Va dir el MHP Carles Puigdemont i Junts pel Si (CDC i ER) i CUP hi van estar d’acord. També la llei que ho feia possible i la de propina per si guanyava el si a la independència, la llei de transitorietat jurídica. Convocar un referèndum no era en cap cas un delicte. S’havia despenalitzat.
La sentencia del judici farsa no és per convocar un referèndum, ho és per sedició, malgrat tot el que és va fer va ser escrupolosament democràtic, legítim, pacífic i legal d’acord el que va aprovar el Parlament on resideix la sobirania catalana.
Ja és historia però tenim la certesa que la República catalana proclamada el 27 d’octubre del 2017, no és va fer efectiva per que una part de la direcció política de JxSi, va decidir abdicar i entregar-se a la justícia espanyola.
La repressió espanyola, per posar urnes i exercir el dret al vot, legitimava tota l’operació i sobre tot, davant l’opinió internacional, en termes democràtics, permetia un reconeixement de facto, malgrat la repressió policial i judicial del Estat espanyol.
Des de l’any 2017 hem fet eleccions europees, autonòmiques i municipals i els resultats, creiem inqüestionables, son dades de les juntes electorals espanyoles, confirmen que els darrers cinc anys l’independentisme les ha guanyat totes.
Les darreres amb un 52 % de vots, per primera vegada, i 74 diputats, majoria absoluta al Parlament. Legitimitat absoluta per haver implementat la República catalana que tenim proclamada i vigent, per molt que alguns no ho sàpiguen, ho si.
I no, el problema no és Espanya, el seu Estat, els franquistes nous i vells o els interessos politics, econòmics de les famílies d’ahir i d’avui. Ni el seu “Gobierno”.
El problema és nostre i el tenim entre nosaltres. Amb la incapacitat d’anar junts. De preparar l’estratègia de defensa i confrontació contra un Estat repressor. De donar-nos l’oportunitat de guanyar sense apriorismes partidistes. De no pensar que amb la independència Catalunya no només decidirà com s’ha de construir, sinó que la solidaritat l’exercirem nosaltres i segur que serà reconeguda. I que per fi, amb la independència, deixarem ven lluny el franquisme, el borbó, la seva justícia mai renovada i tot l’aparell repressiu en termes policials i militars.
El suplement “La República” del Punt Avui del 29 d’octubre, amb un títol tant suggestiu com preocupant, “Camins divergents”, ens exposa “les diferents vies dels partits i les entitats sobiranistes per arribar a la independència”.
El més lamentable és que ER, JxCat, CUP i ANC, discrepen en tot. En el termini, amb les condicions, amb les vies i sobre tot amb l’estratègia negociadora.
No ens enganyem. Espanya i el seu Estat no permetran exercir el dret d’autodeterminació ho fer un referèndum o consulta pactats. Però tampoc ens enganyem mai més farem unitat per guanyar la independència des de les direccions de les organitzacions.
Aquesta és l’evidencia, que uns no volen assumir i la treballen per demostrar no sabem que i que els altres l’han aparcat per quotes de poder autonòmic i de partit.
Unes eleccions amb els mateixos termes autonòmics i de partit que fins ara, és una presa de pel. Aquest no és el camí. El camí, l’únic, és bastir una única força política, transversal, on l’únic objectiu sigui, independència o independència.
Si tenim clar que la independència n’és l’objectiu, també hem de tenir clar que ara no és el moment dels partits, és el moment del poble. No diem que els partits desapareguin. El que diem és que ara el seu moment s’ha d’aparcar fins que no siguem lliures.
RSS Feed
