ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

PRESSUPOSTOS

28/8/2019

0 Comments

 
Picture


El Vicepresident Aragonès, vol pressupostos, suposem que el Govern també, i la campanya de la seva bondat per obtenir els suports necessaris és la proposta estrella amb un increment de 2.500 milions d’euros a la despesa social.

El mateix vicepresident al hora demana, complint les ordres del Govern espanyol retallar el 6% de la despesa corrent  a departaments. La resposta d’Aragonès és complimentar la retallada tot i que ens diu que només és farà a empreses publiques (FGC, CCMA, etc). Paral·lelament és porta a la justícia espanyola l’incompliment de certs impagaments per part de l’Estat. Hem de suposar que tenen clar que serà una despesa negativa. La justícia espanyola mai dona la raó a Catalunya, i si ho fa els hi es igual, o incompleixen.

Sembla que el Govern, ja ha oblidat qui ens proporciona la liquiditat financera (Catalunya no pot, i te prohibit accedir als mercats internacionals financers), per la poca insistència a l’hora de denunciar l’espoli i els incompliments.

De fet, el Govern i Parlament de Catalunya, quan aprova els seus pressupostos, sempre, i diem sempre, estan subordinats als espanyols i la seva legalitat. Aquest fet, sumat a que el 90% dels impostos de Catalunya de Catalunya els recapta la Hisenda espanyola, conclou que el govern de Catalunya està capat per fer politiques que no siguin finalistes.

Damià Calvet, és dels pocs Consellers, que reiteradament parla prou clar. Si RENFE – ADIF no funciona a Catalunya és per culpa del Estat espanyol. Si l’Aeroport de Barcelona el Prat, te és problemes que té, és per culpa d’AENA que controla el Govern espanyol. Si no podem millorar les infraestructures ni tenir el corredor del Mediterrani, és per que el Govern espanyol ni inverteix ni compleix el pactat.

No tindrem pressupostos. Que Junqueras digues que desprès de la sentencia les eleccions podrien ser una bona resposta, recolzat per la direcció actual de ER, ens confirma que els pressupostos no són res més que una eina electoral.

Sembla que els de Junts per Catalunya tenen un greu conflicte amb el Vicepresident de ER, o se’l recolza amb la seva estratègia, o poden ser sense voler els convocadors d’unes eleccions autonòmiques que sembla no volen. Potser prefereixen que sigui ER la que provoqui les eleccions i segur que vindran, perquè no tindrem pressupostos.

Quins pressupostos és mereix Catalunya, sense poder comptar amb els més de 16.000 milions que s’endu Espanya, doncs uns que confirmin l’espoli i les misèries autonòmiques.

Catalunya no pot decidir sobre el seu deute. No pot gestionar els Aeroports i Ports. No pot gestionar ni duanes ni immigració. No pot detenir el delinqüents i fer justícia. No podem modificar el codi penal espanyol. No podem ni fer res que pugui millorar les rodalies de Renfe – Adif. No podem ni rescatar ni atendre les incidències costeres. No podem obligar-los a complir els seus incompliments. No podem fer lleis progressistes i innovadores, el seu TC a petició del Govern espanyol les prohibeix.

En fi, és constata que el problema de Catalunya no és una Llei de pressupostos que al mateix temps retalla i ens diu que incrementa la part social. El problema de Catalunya és que no decideix absolutament res, que no siguin neteges i horaris, més una recaptació, complint les lleis espanyoles, que sempre va a parar al mateix lloc, a la Hisenda espanyola.
​
Tota llei que faci Catalunya, de moment sempre és fa a favor d’Espanya, tenint en compta que el fet inqüestionable és que sempre ha de complir la llei espanyola. La resta fer-nos combregar amb rodes de moli.


0 Comments

EL PACTE DE SAN SEBASTIÀ I LA II REPÚBLICA (Capitol II)

24/8/2019

0 Comments

 
Picture

La dretes no monàrquica i esquerres espanyoles, uns per necessitat i els altres per convicció maldaven per liquidar la institució monàrquica, representant de les dictadures, d’una societat atrapada en la misèria i per que alguns territoris com Catalunya esdevenien com a propostes d’una societat modernitzadora i lluitadora pels drets socials.

Els defensores de la monarquia serien, de moment irrellevants, fins que la República cau a mans de la CEDA (Gil Robles) la dreta reaccionaria i l’aixecament feixista militar del 1936.

