Blog Archives

68 DIPUTATS PER JUNTS PER CATALUNYA.

29/11/2017

Potser que hi hagi qui pensi que ens begut l’enteniment. Pensem que no i tot els anàlisis, camins i respostes, ens duen inexorablement a que potser només ens en sortirem si la llista del President legal i legítim de Carles Puigdemont, Junts per Catalunya obtè 68 Diputats i Junts per Catalunya, més ERC i més els de les CUP, tenim més del 50 per cent dels vots.

És legítim que tothom faci mans i mànigues per sortir de la presó. És pot mentir, però el que no és pot fer és trair posicions que han arrossegat centenars de milers de votants a creure’ns que la independència era possible. Fins i tot és pot dir que a partir d’ara l’estratègia per aconseguir el mateix fi s’hagi de canviar. El que no és pot és insinuar que l’objectiu només és possible si sumem aquells que no el comparteixen. És com dir que la República catalana, és un somni bonic, però millor ser pragmàtics, acceptat la autonomia i allò que tants anys va practicar Jordi Pujol, el peix al cove.

Recordem-ho. En contra de la independència de Catalunya, el PP, el PSOE – psc, Ciutadans i els Comuns podemites. A favor, Junts per Catalunya, ERC i les CUP. I punt.

Sembla que l’estratègia per sortir de la presó serà l’acceptació, com ja va fer la Forcadell, del 155 “per imperatiu legal”. Gran contradicció acaptar-lo i lluitar al mateix temps contra ell, saben que el 22 de Desembre si guanyen els unionistes espanyols deixarà d’aplicar-se. Ven be no és així. Deixarà d’aplicar-se, si primer guanyen els unionistes, i segon quan és constitueixi el nou govern autonòmic. Poden passar uns quants mesos. Amb la victòria dels espanyols tenim garantit primer el 155 i desprès el sotmetiment definitiu a la “villa y corte de Madrid”.

Afortunadament, tenim un part del Govern legal i legítim a Brussel·les, al que no li cal acceptar la repressió articulada dirigida a acabar amb el moviment pro independència de Catalunya. El President i els Consellers a l’exili no acceptaran per imperatiu legal el 155 que amb la “legalitat espanyola” pretén cessar-los i humiliar-los.

Puigdemont és l’únic que pot legitimar la implementació de la República i del procés constituent pendent. És obvi per tant que Carles Puigdemont ha de continuar sent el 130 o 131 President de Catalunya i només altra ho pot ser amb el supòsit que l’Honorable President Carles Puigdemont deixi de ser-ho. El President Puigdemont i els Consellers a l’exili no només han mantingut la dignitat del càrrec, també han exclòs les contaminacions espúries per continuar fent política.

Si el President Carles Puigdemont torna a guanyar la seva legitimitat serà doble, i amb una victòria aclaparadora, l’Estat espanyol, la Unió Europea i tots els defensors de la democràcia, ara si, tindran un problema que no serà menor. L'encreuat està servit, o amb la legitimitat dels vots, o amb les lleis opressives i repressores. Ni més ni menys.

El que facin els espanyols unionistes i el seu Estat, desprès d’una victòria aclaparadora de Junts per Catalunya, serà tant irrellevant que només deixaria de ser-ho desfermant l’Armagedon violent al que tant acostumen a voler i fer. La resposta mundial dels demòcrates potser ja no seria la mateixa que la del 1 d’Octubre. Per això cal que Junts per Catalunya guanyi amb 68 Diputats.

1 Comment

EL 155 NOMÉS ÉS L'APERITIU.

28/11/2017

0 Comments

Fa més de tres segles que ens tenen ganes. Anorrear-nos, liquidar-nos i extingir-nos com a poble és la dèria castellana i espanyola, que el regim del 78 amb democràcia ho pot fer possible.

Els catalans tenim tots els drets universals sempre que estiguin supeditats al que Madrid decideixi. Madrid pot subscriure tractats internacionals que superen la Constitució espanyola, però els catalans mai podrem fer nostres aquets tractats. Feta la llei feta la trampa i com tramposos, els espanyols són uns cracs.

Ens han dit que mai tindrem el dret ha decidir. Ens han dit que el vots dels catalans, segons un Tribunal espanyol, un Senat espanyol, una fiscalia espanyola, una justícia espanyola, un govern espanyol i uns partits espanyols, que són vots de segona. És més, ens han dit que el que votem els catalans, serveix tant com el que voten els ciutadans del Marroc. Res.

Amb el 155 han reblat el clau. Som ciutadans de segona sense drets i amb uns vots que no serveixen si no s’orienten a major gloria de la unitat d’Espanya i si no són sotmesos a la governansa espanyola.

El 155 legal i amb la aquiescència dels socialistes espanyols i catalans, representa el renaixement d’uns nous “Reales Decretos de Nueva Planta” disfressats.

