ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

I SI GABRIEL RUFIAN ÉS UN "rufián"

28/7/2019

0 Comments

 
Picture

Traducció: “Hombre vil y despreciable que vive del engaño y de la estafa”.

Quan és ve don és ve i s’arriba on s’arriba, ser digne, conseqüent i complidor, sembla que són conceptes que immediatament queden aparcats i fins i tot són antagònics per la supervivència material i crematística.

No podrem certificar-ho perquè les dades són insuficients, però en Gabriel apunta maneres. 17 mesos i plego. Millor amb el PSOE, del 155, que amb la dreta. Salvar Espanya ha de ser l’objectiu de les esquerres abans que un trafachito.

Aquell Gabriel Rufian, cercador i sobre tot obsessivament denunciador de la podridura del regim del 78, ha finit. Igual el nou càrrec té les seves servituds amb renuncies incloses i no ho sabiem.

Avui el molt obedient “sicari”, Gabriel Rufian, del Junqueras, Sol, Tardà i Sabrià, transmutat aparentment, fa el que sempre ha volgut fer; entendres amb els seus homòlegs espanyols d’esquerres i progressistes, això si, per damunt de tot nacionalistes espanyols.

Quin desastre, ni el Pedro Sánchez del PSOE, ni el Pablo Iglesias de Unidas Podemos, li han fotut puto cas. Estava cantat, els socialistes mai han contemplat un govern espanyol de coalició amb els competidors i més si són comunistes.

Montilla, fet President per obra i gracia de ERC al 2006, va suposar una sotragada interna i retrocés per ERC, que va passar de 21 diputats a 10 a les eleccions del 2010. El poble català no va perdonar la deriva federalista de ERC i l’estratègia anticatalana amb l'obsessió destructiva contra els convergents. ERC mai va fer el mateix contra els repressors i corruptes espanyols d’esquerres i dretes.

Gabriel Rufian, ara com portaveu del seu Grup, ha practicat la genuflexió, suposem que mandatat des de Lledoners, amb més pena que gloria. Els mitjans de Madrid, i La Vanguardia i El Periódico d’aquí, gairebé el converteixen en el nou ídol espanyol.  De fet el venen com el nou Duran i Lleida, o com un dels negociadors del PNV, amb la diferencia de que ells se’n sortien prou be.

Res. Malgrat reunions amb el PSOE i cap amb UP, i sense demanar res a canvi, els seu paper més proper al d’estrassa, l’ha deixat tocat i esfondrat. Insistim i “sense res a canvi”. Be, podria ser a canvi d’una clemència voluntària pel Junqueras, però que contrastaria i molt amb el que diuen, expliquen i estan disposats la resta de presoners. Perquè de Drets, el d’autodeterminació, d’un nou finançament, de competències, de blindatges competencials, res de res.

El Pedro Sánchez clamant com desesperat que el PP i Ciutadans el facin President. Els de UP bojos per tenir poder sense saber que l’oferta ministerial sense continguts era el principi de tot i que han malmès el seu futur. Espanyols d’esquerres i progressistes, diuen, barallant-se públicament, i en Rufian fen de Celestina. De traca i mocador.

Tant costa d’entendre. El projecte de fer la Nació espanyola, uneix a la dreta i esquerra espanyola. Tenen un pacte de sang per defensar el seu Estat. Per defensar les seves institucions i sobre tot la seva legalitat que no admet cap altre subjecte polític que l’espanyol i una sola llengua la castellana, ara reconvertida en espanyola. Catalunya té el futur que la metròpoli castellana i les seves castes, regim del 78, ens permeti i res més. Catalunya és seva per dret de conquesta i punt.

Que ningú ho dubti, mai permetran que les nostres infraestructures siguin de primer ordre (corredor del Mediterrani, Aeroport de BCN, RENFE, etc.). Tampoc que puguem legislar com qualsevol Parlament democràtic. I sobre tot que siguem els responsables únics de la caixa com els bascos i navarresos.