Molts historiadors i sobre tot els que escriuen la historia guanyada la guerra, han interpretat el que va suposar el Pacte de San Sebastià, (Agost del 1930). Ningú pot negar que un pacte no documentat pot ser un pacte, si, però amb certes limitacions i la trovada a San Sebastia;

«En el domicili social d'Unió Republicana i sota la presidència de D. Fernando Sansisin, es van reunir aquesta tarda don Alejandro Lerroux i Manuel Azaña, per l'Aliança Republicana; do Marcelino Domingo, don Alvaro de Albornoz i don Angel Galarza, pel partit republicà radical socialista; do Niceto Alcalá Zamora i don Miguel Maura, per la dreta liberal republicana; don Manuel Carrasco Formiguera, per l'Acció Catalana; do Matías Mallol Bosch, per l'Acció Republicana de Catalunya; En Jaume Ayguadé, pel Estat Català, i el senyor Santiago Casares Quiroga, per la Federació Republicana Gallega, entitats que, juntament amb el partit federal espanyol -el qual, tot esperant acords del seu proper Congrés, no pot enviar cap delegació-, integren la totalitat dels elements republicans del país. 

Amb discussions i desencontres, varen acordar treballar per un canvi de regim i proclamar la República espanyola que seria la segona. Un pacte que ja ensumava que uns dels problemes pretenia l’encaix i competències de Catalunya. De cap altra regió.

Se’ns ha venut que la representació catalana (Acció Catalana i Estat Català), va acceptar treballar per la República espanyola a canvi d’una certa autonomia. Aquest fet seria utilitzat pel primer govern de la República (President Niceto Alcalá-Zamora) per tractar de deslleial a la República al President Francesc Macià. Macià va proclamar la República catalana, i Catalunya, segons la República espanyola només tenia dret a una certa autonomia pactada.

Fos com fos el “Pacte de San Sebastià” era el primer morter dels fonaments per acabar amb el regim monàrquic i la seva successió de dictadures que només havien fet que impedir que drets i justícia social de cap mena anessin de la ma. Las Hurdes, reforma agrària, modernitzar els processos productius i sobre tot fer i consolidar democràcia, eren els reptes de la República, però també com resoldre l’encaix de les nacions i pobles peninsulars. Sobre tot de Catalunya que era l’única que maldava pel seu reconeixement des de la Mancomunitat, Revolució Industrial i els moviments politics i Socials de Catalunya cada cop més organitzats.

De fet i és una dada històrica la República espanyola, a seques, ni federal ni confederal, és proclama al Ajuntament de Barcelona pel Regidor i dirigent de ERC Lluis Companys, també a Eibar, i sense haver-ho dit al que era president de ERC i seria President de Catalunya i de la República catalana, Francesc Macià, tot i que només dures tres dies.

Les eleccions del 12 d’Abril del 1931, van ser aclaparadores i determinants. Els republicans de tot caire havien guanyat als monàrquics i Alfons XIII va reconèixer que Espanya va anar a dormir monàrquica i s’havia llevat republicana i que ja no tenia l’estima del seu poble. Els borbons van ser foragitats tot i que no com a França o Rússia. La República ni guillotina ni afusella. Cosa que demostra que la cosa mai va anar de revolució sinó de transició.

La transició jurídica i política de la dictadura monàrquica no succeí fins el dia 16 d’Abril, mentrestant, Macià molest pel fet de Companys, proclama el mateix dia la República catalana dins la Confederació de Repúbliques Ibèriques. Macià ho té clar els fets consumats, sempre obligarien a la República tenir camps oberts de negociació. Calia evitar que la República espanyola és cimentes sobre vells aspectes com la unitat sagrada d’Espanya. També calia fer-ho mostrant la voluntat de que la República catalana no és volia desentendre del futur de la República espanyola. Quedava clar que Macià i Companys no compartien la mateixa estratègia. Companys i els seus per una República Federal espanyola i Macià per la República catalana i el seu Estat, amb capacitat per decidir el grau de compromís amb la República espanyola, que mai va ser Federal.

Dos homes importants i que van fer historia, Macià i Companys fundadors de ERC, representants de les institucions catalanes, tenien concepcions oposades de com Catalunya hauria de relacionar-se amb la República espanyola. L’un des de una posició nítida d’Estat a Estat, Macià i l’altre dins d’una República espanyola que calia convertir en Federal. Macià va perdre, però Companys mai va aconseguir que la República espanyola fos Federal, ni que respectes les molles concedides des de l’Estatut de Nuria, substitut de la República catalana, que seria retallat al Congres de la República espanyola. Quantes similituds no?
​
Bibliografia. Obres complertes. Editorial Selecta. Biblioteca Perenne, Barcelona, 1972. Retrato de un desconocido (Vida de Manuel Azaña) Ediciones Oasis, S.A. Mèxic 1961. Vida i mort de Lluis Companys, Josep Mª Poblet, Editorial Portic 1976. Macià contra Companys. Toni Soler, Columna edicions, SA, any 2011.