Prohibit dir que tenim presos politics. Prohibit dur el color groc. Prohibit tractar al nostre President d’Honorable President i als Consellers de Consellers. Prohibit defensar la independència sota pena de més 155. Persecució de la immersió lingüística. Persecució de TV3 i Catalunya Radio. Imposició del castellà a l’Administració de Catalunya. Eradicació definitiva del català a la justícia espanyola a Catalunya. Persecució dels membres del Cos de policia català, Mossos, per haver fet la feina adequadament. Persecució judicial i policial de qualsevol que sigui un referent del procés. Finalment ens prohibiran viure amb català.

Ara i aprofitant el 155, el govern espanyol practica la rapinya. Espoli de les obres d’art del museu de LLEIDA. Menys mal que la Sagrada Família de Gaudi és intraslladable.

Terra cremada. Espanya sap que pot perdre el 21 i també sap que si perd la República catalana no te aturador, d’aquí l’espoli econòmic, empresarial i cultural. Lo del IVA cultural que ara reclama el Montoro serà una broma amb el que vindrà si encara estem sotmesos a Espanya.

Espanya i els seus inquisidors ho tenen clar, guanyar o guanyar. Perdre seria la fi del seu Estat i la seva Nació espanyola. Potser no avui ni demà, però segur que dema passat si.

La cosa no va de qui treu més diputats, va de guanyar, exactament com ho volen els espanyols. Ara be, ells volen guanyar per sotmetre’ns i nosaltres per construir un País nou de trinca, on la llibertat, la justícia i els drets siguin inqüestionables i generals.

Tothom ho hauria de tenir clar, si guanyem tenim futur, si perdem que deu ens agafi confessats.

0 Comments

ELS PRESIDENTS LEGÍTIMS DE CATALUNYA.

26/11/2017

0 Comments

Franco va voler escapçar la legitimitat catalana hi ho va fer cruentament. Una guerra civil contra el separatisme i los rojos massones va ser l’iniciï d’una croada contra tot el que fes flaire de català, que va tenir el seu punt àlgid amb l’afusellament del President legítim de Catalunya Lluis Companys.

El govern a l’exili de la Generalitat de Catalunya, va triar com a successor a Josep Irla, que ho va ser des de el 1940 al 1954. Mort el President Irla, el govern legítim a l’exili va triar a Josep Tarradellas (1954 – 1980) com el nou President de la Generalitat de Catalunya.

El regim franquista sempre va saber que la transició del franquisme a un regim democràtic només era possible amb un pacte amb els reconeixements legítims històrics. Avui ningú té cap dubta de que les transaccions del pacte van ser netament favorables al franquisme. Malgrat tot la cadena legitima de Presidents, ni els franquistes van gosar en trencar-la.

El govern espanyol del Rajoy, apuntalat pel PSOE i Ciutadans, han fet el darrer pas per demostrar que Catalunya no és un “subjecte polític” i que no té cap més dret que no se’n derivi del Estat espanyol. Els nous “demòcrates” espanyols si que han fet allò que els franquistes mai van fer, trencar la legitimitat. La seva legalitat majoritària i en contra de les minories els permet destituir a electes democràticament i convocar eleccions al marge, fins i tot, de la seva legalitat.

Aquest cop amb el 155 ens han dit que no som res i que només som espanyols. De fet volen reblar el clau trencant la legitimitat presidencial de Catalunya i proposen unes eleccions per triar un nou President, que ara si que seria el virrei titella del Estat espanyol, si el legítim Carles Puigdemont no revalides la legitimitat històrica.

Escoltar a la Marta Rovira, postulan-se com a Presidenta de la Generalitat (diari ARA del 26/11/17), oblidant que ja en tenim un de legítim, ens posa la pell de gallina. Més greu, ens avergonyeix que tinguem independentistes republicans que per pur tacticisme polític estiguin disposats a legitimar el 155, els borbons i el regim del 78.

Hem de guanyar i revalidar la confiança amb el nostre President Carles Puigdemont. Junts per Catalunya, ERC i les CUP han de deixar clar que només tenim un President legítim i que serà l’únic candidat per Presidir i governar la propera legislatura, des de Catalunya o des de Brussel·les.

Junts per Catalunya, la candidatura transversal, de país encapçalada i volguda pel President legítim Carles Puigdemont, ha de ser la més votada i no per tenir més o menys diputats, ha de guanyar perquè el relat de l’1 d’Octubre que legitima la proclamació de la República catalana, el manté ell i el seu Govern. Si Junts per Catalunya perd, qui perd és la legitimitat de les nostres institucions. Cal tenir-ho clar a l’hora de votar. Sobre tot perquè ara, ni després del 21 ens juguem altra cosa que no sigui més dependència o continuar el camí de la consolidació de la República. Ni més ni menys.

0 Comments

"NI UN PAS ENRERE". "EL CARRER SEMPRE SERÀ NOSTRE".

25/11/2017

0 Comments

“El carrer sempre serà nostre i ni un pas enrere” han estat i potser continuaran sent els crits d’ençà l’1 d’Octubre més cantants i cridats a les manis concentracions pro País. Ahir era: ¡¡¡ i..inde..independència ¡¡¡.

