ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ODA A LA UNITAT PER ANAR-NOS DE VACANCES.

31/7/2016

0 Comments

 
Picture

El dilluns 1 d’Agost els 12 Apòstols del Tribunal Constitucional espanyol dependent del govern del PP, és reuniran. Ho faran reben ordres directes del Rajoy i el seu govern.

El motiu és aprovar, condemnar i fer escarni de les institucions de Catalunya, per deixar clar que per sobre de la seva Constitució i la seva legalitat, cap democràcia i cap voluntat popular és superior.

No sabem quin serà el càstig, però segur que superarà una reprimenda. El clan espanyol de “l’abogacia funcionarial” de l’Estat, sembla que van forts i han proposat al Rajoy inhabilitacions exprés i sancions pecuniàries elevades.

La resposta del TC pot ser proporcionada o no, tant s’ha val, però hi haurà resposta. L’escalada proporcional sancionadora, no només és previsible, sinó que pot ser insuportable. Preparar la defensa, i fer-ho amb les millors condicions pot suposar guanyar o perdre.

Una vegada el govern espanyol i el seu TC decideixin, ordenin i executin, podem fer crides variades per defensar-nos, que serà necessari, però abans ens caldrà mostrar-nos més units que mai. Units al Parlament, units amb la societat civil, units amb tots els àmbits de la societat catalana.

La millor resposta, a una resposta antidemocràtica, seria visualitzar que Catalunya, els seus representats politics i civils, són la base d’un castell amb folre i manilles.

A cada pujada de graó fins arribar a la desconnexió final, les respostes seran més desproporcionades. Ho sabem. Preveure les respostes, i les accions més adequades han de ser part del full de ruta. Anar amb el lliri a la ma i sense calces voldrà dir que no estarem preparats.

Per cert que ningú oblidi que pel 9 N, més de 40.000 voluntaris hi varem ser i segur que hi tornarem quan faci falta i se’ns demani.


0 Comments

L'ESTULTÍCIA DELS TERTULIANS ESPANYOLS.

30/7/2016

0 Comments

 
Picture

Escoltar-los ja de per si és un exercici de risc, mental clar. S’ho fan venir be. Tenen aquesta capacitat espanyola de relatar-nos histories que poques vegades tenen a veure amb els fets.

Ho sabíem, en castellà pots estar parlant hores i hores per finalment no dir res substancial, ara però ens adonem que no només no hi ha substancia sinó que tenim deformació informativa ajustada a denigrar l’adversari polític.

Són els tertulians de La Sexta i 13 TV, els destacats per obtenir la diplomatura en necis i ignorants majors. Servir als poders establerts, de base franquista i fer del constitucionalisme espanyol la seva base doctrinal, i avantposar la justícia, espanyola clar, a la democràcia i política n’és la seva màxima.

Ara volen convertir l’acció parlamentaria en un sainet provocatiu amb l’objectiu d’escalfar els ànims i provocar als independentistes de cara l’11 de Setembre i moció de confiança al President Carles Puigdemont.

La seva estultícia no té límits. Denigrar les institucions de Catalunya, situar-les com una concessió graciosa d’Espanya, els fa dir coses que envermellirien a qualsevol demòcrata. “Catalunya viu gracies a les donacions d’Espanya. Catalunya és Espanya i per tant qualsevol decisió és de tots els espanyols. La Constitució espanyola està per damunt de qualsevol aventura autonomista”. És la seva brama. Cap respecte per la democràcia. Per la voluntat popular, ho el que és el mateix, enemics de les urnes. Diuen que som depenents d'Espanya, però curiosament no ens volen deixar marxar, fer-ho els estalviaria maldecaps i euros, no?

Ara, preveuen que des de el Parlament les accions de desobediència són per escalfar-nos. Per aconseguir que la moció de confiança i l’11 de Setembre triomfin. Manipulació dels fets ratllant el paroxisme amb una concomitància feixista, és el que emeten i expliquen. La pretensió de tractar-nos com abduïts, no cal ni desmentir-la.
​
Oblidar intencionadament que el Parlament de Catalunya i el Govern tenen un mandat popular, legitimat per les urnes els hi és el de menys. Ens volen tractar com agitadors i trencadors socials. Aprovar la primera llei de desconnexió i haver registrat la segona, la de la hisenda catalana, els ha acabat de treure de polleguera. Ara ja no en tenen prou amb sentencies del TC que diguin que són actes il·legals. Ara ja demanen multes pecuniàries, inhabilitacions i fins i tot presó. Ara ja podem començar a dir que estem guanyant la partida. Ara només cal no caure en provocacions i com diu el President Puigdemont; nosaltres fem via i ells que facin el que vulguin.


0 Comments

UN TEMPS MINVANT.

