ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

DEFENSAR ELS BORBONS ÉS DEFENSAR FRANCO I EL FRANQUISME.

31/1/2016

0 Comments

 
Imagen
​
La historia antiga pot ser fins i tot interpretada malgrat pedres i documents, la recent no. El “poble espanyol”, el que va foragitar els borbons al 1931, avui s’ha d’empassar el llegat franquista.

Monarquia o República, ja no forma part dels discurs o programa polític de cap dels partits anomenats espanyols.

El pacte de la transició només era possible acceptant la monarquia, imposada per Franco. Ara en són els descobridors, avaladors i seguidors. La monarquia és com per en Franco la seva garantia d’unitat i continuitat per fer i desfer des de Madrid.

Franco ho va tenir clar, ell i el seu exercit i policia repressora, eren la garantia de la unitat i denominació espanyola, però no deixava de ser un fet temporal. La seva successió que garantís amb prou èxit el seu llegat espanyol, passava per la restauració dels borbons.

Cap d’Estat i Cap de les forces armades, eren el binomi que podia garantir una transició i una estabilitat territorial. Els borbons i la seva acceptació eren el preu per una transició aparentment democràtica i venuda com exemplar.

Franco com traïdor a la República espanyola i posterior Cap d’Estat, era el del vist i plau a les sentencies de mort, acabada la guerra. Era els de les tortures i empresonament  d’aquells que en la Republicà havien practicat la democràcia, i els valors de la igualtat, llibertat i fraternitat.

Franco, va designar als borbons com els seus successors. Franco va anomenar a Juan Carlos I el seu successor. Franco va traspassar de facto els seus assassinats i atrocitats als borbons.

Alguns associen la estabilitat d’aquets darrers 38 anys gràcies a la monarquia. D’altres associen, a la monarquia i al cap de l’Estat com els elements que han garantit la continuïtat de la corrupció franquista. Finalment d’altres associen la monarquia borbònica al nou franquisme absolutista.

Al 2015 la “Casa Real”, ens ha costat als contribuents 7.775.040 milions d’euros.

“Pecata minuta” en dirien els terratinents històrics i antics. Dumas ho va plasmar amb el “uno para todos i todos para uno”. Castella ho va entendre i mai més ho abandonaria.

Els partits espanyols, tots, han assumit que l’éreu del franquisme, ara Felip VI, els representa i representa la nació espanyola. PP, PSOE, Ciutadans i sense fissures són els valedors moderns dels borbons. Borbons que mai han llençat un mot contra Franco i les seves atrocitats.

Podemos que proposa un reconeixement de la pluralitat nacional d’Espanya, són més del mateix, des de el moment que no qüestionen la forma d’Estat.

Catalunya s’ha de desempallegar d’aquesta rèmora que mante privilegis i títols tant arcaics com innecessaris. Si Espanya, la seva, vol ser i fer-ne de la monarquia la institució màxima, ja s’ho faran.

Corrupció, privilegis i lliures del control democràtic és el que els atorga la Constitució espanyola. Menys mal que el dret de pernada, fa segles que és va abolir. El dret de successió com element antidemocràtic, sustentat per la “polla”, no és cap pilar on fer créixer valors com la igualtat, la llibertat i la fraternitat.

Igualada ens marca el camí. Educadament, els hi hem de demanar que renunciïn als títols que d’antic venen i per imposició militat i boti de guerra.

Espanya i el seu Estat que siguin el que vulguin. Catalunya una República on tot estigui sota l’imperi de la llei i de les persones. Defensar avui els borbons, és defensar Franco.




0 Comments

BEN MIRAT, FINS I TOT PODRIEM DIR SI.

24/1/2016

1 Comment

 
​
Pactar el referèndum amb el PP o amb Ciutadans, és de les poques certeses que a dia d’avui és manté pels segles dels segles com impossible. Fer-ho amb els del PSOE, ara, gairebé és més del mateix.

Els que manen al PSOE han d’evolucionar i molt, i mentrestant la dreta neofranquista social no rebi imputs democràtics d’una realitat identitaria diferent a la Espanya una, poca cosa canviarà.