Tenim un problema amb ERC. El seu objectiu no és la independència de Catalunya i l’única pretensió és fer-ho veure per arrossegar a independentistes de bona fe amb el discurs tronat històric i de que són purs. ERC prefereix ser el partit hegemònic abans que deslliurar-nos d’aquesta Espanya obsessiva, pre democràtica, i plena d’un clavegueram pudent i decadent.

Haurem de decidir i la tria serà amb qui, i amb qui mai podrem acabar la feina i sembla que amb els dirigent actuals de ERC, ni a la cantonada.


0 Comments

LA ANC AMB EL MHP PUIGDEMONT I PUNT

24/7/2019

0 Comments

 
Picture

La Assemblea Nacional Catalana va néixer amb la pretensió transversal de fer el que els partits no podien fer. Mobilitzar a la majoria de catalans per la independència.

El punt de partida ja el sabem. El pacte del 78, regim, al 2012 havia donat tot el que podia donar de si, i la confrontació pels que només volen construir una única Nació Espanya, amb els que defensaven un Estat amb més Nacions estava servida.

La ANC, va néixer sota el control de ERC, cupaires, convergents i algun infiltrat dels Comuns. Els esdeveniments però, han obligat a la ANC tenir rellevància quan mai hauria d’haver-li pertocat, i amb una dissortada confrontació interna promoguda pels mateixos que s’oposen a la unitat estratègica.

Si la UNITAT estratègica hagués rutllat, la ANC és podria haver dedicat pel que és va pensar, a mobilitzar i recolzar, mai ha demanar el vot dividit, ni proposar estratègies que laminaven els partits.

Avui però i després de que la unitat ha mancat el 21 D, el 28 M, el 26 J, per investir al MHP Carles Puigdemont, per evitar qualsevol pacta amb els del 155, la ANC no només s’ha de re inventar, s’ha de posicionar estratègicament i decidir amb qui i a qui no dona suport polític.

Desprès del patiment repressiu que pateixen els nostres líders politics empresonats, exiliats i d’altres. Dels esforços dels unionistes per considerar-nos delinqüents i aplicar-nos mesures correctives per escarment i avisos futuristes dient-nos que els espanyols d’esquerres i de dretes amb el concurs del seu Estat, mai serem subjecte polític, i desprès del que han fet ERC i els de les CUP, creiem i demanem que la ANC ha de resoldre si plega ho assumeix reglamentàriament que toca posar la organització al servei del MHP Puigdemont i que en cap cas tornaran a demanar el vot indistintament per JxCat, ERC o CUP. Només a la proposta que vingui sustentada pel Consell de la República.

El President Quim Torra ha dir-nos obertament qui vol implementar la República, d’acord el mandat del 1 d’octubre i qui no. Ens ha de dir qui vol una candidatura de País i qui no, i una vegada tothom ho sàpiga, ha de convocar eleccions al Parlament de Catalunya, amb la presentació de la candidatura per la independència.

ERC amb l’ajut i decisió per fer President al Pedro Sánchez, PSOE, ha deixat prou clar que la seva aposta estratègica, ni és per la independència, ni per aconseguir que Espanya ens reconegui com a poble i el dret que tenim a autodeterminar-nos.

Cap vot independentista a ERC ni a les CUP. Tots els vots pel nostre MHP Carles Puigdemont, amb el suport de la ANC, Òmnium, i la resta d’organitzacions sobiranistes i per la independència.

Els presos seran presos per temps. Els exiliats seran exiliats per temps. Només podem revertir la situació guanyant altra cop per majoria absoluta els escons del Parlament de Catalunya i acabar el que varem començar.
​
 Aquest cop però, disposats a pagar preu, que sempre el voldrem democràtic i pacífic si cal. Disposats, Govern, diputats, càrrecs de confiança, Batlles, Regidors a defensar els nostres drets. Si Espanya i el seu Estat responen altra cop amb la repressió i la violència judicial, que el mon ho vegi i decideixi que vol: Democràcia i drets o feixisme disfressat d’ordre constitucional. Aquest cop si guanyem a per totes.