El carrer, avui, ja podem dir que no és nostre i la dita de ni un pas enrere, comença a fer figa. El carrer no és nostre perquè l’Estat espanyol, amb el vist i plau del seu govern tenen l’eina de destrucció massiva i "legal" contra la qual no hi podem fer res. La llei de seguretat anomenada “Ley Mordaza. Una llei que permet totes les arbitrarietats inimaginables. La Guardia civil i la policia espanyola poden, de fet ja ho estan fen, acusar, detenir i engarjolar per una mirada que ells poden dir que és maliciosa i generadora d’odi. Llei que les esquerres espanyoles ja han fet seva.

Ho hem d’admetre el carrer no és nostre. No és nostre des de el dia que varem renunciar a defensar la República de baix a dalt i de dalt a baix. No és nostre perquè és l’Estat qui dona o no autorització per manifestar-nos. Si ara ho féssim sense permís, que ningú en tingui dubtes, la repressió seria brutal.

Ni un pas enrere, JA, per pixar-hi i no fer gota. Admetre el 155 és el primer pas. Renunciar a la unilateralitat, el segon. Demanar la bilateralitat amb aquells que no la volen ni en pintura. Proposar dos governs un al exili i un altre autonòmic executiu, per fer no se sap ben be que. Eixamplar la base social i electoral amb aquells que ni han volgut ni mai voldran que Catalunya sigui un Estat. Són els passos adequats però no per anar endavant ni per quedar-nos on som, directament per anar 20 anys enrere. Quan l’ independentisme no arribava ni a un 17 per cent del electorat.

Ara que ja sabem que el carrer no és nostre, que el 155 està fent la feina que els Decrets de Nova Planta, la recula de Borbons i els dictadors espanyols, no van ser capaços de fer, estem reculant tant, que fins i tot alguns braman per un nou tripartit d’esquerres lluny de la República. Són els que volen liquidar qualsevol procés d’alliberament.

Els Jordi’s 40 dies a la presó, els del Govern 23, els mateixos que el President Puigdemont i resta de Consellers exiliats. Quina ha estat la resposta de País? un nou 11 de Setembre traslladat al Novembre, unes aturades locals i unes quantes performances. La vaga de país més testimonial que altra cosa. La visita dels 200 alcaldes per donar suport al Govern exiliat. La manifestació que farem a Brussel·les el dia 7 de Desembre i concentracions de funcionaris contra el 155, no els hi fa mal.

Hem de ser conscients i realistes reconeixent que aquestes mobilitzacions i accions, de moment no han servit per restituir res, ni per aturar el 155, ni per aturar la repressió de tot tipus que el govern del PP està exercint a tots els sectors de Catalunya, ni per aconseguir alliberar els presos politics, ni per fer que el carrer sigui nostre.

Ens estem acostumant als desagradables fets que el govern espanyol i els seus lacais ens ofereixen. Ni els de Unidos Podemos que podrien recórrer al TC el 155, tenen més de 50 diputats per poder-ho fer, ens fan costat. Ni el PSOE ni UP que amb els nacionalistes farien majoria per anular la Llei Mordassa, tampoc fan res.

Que ningú s’auto enganyi els que volem la independència a Espanya estem sols. Ens enfrontem a tot un Estat i totes les estructures socials i politiques que van fer possible el regim del 78 (PP,PSOE, C’S, CCOO, UGT, IBEX 35, l’Estat i les seves clavegueres, els tres poders, la gran patronal CEOE, el borbó i un grapat de mitjans de comunicació).

El carrer mai serà nostre si no aconseguim implementar la República. Per tant i saben que els espanyols van a totes per guanyar la partida i extingir-nos, només ens queda la resistència activa i passiva i potser començar a pensar que els lideratges d’ara s’haurien de jubilar i agrair-los els serveis prestats.

Passi el que passi el 21 de Desembre, Junts per Catalunya, ERC i les CUP han d’impedir que ningú pugui substituir al President legítim Carles Puigdemont i el seu Govern. Qui pretengui eixamplar amb algun tipus d’unionista s’ha la de castigar a les urnes i des de aquí reclamem el dret a saber si aquesta opció entra en els plans de ERC, Junts per Catalunya o les CUP. Ho reclamem per allò de que volem decidir i decidir be a qui li donem el vot. Ni més ni menys.

Per cert els carrers seran nostres quan siguem República i mai més depenguem de les decisions centralistes i maldestres que és fan i desfan a Madrid. Mentrestant, ni els carrers ni les institucions de Catalunya són nostres per molt que ho cantem i cridem. I punt.

0 Comments

ERC ÉS TORNARÀ A EQUIVOCAR.

23/11/2017

1 Comment

De moment no en tenim dades concloents, però tot apunta que sigui plausible. Els apunts, comentaris, subterfugis i dobles sentits, estant comprometent escenaris i accions unitàries de futur. Sembla que marcar paquet, en política, obnubilà als de sempre i fins i tot als nouvinguts al mon de la política. Són els de les causes reduïdes i els de qui dia passa any empeny. Saber-te hipotèticament guanyador i afalagat d’un concurs que l’únic premi és un salari, i si s’és bon minyó per estona, sembla que atrapa i fa perdre el senderi.

