L’arma més poderosa per guanyar és la unitat. Actuar democràticament i pacíficament està molt be, però sense unitat per afrontar els embats que encara han de venir des de Espanya, segur que tenim tots els números per perdre.

El referèndum i la seva campanya no pot ser una qüestió de partit. Fer-lo i guanyar-lo és una qüestió de País. Per tant i sabent que fer el referèndum comporta un nivell legal i organitzatiu, també sabem que és per guanyar-nos la independència. Mai per marcar paquet.

No anem a veure qui te més suports en unes eleccions autonòmiques. Tampoc serà el moment del programa polític de partit. No pot ser cap plataforma per referir-se a la Catalunya del futur. Només i caben els arguments del perquè volem ser lliures. I a fe de Deu que tenir-ne en tenim a cabassos. Anem a fer un referèndum per el si o no de la independència de Catalunya. Si la campanya és per mostrar qui és més progre i més d'esquerres, ja hem perdut.
​
Com ha de ser la Catalunya del futur ho han de decidir els catalans. Ningú ho posa en dubta. De res serveix explicar, argumentar, proposar com volem la Catalunya del futur, si abans no hem fet la feina. Per tant , i és d’una obvietat abassegadora si no som Estat, continuaran decidint des de Madrid, i aleshores el perfil propi potser serà tant irrellevant com estúpid, a no ser que alguns contemplin la possibilitat de que igual tornem a la casella de sortida.


0 Comments

LA HISTORIA ÉS TOSSUDA.

17/2/2017

0 Comments

 
Picture

Unamuno li va dir a Azorin: “Merecemos perder Catalunya. Esa cochina prensa madrilenya está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo, tienen terstículos en vez de sesos en la mollera”.

Avui hem sabut que un periodista anomenat Eduardo Inda Arriaga, que viu i treballa a Madrid, a la cadena de Jiménez Losantos, va dir; “a Catalunya el nivell de violència ara és superior al viscut a Euskadi en els seus pitjors moments. Inclús és va permetre el luxe de dir que allà, van matar algun fiscal i jutge, però que tampoc en van matar tants”.

Un periodista, a d’informar, fins i tot pot fer us de la seva llibertat d’expressió al marge de la seva professió. Ara be, quan la pretensió és construir un relat inexistent, amb arguments violents, està cometent un delicte tipificat en el Codig Penal espanyol. Està ni més ni menys, fen una crida a la violència per respondre al procés sobiranista que desprès de més de 8 anys ha demostrat i mostrat a tothom que només a practicat la democràcia, el pacifisme i el somriure com eines de “violència”.

Sabem de l’odi del Inda a tot el que faci flaire català. Practica la persecució i ja ha condemnat als Pujol, a CDC, ara ja PDeCAT, com una i potser única feina per acabar amb el procés i els independentistes. Ho sabem i creiem que tothom també, Inda és i forma part de les clavegueres de l’Estat. És l’encarregat per donar veracitat als dossiers de la UDEF, mai contrastats. És el que mai denunciarà la feina del ministre Fernández i el “nos hemos cargado la sanidad, la catalana”. És el que obvia i calla quan el comissari Villarejo admet que l’Operació Catalunya és real i la persecució als Pujol també.

Res de nou sobre qui és, que diu i fa aquest personatge que segur no fa honor a la deontologia dels periodistes. Ara bé el que ens preocupa, o ja no tant, és el silenci que practiquen els mitjans de Madrid sobre les seves declaracions i els politics que van de progres i d’esquerres.
​
Com va dir Unamuno; “Vencereis pero no convencereis”.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.