ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LA PARTIDA ÉS A TOT O RES.

16/2/2017

0 Comments

 
Picture

Qui cregui que si perdem, ens quedarem igual, s’equivoca. El cop d’Estat fictici o no del 23 F, la LOAPA, llei d’harmonització autonòmica, amb l’únic objectiu de frenar la descentralització de l’Estat espanyol i aprovada pel PSOE i AP a instancies del govern d’en Felipe González, ara, si perdem, el govern del PP amb l’ajut del PSOE i Ciutadans, remataria la feina.

Els unionistes saben que mai controlaran la Generalitat. Saben que els vots de molts catalans, no aniran mai als seus partits amb prou quantitat com per governar Catalunya. Els unionistes només podrien governar des de la seva unitat, com van fer amb els tripartits.

Resoldre aquesta paradoxa és tant senzilla com possible. Només cal que acabin la recentralització iniciada el 23 F. Sense competències bàsiques de país, ensenyament i seguretat, la sanitat ens la deixarien, comunicacions i una limitació dràstica en el camp de la gestió, Espanya acabaria per sempre, o si més no per uns quants anys, amb el problema català.

Als espanyols els hi és igual el doble raser jurídic. Tampoc fan escarafalls si la democràcia és de baixa o inexistent qualitat. Tenen clar que els Estats, que són com una “màfia”, on és defensen i lluiten com sigui per la seva pervivència, no els deixaran sols, de moment. Practiquen allò tan suat de; avui per tu i demà per mi.

Espanya, el seu Estat i els que governen ara, seguin el que van encetar el 2006 amb la sentencia contra l’Estatut, han aixecat el llisto fins les darreres conseqüències. Han proposat el tot i res. El tot és resumeix amb recentralització, condemnes judicials i ofegament econòmic. El res és cap diàleg que no sigui el que jo vull, cap negociació bilateral que pugui reconèixer la singularitat catalana i res que posi en perill l’única sobirania de l’Estat, la espanyola.

No ens fem trampes al solitari nosaltres mateixos. No cal. Hem explicat que aquest any tenim dos moments que pel seu contingut faran historia i que segur comportarà el definitiu xoc de trens, perquè hi serà. El primer i determinant serà quan el Parlament aprovi per majoria absoluta les tres lleis dites de desconnexió amb Espanya i el seu Estat. Aquest fet s’ha publicitat obertament. Queda clar doncs que no hi ha cap tacticisme amb el que succeirà.

Ara bé, si hem dit, argumentat i explicat que ho farem, no entenem perquè no posem data al que volem fer. Dir-nos, a tothom, que el 31 de Maig per exemple, i desprès dels tràmits parlamentaris és votaran les tres lleis, o que el 29 la de la hisenda, el 30 la de la seguretat social i el 31 la jurídica, tindria conseqüències, i molt rellevants, internes i internacionals. Les espanyoles ja les estem tenint ara i no els cal que aprovem lleis.

Els catalans volem i necessitem creure. Però i creurem més si els fets és corresponent amb les voluntats i no és mateix dir que farem tal o qual cosa, que dir que ho farem el dilluns 29 de Maig. Si, i si els que volem la independència, cosa que no dubtem, abans de l’estiu s’aproven les tres lleis, perquè no podem saber el dia. Saber-ho no pressuposa cap acció judicial, no els hi cal, i si pujar un puntet la moral davant les agressions que rebem i anirem reben.

Farem un referèndum si o si. Proclama del President Carles Puigdemont, corroborada pel seu govern i per la majoria del Parlament. Ningú pot posar amb dubta la claredat de la proclama. Doncs si ho diem, ho sap el govern espanyol, per quins setze ous, no hi podem posar data. 17 de Setembre per exemple.

Ho sabem i alguns ens poden dir que som uns il·lusos i que mai durant la partida és mostren els trumfos. Cert, però mostrar-ne els que cohesionen, els que empenyen, els que donen moral i els que determinen que anem a per totes, són aspectes que donen credibilitat i rellevància.
​
Si marquem dates. L’Estat només podrà fer dos coses, o negociar o elevar el llisto repressiu. No veiem cap estratègia o tacticisme ocultar el que volem fer. Altra cosa és explicar com el volem fer el referèndum clar, les lleis no cal, estan subjectes a un procediment parlamentari i prou.


0 Comments

ODA A LA JUSTÍCIA ESPANYOLA.

15/2/2017

0 Comments

 
Picture

El corporativisme funciona arreu, però a l’Estat espanyol és manifesta amb cruesa.  Podem afirmar que el corporativisme és d’arrel sectària i propens a utilitzar el que calgui per defensar els interessos de col·lectiu. Interessos que acostumen a ser econòmics i de poder general.

Veure com els advocats de la defensa de Mas, Ortega i Rigau, s’esmercen per dir-nos que creuen amb la justícia espanyola, ens ha situat dins d’un discurs de complaença i d’un respecta a una justícia espanyola que com a mínim, i pels fets que comentarem s’hauria de posar en qüestió.