Si ERC oblida la seva experiència en els tripartits, fen política autonomista amb dos organitzacions no independentistes, i la seva davallada electoral de 21 diputats a 10, amb la pretensió de “eixamplar” amb els mateixos, PSOE-psc, avui els comuns podemites i ahir ICV, encertar-la diríem que no, sobre tot perquè desprès de l’experiència ni uns ni els altres s’han apropat a la República catalana.

Potser el 21 és pugui fer govern “d’esquerres”, un govern que serà, és vulgui o no, en essència autonomista i unionista. El terme federal ni se’l coneix ni se l’espera. El PSOE acaba de rebre una sonora bufetada i traïció del PP. És varen comprometre a una reforma constitucional a canvi del recolzament al 155 i ara els hi diuen que la Comissió només és per temes autonòmics.

La darrera experiència electoral, municipals, en concret a Barcelona, hauria de servir als de ERC per dir-los que les enquestes fallen, són de vegades manipulades i poques vegades a Espanya l’encerten. Les referides al municipi de Barcelona van fracassar estrepitosament, ERC de tres regidors a cinc. CDC de 14 a 10. Resultat Ada Colau no independentista amb 11, és queda amb l’Alcaldia de la capital de Catalunya i Bosch ja és veia de Batlle.

Ara les enquestes tornen a dir que ERC arrasarà però sense la majoria suficient per governar sols. Hauran de triar; amb els independentistes o amb els equidistants, i d’aquí plora la criatura, SOBRE TOT PERQUÈ LA BARREJA entre el PDeCAT, ERC, CUP i CenC, no té visos de fer-se una realitat.

ERC torna a situar l’eina del partit per sobre dels interessos de País i probablement és tornaran a equivocar. Pretendre eixamplar amb els que no denuncien la repressió a Catalunya, la recentralització administrativa, amb als que culpen de les retallades al Govern català i obliden les del Estat, i sobre tot amb aquells que continuen pretenen que el centre de poder decisori continuï a Madrid és tant temerari que fins i tot podria suposar la mort política d’una força, que ens és vital per construir la República.

Els objectius són socials quan disposes d’eines. Quan no les tens són de País i per la República. Avui els socialistes a més de recolzar el 155 només volen supeditació i parlar del temes socials saben que qui decideix sempre és Madrid o el TC. Els Comuns són pitjors, volen millorar la societat, explicant que els culpables de tot són els del PDeCAT, oblidant interessadament qui controla la caixa, qui mana a RENFE, qui decideix sobre l’aeroport del Prat. Són els que en nom de la causa dels oprimits s’alien amb els opressors. Cal no oblidar que Podemos governa en molts llocs amb el PSOE responsable de que governi Rajoy i del 155. Aquesta és l’esquerra espanyola.

Si, la llista de Junqueras pot ser transversal i neta de corrupció. Però ara les altres llistes per la República també ho són de transversals i netes de corrupció. Els nostres adversaris, avui, en cap cas són els independentistes i els que han votat al Parlament República. Ho són la resta inclosos els Rabell’s, els Coscus, els Domenech’s i els Colauites que votar no. Eixamplar pel cantó dels lideratges impossible. Eixamplar per la banda dels seus electors possible.

Eradicar la temptació d’una campanya cutre i de confrontació entre els independentistes ha de ser una conjuminació intensa i amb una lleialtat a prova de bombes.

"Cal renunciar a la unilateralitat i bogar per un bilateralisme, proposen els de ERC". Fins no fa pas gaire els independentistes ens creiem el que se’ns deia aquests darrers dos anys. 19 vagades demanant un referèndum pactat. 20 punts del President Mas i cap resposta. 41 punts del President Puigdemont i cap resposta. La unilateralitat era el camí. Ara pretendre dir-nos que la via ha de ser bilateral, via rebutjada per tots els unionistes, és de bojos i poc sostenible estratègicament parlant.

Espanya i el seu Estat pot afluixar en gairebé tot, menys amb la sobirania que la volen espanyola i la sacro santa unitat d’Espanya. No tenir-ho clar avui, és la incapacitat futura per proposar cap alternativa.

Per cert a ERC li va de conya renunciar a la unilateralitat, seria el preu a pagar per pactar amb els Comuns i PSOE, si és que finalment és venen l’enteniment. El que no entenem és que hi guanyen els PDeCAT i Junts per Catalunya que saben que l’Estat espanyol, el seu govern i els actors politics unionistes, mai, diem mai, acceptaran cap altra via que no sigui la constitucional que controlen garantint la dita del “todo atado y bien atado”.

Cap estratègia política en base a l’acumulació de forces, és pot fer pensant que l’Estat espanyol canviarà. Ni que tinguéssim el 60 % del electorat i la majoria parlamentaria el govern espanyol, l’Estat, els partits unionistes i tot el clavegueram acceptaran mai trencar la sobirania espanyola que va lligar el franquisme i que avui defensen al preu que sigui, fins i tot al de si calgués sortir de la Unió Europea i vagar per l’espai sideral.