0 Comments

I AIXÍ VA NEIXER ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA I ON SOM ARA (Capítol I)

23/8/2019

0 Comments

 
Picture

Layret, Segui i Companys, defensors dels drets de la classe obrera i desprès dels rabassaires, eren amics. Layret assassinat per sicaris del Estat espanyol i la patronal, en un dels seus mítings va dir: “Cal dir el que és pensa i tot el que és pensa, agradi o no a la gent, i és per quest motiu que vull parlar amb absoluta diafanitat per a començar dient amb una prèvia declaració que jo no soc separatista. Si ho fos ho proclamaria i ho defensaria, però no ho soc, de manera que quan parlo del reconeixement de la nacionalitat catalana em refereixo al seu ple i absolut reconeixement polític, econòmic i administratiu, dintre de la República Federal espanyola”.

Al mateix míting, Companys va dir: “Cal actuar sempre i no pas únicament en les hores decisives. Siguem demòcrates, siguem revolucionaris i siguem patriotes. I ho dic així perquè ser patriota significa ser revolucionari, ja que l’ordre està subvertit i perquè manen els murris”. Companys era militant del Partit Republicà català.

Al 1918 el debat era si Monarquia o República. La Lliga i els monàrquics volien salvar el regim i el republicanisme genèric començava a imposar-se. Acabament de la primera Guerra Mundial, arministici i supressió de la censura política era el resultat de la victòria dels aliats. Malgrat això i publicat a “La Lucha”, és deia: “Se equivocan los hombres representativos del partido Republicano si creen que una buena mañana el Jefe del Estado renunciará a sus poderes”. És venia d’una excitació popular i només el seu control polític conjuntat amb l’acció pacifica podia arribar a bon port. I alguns recordaven: “Que si la espontánea excitación de las multitudes no se alienta, es provable que la nerviosidad de las masas se agote, que su tensión se canse y caigamos otra vez en el deseperado abatimiento de ayer”. Curiosament sembla que és descrigui l’actual escenari.

La pulsió política era inenarrable. Moviments republicans i per la República. Un obrerisme organitzat amb sindicats, uns “apolítics”, els anarquistes i d’altres sota una internacional fundada a Rússia. Eren temps pre revolucionaris i moviments variats s’enfrontaven al poder monàrquic i militar sempre omnipresent. Al 1930 i començament del 31 el govern espanyol suspèn diaris i revistes (La Publicitat, La Nau, El diluvio, Solidaritat Obrera, etc.) L’agitació s’estenia per tot Catalunya. A Barcelona és clausuraven les entitats obreres i al teatre Olimpia, en presencia del Capità General era xiulada la marxa reial. Manuel Azaña, Marcel·lí Domingo, Indalecio Prieto, i Martínez Barrio són acusat de rebel·lió. A Barcelona i pel mateix delicte ho eren, Lluis Companys, Jaume Aiguader, Carrasco i Formiguera i Josep Xirau.

Els partits polítics arreu de la Península, prenien l’acord de no acudir a les eleccions de Diputats a Corts per la manca de garanties. Crisis de govern i l’Almirall Juan Bautista Aznar pren el nou Govern, Joan Ventosa i Clavell és ministre de finances, i convoca eleccions a regidors pel 12 d’Abril.

Domènec de Bellmunt als seus escrits descriu a Lluis Companys, polític de flaire i de visió claríssima pensant que Francesc Macià tenia un potencial de masses extraordinari. Companys era militant del Partit República català i Macià d’Estat Català. Companys veié amb la figura honorable i venerable de Macià l’home providencial per despertar la massa obrerera i sense dubtar-ho prengué part de la Conferencia d’esquerres, don sortiria Esquerra Republicana de Catalunya.

Conferencia convocada amb gent que és movia a redós de “L’Opinió”. Republicans i federals que seguien Companys, els Amics de Macià, Estat català, centres republicans i catalanistes del moment, tant de Barcelona com de Comarques hi van ser.

