ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

PUJOL I LA FAMILIA.

28/4/2017

1 Comment

 
Picture

L’única certesa de tot plegat, de moment, és que l’ex President Jordi Pujol i Soley, va reconèixer, el que seria per els Botins una falta administrativa, però no pel President Pujol, que tenia diners a Andorra.

L’embolic ve de lluny. Tarradellas i Pujol sempre van ser adversaris politics. Els d’esquerres amb Tarradellas. Pujol treballant per bastir un relat nacional a partir de les Bases de Manresa i la Mancomunitat. Va guanyar Pujol.

Jordi Pujol va ser President durant 23 anys. El seu successor Artur Mas per la seva categoria personal i política, potser hauria estat a l’alçada temporal. Al President Mas només li calia continuar fent de President Autonòmic i ballar-la amb el peix al cove.

Doncs no, el President Mas va encetar la confrontació més agosarada d’aquesta transició que els hereus del franquisme mai volen finiquitar.

Tothom ho sabia, Jordi Pujol també. Situar el dret a decidir com axioma i part d’un nou objectiu polític, encetava i obria la caixa dels trons. Espanya i els seu Estat respondrien, de moment amb proporcionalitat, però utilitzant tots els mecanismes que tenen, legals o il·legals.

Jordi Pujol ja fa estona que està sentenciat. Ara l’objectiu és associar-lo amb banda criminal, la seva família. Llegint i observant, sembla que dos fulls manuscrits de nova fornada, presentats per la UDEF, podrien confirmar aquest fet. No és baladí recordar que els Pujol han patit més de tres escorcolls. Tampoc és baladí pensar que amb el temps que dura tot plegat els Pujols guardaran a l’escriptori documents que els puguin incriminar.

Tot sembla indicar i com va dir el Guerra que Montesquiu a Espanya fa temps que va morir que la separació dels poders judicials i administratius brillen per la seva absència. Que Unidos Podemos presentin un moció de censura contra Rajoy i el seu partit el PP denunciat els darrers fets, presó per l’expresident de la CA de Madrid Ignacio González, operació Lezo, la dimissió d’Esperança Aguirre, la putrefacció del Canal Isabel II, el cas Gurtel, la Guerra a la Fiscalia, els fets del fiscal en cap de la lluita contra la corrupció, els e-mails de ministres a familiars de corruptes empresonats. Tot això recentment, sense oblidar la fiscalia i l’advocacia de l’Estat defensant a la Infanta Cristina Noos, imputats com l’ex President de Murcia, el cas Púnica, Taula, Barcenas i més i més i més, demostren que el PP i tot el seu entramat, són corrupció política, econòmica i administrativa en estat pur.

Sembla però que la censura no triomfarà. La Sultana i la marca blanca del PP Ciutadans ja han sentenciat; “estabilitat i per la unitat d’Espanya”. De fet Rajoy continua amb els pressupostos que ara sap ja aprovats amb el suport de Ciutadans, PNB, CC, i el PSOE de la sultana.

Ho saben el problema de Espanya i el seu Estat no és la corrupció, ni els aturats, ni qui governa, el problema és Catalunya. Una guerra pel poder del Estat espanyol acabaria sen una bafarada d’aire fresc pel procés.

Barrejar els Pujols amb el procés és l’objectiu dels espanyols unionistes. Tant s’ha val si cap d’ells té res a veure amb la independència de Catalunya. Els unionistes van decidir fer causa general amb els Pujols. La seva pretesa corrupció durarà el que calgui i convingui. Els Pujols mai declarats a favor de la independència tenen en contra que no tenen amics a la fiscalia, ni als ministeris. I si, els Pujols estan i seran perseguits per tot l’entramat politico-judicial amb l’objectiu de destruir la majoria parlamentaria i Junts pel Si.

Qui cregui, després de tots els afers del PP, que a l’Estat espanyol la justícia és independent, ho és un babau ho directament està d’acord que s’utilitzi per aconseguir el que no poden democràticament.

Qui la faci que pagui, si però aquesta màxima només és pot imposar des de un Estat de Dret on Montesquiu sigui ven viu i a Espanya fa temps que el van ajusticiar.
​
Postdata. “Els propers indicis seran la confirmació de que Jordi Pujol era el capo. Que tenia empreses on situava el 3% a l’estranger, Panama, Illes Caiman i Suiza. Que de fet el dret a decidir i l’avenç cap a la independència no deixava de ser un pacte per amagar la seva corrupció i que el Mas hi estava d’acord. Que Jordi Pujol amb ex dirigents de CDC havien orquestrat tot un entramat de finançament pel partit i enriquiment personal”. Temps al temps.


1 Comment

LA EUROPA QUE VOLEM I QUE NO VOLEN.

27/4/2017

0 Comments

 
Picture

Fer impossible una nova guerra europea i mundial, era el que els guanyadors de la segona volien fer.