Rajoy vol governar i necessita com a mínim l’abstenció del PSOE i Ciutadans. Pedro Sánchez vol governar i necessita Podemos, IU, PNB i el SI o l’abstenció de ERC i DiLl.

Curiosament i com els de la CUP, ERC i DiLl poden ser determinants perquè Espanya tingui govern. El de dretes, ho tenim clar, si és conforma serà gràcies als PSOE no als catalans. Els “d’esquerres i progressista” ÉRC i DiLl tenim molt a dir, a no ser que a Ciutadans és tornessin bojos.

Posar la ratlla vermella del referèndum, és tant com dir NO a Pedro Sánchez. Pedro Sánchez és qui ha de posar sobre la taula si vol ser President o no i amb qui. Si compta amb ERC i DiLl, aquets han de posar les condicions. Arribat a aquest cas í saben que el referèndum és el preu de la presidència, el que si que podem fer és condicionar-ho i potser de forma que afavoreixi indirectament al nostre procés.

Condicions pel SI a Pedro Sánchez, sense esmentar pactar el referèndum.
  • Derogació de la reforma de la llei d’Ensenyament.
  • Derogació de la Llei mordassa.
  • Derogació del nou Pla Hidrològic de l’Ebre.
  • Derogació de les noves competències del Tribunal Constitucional.
  • Retirada de tots els carreges als membres de l’antic Govern de la Generalitat.
  • Retirada del Tribunal Constitucional de tots els recursos contra la Generalitat i els seus Decrets i Lleis.
  • Repartiment del deute central i autonòmic d’acord els paràmetres d’aportació, recepció i despesa corrent.
  • Concloure en el primer any de Govern totes les transferències pendents a la Generalitat.
  • Obrir expedient informatiu a la UDEF del Ministeri de l’Interior, pels dossiers sorgits fantasmagòricament en plenes campanyes electorals sobre comptes a l’estranger d’Artur Mas i Xavier Trias.
  • Completar el corredor del mediterrani en dos exercicis i invertir els 4.000 ME a rodalies per acabar amb els desastres actuals.

Segur que encara és podrien afegir algunes qüestions més. El que ha de quedar clar però, és que l’època del peix al cova fa temps que va finir.
Sabem que a Espanya tenen el costum de dir que si i després ser que no. De fet si tenim investidura i desprès no és compleix, nosaltres estarem encara més legitimats per acabar el nostre procés. Fer-ho així te les seves avantatges i la més important és que el clima de negociació, pot imperar i sempre serà millor acabar la festa amb concòrdia i amb pau. Amen.
 
 
 
 


Imagen
Imagen
Imagen
Imagen

1 Comment

RENUNCIAR AVUI PER AVANÇAR DEMÀ?

23/1/2016

1 Comment

 
Imagen

Com que som on som, les opcions són clares Dir la nostra sobre tot el que passa a España o desconnectar-nos definitivament.

Creiem, però que fins que declarem democràticament i legalment la constitució del nou Estat en forma de República catalana, estem obligats a emetre opinió del sainet espanyol.

Sainet i vodevil. Els espanyols s’estan superant. La manca d’hàbits democràtics reals, els fa perdre els papers. Un tacticisme i sobre actuacions fan de l’espectre polític espanyol un quadre digne del Dalí.

Rajoy no té prou suports. Sap que no els té ara ni demà. El seu èxit, ara el lliga als barons socialistes i poders fàctics variats. Barons que són més patriotes espanyols que ell mateix. Mariano sap que probablement perdrà la investidura. Rajoy també sap que unes noves eleccions, no només afavoririen al PP, sinó que debilitarien als seus adversaris directes. D'aquí la seva aparent tranquilitat.

Mariano, pot actuar com don Tancredo, però no ho és. Ell sap quins són els seus suports fàctics, mediàtics i internacionals, i sap que davant la coalició esquerranista “provable”, ell, i de moment, és la millor opció.

Els podemites, que sembla volen deixar clar que van de debò, volent-ho o no, han fet el joc al Mariano. Desgastar, humiliar al PSOE, i entreveure que ells són l’esquerra de debò, ha donat un temps preciós al PP i a tots els seus aliats per desmuntar la investidura de Pedro Sánchez.