Veure també com avui a la tertúlia de RAC 1, tertulians de l’àmbit judicial, han proposat que creuen amb la independència del poder judicial i el respecta a la professionalitat de fiscals i magistrats, també ens sorprèn.

És possible que magistrats instructors i sentenciadors facin us de la objectivitat i d’una aplicació de les lleis el seu leitmotiv. Segur. Malgrat tot la justícia, tota, no pot estar a expenses de la casualitat si el fet general diu el contrari.

La fiscalia espanyola, és part indestriable de la justícia espanyola, diuen. Són funcionaris de carrera i amb una estructura piramidal on els “jefes” ordenen i fan complir les decisions de la fiscalia general que depèn directament del ministre de justícia. Per tant és obvi que la fiscalia no forma part del poder judicial independent en tant que depèn administrativament i políticament d’un ministre, i del govern de torn.

Cal esmentar i per que quedi clar que la fiscalia, sempre, i diem sempre, és la part acusadora i la que insta a la magistratura a incoar processos i diligencies.

El primer fet que destaquem per la seva rellevància, és el paper de la fiscalia amb el 9N. Primer cal destacar que la junta de portaveus dels fiscals de Catalunya, van emetre un dictamen on deien que no veien causa de cap tipus per jutjar el N9. Segon, que a instancies del fiscal general de l’Estat s’instà obrir un judici penal pel N9. Mana el cap i punt.

Destaquem també, com la fiscalia en el cas NOS, és converteix en part de la defensa i fins i tot insta al jutge que tanqui el procés amenaçant de desacato i prevaricació. Jutges apartats de la carrera judicial, per intentar fer justícia o per lluir drets constitucionals, és a l’ordre del dia.

Homs insta a la fiscalia que obrin causa contra el govern espanyol per desobediència al Tribunal Constitucional. La fiscalia diligentment, no només ha arxivat la denuncia, sinó que Homs rep un advertiment. La Generalitat a d’obeir i el govern espanyol no.

Quants fiscals han obert causa fent costat les resolucions del Tribunal Constitucional d’obligat compliment, cap que no afecti a Catalunya.

Quants fiscal han obert causa pels insults i amenaces que dia si i altra també rebem els catalans, independentistes o no, cap.

Quants fiscals han obert causa penal contra uns informes, dossiers, sorgits del Ministeri de l’interior, UDEF, que s’han demostrat falsos, cap.

Quants fiscals, han obert causa contra el ministre Fernández per les declaracions gravades dient; “nos hemos cargado la sanidad” o “esto lo afina un fiscal”, cap.

Quants fiscals han instat al govern espanyol per que compleixi els seus pressupostos i el pactes establerts amb les CA, cap.

Avui i d’acord la sentencia han empresonat sense fiança al Correa, Crespo i Álvaro Pérez, i curiosament el seu advocat Duran, ha denunciat que la sentencia ja feia dies que estava feta. Vaja exactament com han fet els diaris de Madrid amb el judici del 9N. Salvant les distancies, clar. Potser els del PP volen amortitzar la seva corrupció penant a uns quants dels seus servidors, amb l’objectiu de salvar el partit i Rajoy. Si més no ho sembla.

Que els unionistes defensin, sense fissures la seva justícia, és normal, n’és la seva. El que és estrany, és que siguin els nostres, els que estan a favor del dret a decidir, i la independència els que pretenguin fer una valoració positiva de la justícia espanyola.

Si denunciem, o insinuem que tenim un judici polític, el del 9N, no si val dir-nos a la ciutadania que els servidors de la justícia espanyola són uns crac.

Ens toca ser valents. No ser-ho voldria dir que el corporativisme s’usa per un si de cas i preveient allò que potser succeeixi o no. De fet defensar la fiscalia avui vol dir defensar al govern espanyol del PP i la manca d’independència del poder judicial.

Avui hem sabut que el govern del PP a amnistiat als primers condemnats per la seva justícia. Ells la fan i ells la desfan. De tot plegat s’han diu independència judicial i justícia. Els plebeus els que no som juristes, ara, tenim seriosos dubtes de lo justa que és la justícia espanyola i els fets malauradament ens donen la raó.
​
Alguns de la corda deuen pensar que com tenim l’escola judicial espanyola a Collserola, se’ls i pot empeltar quelcom de País. Doncs no, estem en disposició d’afirmar que és una escola classista, excloent i d’arrel castellana i espanyola. Com a molt només s’usa el Bon dia, la resta castellà. Deu ser per allò de la normalització lingüística.


0 Comments

INSUPERABLE I ACLARIDOR.

14/2/2017

0 Comments

 
Picture

L’Estat espanyol rep de la Unió Europea, per diferents conceptes un munt d’euros que gestiona directament el govern espanyol. D’altres són subvencions que també van i de manera escandalosa a marquesos/as aprofitant directives que conservadors, lliberals i socialdemòcrates aproven al parlament europeu.

La Unió Europea, va decidir per majoria absoluta i d’acord el pla de corredors europeus, que el del Mediterrani és prioritari a Espanya i Europa. Un eix de Nord a Sud.

