ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

AIXÍ NO SENYOR PERE NAVARRO.

30/4/2014

1 Comment

 
Picture
30 D'ABRIL I DESCOMPTANT.

Tot plegat és fastigós, repugnant i d’una buidor intel·lectual comparable a la crema de llibres dels nazis o la nit dels vidres trencats.

Tot i que han passat tres dies des de la “colleja i l’insult, teòric”, que va rebre el primer secretari dels socialistes espanyols a Catalunya, en parlarem. En hi veiem obligats per la deriva i l’aprofitament miserable d’aquells que no volen que votem.

Defensar una opció política la que sigui, democràticament i pacíficament, és sinònim de llibertat. Espanya i els seus espanyols, que practiquen una democràcia de molt baixa intensitat, s’han situat en el terreny de la intolerància com forma de combatre tot allò que no volen. No fa pas gaire per combatre la violència d’ETA, fins i tot els espanyols gosaven afirmar que amb pau i llibertat és podia defensar qualsevol idea. Mentien.

Ho van dir: Abans és trencarà Catalunya. Com fer-ho, pels espanyols és el de menys, tot i que el mètode de les pistoles i fusells queden descartats, som al segle XXI i dins de la Unió Europea.

Com fer-ho, ara i fa estona s’està visualitzant. Ens volen deslegitimar el procés demostrant que és el propi procés el causant de la violència que encara ha de venir. L’objectiu estratègic d’instaurar i dirigir una certa violència és clar, volen anular, substituir i imposar les “bones noves”, que com sempre arribaran de Madrid. Pretenen demostrar que independència és sinònim de violència i que ells tenen l’obligació de resoldre la confrontació amb la llei a la ma.

De res serveix que Catalunya és manifesti democràticament i pacíficament. De res serveix que Catalunya faci actes al camp Nou. De res serveix que més de 10.000 catalans ens manifestem a Brussel·les. De res serveix que la majoria parlamentaria aprovi una declaració política. De res serveix que fem dels nostres dies senyalats una festa cívica. De res serveix que reivindiquem el compliment dels acords amb el govern espanyol per les vies institucionals. De res serveix que el poble de Catalunya voti majoritàriament el seu Estatut.

De res serveix. La resposta és l’insult, la denigració, i un reguitzell de lleis per buidar de competències la generalitat i uniformitzar Espanya.

Espanya confecciona dossiers apòcrifs des de la policia i amb permís del ministeri. Els barons territorials del PP i del PSOE ens tracten de nazis, d’insolidaris i separatistes, com si això darrer fos un insult. Els representants de l’ordre i seguretat espanyols, ens amenacen, ens atonyinen pel sol fet de parlar català o dur una senyera estelada. Els mitjans de comunicació espanyols atien permanentment la catalanofòbia i els espanyols catalans d’aquí callen i comparteixen el joc. Aquesta és la realitat i el Pere Navarro ho sap.

Pere Navarro afirma insinuant, que l’han agredit per ser espanyol i anar contra el procés. Catalunya, diu, està “immersa en un clima de confrontació” i acusa al nostre President de viure en una bombolla. Només el cretinisme, la mala fe, o directament ser una mala persona pot fer aquesta afirmació. Potser ell deu formar part d’aquelles famílies dividides, barallades i irreconciliables que el ministre Fernández ens va dir que teníem a Catalunya i algú dels seus va executat la mala i feta.

El senyor Pere Navarro menteix, exactament com ho fa la Valenciano, ho la Rosa Diaz, o la Camacho o la parafernàlia de seguidors de l’Albert Rivera. Catalunya te de tot, cert, però del que més te és de democràcia, de tolerància, de solidaritat i d’un pacifisme que sempre ha estat un referent mundial. Només cal fer un tom per qualsevol dels 937 municipis de Catalunya. Ja ho va dir Pau Casals a les Nacions Unides, Catalunya va fer el primer congres mundial per la Pau.