L’acte de Constitució és va fer amb un acte conegut com la Conferencia de Sants, al Foment República del carrer de Cros el 17, 18 i 19 de març del 1931. Una declaració de principis elaborada en una ponència constituïda per Salvador Albert, Albert Lluhí i Vallescà, Humbert Torres i Joan Lluis Pujol i Font i desprès del pertinent debat, és constituïen els òrgans de direcció del nou partit, sent President Francesc Macià, i Marcel·lí Domingo, Jaume Aiguader i Luis Companys a la direcció. Com representants adjunts; Ignasi Iglesias per Tarragona, Miquel Santaló per Girona, Joan Casanovas per Barcelona província, Pere Comes per Barcelona ciutat i Ricard Palacin per Lleida. Esquerra Republicana de Catalunya és posava en marxa.

ERC volia ser un partit catalanista i republicà, no confessional i tampoc de classe, pretenia interpretar el sentiment del poble en el més al sentit de la paraula; o sigui del treballador i del menestral, de l’home de carrera amb amples horitzons. Un partit que fos el reves del conformisme i de la baixesa que havien representat els anys de dictadura. Un partit que penses menys amb els seus interessos i més amb els del comú; havien de ser justos fins on és possible, poc mesquins, amplament generosos. Principis que ràpidament van fer forat.

I ERC contra tot pronòstic i amb el rebutj d’Acció Catalana per anar a les eleccions municipals, obté el 12 d’Abril un triomf esclatant que suposaria l’adveniment de la II República espanyola i el final d’una Espanya monàrquica i borbònica. El 14 d’Abril a Catalunya és proclamaven dos Repúbliques la catalana dins de la Confederació de Repúbliques Ibèriques per Francesc Macià i la República espanyola feta per Lluis Companys des de el balcó de la Ajuntament de Barcelona.
​
Bibliografia; Vida i mort de Lluis Companys, Josep Mª Poblet editorial Pòrtic 1976. Lluis Companys, edicions Foc Nou, Tolosa de Llenguadoc, 1945. Historia de l’Esquerra Republicana de Catalunya, editorial Dopesa, 1976. Lluis Companys, Institut Sardanista Folklòric Catalunya, 1965.


0 Comments

AIXÍ POt ANAR TOT PLEGAT

19/8/2019

2 Comments

 
Picture

La direcció de ER, més tots els col·locats a les institucions, Parlament, Govern, Congres, Senat, Ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals, Empreses Publiques, i area Metropolitana, són els precursors i corifeus de la bona nova: ER vol eleccions i les vol ja. No volen en cap cas eleccions a Espanya i faran tot el que puguin per fer President al Pedro Sánchez, amb l’ajut dels podemites o de ciutadans. L’excusa és que millor el PSOE que un “trifachito”. Com si existissin diferencies a l'hora de defensar el seu Estat. A canvi, estan convençuts que el premi serà l’ajut espanyol unionista per guanyar les eleccions a Catalunya per convertir-se en hegemònics.

ER ja ha començat ha dinamitar el govern de Torra. Poc a poc, lentament, però insistentment. Al Parlament van començar el dia que van obeir al jutge espanyol LLarena i no van investir al MHP Carles Puigdemont.

Els indicis són prou evidents i el discurs dels Tardà, Rufian, Aragonès, Sol i la darrera entrevista a Catalunya radio d’en Junqueras, confirmen dues coses. La primera és que les resolucions que pren el partit amb els seus militants se la passen pel folre. La segona és que la secta ja ha decidit l’estratègia per ser hegemònics i si cal pactar amb els del 155 i els unionistes espanyols d’esquerres, cap problema.

Si aconsegueixen provocar les eleccions, que ho faran i que ningú en tingui dubtes, aniran a totes i no els farà res continuar amb el seu discurs que avui ja coincideix plenament amb l’espanyol. Odi a Puigdemont i que és un fugat que no te la dignitat que te Junqueras per afrontar les seves responsabilitats i no deixar als seus. Sempre s’obliden de la seva secretaria Marta Rovira. Boicot a tot allò que faci ferum del Consell de la República. Comparar als independentistes com gent hiperventilada, de dretes i fins i tot nazis. Bombardejar la ANC per destruir-la i usar Òmnium ara que el controlen per si més no intoxicar.

ER ja ha decidit que el de menys és el mandat de l’1 d’octubre, l’important és el poder tot i que sigui autonòmic, col·locar als seus i acordar amb el borbó, com va fer Tarradellas, acabar la construcció de la nació espanyola amb una sola historia, amb una sola llengua i que això només pot succeir amb l’acord estratègic del PSOE i podemites. Historia que per cert encara no sabem ni entenem que hi pinta la gent del Otegi.