No és cap invent. És una noticia publica i contrastada. Espanya, el seu Estat i els seu govern, paguen, amb diners provinents de la Unió Europea per construir el corredor del Mediterrani, un túnel i nova connexió de l’AVE a Madrid.

En qualsevol Estat que practiqui l’estat de dret, la fiscalia iniciaria els tràmits per acusar al govern espanyol de malversació dels fons públics europeus, per destinar-los a altres objectius. Silenci i promiscuïtat. Queda clar els interessos d’Estat revel·leixen als generals i europeus. També és estrany el silenci, de moment, de la UE.

No són només els incompliments reiterats dels propis acords del govern espanyol, llei de pressupostos generals. No és només que el govern espanyol desobeeixi al Tribunal Constitucional. Senzillament és que les prioritats d’Espanya i el seu govern són el de garantir la unitat territorial i la centralitat ubicada a Madrid.

Altra cop queda evidenciat, que Espanya té, i potser millor que alguns que van de independentistes, clar que Catalunya aviat deixarà ser propietat de Madrid. No fer el corredor del Mediterrani, no executar les obres pressupostades i aprovades pel govern espanyol per acabar les obres de la Sagrera, de la nacional de Girona i Terres de l’Ebre, de la connexió de la C 17 amb l’autovia A-2, no complir amb les inversions de Renfe – Adif. No ens deixarem el bucle de San Boi, pendent des de fa més de deu anys. Confirma que ja no som formalment part de l’Estat espanyol.
​
La llista d’incompliments i d’insults és il·limitada. Ens volen espanyols, però pobres. Ens volen per invertir a la resta de l’Estat i si finalment ho aconseguim que sigui amb una sanitat destruïda, sense unes comunicacions modernes i amb el descrèdit dels nostres líders politics. Com va dir Queipo de Llano insigne feixista franquista; convertiremos Barcelona, Catalunya, en un solar. Sembla que el successors s’estan esmerça’n i de quina forma.

La fotografià és com esta actualment l'estació de La Sagrera que tenia previst inaugurar-se al 2004.


0 Comments

ELS VERITABLES ENEMICS PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.

13/2/2017

1 Comment

 
Picture

Ja ho va dir el ara diputat Gabriel Rufian, el veritable perill per descarrilar la independència de Catalunya és Podemos i les seves confluències estratègiques.

L’encerta. A mida que Podemos és va definint com partit i organització classista queda meridianament clar que els veritables enemics de la sobirania dels catalans són els podemites, colauites, i els comunistes nacionalistes espanyols. El PP, PSOE i Ciutadans, sense fissures a Catalunya tenim clar el que volen i no enganyen a ningú.

No és que les enquestes del CEO diguin que més d’un 80 % dels votants de Podemos siguin contraris al referèndum, dret d’autodeterminació, és que els mateixos són aferrissadament unionistes i contraris a la República Catalana.

Ha guanyat Pablo Iglesias. El que diu que si a un referèndum, això si, sempre que sigui pactat, i que afirma que ell és contrari a la independència de Catalunya i que lluita per la fraternitat i solidaritat dels pobles d’Espanya. És el mateix que no diu res dels incompliments del govern espanyol a les sentencies del TC a favor de Catalunya. És el mateix que no diu res quan Espanya desvia els recursos europeus pel corredor del Mediterrani i s’utilitzen a Madrid. És el mateix que no convocarà res a favor del Diputat Francesc Homs per permetre urnes i que el pobli voti. És el mateix que calla i no qüestiona la monarquia dels borbons imposada per Franco. És el mateix que avala als podemites de Catalunya, atiadors de l’odi contra Mas i ara el PDeCAT, sense cap més motiu que el d’haver estat hegemònics a Catalunya durant més de 23 anys. De moment el 3% és suposa, les maquinacions de les clavegueres de l’Estat espanyol no.

No ens enganyem, Andreu Barnils a Vilaweb la clava. Podemos, els de la “nova política” arrelada a la vella, han anat modificant la seva aposta política i del dret a decidir. Qui vulgui llegir, llegirà que de la independència fraternal, han passat ha dir-nos, sense dir-ho, que hem de ser súbdits de l’Estat espanyol. Ens volen enlluernar amb espais de competències controlades des de Madrid. Proposen el mateix que tenim ara, però amb un govern espanyol d’esquerres.

Ni la primera República, ni la segona, van deixar-nos exercir el dret d’autodeterminació. Les dictadures i els borbons menys. Recordar que de vegades els que governaven a l’Estat espanyol eren les esquerres espanyoles, no està de més. Ara la pretensió de Podemos és dir-nos que si que podem votar, però que millor votem a favor d’una nova Espanya que ells construiran.

És endèmic, és històric, és real i tant mateix ni els unionistes espanyols ho poden rebatre. Catalunya no és Espanya. Per llengua, per cultura i per historia, ni serem ni podem ser espanyols.