Defensin el no, defensin que només volen una única nació Espanya amb una única llengua el castellà, però sisplau feu-ho democràticament i que guanyi el que més vots tingui. Però així no senyor Navarro, així no.



1 Comment

"COMO SE PUEDE AMAR DOS MUJERES A LA VEZ I NO ESTAR LOCO"

29/4/2014

0 Comments

 
Picture
29 D'ABRIL I DESCOMPTANT.

Lopez Burniol, notari del regne, llicenciat en dret per la universitat de Navarra. Degà del Col-legi de notaris de Catalunya. Vicepresident del “Consejo General del Notariado d’Espanya”. Magistrat del Tribunal Superior d’Andorra. Membre del tribunal Constitucional andorrà. Membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya. Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Pompeu Fabra. President de la fundació Noguera. Vocal al Consell de l’entitat “La Caixa”. Tertulià assidu als mitjans privats i públics de Catalunya.....................Uf.....

Lopez Burniol, no sabem si més Lopez que Burniol, exerceix simultàniament d’espanyol i de català. Forma part del seu ADN, vol ser espanyol i català alhora. Respectable però impossible. Amagar que ens han volgut i volen espanyolitzar des de la imposició, no és la millor practica ni base de partida per encetar diàlegs i acords que tant reclama, no sabem quina part.

No senyor Burniol vostè te tot el dret a defensar els seus interessos, el problema és que ara no coincideixen amb els dels catalans. Espanya no accepta la diversitat, no accepta altres realitats que la seva d’arrel castellana. Espanya vol una única nació i una sola llengua. És la mateixa proposta d’Espanya que fa impossible qualsevol acord. Estem abocats al divorci, que nosaltres voldríem fos pacífic.

Però no és només la diversitat i altres realitats, és el poder econòmic i polític, com vostè diu molt be, el que no volen perdre els espanyols d’Espanya.

Catalunya vol ser un Estat independent, senyor Burniol, precisament, per decidir-ho tot. Com recaptem els euros, com els gastem, com els controlem i quines han de ser les politiques democràtiques per fer de Catalunya un país lliure i feliç. Això senyor Lopez Burniol, amb Espanya és impossible, mai i de bon grat pactaran que ho recaptem tot, que el català sigui llengua oficial a Catalunya i  que les lleis aprovades al Parlament de Catalunya no puguin ser impugnades per cap institució espanyola.

Ras i curt, aquest és el problema, de qui te el poder i de moment el tenen els espanyols i no tenen cap intenció ni de repartir-lo ni de prescindir-ne.



0 Comments

ELS DEL PP I PSOE COFOIS DEL FRANQUISME.

28/4/2014

1 Comment

 
Picture
28 D'ABRIL I DESCOMPTANT.

El govern espanyol del PP no s’ha n’amaga, no te vergonya i defensa les essències del franquisme com sinònim de democràcia. En el seu nom el ministre Gallardón defensa la renovació de tots els títols nobiliaris que el dictador assassí Franco va concedir. L’argument és la legalitat i el dret a mantenir determinats títols, tot i que vinguin d’un genocida falangista i feixista com Franco.

Espanya i el seu Estat manifesten plaer i orgull demostrant i recordant una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Fan costat a un militar traïdor a la República i a la legalitat democràtica del moment. Espanya i el seu govern, no només condecora i defensa als torturadors de la dictadura, també ho fa amb aquells que van lluitar al costat dels nazis alemanys.

Espanya i el seu govern ens mostren amb plaer i orgull com volen destruir la historia i la cultura dels catalans. Ens volen, com sempre, espanyolitzar. Franco va fer el cop d’Estat contra Catalunya. Va fer exactament el mateix que Felip V i la resta de borbons. Afusellar, decapitar, torturar, violar, prohibir, van ser les seves bones noves desprès de sotmetre’ns per les armes.

