ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

JUNQUERAS JA HO VA DIR, AMB ESPANYA NO HI HA RES A FER

30/11/2019

0 Comments

 
Picture

Contra el poder indivisible de l’Estat mes els seus “suporters”, politics i partits, “progressistes” d’esquerres i de dretes espanyols, que són l’amalgama pútrida de tot allò que els catalans volem deixar enrere, no hi tenim res a fer. Espanya i el seu Estat només ofereix, deslleialtat, corrupció i una gestió obstinadament recentralitzadora i tant llastimosa  que l’únic que produeix és un deute impagable pels d’avui i pels que vindran.

Ja sabem com les gasten. Ja sabem que la seva paraula no val res. Ja sabem que no compleixen ni allò que ells aproven. Ja sabem que pels que segueixen fil per randa la doctrina borbònica i franquista a Espanya nomes hi ha espanyols i una llengua, el castellà, reconvertida amb una nova llengua, la espanyola. Faltaria més.

Al que anem, i que quedi clar per tots aquells que a dia d’avui encara creuen reformable allò que està lligat als termes d’espanyolitat. Espanya és irreformable, i qui cregui que estar sota el domini de l’actual estructura, tant legal com la de Franco o Hitler, ens permetrà ser lliures per la gracia divina dels espanyols, millor que abdiqui i és dediqui a la cria del mosquit.

Llàstima que quan hem tingut l’oportunitat de mostrar a tothom que els catalans som diferents ens hem quedat a mig camí.

Pedro Sánchez sap que s’ha d’investir si o si. No aconseguir-ho té un cost personal i de partit equivalent al que ha patit Ciutadans a les properes eleccions. El PSOE, no governa a Andalusia, ni a la Comunitat de Madrid ni Madrid, ni a Galicia, ni a Euskadi, ni a Catalunya. Als ciutadans peninsulars se’ls pot enganyar de forma reiterada, sembla, i com que la supervivència és sinequanum, que ningú en tingui dubtes, avui amb els d’esquerres i demà amb els franquistes si cal.

ER proposa un benefici no avaluat per Catalunya investir al Sánchez. El problema sorgeix indefectiblement quan els de ER menystenen al MHP pensants que els seus diputats tenen la clau. És cert la tenen. Ara be, avui per avui, ER no té cap majoria a Catalunya, i hauria de saber que les seves negociacions en termes de partit, mai podran ser en termes de país.

Qualsevol negociació amb Espanya des de posicions partidistes, mai resoldrà el conflicte polític amb Espanya. Com a molt és una negociació equiparable al peix al cove.

No va de constituir una mesa de negociació, que també. No va d’investir al “progre” del Pedro Sánchez. Va de reivindicar drets com a poble i l’aplicació del dret internacional exposat a la Declaració Universal del Drets Humans. Va del dret a inalienable per decidir el nostre futur.

Sánchez i una part del PSOE ho té clar, el govern d’esquerres només és possible, amb els vots del PNB i ER. Els del PNB ja estan posant preu als seus vots i deu nido el que volen (traspàs de la Seguretat Social). Ara be, l’altra part del PSOE, els més unionistes si cap, també ho tenen clar, amb els del PP també sumen.
Apretem, exigim i si finalment no accepten i giren a la dreta, el PSOE com sempre demostrarà que l’únic que l’importa és el poder. Potser ER sense saber-ho, ara mateix té el poder per desemmascarar al “progressisme” de l’esquerra espanyola. Seria bo pensar-hi per no deixar-nos enganyar mai més. Sobre tot desprès dels darrers moviments recentralitzadors, prohibicions i continuïtat repressiva.

 Si Sánchez vol ser President de l’Estat espanyol, que el facin els seus, els espanyols que tant malden per la unitat territorial. És un contrasentit que nosaltres els independentistes, els que volem construir Estat i República, tinguem una responsabilitat afegida saben que Espanya i el seu Estat al llarg dels segles i actualment només ens ha ofert engrunes, repressió i persecució a la nostra identitat.

Si Sánchez vol els vots dels independentistes, ha de saber que abans i no desprès de la investidura te preu, i el preu és; urnes per decidir, alliberament dels presos politics per posar urnes i retorn immediat dels exiliats.