La seva vergonya els impedeix dir obertament que volen i lluiten per una República federal espanyola. Ho fan per tornar a enganyar als votants dient-nos que ells ja fa més de 80 anys que són independentistes, i menteixen.

És hora de desemmascarar ER. És hora de llençar-los, no a la paperera de la historia, directament a les escombraries i això només és pot fer amb valentia, disposats a fer l’argumentari oposat al de ERC, i sobre tot insistint que amb Espanya i el seu Estat no hi tenim res a fer, i probes per demostrar-ho en tenim a cabassos, començant per l’espoli que patim que suposa no poder fer politiques socials i acabant denunciant que en cap cas volem caure com ho farà Espanya i el seu Estat per la seva corrupció i per haver estat incapaços de netejar el franquisme i pel deute que ens pot arrossegar a una negror immerescuda.

ER encara no ho sap, o si, però Roma no paga traïdors. És hora de que els defensors de l’1 d’octubre sota el mandat del MHP Carles Puigdemont anem a les urnes, amb l’estelada, amb la convicció de que podem guanyar i sobre tot saben que només ens alliberarem, inclosos als presos, tenint el poder democràtic que donen les urnes, i implementant la República catalana proclamada el 27 d’octubre del 2018. Per cert no és cap fantasia només depèn de nosaltres.


2 Comments

EL REFERÈNDUM DE L'1 D'OCTUBRE DEL 2017

18/8/2019

0 Comments

 
Picture

Els collons plens. Quan el Parlament, a proposta del legítim Govern de la Generalitat, aprova per majoria absoluta la Llei el Referèndum i la de Transitorietat jurídica, les esquerres catalanes independentistes, ho varen fer amb els vots dels ex convergents independentistes(ERC+CDC, (Junts pel Si) i els de les CUP).

En cap cas eren lleis de tipus social, eren lleis per forçar l’adveniment de la República i com una estratègia ben definida per obligar al Estat espanyol a negociar.

Sembla que el fet era prou “revolucionari” com per comptar amb el recolzament plural de l’esquerres catalanes. Per primer cop el mon institucional pro independència aconseguia la UNITAT. Aquest fet mai s’ha traslladat al carrer en termes de partit. 

La unitat estratègica, convertida amb unitat d’acció, els independentistes a Catalunya mai l’han aconseguit. És un fet manifestat en totes les eleccions fetes a Catalunya.

Les justificacions per rebutjar la unitat, són dispars i de vegades esperpèntiques. No podem fer llista unitària i de país, perquè sou els representants dels 3%. Desprès si poden votar junts per fer lleis. No podem anar junts perquè vosaltres sou de dretes i nosaltres d’esquerres. No podem governar junts perquè nosaltres som anticapitalistes i vosaltres neoliberals. No podem anar junts perquè vosaltres voleu gestionar les misèries autonòmiques i nosaltres volem fer la “revolució social”. Per plorar.

Ni a la presó, ni a l’exili anem junts. Estratègia per defensar-se dividida, exili dividit a Bèlgica i Suiza. Penós, sobre tot perquè els que tenen l’obligació de ser forts, d’establir l’estratègia per guanyar, són els primers que ho destaroten tot. Aquesta situació és la que ens diu sense por a equivocar-nos, que els líders que van propiciar l’1 d’octubre, mai van tenir establert i pactat tot el que s’havia de fer proclamada la República catalana. L’estat espanyol i tot l’unionisme espanyol si.

L’èxit i defensa de les urnes del 1 d’octubre va ser gràcies a la simbiosis unitària institucional i popular. Avui, si, tenim Govern, però d’efectiu i amb capacitat per fer politiques, com ahir, cap. És més tenim Govern, tenim Parlament, però també tenim el 155 i tot i que desmillorat per alguns suportable.

El discurs del President Torra i el del Vicepresident Aragonès, s’assemblen com un ou a una castanya. Els de les CUP a la oposició i els de ERC pactant  al Parlament per fotre al MHP Puigdemont i tot el seu entorn. De debò algú pot creure’s que així podem guanyar la partida amb l’estat espanyol?