Ningú pot negar que les dues guerres mundials van tenir un mateix component els diners. Mercats, territori, imperi i poder del que fos, van ser els trets que van determinar els conflictes. L’ideològic que sorgia d’un nou pensament i la revolució a Rússia, és van afegir com elements determinats. Capitalisme i comunisme tancaven el cercle del fervor bèl·lic dels governants del moment.

El repartiment dels espais d’influència i comerç entre els guanyadors de la II Guerra Mundial (Churchill, Roosevelt i Stalin), van esdevenir un pacte de sang. Els guanyadors del cantó capitalista, aviat veurien que per fer front al comunisme calien escometre reformes socials profundes. Una guerra freda encapçalada pels EEUU contra el comunisme, només és podia fer si paral·lelament Europa és convertia en el nou mirall del capitalisme modern.

Pla Marshall, construcció de l’OTAN, i fer el primer pas amb el carbó i l’acer eren l’embrió de la UE. Els passos següents van refermar la seva construcció. Un Parlament, un Tribunal de justícia europeu, l’acord Schengen i la moneda (euro) han fet possible construir l’espai democràtic i de mercat més gran del Planeta.

Aquest fet posaria en perill altres hegemonies. De fet la integració de nous països a la UE, va tenir una pedra a la sabata des del seu inici, Anglaterra. Va ser l’únic país que mai va renunciar al que va ser i la no acceptació del euro seria el principi don som ara.

La UE només pot gaudir del benestar que ara té i solidàriament, si els països més rics no ajuden als que menys tenen. Beneficiar-se del mercat i no voler ser solidari ens durà irremediablement al trencament de la UE. Per cert és el vol el Govern d’anglaterra. Construir la UE amb capacitat legislativa i política, comporta a que els Estats que la composen renunciïn a una part de la seva sobirania i alguns sembla que no hi estan disposats.

Una Unió Europea on els Estats mantinguin i blindin les seves prerrogatives, és un projecte que té data de caducitat.

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, són historia. Els EEUU i la UE van guanyar la batalla i el sistema capitalista s’ha imposat. Rússia fa temps que és va allunyar de l’ortodòxia comunista. De fet ara actua i viu més com qualsevol país de la UE. Fins i tot no deixen de ser un mercat atractiu. Tenen recursos naturals i tenen capacitat econòmica. Són un mercat de més de 144 milions d’habitants.

Imaginem-nos un mercat de 550 milions de l’actual UE més els 144 de Rússia. Un mercat de 700 milions pel cap baix. La pregunta a fer-nos és perquè fins a dia d’avui aquesta possibilitat no ha estat possible.

Rússia ja no té cap tractat militat (el pacte de Varsòvia és va dissoldre al 1991), en canvi la UE amb els EEUU mantenen l’OTAN, organisme pensat per defensar a la UE dels perills de la URSS. És però encara si cap tot plegat més retorçat. Els EEUU despleguen un escut de míssils amb unes quantes excuses de defensa i la UE calla.

La Rússia actual potser no té cap interès en formar part de la UE, però n’estem segurs que Rússia mai ha renunciat al mercat que representa la UE. És evident que unes bones politiques d’aproximació, segur que haguessin beneficiat a les dues parts. Qui bàsicament hi ha estat en contra és Anglaterra i els EEUU. Curiós.
Que representa per tothom una UE forta políticament, industrialment i econòmicament ? pels seus ciutadans unes quotes de benestar indubtables. Per les seves empreses millorar el R + D. Pel mon sencer estabilitat i politiques de pau i solidaritat.

Que representa per la resta de potencies mundials ? debilitat d’hegemonies econòmiques i fins i tot militars.

Anglaterra ha decidit amb Referèndum que se’n va. Res a dir, la democràcia ja les té aquestes coses. Una felicitació que diu molt, la del actual President dels EEUU Donald Trump, certifica que la UE molesta i fa por. Els EEUU estan molt lluny de la societat del benestar que té la UE. Els EEUU que ara ja practiquen allò de primers ells, després ells i quan convingui les armes decidiran, mai han volgut que cap altra els pugui fer ombra.
​
Avui tenim la certesa de que la UE està en perill. Forces del capital, interessos geoestratègics, i crisis especulatives de tot ordre l’atenallen. La UE hura de ser molt dura amb Anglaterra i no només. Haurà de repensar perquè i a qui serveix de debò l’OTAN. Construir d’una vegada l’exèrcit de la UE i els seus sistemes de defensa és imperatiu i ningú per molt aliat que sigui el pot dirigir. La UE esta dins d’un Continent Europa i tal com estan les coses també haurà de triar i escollir aliats i els que volen destruir-la segur que no són els millors aliats.


0 Comments

PUTREFACTES I MISERABLES.

26/4/2017

0 Comments

 
Picture

 
Sembla que la regeneració del PP, passa per un relat diabòlic. Els corruptes són uns quants personatges i és el PP des de la fiscalia governada pel ministre de Justícia els encarregats de que suri. Rajoy ho acaba de dir; “quien la haga que pague”. Talment com si tota la corrupció dels membres del PP (més de 800 imputats i una trentena a la presó) fos una plaga d’hivern curable amb una vacuna.