Negocia calendaris, propòsits, actuacions autonòmiques, meses, promeses, accions reconductores, pressupostos, modificacions legislatives, mentrestant els nostres presos politics i exiliats mantinguin la seva situació, seria d’una indignitat màxima i l’abandó d’aquells que van complir dient-nos que posarien urnes i les varen posar, seria pitjor si cal, seria admetre que els nostres presos politics i exiliats són uns delinqüents.

0 Comments

TENIM EL PODER DEL, VOT DONCS EXERCIM-LO

22/11/2019

0 Comments

 
Picture

No serem nosaltres els que treballem per investir al Pedro Sánchez del PSOE. Sembla que Sánchez vol per primera vegada associar-se amb els comunistes de UP. Ahir no, avui si, i malgrat no poder dormir, el Sánchez no té cap problema per fer allò tan castellà de; “donde dije digo, digo Diego”.

Han sorgit, i no és cap sorpresa la crida ha condemnar i rebutjar el pacte, que de moment nomes és per investir i d’intencions. Espanya és una democràcia rara, permet als comunistes presentar-se a les eleccions, però no per governar.

Inicialment gerros variats, veus de l’Estat, i antics i nous mandataris com el Felipe, l’Aznar, Bono, Guerra i Page han estat els encarregats per malbaratar el pacte. El motiu és que els de Unidas Podemos són comunistes i favorables a un Referèndum per Catalunya, qüestió que per cert ja han renunciat amb ares de fer el pacte possible. La carta a la militància de Unidas Podemos enviada pel Pablo Iglesias va en aquest sentit. Igual també traguen amb la reforma laboral del PP i la Llei mordassa.

Ara els mentiders politics i mediàtica de la “villa i corte” Madrid , han afegit més llenya; el proper Govern no pot ser esclau de ER. Sembla que donen per fet que ER guanyarà la seva consulta a la militància i que l’abstenció està servida.

Els del PP que ja tenen clar que Pedro Sánchez serà investit gracies a ER, han reblat el clau i li garanteixen al Pedro Sánchez no la investidura però si la governabilitat per no dependre de ningú. Embolica que fa fort. Si aquesta proposta reïxis, ras i curt voldria dir que la governabilitat no dependria dels vots perifèrics dels nacionalistes.

Pedro Sánchez pot ser investit pel si o abstenció de ER i al mateix temps ser irrellevants amb l’acció del Govern espanyols i l’acció legislativa. Per fer-s’ho mirar.

Si Sánchez mante la seva aposta, només, per qüestions matemàtiques, i descartat el suport directe o indirecte del PP a la investidura, queda clar que depèn de la abstenció de ER o Ciutadans. Convèncer als independentistes, ara és l’obsessió del Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, el problema és que les veus contraries ara ja sumen sectors tant variats com l’empresariat i l’església espanyola que és sumen als ja anomenats.

Espanya i el seu Estat, desprès de les dades negatives de creixement i del dèficit, és veurà abocat a unes retallades socials i d'inversions que ja veurem de quines proporcions.

Si ER finalment accepta, per una taula de negociació inconcret i de futur, haurà fet uns pans com unes hòsties. En cap cas serà un Govern progressista si tant el PSOE com UP accepten que sigui el PP qui doni estabilitat. Investir Sánchez saben que després no és tindrà cap capacitat numèrica per negociar, seria un error estratègic i contrari als pressupòsits independentistes.

Si l’independentisme pacta exclusivament investidura a canvi d’una taula de negociació sense les mínimes contrapartides d’objectius socials i deixant clar que les urnes són la solució al conflicte polític entre Catalunya i Espanya, que tothom ho tingui clar, serem corresponsables de la repressió, de les retallades i de continuar sotmesos a una legislació espanyola tant constitucional com injusta.

Investidura o eleccions, no hauria de dependre dels independentistes, Si Pedro Sánchez i Pablo Iglesias volen investidura i governabilitat amb pinzellades progressistes, ja saben el que ha de fer. Si finalment PSOE i UP no proposen, nosaltres ja estem cansats de proposar, ha de quedar clar que si tenim noves eleccions no serà per culpa dels independentistes, serà exclusivament per culpa del PSOE i UP.