0 Comments

MAI PASSA FINS QUE PASSA

18/7/2019

0 Comments

 
Picture

L’acció preventiva te un perquè; “evitar que passi allò que pensem que mai passarà".

El resultat electoral del 28 d’Abril, va donar la victòria a Pedro Sánchez, el PSOE, i la seva nit de celebració, la militància volia determinació i claredat. Les bases concentrades al carrer Ferraz cridaven i cantaven “con Rivera no”, però com ja és habitual, les bases clamen una cosa i les direccions fan la contraria.

Pedro Sánchez ha demanat i reclamat reiteradament,  amb una estratègia digne dels “fumanchus”, que la seva investidura si ha de ser d’esquerres és a canvi de res, i que ell prefereix l’abstenció dels espanyols de dretes. Vaja, radicalment el contrari que demana la militància.

A Catalunya, que sembla som més papistes que el papa, els amos dels partits no només no escolten la veu del poble, sinó que ni la dels seus militants. Exactament com fan al país veí.

Mai a passat, cert. Els designis direccionals sempre han estat considerats com paraula de deu. És el que succeeix a les sectes. Ara be, que ningú en tingui dubtes, mai passa fins que passa. I pot passar.

Pot passar que la “plebe”, els que només tenim el poder del vot, pensi i digui que fins aquí i serà quan tot pot ser possible.

El divorci entre els interessos socials, politics i de poder, entre els partits que diuen voler la independència i la República catalana, està més que servit. Ho tornem a explicar. Els de les CUP que volen revolució i una independència d’esquerres. Els de ERC que volen ser hegemònics i pal de paller de no se sap que i els de Junts per Catalunya que encara no sabem si són CDC, PDeCAT, DC, La Crida, Consell per la República. Tot plegat un sense sentit i la instauració practica de com podem fracassar sense que Espanya i el seu Estat hagin de fer gaire cosa per que així sigui.

Som conscients i estem fermament convençuts que a Catalunya l’única revolució possible serà la que vingui de les urnes. També que serà una revolució unilateral. Espanya i els seu Estat s’hi juguen massa, per acceptar un Referèndum i pensar que el poden perdre.

Ho podem fer possible? I Tant, i segur que és menys complicat i costos que defensar-nos de la repressió que patim. L’1 d’octubre n’és la prova.

Ens cal lideratge, establir com guanyem el poder democràtic i exercir-lo. Tenim lideratge?, i tant, el tenim a l’exili. Podem guanyar el poder democràtic?, i tant, ho hem fet les darreres eleccions. El problema és que ho hem fet fraccionadament. Ens cal una sola candidatura de país, per la independència, i per la República catalana.

És pot fer de bon grat o per collons. Si la direcció de les CUP si oposen, militants, càrrecs institucionals i simpatitzants, han de manifestar que ja no els representen.

Si la direcció de ERC, si oposa, militants, càrrecs institucionals, i simpatitzants, han de manifestar que ja no els representen.

Si Junts per Catalunya i el PDeCAT no estan per la feina, militants, càrrecs institucionals i simpatitzants, han de manifestar que ja no els representen.

ANC, Òmnium i AMI al servei del País i punt. Un lideratge per la independència i tothom a les seves ordres fins aconseguir-ho i aquells que ho rebutgin només voldrà dir que els seus interessos xoquen frontalment amb els d’alliberar-nos d’Espanya i el seu Estat.