Finançament irregular, apropiació indeguda de cabdals públics, malversació de fons públics, nepotisme, utilització institucional per afavorir al partit, també per eliminar als adversaris politics, prevaricació, incompliments constitucionals, delinqüents de corbata, delictes contra la Hisenda publica, defensors del franquisme i avaladors de Franco. Al PP hi cap tot això i segur que se’n poden afegir alguns tipus més de delictes.

Ministres esquitxats i dimitits per la corrupció. Ex i Presidents de Comunitats Autònomes a la presó. Regidors dimitits i perseguits per denunciar la corrupció. Contables perseguits, expulsats i delinqüents de la Hisenda publica. Politics llicenciats implicats en afers empresarials per defraudar la Hisenda publica. Un quadre delictiu que determina que el PP partit hereu del franquisme, és una amalgama del que mai hauria de ser un partit democràtic.

I no senyors del PSOE i Ciutadans, en qualsevol país amb uns mínims estàndards democràtics, un partit com el PP no governaria. El PP governa perquè Ciutadans i PSOE volen. Els del PSOE fins i tot van més lluny, és carreguen com sigui als que vulguin que el PP no governi.

Ara bé, la misèria de Ciutadans, ara ja demostrat marca blanca del PP, és de traca i mocador: Amb el PP per Espanya i la seva estabilitat. La corrupció només s’ha d’utilitzar quan hi hagi imputació. Al Rajoy, segur que no li ha calgut embrutar-se les mans, han estat els seus acòlits. Per tant i per Ciutadans tenim Rajoy pel que queda de legislatura.
​
Uns putrefactes fins la medul·la. Els altres que callen i permeten uns miserables. Malgrat tot pel País, La Razón, l’ABC, el Periódico, La Vanguardia i la Sexta, el problema d’Espanya són els Pujol. Com dèiem podrits i miserables, ahir, avui i demà.


0 Comments

EL PSOE I CIUTADANS.

24/4/2017

1 Comment

 
Picture

Van fer el mateix, uns obertament i pactant i els altres fen veure que el Pisuerga no passa per Valladolid. La resultant és que els del PP, amb el Rajoy cap visible, tenen al seu abast totes les palanques del poder institucional. I menys mal que no tenen majoria absoluta, diuen.

Mariano Rajoy i tots els seus acòlits col-locats i ben endreçats, controlen la Fiscalia, el Tribunal Constitucional, uns quants jutges oportunistes i totes les unitats policials d’investigació (UCO, UDEF i GC). El PP i com no podria ser menys, perquè de diners sembla que en tenen i molts, també controlen un bon grapat de periodistes, tertulians, diaris, ràdios i televisions. Tot plegat fa possible que ens venguin la moto i construeixin relats escardusses. El darrer és que la seva corrupció és individual i que no té res a veure amb el partit, tot i que sigui l’únic partit en via judicial.

Rajoy i el seu PP governen gràcies a Ciutadans, dèiem obertament, amb unes contrapartides que Rajoy de moment no compleix. Veure com Ciutadans i el PSOE recolzen al PP amb la Comissió de l’Operació Catalunya ho diu tot. També governen gràcies al “cop de partit” eliminant al seu SG Pedro Sánchez i abstenint-se. Cal reconèixer i és de justícia que no tots els diputats socialistes és van abstenir, i van votar no. Una abstenció sense demanar res a canvi. L’aparell socialista decidia fer honor als seus postulats neofranquistes, primer Espanya, després la gent i per últim la corrupció.

Rajoy ara mateix pot decidir, si vol, unes altres eleccions. La llei de pressupostos serà la prova del cotó. Ciutadans ja han dit per activa i per passiva que diran si. Fins i tot la portantveu Arrimades l’altre dia a Rac1 defensava amb tanta intensitat els pressupostos del PP que semblava que els havien fabricat els seus. Però no en tenen prou, no sumen, falten els del PNV i un més.

Els casos de corrupció rellevants i que dia si i altra també surten a la llum, estan produint un efecte dissuasori d’aquells que podrien recolzar-los. El PSOE, Podemos i la resta sembla que ho tenen clar, no als pressupostos del govern Rajoy i PP.
 
Al Rajoy aleshores només li quedaria una opció, prologa pressupostaria o eleccions. Aquest fet implicaria no complir amb els criteris de la UE, cosa que penalitzaria les arques del Montoro i totes les previsions de creixement.

L’opció evident és per tant l’única viable, eleccions. Aquest fet tindria immediatament un efecte comparable a un tsunami. El paper de Ciutadans i del PSOE seria com el d’estrassa. Estabilitat i defensa de la unitat d’Espanya les seves justificacions que no haurien servit per res.