0 Comments

DEFINITIVAMENT QUI GOVERNA A ESPANYA SENSE FER LLEIS I CAP LEGITIMITAT DEMOCRATICA ÉS L'ESTAT ESPANYOL

20/11/2019

0 Comments

 
Picture

És un fet que la transició i transformació d’un Estat dictatorial a un democràtic, va ser un tragala. La restauració dels borbons que anava en el mateix paquet, més del mateix. El nou regim, el del 78, nèxia tacat i amb un Estat que mai s’ha reformat.

Els que ahir eren procuradors franquistes, ministres de Franco, torturadors de Franco, i tot el paquet legislatiu franquista, per obra d’un pacte Constitucional, és transformaven en demòcrates.

Cap llei sorgit del regim del 78 ha establert cordons sanitaris per evitar en el futur ressorgiments falangistes i feixistes. Pitjor, la llei d’amnistia impossibilita passar comptes en ares a la reconciliació i s’impedeix un rescabalament adequat a les víctimes del franquisme. Avui, segle XXI i desprès de 41 anys tots els judicis sumaríssims efectuats per l’exèrcit colpista, continuen vigents. Per exemple el de Lluis Companys.

La gran transició, va ser el “gran miracle”. Els funcionaris franquistes van transitar de la dictadura a la democràcia sense cap bateig. Igual no els hi feia falta donat que l’Església amb el seu Concordat signat per Franco i Pío XII al 1953 els elevava a categoria astral.

La revolució francesa va modificar per sempre més les relacions feudals amb el poble. Per primer cop s’acabava amb la gracia divina i és separava de lo terrenal. La revolució francesa iniciava i posava els fonaments per el que ara coneixem, la Administració publica. És conformava la nova classe treballadora anomenats funcionaris, que ha Espanya durant un temps eren els cessants.

Mateixos funcionaris, mateixos jutges, mateixos policies, mateix exercit, malgrat la renovació evolutiva generacional, van passar de la dictadura a la democràcia.

L’Estat espanyol és amo i senyor de la legalitat espanyola i la seva interpretació. Els corruptes, violadors, criminals i delinqüents de tota mena tenen un tracte infinitament inferior als que gosen democràticament posar en dubta el regim del 78 i la integritat territorial.

 Els que conformen l’Estat sempre ho ha tingut clar, la seva subsistència depèn només del fet que el poder legal i la seva interpretació és d’ells.

Ni el PP, ni el PSOE, ni Ciutadans han tingut cap intenció en democratitzar l’Estat, i ara menys els de VOX.

Podrem investir al Pedro Sánchez. Podrem fins i tot creure’ns que millor unes esquerres espanyols que la dreta, però mentrestant l’Estat mantingui les seves essències franquistes, afirmem que “todo esta atado y bien atado”. L’Estat espanyol no permetrà condemnar la seva procedència franquista, fer-ho seria condemnar als borbons. Espanya i el seu Estat, mai i diem mai, permetran una resolució justa al conflicte entre Espanya i Catalunya, ans al contrari, mantindran per terra mar i aire que som part indissoluble de la nació espanyola.
​
La confrontació no és ni serà en termes politics donat que és l’Estat el que ha decidit fa estona que la defensa de la Espanya una és responsabilitat seva i mai permetran que el diàleg i la negociació s’imposi. L’Estat espanyol com ahir continua sent franquista i aquest fet impedeix qualsevol solució democràtica al conflicte i aboca als catalans a una única sortida, LA UNILATERAL.


0 Comments

QUI HA DONAT RESPOSTA I QUI NO

18/11/2019

0 Comments

 
Picture

Temps ençà quan la situació ho requeria, eren els partits i els sindicats qui cridaven a les seves parròquies a la mobilització per protestar. Fins i tot algunes vegades o feien conjuntament.

Durant el temps que els nostres presos politics i exiliats, gairebé dos anys, ni ER, ni JxCat, ni els “revolucionaris” de les CUP, han mogut fitxa ni per mobilitzar, ni per construir una estratègia unitària, ni per donar resposta institucional. Han estat les organitzacions socials que voluntariosament han fet el que han pogut. Els 11 de Setembre i manis varies constaten el divorci amb la voluntat unitària dels catalans i les direccions dels partits.

