Contra el poder indivisible de l’Estat mes els seus “suporters”, politics i partits, “progressistes” d’esquerres i de dretes espanyols, que són l’amalgama pútrida de tot allò que els catalans volem deixar enrere, no hi tenim res a fer. Espanya i el seu Estat només ofereix, deslleialtat, corrupció i una gestió obstinadament recentralitzadora i tant llastimosa que l’únic que produeix és un deute impagable pels d’avui i pels que vindran.
Ja sabem com les gasten. Ja sabem que la seva paraula no val res. Ja sabem que no compleixen ni allò que ells aproven. Ja sabem que pels que segueixen fil per randa la doctrina borbònica i franquista a Espanya nomes hi ha espanyols i una llengua, el castellà, reconvertida amb una nova llengua, la espanyola. Faltaria més.
Al que anem, i que quedi clar per tots aquells que a dia d’avui encara creuen reformable allò que està lligat als termes d’espanyolitat. Espanya és irreformable, i qui cregui que estar sota el domini de l’actual estructura, tant legal com la de Franco o Hitler, ens permetrà ser lliures per la gracia divina dels espanyols, millor que abdiqui i és dediqui a la cria del mosquit.
Llàstima que quan hem tingut l’oportunitat de mostrar a tothom que els catalans som diferents ens hem quedat a mig camí.
Pedro Sánchez sap que s’ha d’investir si o si. No aconseguir-ho té un cost personal i de partit equivalent al que ha patit Ciutadans a les properes eleccions. El PSOE, no governa a Andalusia, ni a la Comunitat de Madrid ni Madrid, ni a Galicia, ni a Euskadi, ni a Catalunya. Als ciutadans peninsulars se’ls pot enganyar de forma reiterada, sembla, i com que la supervivència és sinequanum, que ningú en tingui dubtes, avui amb els d’esquerres i demà amb els franquistes si cal.
ER proposa un benefici no avaluat per Catalunya investir al Sánchez. El problema sorgeix indefectiblement quan els de ER menystenen al MHP pensants que els seus diputats tenen la clau. És cert la tenen. Ara be, avui per avui, ER no té cap majoria a Catalunya, i hauria de saber que les seves negociacions en termes de partit, mai podran ser en termes de país.
Qualsevol negociació amb Espanya des de posicions partidistes, mai resoldrà el conflicte polític amb Espanya. Com a molt és una negociació equiparable al peix al cove.
No va de constituir una mesa de negociació, que també. No va d’investir al “progre” del Pedro Sánchez. Va de reivindicar drets com a poble i l’aplicació del dret internacional exposat a la Declaració Universal del Drets Humans. Va del dret a inalienable per decidir el nostre futur.
Sánchez i una part del PSOE ho té clar, el govern d’esquerres només és possible, amb els vots del PNB i ER. Els del PNB ja estan posant preu als seus vots i deu nido el que volen (traspàs de la Seguretat Social). Ara be, l’altra part del PSOE, els més unionistes si cap, també ho tenen clar, amb els del PP també sumen.
Apretem, exigim i si finalment no accepten i giren a la dreta, el PSOE com sempre demostrarà que l’únic que l’importa és el poder. Potser ER sense saber-ho, ara mateix té el poder per desemmascarar al “progressisme” de l’esquerra espanyola. Seria bo pensar-hi per no deixar-nos enganyar mai més. Sobre tot desprès dels darrers moviments recentralitzadors, prohibicions i continuïtat repressiva.
Si Sánchez vol ser President de l’Estat espanyol, que el facin els seus, els espanyols que tant malden per la unitat territorial. És un contrasentit que nosaltres els independentistes, els que volem construir Estat i República, tinguem una responsabilitat afegida saben que Espanya i el seu Estat al llarg dels segles i actualment només ens ha ofert engrunes, repressió i persecució a la nostra identitat.
Si Sánchez vol els vots dels independentistes, ha de saber que abans i no desprès de la investidura te preu, i el preu és; urnes per decidir, alliberament dels presos politics per posar urnes i retorn immediat dels exiliats.
Negocia calendaris, propòsits, actuacions autonòmiques, meses, promeses, accions reconductores, pressupostos, modificacions legislatives, mentrestant els nostres presos politics i exiliats mantinguin la seva situació, seria d’una indignitat màxima i l’abandó d’aquells que van complir dient-nos que posarien urnes i les varen posar, seria pitjor si cal, seria admetre que els nostres presos politics i exiliats són uns delinqüents.
RSS Feed