Macià ja ens va indicar quin era possiblement l’únic camí per treballar-nos la fraternitat i la solidaritat quan va proclamar la República Catalana dins la Confederació de Repúbliques Ibèriques. Aquest però és el moll de l’os, les castes econòmiques i funcionarials de l’Estat espanyol mai han volgut canviar poder i privilegis per democràcia.
​
Proposar-nos ara als catalans el mateix que ja se’ns va proposar temps ençà, és no haver entès absolutament res, i d’aquí que sens vulgui durar la píndola per veure si caiem de quatre potes. Aquest cop no companys de Podemos aquest cop ens en anirem i com quedi tot plegat, segur que dependrà més de vosaltres que dels catalans.


1 Comment

EL PP UN PARTIT SEPARATISTA.

12/2/2017

0 Comments

 
Picture

Acaben de sentenciar d'una peça del cas Gürtel a uns quants militants del PP, alguns funcionaris i d'altres amb càrrec institucional i empresaris afins. Això ha succeït al País Valencià.

Va ser al País Valencià on ara el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va iniciar la carrera presidencial i és on la corrupció que envolta al PP sura amb intensitat clarificadora. Arreu de l'Estat on han tingut rellevància també.

El recolzament dels que controlaven tots els ressorts autonòmics al País Valencià, ara sentenciats amb anys de presó confirma que el PP a més dels diners embutxacats per militants, va finançar el partit i campanyes electorals amb el que això comporta de trampós amb la resta d'adversaris.
La direcció del PP, preten, i així ho manifesta, dir-nos que la corrupcció al seu partit és historia i que el govern del Rajoy ha establert prou mitjans per impedir en el futur la corrupcció. Potser la voluntat sigui aquesta, si més no segur que ho serà per imperatiu electoral. Ara bé pretendre que la corrupcció del 3, 5, o 8% per finançar-se és aigua passada, és tractar als seus votants de retardats mentals.

Són els del PP, els seus opinadors i tertulians, els seus mitjans, els que porten dient que a Catalunya, més de 12 anys, que la corrupció és present i que encara no ha sortit tot. De moment els que van a preso per corrupcció són els del PP.

El que sobta més, és l'argument de la Cospedal i la seva caterba de secretaris; "El que no varem saber és ser diligents i donar la resposta adequada dasvant la corrupció" i "són casos que no afecten al partit".
El PP és un partit nacional, que prectica la unitat espanyola i que per damunt practica el centralisme organic. Genova ho decideix tot. Fin i tot el màxim poder decisori és unimon. Mariano Rajoy és el lider i el que marca l'estructura organitzativa i les politiques. Mariano Rajoy és president del PP i president del govern espanyol.

Un partit d'arrel estatal, nacional, uniforme i espanyol per damunt de tot, sembla que no té cap responsabilitat sobre la corrupció que afecta a militants, carrecs institucionals del PP i empresaris de la corda.

És pot demostrar que el PP ha robat, que té caixa B, fins i tot que la seva corrupció és estructural i que l'afectació va des de la militancia de base fins als ministeris del govern, però la direcció del PP, la que decidieix absolutament tot, matissem el president, ni ha pagat preu i sembla que no te res a veure amb tot allo que passa a les seves colonies.

9 empresaris han reconegut davant la fiscalia, per allo de reduir pena, que a canvi d'adjudicacions d'obra, pagavan dadives que és repartien entre la militancia i el partit. Ja ho sabem "Madrid no en savia res" i és més tenim la certesa que cap estament de la judicatura endegarà procés contra els màxims o màxim responsables del PP.

Quina diferencia amb Catalunya. Aqui la judicatura, els adversaris politics, el govern de l'Estat espanyol, tots per comdemnar Artur Mas. Tots denunciant el 3% de CDC, mai de CiU, i despres de més de 12 anys de la primera denuncia publica i desprès retirada, ni un conmdemnat i ni un empresari que reconegui aquí les practiques del PP.

En tenim però, una de diferencia, la que determina els valors d'uns i dels altres, que ho diu tot. Mentrestant que els de CDC, ara PDeCAT, mai han deixat, abandonat a cap dels seus militants i assumit totes les responsabilitats, els del PP, els expulsen, Rita Barbera, els acusen, Barcenes, els abandonen, Rafael Blasco, els culpen, Correa i fan tot el possible per exonerar al partit.
​
Davant els fets, queda clar el PP i la seva gent només tenen un projecte el de conservar el cortijo i com enrriquir-se. Recordar que un president del País Valencià, Eduardo Zaplana pringat pel cas Naseiro, per cert causa sobreeixida que pringaba a tot el PP, va dir "estoy en politica para forrarme" i "me tengo que hacer rico porqué estoy arruinado". Eduardo Zaplana president de la comunitat autònoma valenciana i ministre amb l'Aznar, potser és un dels referents més gràfics del que és i representa el PP.


0 Comments

IGUALS I DIFERENTS.

11/2/2017

0 Comments

 
Picture

Si té la llengua bífida. Si és trasllada reptant. I si és reprodueix amb ous, està clar, és una serp, escurço o àspid.