Nosaltres, tampoc hem de tenir vergonya per dir que volem ser lliures, que no volem saber res del espanyols, que n’estem farts, que s’ha acabat la festa. No només volem ser independents d’un Estat que no s’atura a l’hora d’imposar l’idear-hi unificador, d’un govern que fomenta l’anticatalanisme i d’un Congrés que legisla contra Catalunya, volem oblidar-nos del mal son que ha durat 300 anys.

La pedagogia estratègica potser la del win-win, però la dels catalans que hem sofert les inclemències, insults i espoli, s’ha de convertir amb l’estratègia de la indiferència, amb la de ja s’ho faran i amb la del treball intens per fer de Catalunya un Estat enveja a la ribera mideterranea.

Espanya ni vol canviar ni ho pretén. Espanya amb un vernís pseudodemocràtic, ha cregut que ni ha prou. Espanya creu que mai serà qüestionada per aquells estats que avant posen els seus interessos davant de la democràcia. Espanya no te remei. És hora de que els pobles de la península obrin els ulls. Espanya és sinònim de centralitat i uniformitat i això impedeix als pobles que és realitzin.

Un català mai deixarà de ser-ho. L’espanyolisme ranci i casernari no ho ha aconseguit. L’espanyolisme del segle XXI tampoc i podem afirmar que tampoc ens faran ni castellans, ni bascos, ni gallecs, per molt que ens hi posem ve a l’hora de practicar el mestissatge.

Que Espanya defensi la seva negra historia. Nosaltres fem la nostra via. Ells no tenen remei. Nosaltres, si ho aconseguim, ser un Estat independent, encara tenim alguna oportunitat.



1 Comment

TOT EL QUE FEM ÉS PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.

27/4/2014

0 Comments

 
Picture
27 D'ABRIL I DESCOMPTANT.

Finalment hem d’admetre que els espanyols ho tenen clar. “Estos catalanes quieren votar para declarar la independencia de Catalunya”.

Les dues darreres manifestacions de l’11 de setembre, la societat civil catalana ho va deixar prou clar; “in..inde...independencià”. Sumat a la sentencia del TC i un Estat que ens va a la contra, ha suposat certs moviments dins la classe política i els seus respectius partits. Existeix però, una certa tendència a fer interpretacions politiques per satisfer l’ego partidista i oblidar-se de qui està empenyen el procés.

El President ara ja no s’ha n’amaga, vol la independència, tot i que no desaprofita ocasió per modular les seves intencions amb propostes com el win-win i que ell el que vol és que la ciutadania decideixi.

La Dolors Camats d’Iniciativa, tampoc s’ha n’amaga, i ens comunica que ella sempre ha estat independentista, però ara el que cal és fer la consulta i s’ha de respectar que dins d’Iniciativa existeix tota una gama de sensibilitats al respecte.

L’Oriol Junqueras també, primer volem la consulta, que ara ja sap i sabem no serà vinculant. Això si, ell és declara independentista, i el seu partit també. Potser alguns agrairíem com i anirem a parar si finalment és fa la consulta i guanya el si si de forma unilateral i amb un boicot previsible del canto unionista.

Els de la CUP, trencadors ells, volen la independència, si podem la del països catalans, i tampoc ens expliquen el guio per desprès de la consulta o del dia 9, tant s’ha val. La confrontació via insubmissió sembla és la que més els hi agrada.

Per contra tots els unionistes, els defensors de la nació espanyola (PSOE, PP, UPyD, Ciutadans i diversos conglomerats), ho tenen clar no ens volen deixar votar perquè el que és “decideix és la independència”, tot i que de moment sigui en termes politics.

Tant costa. Quina és la llosa que ho impedeix. Que és el que ens faria anar malament i fracassar en el nostre desig democràtic i pacífic. Que ho fa que no proclamem als quatres vents, que volem votar perquè volem ser independents i lliures de l’Estat espanyol i d’Espanya.

El temps s’esgota i el poble vol saber, vol tenir la certesa, vol transparència, vol la veritat, tota la veritat sobre el procés. Vol saber que tindrem desprès de la consulta, si és fa, i sobre tot vol saber, on són els que defensen el dret a decidir, o amb Catalunya o amb Espanya.