Pedro Sánchez pot tenir al seu abast la investidura. Pot fins i tot guanyar la partida als barons i sortir victoriós del Comitè Federal del dia 30 de Gener. El que ja no podrà canviar és que la iniciativa política ja no la porta ell, ara està en mans de Pablo Iglesias i podemites variats. Izquierda Unida que ara ja te clar que el seu futur no existeix, serà la companyonia que no només no molestarà, sinó que afegeix el plus de la Llei d’Hondt.

Un escenari prou entremaliat que no determina ni assegura cap resultat. “Guanyen els barons i Sánchez fa que Rajoy sigui President. És posen d’acord els constitucionalistes i patriotes espanyols, PP, PSOE i Ciutadans i pacten una terna col·ligada. PSOE, Podemos, IU, + PNB, i l’abstenció de ERC i DiLl”. Si cap opció és trasllada a la realitat, finalment el que si seran reals seran unes noves eleccions.

Aquest final llençaria varis missatges, però el més potent, és que a España, de moment la cultura de la negociació i el pacte continua sent el convidat desconegut, fet que explicaria la situació entre Catalunya España.

Que han de fer ERC i DiLl ? Mirar-s’ho. Negociar. Llençar un missatge prou clar del preu que tenen els seus vots. Mariano ho pot tenir pelut, però Sánchez i el “vicepresident” Pablo també. L’abstenció de ERC i DiLl pot suposar la investidura de Sánchez, un no de ERC i DiLl, pot suposar el contrari.

ERC i DiLl, tot i que els espanyols proposin un govern “d’esquerres i progressista”, l’esguerrarien participant d’una investidura, sense que la contrapartida política quedes recollida abastament i amb la credibilitat adequada.

Qui pensi que amb un Govern “d’esquerres i progressista”, Catalunya ho tindrà més senzill, i que Sánchez pot ser el Cameron del Sud, s’equivocarà i molt. La unitat d’Espanya, va ser sagrada per Franco, ho ha estat pels borbons i ara al segle XXI ho és pel PP, PSOE, Ciutadans i Podemos. Els matisos, espanyols són el parany, la unitat i la seva nació l’objectiu permanent.
​
Els que volem la independència, i utilitzem la plataforma espanyola, com eina tàctica, hem de tenir clar que ni amb la dreta espanyola ni amb l’esquerra, tindrem un pacte d’Autodeterminació. El que si que podem fer és furgar amb les seves contradiccions, que de tenir-ne en tenen i moltes.


1 Comment

A XAVIER TRIAS QUE VA SER EL MEU BATLLE I PATRÓ.

21/1/2016

0 Comments

 
Imagen
​
Al 2014 l’estalvi brut de Barcelona va ser de 631 ME que ha anat a finançar noves inversions i part del deute acumulat. Barcelona amb un deute per sota dels 1000 ME, exactament 971,6 ME, que representa el 38% dels ingressos corrents, molt per sota del 60% que és considera el llindar de risc en termes de finançament. És l’Ajuntament de tot Espanya menys endeutat i més sanejat.

Xavier Trias, potser va incomplir, millor dit, o no ha tingut temps, alguna de les seves propostes estrella (Morrot, mercaderies, Diagonal), però ningú podrà negar que va deixar la caixa en unes condicions, perquè qui fos tingués les mans lliures per fer.

“El més antisocial és fer dèficit”. Xavier Trias, que desprès sempre han de pagar els ciutadans.

El nou consistori, no ha dedicat ni un sol mot positiu a la tasca de govern de l’equip d’en Trias. En política, i “asquerosament”, entra dins de la normalitat, a l’adversari ni aigua. De fet, fins i tot, alguns regiren catifes mediateques, abans de detectar incorreccions argumentades. No diem que si han indicis no s’hagi de fer, el que diem i demanem és que no és faci el mateix que les clavegueres de l’Estat espanyol (Comptes de Trias a Suiza en plena campanya electoral, informació falsa i ventada abastament sense reparació posterior).