29/7/2016

0 Comments

 
Picture

Temps era temps quan catalanistes, socialistes i sobiranistes anaven de la ma amb espanyols de tota mena. Tothom feia d’anar del franquisme a la democràcia, la millor classe transitòria. Un goix estratosfèric i un futur mai vist, esdevenien el fanal que mai s’apagaria i enlluernarien al mon, fins i tot amb dites com la de “a la nueva España no la va a conocer ni la madre que la pario”. Guerra dixit.

Velles marques i nous paranys per consolidar la Espanya de sempre. UCD, desprès, CDS, desprès AP i finalment PP. El franquisme pretenia fer la seva transició. Una transició per consolidar els seus eixos ideològics i “nacionales”.

Al PSOE no li ha calgut. Ja ho va dir Azaña; antes que estos pueblerinos separatistas rompan Espanya apoyo a Franco. Més o menys. Al PSOE partit espanyol que legitima la monarquia borbònica, tenen clar que la seva implantació només té sentit si és unitària, igualitària i única. D’aquí que la dreta i esquerra espanyola són un bloc a l’hora de defensar els seus interessos i els seus privilegis.

Construir un edifici amb uns ciments inadequats, té un resultat catastròfic, l’esfondrament. Haver conservat la juridisprudencia franquista. No haver depurat l’exèrcit i policies varies. Mantenir a dia d’avui una part de la legislació franquista. No haver derogat tota la legislació franquista. No reconèixer que Espanya ni és una, ni és gran ni és lliure, sinó ho són els pobles de la Península. No haver derogat tot els judicis sumaríssims militats i civils fets per la barbàrie franquista. No condemnar el cop d’estat feixista contra la República. Mantindre el cos funcionarial d’acord criteris franquistes i falangistes. Tot plegat ens ha dut a un temps minvant, on l’entesa, la negociació, el respecte, els valors de la veritat, la democràcia, a Espanya són inexistents.

L’estat espanyol i la seva nació Espanya, en lloc d’apropar-se als estàndards democràtics europeus, va minvant i el que és pitjor, les noves generacions s’adapten a lo vell amb tanta velocitat que preveiem una acció minvant encara més profunda. I en tots els terrenys.

Espanya s’agrada. Amb el franquisme com referent. Amb una Constitució que consolida la unitat i sobirania espanyola amb petites concessions administratives. Concessions que permeten tenir els guardians de l’ordre constitucional ben engreixats i contents.

Espanya però té dos problemes. El primer que no és una. El segon que no és competitiva en una Europa que si que ho és.

No haver resolt com s’havien d’entendre políticament i econòmicament els pobles de la Península, més haver estat incapaços d’incorporar la revolució industrial, a convertit l’Estat espanyol en un Estat minvant i sense futur.

Dues eleccions, i potser unes terceres, cosa més que provable, és el reflexa del que abans hem escrit. La Espanya actual i els partit espanyols, tenen el mateix objectiu, impedir que els pobles que conformen l’actual Estat espanyol decideixin que volen ser. Això els uneix.

A uns i altres els hi és igual si les pensions aviat no és podran pagar. A uns i altres els hi és igual si Espanya te una xarxa de trens d’alta velocitat tant inservible com immantenible. A uns i altres els hi és igual si la justícia és injusta, amb dependència política i va lenta. A uns i altres els hi és igual si la monarquia dels borbons reflex d’un passat serveix o no. A uns i altres els hi és igual si Estat espanyol és el d’Europa amb més fracàs escolar. A uns i altres els hi és igual si és construeixen autopistes on hi ha autovies i després s’han de rescatar amb diners públics. A uns i altres els hi és igual si el corredor del Mediterrani encara no el tenim. A uns i altres els hi és igual si abans de rescatar als ciutadans és rescaten als bancs. A uns i altres els hi és igual si és puja el rebut de la llum per pagar 1.350 M€ al Florentino pel tema Castor.

Finalment a uns i altres, el que no els és igual és la democràcia i que un poble pugui decidir sense el tutelatge dels poders centralistes i fàctics de Madrid. No els és igual que Catalunya s’independitzi, i no els és igual perquè com ja hem dit abastament altres vegades, els seus privilegis i la seva Espanya minvaran tant, que fins i tot hauran de reinventar-se. Això si, aquest cop si no els surt be, no podran donar la culpa a Catalunya ni als catalans, sobre tot perquè no hi serem.


0 Comments

CARTA OBERTA AL FRANCES (QUICO) HOMS.

28/7/2016

0 Comments

 
Picture

Primer va ser Democràcia i Llibertat, després Convergència Democràtica de Catalunya, ara, i si finalment teniu grup Parlamentari, el nom s’ajustarà al Partit Demòcrata Català. A les terceres igual no cal anar-hi.