De moment no ha passat. Les estructures rígides dels partits han decidit. La militància creu que ho fa als Congressos, il·lusos. Però comencem a creure que alguna cosa està canviant i aquest darrer cicle electoral i els acords miserables propiciats per les direccions dels partits, ho constaten.
​
Mai passa fins que algun dia passa, i avui estem convençuts que hi som més a prop que ahir perquè passi, i aquest cop passarà gràcies al desori i manca de principis d’alguns dirigents actuals. Tranquils, queda menys i aquest cop quan ens hi posem serà definitiu, sobre tot perquè segur ens haurem deslliurat d’aquesta colla de galifardeus i sapastres.


0 Comments

SI VOTAR A LA U.E. NOMÉS VAL QUAN CONVÉ, AQUESTA U.E. NO ENS INTERESSA

14/7/2019

0 Comments

 
Picture

Sembla que el Parlament de la Unió Europea deixarà els escons del President Carles Puigdemont, del Vice President Oriol Junqueras, i del Conseller Comin buits fins que la justícia europea sentencií.

No cal ser un professional de la democràcia per saber de que va, i qui digui que va de respectar només la legalitat, és un cretí integral.

Aquest mes de juny a la UE s’han celebrat eleccions per escollir diputats al parlament europeu. Els Estats integrants han posat la maquinaria administrativa en marxa i d’acord la legislació s’han aprovat candidatures amb aquells que podien ser escollits.

Els ciutadans de la Unió europea han votat, han triat i cap Estat ha posat en dubta el resultat, menys Espanya i el seu Estat.

Espanya i el seu Estat no va poder impedir que Puigdemont, Junqueras i Comin fossin candidats i ara, una vegada les urnes han alçat el seu veredicte, Espanya i el seu Estat, membres de la UE, volen impedir que tinguin la condició de Diputats. Eurodiputats.

El més lamentable és que l’enrenou hauria d’haver durat cinc minuts i l’Euro parlament i els seus Comissaris, haurien d’haver condemnat sense pal·liatius a Espanya i al seu Estat amb un reconeixement immediat del estatus dels eurodiputats i amb una condemna política i econòmica per Espanya. Tant lamentable, com l’acceptació per part dels eurodiputats, que no han boicotejat solidàriament la constitució del euro parlament.

La UE però, ha decidit que sigui la justícia europea la que determini. Aquest fet, no menor, situa la democràcia a Europa com un estadi conceptual que s’aplica en funció de cada Estat. Aquest fet gravíssim, posa en entredit la qualitat democràtica, no només al Estat espanyol, també al si de la UE.

Si la voluntat popular ha d’estar al recer de la justícia, potser caldria eliminar-la i potenciar els estament jurídics, però com que sabem i tenim clar que això seria la destrucció del sistema que és pretén equilibrat, toca acabar amb els despropòsits antidemocràtics i tornar al vot popular el poder que té, que és el de triar als legisladors, els governants i tota la parafernàlia estatal.


0 Comments

SI NO FOS PERQUÈ.......ALTRA COP SERIEM A LA CASELLA DE SORTIDA

13/7/2019

0 Comments

 
Picture

La guerra del 36 no la va guanyar Franco amb l’ajut de Hitler i Mussolini, la varen perdre els republicans de dretes, d’esquerres, els socialistes, els comunistes variats, els nacionalistes federalistes, els revolucionaris anarquistes, els quinta columnistes, els àvids de cobdícia i venjança, els que sense saber-ho defensaven la unitat pàtria, les castes dominants, el capitalisme internacional. Franco va guanyar perquè va unir en torn a una idea. Perquè va practicar el terror i l’assassinat com estendard i per deixar clar de que anava tot plegat. De victòria i terra cremada o res.

Avui no som al 1936 cert. Fins i tot ara alguns han descobert que la República espanyola, gairebé va tractar als catalans com el franquisme. El centralisme espanyol que sempre ha viscut de l’espoli imperial, ho fa amb una República o amb els borbons instal·lats a la península per obra i gracia dels francesos. Tant s’ha val, però sempre sota la bota castellana.

Un espoli que és tradueix amb una manca d’inversions, amb incapacitat per excel·lir l’eficiència catalana internacionalment, més una imposició legal històrica per evitar la nostra expansió cultural, industrial i de negoci.