0 Comments

ASSASSINS.

26/4/2014

0 Comments

 
GUERNICA BOMBARDEJADA PELS NAZIS ALEMANYS EL 26 D'ABRIL DEL 1937                                     AMB EL VIST I PLAU DE FRANCO.
Picture
               ASSASSINS
Picture

0 Comments

WIN-WIN, O "LA LLEI NO POT PERDRE MAI".

26/4/2014

0 Comments

 
Picture
26 D'ABRIL I DESCOMPTANT.

Definitivament els catalans devem tenir “tara”. Som com aquell producte defectuós de fabrica o de disseny, tant s’ha val. Els nostres dirigents, durant temps s’han esgargamellat fent pedagogia. Encaixar, voler que ens comprenguessin, que ens estimessin, que ens respectessin com som. A canvi seriem part indivisible de la nació espanyola era una proposta prou assenyada. Res, ho volen tot. Ens volen espanyols, amb la seva llengua la castellana, amb la seva historia la dels reis catòlics i dels borbons. Cap mínima concessió. Els espanyols guanyen derroten i imposen. Les concessions, els pactes, les enteses, no formen part del seu vocabulari. Pels espanyols només és possible la victòria o la derrota. Les derrotes les han tingut a ultramar i les victòries de moment a la península.

El Nostre President Artur Mas, ens ha sorprès altra cop i com no podia ser d’altra forma, ha tornat ha estar clar i contundent. El Poble de Catalunya és qui te la darrera paraula. Ara però, ens ha donat un afegitó de generositat. El President, i continuant amb els gestos pedagògics als que estem tant acostumats, ens diu, que el procés ens ha de permetre i així ho hem d’intentar que ningú perdi i tothom i guanyi.  Win win. La resposta del govern espanyol, i com sempre, ha estat definitòria i definitiva. No es tracta de qui guanya o qui perd, és tracta de complir la llei i la llei no permet cap consulta per decidir el futur duna part d’Espanya. Cap gest de negociació, cap gest d’apropament, cap gest que no indiqui amb claredat que Espanya ha de guanyar i fer-ho totalment.

Continuar fent pedagogia està be, ens dona un plus emotiu i ens omple de raons. Volem decidir i ho volem explicar a tothom. Hem construït el relat més objectiu possible. Hem esperat a tenir la societat civil convençuda. Estem utilitzant les formes legals i democràtiques que l’ocasió requereix. La democràcia, la festa i els fets escrupolosament pacífics, avalen les nostres intencions.

Ningú podrà dir que els catalans no hem esmerçat temps i esforços per fer pedagogia. Ho hem fet contra tot un Estat. Contra la majoria dels partits politics espanyols. Contra el govern espanyol. Contra l’opinió d’aquelles comunitats autònomes que han atiat furibundament l’anticatalanisme, ratllant mol sovint la xenofòbia.

Molts catalans comencen ha estar cansats de fer pedagogia, no de treballar per la independència. Cansats d’explicar les nostres raons. Cansats d’obtenir en el millor dels casos el silenci i en el pitjor l’amenaça i el insult.  “Estem cansats de fer pedagogia” a aquells que ni volen escoltar ni atenen a més raons que les seves i tot i així, tenim la sort de tenir un President, Artur Mas, estadista, que no esgota la capacitat de sorprendre en positiu.

Espanya no vol que votem. Espanya vol impedir que el poble català decideixi el seu futur. Espanya ens refrega una legalitat sorgida don tothom ho sap, per dir-nos a tot que no. Espanya ens vol espanyolitzar, tant mateix com és feia amb les colònies. Espanya vol acabar amb l’Estat de les Autonomies i per això la bateria de lleis recentralitzadores. Espanya utilitza tots els ressorts institucionals per anorrear-nos. Espanya vol guanyar la batalla i vol fer-ho per sempre més.