Vas encetar un full de ruta particular. Calia esborrar totes i cada una de les malifetes del Duran i Lleida. Constatem que fer-ho, i fer-ho contra tots els perseguidors i acusadors a l’antiga convergència, no era un objectiu senzill.

Formar part del pinyol, nucli dur del sobiranisme, i arrenglerat a les tesis independentistes, preveia un camí no gaire complexa. Res però, és, i passa com és planifica. El 20 D per tenir grup parlamentari propi al Congrés no vas precisar ajut. Al Senat si, i van ser els del PSOE els que van fer el gest.

El 26 J, d’entrada i segons el reglament del Congrés ni grup al Congrés ni al Senat. Un acte rocambolesc i poc entenible, pot possibilitar el grup al Congrés i una solidaritat de ERC, PNB i Bildu al Senat.

Mentrestant ERC amb la seva actitud defensant les institucions catalanes, obtenen un redit electoral extraordinari. Per prendre-hi bona nota. Mentrestant, tu, pensem que amb coneixement del partit, creiem que has  comes uns quants errors tant infantils com innecessaris.

Pots anar a veure un borbó, quan el teu nou partit s’ha proclamat republicà i independentista?. Pots anar a veure un borbó quan ell ha menyspreat les institucions catalanes i en concret la Presidenta del Parlament de Catalunya?. Com pots pactar una vicepresidència a la mesa del Congrés per tenir grup parlamentari per uns minuts i calerons afegits, i fer-ho amb els espanyols que més ens maltracten. Per cert en política tot no si val, la dignitat sempre és prioritària. Si el tema és de calerons, estem convençuts que els associats al nou partit no tindrien cap inconvenient em fer una derrama per compensar.

No vareu anar junts a les eleccions, tant s’ha val, però que no és poseu d’acord amb l’estratègia per afavorir la independència i el procés, és de traca i mocador. Dir que et sap greu que Espanya, la Espanya cutre i miserable que ens nega drets i futur, no tingui govern i que és un desastre que s’apropi a unes noves eleccions, és tant gratuït com innecessari. Aquestes apreciacions són d’altres temps. Espanya ens pot interessar exactament el mateix que França o Suècia. Nosaltres hem acabat amb l’època del peix al cove, i la dels suports per unes misèries mai complertes.

Quico, avui i després de que el Parlament de Catalunya ha iniciat la desconnexió, necessitem visualitzar el perquè, i el perquè és diu democràcia, llibertat i República. L’educació, les bones maneres i desitjos fraternals, mai han estat la resposta espanyola. Cal tenir clar que la governabilitat d’Espanya, fa estona que no és responsabilitat nostre. Per tant i si volem eixamplar el partit, si volem ser el pal de paller de la futura Catalunya republicana, democràtica i central, cal començar ha deixar clar que el nostre discurs i el teu no te res a veure amb el passat.
​
Ara podràs comprovar el que val pactar amb Espanya, res. Avui mateix han retardat que CDC tingui grup parlamentari. Tenir uns minuts al Congrés espanyol i uns quants calerons, no serveixen per res més que per ser utilitzats contra el procés i la independència de Catalunya. Tant s’ha val si el tema és jurídic o polític, el PP, el PSOE i C’s ja han decidit que a CDC ni aigua. Només os queda fer ostentació del perquè hi som, amb dignitat i si cal sense grup i sense calerons.


0 Comments

DUES ELECCIONS I RES A FAVOR DE LA INDEPENDÈNCIA.

27/7/2016

0 Comments

 
Picture

La “Via Claver” mai va ser una proposta eixelebrada. Tenia fons i la seva finor, tot i que sense provar, s’entreveia en els seus postulats.

Dues eleccions, i potser tres, és el que els politics espanyols i grans patriotes, ens han ofert. Com deia Machado, ahir hi havien dos Espanyes i nosaltres afegim que avui també. La de dretes i la d’esquerres i punt. Les dretes han governat com “il fo”, amb monarquies absolutistes, amb dictadures, amb cops d’Estat, amb guerres. Són els responsables de la construcció de la Espanya actual, una, i tant petita i miserable com els seus constructors la van dissenyar.

Les esquerres espanyoles, mers comparses, per l’únic que han servit, quan han tocat poder polític, que no econòmic, és per certificar que la Espanya decimonònica també és la que ells volen. Malgrat les formes.

Dues eleccions, noves generacions de votants i l’invent espanyol, i sembla que per fi els espanyols, que no poden ser altra cosa, sabran que els que manen tenen de tot menys patriotisme. El seu patriotisme i nacionalisme només s’utilitza contra la democràcia i contra aquells que volen trencar l’estatu quo. Per exemple els catalans. Una fraternitat impositiva i extractiva és l’oferta dels espanyols. Com per fugir i no tornar mai més.