Espanya i el seu Esta havien acordat un pacte, el de la transició, que ens el varen vendre de cavallers. Fals, el  pacte, per un cantó tenia i te un sol objectiu, acabar la construcció de la nació espanyola i blindar per sempre més que tot el poder polític i econòmic està a Madrid.

No recaptem els impostos. No decidim en infraestructures ni les seves inversions. No decidim sobre el nostre litoral marítim. No decidim ni tenim capacitat legislativa fora de la que se’ns permet. No decidim sobre duanes, immigració i els seus fluxos. No decidim sobre legislacions que afectin a la nostra seguretat jurídica i policial.  I el més important només recaptem el 5% dels impostos que és generen a Catalunya. La resta ho fa la hisenda espanyola, amb la recaptació, liquidació i control sancionador.

Per arrodonir-ho, tenim un Parlament de fireta on s’acorden i s’aproven lleis i estatuts i les instancies espanyoles ràpidament les anul·len, ribotegen, o les deixen sense efecte. Si, potser decidim, però el que decidim és tant insignificant, que amb o sense aquestes decisions l’administració catalana funcionaria igual.

Oblidar la historia, els fets, greuges, la repressió, els incompliments, que el poble català ha sofert, i que sobre tot s’ha volgut anorrear-nos planificadament, ara ja és impossible. Renunciar al procés d’alliberament, amb la consciencia de que més d’hora que tard serem República, tampoc.

Si fos per alguns del politics que controlen els aparells dels partits, ens durien immediatament a la casella de sortida. Sense un nou Estatut. Sense dret a decidir. Sense un 9N. Sense un 1 d’Octubre. Sense presos i exiliats politics. Sense cap tipus de repressió. Només hagués calgut admetre que som una “región española”, amb una certa autonomia administrativa per col·locar fidels i punt.

Si ERC i Junts per Catalunya, ens han ofert l’espectacle post electoral, hauríem de convenir que l’espectacle, va començar el dia que ERC i les CUP van rebutjar anar junts per guanyar la partida.

I si no fos perquè tenim al President Puigdemont, als Consellers, Comin, Ponsati i Puig, a les politiques Marta Rovira i Anna Gabriel, que ningú en tingui dubtes seriem a la casella de sortida.

Toca i ara irremediablement, dirigir des de fora de Catalunya, amb l’ajut intern, la resposta al Estat espanyol. Toca oferir i proposar “la alternativa”, a la dispersió política organitzada. Toca saber, qui vol i qui no la independència.
​
Toca saber-ho i això només és pot saber comptant-nos, i els demòcrates ho fan a través de les urnes. Una sola proposta recolzada sense matisos per més de dos milions de catalans, seria determinant, per que se’ns reconegui, per negociar i sobre tot per dir a tothom que mai més serem a la casella de sortida i que ens hem guanyat democràticament i pacíficament el dret a existir com a poble. La resta no serveix per res
.

0 Comments

July 12th, 2019

12/7/2019

0 Comments

 
0 Comments

MAI HEM ANAT JUNTS, NI ELS QUE SÓN D'ESQUERRES

7/7/2019

1 Comment

 
Picture

Junts pel Si va ser una candidatura forçada per la ANC i Òmnium, rebutjada pels de les CUP, volguda pel President Artur Mas i acceptada amb resignació pel Oriol Junqueras i la seva tropa.

Mai més a cap altra procés electoral la incipient unitat de Junts pel Si, s’ha fet efectiva, ni a les municipals del 2015 on perdem l’Alcaldia de Barcelona, ni a les eleccions forçades pel 155 on Carles Puigdemont guanya a ERC i CUP, i desprès no és investit, ni a les eleccions del 2019 espanyoles,  Europees, i municipals, on els unionistes tornen a guanyar l’Alcaldia de Barcelona.