I tot i així, el nostre President Artur Mas, practica la pedagogia de l’entesa, la de que és millor no fer-nos mal, la de que ningú ha de guanyar sinó guanyem tots. Certament Espanya ens pot donar l’esquena, però estem convençuts que aquest cop, si abans no hi ha entesa, tindrem guanyadors i perdedors i els informes, estadístiques, observacions, i un tarannà propi, indiquen que qui perdrà no serà Catalunya.



0 Comments

SI NO TENIM SINTONIA PER GOVERNAR, PEL PROCÉS TAMPOC.

25/4/2014

0 Comments

 
Picture
25 D'ABRIL I DESCOMPTANT.

Certament dec ser d’aquells catalans que naveguen per alguna galàxia llunyana, hi ho faig abans que mi enviïn. Segur que la meva capacitat analítica ha de millorar i molt, però tot i així, no ho entenc, ni per estratègia, ni per tacticisme ni per partidisme i menys per patriotisme, entenc algunes de les coses que diu el President de ERC, però d’altres i molt serioses no, i això em preocupa.

No voldria que pugues semblar que i tinc cosa anímica o personal amb l’Oriol Junqueras, res més lluny. Són algunes invectives, apreciacions o sentencies, anomenem-lo com vulgueu, que fa que de sobta quedi gairebé en un “estat de xoc”. Que consti que no és un fenomen nou.

La darrera campanya electoral, en Junqueras va utilitzar reiteradament que calia votar-lo per controlar al President Artur Mas i el procés, sense dir-ho, deixant entreveure una malfiança vers el President. El resultat tothom el sap, afebliment del President i un ressorgiment de ERC. Res a dir encara no ens hi jugàvem gaire cosa. Calia embastar el dret a decidir amb la data i pregunta inclòs.

El President Mas, proposa a ERC que entrin a formar part del Govern de la Generalitat, la resposta taxativa de ERC va ser “políticament correcta”, no.  Defensen que faran millor paper controlant el paper de l’oposició.

Un pacte de legislatura, on ERC basa la seva fortalesa amb establir data i pregunta de la consulta. Altra cop la malfiança treu cap. Soterradament, com si CiU i el president Mas no hi tinguessin res a veure, és ven l’acord. Estem complint allò del promès en campanya electoral i el paper per fer majoria al Parlament és basic i qui ho fa possible des de l’òptica independentista és ERC.

CDC i el seu president que a la vegada ho és de Catalunya, Artur Mas, proposa bastir una candidatura per fer front a les eleccions Europees. Altra cop és ERC qui diu no i que ja construirem la unitat d’acció des de cada proposta política.

La darrera sentencia, d’en Junqueras és més preocupant: “Per estar al govern cal una sintonia total”.

No sabem si el que vol dir és que un govern fort només te sentit en moments excepcionals i ara no hi som. Ho pot ser que per triomfar i aconseguir la independència no cal que el procés és construeixi transversalment.

De fet i per segona vegada ERC, mostra no tenir cap interès per compartir el desgast que suposen les retallades i no tenir ni cinc de calaix. No volen ser ni formar part del govern de Catalunya i talment sembla que menyspreen el moment on som instal·lats,  suportant totes les andanades d’un Estat espanyol, un govern espanyol, totes les seves institucions, més el PP, el PSOE i espanyols varis. Per ells faran.

No li recordarem la quantitat de governs que han governat amb coalició a diversos Estat de la Unió europea. Quan la responsabilitat de gestió ho reclama cal ser-hi. Quan la situació política és excepcional com la nostra que volem passar de ser una Regió espanyola o Comunitat Autònoma a ser lliures i Estat, cal ser-hi. Quan la societat civil actua mesuradament i responsablement de forma transversal, i és el President, màxim líder del procés que demana fer pinya, cal ser-hi.