Ciutadans que volia ser el relleu del PP s’esfondrarà. De fet hauran perdut credibilitat i fer del seu objectiu la constatació que independentment del grau de corrupció, no són res més que un PP bis.

Els del PSOE, l’aparell, han de pregar i  posar un espelma a San Pancraci perquè no és convoquin noves eleccions. Gran disquisició aprovar-los seria la seva mort política, la dels de l’aparell, i una catifa pel Pedro Sánchez. Dir no als pressupostos en cap cas arregla la seva abstenció en la investidura de Rajoy. El PSOE comença a ser tant irrellevant com còmplice d’un PP corrupte, allunyat de les practiques democràtiques i fervorosos inequívocs a l’hora de defensar la sacro santa unitat d’Espanya.

Els espanyols que han decidit millor ser espanyol que castellà, català, basc o gallec, seran els primers en patir. Uns ho faran moralment amb la independència de Catalunya i els altres veien com és fonen i malbaraten els pocs recursos de que disposa l’Estat espanyol.

Concentrar tot el poder a Madrid, que sigui el “centre de l’Univers”, ja les te aquestes coses. Construir des de el respecte i llibertat dels pobles és el futur. Continuar com ara només serveix per estar submergits dins d’una legalitat que en be del franquisme i el PSOE de la Susana Diaz i Ciutadans, ni tenen esme ni qualitat política per proposar cap entesa que no passi per una “Espanya grande y libre”.
​
Nosaltres anem fen. Ells ja s’ho faran.


1 Comment

ELS ROBOTS JA SÓN AQUÍ.

20/4/2017

0 Comments

 
Picture

Produir mol i be són dos axiomes que el sistema capitalista ha elevat a categoria suprema. Hem de guanyar més i per això ens cal ser competitius afegeixen els que maneguen quantitats escandaloses de diners. Productivitat i beneficis empresarials en són la base per construir una societat del benestar.

Empresa, Treball i drets són conceptes que haurien d’estar equilibrats, equilibri impossible si els que manen, els que tenen el poder capital i militar, només treballen per eixamplar cobdícies i beneficis.

El sistema capitalista amb els seus daltabaixos, a anat consolidant la seva pròpia evolució. La força del treball que fins no fa pas gaire esdevenia com el resultat de l’esforç d’un treballador, s’està substituint per la força del robot. Robots que no mengen, que no tenen cap necessitat d’organitzar-se, que no necessiten de la societat del benestar. Que fins i tot no paguen impostos ni per descomptat tindran pensió.

El sistema gairebé és perfecte. Producció de tècnics i intel·lectuals a les escoles i universitats per construir les maquines del futur que han de substituir la força del treball obrera. És calcula que un Enginyer en robòtica pot fer que 1000 treballadors vagin a l’atur per substitució.

SEAT n’és un bon exemple. Al 1980 la plantilla era de 32.000 treballadors, al 2015 de 12.700. Al 1990 Volkswagen és fa amb tot el control de SEAT i s’inaugura la fàbrica de Martorell la més moderna i automatitzada d’Europa. Producció al 1982, 120.000 unitats anys. Producció al 1998, 500.000 unitats. Al 2015, 264.000 unitats, afectació de la producció per la crisis.

El futur és de les maquines. El director de cine alemany Fritz Lang amb la pel·lícula Metròpolis, ens va situar en el futur actual. Robots, casta dominant i oprimits en són el nucli central de la pel·lícula.

El mon capitalista ha decidit, i fa temps, que la producció ha d’estar controlada per pocs i produïda per robots, silenciosos, obedients i sense reivindicacions laborals o socials. El sistema però té un problema i no és menor, és que genera i de forma exponencial, persones sense feina, sense objectius i el que és pitjor moralment abandonades per la societat.

El sistema mai ha volgut substituir la força del treball per robots amb l’objectiu de que els treballadors gaudeixin de més temps, per la família, o per l’oci, o per millorar intel·lectualment. El sistema vol produir més per obtenir més beneficis i que millor que substituir-los per robots “adoctrinats” i complidors. Una substitució que té dos objectius; incrementar la productivitat i els beneficis empresarials.

El sistema capitalista, tot i els seus avenços, potser encara no ho sap, però la cobdícia extrema farà insostenible el seu model. Model que mai ha destacat per just i sostenible (la gran guerra, II guerra mundial, Vietnam, Cambodja, Afganistan, Irak, Líbia, Síria, etc.) ens demostren que el sistema perviu destruint i construint.

O el model canvia, o el planeta va inexorablement camí de la seva autodestrucció. El Planeta té els recursos que té i no són il·limitats. O practiquem, treballem, per uns nous valors socials lluny del consumisme salvatge, o no ens caldrà cap cataclisme natural per la nostra autodestrucció.
​
Robotitzar i automatitzar els mitjans de producció només té sentit si és fa per millorar i descarregar als treballadors d’unes feines esclavistes i per gaudir d’un temps que la natura ens ha donat.