Trias i el seu equip han practicat allò tant senzill de tant tinc tant gasto, i si ni a més, reduirem crèdits i procurarem sempre no endeutar-nos per sobre de les possibilitats evitant renegociacions creditícies. Barcelona i el conjunt dels seus ciutadans, segur que ho han agraït amb una estabilitat d’impostos municipals i sobre tot a quedat clar, que tenir una ciutat moderna i competitiva, no està renyit amb ser auster i equilibrat.

Grècia és el paradigma de la disbauxa econòmica, feta per les esquerres. Voler viure com les societats mes avançades, no només és un dret, sinó que els politics tenen l’obligació de que sigui possible. Gastar més del que tens, ja no és un dret, és irresponsable i condueix inexorablement al col·lapse social. El planeta no te recursos il·limitats i el consum tampoc ha de ser il·limitat. Equilibrar les societats, és el repte i de moment ens temem que és impossible. Adequar la despesa segons ingressos i producció de cada país, això si que és possible. Només cal aparcar la demagògia, el populisme i la promesa fàcil.

Gràcies Excm. Xavier Trias, per tot el que has fet per Barcelona en el teu mandat, i gràcies per no practicar la misèria política que ara sembla tant agradar a l’Equip de l’Ada Colau.





0 Comments

D'ESQUERRES O DE DRETES, LA UNITAT D'ESPANYA PREVAL PER DAMUNT DE TOT.

20/1/2016

0 Comments

 
Imagen

L’embolic, ara el tenen a Espanya. Capacitat o incapacitat per investir.  Acords o eleccions. El PP sap que ho té pelut. La supèrbia i prepotència majoritària al Congrés dels darrers quatre anys, ara impossibilita acords per fer govern. Pitjor, ni per fer acords sobre matèries concretes.

Rajoy esgrimeix el patriotisme tronat per pressionar al PSOE, disculpeu, a Pedro Sánchez. “Tenemos unos puntos básicos de coincidencia, la Unidad d’Espanya i la soberania que és de los españoles”. Rajoy té raó. PP i PSOE al respecte són una roca. El problema és que Pedro Sánchez, saben que el PSOE ha perdut vots com mai, necessita refer-se, i al costat del PP no pot.

Pedro Sánchez ja ha decidit, fins i tot contra el que opinen nobles territorials del partit, que vol ser el proper president i aritmèticament és possible. També ha decidit que el seu “patriotisme” no l’obliga a fer President al Rajoy.

Deixat clar que tant el PP com el PSOE, són aliats naturals de la Espanya una, el que ara ens volen tornar a vendre, és que un govern ‘d’esquerres i progressista”, ens anirà millor pels interessos dels catalans i de Catalunya.

Va ser al 2014 quan el PP i PSOE varen dir no a tres diputats catalans (de CiU, de ERC i de ICV) a fer  una consulta fins i tot no vinculant. Han estat el PP i PSOE i de forma reiterada els que han votat no al català a Brussel·les. Fer-ho a Madrid n’és costum immemorial. El recordatori de totes les males i fetes contra els catalans és interminable. I com deia l’avi castellà: dime con quien andas y te diré quien eres”.

La situació que tenen Rajoy i Sánchez és endimoniada. Els dos saben que en primera votació no tindran la majoria absoluta per investir-se. En segones Rajoy necessitaria l’abstenció del PSOE i Ciutadans, la resta tot i votar no, no impedirien la investidura. Pedro Sánchez, aquest cop és com els de la CUP, NO senyor Rajoy i no és no.

Pedro Sánchez ho té una mica millor. PSOE + Podemos + el possible suport del PNB, + Izquierda Unida + l’abstenció de ERC o DiLl, en segona volta te garantida la investidura.

El debat ja s’està instal·lant en el mon independentista. Mullar-se o no. Si diem no a Rajoy és per dir si al Pedro Sánchez. Si diem si, abstenint-nos, al Pedro Sánchez, a canvi de que.