Quan el President de Catalunya i de forma solemne, públicament i per escrit, ha demanat tot el suport per acabar el procés i acabat donaria per enllestida la seva carrera política i que ho deia per que quedes clar que no demanava un suport de futur, sinó per ara, per enllestir el procés en les millors garanties i menors entrebancs, és de justícia fer-li costat.

Senyor Oriol Junqueras, vostè podrà no tenir sintonia total amb el President, només faltaria, però el que vostè no pot fer és utilitzar aquesta excusa per no assumir el cost de governar i donar més força al nostre líder, que ho és institucional i de la força política més votada. ERC te un pacte de legislatura amb CiU i tampoc que sapiguem tenen gaire sintonia amb els d’Unió i tot i així hi sou. No fer costat al President quan ho demana, dir que la sintonia no és total per governar, ara no serveix al President i més tard  pot deixar de ser imprescindible.


0 Comments

CATALUNYA NO ÉS ESPANYA, EN FORMA PART PER DRET DE CONQUESTA.

24/4/2014

0 Comments

 
Picture
Picture
Picture
24 D'ABRIL I DESCOMPTANT.

És un tema que ja hem tocat i tractat. Ara i aprofundim una mica més. Hem de reconèixer que el concepte polític d’Espanya, la seva transformació en Estat nació, te més de tres segles d’antiguitat. Castella amb els dinàstics nouvinguts de França, els borbons, encetaren la seva croada per continuar eixamplant  el seu imperi i consolidar un sentiment espanyol que molts ciutadans han abraçat oblidant per motius diversos les seves arrels.

Castella s’imposa a la península. Els  regnes de la península, un rere altra són sotmesos, de vegades amb aliances i d’altres per la força de les armes. La monarquia castellana, convertida en borbònica és finalment hegemònica.

Espanya s’ha construït per la força de les imposicions i un grapat de guerres sanguinàries. Exercits plens de mercenaris, interessos estratègics, una Església que mai va voler deixar els seus privilegis terrenals, més les fortunes de l’època d’arrel absolutista, ajudaren a la monarquia i les seves elits.

Mai però, han aconseguit assimilar al conjunt dels pobles de la península a la causa espanyola. La creació de mecanismes administratius, DNI, passaports, les noves tecnologies, una Constitució més tot el que se’n deriva, han ajudat a crear un “relat creïble” per una part de la ciutadania, on  ser castellà, català, gallec o basc, són aspectes secundaris i folklòrics.

Ser espanyol és “sublim, patriòtic i engloba a tothom”. Aquest objectiu de convertir Espanya en la nació de tots els ciutadans dels pobles que habiten a la península, té un problema, exigeix renunciar a les essències pròpies, en el terreny cultural, històric, tradicional i fonamentalment la llengua. La coincidència del discurs i objectius, sempre ha estat de matriu castellana i tant i fa si la defensa un monàrquic, un dictador, un de dretes o un d’esquerres. Tots ells tenen el mateix denominador comú, construir una Espanya única i indivisible i sempre per sobre de les altres realitats.

Construir un Estat Nació, Espanya, planificant l’assimilació d’altres pobles que mai ho han volgut ser, era possible en els segles I al XX. Ara en el segle XXI, en un mon globalitzat, on els països que practiquen la democràcia fugen de les imposicions, i en una Europa sense fronteres on cada dia s’incorporen més Estats,  mantenir estructures del passat i objectius, és tenir garantia de  fracàs.

Al 1929 és creava el regne de Iugoslàvia, al 1941 la República Federal Iugoslava i al 1991 el mon contemplava la desintegració de Iugoslàvia.

L’antiga Iugoslàvia estava conformada per: Serbis, 8.140.000. Croats, 4.248.000. Eslovens, 1.754.000. Albanesos, 1.730.000. Macedonis, 1.340.000. Montenegrins, 579.000. Hungars, 427.000. Altres, 233.000. Que volien ser Iugoslaus, 1.219.000. Musulmans repartits, 2.000.000

Actualment Iugoslàvia no existeix. La dissolució del ex regne i república federal iugoslava, ha donat pas a tot un seguit de nous Estats. Bòsnia Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Kosovo.