Varem encetar la via unilateral. Varem aprovar les lleis de desconnexió. Varem fer el Referèndum que ens legitima per obrir un procés constituent. Varem proclamar la República. Ara el que toca és guanyar el 21, recuperar les nostres institucions i continuar amb la nostra unilateralitat, i si el Govern espanyol i el seu Estat ens torna a amenaçar amb un altre 155, tothom sabrà que a Espanya la democràcia, les urnes i els vots no serveixen per res més que el que vulguin els poderosos.

Per cert la legitimitat és guanya a les urnes, si, però quan d’altres pretenen explotar-te, anorrear-te i liquidar-te com a poble, els carrer és tant legítim com l’acció política. Això si, amb il·lusió i pacíficament.

Postdata. Rajoy i Montoro ho tenen clar. La intervenció de la caixa, economia, de la Generalitat només acabarà quan tinguin clar i mostres sobrades de que el nou Govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya és lleial a la Constitució espanyola, que compleix fil per randa la legalitat espanyola i que practica pleitesia permanent al rei borbó Felip VI. Que tothom ho tingui clar i que ningú s’auto enganyi. El dret a decidir com sempre guardat sota caixa fort a Madrid.

1 Comment

NO HO SABIEM TOT.

22/11/2017

0 Comments

Cert, no ho sabíem tot, i ara afegim que no sabíem res. Teníem majoria parlamentaria però no de vots. Van ser els de les CUP els primers en dir-ho (A. Baños). Una sentencia que els unionistes van aprofitar immediatament per situar els vots de CSQEP en el seu bàndol. Fet que ha pesat com una llosa i que els demòcrates pacifistes no hem sabut ni guanyar-los ni apropar-los per construir una República amb futur.

Dos anys d’una legislatura extraordinària sense eixamplar. Escoltant ara als nous Comuns (Xavier Domènech substitueix al Coscu i Rabell) dient el mateix que deien els seus durant aquets anys, és indubtable que l’apropament només és possible amb renuncies. ERC, si no han canviat, volen la independència de Catalunya i els Comuns Podemites no. Pretendre eixamplar sota la base d’accions politiques amb incidència social, no només és una fal·làcia, és un impossible tenint en compta que la caixa de la Generalitat la controla al cent per cent Montoro i ja se sap sense euros res és possible. Per tant és obvi que l'únic eixamplament és de futur i per objectius que puguin revertir la realitat d’una Espanya jacobina i centralista.

No sabíem que amb la majoria parlamentaria no ni hauria prou. Tampoc sabíem que amb la gent mobilitzada en tindríem prou. Tampoc sabíem que per uns teníem eines d’Estat i per altres no. No sabíem que el Govern de la Generalitat, no sabia fins on estava disposat arribar Espanya per garantir la unitat pàtria. Finalment tampoc sabíem que a diferencia de que la gent estava disposada a pagar preu ( l’1 d’Octubre ho demostra), el Govern, que ara n’està pagant de preu, no estava ni volia cap escenari de violència, prescindint que la violència només l’usen els d’una part i que això podria beneficiar al procés internacionalment.

Ens varem creure que la declaració constituent de la Unió Europea impediria la repressió indiscriminada d’un Estat espanyol membre de la UE i que sortirien beneint un procés escrupolosament democràtic i pacífic. Fals. Que la bona gent sense cap responsabilitat fóssim irrellevants val, però que no ho sabessin els Romeva, deu nido.

Ens varem creure que uns quants Estats esperaven la declaració proclamació per dir al mon que reconeixien el nou Estat català. Res ni un. També s'ens va fer creure, això si clandestinament, que els diners per subsistir els primers mesos i consolidar la República catalana hi eren.

Vaja ens varem creure que ho teníem tot i no teníem res. Només ens teníem nosaltres i ni això ho han sabut aprofitar.

Resumin. El govern espanyol de moment esta guanyant la partida i tot sembla indicar que el procés ha fracassat. El President Puigdemont va proposar anar junts per tenir alguna possibilitat de futur. Potser no immediata, però obrin un nou camí sense renuncies i amb l'arma més potent, la unitat. La proposta no ha reeixit i la lluita partidista autonòmica torna per dir-nos que som una autonomia i que tenim eleccions gracies al govern espanyol, que és molt democràtic.

És possible que el recorregut temporal no hagi esta l’adequat. Hem après que la presa no lliga amb la bona feina. Ara la paciència i potser una transparència no teòrica, haurien de ser les senyeres per continuar lluitant. Paciència per veure com Espanya i el seu Estat s’està desintegrant i les causes objectives i són. Transparència per saber que volem fer, com ho volem fer i amb qui comptem per fer-ho. Un relleu profund de certs lideratges, també seria d'agrair.

Toca paciència. Toca saber quins són els aliats tàctics i els estratègics. Toca organitzar-nos perquè la proposta del PP, PSOE, Ciutadans i en menor mesura els Comuns de Podemos, és més Espanya i menys Catalunya. Ni més ni menys.

0 Comments

TRES PODERS?, A ESPANYA NO, QUATRE.