Al carrer tothom, si més no una gran majoria reclamant i exigint unitat. Per dalt, el que faci falta pel partit i per demostrar que s’és hegemònic.

La prova de que mai hem anat junts han estat i són els pactes post electorals per triar alcaldies, i repartir competències de les Diputacions, que sembla ningú vol eliminar. Pactes vergonyosos i d’una ignomínia flagrant, si, però al mateix temps reveladors de les misèries dels que avui lideren el procés per la independència.

Diguem-ho clar, la cosa no va de corrupció, ni de 155, ni de federalisme, ni d’autonomisme, ni del peix al cove, fins i tot potser ni de independència. Va de poder per mantenir la soldada, per col·locar amics i saludats i per repartir subvencions.

D’excuses les hem tingut i variades. Que si separats sumàvem més. Que les diferencies ideològiques sumen per separat. Que si amb els del 3%. Que si amb la dreta catalana. Que si hem d’eixamplar amb els federalistes espanyols. Que som els únics que podem fer la independència i per això ens cal ser hegemònics i pal de paller. Curiosament excuses que gairebé sempre han vingut del cantó de les “esquerres i progressistes” diuen.

La traca final. La dreta vol unitat per amagar la "seva davallada" electoral. Podríem tractar als dirigents d’esquerres de miserables sectaris i tontos, però no cal, els fets mostren cruament que els que demanen unitat fen cas al clam popular, i fen candidatures transversals guanyen. O van fer el 21D i el 26 de Juny. A sobre d’anar de perdedors, manifesten obstinadament que només els interessa el poder i tant s’ha val si és autonòmic o federal m’entres sigui espanyol i d’esquerres.

A aquestes alçades i desprès d’un seguit de fets incontestables, afirmem que no som República, i la culpa no és d’Espanya i del seu Estat, sinó dels dirigents que han rebutjat per interessos espuris, de partit i de secta, disfressats amb tocs ideològics, i que han demostrat la seva incapacitat per dirigir i fer-nos arribar a bon port, LA UNITAT DEL POBLE CATALÀ.

Incapaços pensant que la infàmia repressiva mai seria exercida per Espanya i el seu Estat. 1 d’octubre. Incapaços per preveure que la repressió seria exercida com quan Franco, encara que avui amb matisos. Incapaços per defensar una sola estratègia. Incapaços d’assumir que l’única estratègia que ens pot fer guanyador és la que avui encapçala el MHP Carles Puigdemont. Incapaços de posar-nos a les ordres del Consell de o per la República.

I si, fins que no anem junts, amb un sola organització, amb un sol lideratge, i renunciem a les motlles autonòmiques, perquè volem el pa sencer no hi tenim res a fer. Pitjor, avui les misèries partidistes només serveixen per certificar el que dèiem al títol; “Mai hem anat junts”, i si anant junts, sabem que no serà fàcil, separats  tenim la derrota garantida.

És hora de que la militància dels partits i associacions parlin com ho fan al carrer. És hora de dir-los que així no companys/es, així no.


1 Comment

LA SOLUCIÓ MAI SERÀ NEGOCIADA

6/7/2019

1 Comment

 
Picture

No és només ERC qui diu que millor un govern del PSOE. Veus com la del President Mas, també. Fins i tot s’insinua que amb el PSOE, Unidas Podemos i el PNB, podríem trobar el desllorigador de tot plegat.

Plantejar que el diàleg i la negociació amb el govern espanyol i de forma bilateral amb el PSOE, UP i PNB, serà possible desprès de la investidura del Sánchez, és no entendre que qui mana a Espanya és el seu Estat i els poders econòmics, i aquets, avui i sense por a equivocar-nos, perquè els fets sancionen, no estan per la tasca del diàleg ni de la proposta.

Fugida d’empreses promocionat per l’Estat espanyol, control de les finances, repressió judicial i policial, utilització permanent del TC per torpedinar l’acció legislativa del Parlament català, silenci absolut a la crida pel diàleg i negociació, i per acabar un menyspreu absolut als més de dos milions d’independentistes.