Si estàs contra el dret a decidir. Si s’està contra un referèndum per aplicar el dret d’autodeterminació. I si és defensa la llei per damunt de la voluntat popular, ets o estàs proper al pensament i actuacions del PP, PSOE i Ciutadans. Una part important dels votants de Podemos i les seves variants també.

Si no denuncies les arbitrarietats de l’Estat espanyol vers Catalunya. Si calles quan ofereixen a l’opinió publica falsedats demostrades. Si renuncies a la defensa dels drets dels catalans a l’autogovern, és que ets corresponsable i acceptes els seus delictes i que et governin des de fora de Catalunya.

Si és defensa la unitat d’Espanya, dient que tots els ciutadans som iguals i amb el mateixos drets. Si queda demostrat que no és cert donat que ni els impostos ni les inversions són els mateixos i fins i tot els drets. Si l’estat només defensa una llengua i una cultura i calles, vol dir que s’admet la injustícia com eina discriminatòria i lluny d’una societat equilibrada de la societat del benestar.

Si s’ha n’és contrari al dret que els ciutadans decideixin i se’ls consulti, amb l’excusa d’una legalitat incerta, només vol dir que sestà lluny de la democràcia. Si és pretén usurpar la legitimitat democràtica dels ciutadans amb uns tribunals polititzats, i mancats d’independència, i la veu dels demòcrates no s’escolta, vol dir que s’està d’acord amb el poder de l’Estat de naturalesa administrativa i lluny de la democràcia.

Per tant i independentment de la ideologia, quan és comparteix o és calla davant la pretensió de callar la veu dels ciutadans, fen costat a la llei, vol dir que el concepte de nació única s’imposa per damunt de la llibertat i la democràcia. Queda com un fet extraordinàriament curiós, que les esquerres espanyoles, avui defensin els mateixos conceptes franquistes patriòtics i unitaris.

Queda clar doncs, que els que defensem la participació ciutadana com eina necessària perquè existeixi la democràcia i independentment de la ideologia, a Catalunya existeixen dues posicions irreconciliables, els que estan a favor de que el poder és del poble i la dels que defensen la nació i l’Estat com garants i com concepte suprem i inviolable.

Concloem que el PP, el PSOE, Ciutadans i els de Podemos amb matisos són el mateix. Són els “patriotes” d’un concepte que mai els ciutadans del pobles de la península han pogut corroborar, l’espanyol.

A Catalunya Junts pel Si, les CUP, la societat civil organitzada, ANC, Òmnium i AMI, són els diferents. Són els que volen que la ciutadania decideixi. Sense imposicions, amb llibertat i deixant clar que el dret a decidir només és propietat dels individus mai dels poders politics i administratius.

Per això alguns malgrat volen i s’esforcen en ser diferents són el mateix i iguals. Els matisos no compten quan el fons és el mateix. Els que som involuntàriament diferents, ho som per defensa i com resposta a la virulència d’un Estat i les eines que l’envolten. També ho som perquè ara la majoria de catalans han entès que la dignitat només és pot preservar practicant el dret a decidir i la democràcia.
​
Som on som i desprès d’aquest 6F res tornarà a ser igual. Han jutjat al President Mas, la Vicepresidenta Ortega, la Consellera Rigau, i també han jutjat a 2.340.000 ciutadans més 42.000 voluntaris, que el 9N van exercir el dret al vot lliurement, democràticament i pacíficament. Han jutjat, volent o no la democràcia, i estem segurs que tard o d’hora Espanya pagarà el preu que proporcionalment toqui. S’ho hauran guanyat a pols.


0 Comments

JUAN JOSÉ LÓPEZ BURNIOL.

10/2/2017

0 Comments

 
Picture

La Viquipèdia ens deixa una mica estorats. Lopez Burniol és un crac. La seva vida professional i intel·lectual és com per llegir-lo i escoltar-lo detingudament.

Dies enrere va escriure un article al diari del Godó, Grande d’Espanya, que ens va però, deixar preocupats. Concretament el 28 de Gener. Un article més propi d’un futuròleg que no pas d’un intel·lectual de base objectiva i proper als esdeveniments.

Pronostica tres fets per aquest any 2017. “No hi haurà referèndum pactat ni unilateral. No hi haurà independència. Ni hi haurà xoc de trens, si és dona a aquesta expressió l’abast d’un enfrontament balcànic”.
​
Afegeix que si, que hi hauran manifestacions i mobilitzacions, amb esporàdics episodis de confrontació de gravetat imprevisible. Acaba amb la seva introducció dient que els judicis contra diversos líders secessionistes seran el seu brou de cultiu.

Després argumenta la seva introducció, hi ho fa utilitzant el mateix discurs unionista, malgrat que pretén demostrar que són de collita pròpia. Divisió i violència n’és la seva previsió de futur.

El triple no, esdevé cert per la divisió de la societat catalana respecte al tema de la independència, en dues parts iguals, i la falta de suport internacional a una hipotètica secessió catalana. Burniol utilitza el que no sap per sentenciar, o no pot contrastar, cosa que és indigne per qualsevol progressista i intel·lectual.

