Primer van ser els sindicats. Els treballadors van descobrir que per lluitar contra l’esclavatge productiu només la seva unitat i organització els hi donava alguna possibilitat per millorar el seu estatus. I van néixer els sindicats per canviar els paràmetres de la revolució industrial.
Els sindicats però sempre és quedaven curts. Eren els empresaris i els poders dominants els que imposaven les regles de joc. Controlar la política i controlar als treballadors. Els rics van descobrir que per fer front a la majoria, als explotats, els i calia fer concessions. Sorgirien els moviments politics, carregats d’ideologia i d’objectius, anomenats partits.
El partit és l’eina organitzada per fer-se amb el poder polític. L’econòmic mai. Serà el poder econòmic el que avali i financi al partit de torn, aval que tindran, al marge de ser d’esquerres o de dretes. El quid de la qüestió està en si els seus interessos és mantenen o fins i tot milloren.
Com que tot evoluciona, els partits no s’han quedat enrere i també han evolucionat. Governar, tenir poder i sobre tot fer de aixopluc als fidels, és ara la seva màxima.
Els partits d’ara no tenen escrúpols per pactar amb els contraris o adversaris politics. Les excuses i justificacions són incommensurables. Per exemple a Barcelona la Colau perseguidora dels corruptes, pacta amb els socialistes tot i la carrega de corrupció que duen.
Partit i agencia de col·locació, avui és el mateix. Col·locats amb acta de Diputat, de Senador o Regidor i col·locats per gaudir d’un sou públic. A canvi, disciplina i la moral foragitada per sempre si és vol fer carrera política.
L’Iceta, no ha trigat cinc minuts amb reconèixer que no tornaria a passar allò de votar distint que el PSOE. Ells són el PSOE. També sap que fer-ho, intentar-ho altra cop, voldria dir que la seva carrera arriba a la fi. El partit i la seva estructura de poder, faria el que van fer amb el Pedro Sánchez.
És tanta la força del partit estructura, que no dels militants, que fins i tot quan els objectius politics els superen, acostumen a fer trontollar la victòria. S’excusen amb la ideologia. Volen altres societats, ens diuen, malgrat alguns ni compten amb la ciutadania i neguen el dret a decidir.
Ni Congressos, ni resolucions, ni assemblees, canviaran el partit. El partit és el tòtem. El partit és el deu al que ara veneren sectaris i llepafils arribistes que creuen que amb una llicenciatura en tenen prou per saber de les misèries populars.
Un dit que mana el vot. Un dit que senyala i decideix qui va a la llista i qui no. No és el partit, és el nucli reduït, són aquells que en nom de la democràcia, han aconseguit la parcel·la que amb el temps esdevindrà de propietat eterna.
Centenars de milers de catalans ens manifestem l’11 de Setembre. Cap partit ho faria possible. Cap partit pot alhora impedir que homes i dones, segur que amb pensaments dispars, ens donem les mans. I això passa perquè tothom te el mateix objectiu; La Independència de Catalunya.
Cap partit obtindria l’èxit dels 11 de Setembre. Cap. Malgrat aquest fet sembla que la unitat d’acció política, dia si i dia també, s’entrebanca. Els amos dels partits encara no han descobert que la cosa no va de partits. Els partits i les seves estructures de poder, poden ser els culpables de que no arribem a bon port. Els unionistes amb poca feina poden ser els triomfadors.
No estem dient que els partits no siguin necessaris. El que estem dient és senzillament que existeix un divorci entre el que la ciutadania demana i amb el que estan disposats a fer i oferir els que avui lideren els partits. Salvant honroses excepcions com el Mas, Ortega, Rigau i Homs.
La paciència mai és infinita. Estem convençuts que les urnes i seran. Ara, el que no s’entén és perquè no tenim data i pregunta. Tenir-les en cap cas suposa cap negació a negociar amb l’Estat espanyol. En canvi acabaríem amb certes desavinences, espectacles i declaracions desafortunades.
Posar data i pregunta al calendari. És acabar amb els dubtes. Fer-ho ens obliga a guanyar-lo i sobre tot ara més que mai que els d’en Comú han dit que accepten el Referèndum Unilateral, la qual cosa vol dir que ells pensen guanyar-lo i no serà precisament per dir si. Estem avisats.
RSS Feed