Espanya i el seu Estat ho tenen clar: Sense Catalunya s’han de reinventar. Fins i tot Euskadi i Navarra no podrien mantenir el seu estatus actual. No és només un tema territorial i de dret de conquesta, és de subsistència i manteniment dels privilegis ancestrals que Castellà manté des de el 1714.

Només ens queda la via unilateral. Kosovo n’és la mostra de que és possible. Avui Kosovo és un Estat, una Nació i reconeguda per les més altes institucions internacionals des de el 22 de Juliol del 2010.

Ja sabem que geoestrategicament formar part dels Balcans tenia un pes determinant pel control fronterer amb Rússia, Àsia i el mercat que sen deriva. També sabem que Espanya i el franquisme van donar als EEUU i l’Església carta blanca pels seus interessos ideològics i comercials i que la transició del 78 garantia que res és mouria.

Catalunya no té cap interès geoestratègic en termes militars, pels EEUU,ni per Xina, ni per Rússia, però si comercial. De moment. Per tant el recolzament mai serà per defensar drets sinó per veure quan se’n treu de l’operació.

Cap Estat de la Unió Europea ens avalarà per exercir els drets que te qualsevol poble. A la UE les lleis internacionals s’apliquen a la carta. El Consell d’Europa, potser és un espai amb més possibilitats i el brexit d’Anglaterra el dia que sapiguem el seu perquè, potser ens ajudarà per decidir si aquesta és la Unió europea que volem.

Els que volem la independència de Catalunya, tenim mala peça. Potser tenim simpaties amples a nivell personal des de molts indrets. Fins i tot de persones qualificades políticament i culturalment. Pocs moviments internacionals amb capacitat d’incidir ni als seus Estats ni a organismes internacionals. El dictamen de l’ONU demanant l’alliberament dels presos politics, i les oïdes sordes del Govern i Estat espanyol, més el silenci de la resta d’Estats de la UE, ens mostren la hipocresia que va entre dir que tenim drets, o defensar-los fins on calgui.

Ja ho va dir Lluis Companys; “per defensar altres causes hi ha molta gent, per defensar Catalunya només hi som els catalans”.

No tenim cap altra via que la unilateral. No és la que voldríem, segur, però és l’única que Espanya i el seu Estat ens deixa. 

La pregunta que s’escau és si tenim capacitat per dur-la a terme i la resposta és si. I que ens cal per fer efectiva la via unilateral, saben que és va aprovar una Llei de Transició Jurídica al Parlament de Catalunya, fàcil:

Primer fer unes eleccions, que altra cop seran autonòmiques, i guanyar-les per majoria absoluta. Segon constituir el nou Parlament com el Parlament sobirà de la República catalana d’acord la Llei de Transitorietat Jurídica i el resultat del Referèndum de l’1 d’octubre. Endegar un procés constituent per establir la nova legalitat amb un Referèndum posterior per aprovar o no la Constitució de la República catalana.

Per guanyar les eleccions, ens cal però deixar-nos d’una vegada dels oxinoroms d’esquerres i dretes i fins i tot de com volem la República. Sense independència, ni d’esquerres, ni de dretes, ni social, ni progressista, ni solidaria. De moment sota la bota dels borbons, del IBEX 35, i dels castellans unionistes en forma d’espanyols.

Només podem guanyar si fem foc nou. De res ens serveixen 80 anys de puresa. Tampoc 23 anys del peix al cove. Ara tampoc ens serveixen 7 anys on guanyem eleccions, acotem el cap i  l’únic que n’ obtenim és repressió amb presó i exili.

Foc nou. Enterrem ERC, PDeCAT, JxCat, CUP, ANC, i totes la resta de grups amb poca incidència i posem-nos al servei de la causa amb una nova organització temporal, assumint que la implementació de la República catalana tindrà costos. Alguns ja els estan pagant ara, amb presó, amb exili i amb multes estratosfèriques.