Algú pot pensar que ara al segle XXI les protestes ja no són cosa dels partits i poc del sindicats, i han traslladat aquesta feina a d’altres com la ANC, Òmnium i l’AMI. Igual és que tenen clar que convocar com partit visualitzaria la seva debilitat estructural.

El divorci entre els partits, maquines electorals, i les organitzacions transversals que no juguen a la lliga institucional, és radical. Al carrer unitat i les institucions i entre partits divisió.

Els bona fe pensaven que partits i institucions és preparaven per donar la resposta adequada desprès de la sentencia. Sentencia que tothom sabia que seria condemnatòria. I no. Altra cop ha estat hi ha recaigut a la societat civil donar resposta.

ANC, Òmnium, organitzant la Marxa per la Llibertat, Sunami democràtic, CD-R’s, col·lapsant vies estratègiques  en peu de pau per internacionalitzar el conflicte i que han fet els partits i el Govern i Parlament, RES. Incapaços fins i tot de fer resolucions i mocions conjuntes.

És indubtable, i no només va ser en campanya electoral, que el PSOE ni el Pedro Sánchez, tenen cap intenció ni de desescalar ni de proposar cap proposta que no sigui més “legalitat espanyola i més Constitució”.

Estan nerviosos. Uns perquè són tant anticomunistes que faran el que calgui perquè fracassi “l’acord” inicial entre el PSOE i UP. Els del PSOE perquè tenen un bon pollastre intern i els gerros xinesos ja s’han posat en marxa per evitar-ho. la seva espanyolitat els pot més que la seva condició ideològica.

Estan nerviosos perquè els números no surten sense els vots dels partits nacionalistes i independentistes. Vaja que si ER, JxCat, Bildu i CUP diuen no, anem de pet a noves eleccions, a no ser que els del PP fessin de “patriotes espanyols” i donessin, com va fer Pedro Sánchez per investir al Rajoy, els seus vots pel Sánchez. Difícil, i d’aquí la rapidesa del principi d’acord entre Sánchez i Iglesias per evitar-ho.

Els independentistes, i potser no en són conscients, tenen la paella pel mànec, si van a una. La cosa no va només d’investidura, va de programa i de legislatura i si la volen per quatre anys, vol dir majories per aprovar lleis i decrets, això ha de tenir obligatòriament un bon preu. Podem fer que Espanya sigui ingovernable i si volen estabilitat, a pagar.

Potser i donat que els partits han estat incapaços per donar la resposta, ni a la presó preventiva ni a la sentencia, és podrien redimir fen el que toca i pel que han estat escollits; Obligar, si volen investidura i estabilitat per governar al següent:

Primer.- Reconèixer que existeix  un conflicte polític entre l’Estat espanyol i Catalunya.
Segon.- Ordenar a l’advocacia del Estat i la Fiscalia la retirada de totes les demandes relacionades amb el Procés.
Tercer.- Deixar sense efecte les accions institucionals per evitar l’exercici democràtic d’Eurodiputats al MHP Carles Puigdemont, al VP Oriol Junqueras i al Conseller Comin.
Quart.- Constitució d’una taula institucional al màxim nivell sense línees vermelles per establir diàleg i negociacions per condicionar els camins de futur i de solució del conflicte.
Cinquè.- Complir adequadament amb tots els compromisos d’inversions en infraestructures i l’addicional del Estatut retallat.
i
Sisè.- Blindar mentrestant no s’acordi un referèndum d’autodeterminació, l’escola catalana, els mitjans audiovisuals de Catalunya i la seguretat exercida pels Mossos.

Qui doni suport a la investidura a canvi de res, ho ha de pagar i molt a les propères eleccions.


0 Comments

EL PRIMER 155 VA VENIR DE LA MA DEL PP, PSOE I CIUTADANS

15/11/2019

0 Comments

 
Picture

A Espanya les procedències i malifetes de l’Estat espanyol no paguen preu. Venir ser i defensar el franquisme no paga preu. Practicar terrorisme d’Estat tampoc paga preu. Ser un corrupte prevaricador i ser-ho amb els diners de tothom a Espanya paguen alguns però no els partits. A Catalunya si, i és igual si és veritat o no.

