La gestió autonomista, carregada de bones intencions, te dos topalls, el “Gobierno de España” i el seu Estat.
Hores d’ara, creiem que ningú dubta, que a Catalunya tenim un Govern que gestiona el que permet els Pressupostos Generals del Estat amb el control de la seva Hisenda i un Parlament que no pot legislar per sobre del que diu la justícia espanyola, el tribunal de comptes i el Constitucional.
A dia d’avui, també podem constatar i ningú ho pot desmentir, que tenim una recentralització de competències i una invasió competencial permanent.
Temps era temps, quan tots els partits catalans i aferrissadament només tenien un objectiu; controlar el màxim d’institucions per poder fer les seves politiques i com no col·locar assessors i tècnics per controlar-les.
Una crisis econòmica i la negativa permanent a revisar i complir amb noves competències pactades, mes la demanda d’un nou sistema de finançament per equilibrar el que donem i rebem, mai complert i, els incompliments dels seus acords (per exemple amb les inversions sobre les infraestructures), van situar a tots els partits catalans davant la disjuntiva: Independència.
El que d’inici no varem saber, és que alguns pretenien encetar un procés com arma de pressió i negociació, però amb la certesa amagada que la independència no era el seu objectiu.
Als seus càlculs tampoc entrava que el regim del 78, d’arrel franquista, ho interpretarien com una amenaça a la seva unitat pàtria en tota regla.
La sentencia del Suprem va demostrar que la separació de poders, si més no entre l’executiu i judicial, és real. De fet els que és van entregar a la justícia espanyola com babaus, creien que el que s’havia pactat entre ells i el “Gobierno” és compliria. Il·lusos. A la trena i només lliures quan el “Gobierno” podia decidir al marge de la justícia. Van arribar els indults parcials que els deixen amb llibertat però inhabilitats, desprès de tres anys de pena de presó.
Els de ER, culpables i algun dia l’historia és sabrà complerta, són responsables directes del fracàs i no tenir avui la República catalana en marxa i reconeguda. ER va decidir que la repressió és podia convertir amb la seva eina per atemorir i explicar-nos que la via unilateral no és bona i que el que és faci ha de ser amb l’acord imperatiu del “Gobierno de Espanya”, el Cap d’Estat i el conjunt del Estat espanyol. De traca i mocador.
Quan el partit és el més important, de res serveixen les eleccions, les opinions externes, fins i tot el que digui la militància. Viure del partit aboca inexorablement a defensar parcel·les i oblidar els drets democràtics.
Les “tragaderes” de Junts han estat incommensurables. La unitat per damunt de tot i per la independència. L’altra també podria ser un traga-la be val una cadira.
I ara, l’executiva de Junts, per democràcia i per complir el que s’aprova al Congres, traslladaran a la militància el si o el no a la coalició de Govern.
L’únic que trobem a falta és el posicionament de l’executiva i, no fer-ho és pot interpretar com una debilitat i divisió, i sense dir-ho, assumir el paper modern del Poncio Pilatos. L’executiva ha de tenir posicionament i la militància adulta, conscienciada i responsable ja decidirà. La resta obscuritat.
RSS Feed