21/11/2017

0 Comments

Executiu, legislatiu i judicial, tres poders per qualsevol País democràtic. Espanya però en té un més el del Estat. Un Estat que no controla ni controlarà cap Govern espanyol. Un Estat conformat per milers de funcionaris i treballadors del regim general, que campen lluny dels mínims estàndards d’eficiència, lleialtat institucional i sobre tot situats a la torre d’Ivori on els administrats han de practicar, com ahir durant el franquisme, pleitesia i obediència.

L’Estat espanyol, que vol dir, funcionaris de l’exèrcit, de la policia, de la justícia, de la Hisenda, dels Ministeris de torn, i tots els seus tentacles d’influència, són el poder total. Un sol funcionari inspector de la hisenda espanyola pot fer que alguns paguin i d’altres no. Un sol comandament dels cossos de seguretat pot fer que s’exerceixi una repressió desfermada o no. Els funcionaris poden fer que una decisió política fracassi i cap polític o pot impedir. D’aquí la necessitat de col·locar als politics de confiança, anomenats tècnics i assessors, per intentar evitar boicots. A l’Estat espanyol donat el gran mimetisme entre politics i funcionaris aquesta necessitat és mínima i en el major dels casos aquets tècnics assessors són funcionaris en excedència.

Una reforma constitucional al marge del Estat és avui impossible sense l’acord i el vist i plau del Estat. És públic i molts en parlen de la “Brigada Aranzadi”, Advocats del Estat, funcionaris de màxim nivell. D’una fiscalia amb un fiscal en cap, “fiscal GENERAL del Estat”, ara mort i amb substitut provisional anomenat “Teniente fiscal” Luis Navajas. Un Tribunal Constitucional constituït per funcionaris amb ascendència ideologia, uns del PP i d’altres del PSOE, defensors d’un corporativisme arcaic, són amb els estaments policials la branca defensora del Estat espanyol que diuen és per mantenir la unitat indivisible de la Espanya una gran i lliure.

Catalunya no ha fet un pols a la política espanyola, la fet a tot un Estat. Un Estat que no vol perdre privilegis ni el poder de decidir-ho tot.

Sembla que poc a poc, l’evidencia del que diem és repugnantment cert. El País Valencia comença a bellugar-se per un finançament just i inversions proporcionades. Sembla que els murcians també comencen a donar-se’n conta que ells no decideixen absolutament res. A d’altres se’ls amenacen amb el 155, Castella i Navarra, si no s’atenen al compliment de les decisions del centre, Madrid, Estat.

Que ningú s’enganyi, el que està en joc és on rau el poder polític i econòmic que vol dir on és decideix tot. La decisió política sense un braç executor i sense els diners per mantenir-la, és un bluf. Una declaració política d’independència sense una efectivitat territorial i diners per mantenir-ho, també és un bluf.

Si el 21 de Desembre guanyen els unionistes ho haurem perdut tot. Si guanyen els sobiranistes de la via eixampladora ho haurem perdut tot. El 21 ens juguem el ser o no ser.

La via autonomista supeditada a l’Estat espanyol i al poder polític unionista l’únic que ens ofereix és més del que ja tenim i coneixem. Unes rodalies que no funcionen. Unes infraestructures irrellevants. Un corredor del mediterrani demanat i finançat des de la UE i mai executat. Unes autopistes de pagament ja amortitzades. Unes retallades imposades des de Madrid. Un finançament injust proper als imputs colonialistes. Unes competències recentralitzades. Unes ganes de fer politiques socials laminades permanentment des de el govern espanyol a traves del TC.

El quart poder, l’Estat espanyol, és el responsable de ser on som. L’Estat espanyol és el garant de la ideologia franquista, enquistada i que vol perdurar donat que els beneficis espuris i materials són molt grans.

El més greu és que els que avui apunten dient que la solució del conflicte territorial és reformar la Constitució, amaguen que la primera reforma imperiosament ha de ser la del Estat, i que sapiguem ni el PP, ni el PSOE ni ara els modernets de Ciutadans la volen. De fet la defensa del seu Estat, és la defensa del seu estatu quo.

Catalunya només té dos vies politiques i socials. La primera és la integració total al pseudo projecte espanyol i abdicar de la essència catalanista i la segona és lluitar amb més força, amb més determinació i sobre tot pensant que el projecte d’un nou País mai serà gratis, sense renunciar que podem ser un Estat. El poder del Estat espanyol i els seus valedors fan impossible que la solució, de moment sigui democràtica i pacifica. Al menys per una part, la del Estat espanyol.

Nota. Segons les darreres dades, gairebé uns 400.000 funcionaris corresponen al nucli dur del Estat espanyol, fins a 2.540.000 corresponen a les altres administracions autonòmiques, locals, diputacions i periferiferiques. Cal saber que Catalunya és la Comunitat en menys funcionaris per habitant de tot l’Estat.

0 Comments

PER FI.

19/11/2017

1 Comment

La secretaria general de ERC Marta Rovira l’ha encertat. Fer-ho aquí al cor del Estat espanyol, no és el mateix que fer-ho a Brussel·les. Puigdemont i potser de forma més efectiva la Marta Rovira, van denunciar que la implementació de la República no és va fer perquè tenien dades reals i objectives que l’Estat espanyol estava disposat a vesar sang per impedir-ho. El President, el Govern i els grups parlamentaris de Junts pel Si i les CUP, estaven al cas.