0 Comments

UNA LLIÇÓ DE COHERÈNCIA I POTSER DE VALENTIA.

19/4/2017

0 Comments

 
Picture

Carles Puigdemont President de la Generalitat Autonómica, va dir-ho amb claredat; “el meu temps com President Autonòmic finalitza als 18 mesos, amb els deures fets per proclamar la independència si així ho decideixen els catalans”.

Referèndum si o si. Puigdemont vol acabar la seva “aventura” complint. Per cert, fet al que molts politics no estan habituats. Puigdemont és potser dels poquets que pensaven que substituir al President Mas comportava uns mesos tranquils de President per dur el compromís electoral a bon port, o el que és el mateix una estabilitat dins del Parlament amb un suport al seu Govern indestructible.

No als primer pressupostos de la desconnexió. Si a la moció de confiança i ara si als pressupostos de la desconnexió, han produït indecisos, desconfiances i munició als unionistes. Una legislatura lluny de la tranquil·litat interna que Puigdemont preveia per substituir al President Mas.

El President Puigdemont, entre mutants, bocamolls i galifardeus, hauria d’estar-ne ben tip. Res però sembla que el farà allunyar del seu compromís: Referèndum si o si. És més, a cada sotragada i tret al peu, ell, utilitzant les xarxes socials, és referma i dona una lliçó magistral de coherència i compromís. És el President amb la prerrogativa autonòmica per convocar eleccions, és el bomber per apagar les collonades maldestres internes i externes al partit i Junts pel Si, i sobre tot com President és el responsable per transmetre confiança. La resta del Govern el que haurien de fer i dir és; “A les seves ordres President”, sobre tot perquè el seu compromís amb la majoria independentista és a mort.

Oriol Junqueras ara s’equivoca i molt (El Mon.cat digital del 18 d’Abril). No varem poder proclamar la independència el 27N del 2015 perquè tot i guanyar amb diputats, no és va fer amb vots. El compromís del Govern va ser aleshores clar; un Referèndum per comptar-nos i decidir.

Tothom, independentistes i no, sabíem que Espanya, el seu govern i el seu Estat mai pactaran un referèndum d’autodeterminació, fer-ho és admetre un poble que res té a veure amb l’espanyol. Tothom també sap que tenim un compromís amb data de caducitat, fer un Referèndum, pactat o unilateral. Fer-ho unilateral suposarà el xoc de trens definitiu. Ara el tenim clandestí. Però aquest és el compromís, amb acord o sense. Dir ara que si no el podem fer, cosa que ja sabíem, amb l’acord de l’Estat, farem una DUI, és admetre que no posarem les urnes.

Quan  tocava fer-ho era el mateix 27 al vespre. Els qui ho varen impedir van ser els puristes de les CUP. Teníem majoria al Parlament, perquè van ser unes eleccions autonòmiques de diputats, però no teníem els vots. Cap situació, i les enquestes no serveixen, ens diu que ja som els que estem a favor de la independència majoria.

Fer el Referèndum, comptar-nos, i proclamar la independència ara és el que toca. Per cert el que si podem tenir en compta, és que totes les enquestes coincideixen que més d’un 70 % de catalans volen el Referèndum.

Dir que farem una DUI, és acceptar sense dir-ho que l’Estat espanyol guanya i que abdiquem del Referèndum i de posar les urnes. No Vicepresident de la Generalitat de Catalunya Oriol Junqueras, les urnes s’han de posar, amb acord o sense i si vostè i renuncia, directament serà un traïdor al compromís que el nostre President Carles Puigdemont defensa.

També hem de dir-ho i ven alt, i si finalment el camí a de ser la DUI, perquè l’Estat espanyol acabi d’embogir, no ha de ser vostè qui ho digui, hauria d’haver estat el nostre President Carles Puigdemont.

Els del PDeCAT poden ser uns bocamolls i alguns fins i tot continuar pensant en clau autonomista. Altres també hi pensen. Potser seria convenient que uns i altres tinguin clar que si no és posen les urnes el que potser tindrem és una derrota que pagarem amb més recentralització, menys autogovern i sobre tot amb molta menys identitat.


0 Comments

L'ESTELADA I LA TRICOLOR

18/4/2017

0 Comments

 
Picture

L’una i l’altra tolerades al carrer i perseguides si esdevenen objectius que no s’ajusten al regim del 78. El dret d’expressió consagrat a la Constitució espanyola té limitacions, i les dues ara són perseguides per una inconstitucionalitat institucional. Fins ara, només  és perseguia l’estelada si aquesta onejava als Ajuntaments i llocs destacats del municipi. Ara també sabem que la tricolor, la que representa La República espanyola legal i legitima, pateix el mateix síndrome que l’estelada. De moment a Huelva i Navarra. La  cacera per la tricolor ha començat, de l’estelada ja fa temps.