El PSOE, PP i Ciutadans fan fer un pacte de sang per defensar el regim del 78 i el seu Estat. Si. ens van atonyinar l’1 d’octubre. Si, tenim empresonats i exiliats. Si, hem pagat xifres astronòmiques per posar urnes el 9N. Hem de concloure que a Espanya potser no han governat, però han pactat defensar com sigui el regim del 78, seu Estat i la seva nació, Espanya.

Oblidar el significat del 155, és oblidar que els espanyols amb la seva constitució interpretada de forma esbiaixada, donen patina de legalitat a tots els seus actes, i ho fan de forma unitària amb un 155 més a prop d’un cop d’Estat que la voluntat de resoldre res.

Un 155 que va liquidar de tacada, el Parlament i Govern. Va liquidar la voluntat popular i ens van dir que aquesta no servia per a res. Espanya, el seu Estat i tots els unionistes han deixat clar que a Espanya només hi ha espanyols, una sola Nació i una sola llengua el castellà.

Dialogar, negociar i pactar és la màxima dels demòcrates. El futurible govern espanyol nat per un acord entre el PSOE i UP, sap que necessita uns vots que no te i si per algun moment ER, JxCat o les CUP esgrimint arguments ideològics s’atreviren a donar-los, seria alta traïció.

Amb el del 155 només podem acordar l’alliberament dels presos politics, del retorn dels exiliats i una taula de negociació al màxim nivell institucional on no hi hagi cap ratlla vermella. De tu a tu.

Investir al Pedro Sánchez, per molt que ara pacti amb UP a canvi de res i pensant que s’evita la crescuda de la dreta i ultradreta, ja no és creïble, ells van tenir la oportunitat d’evitar-ho, i per obtenir més poder, el que han aconseguit és el contrari.

Diferencià al PP i Ciutadans de VOX, que són el mateix, només és pot fer des de l’intencionalitat de preveure pactes inconfessables. Felipe González i d’altres gerros espanyols “d’esquerres”, ho diuen clarament, millor amb el PP.

Oblidar el 155 i les seves conseqüències, és traïció. Oblidar que durant aquesta campanya tots els partits unionistes ens han tractat de tot és traïció. Oblidar que els de Unidas Podemos, ha renunciat al dret d’autodeterminació és traïció. Oblidar que l’Estat espanyol i la seva policial exerceix una repressió digna del franquisme, és traïció. Oblidar que l’1 d’octubre ens varen atonyinar, és traïció. Oblidar que si afluixem no guanyarem també.

ER que sembla el partit que té més dubtes i que no descarta l’abstenció per investir al Pedro Sánchez del 155, faria be en recordar que amb el Montilla, President per obra i gracia de ERC tenia 21 Diputats i a les properes eleccions en va treure 10.

Ni les condicions politiques, ni socials, més un futur immediat en termes econòmics mes aviat obscurs, podrien ser elements basics per guanyar la partida. No és cap paradoxa, Espanya cada dia mostra amb claredat el seu biaix feixista franquista i una ineficàcia de gestió que comença a preocupar i molt a alguns Estats de la UE de pes. Cal no oblidar la peculiar gestió judicial espanyola, de la que la justícia europea n’està donant un repàs extraordinari deixant-los a l’alçada del betum.

No és cert que impedir la governabilitat d’Espanya de retruc ens afecti. Quan teòricament governen encara ens afecta més. A qui afecta és al Estat, als partits unionistes, al del IBEX 34, a les castes funcionarials, als corruptes espanyols i sobre tot al regim del 78 borbònic.
​
Hem de dialogar? I tant, però només ho podem fer des de una normalitat democràtica i això passa per l’alliberament dels presos politics i retorn dels exiliats. Qui segui a dialogar sense aquesta premissa, ras i curt voldrà dir que mai ha volgut la independència i el que és pitjor hauran abandonat a tots aquells que estan paga’n preu per posar urnes i la llibertat de Catalunya.