Probablement una Espanya ingovernable no ens beneficia en res. Tard o d’hora haurem de tenir els interlocutors adequats, democràticament parlant. També és evident, perquè ho hem patit, que amb els socialistes, no és que ens hagi anat gaire millor. Aquesta potser la presa de decisió més difícil per ERC i DiLl. Participar i fer que Espanya tingui govern, o fer el que sense poder podem fer, que ells solets surtin don són. Fer governable Espanya a canvi del referèndum, o d’uns quants peixos al cove?

ERC i DiLl tenen la clau per facilitar la investidura de Sánchez, o provocar unes noves eleccions. Que pot afavorir al nostre procés n’és la qüestió. Aquesta reflexió i sense apriorismes, avui cal fer-la. Intel·ligència per saber si ens beneficia investir o eleccions.

És indubtable que unes noves eleccions serien un terrabastall d’enormes proporcions. Inestabilitat política, inestabilitat econòmica, incertesa als mercats internacionals, devaluació de la marca España en tots els sentits i pèrdua de credibilitat en el concert mundial. De retruc potser Catalunya també patiria el tros de globalització que ens pertoca.

Construir, sempre  dona més beneficis que destruir, i ates que els independentistes no treballem contra ningú sinó a favor dels catalans, creiem que la proposta sincera i que el PSOE pot acceptar, és posar calendari al “Dret a decidir”, eufemisme democràtic que ningú pot rebutjar i que més d’un 80 % dels catalans accepten. Els peixos siguin sardines o llamàntols són historia autonomista, etapa que molts volem tancar.
​
Pedro Sánchez, una vegada Rajoy hagi exhaurit el seu temps, ha de moure fitxa i decidir. ERC i DiLl només cal que és prenguin un bon cafè al bar del Congrés que segur que a més de bo és barat.


0 Comments

MAI PACTAREM LA INDEPENDÈNCIA.

19/1/2016

0 Comments

 
Imagen

Escoltar als nostres politics, de vegades és un regal del cel. Ho hem de fer bé. Cal eixamplar la majoria sobiranista. La legalitat ha d’imperar en tot moment. De moment som dins la legalitat espanyola i s’ha de complir si o si. Ara cal construir la nostra legalitat per fer la independència.

Construir la nostra legalitat, n’és el quid de la qüestió. Fer-ne una de nova, s’entén que és per liquidar l’espanyola. Primer atzucac, construir-la sempre serà il·legal d’acord la legalitat espanyola, i si no la construïm mai serem Estat.

Construir i donar legitimitat a unes eines d’Estat que ara no tenim, sempre serà un acte il·legal. Posar en marxa la hisenda catalana, vol dir anular a tot el territori l’espanyola. Fer-ho sense acord és impossible si abans no som Estat i hem implantant una nova legalitat que només podrem fer unilateralment.

Sembla, pel full de ruta pactat entre Junts pel Si i les CUP, que un referèndum sobre la Constitució catalana, ho aclareix tot. Si el si guanya, declaració d’independència, que serà inevitablement unilateral, o convocatòria d’eleccions perquè ho facin el proper Parlament i Govern.

Que tard o d’hora haurem de trencar amb Espanya i la seva legalitat, sembla que serà inevitable. Alguns, i després de la “declaració de desconnexió” aprovada al Parlament (18 de gener 2015), creien que la construcció d’una nova legalitat havia començat.

Ha costat deu i ajuda que Junts pel Si i les CUP arribessin a l’acord d’investidura. La governabilitat de moment és suposa, com el valor a la guerra.

Les CUP, han fet servir la seva radicalitat per fer acord. Trencament, desobediència, i el cap d’en Mas, han estat  les seves màximes. Junts pel Si per contra, sempre ha proposat, el fer-ho be i actuar quan toqui.

S’ha constituït la primera Comissió de treball al Parlament que tractarà sobre el procés constituent i Junts pel Si i les CUP han aconseguit que CSQP s’incorpori. Hem eixamplat diuen els optimistes. Un núvol però, esvaeix l’alegria als que no ho son tant. Coscubiela i Rabell, han imposat per ser-hi que la Comissió només sigui d’estudi. La justificació és perquè ningú d’Espanya la consideri il·legal. Que la CUP ho accepti, ara si que és una novetat.