López Burniol ni ningú pot saber quants ciutadans estan per la independència i quants no. De moment tenim dues referències incontestables. La del 9 N amb un resultat aclaparador a favor de la independència i les eleccions del 27 S que ha conformat un Parlament i Govern majoritàriament independentista i per la independència. Afirmar sense comptar-nos que la cosa esta en un empat tècnic, és tant agosarat com fals.

Afirmar que Catalunya no té suport internacional, també és tant agosarat com fals. La posició internacional és donarà quan Catalunya esdevingui un nou Estat mai abans i la recent historia a Europa o demostra.

El to de mala llet, esdevé evident quan afirma que la societat catalana està dividida, i és tant cert o fals com quan és defensa una societat de dretes o d’esquerres.

La democràcia, Sr. Burniol funciona si les majories guanyen i és respecten les minories. La democràcia ha de permetre la defensa de qualsevol idea, només cal que és faci democràticament i pacíficament.

Obviar que any rere any els catalans, milions ens hem manifestat sense trencar una paperera, que desprès en el dia a dia cap altercat significatiu ha succeït per temes independentistes, i voler llençar a l’opinió publica conceptes com divisió i violència, és un flac favor a la democràcia.

Utilitzar una sentencia jurídica d’un Tribunal Alemany sobre la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, ens ho deixa tot clar. Baviera només té una llengua que és comú a tot Alemanya, l’alemany. Baviera forma part d’un Estat federal amb competències gairebé d’Estat, amb un finançament interterritorial i de solidaritat tesat per llei. Baviera comparteix la cultura i registres populars com arreu d’Alemanya. Baviera comparteix la mateixa historia que la del conjunt d’Alemanya. I el que és més important els alemanys de Baviera, mai i diem mai han pretès deixar de ser alemanys.

Catalunya, no només té llengua pròpia, té una cultura i historia pròpia, i la que hem compartit sempre ha estat per la violència castellana i borbònica. Catalunya és un poble definit i diferenciat del gallec, del castellà o del basc, i el que és més important, “una majoria de catalans”, que de moment no sabem quants, no només volen decidir l’avui i el futur, sinó que mai s’han sentit ciutadans espanyols.

A partir d’aquí la resta de reflexions del article queden invalidades. López Burniol actua des de la premissa que el dret de conquesta és llei i que Catalunya és propietat d’Espanya i dels espanyols. Aquesta consideració n’és la seva base per dir el que diu. En Burniol encara no ha entès que Castella i els seus espanyols ho han intentat i han fracassat. 303 anys i no han aconseguit eliminar el català com subjecte social, i ara per fi les condicions politicosocials, malgrat discursos foscos, ens permetran convertir-nos en polític.
​
Sr. Burniol sempre li quedarà l’oportunitat de col·laborar amb la República catalana des de els seus coneixements, perquè segur que aquí a Catalunya vostè serà respectat i tindrà els drets i respecte que els catalans al llarg de segles no hem tingut.


0 Comments

NO NOMÉS SÓN MISERABLES, SÓN GENT DOLENTA.

9/2/2017

1 Comment

 
Picture

Menteixen, roben, fan i desfan amb els diners públics, reservats, adjudicacions, utilitzen de forma sistèmica el poder de l’Estat pels seus interessos, conspiren contra els adversaris politics, acusen sense proves, sentencien amb proves falses, fan campanyes mediateques per imprimir estats d’opinió manipuladores.

​El PP, El PSOE i Ciutadans són el nou franquisme. Els amos del “cortijo”. Són els que tracten als nostres jubilats de feixistes i als contraris a les urnes de demòcrates.

Fins a dia d’avui, era dels que creia que a l’Estat espanyol, era ple de demòcrates i solidaris amb qualsevol que la practiques. Mentida, a Espanya impera la misèria democràtica i la idea única d’una nació, una llengua i una historia. L’excepció a Espanya és un miracle.

Està quedant prou clar, els unionistes oficials i extraoficials, han endegat, acabada l’operació diàleg, l’operació destrucció per terra mar i aire. La virulència de tots el ressorts de l’Estat i els mitjans públics i privats de comunicació, per impedir que Junts pel Si i les CUP aprovin les lleis de desconnexió és l’objectiu. Espero que els de les CUP no esguerrin el tret.

I tornen amb el 3%. 12 anys i som allà mateix, cap condemnat. I tornen amb els Pujol. I tornen a presentar Catalunya com el mal etern i amos de la corrupció. I tornen dient que CDC, tot ell, són una colla de corruptes. Ho tenen clar sense, ara el PDeCAT, la independència de Catalunya no és possible.