0 Comments

QUAN LA UNITAT SERVEIX I MOLT

10/11/2019

0 Comments

 
Picture

Si les enquestes s’aproximen a les seves prediccions, és més que provable que no calgui fer cap acció per que Espanya sigui ingovernable.

Els del PP no faran President al Pedro Sánchez, fer-ho és donar ales a VOX i convertir-los a l’hora en l’única alternativa unionista amb matriu franquista de forma desacomplexada.

Els del PSOE potser poden sumar amb els de UP més ERC, més JxCat, més PNB. Aquesta suma però te dos inconvenients. El primer exposaria el fracàs inapel·lable del Pedro Sánchez donat que aquesta possibilitat ja la tenia. El segon és si cap més fosc. Si Pedro Sánchez aconseguís pactar amb UP i necessites els vots independentistes, a més dels del PNB, la llufa estaria servida i la evidencia de que tot plegat era per obtenir mes majoria parlamentaria també.

ER potser, si finalment el seu esquerranisme els pot, podria facilitar la investidura argumentant el de sempre millor els del PSOE que un “trifachito”. Seria la seva mort política ates que les terceres vies per solventar el conflicte entre Catalunya i Espanya fa temps que són historia. Sense oblidar la campanya i fets repressius del PSOE vers Catalunya i els catalans.

Sembla, de moment, que tant ER com els de les CUP rebutgen la proposta de JxCat per fer un sol Grup Parlamentari al Congrés. Els pot més una defensa ideològica que una sentencia de 100 anys, amb presos de JxCat, ER i exiliats de JxCat, ER i les CUP. Sense oblidar artistes variats.

Esperar que a Espanya i amb un govern que sempre serà unionista s’avingui lliurement a negociar i pactar un referèndum d’autodeterminació,  directament és de tarat.

Renunciar a la possibilitat real i gens costosa en termes politics, i fins i tot econòmics d’un grup parlamentari per l’autodeterminació, ja no diem per la independència, serà un dels trets al peu que ens fem els independentistes.

De que serveix anar a Madrid, sense capacitat per legislar, sense capacitat per negociar, sense capacitat per acordar quan són els espanyols unionistes que no volen. Només se’ns acut una raó, visualitzar conjuntament amb l’exili la nostra causa. Mitjans de comunicació per estendre i posar els nostres arguments fins el darrer racó de la UE. I que millor que fer-ho des de la potencia política compartida.

PSOE, PP, i Ciutadans podrien, malgrat tot, per evitar unes noves eleccions, i per salvar el regim del 78 i el seu Estat fer Govern. Si nosaltres per defensar els nostres drets i llibertat a decidir som incapaços d’anar junts al Congrés, hauríem de prendre bona nota per les properes eleccions a Catalunya. Amb unitat al carrer, però sense unitat entre els partits i institucions, guanya Espanya i perd Catalunya. Ni més ni menys.


0 Comments

LES URNES HO DIUEN TOT I CAL LA MILLOR OPCIÓ

9/11/2019

0 Comments

 
Picture

Que Espanya, el seu Estat i el conjunt de les forces unionistes ens neguen als catalans les urnes, és un fet. Les urnes és posen quan volen i tant s’ha val el clam popular per posar-les. Són les urnes les que parlen i determinen mandats. En democràcia urnes i poder van de la ma. A les dictadures no només no hi ha urnes, el poder sempre és pel qui te les armes.

Avui tenim restaurada la monarquia dels borbons sense urnes, per tant no és una institució democràtica. Avui és mantenen acords franquistes, com el concordat amb Vaticà. Avui a Espanya les urnes estan controlades.

Urnes al 9N, urnes l’1 d’octubre. A Catalunya les urnes per decidir són part fonamental del nostre futur. És igual si es posen a Catalunya, Espanya o Europa.

Només la victòria amb vots dona legitimitat democràtica i de representativitat. Com sempre l’abstenció davant les urnes és la pitjor opció. Ho és perquè sempre són els altres sota la patina democràtica els que surten beneficiats.

No serà el mateix si les urnes del dia 10 de Novembre s’omplen d’independència, o si els unionistes sumen majoria de vots. El camí encetat de victòries electorals dels independentistes, no és pot aturar i per això ens cal guanyar amb representativitat i com no amb vots.

