Els collons plens. Quan el Parlament, a proposta del legítim Govern de la Generalitat, aprova per majoria absoluta la Llei el Referèndum i la de Transitorietat jurídica, les esquerres catalanes independentistes, ho varen fer amb els vots dels ex convergents independentistes(ERC+CDC, (Junts pel Si) i els de les CUP).
En cap cas eren lleis de tipus social, eren lleis per forçar l’adveniment de la República i com una estratègia ben definida per obligar al Estat espanyol a negociar.
Sembla que el fet era prou “revolucionari” com per comptar amb el recolzament plural de l’esquerres catalanes. Per primer cop el mon institucional pro independència aconseguia la UNITAT. Aquest fet mai s’ha traslladat al carrer en termes de partit.
La unitat estratègica, convertida amb unitat d’acció, els independentistes a Catalunya mai l’han aconseguit. És un fet manifestat en totes les eleccions fetes a Catalunya.
Les justificacions per rebutjar la unitat, són dispars i de vegades esperpèntiques. No podem fer llista unitària i de país, perquè sou els representants dels 3%. Desprès si poden votar junts per fer lleis. No podem anar junts perquè vosaltres sou de dretes i nosaltres d’esquerres. No podem governar junts perquè nosaltres som anticapitalistes i vosaltres neoliberals. No podem anar junts perquè vosaltres voleu gestionar les misèries autonòmiques i nosaltres volem fer la “revolució social”. Per plorar.
Ni a la presó, ni a l’exili anem junts. Estratègia per defensar-se dividida, exili dividit a Bèlgica i Suiza. Penós, sobre tot perquè els que tenen l’obligació de ser forts, d’establir l’estratègia per guanyar, són els primers que ho destaroten tot. Aquesta situació és la que ens diu sense por a equivocar-nos, que els líders que van propiciar l’1 d’octubre, mai van tenir establert i pactat tot el que s’havia de fer proclamada la República catalana. L’estat espanyol i tot l’unionisme espanyol si.
L’èxit i defensa de les urnes del 1 d’octubre va ser gràcies a la simbiosis unitària institucional i popular. Avui, si, tenim Govern, però d’efectiu i amb capacitat per fer politiques, com ahir, cap. És més tenim Govern, tenim Parlament, però també tenim el 155 i tot i que desmillorat per alguns suportable.
El discurs del President Torra i el del Vicepresident Aragonès, s’assemblen com un ou a una castanya. Els de les CUP a la oposició i els de ERC pactant al Parlament per fotre al MHP Puigdemont i tot el seu entorn. De debò algú pot creure’s que així podem guanyar la partida amb l’estat espanyol?
Ens queda fer una reflexió; podrem negociar amb Espanya i el seu Estat si la nostra realitat avui és un escenari de divisió, ja oberta, on uns proposen obertament el pacte amb els del 155 i d’altres la confrontació amb els opressors i repressors? Creiem que la resposta no està en el vent, com deia Bob Dylan, la resposta està al carrer, però no només. Necessitem urgentment que el MHP parli, ens comuniqui, ens digui, però no en termes teòrics, en termes pràctics que s’ha de fer.
No és moment per crear noves modalitats organitzatives, FNC, ni el moment dels CDR’s, potser tampoc és el moment dels partits, però del que estem convençuts és que sense una bona organització i direcció amb el suport de tots els independentistes, la partida la perdérem i el resultat és que tindrem presos i exiliats per sempre i un espoli permanent garantit. Potser, malgrat valoracions i declaracions espúries mai declarades en contra, el que toca, com va dir Carme Forcadell, és dir i reclamar: President posi les urnes.
Urnes per triar. Urnes per decidir si donem suport a l’estratègia del MHP Puigdemont, a ERC o fins i tot a les CUP. Continuar com ara, serà la nostra perdició, sobre tot perquè malgrat que tot és decideix a Madrid a Catalunya la cosa no va només de millores socials va de dignitat i sembla que la dignitat de vegades s’oblida o renuncia per una soldada o per por.
RSS Feed