El PSOE fa temps que va abdicar del seu republicanisme abraçant la monarquia imposada per Franco i el seu exercit, els comunistes i derivats també. Els de Podemos és declaren republicans, però no entra en els seus objectius la lluita per la República. Gran contradicció utilitzar el republicanisme, llibertat, solidaritat i fraternitat sota el jou d’una monarquia hereva de Franco, sense qüestionar-la.

PP i Ciutadans són els garants de la monarquia i la roja i gualda. Cap sorpresa, mai han condemnat la dictadura franquista i els seus crims. Són, amb la seva constitució, el tap perquè els pobles de la Península esdevinguin presoners d’un futur sempre incert.

Si l’esquerra espanyola unionista, s’atrevís a dur l’objectiu programàtic per proclamar la República espanyola, la situació seria tant “cafquiana” com esperpèntica, no la podrien legalment proclamar. La sacrosanta Constitució ho impediria i serien la justícia espanyola i l’exèrcit els encarregats de que així fos. Ho diu la Constitució i els que avui defensen que no pot ser perquè ho diu la Constitució, demà és trobaran amb el mateix escenari.

“Todo atado y bien atado”, i tant, que modificar la Constitució és pràcticament impossible. La societat espanyola està dividida gairebé al 50 % entre dretes i esquerres, sent els de dretes defensors del regim del 78 i una bona part de l’esquerres també, cosa que impossibilita qualsevol reforma constitucional que no sigui pactada entre dretes i esquerres i segur que el que mai és pactarà és modificar-la per proclamar la República.

L’avís ha estat contundent. La tricolor no és constitucional i l’estament judicial, ho confirma. Qui pretengui canviar l’ordre constitucional, només ho podrà fer seguin les normes constitucionals, és ha dir mai.

Si els espanyols que volen ser espanyols en lloc de catalans, gallecs, castellans o bascos, desitgen tenir la República i desfer-se’n dels borbons imposats per Franco, només tenen un camí i és exactament el mateix que els catalans estem fent.

No ni a prou amb penjar tricolors. No ni a prou fent memòria històrica del que va representar la segona República, o els líders politics explicitant que Espanya ha de tenir un projecte democràtic, on els privilegis de “sigala”, de casta, de butxaca esdevinguin historia.

Els partits que defensen la unitat de caire espanyol, tard o d’hora esdevindran fum. Cap Constitució pot mantenir en el temps el que no vol la ciutadania. Cap exercit pot obligar als ciutadans a ser i fer el que no volen.

Per proximitat per fets irreversibles, com els fluxos migratoris, els espanyols castellans han pretès durant gairebé tres segles imposar la seva espanyolitat, i a fe de Deu que quasi ho aconsegueixen.

Espanya i el seu Estat per molt que la Unió Europea sigui la unió d’Estats, estan abocats a reinventar-se. No serà una restauració del passat. Construir, i si és possible, que no sigui de les cendres, és el millor que podria passar.

Una Confederació de Repúbliques Ibèriques, és una estimació possible. Construir des de el respecte i des de la fraternitat és possible i desitjable.

Catalunya no pot, ni té la clau perquè això esdevingui realitat. Pot si s’escau ser el motor del canvi i fi del regim heretat del franquisme. El que no pot fer Catalunya és canviar Espanya i el seu Estat. Per tant, o els partits espanyols proposen la construcció de la Repúbliques de Castella,  de Galicia, de Euskalerria i dels Països Catalans, independents i amb Estat, o més d’hora que tard, es veuran abocats a un escenari incert i ple d’interrogants.

Una Confederació de Repúbliques Ibèriques, nova de trinca, amb llibertat i per decisió pròpia de les Repúbliques podria establir una solidaritat desitjable. L’Espanya actual en cap cas pot suplir els ideals republicans. De fet, és per això que Espanya morirà políticament i administrativament. Políticament a Catalunya va morir el 2012.

El futur no és la estelada. El futur no és la tricolor. La roja i gualda menys. El futur és la quadribarrada, la ikurrinya, la morada i la blava. I si els portuguesos volguessin, amb la seva. Una senyera Confederal. Uns Estats lliures que decideixen com i fins on en formen part. Construir un nou model desertant dels corses atàvics històrics dels regnes, dictadures i Repúbliques unitàries.
​
Fer-ho és possible. Cal que els demòcrates o proposin o defensin i com no que guanyin a les urnes. Exactament com ho estem fent a Catalunya.


0 Comments

EL PARTIT I LA INDEPENDÈNCIA.

17/4/2017

1 Comment

 
Picture

Primer van ser els sindicats. Els treballadors van descobrir que per lluitar contra l’esclavatge productiu només la seva unitat i organització els hi donava alguna possibilitat per millorar el seu estatus. I van néixer els sindicats per canviar els paràmetres de la revolució industrial.
Els sindicats però sempre és quedaven curts. Eren els empresaris i els poders dominants els que imposaven les regles de joc. Controlar la política i controlar als treballadors. Els rics van descobrir que per fer front a la majoria, als explotats, els i calia fer concessions. Sorgirien els moviments politics, carregats d’ideologia i d’objectius, anomenats partits.