Ens queda fer una reflexió; podrem negociar amb Espanya i el seu Estat si la nostra realitat avui és un escenari de divisió, ja oberta, on uns proposen obertament el pacte amb els del 155 i d’altres la confrontació amb els opressors i repressors? Creiem que la resposta no està en el vent, com deia Bob Dylan, la resposta està al carrer, però no només. Necessitem urgentment que el MHP parli, ens comuniqui, ens digui, però no en termes teòrics, en termes pràctics que s’ha de fer.

No és moment per crear noves modalitats organitzatives, FNC, ni el moment dels CDR’s, potser tampoc és el moment dels partits, però del que estem convençuts és que sense una bona organització i direcció amb el suport de tots els independentistes, la partida la perdérem i el resultat és que tindrem presos i exiliats per sempre i un espoli permanent  garantit. Potser, malgrat valoracions i declaracions espúries mai declarades en contra, el que toca, com va dir Carme Forcadell, és dir i reclamar: President posi les urnes.

Urnes per triar. Urnes per decidir si donem suport a l’estratègia del MHP Puigdemont, a ERC o fins i tot a les CUP. Continuar com ara, serà la nostra perdició, sobre tot perquè malgrat que tot és decideix a Madrid a Catalunya la cosa no va només de millores socials va de dignitat i sembla que la dignitat de vegades s’oblida o renuncia per una soldada o per por.


0 Comments

LA RESPOSTA

15/8/2019

0 Comments

 
Picture

De moment tot són càbales. La sentencia del judici farsa pot ser a finals d’Agost, al Setembre i els més saberuts diuen que fins l’Octubre. Sembla que el TJUE hi tindria a veure.

El que serà segur és que tindrem sentencia, i que desprès dels dos anys de presó preventiva, i com que som a la darrera instancia judicial franquista i corrupta, passaran dos coses: La primera és que els presos politics tornin a les presons d’Espanya, i la segona, que girin noves euro ordres per detenir al MHP Carles Puigdemont, Consellers i patriotes exiliats.

La pregunta que molts ens fem és; I quina ha de ser la resposta que hauríem de donar el més de dos milions de catalans, les nostres institucions, els partits i organitzacions a favor de la independència i que varem votar gracies al compromís i compliment dels nostres líders ara empresonats i exiliats?

De moment sembla segons diuen els que mai s’han compromès a res, els de les CUP, que s’està treballant. Igual ens informen el mateix dia de la sentencia per organitzar-nos i per dir-nos com serà la resposta.

Els de La Crida, proposen una mobilització constant i permanent. Ens ho diu Antoni Morral diputat al Parlament per JxCat. Sembla que ho diu com secretari General de la Crida. De moment els de JxCat muts i la societat catalana de vacances. La traducció de moment de la proposta de moment ningú sap com s’ha de concretar.

Els del PDeCat, que participen de la coalició electoral de JxCat de moment sembla que la seva resposta te més a veure amb la reflexió de com collons fan la quadratura del cercle i pareixen la nova criatura política, neta i organitzada.

“Hui” els de ERC. Aquest tenen un “liu”  de collons. Que si investir al Pedro Sánchez, que si carregar-se als nostres historiadors, que si retallar, però nomes a les empreses publiques, no fos cal que els comparessin amb els convergents, que ara és el nostre moment per ser hegemònics i per tant provoquem eleccions, o no. El que si queda clar és que de preparar algun tipus de resposta a la sentencia, de moment el més calent a l’aigüera, o no.

La part civil organitzada, la ANC i Òmnium, s’han posat d’acord per  demanar a les forces independentistes una estratègia conjunta a la sentencia i per avançar a la independència, i de moment convocar el proper 11 de Setembre, que l’únic que segur no serà és “LA RESPOSTA”.

La part institucional, Parlament i Govern, de moment sense cap resposta organitzada que traduït vol dir sense cap estratègia.

Ens queda finalment el bloc de l’exili liderat pel MHP Carles Puigdemont i el Consell de la República torpedinat per ERC i els de les CUP, per dir-nos quina ha de ser la resposta i com s’ha de liderar i des de on. Però de moment també esperem.
​
No és que la sentencia hagi de tenir la seva resposta. La resposta ha de ser conceptualment global. Contra la repressió judicial i policial. Contra la persecució de la nostra llengua. Contra l’espoli permanent. Contra les retallades imposades. Contra un Estat franquista. Contra tot allò que ens limita el nostre futur. Contra qualsevol regim que no passi per les urnes. Pels drets democràtics universals, i avui, i no pas desprès de la sentencia, els catalans que volem un país lliure i amb futur, tenim tot el dret ha saber quina ha de ser la resposta, o si senzillament ens tornem ha manifestat i desprès tristos i cap cots cap a casa.