Eslovènia i Croàcia, actualment formen par de la UE. Macedònia i Sèrbia estan en llista d’espera i Montenegro i Bòsnia han aprovat en els seus Parlaments fer la sol·licitud.

Espanya ha hagut de fer guerres de tot tipus per mantenir-la com és ara. Iugoslàvia ja no existeix. Guerres inter ètniques, interessos geoestratègics i pobles definits, conformaven una olla que tard o d’hora havia d’explotar.

Espanya ha anat assimilant als ciutadans de les seves possessions. Van castellanitzar les antigues colònies, però no varen aconseguir mantenir-les. Amb Catalunya han fracassat i ho han fet en temps moderns, cosa que demostra que les imposicions tenen sempre un recorregut limitat.

Els antics i no tant que han defensat construir la península dels pobles l’encertaven. Mai però van tenir la força per fer-ho. Espanya, construïda sobre l’odi i la imposició, acabarà com Iugoslàvia. Desitgem que no calgui fer-ho amb violència. Els anglesos, com sempre més llestos i amb una llarga historia, ho tenen clar; no és pot retenir a ningú contra la seva voluntat.

Catalunya serà lliure i Estat, en tenim total certesa. Ningú però, hores d’ara sap quants Estats ens reconeixeran. Tampoc si romandrem a la Unió Europea. De moment tampoc sabem com serà el divorci, si pacífic i democràtic, o ple d’entrebancs. El que si sabem, i amb una certesa absoluta, és que Espanya deixarà de ser la mateixa i que deixarà de ser un problema per Catalunya i els catalans per la construcció del nostre futur.

En cap cas volem ni desitgem l’escenari iugoslau. Si poguéssim triar, triaríem el model anglosaxó. Democràcia, entesa i pacte són les seves mires. Catalunya està demostrant amb la voluntat inequívoca de que tenim dret a decidir (autodeterminar-nos) com ho volem fer i la nostra màxima és; en democràcia, en llibertat, de forma totalment pacifica i si pugues ser, cosa que no depèn de nosaltres, amb un pacte acordat amb Espanya. 

Picture
Picture
Picture

0 Comments

PAS A PAS ANEM CLARIFICANT EL PROCÉS.

23/4/2014

0 Comments

 
Picture
23 D'ABRIL I DESCOMPTANT.

Només poden estar contra la independència de Catalunya aquells que no la volen lliure i que probablement mai s’ha l’estimaran.

Aquells que volen que Catalunya sigui propietat pels segles dels segles de l’Espanya castellana no defensen res més que els seus privilegis. Quan Catalunya deixi de ser propietat d'Espanya ni podran viure com ara, ni seran res en el concert mundial de la intel·ligència.

L’alcalde de Saragossa i ex ministre socialista Belloch, demana que ens suspenguin l’autonomia i unes quantes coses més. Un socialista més que s’endinsa en l’univers de la amalgama espanyolista antidemocràtica, impositora i miserable. El PSOE pot defensar la unitat d'Espanya fins on vulgui, però negar-nos el dret que te qualsevol poble a votar el seu futur, només ho fan els partits que no creuen en la democràcia.

Els socialistes espanyols continuen amb la seva croada. Volen reformar la Constitució espanyola i ara l’emmarquen dins de la tercera via, proposada pels unionistes a Catalunya, fonamentalment en Duran i Lleida, més algun empresari sense escrúpols que a dia d’avui continua demanant un nou pacte fiscal.

Existeixen indicis d’un canvi d’estratègia del govern espanyol vers Catalunya. Ara ens volen estimar. Això si, demostrant que qui mana és Espanya. Ho fan amb les seves lleis re centralitzadores i anorreadores. Ara els veurem sovint per les seves possessions catalanes amb la intenció clara de fer-nos més por i demostrar que tenen a Catalunya un “vassallatge incontestable”.

