La guerra del 36 no la va guanyar Franco amb l’ajut de Hitler i Mussolini, la varen perdre els republicans de dretes, d’esquerres, els socialistes, els comunistes variats, els nacionalistes federalistes, els revolucionaris anarquistes, els quinta columnistes, els àvids de cobdícia i venjança, els que sense saber-ho defensaven la unitat pàtria, les castes dominants, el capitalisme internacional. Franco va guanyar perquè va unir en torn a una idea. Perquè va practicar el terror i l’assassinat com estendard i per deixar clar de que anava tot plegat. De victòria i terra cremada o res.
Avui no som al 1936 cert. Fins i tot ara alguns han descobert que la República espanyola, gairebé va tractar als catalans com el franquisme. El centralisme espanyol que sempre ha viscut de l’espoli imperial, ho fa amb una República o amb els borbons instal·lats a la península per obra i gracia dels francesos. Tant s’ha val, però sempre sota la bota castellana.
Un espoli que és tradueix amb una manca d’inversions, amb incapacitat per excel·lir l’eficiència catalana internacionalment, més una imposició legal històrica per evitar la nostra expansió cultural, industrial i de negoci.
Espanya i el seu Esta havien acordat un pacte, el de la transició, que ens el varen vendre de cavallers. Fals, el pacte, per un cantó tenia i te un sol objectiu, acabar la construcció de la nació espanyola i blindar per sempre més que tot el poder polític i econòmic està a Madrid.
No recaptem els impostos. No decidim en infraestructures ni les seves inversions. No decidim sobre el nostre litoral marítim. No decidim ni tenim capacitat legislativa fora de la que se’ns permet. No decidim sobre duanes, immigració i els seus fluxos. No decidim sobre legislacions que afectin a la nostra seguretat jurídica i policial. I el més important només recaptem el 5% dels impostos que és generen a Catalunya. La resta ho fa la hisenda espanyola, amb la recaptació, liquidació i control sancionador.
Per arrodonir-ho, tenim un Parlament de fireta on s’acorden i s’aproven lleis i estatuts i les instancies espanyoles ràpidament les anul·len, ribotegen, o les deixen sense efecte. Si, potser decidim, però el que decidim és tant insignificant, que amb o sense aquestes decisions l’administració catalana funcionaria igual.
Oblidar la historia, els fets, greuges, la repressió, els incompliments, que el poble català ha sofert, i que sobre tot s’ha volgut anorrear-nos planificadament, ara ja és impossible. Renunciar al procés d’alliberament, amb la consciencia de que més d’hora que tard serem República, tampoc.
Si fos per alguns del politics que controlen els aparells dels partits, ens durien immediatament a la casella de sortida. Sense un nou Estatut. Sense dret a decidir. Sense un 9N. Sense un 1 d’Octubre. Sense presos i exiliats politics. Sense cap tipus de repressió. Només hagués calgut admetre que som una “región española”, amb una certa autonomia administrativa per col·locar fidels i punt.
Si ERC i Junts per Catalunya, ens han ofert l’espectacle post electoral, hauríem de convenir que l’espectacle, va començar el dia que ERC i les CUP van rebutjar anar junts per guanyar la partida.
I si no fos perquè tenim al President Puigdemont, als Consellers, Comin, Ponsati i Puig, a les politiques Marta Rovira i Anna Gabriel, que ningú en tingui dubtes seriem a la casella de sortida.
Toca i ara irremediablement, dirigir des de fora de Catalunya, amb l’ajut intern, la resposta al Estat espanyol. Toca oferir i proposar “la alternativa”, a la dispersió política organitzada. Toca saber, qui vol i qui no la independència.
Toca saber-ho i això només és pot saber comptant-nos, i els demòcrates ho fan a través de les urnes. Una sola proposta recolzada sense matisos per més de dos milions de catalans, seria determinant, per que se’ns reconegui, per negociar i sobre tot per dir a tothom que mai més serem a la casella de sortida i que ens hem guanyat democràticament i pacíficament el dret a existir com a poble. La resta no serveix per res.
RSS Feed