Volen liquidar el procés. Volen liquidar el sentiment per la independència. Volen que aquesta sigui la darrera batalla per fer de Catalunya una “región” d’Espanya. Volen en definitiva guanyar i el com, els hi és igual. Franco ho va fer assassinat i fent una guerra. Ara la guerra és jurídica i amb arguments i fets manipulats.
​
No se si guanyarem la partida. La meva bola no passa la ITV. El que si se, és que res a partir d’ara res serà igual. Jo moriré segur per edat, però aquest fet natural no impedirà que els meus fills continuïn la lluita, i si no és ara serà demà, però segur que davant la misèria dels dolents, la democràcia, la llibertat i exercir els nostres drets seran algun dia un fet tant normal com el de qualsevol País.


1 Comment

LA JUSTÍCIA AL SERVEI DE FRANCO. ARA DEL PP I PSOE.

8/2/2017

0 Comments

 
Picture

​
Franco va guanyar la Guerra amb l’ajut inestimable del feixisme i nazisme d’Alemanya i Itàlia. Això és un fet i ja és historia.

L’1 d’Abril del 1939 el Franco victoriós proclamava la fi de la guerra. Començaven els anys negres de la postguerra que arribarien fins el 1975 i  l'afusellament dels tres membres del FRAP i dos d’ETA.

Durant el conflicte, van ser els Tribunals Militars del bàndol franquista els que mitjançant judicis sumaríssims, sense garanties, sentenciaven i manaven, amb el vist i plau del “General”, l’execució de les seves sentencies. Cap codi que no fos el militar i facciós podia defensar als presoners. Era el mateix tribunal militar el que dictaminava proves, la defensa i l’acusació. Un tribunal que recusava i no admetia res  que pugues fer trontollar la ja seva prevista sentencia. Aquesta va ser la justícia i única en el bàndol franquista fins l’acabament de la guerra.

Acabada la guerra,  la justícia continua en mans de l’exèrcit. Continuen els judicis sumaríssims i les sentencies de mort a l’ordre del dia. Una depuració de la judicatura espanyola i un llistat dels addictes al regim, més un codi penal lluny de lo civil i sense ser un poder independent del dictador, exercien la justícia fent sentencies sense cap tipus de garantia que sempre rubricaria Franco. Un Tribunal d’Ordre Públic, TOP, més tard arrodoniria una justícia marca dictador.

Recordar els darrers afusellaments del franquisme al 1975 amb un judici militar a Burgos i Barcelona, sota el marc de Consell de Guerra i amb les premisses jurídiques del 36 i despres de 36 anys d’acabada la guerra o diu tot. Franco va morir fent honor a la seva historia assassina, sense justícia i signant el darrer enterado.

Tot i que sempre hem mantingut que a Espanya i les seves institucions i desprès del 1978 l’únic que tenim a l’Estat espanyol, és una democràcia de baixa qualitat, admetem sense matisos, que no és pot comparar la situació actual amb l’autarquia, el nacionalcatolicisme, ni els intents del Opus per obrir l’Estat espanyol al mon.

Malgrat tot, creiem que tenim uns fils conductors de base dictatorial tant empeltada a la societat espanyola que fa molt difícil l’adequació als valors democràtics reconeguts.

Un seguit de dades i exemples, ens poden si més no, situar-nos al vell mig del tot plegat i fins i tot entendre la judicialització de la vida política a Espanya, en front de la solució política. La via judicial sempre beneficia a una part, i si la controles ens tens la total garantia de qui surt beneficiat. La via política, acceptada, és la que resolt i permet que les dues parts és reparteixin els beneficis, cosa que d’arrel és infinitament més just davant qualsevol sentencia judicial.

Una dada fefaent de la justícia espanyola, és que no és cap poder que pugui rebatre cap decisió que prengui el govern de l’Estat. La fiscalia no només no és independent, sinó que només actua a instancies del ministre i govern espanyol de torn. De fet, fins i tot poden passar de ser els acusadors, que n’és la seva feina a defensor dels acusats. Per exemple cas NOS.

La fiscalia que és part del sistema judicial, depèn orgànicament i amb una estructura funcionaria, del ministre espanyol. De fet pot rebre l’ordre d’obrir diligencies o no. Fins i tot el fiscal general pot a instancies del ministre carregar-se qualsevol dictamen d’un o varis subordinats. Per exemple la resolució dels fiscals de Catalunya que exonerava i descartava penes al Govern den Mas, va ser a instancies de Madrid rebutjada, modificada i canviada per obrir procés judicials contra Mas, Ortega i Rigau. Mes tard també contra Homs.

El Tribunal Constitucional que també forma part dels sistema de garanties i judicial, és l’exemple més clar del contuberni polític espanyol per resoldre contra tothom inclòs l’Estat, però mai actuar contra ell. De les 34 resolucions a favor de les Catalunya, fetes pel TC i el Suprem, el govern espanyol no n’ha complert cap. És impensable que la fiscalia endegui cap causa contra el govern espanyol. La raó és obvia, són els mateixos.

Jutges que han exonerat a feixistes assassins. Jutges amb carnet del PP i del PSOE impartint justícia. Jutges que sentencien anys de presó per una bicicleta i mesos per dur milers de lloc de treball a l’atur amb robatori inclòs. Jutges que callen quan saben i tenen clar que han d’aplicar lleis injustes. Jutges que a dia d’avui toleren i defensen el llegat franquista. Jutges que fan fora de la judicatura aquells que no combreguen amb la defensa del cos i dels seus mètodes.