Per cert, sense lideratge no anem en lloc. L’anarquia, l’assemblearisme, són estadis per perdre. Avui ho som un exercit de votants disciplinats al voltant de l’objectiu suprem de la República catalana, i ens deixem de pureses ideològiques falses i hipòcrites, o pleguem veles i admetem que som una “región de Espanya”.

Tot el que fem serà unilateral o no serà, exactament com totes les decisions que pren el govern i Estat espanyols. Amb acords o sense el poble català té tot el dret a decidir el seu futur i quan altres pobles ho impedeixen, restem legitimats per utilitzar la via unilateral, agradi o no a la resta del Planeta
.


1 Comment

UN SILENCI QUE DIU MASSES COSES

4/7/2019

1 Comment

 
Picture

La democràcia i la legalitat a Espanya i al seu Estat, és ben curiosa. Et pots presentar a unes eleccions, tenir els vots indispensables per ser representant popular i desprès sense cap sentencia que inhabiliti un jutge il·luminat, fen cas a uns informes de la policia mai demostrats, i amb una fiscalia desfermada contra tot el que faci olor de català, impedeix que la sobirania popular és faci efectiva.

Empresonats per posar urnes. Empresonats sense poder exercir pel que han estat escollits, legalment i democràticament a traves de les urnes, i els vots. Uns exiliats politics que gaudeixen d’una llibertat general dins la UE i una justícia espanyola que mante la seva captura dins del seu territori però renuncia a les euro ordres.

És cert, qui pateix directament són els que "gaudeixen" de la presó espanyola i els del exili. Ara be, la cosa no va de patiments, que també, la cosa va de drets. Ja ho deien quan el nazisme, com que jo soc comunista, com que jo no soc jueu, com que jo no soc gitano,...... desprès no va quedar ningú per defensar els drets democràtics.

Espanya i el seu Estat, el quart poder, no decideix només qui pot ser o no representant popular, decideix quins vots valen i quins no. D’això se’n diu falsa democràcia. També s’evidencia que els sistema capitalista dona i cedeix fins a cert punt. El mercat, la productivitat, el consum i els beneficis ho determinen absolutament tot i si cal fer trampes per mantenir aquets pilars del capital, doncs és fa i punt.

El més greu pero, és el silenci dels que van de progressistes i d’esquerres. Silenci a l’hora de defensar els drets de la ciutadania. Silenci quan és trepitgen drets universals. Silenci quan a la dissidència política per silenciar-la s’empresona.

Un silenci que avui ens diu, que per sobre dels drets individuals o de poble està l’Estat, el territori conquerit amb sang i foc i la nació, Espanya. Un silenci que mai jutjarà el franquisme i el seu genocidi. Un silenci que treballa incansablement per anorrear-nos com a poble.

Un silenci que practiquen, sense complexes, socialistes, comunistes i altres especies que van d’esquerres i progressistes.

Que tothom ho tingui clar, el pacte de sang entre la dreta i esquerra espanyola per defensar el regim del 78, és a mort. D’aquí el 155 i qualsevol malifeta que pugui fer l’Estat, serà defensada amb ungles fins on faci falta i com faci falta.

D’aquí aquest silenci miserable, gens solidari i lluny d’allò que practicaven els antifeixistes per combatre a Hitler, Mussolini i Franco.

Un silenci que avui està més a prop del feixisme que del antifeixisme. Un silenci que ens pot condemnar a patir altra cop situacions i temps negres.

Avui el silenci ens condemna. Avui cal enterrar el silenci i cridar amb veu ferma i forta que Espanya és una dictadura encoberta, i que la Unió Europea no és la unió de pobles que lliurement han decidit ser-hi, és una unió d’Estats i com a tal predestinada al conflicte etern. Anglaterra n’és una mostra i Catalunya també.


1 Comment
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.