Segur que encara no toca fer el pas unilateral, que serà inevitable, però si per una Comissió, i no qualsevol, la del procés constituent, comencem devaluant-la, alguns poden entendre que això de la desobediència i trencament, només era una “camama” per tenir entretinguda a la parròquia.
​
Escoltar ara, que els 18 mesos és una aproximació. Que la DUI no és la millor opció, i no fer cap gest de trencament, no només no engresca, sinó tot el contrari. Fer-ho bé si, fer-ho per eixamplar també, però fer-ho perquè no serveixi per res no.


0 Comments

PRESSING CUP, PRESSING MAS, I ARA PRESSING PER UN GOVERN ESPANYOL "D'ESQUERRES".

18/1/2016

0 Comments

 
Imagen

L’Iceta ballarí i polític amb classe, que no de classe, ha destapat l’operació reformista a partir de guanyar la Moncloa i foragitar al PP del poder. Pedro Sánchez, té amb l’Iceta un “lleial col·laborador” per una reforma constitucional que mai és farà. Pedro Sánchez sap que només suma amb ERC i D i Ll. Els vots o l’abstenció de Ciutadans està garantida, com ho està pel PP. Podemos acaba d’esclarir el futur: El referèndum ja no és una línea vermella.

Iceta té l’ingent tasca de convèncer dretes i esquerres catalanes, que millor un Govern a la Moncloa amb els seus que amb el PP. Una reforma constitucional, construir, és veu que ara si, un Estat Federal i un millor sistema de finançament és l’esqué.

Pedro Sánchez ho té clar i el PP també. Si el PP no conforma govern el PSOE té via lliure, i PSOE + Podemos + ERC o Di Ll, o PNB en segones sumen. Podemos, que ara ja sap que el que passi a Catalunya no l’afecta no trigarà en oblidar el referèndum. De fet la unitat d’Espanya sempre a guanyat al si de Podemos.

Els Iceta de torn ens volen entabanar. Fins i tot la Chacón si posarà bé. Creure’ns-els o no. Aquest dilema és resolt visitant hemeroteques: Zapatero; “Pasqual, apoyaré l’Estatut que apruebe el Parlamento catalan”. Guerra; “ Para que nos vamos a andar con eufemismos, nos lo hemos cepillado”. Cesar Luina; Catalunya no és una nación. El PSOE defendera por encima de todo la unidad d’Espanya i su Constitución.

Els Iceta saben qui ha dit no del català a Europa. Els Iceta saben qui ha dit no al corredor del Mediterrani. Els Iceta saben a on van a parar els impostos dels catalans. Els Iceta saben i comparteixen com funciona la justícia espanyola. Els Iceta callen quan les clavegueres de l’Estat suren per fer mal als independentistes. Caure en el parany, serà fàcil pels defensors de terceres vies.

Recolzar un Govern espanyol només és pot fer sota dos premisses prou nítides perquè ningú contrari a la independència ho pugui utilitzar.

La primera, és per evitar que la dreta espanyola, corrupta i neofranquista continuï al poder i repartint poder.

La segona, i ratlla vermella per Junt pel Si i les CUP hauria de ser, que el nou Govern ha de  pactar, a imatge dels anglesos i escocesos, amb el Govern de Catalunya la realització d’un referèndum amb efectes jurídics i que acceptarà el resultat com així farem els catalans.

Sense la segona premissa, ni ERC, ni Di Ll poden donar suport a un govern espanyol pretès d’esquerres i progressista. Un Grup Parlamentari propi, mai pot ser el preu a la renuncia d’un referèndum, això si que seria traïció.
​
Mentrestant, l’Iceta pot anar dient que lo de la Independència és un “placebo”. Nosaltres responent-li,  diem que el federalisme del PSOE, és el seu placebo.
 




0 Comments

EIXAMPLAR-NOS PER DALT O PER BAIX.

17/1/2016

0 Comments

 
Imagen
​
L’anàlisi polític del moment, per la seva contundència general, confirma que amb els que som “no en som prou” per fer la Independència de Catalunya. La disjuntiva s’emmarca per on s’ha de fer l’eixamplada.

