ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

DUES ELECCIONS I RES A FAVOR DE LA INDEPENDÈNCIA.

27/7/2016

0 Comments

 
Picture

La “Via Claver” mai va ser una proposta eixelebrada. Tenia fons i la seva finor, tot i que sense provar, s’entreveia en els seus postulats.

Dues eleccions, i potser tres, és el que els politics espanyols i grans patriotes, ens han ofert. Com deia Machado, ahir hi havien dos Espanyes i nosaltres afegim que avui també. La de dretes i la d’esquerres i punt. Les dretes han governat com “il fo”, amb monarquies absolutistes, amb dictadures, amb cops d’Estat, amb guerres. Són els responsables de la construcció de la Espanya actual, una, i tant petita i miserable com els seus constructors la van dissenyar.

Les esquerres espanyoles, mers comparses, per l’únic que han servit, quan han tocat poder polític, que no econòmic, és per certificar que la Espanya decimonònica també és la que ells volen. Malgrat les formes.

Dues eleccions, noves generacions de votants i l’invent espanyol, i sembla que per fi els espanyols, que no poden ser altra cosa, sabran que els que manen tenen de tot menys patriotisme. El seu patriotisme i nacionalisme només s’utilitza contra la democràcia i contra aquells que volen trencar l’estatu quo. Per exemple els catalans. Una fraternitat impositiva i extractiva és l’oferta dels espanyols. Com per fugir i no tornar mai més.

La “Via Claver” proposava no anar-hi, no participar-hi a les eleccions espanyoles. La suma dels vots de CDC (CiU ja no existia), ERC i les CUP que sempre han mantingut la no participació, més l’abstenció sistèmica d’un 30 o 40 % del electorat, més el 48 % de vot independentista deixarien una participació al voltant del 25% per les opcions netament unionistes i espanyoles. Les actes serien totes seves, segur, però sense cap legitimitat vers Catalunya i la imatge internacional seria tant o més potent que qualsevol dels 11 de Setembres passats.

CDC i ERC, van optar anar-hi. Bàsicament el relat per fer-ho era la dimensió mediàtica i que calia aprofitar qualsevol plataforma de debat pel procés. La qüestió econòmica i la cadira, com és normal mai s’ha utilitzat. Més aviat, al seu voltant, tothom ha estes una cortina de fum. Ser Diputat, tenir Grup Parlamentari, ser President o participar en comissions més les prebendes dietaries, són uns calerons gens menyspreables.

17 Diputats i 12 Senadors, era el gruix independentista després del 20 D/2015. El paper d’aquets representants populars durant la negociació per la mesa del Congres i Senat va ser zero. A banda, el prestem del PSOE per tal que DiL pogués tenir grup al Senat. Per la investidura més del mateix malgrat posar-nos be per la formació d’un govern pel canvi.

17 Diputats i 12 Senadors, ha estat el gruix independentista després del 26 J/2016. De moment el paper d’aquets representants populars és zero. Fins i tot no despleguem les mateixes estratègies. Un passa del borbó, exactament com va fer ell amb la nostra Presidenta del Parlament i l’altra, esperem que no sigui per pleitesia sinó per cortesia és reunirà amb ell.

No comptem per la mesa del Congrés i Senat. Normal nosaltres hi som per el que hi som. No comptem per la investidura. Normalíssim nosaltres no volem governar a Espanya. Fins aquí d’acord. L’estratègia del poder mediàtic i qualsevol foro és bo per dir ven fort el que volem. El problema sorgeix quan l’apartat invisible, el que ningú vol reconèixer, en definitiva l’amagat, surt a la llum. La diferencia de tenir o no grup propi ronda els dos milions d’euros en quatre anys. Aconseguir-los depèn de  la bona voluntat del PP i fins i tot de Ciutadans. Lícit, les organitzacions necessiten calerons per funcionar i la política també.

El problema esdevé quan ens preguntem quin guany pel procés ens ha reportat participar a les eleccions espanyoles. Potser sense dir-ho, tenir diputat, senadors, grups parlamentaris i viure a Madrid durant una bona part de la setmana, és una bona contrapartida.

Si finalment com tot sembla indicar, donat que el PP, PSOE, i C’s mai pactaran amb els independentistes catalans, govern ni referèndum i que les pretensions de Podemos són tant lluny com la Galàxia Nanimedes, concloem que de política poca, d’acció mediàtica menys, ja sabem qui controla els mitjans a Madrid.

Potser no o potser si. Espanya pot tornar a les urnes per tercera vegada. Altra cop se’ns donaria l’oportunitat de canviar d’estratègia. Fer-ho ara tindria fins i tot més sentit. Tenim el Parlament a punt per desconnectar amb la legalitat espanyola. La confrontació està servida i aquest cop sense marxa enrere. Malgrat la resposta, que segur serà coercitiva mai política. Si desconnectem a Catalunya, quin sentit té formar part d’unes Institucions que no las volem nostres. Cap.

Espanya no és Anglaterra que pacta el dret d’Autodeterminació amb Escòcia, que els reconeix com Nació. La democràcia, el pacte i la política permet que Escòcia no desconnecti del Parlament britànic. Catalunya no pot dir el mateix. No se’ns reconeix que som una Nació, els nostres drets com a poble són minoritzats dia si i altre també i el pitjor de tot, és vol impedir el dret que té qualsevol poble a decidir el futur.

Clar i català. Participar a unes eleccions espanyoles sense cap contrapartida política, que no sigui la dels calerons, ens afebleix i ens mostra com el que no volem ser.

Desconnectar vol dir no ser-hi. Vol dir no fer cap jurament o promesa o el que collons sigui per Espanya, la seva unitat i la seva Constitució. Desconnectar ara és refermar-nos i posar-nos al costat del Parlament i Govern de Catalunya que ja han començat el camí sense retorn.
​
El relat antic ja no serveix. El dels calerons fa aigua per tot arreu. Ara potser i si han terceres eleccions, és hora de repensar l’estratègia participativa. Ara, potser és el moment de dir fins aquí.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.