Abans els funcionaris franquistes eren deus i deixaven clar davant la ciutadania que els servidors eren els ciutadans i ells els amos, els poderosos, els que deien i marcaven el pas. Avui, ahir hem vist com un president del tribunal de justícia espanyola a Catalunya, impedia a tot un President democràticament triat dir la seva. Els tics franquistes, en són presents. I així anar sumant.

Alguns diran que no és pot posar a tothom al mateix sac. De fet si posen ells. Quan des de posicions de poder calles, no és fa res més que abdicar. Quan s’admet a tràmit resoldre per la via judicial una qüestió política hi ho calles, el que és fa és abdicar.

La justícia espanyola i l’Estat de Dret a l’Estat espanyol són una fal·làcia. Judicatura, advocacia, fiscalia, Tribunal constitucional i el Suprem és l’entramat per fer complir una Constitució d’arrel franquista i amb una monarquia mai referendada obertament.

Madrid té el poder de la justícia espanyola i una legalitat, cert, però el que no han entès, és que la justícia sense democràcia i sense l’aval d’un poble i dels seus representants deixa de tenir poder i més d’hora que tard els canvis del sistema legal arribaran.  Catalunya i la seva República faran que així sigui.

Per cert, desprès de fer-se publiques les gravacions entre l’ex ministre Fernández i el director de l’oficina antifrau De Alonso, de que la fiscalia espanyola digui que no hi ha cas, de que no dimitís com ministre, i de que és filtres el “nos hemos cargado la sanidad”, la catalana clar, i de que “esto lo afina el fiscal”, la meva confiança amb la justícia espanyola si ja era minsa, ara crido ben fort, que mai més mels creure.
​
Cal recordar que és el ministeri de l’interior, si, el del ministre Fernández, el que amb la guàrdia civil de la UDEF els que empastifen amb dossiers falsos al President Mas durant una campanya electoral i al Batlle Trias, també en campanya electoral. I que va fer la fiscalia, la judicatura, els jutges per la democràcia, els jutges neutres i els que no ho són, RES, van callar i abdicar de la justícia.


Bibliografia d'interes; "LA JUSTICIA MILITAR EN EL PRIMER FRANQUISMO", de Eusebio Gonzalez Padilla.

Picture

0 Comments

SENSE PLEBISCIT - REFERÈNDUM - DE MOMENT.

7/2/2017

0 Comments

 
Picture

Ben mirat i atenint-nos a la disposició “franca” del govern espanyol per dialogar i negociar, definitivament ens “haurem de creure” que fer un Referèndum, plebiscit, a Catalunya, sense el permís de les autoritats competents, serà impossible. La voluntat política dels espanyols i la seva legalitat ho impedeixen.

La veritat és que fer un altra 9N seria cansat i no aportaria res de bo. Un plebiscit amb totes les de la llei, és l’única opció  que ens pot treure de l’entrellat on som ara. Com fer-lo i quan n’és el qüestió. El que tothom té clar és que si s’ha de fer unilateralment, la legalitat espanyola no serveix.

Ningú i diem ningú amb un mínim de cervell pot dir que farem un plebiscit, Referèndum, pactat amb Espanya. El PP, PSOE i Ciutadans per activa i per passiva s’han situat sense fissures al costat de la Constitució d’Espanya i de la unitat franquista i borbònica.

Fer-lo, el plebiscit, amb la legalitat catalana, pressuposa el trencament de facto amb la legalitat espanyola. Ras i curt, el que abans hem de fer és llençar a les escombraries la llei espanyola per una d’obediència catalana.

Si és així, hi no caben altres interpretacions el Parlament quan aprovi les lleis de transició nacional, la jurídica, la social i la de la hisenda, el que haurà fet és la declaració d’independència que permetrà més endavant, fer el que convingui, plebiscit, eleccions constituents....
 
És obvi i determinant a l’hora. L’Estat espanyol i el seu Govern no pot aturar, a no ser que usin la violència, quan el Parlament aprovi les lleis que implícitament comporten la declaració d’independència el fet. El dia de l’aprovació serà el dia clau. També serà el dia dels fets consumats, i quan el govern espanyol voldrà actuar. Aquesta n’és la seva estratègia, davant dels fets consumats, justícia, la espanyola clar, la que ells controlen.
​
És per tant el dia, hi ha de ser el dia del poble. A de ser el dia on el Parlament, la Ciutadella i voltants de la Ribera bullin com un 11 de Setembre. A de ser el dia que Espanya i el mon vegin un poble disposat, pacíficament i democràticament, preparats per aconseguir escriure el nostre futur. És el dia de l’escac i mat. Serà el dia que deixarem escrit que el poble català és un subjecte polític aquí i a la Xina Popular.


0 Comments
<<Previous
Forward>>
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.