El nostre i flamant President Carles Puigdemont, ho ha dit; “cal eixamplar la base social per aconseguir-ho”. Fins i tot a afegit que amb els que som, la DUI és impossible. Del calendari per la desconnexió, Junqueras, Munté i d’altres confirmen que el 18 mesos sempre són una aproximació.

Els actors pro independència, coincideixen, CDC, ERC, CUP, en que cal eixamplar, i sempre és refereixen a la base social. La proposta de l’ independentisme és coincident, cal que votants unionistes sabent-ho o no s’afegeixin al projecte.

Com fer-ho és el debat. Alguns creuen que als que hem de convèncer per eixamplar són els que liderant les opcions politiques unionistes de Catalunya i de fora. Només una minoria creu amb la pedagogia constant i la denuncia com element de conscienciació independentista.

Podem intentar-ho, però algú pot dir amb autoritat que l’Iceta, l’Albiol, l’Arrimadas, en Coscubiela, el Fachin, en Rajoy, en Sánchez, la Colau, en Rabell, en Rivera, en Duran i Lleida, la Chacón, en algun moment si posaran be. Amb els fets els coneixereu, i com a molt partidaris d’una Autonomia intervinguda.
Amb aquesta gent i uns quants més, no hi tenim res a fer. Aquets mai sumaran per la independència. Aquets són Espanya. Són els constructors de la nació franquista amb visos de modernitat democràtica, versus autonomies, totalment controlades per un Estat jacobí centralista i monàrquic.

S’escau ser intel·ligents i guanyar la partida. Amb els espanyols ideològics no cal malgastar ni un minut. On hem de fer pedagogia i de la bona?, doncs està clar, als feus espanyolistes, on se’ns dubta hi ha bona gent. Cal informar. Cal donar dades contrastades. Cal guanyar-nos a tots aquells que vinguts de fora han decidit que aquesta és la seva terra, de present i de futur. Cal senzillament explicar-los que el que volem és tenir el dret a equivocar-nos. Cal explicar-los que l’època dels tutelatges són pròpies de les colònies i que només serveix per xuclar i anorrear.

Podrem pactar una llei progressista al Parlament, per exemple amb els socialistes, però això no suposarà eixamplar res. Voldrà dir que tothom en traurà el seu profit partidista, en cap cas eixamplarà la base social per la independència, ans al contrari, alguns explicaran que sense independència és poden resoldre les penúries de la gent. Podrem tenir amplies majories al Parlament, segur, però en cap cas voldrà dir que tenim garantida la majoria excepcional pel referèndum constitucional que tard o d’hora haurem de fer.

Per legislar tenim ampla majoria al Parlament de Catalunya. Per Governar-nos tenim un Govern transversal i cohesionat. Ara cal que quedi clar que amb els líders del unionisme no eixamplarem res, amb els seus votants si.


0 Comments

UN SILENCI QUE PARLA PER SI SOL.

16/1/2016

0 Comments

 
Imagen

Maria Dolores Ripoll Martínez de Bedoya, la representant de la Advocacia  de l’Estat espanyol (España), i advocada, va dir en el judici que encausa a l’Infanta Cristina, que l’eslògan “Hacienda somos todos”, era simplement un eslògan publicitari i que en cap cas és podia utilitzar com eina jurídica en un judici. I tant ample és queda la senyora com el que representa.

Les evidencies i els fets, ens mostren uns aparells de l’Estat espanyol, incrustats en el franquisme més pur. El ministre de l’interior obvia convocar a la Generalitat contra el terrorisme. El mateix ministeri calla i no investiga quan la UDEF proporciona dossiers politics a la premsa que desprès seran falsos. La fiscalia, que té com a missió acusar i proposar encausaments, és un defensor més de la infanta Cristina, cas NOS. Jutges expulsats de la judicatura. Fiscals dimitint per dignitat professional. Una  Hisenda espanyola que sense el més mínim escrúpol utilitza i filtra dades fiscals dels contribuents, d’alguns clar.