0 Comments

LA CONFRONTACIÓ HA DE SER AMB ESPANYA I EL SEU ESTAT, NO ENTRE INDEPENDENTISTES

7/8/2019

0 Comments

 
Picture

Els que ho volien saber, ho sabien hi ho saben. Els partits, no tots, només toleren organitzacions de caire polític, sempre que siguin controlades i no suposin un fre a les seves apetències de poder i col·locació.

La ANC va sorgir del fracàs de Reagrupament. La Viquipèdia mostra la transversalitat i el gruix de personatges amb militància i sense, que van conformar la entitat socio política catalanista i per la independència de Catalunya més important dels darrers 100 anys, la Assemblea Nacional Catalana. La Mancomunitat, també va marcar el seu fet històric (1914).

Tot i que la Dolors Marín va ser la primera presidenta de la ANC per registrar-la al 2011, no és fins l’assemblea constituent que la ANC tria de presidenta a Carme Forcadell, militant de ERC, l’Abril del 2012.

El següent president va ser Jordi Sánchez (militant de ICV), avui pres polític i diputat per junts per Catalunya. Avui la presidenta és, i potser a contra cor, Elisenda Paluzie que també va militar des de el 2008 al 2012 a ERC. El segon tripartit va fer estralls a ERC.

El 9N ja va ser l’iniciï de la confrontació soterrada i ideològica entre CDC, ERC i les CUP. Que el President Mas llences l’opa democràtica del “dret a decidir” superava i amb escreix l’aposta que les esquerres catalanes mai havien gosat fer.

Consumar la fracassada llista de país entre CDC i ERC, JxS, les CUP la van rebutjar, va suposar que Junts pel Si arrenques amb una debilitat institucional preludi de la confrontació que avui tenim. Els de les CUP que ara sembla s’avenen a jugar la partida institucional, van llençar a la paperera de la historia al MHP Mas, disposat a jugar-se-la i pagar preu.

Avui la confrontació, malgrat és pretengui el contrari des de les institucions catalanes, és més forta que mai. De vegades sembla que la unitat institucional és mante per allò de no ser el primer qui trenca i qui visualitza la mentida.

No és que l’Oriol Junqueras no acceptes anar de primer a la candidatura de les europees i Puigdemont de segon. No és que el Tardà digui que s’ha de sacrificar al MHP Carles Puigdemont. No és que el hiperventilat Sergi Sol digui que els independentistes som un càncer. No és que l’Huguet i la Simo diguin que no aniran a la manifestació del 11 de setembre. No és que el Tardà digui que la ANC s’ha convertit en un contra poder i això no pot ser. És senzillament que l’actual direcció de ERC i en contra de les seves resolucions politiques ha renunciat a la unilateralitat, a defensar al MHP legítim Carles Puigdemont, hi ha tot el que ell proposa.

Podem disfressar-ho com vulguem, però la confrontació dins del mon independentista partidista ja fa temps que està servida, i molt ens temem que per molt que cridem al carrer UNITAT, no la tindrem estratègicament.

Espanya, el seu Estat i tota la parafernàlia jurídica com ariet contra els independentistes, no aturaran la seva envestida, que serà de les mateixes proporcions com quan Franco va fer la seva neteja ètnica i ideològica.

Només la rendició i treballar per la Espanya dels borbons i autonòmica redimirà a uns quants. Dependrà del servei. Però molts desprès s’empenediran, perquè Roma al final mai paga als traïdors. Això si, hauran viscut amb privilegis, però sense pena ni gloria.

Nosaltres humilment insistim; amb Espanya, els espanyols unionistes, i el seu Estat res a fer. Toca acabar amb la funció teatral de que anem junts quant és mentida. President Quim Torra, posi les urnes, posis a la disposició del MHP Carles Puigdemont i prepareu la candidatura de País més transversal possible i comptem-nos. Continuar com ara i perden la capacitat organitzativa per la confrontació que Espanya i el seu Estat ens proposen és un suïcidi polític i com a poble.  

0 Comments

LA JUSTÍCIA ESPANYOLA ÉS UNA FRAU SORGIDA DEL FRANQUISME

2/8/2019

0 Comments

 
Picture

Som a 2 d'Agost, i el judici farsa contra els dirigents institucionals i politics de Catalunya, va finir i ara resta pendent de sentencia. La justícia espanyola va rebutjar deixar-los en llibertat altra cop, i entre d’altres arguments, per evitar la seva fugida.
​
En justícia, i finit el judici l’argument de incompareixença per una fugida planificada, queda nul de dret perquè eren presos. Són presos preventius sense cap sentencia. Ara són presos preventius per ser presents i escoltar la seva sentencia a major escarni.