Escoltar al que va ser Vicepresident de la Generalitat Carod Rovira, sempre, tot i no compartir sentencies, és un plaer. Segona edició del seu llibre premonitori “2014”, una molt bona presentació acompanyat de politics i ciutadans, per fer un anàlisis acurat i creiem molt encertat: “El procés ha de ser conduit per un govern fort i sense vel·leïtats disfuncionals”, continua dient-nos que ara el Govern que depèn d’un suport extern, més d’una federació, és un "artefacte inestable". Ell afirma que així el procés pot fracassar. El que no sabem és si vol un govern fort “d’esquerres” o un govern de concentració i transversal, o un govern liderat pel President Mas amb majoria absoluta.

Gran en Carod. Llàstima que fos el seu ex partit qui treballes a les darreres eleccions per que el President Mas no tingues l’estabilitat que requereix el procés i que ell legítimament demanava.

Els que treballen per matar políticament al President Artur Mas, ho fan perquè tenen el convenciment, igual que amb el pla de l’Ibarreche, que mort el gos morta la ràbia. Amb Catalunya i els catalans s’equivoquen.

Tindrem eleccions autonòmiques reconvertides i com a les eleccions europees no tindrem unitat política. Comença ha ser una certesa incontestable. Hores d’ara tothom sap qui vol la independència de Catalunya, CDC i el president Mas per un cantó i els de ERC per l’altra, de moment les altres opcions politiques són minoritàries. Per tant els catalans haurem de triar.

CDC ha de dur la iniciativa i proposar, al dia següent que descartem la consulta jurídicament ineficaç, fer una gran coalició amb totes les forces politiques que ho vulguin i la societat civil. Li correspon assumir aquesta responsabilitat donat que és la forca política majoritària. Ningú ha de tenir l’espai polític amb caràcter partidista per situar dubtes en el procés.

Com diu en Carod, si volem que el procés acabi be cal que el president tingui el suport adequat que garanteixi que cap enrenou pot fer trontollar el procés. Reagrupament ja ho va dir, calia reforçar al President, i per això va demanar explícitament el vot per en Mas. Gran coincidència, encara que vingui del que va fer una aposta de país amb espanyols i anti independentistes.



0 Comments

UN SAN JORDI PER LA INDEPENDÈNCIA.

22/4/2014

0 Comments

 
Picture
22 D'ABRIL I DESCOMPTANT.

Ho vulguin o no som diferents. Per San Jordi Catalunya, el nostre país s’omple de joia, de festa, de flors i de llibres. Cap altra país del mon ho fa, si més no amb la mateixa intensitat.

Hem travat un procés democràtic i pacífic d’aquells que farà historia. Els catalans i catalanes hem decidit que volem viure amb llibertat. Tots els 23 d’Abril que al llarg de la nostra dissortada historia hem anat celebrant, han estat la avantsala del que sabíem arribaria, l’estadi i escenari preparatori per la independència de Catalunya.

Catalunya i els catalans sempre han relligat esforç i cultura per millorar i progressar. Estimar el país a través de la natura i les flors n’és l’excel·lència de la societat que aspira a viure amb llibertat.

Cultura, treball i democràcia, ara, són els referents per ser lliures. Per San Jordi, no només celebrem una festa lúdica i ancestral, celebrem la victòria del be sobre el mal, reflexat amb un genet amb llança i un drac abatut. El genet és la cultura i la força d’un país, el drac és la foscor i l’amenaça que vol batre la llum de la cultura.

Ara podem afirmar que el San Jordi, és el poble i l’Estat espanyol és el drac que vol anorrear-nos la llengua i convertir-nos en una regió pobre i miserable, on “la cultura i l’excel·lència de la democràcia”, ens vingués imposada des de fora.

Fem d’aquest San Jordi la preparació estratègica i definitiva per ser lliures. Fem que el mon sàpiga que tenim dret i volem ser lliures. Fem costat a les iniciatives de la ANC i Òmnium i fem costat al nostre President que és qui lidera el procés.


0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.