El poder de l’Estat al servei d’una causa, “la unitat territorial d’Espanya”. Fer-ho vol dir esplaiar-se en la defensa d’aquells que també ho fan. El com ho fan tant s’ha val. Pur franquisme. Si ets dels meus tranquil/a. Ni hisenda som tots ni Espanya és de tots. Ens ho diuen, ho demostren i faran el que calgui per que així sigui pels segles dels segles.

És Marta Silva de Lapuerta advocada general de l’Estat espanyol i filla ex ministre franquista Alvaro de Lapuerta y Quintero (imputat cas Gürtel), superiora de Maria Ripoll, qui avala la defensa de l’Infanta en els termes de que Hisenda no ho som tots.

Queda clar i insistim els fets ho demostren, els ressorts de l’Estat, ho, estan en mans de franquistes o dels neofranquistes. Són els que no volen renunciar a res. Són els que volen perpetuar l’era antiga dels privilegis. Ho volen els monàrquics i els borbons, foragitats al 1931. Imposada per Franco i acceptada  per les castes espanyoles.

Que tot aquest ramat de “demòcrates” impostats, defensi el que defensa, és dins de la normalitat de “l’Espanya una grande i libre”. El que ja no entra dins de la normalitat, és que personatges com Pedro Sánchez, primer secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol, com Pablo Iglesias, no sabem si president, secretari general o només líder suprem de Podemos, com Alber Rivera President de Ciutadans, tots ells "nous demòcrates" callin miserablement quan l’Estat espanyol és posa al servei d’una corrupció i en persegueix d’inexistent.

Només el Jutge Castro, ha dit el que tocaba. “Siempre nos habiamos pensado que la justicia no era igual para todos, ahora tenemos le certeza”.
​

Dels líders espanyols d’esquerres, de centre i de dretes, ni un mot, ni una condemna, ni una petició de dimissió. Són els que practiquen el silenci que afortunadament parla per si sol. Potser seran els que dema ens vendran vendre la píndola de que tots som iguals davant la llei i la Constitució espanyola.
El més intel·ligent i adequat, és dir-los que, si ells s’agraden com són com fan i com actuen,  nosaltres els deixem lliures i ja s’ho faran, nosaltres farem la nostra.


0 Comments

UN POST  D'ESPERANÇA PER SUBSTITUIR-NE UN DE DEMOLIDOR.

10/1/2016

0 Comments

 
Imagen

El post que teníem preparat pel dilluns 11 era demolidor. Un post ple de bilis, de frustració, de tristor i amb poques esperances pel futur immediat. Ara el que hem fet, és com la nit al dia. És positiu, engrescador i sobre tot ple d’esperança per aconseguir l’alliberament pel que hem somiat tants i tant patriotes.

Un President Mas impecable, ha explicat i argumentat el perquè del seu pas al costat. Decisió seva però compartida. Tenim acord. Tenim procés i el que és més important tenim 72 diputats, majoria absoluta al Parlament, conjurats per triomfar.

Mas ha fet el que calia i les CUP també. Per tant, i així ho hem de dir, avui ha guanyat Catalunya. Mas ha preservat la dignitat del càrrec com calia i la CUP, ha fet l’acte de responsabilitat que tothom li demanava. Ni guanyadors ni perdedors, tothom i té lloc i la suma és sinònim de victòria.

Ara, i ja ho notem, els unionistes espanyols, que ja cantaven les absoltes, no han trigat per lluir la bilis “democràtica” que tant els condiciona i identifica. El Govern, que presumiblement, dema dia 10 de Gener, és constituirà, amb l’encara Batlle de Girona Carles Puigdemont, amb el suport de 72 diputats, són la garantia d’un procés impecable.
​
No tot seran flors i violes. Cal estar preparats a la resposta dels “demòcrates” espanyols, que segur que ni serà tranqui-la ni amable. Cal estar preparats per si el Govern legítim i el Parlament ens crida per defensar-nos. Ara que tenim Govern, que tenim el que volíem per garantir-nos l’objectiu, només cal que estem a l’alçada, si més no a la mateixa que el nostre President Artur Mas.
 




0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.