Només i desprès del judici farsa, s’entén la presó preventiva, amb una sentencia que serà condemnatòria, i per cert, gens fluixa, si ens atenem al temps que ja porten empresonats.

Aquesta és la situació, presos i exiliats i un Estat i la seva nació, Espanya, disposats a exercir novament el dret de conquesta.

La pregunta i reflexió alhora és; en tenim prou exercint l’autonomisme concedit per alliberar-los i voler anar més lluny? Si, tenim Govern, però tan castrat, que sembla que només serveixi per posar horaris, netejar i pagar salaris. Si, tenim un Parlament, però que no només no reconeix la sobirania popular catalana, per imperatiu judicial de la justícia espanyola, sinó que quan vol legislar la mateixa justícia espanyola escapça qualsevol avenç progressista.

La nostra resposta reflexiva i prou acurada, perquè els fets així ho demostren, és que dins del Autonomisme, que és on som ara, l’únic que fem és:

Legitimar l’espoli. Legitimar el regim del 78. Legitimar la dictadura franquista. Legitimar que som una “región española” i una “Comunidad Autonómica” més, sense cap atribució diferenciada. Legitimar als borbons, botxins històrics dels Països Catalans. Legitimar el que els Tribunals de justícia espanyols fan i dictaminen. Legitimar el gruix legislatiu que permanentment ens lamina i ens redueix com a poble. Legitimar les clavegueres del Estat espanyol. Finalment i n’és el resum, estem legitimant la construcció d’una sola nació, amb una sola llengua, la castellana, España, amb la destrucció obligada dels pobles que conformen la realitat peninsular.

Varem defensar com autèntics patriotes les urnes davant les ordes espanyoles l’1 d’octubre. Varem tornar a guanyar a les urnes malgrat el 155. I la resposta és més autonomisme. Incapaços però d’implementar la República catalana amb Estat inclòs.

Ens podem creure que sense la resposta institucional i popular podem guanyar a tot un Estat? Qui ho cregui desprès d’escoltar als espanyols que diuen que ni amb un 60, 70 o 80 % de vots a favor mai serem independents i que no se’ls hi cauran els anells per fer el que calgui per evitar-ho i cregui que algun dia d’algun any o segle els espanyols ens atendran democràticament per pactar drets de poble i universals, directament és que s’ha venut l’enteniment o sen se saber-ho és un autonomista convençut. De moment qui marca el pas és l’Estat espanyol amb el suport dels nacionalistes espanyols.

El President Puigdemont té raó, i la recepta és impecable. Cal treballar per fer que Espanya sigui ingovernable i que serveixi per pressionar-los per seure, dialogar i pactar. Potenciem la confrontació democràtica i pacifica. Establim el principi de desobediència i col·lapsem si cal la seva justícia. I sobre tot preparem-nos per guanyar amb vots i diputats les properes eleccions al Parlament. La legalitat espanyola mai pot ser la nostra.

La recepta només te i tindrà sentit si totes les forces accepten aquesta estratègia, que de moment és unilateral com unilateral serà l’adveniment de la República. Fins i tot l’Estat espanyol i el seu Govern tindria tremolors, o podria, si el mon independentista, tots, tothom, com un castell, anéssim a una. Les urnes del 1 d’octubre van ser nostres i tot un Estat va mostrar la seva fallida i debilitats.

Guanyem les eleccions. Fem-les apartidistes per una vegada. Recuperem la llei de Transició jurídica. Restituïm i donem  cos legal a la nostra transició. Implementem la República ja proclamada. Fem les proclames adients pel reconeixement internacional. Finalment i si Espanya tria la confrontació violenta, prenguem el territori, controlem-lo democràticament i jurídicament i que tothom tingui clar que la violència només pot estar i venir de la ma dels espanyols.
​
Aquest és el ful de ruta, possible, factible, que serà unilateral o no serà, malgrat que els catalans volguéssim, cosa demostrada, que fos dialogada i pactada. Amb els nacionalistes espanyols, unionistes, castellanitzadors, per historia, per interessos i per pura antropologia, no hi ha res a fer. Només desitjar que la nostra independència, faci possible que els pobles peninsulars algun dia siguin lliures.


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.