La “Via Claver” proposava no anar-hi, no participar-hi a les eleccions espanyoles. La suma dels vots de CDC (CiU ja no existia), ERC i les CUP que sempre han mantingut la no participació, més l’abstenció sistèmica d’un 30 o 40 % del electorat, més el 48 % de vot independentista deixarien una participació al voltant del 25% per les opcions netament unionistes i espanyoles. Les actes serien totes seves, segur, però sense cap legitimitat vers Catalunya i la imatge internacional seria tant o més potent que qualsevol dels 11 de Setembres passats.

CDC i ERC, van optar anar-hi. Bàsicament el relat per fer-ho era la dimensió mediàtica i que calia aprofitar qualsevol plataforma de debat pel procés. La qüestió econòmica i la cadira, com és normal mai s’ha utilitzat. Més aviat, al seu voltant, tothom ha estes una cortina de fum. Ser Diputat, tenir Grup Parlamentari, ser President o participar en comissions més les prebendes dietaries, són uns calerons gens menyspreables.

17 Diputats i 12 Senadors, era el gruix independentista després del 20 D/2015. El paper d’aquets representants populars durant la negociació per la mesa del Congres i Senat va ser zero. A banda, el prestem del PSOE per tal que DiL pogués tenir grup al Senat. Per la investidura més del mateix malgrat posar-nos be per la formació d’un govern pel canvi.

17 Diputats i 12 Senadors, ha estat el gruix independentista després del 26 J/2016. De moment el paper d’aquets representants populars és zero. Fins i tot no despleguem les mateixes estratègies. Un passa del borbó, exactament com va fer ell amb la nostra Presidenta del Parlament i l’altra, esperem que no sigui per pleitesia sinó per cortesia és reunirà amb ell.

No comptem per la mesa del Congrés i Senat. Normal nosaltres hi som per el que hi som. No comptem per la investidura. Normalíssim nosaltres no volem governar a Espanya. Fins aquí d’acord. L’estratègia del poder mediàtic i qualsevol foro és bo per dir ven fort el que volem. El problema sorgeix quan l’apartat invisible, el que ningú vol reconèixer, en definitiva l’amagat, surt a la llum. La diferencia de tenir o no grup propi ronda els dos milions d’euros en quatre anys. Aconseguir-los depèn de  la bona voluntat del PP i fins i tot de Ciutadans. Lícit, les organitzacions necessiten calerons per funcionar i la política també.

El problema esdevé quan ens preguntem quin guany pel procés ens ha reportat participar a les eleccions espanyoles. Potser sense dir-ho, tenir diputat, senadors, grups parlamentaris i viure a Madrid durant una bona part de la setmana, és una bona contrapartida.

Si finalment com tot sembla indicar, donat que el PP, PSOE, i C’s mai pactaran amb els independentistes catalans, govern ni referèndum i que les pretensions de Podemos són tant lluny com la Galàxia Nanimedes, concloem que de política poca, d’acció mediàtica menys, ja sabem qui controla els mitjans a Madrid.

Potser no o potser si. Espanya pot tornar a les urnes per tercera vegada. Altra cop se’ns donaria l’oportunitat de canviar d’estratègia. Fer-ho ara tindria fins i tot més sentit. Tenim el Parlament a punt per desconnectar amb la legalitat espanyola. La confrontació està servida i aquest cop sense marxa enrere. Malgrat la resposta, que segur serà coercitiva mai política. Si desconnectem a Catalunya, quin sentit té formar part d’unes Institucions que no las volem nostres. Cap.

Espanya no és Anglaterra que pacta el dret d’Autodeterminació amb Escòcia, que els reconeix com Nació. La democràcia, el pacte i la política permet que Escòcia no desconnecti del Parlament britànic. Catalunya no pot dir el mateix. No se’ns reconeix que som una Nació, els nostres drets com a poble són minoritzats dia si i altre també i el pitjor de tot, és vol impedir el dret que té qualsevol poble a decidir el futur.

Clar i català. Participar a unes eleccions espanyoles sense cap contrapartida política, que no sigui la dels calerons, ens afebleix i ens mostra com el que no volem ser.

Desconnectar vol dir no ser-hi. Vol dir no fer cap jurament o promesa o el que collons sigui per Espanya, la seva unitat i la seva Constitució. Desconnectar ara és refermar-nos i posar-nos al costat del Parlament i Govern de Catalunya que ja han començat el camí sense retorn.
​
El relat antic ja no serveix. El dels calerons fa aigua per tot arreu. Ara potser i si han terceres eleccions, és hora de repensar l’estratègia participativa. Ara, potser és el moment de dir fins aquí.


0 Comments

EL PERQUÈ DEL TERRORISME (IV)

23/7/2016

0 Comments

 
Picture

Són els mercats els que determinen politiques, amb accions pacifiques ho cruentes entre Països. Produir i consumir.

Aquesta és la màxima del capitalisme salvatge emprat normalment pel mon occidental i Amèrica. Produir controlant costos, abaratir-los, competir i ser hegemònics n’és l’essència del sistema capitalista. Com és reparteixen els beneficis és una altra historia. El capitalisme modern, tot i que sembla el millor dels sistemes socials, no ho és, i el seu futur només serà viable socialitzant el planeta. No intentar-ho pot fins i tot representar per tothom un veritable Apocalipsi.
​
La força productiva i el seu benestar gairebé sempre és el de menys. Trobar-nos multinacionals d’un país qualsevol fabricant els seus productes en altres indrets sense drets laborals ni socials és a l’ordre del dia. El més curiós és que entre els països capitalistes, que van de democràcies, el silenci al respecte és absolut.

Als desheretats de la terra, sense res, els hem mostrat com vivim. Benestar més o menys generalitzat i un consumisme desenfrenat. Els EEUU i Europa Lideren el mon on tot és possible. La resta del planeta, malgrat que alguns encara no s’han cansat de perseguir la pastanaga, la majoria no tenen ni la pastanaga fictícia.

Un benestar que no és gratuït. És necessiten recursos que de vegades el mon capitalista no té. Cal obtenir-los don sigui i com sigui. Primer per garantir el model social i sobre tot per ser amos del mercat, a l’hora de comprar i vendre.

Qui no té res a perdre i qui no disposa de la creença que un futur millor és possible, és potencialment un soldat de la mort. Qui viu en condicions miserables, qui veu com els seus fills moren de gana o per infermetat, o encara pitjor per una guerra absurda, és potencialment un soldat de la mort.

Els EEUU i Europa, super potencies, una predominant i l’altra amb hores baixes, són culpables i han actuat i actuen com aus rapinyaires. Mirar al costat  i no haver fet res per democratitzar i modernitzar Líbia o Irak, i mentrestant mantenir unes relacions excel·lents amb els dictadors pels seus recursos energètics, d’això se’n diu imperialisme. El poble a canvi dels seus recursos només a obtingut  misèria i zero democràcia. Però encara passava quelcom pitjor, s’impedia qualsevol revolució cultural i l’integrisme més irracional poc a poc s’ha consolidat. Per cert la ciutadania europea i americana tant culpables com els responsables directes d’haver-ho permès.

Un ordre mundial s’està gestant i tot fa pensar que els EEUU i Xina el volen definir. Sense competidors. Un nou ordre on és controli qui produeix, qui compra i qui és amo de les noves tecnologies. Abans però, cal destruir.

La pacificació de Sud Amèrica i els nous tractats entre el Nord i el Sud i entre el Sud, més els seus recursos naturals, garanteixen sobradament un mercat als EEUU que ja controlen i que socialment va fent progressos. Amèrica en general lluny de qualsevol vel·leïtat integrista i fins i tot lluny de processos revolucionaris i del comunisme, pot convertir-se en l’espai dels americans. Ara fins i tot Cuba s’incorporarà al mercat americà.

Europa, mentrestant adversària mercantil de la resta, s’aboca a una deconstrucció lenta però inexorable. Anglaterra vol desconnectar-se d’Europa políticament i jurídicament. Les guerres de l’Orient mitja i l’Afganistan provoquen oliades de refugiats que sempre van a parar al mateix lloc, Europa. Uns Estat de la Unió amb politics i interessos incapaços de fer el darrer salt per la construcció de la Europa dels pobles amb un únic Estat i una legalitat universal. Europa comença a patir el puny terrorista més important dels darrers temps. Turquia, ja no amaga les seves idees ni les seves preferències. Lluita contra els kurds malgrat aquets ho fan contra l’IE. Turquia pot ser la punta de llança i el maldecap modern d’Europa. Això si aliats estratègics dels EEUU. Turquia pot i amb ma de ferro construir l’exèrcit per canviar Europa, hi ho pot fer amb la aquiescència de la Unió Europea, tanmateix com va succeir amb Hitler.

Ahir va rebre els EEUU, 11 de Setembre. Avui és Europa i són els països del mon capitalista els culpables d’engendrar l’odi i violència. L’avarícia i defensar privilegis que altres no tenen ens aboquen a la crueltat d’un terrorisme que no respecta res, perquè forma part de la seva essència no fer-ho i hem estat els països capitalistes els que els hem preparat, entrenat i armat. Ara patirem. L’Estat Islàmic, només pot perdre vides, nosaltres tot. Revertir-ho és possible, només cal començar que els responsables de guerres gratuïtes paguin pels seus crims i demanem perdo als pobles del mon anorreats i exprimits sense donar-los res a canvi.
​
Font.-
http://it.peacereporter.net/stampa/18036


0 Comments

SI ENS DESPISTEM FINALMENT PRENDREM MAL.

21/7/2016

0 Comments

 
Picture

El temps i l’oblit són companys de viatge. Conceptes però que no podem menystenir si volem arribar algun dia a ser un Estat lliure, independent i solidari amb qui decidim.

Oblidar que el President Mas, a banda de posar-nos urnes i complir, va fer per patriotisme un pacte amb les CUP: “El seu cap a canvi d’un pacte de legislatura de 18 mesos, on mai votarien amb unionistes espanyols i en contra del Govern i Junts pel Si”. Ho van fer amb els pressupostos, per cert els més socials, i amb el PP, PSOE i Ciutadans, van votar NO.

Les CUP, totes, van trencar el pacte. Credibilitat zero. Ens van comunicar que havien mutat i fins i tot van gosar dir que el pacte ni era tal, ni els termes obligaven. Tractar al President Mas de mentider, quan ell si que va complir, és tant fal·laç com miserable. Be, no deu venir d’aquí, a Convergència menys bonics se’ls hi ha dit de tot.

Sense pressupostos, la llei més important a qualsevol país, i donat que som immersos en un procés per la independència de Catalunya, eren si cab doblement importants.

El President Carles Puigdemont, l’únic que pot convocar eleccions autonòmiques, va decidir que una moció de confiança valia per no trencar el procés. Una moció que necessita com a mínim 68 vots per no anar de cap a unes noves eleccions. Vagi de pas, que potser era el que s’havia d’haver fet al Desembre. Junts pel Si en té 62 i cap garantia de que la resta dels grups del Parlament li facin costat. Obvi, Puigdemont vol la independència i acabar la feina encomanda legítimament pels catalans i el PSOE, el PP, Ciutadans i CSQEP volen tot el contrari.

Seran els de les CUP, altra vegada, els que tindran la clau. Poden fer confiança i poden fer que tot acabi al Setembre.

El posicionament del President en el Ple del Parlament va ser contundent. Proposo una moció de confiança lligada només al mandat popular i al Govern de Catalunya. Ras i curt va dir que no pensava negociar la “Moció” amb cap Grup del Parlament.

Les darreres noticies semblen, i donat que el camí que de vegades és insondable, dir-nos que el President finalment és reunirà amb tots els grups per tractar la moció.

El president pot dir, fer i proposar sempre i quan convingui. El que no toca, insistim no toca, és desdir-se d’allò que és proposa per convicció, per necessitat i per aturar l’embat que els de les CUP van llençar-li, votant no als pressupostos i amb la dreta espanyola.

Reunir-se amb el gruix de l’oposició, no té cap sentit. Ni per cortesia. Van votar no a la seva investidura i mantindran el vet, que ningú ho dubti. Malgrat tot admetem que intercanviar opcions sempre és saludable.
No ens enganyem, són els de les CUP,  i ningú més, els que poden fer confiança o no. Si ara, com sembla, Puigdemont vol negociar la moció amb els de les CUP, nosaltres manifestem que el President Puigdemont ja ha perdut i que Junts pel Si tindrà un final que els catalans no ens mereixem.

Emplacem al govern per fer una RUI, el primer semestre del 2017, diuen els cupaires. Ara amb el suport d’una ANC inquietant. No farem un causus belis del full de ruta i fins i tot és despengen dient que el Barcelona Word podria deslligar-se de la moció. El darrer apunt és el més preocupant; Els pressupostos del 2017 no formen part del paquet. Les CUP són sabedors que tenen la paella pel mànec i tot indica que també saben que Junts pel Si claudicarà com ho va fer amb el President Mas per situar el debat i objectius on ells vulguin. Mala peça al taler.

La conclusió, i penosa, és que aquest procés que és difícil, però ple de força, ara ja podem començar a dir que s’assembla més al Dragon Kan, ja conegut que a un procés directe i sense subterfugis. Les CUP volen primer la revolució social i desprès la independència, legítim però inassequible, i sinó que els preguntin als dos tripartits d’esquerres.

Ho sento President discrepo hi hem veig amb l’obligació de fer-ho públic. “Mantingui la seva posició. Expliqui si existeix alguna modificació al full de ruta, cosa que només pot venir del seu Grup, Junts pel Si, i que els de les CUP és facin la foto, o al costat dels independentistes o amb els espanyols unionistes i si no ens en sortim, eleccions”.

Els de les CUP, no són de fiar. No respecten els acords. Els de les CUP no s’han guanyat que vostè baixi al seu nivell i els votants no ens mereixem d’aquí al Setembre un altre sainet.
​
Tothom ho entendria i segur que els de les CUP rebrien el correctiu electoral adequat. Portem més tres segles i segur que no vindrà d’una estona més, però prou xantatge dels que diuen que volen la independència i després votant amb els que no.


0 Comments

EL PERQUÈ DEL TERRORISME (III)

20/7/2016

0 Comments

 
Picture

Afganistan. Una nació desèrtica i ancorada en el passat. Afganistan és la prova més fefaent que mai la democràcia i el benestar, han estat les prioritats dels imperis. Russos i Americans a la grenya pel seu control, econòmic i militar.

Al 1979, Rússia envaeix l’Afganistan. Les càbales del perquè d’una invasió que volia aparentar social, acaben quan és fa públic que els Nord-americans, armen, entrenen i avituallen als mujahidins en la guerra de guerrilles per fer fora als soviètics. Al 1989 Gorbatxov signa a Ginebra la retirada de l’exèrcit.

“Operació llibertat duradora”, (7 d’Octubre del 2001) li van dir els americans per respondre als atemptats de l’11 de Setembre als EEUU. Sense mandat i amb els seus aliats incondicionals, EEUU entrava en guerra a l’Afganistan. Volien a Ossama Bin Laden, però van desencadenar una autentica guerra contra els mateixos, mujahidins, que disposaven de tot un arsenal subministrat pels mateixos americans. El 20 de Desembre del 2001, i ara si,  sota l’auspici de l’ONU la guerra és legal.

Urani, petroli, gas, posició geoestratègica transport gas i petroli amb sortida al Mar d’Aràbia, i potser fins i tot el control de la producció d’heroïna, del productor més gran del mon, són les variants que poden explicar l’aventura primer russa i desprès americana. Al mig el naixement d’opositors a la causa europeista i americana. Afganistan és el principi i la raó de ser del Estat Islàmic. Seran les invasions de Irak i Líbia el punt d’inflexió.

Una dada. La CIA, ja va finançar guerres varies contra el comunisme al Sud-est Asiàtic amb la droga. El triangle d’or ni deien, Laos, Birmània i Cambodja on la droga no només no és perseguia sinó que servia als interessos dels EEUU.

EEUU, i els seus aliats, van permetre dictadors com Gadafi i Hussein. Van comerciar, els van mantenir i quan va convenir els van eliminar. Els motius, de moment no els sabem. D’armes de destrucció massiva que n’era l’excusa no ni havien. Des de aquí creiem que està en marxa un nou repartiment del mercat mundial. El de Yalta ja fa temps que va caducar.

Els EEUU, Anglaterra i amb la companyia del “milu” de torn, Aznar, van encetar l’Armagedon, que segur rebrà Europa. Practicar allò de només vull comerciar i tenir garanties de que així serà, col·locant testaferros armats, és pur colonialisme al vell estil. Els recursos naturals sembla que només són d’algunes famílies, al poble misèria, dictadura i cap benestar.

Els EEUU i Europa, bàsicament, són els culpables del terrorisme islàmic. Els hem utilitzat, els hem armat, els hem envaït, no hem obligat que la riquesa és distribuís. Hem situat els pilars basics per fer del mon islàmic un mon sense futur. Mon islàmic que no guanyarem per la pau amb més guerra. Per cert, una guerra que ara l’EI utilitza per foragitar ciutadans dels seus llocs naturals. Una expansió que ja veiem com utilitzen uns i altres i que segur tindrà moltes conseqüències sobre tot a Europa.
​
Tot té un perquè. Esbrinar, ho acostar-nos, al que persegueix EEUU i els seus aliats, bàsicament Anglaterra, és el que farem en el proper post. Un nou ordre mundial s’està planificant i els EEUU no volen perdre pistonada i Europa sembla que serà la damnificada.


0 Comments

EL PERQUÈ DEL TERRORISME (II)

18/7/2016

0 Comments

 
Picture

El capitalisme amb el lideratge indiscutible dels EEUU, va guanyar la guerra, la segona, però no ho va fer al feixisme nazisme. Strictus sensus, EEUU i els seus aliats, van guanyar al comunisme i les seves ordes.

La segona guerra mundial va ser ideològica i econòmica. Capitalisme sense cap més valor que el capital contra la classe majoritària i treballadora, amb els valors com solidaritat, igualtat i llibertat molt lluny del seu full de ruta.

Acabada la II guerra mundial, ni el feixisme ni les dictadures varen ser eliminades, ans al contrari. Els EEUU i aliats van permetre que dictadures feixistes i col·laboradores del regim nazi, sobrevisquessin i és convertissin en aliats estratègics. L’exemple més clar és el d’Espanya i el franquisme. La indecència americana i el seu poder capitalista immoral, van decidir que qualsevol enemic del comunisme, fins i tot el feixista i nazi, era un aliat estratègic. Immoralitat en estat pur, és el que els EEUU han venut i continuen venent i unes llibertats tant fictícies com irrellevants.

El colonialisme antic va durar el que va durar d’acord els termes de l’època antiga. Ara el colonialisme és més subtil. Fins i tot pot tenir l’aparença de situació democràtica. Domini i aparença van de la ma. A l’Aràbia Saudi, pot semblar que el seu Estat és fins i tot democràtic. La realitat però és tossuda i discriminació i absència de drets socials i llibertats és a l’ordre del dia i som al segle XXI.

Aràbia Saudi és un aliat estratègic que no tàctic pels interessos dels EEUU i els seus aliats. Els drets humans i justícia és el de menys. Garantir l’exportació del petroli i gas, tot i que suposi renunciar a valors democràtics, val una monarquia corrupta i armar-la fins les dents.

Si els EEUU promovia a Sud Amèrica un cop d’Estat contra Allende, els seus aliats a Europa callaven miserablement. De fet és més internacional el capitalisme salvatge que qualsevol revolució proletària. Van guanyar la segona gerra mundial i la van guanyar per enterrar emancipacions proletàries. El tema feixisme i nazisme mai va ser la prioritat.

L’entramat capitalista Nord-americà i europeu cobraven el futur acabada la guerra amb un repartiment del planeta que insignes estadistes van sancionar a Yalta, Xurxil, Roosvelt i Stalin. Drets i llibertats dels pobles era el de menys. El mercat, la producció, el creixement desbocat i el consumisme eren els nous ítems del futur.
​
Les potencies guanyadores de la segona guerra mundial mai van tenir en compta cohesions socials i respectes identitaris. De fet el que més primava eren els plans geoestratègics mundials per ser els primers, els amos. El preu a pagar era el de menys. Ser els primers i els amos formava part del futur capitalista.
Als propers post ens aproparem al perquè del terrorisme i les seves causes. Res és casual i tot és previsible, el capitalisme té aquesta virtut.


0 Comments

EL PERQUÈ DEL TERRORISME MODERN (I)

16/7/2016

0 Comments

 
Picture

A principis del segle XVIII, principis de l’era colonial, a Nord Amèrica s’estableix i promociona l’esclavitud. Vaixells provinents d’Africa amb senyeres singulars dels imperis de l’època, angles, castellà, holandes i francès van ser els responsables del que va ser la misèria esclavista.

L’extracció d’esclaus majoritàriament provenia  d’Africà. El destí, Nord Amèrica, el Carib i Brasil. Els grans terratinents necessitaven ma d’obra pel cultiu i recollida del coto i la canya de sucre, barata i substituïble.

La proclamació de la independència dels EEUU d’Amèrica el 4 de Juliol del 1776 no va suposar l’abolició de l’esclavitud. És el moviment abolicionista creat al 1830, una guerra civil entre el nord i el sud, i un final històric consagrat pel President Abraham Lincoln, mitjançant la “Proclamació d’Emancipació”, que  és posa fi a l’esclavitud.

Una Constitució i lleis consagrant drets i la fi de les diferencies racials als EEUU, no impedeixen que sectors de la societat americana, mantinguin i encara a dia d’avui, un veritable odi racial, on el blanc és supremacista i la resta, tot i que la llei digui el contrari, normalment ciutadans de segona.

Set, vuit o nou generacions, tant s’ha val, i la integració dels negres, chicanos, sud-americans a EEUU continua sent una assignatura pendent, malgrat els potents mitjans de comunicació ens vulguin vendre normalitat. Dels provinents d’Asia i Orient, ja ni em parlem.

Els EEUU tenen un problema intern que no han resolt. L’ascensor social no funciona igual per un blanc que per un negre. De fet, la globalització i les noves tecnologies han fet que la democràcia tapi les misèries humanes organitzades, i els EEUU la gran potencia moderna, continua i de moment sense sortida, immersa sense saber o voler resoldre la integració d’aquells que a dia d’avui són tant amos com els blancs. Potser els EEUU i desprès de la segona guerra mundial, han mostrat als europeus l’únic camí que mai hauríem d’haver agafat: Ma d’obra barata i amb les pitjors condicions socials, lluny del que tenen i gaudeixen els nadius.

De fet els EEUU no són res més que una empresa, això si eficient, que ha sabut conjuminar el poder i la submissió a traves de la impúdica compra de voluntats. Els EEUU no han fet pedagogia democràtica. Tampoc s’han dedicat a llençar missatges de bona voluntat i mostrar al mon valors com la igualtat, la justícia social o la democràcia.

El llegat del EEUU fins a dia d’avui els seu haver, és per entristir-nos. Guerres ideològiques. Guerres pel petroli i recursos varis. Promoció i direcció de dictadures. Relacions per qüestions estrictament econòmiques amb dictadures sanguinàries. Manca de solidaritat amb Sud Amèrica. Promoció armamentística, cosa que no ajuda a fer ni construir un Planeta més segur.
​  
Els EEUU, tenen una responsabilitat directa i potser única del que passa ara a Europa, això però, ho tractarem en el següent post.

Picture
0 Comments
<<Previous
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.