La resposta del govern espanyol i els seus col·laboradors necessaris, ha estat implacable. Marta Rovira i qui sostingui la “teoria” de la repressió sanguinària del Estat espanyol, menteix rotundament. El grau de condemna és aleatori i l’insult gratuït.

Ve, com que som demòcrates i ens creiem les voluntats pacifiques i democràtiques de tothom, avui ens fem nostres les declaracions de tot els unionistes espanyols que han condemnat sense distinció les declaracions de Marta Rovira. Fonamentalment des de el Govern del Rajoy, el PP, el PSOE i Ciutadans. Insistim ens ho creiem i fins i tot estem convençuts del que va succeir l’1 d’Octubre va ser obra d’algun comandament proper a les tesis franquistes i quinta columnista secret infiltrat.

Com que ens ho creiem, esperem i confiem que això de la violència, sigui una dèria d’alguns.

El 21 de Desembre, serà el moment per demostrar que Puigdemont i la Marta Rovira han mentit. Seria normal i adequat que si guanyem en vots i diputats els independentistes, és restitueixi el nostre Govern legítim i s’apliqui la legalitat que el parlament de Catalunya determini. Amb pau, sense violència, sense la utilització d’altres vies que no siguin les democràtiques i les exercides per la voluntat dels vots.

El govern espanyol i el seu Estat, ara i el 21 tenen una oportunitat extraordinària per demostrar al mon que la violència és el seu darrer recurs i només en casos de violència. Catalunya viu en pau evident i demostrable, és més, vivim sense cap conflicte social o polític al carrer que reclami cap resposta excepcional. Toca doncs, en absència de violència, retirada de tots els efectius policials destacats a Catalunya. Cal esmentar que la nostra seguretat ciutadana ha estat perfectament assegurada amb el cos policial dels Mossos, ahir i avui.

Qualsevol amenaça violenta, qualsevol aportació d’arguments físics, qualsevol disposició d’efectius policials o militars sense l’explicació adequada lluny de cap orientació repressiva, qualsevol referència a combatre per mètodes no democràtics al resultat de les urnes del 21, demostraria que ni el president Puigdemont ni la Marta Rovira mentien o inventaven. En les mans del govern espanyol està convèncer a propis i estranys que la seva via és escrupolosament democràtica. Amen.

1 Comment

PERÒ ÉS QUE ENS HEM BEGUT L'ENTENIMENT?

18/11/2017

0 Comments

"ERC aposta per un doble govern si guanya el 21 - D"

Les retallades de l’Estatut a Madrid i al TC, potser van ser la gota que va fer vessar el got. Però som dels que pensem que ni ha molt més. De fet els arguments i relat ens han situat en el punt sense retorn.

Saber que som una “región descentralizada”, sense capacitat per decidir res que tingui a veure amb els pilars estructurals per construir i millorar una societat justa. Saber que Espanya, que no té recursos naturals i que depèn de l’extracció territorial per repartir la solidaritat clientelar. Saber que fa més de 39 anys que ja ens van aplicar el 155 econòmic ( de 9.000 a 15.000 milions d’euros anuals que s’han van a Madrid i mai més tornen a Catalunya). Saber que Espanya sense l’extracció econòmica no pot existir la Espanya autonòmica i per tant faran l’impossible per que tot continuí igual. Saber que tota la legislació catalana està supeditada a la que fan a Madrid. Saber que tenen les eines “legals i jurídiques” per imposar totes les politiques que vulguin. Saber que les inversions pressupostades als PGE, sempre castiguen Catalunya, per incompliment o per unes quantitats matusseres. Saber que no tenim cap dret sobre els ports i aeroports de Catalunya. Saber que tenim les xarxes de rodalies (RENFE-ADIF) controlades per l’Estat en contra dels nostres usuaris. Saber que la xarxa de carretes que mai traspassarà són una veritable infàmia. Saber que els catalans som els més represaliats i castigats per la nostra mobilitat. Saber que no disposem d’uns diners per l’ensenyament ni per la sanitat perquè l’Estat es gasta la nostra recaptació amb aeroports sense avions, autopistes sense cotxes, submarins que no suren, AVE’s sense passatgers, Castors que cobren els Florentino i que paguem els usuaris a les elèctriques gasistiques. Saber que no tenim dret a decidir. Saber que tenim un Parlament de fireta. Saber que ens menyspreen com a poble i saber que mai tindrem dins d’Espanya la capacitat de construir res diferent al que marca Madrid;

és no haver entès que si volem ser lliures, construir la República catalana en forma d’Estat, el que no podem fer mai és renunciar a la nostra legitimitat. Legitimitat que ve dels vots. Vots que és van emetre el 27S del 2015. Tampoc d’un Parlament sorgit de les mateixes eleccions.

No poden coexistir dos Governs i menys un de legítim i simbòlic, i al mateix temps un altra d’efectiu. Ens hem begut l’enteniment? No Marta els Països, els pobles, les nacions només tenen un Govern i sempre és el legítim.