Avui podem dir que la presencia al Congres de Diputats independentistes té un valor extraordinari. De vegades però per fer-nos trets als peus. Varem liquidar al Rajoy, però al mateix temps varem estar a punt de fer president al Pedro Sánchez. Menys mal que els espanyols són curtets de mena i el no acord entre el PSOE i UP, va fer fracassar la estratègia de ER que creiem errònia.

Laura Borràs, i segur que ha contracor d’elements residuals del PDeCAT, abanderant amb el Jaume Alonso-Cuevillas, Roger Espanyol, Míriam Nogueras, i d’altres, i amb el suport i direcció del MHP Carles Puigdemont, les candidatures de JxCat, va proposar que la unitat no aconseguida amb una llista de país, és pugues resoldre amb un sol Grup Parlamentari al Congres.

A ningú se li escapa la diferencia a tenir dos o tres grups, si els resultats o permeten, a tenir-ne un que representaria la forca i potencia política, a més posar-li el nom adequat que els tregui de polleguera (Grup Republicà per la independència de Catalunya, per Exemple).

Laura Borràs, defensa com ningú la unitat del independentisme. Unitat per guanyar la confrontació amb Espanya. Unitat per visualitzar que som els de la negociació i pacte mantenint principis democràtics i les urnes. Unitat allunyada del partidisme i per deixar clar que els canvis socials i de justícia només els podrem exercir quan siguem República.

Els de les CUP van respondre al minut que no. Sembla que poc a poc fins i tot estant renunciant al seu assemblearisme. Amb els de ER la cosa si cap a anat pitjor i la resposta la va donar ahir dia 8 al mati el Rufian amb una entrevista a la radio, i va ser NO.

Els de les CUP, esperpèntics com ningú, desprès proposen fer unitat sumant els Comuns. Igual és que la Colau s’ha fet independentista i no ens hem adonat.

Laura Borràs defensa el clam d’unitat que ve del poble, defensa al No quan convingui i sobre tot defensa la independència com la millor opció d’autodeterminació, i te molt clar que doblegar a tot un Estat al diàleg i negociació només és pot fer des de la unitat.

ER no vol la unitat, ni estratègica ni d’acció. Les CUP, la unitat independentista tampoc, prefereixen una on tot és dilueixi entre República espanyola o República catalana.

La Laura Borràs i tot el que avui representa JxCat, volen la unitat, estratègica i d’acció i la demanen i exigeixen transversal i rebla el clau dient; o la independència la fem entre tots i per tothom o no ens en sortirem.

És per tot això que els meus i jo votarem a JxCat a la Laura, al Roger, al Cuevillas, pels nostres presos politics, pel exiliats i com no per la independència de Catalunya.


0 Comments

QUI TREU DE POLLEGUERA ALS ESPANYOLS ÉS EL MHP CARLES PUIGDEMONT, L'ORIOL JUNQUERAS NO

3/11/2019

0 Comments

 
Picture

I en van tres d’euro ordres. De moment pel MHP Puigdemont. És el que fa mal de debò, i és l’únic, que representa el que representa, i que no poden controlar ni callar. En Tarda que diu que hem d’internacionalitzar molt més el nostre conflicte. ER podria explicar que gracies al MHP Carles Puigdemont, deu nido com el tenim d’internacionalitzat. Els empresonats pobrets poca feina al respecte. Ara només caldria que ER fes el que no ha fet durant dos anys, recolzar al MHP i al Consell per la República, i si creuen que és pot fer millor ho diguin com.

Tard o d’hora sabrem per quins setze ous la República proclamada no és va implementar. És evident que el risc per fer-ho només podia fer-se des de la unitat institucional, de partit i de carrer. Sembla, són indicis, que la cadena és va trencar. Això és historia, però d’aquí arrenca on som ara.

Avui podem afirmar que l’estratègia, d’una efectivitat institucional, no només no ha servit de res, sinó que ens ha fet més febles i més dividits. Presó pels nostres líders. Escarnits amb un judici farsa executat pel nou TOP. I ara condemnats a 100 anys de presó. Si tots haguessin seguit al molt honorable President Carles Puigdemont, Espanya i el seu Estat franquista mai haguessin pogut detenir, empresonar i condemnar als nostres càrrecs electes. Amb la República efectiva, tampoc sabem com hauria acabat tot plegat.