El partit és l’eina organitzada per fer-se amb el poder polític. L’econòmic mai. Serà el poder econòmic el que avali i financi al partit de torn, aval que tindran, al marge de ser d’esquerres o de dretes. El quid de la qüestió està en si els seus interessos és mantenen o fins i tot milloren.

Com que tot evoluciona, els partits no s’han quedat enrere i també han evolucionat. Governar, tenir poder i sobre tot fer de aixopluc als fidels, és ara la seva màxima.

Els partits d’ara no tenen escrúpols per pactar amb els contraris o adversaris politics. Les excuses i justificacions són incommensurables. Per exemple a Barcelona la Colau perseguidora dels corruptes, pacta amb els socialistes tot i la carrega de corrupció que duen.

Partit i agencia de col·locació, avui és el mateix. Col·locats amb acta de Diputat, de Senador o Regidor i col·locats per gaudir d’un sou públic. A canvi, disciplina i la moral foragitada per sempre si és vol fer carrera política.

L’Iceta, no ha trigat cinc minuts amb reconèixer que no tornaria a passar allò de votar distint que el PSOE. Ells són el PSOE. També sap que fer-ho, intentar-ho altra cop, voldria dir que la seva carrera arriba a la fi. El partit i la seva estructura de poder, faria el que van fer amb el Pedro Sánchez.

És tanta la força del partit estructura, que no dels militants, que fins i tot quan els objectius politics els superen, acostumen a fer trontollar la victòria. S’excusen amb la ideologia. Volen altres societats, ens diuen, malgrat alguns ni compten amb la ciutadania i neguen el dret a decidir.

Ni Congressos, ni resolucions, ni assemblees, canviaran el partit. El partit és el tòtem. El partit és el deu al que ara veneren sectaris i llepafils arribistes que creuen que amb una llicenciatura en tenen prou per saber de les misèries populars.

Un dit que mana el vot. Un dit que senyala i decideix qui va a la llista i qui no. No és el partit, és el nucli reduït, són aquells que en nom de la democràcia, han aconseguit la parcel·la que amb el temps esdevindrà de propietat eterna.

Centenars de milers de catalans ens manifestem l’11 de Setembre. Cap partit ho faria possible. Cap partit pot alhora impedir que homes i dones, segur que amb pensaments dispars, ens donem les mans. I això passa perquè tothom te el mateix objectiu; La Independència de Catalunya.

Cap partit obtindria l’èxit dels 11 de Setembre. Cap. Malgrat aquest fet sembla que la unitat d’acció política, dia si i dia també, s’entrebanca. Els amos dels partits encara no han descobert que la cosa no va de partits. Els partits i les seves estructures de poder, poden ser els culpables de que no arribem a bon port. Els unionistes amb poca feina poden ser els triomfadors.

No estem dient que els partits no siguin necessaris. El que estem dient és senzillament que existeix un divorci entre el que la ciutadania demana i amb el que estan disposats a fer i oferir els que avui lideren els partits. Salvant honroses excepcions com el Mas, Ortega, Rigau i Homs.

La paciència mai és infinita. Estem convençuts que les urnes i seran. Ara, el que no s’entén és perquè no tenim data i pregunta. Tenir-les en cap cas suposa cap negació a negociar amb l’Estat espanyol. En canvi acabaríem amb certes desavinences, espectacles i declaracions desafortunades.
​
Posar data i pregunta al calendari. És acabar amb els dubtes. Fer-ho ens obliga a guanyar-lo i sobre tot ara més que mai que els d’en Comú han dit que accepten el Referèndum Unilateral, la qual cosa vol dir que ells pensen guanyar-lo i no serà precisament per dir si. Estem avisats.


1 Comment

QUI TINGUI POR QUE PLEGUI.

16/4/2017

1 Comment

 
Picture

Posarem les urnes, segur. Només existeix una situació que ho pugi impedir, que tots els membres del Govern siguin empresonats i els acompanyin tots els diputats de Junts pel Si i les CUP.

Hi hauran urnes, l’Estat espanyol no és pot permetre el luxe, tot i que ho intentaran, fer des de la combinació justícia i policia la seva màxima democràtica i legal. Fer-ho però no cassa amb els principis internacionals de democràcia. La gent té dret ha ser preguntada.

Amb les urnes al carrer, el que de debò ens hauria de preocupar és guanyar. De fet els unionistes que tenen clar que les urnes i seran, fa estona que treballen perquè guanyi el No.

“Ens faran fora d’Europa. Els jubilats no cobraran la pensió. El Govern espanyol inverteix a Catalunya més que mai. Tenim un Aeroport gracies al Govern espanyol considerat un dels millors d’Europa. Si la sanitat i ensenyament tenen problemes és perquè el Govern és dilapida els diners en viatges a l’estranger i una Conselleria d’exteriors no serveix per res”. I així anant fent.