Confrontar dos governs un legitimat i ara a la presó i exili, i una entelèquia de govern que no faria res més que legitimar el 155 i que aquestes eleccions serien autonòmiques, crearia el caos de País.

Un govern autonomista efectiu, capat per fer politiques, i un altra legítim a l’exili treballant per fer efectiva la República?. Insistim algú o alguns directament amb aquesta proposta s’han begut l’enteniment.

Cap situació jurídica, disminució de la repressió, presumpta normalitat o fins i tot acceptació que el 21 el 155 quedarà sense efecte, cosa que dubtem, pot fer que Junts per Catalunya, ERC i les CUP no tornin a restituir el nostre i únic Govern legítim, si guanyem el 21 clar. El camí autonomista per eixamplar i per convèncer fa temps que és va exhaurir. Avui tothom sap que vol, o Espanya o República catalana. Com sempre ni més ni menys.

0 Comments

LEGITIMITAT CONTRA IMPOSICIONS.

17/11/2017

0 Comments

Eleccions il·legítimes convocades pel PP amb el suport del PSOE i Ciutadans que representen el 37, 6 % dels electors de Catalunya al 2015. Una part del Govern legítim a la presó, l’altra a l’exili i totes les institucions de Catalunya intervingudes preludi d’un futur centralitzat, ens mostren un escenari revelador. Espanya a decidit finiquitar l’autonomisme i la mísera descentralització administrativa per tornar a concentrar tot el poder a Madrid. El 155 és l’avís per navegants i el Montoro la fals inquisidora.

I hem estat incapaços de fer una llista de País i per la República. Llistes separades i de partit donen fe que aquestes eleccions són autonòmiques i de programa partidista. És vulgui o no. Els Referèndums tenen la gran virtut de proposar preguntes clares i binaries. Uns defensen el Si i els altres el No. Fins i tot els vots nuls o en blanc no compten. Els Referèndums no tenen programes, tenen objectius concrets.

No Marta Rovira, no és un Referèndum, són eleccions autonòmiques i ara partidistes. Reconvertir-les en legitimes només serà possible si Junts per Catalunya, ERC i les CUP manifesten el compromís inequívoc que si guanyem els de la República, tant si la campanya és sense presos i amb tot el Govern fen campanya, és restituirà el Govern legítim sorgit del 27 S del 2015.

Ha quedat clar i constatant que s’ha rebutjat la llista de País, malgrat que centenars de milers de catalans, el dia 11 de Novembre el darrer, hem mostrat que la unitat civil mai ha estat tàctica. Una papereta per Catalunya i la República, pel que hem vist, mai estarà per sobre de les servituds orgàniques del partit. Ahir van ser els de les CUP els que no volien, avui han estat els de ERC i les CUP. Sibil·linament és fa corre per les xarxes que el PDeCAT és partidari de la Llista unitària que sempre ha proposat el President Puigdemont per evitar el “desastre” electoral de la marca. Continuar pel camí de la confrontació virtual, ideològica i partidista no suma, fins i tot podríem dir que ens allunya del partit de torn.

No pot ser i li restaria legitimitat al que representa el nostre President Carles Puigdemont, que la candidatura Junts per Catalunya no sigui la primera força amb vots i diputats.

No pot ser que Salellas digui que triar entre Puigdemont, Junqueras o la Marta Rovira seria el mateix, i que en qualsevol cas el seu candidat a President és Carles Riera. No pot ser que ahir el candidat per ERC sigui Junqueras, avui la Marta Rovira i demà potser en Domènech per allò del eixamplament. Sobre tot perquè ara encara no som República efectiva.

Les andanades per terra, mar i aire, que la proposta de llista, candidatura del President, ara ja realitat, seran galàctiques. Que ningú ho dubti, els unionistes volen el que volen, però sobre tot, volen trencar el relat de la legitimitat. Tampoc dubtem que utilitzaran les “armes” del millor gruix que tinguin, i la mentida, la difamació més les compres mediateques per reduir l’èxit de la proposta del President Puigdemont serà potent.

Junts per Catalunya, pel que ja sabem és l’única candidatura transversal, de País, i portadora de la legitimitat amb la figura del President i els Consellers que hi són. Els Consellers que van en altres candidatures també tenen part de legitimat, faltaria més, però qui els anomena i cessa és el President.

Un 80 per cent dels socis de la ANC van votar a favor d’una Llista de País. Els catalans independents que han endegat la recollida de signatures per una candidatura d’electors ho han fet per la unitat. Catalans i catalanes ens hem manifestat per un objectiu no partidista, la independència i la República catalana, sempre amb la màxima unitat, hem fer possible que la llista del nostre President, JUNTS PER CATALUNYA, sigui la que guanyi i restauri les nostres institucions i apliqui el que ja va aprovar el Parlament.

El 21 de Desembre només ens val guanyar, restituir al Govern i Parlament, si és que volem República. Això no va de partits, va de República i de legitimitats, i alguns encara no ho han entès, ho si.

0 Comments

<<Previous

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili