La “Via Claver” mai va ser una proposta eixelebrada. Tenia fons i la seva finor, tot i que sense provar, s’entreveia en els seus postulats.
Dues eleccions, i potser tres, és el que els politics espanyols i grans patriotes, ens han ofert. Com deia Machado, ahir hi havien dos Espanyes i nosaltres afegim que avui també. La de dretes i la d’esquerres i punt. Les dretes han governat com “il fo”, amb monarquies absolutistes, amb dictadures, amb cops d’Estat, amb guerres. Són els responsables de la construcció de la Espanya actual, una, i tant petita i miserable com els seus constructors la van dissenyar.
Les esquerres espanyoles, mers comparses, per l’únic que han servit, quan han tocat poder polític, que no econòmic, és per certificar que la Espanya decimonònica també és la que ells volen. Malgrat les formes.
Dues eleccions, noves generacions de votants i l’invent espanyol, i sembla que per fi els espanyols, que no poden ser altra cosa, sabran que els que manen tenen de tot menys patriotisme. El seu patriotisme i nacionalisme només s’utilitza contra la democràcia i contra aquells que volen trencar l’estatu quo. Per exemple els catalans. Una fraternitat impositiva i extractiva és l’oferta dels espanyols. Com per fugir i no tornar mai més.
La “Via Claver” proposava no anar-hi, no participar-hi a les eleccions espanyoles. La suma dels vots de CDC (CiU ja no existia), ERC i les CUP que sempre han mantingut la no participació, més l’abstenció sistèmica d’un 30 o 40 % del electorat, més el 48 % de vot independentista deixarien una participació al voltant del 25% per les opcions netament unionistes i espanyoles. Les actes serien totes seves, segur, però sense cap legitimitat vers Catalunya i la imatge internacional seria tant o més potent que qualsevol dels 11 de Setembres passats.
CDC i ERC, van optar anar-hi. Bàsicament el relat per fer-ho era la dimensió mediàtica i que calia aprofitar qualsevol plataforma de debat pel procés. La qüestió econòmica i la cadira, com és normal mai s’ha utilitzat. Més aviat, al seu voltant, tothom ha estes una cortina de fum. Ser Diputat, tenir Grup Parlamentari, ser President o participar en comissions més les prebendes dietaries, són uns calerons gens menyspreables.
17 Diputats i 12 Senadors, era el gruix independentista després del 20 D/2015. El paper d’aquets representants populars durant la negociació per la mesa del Congres i Senat va ser zero. A banda, el prestem del PSOE per tal que DiL pogués tenir grup al Senat. Per la investidura més del mateix malgrat posar-nos be per la formació d’un govern pel canvi.
17 Diputats i 12 Senadors, ha estat el gruix independentista després del 26 J/2016. De moment el paper d’aquets representants populars és zero. Fins i tot no despleguem les mateixes estratègies. Un passa del borbó, exactament com va fer ell amb la nostra Presidenta del Parlament i l’altra, esperem que no sigui per pleitesia sinó per cortesia és reunirà amb ell.
No comptem per la mesa del Congrés i Senat. Normal nosaltres hi som per el que hi som. No comptem per la investidura. Normalíssim nosaltres no volem governar a Espanya. Fins aquí d’acord. L’estratègia del poder mediàtic i qualsevol foro és bo per dir ven fort el que volem. El problema sorgeix quan l’apartat invisible, el que ningú vol reconèixer, en definitiva l’amagat, surt a la llum. La diferencia de tenir o no grup propi ronda els dos milions d’euros en quatre anys. Aconseguir-los depèn de la bona voluntat del PP i fins i tot de Ciutadans. Lícit, les organitzacions necessiten calerons per funcionar i la política també.
El problema esdevé quan ens preguntem quin guany pel procés ens ha reportat participar a les eleccions espanyoles. Potser sense dir-ho, tenir diputat, senadors, grups parlamentaris i viure a Madrid durant una bona part de la setmana, és una bona contrapartida.
Si finalment com tot sembla indicar, donat que el PP, PSOE, i C’s mai pactaran amb els independentistes catalans, govern ni referèndum i que les pretensions de Podemos són tant lluny com la Galàxia Nanimedes, concloem que de política poca, d’acció mediàtica menys, ja sabem qui controla els mitjans a Madrid.
Potser no o potser si. Espanya pot tornar a les urnes per tercera vegada. Altra cop se’ns donaria l’oportunitat de canviar d’estratègia. Fer-ho ara tindria fins i tot més sentit. Tenim el Parlament a punt per desconnectar amb la legalitat espanyola. La confrontació està servida i aquest cop sense marxa enrere. Malgrat la resposta, que segur serà coercitiva mai política. Si desconnectem a Catalunya, quin sentit té formar part d’unes Institucions que no las volem nostres. Cap.
Espanya no és Anglaterra que pacta el dret d’Autodeterminació amb Escòcia, que els reconeix com Nació. La democràcia, el pacte i la política permet que Escòcia no desconnecti del Parlament britànic. Catalunya no pot dir el mateix. No se’ns reconeix que som una Nació, els nostres drets com a poble són minoritzats dia si i altre també i el pitjor de tot, és vol impedir el dret que té qualsevol poble a decidir el futur.
Clar i català. Participar a unes eleccions espanyoles sense cap contrapartida política, que no sigui la dels calerons, ens afebleix i ens mostra com el que no volem ser.
Desconnectar vol dir no ser-hi. Vol dir no fer cap jurament o promesa o el que collons sigui per Espanya, la seva unitat i la seva Constitució. Desconnectar ara és refermar-nos i posar-nos al costat del Parlament i Govern de Catalunya que ja han començat el camí sense retorn.
El relat antic ja no serveix. El dels calerons fa aigua per tot arreu. Ara potser i si han terceres eleccions, és hora de repensar l’estratègia participativa. Ara, potser és el moment de dir fins aquí.
RSS Feed