Tenen un Estat, uns partits espanyols, uns mitjans de comunicació espanyols, una patronal espanyola, alguns dirigents sindicals, l’Estat, la justícia i les seves clavegueres.

De fet, és forca plausible que el No guanyi, sobre tot si finalment els espanyols un miracle els il·lumines, i s’avinguessin a pactar el Referèndum. Només la seva obcecació amb el que suposa ser espanyol, català o català i espanyol els farà perdre un moment històric.

Si guanyes el NO els catalans hauríem guanyat la batalla del reconeixement com a poble i subjecte polític, però hauríem perdut el moment històric per ser lliures, cosa que permetria als espanyols aconseguir l’anorreament definitiu. L’exemple de com fer-ho el tenim ben a prop. Tot i tenir l’escola de jutges a Catalunya per tot l’Estat, el català no només no s’utilitza sinó que cada dia esta més minoritzada a tots els jutjats de Catalunya. Segons el TSJC només un 8,7 % de les sentencies és fan en català, i un 98 % dels tràmits és fan en castellà. D’aquí 10 anys tot en castellà com al País Valencià.

La Marta Rovira pot, i tant, per això ho fa, dir-nos parides com la dels aturats. El Bonvehi, també, i fins i tot anar una mica més lluny somiant amb un hipotètic espai autonòmic disputat per partits independentistes.

Si no és posen les urnes per incapacitat i per covardia, el PDeCAT i ERC passaran a formar part de la historia. Si és posen les urnes voldrà dir que tothom està a l’alçada i només tenim tres mesos per tornar a fer que el relat del perquè s’entengui i serveixi als indecisos.
​
Per cert un bon amic sindicalista, no independentista amb dir que estava convençut de que si els “tancs” entraven per la diagonal que jo hi seria per aturar-los pacíficament i ell també perquè és un demòcrata i va afegir potser els que manen no hi seran. Espero i desitjo que ni vinguin els “tancs” ni que faci falta comprovar allò de la mili que deia;
el valor se le supone.


1 Comment

ELS ESPANYOLS INHABILITEN, ELS DEMÒCRATES POSEN URNES.

15/4/2017

0 Comments

 
Picture


De moment i per escoltar a la gent i posar urnes, els únics inhabilitats a l’Estat espanyol són el President Mas i els Consellers/es Ortega, Rigau i Homs.

El President Mas va fer un pas més, va renunciar a l’acta de Diputat i aforament. D’axó se’n diu dignificar la Presidència, altres fan de senadors.
​
Fa no gaire el Vicepresident Oriol Junqueras va reclamar el compromís èxplicit de cada un dels membres alhora de convocar el Referèndum i tot el que se’n deriva. Sembla que s’oblida que totes les decisions del Govern són de caràcter col·legiat, cosa que vol dir amb responsabilitat compartida. Malgrat que un TC espanyol compartimenti responsabilitats. Al President Mas ni li va calgué, ni ha tingut cap recança per dir en judici que ell era el màxim responsable polític del 9N.

El President Carles Puigdemont, va encarregar al Junqueras i Romeva preparar el Referèndum. Sembla, en Quico Salles se’n fa reso, que una picabaralla interna i discrepàncies varies, més uns posicionaments de partit ara no entenibles i la pressió de les CUP per posar data i pregunta, esta donant ales als contraris del procés.

Res serà fàcil deia en Mas. Quanta raó. No només vindran inhabilitacions i multes, la presó no és descartable. De moment el que s’ho juga tot, i fer de la seva paraula una recuperació de creences i honors és Carles Puigdemont, el President, que manté inalterable el seu discurs i el Referèndum o Referèndum.

Varem ser els catalans els que vam dir prou i que la festa s’havia acabat. Va ser la força del carrer i han estat els politics els que han entomat la responsabilitat per proclamar la independència. Han estat els catalans els qui van construir Reagrupament, SI  i desprès del seu fracàs, la ANC.

 Òmnium i la construcció de l’AMI van reblar el clau.  CDC ara PDeCAT i ERC, partits majoritaris han entomat la responsabilitat màxima per dur-nos a la independència. Aquest fet comporta, que el xoc que segur tindrem amb Espanya i el seu Estat, que seran els del Govern primer i els parlamentaris desprès els que hauran d’entomar i fer front responent amb dignitat. El suport dels catalans sempre vindran desprès dels seus actes.

Traslladar a l’opinió publica, temences i pors, només serveix per desmotivar. Qui no entengui de Junts pel Si que se’ls van votar per dur-nos la independència i que els costos els primers que els hauran d’assumir són ells, el que han de fer és plegar.
​
Caixa o faixa deien els avis. O Referèndum o autonomisme amb segur molta més dependència i l’anorreament definitiu de tot allò que tingui flaire de català. Guanyar-lo o perdre’l és una altra historia.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.