L’únic qui està guanyant una part de la partida és Puigdemont. De moment la judicial i van tres cops. La justícia espanyola volia la extradició immediata i de moment fins el Desembre. S’imposa la justícia europea, i guanya Puigdemont. Aquesta tercera euro ordre és tant esperpèntica com alliçonadora d’una incompetència judicial i de part. La justícia espanyola, és franquista conceptualment i per tant només entén de càstig, humiliació i advertència, mai de justícia.

Ara ve, el procés com a tal està prenent un biaix preocupant. Els aparells de ER, del PDeCAT, de retruc JxCat, i de les CUP, incapaços de bastir cap estratègia unitària, ni per la resposta a la sentencia, ni per aconseguir la independència, ens estan abocant al sopar de la gran disbauxa.
 
Necessitem la PROPOSTA. Una proposta sense pedres a la motxilla. ER no pot ser la proposta. Ells tenen una estratègia lligada amb els sectors d’esquerres espanyols i com a tal sempre serà condicional i insuficient. Els de les CUP podran entabanar a sectors de la joventut, però sempre seran residuals i fins i tot en alguns moments irrellevants. Que ningú ho oblidi cap dels seus avui és a presó. La seva proposta sempre avant posa lo social a la independència.
Ens queda el PDeCAT i JxCat. Tothom sap que el Partit demòcrata, PDeCAT sorgeix de l’extinta CDC i JxCat de la necessitat estratègica per donar resposta a la negativa del Jonqueres a la unitat. JxCat però no té una motxilla amb pedres, te una llosa que la fa perdedora quan no és Puigdemont qui encapçala JxCat. Les eleccions del 21D del 2017 i les municipals d’aquest any ho confirma.

El President Carles Puigdemont a aquestes eleccions espanyoles corre un risc innecessari i el seu valor estratègic internacional pot devaluar-se. No és el mateix, tot i que siguin unes eleccions espanyoles, ser la primera força o la quarta. No és el mateix un milió d’inscrits al Consell per la República que 86.000. El valor polític i de lideratge, esdevé rellevant en funció dels suports.

ER ho té clar. Per fer el que ells volen, van a totes. Els hi és igual la unitat, i tenir una estratègia consensuada. Volen l’hegemonia i ser pal de paller. Són si cab més nocius. Critiquen a mort als que han fet pactes amb dels 155, però al mateix temps ells volen fer President un del 155. Avui criden “viva la tercera República espanyola”.

Tornant a la Proposta. President posi ordre al taulell on PDeCAT, JxCat s’esbatussen pel control organitzatiu i d’idees. Rellanci el paper de la Crida. Sense cap altra lligam que la porta oberta a tothom que vulgui. PDeCAT i JxCat ha de ser en breu historia, o si més no que quedi clar que vostè no els hi dona cap tipus de cobertura.

Si el que diuen les enquestes és confirma i ER treu els resultats que diuen, President no en tingui cap dubta, anem de cap a unes eleccions autonòmiques que ER provocarà i no és el mateix que sigui el President Quim Torra qui les convoqui, i amb una proposta sense pedres a la motxilla, La Crida, ha de formar part de la PROPOSTA. Amb La Crida el que si serà possible és oferir una proposta neta, lleial, transversal i sobre tot dient i explicant que volem, i que farem per guanyar.
​
Consell per la República, Assemblea de Càrrecs Electes i la Crida, són i ha de ser la PROPOSTA. Un Consell lluny de l’abast repressor del Estat espanyol, una Assemblea que relligui els suports de futur institucionals i La Crida per guanyar eleccions i gestionar el que bonament és pugui fins que no siguem lliures i República. Continuar com ara i per moltes Lauras Borràs que tinguem, no només no guanyarem, sinó que probablement anem directes a la irrellevància dins i fora, sobre tot perquè ja és clar que no només és l’Estat espanyol qui vol liquidar als MHP’s Carles Puigdemont i Quim Torra. Alguns que van d’independentista - sobiranista també.


0 Comments
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.