 PER MOLT QUE VULGUIN RES ATURARÀ UN POBLE AMB RAONS I FAM DE LLIBERTAT. Aquest 29 de Juny Catalunya ha fet un pas més per ser lliure. Ni la crisis ni les retalladles ens aparten de l'objectiu, la INDEPENDÈNCIA
0 Comments
 El concert per la llibertat, forma part del feixuc camí que el poble català ha empès per arribar definitivament a la seva llibertat. La independència, ser un estat, tenir veu en el concert internacional, n’és l’objectiu. Els catalans, vençuts militarment, humiliats políticament i gairebé exterminats, ara ja hem guanyat i ningú ens podrà tornar a vèncer, sinó és amb democràcia. Qualsevol aposta per fer trontollar el nostre procés, escrupolosament democràtic, pacífic i de voluntat popular, fracasará. Catalunya i el seu poble tenim raó i amb ella el dret ha decidir el nostre futur. És per això que aquest acte ple de simbolisme, ha de ser un dels darrers actes que fem abans de ser independents.
VISCA LA REPUBLICA CATALANA VISCA CATALUNYA
A l’estat espanyol des de el 1940 no ha existit un estat de dret i ara tampoc. Que la fiscalia espanyola, destacada a la seva colònia, Catalunya, gosi dir i obviar al mateix temps que el que la fiscalia fa és perfecte i que ho fa amb imparcialitat i legalitat, menystenint una gravació que hores d’ara és publica, n’és la confirmació de que l’estat de dret no deixa de ser una aparador i que com ja vaig dir fa estona, l’estat espanyol és ple d’institucions corruptes i amb ascendències franquistes. El franquisme va tenir la característica universal de les dictadures. El dictador i els seus acòlits, feien i desfeien sense donar explicacions, gairebé com ara. Un informe apòcrif, sorgit des de les dependencies policials d’interior, en plena campanya electoral, i abonat per ministres, directors generals i politics espanyols, a dia d’avui no ha merescut cap condemna ni investigació seriosa. Bankia, un monstre sorgit dels acords politics entre PP i PSOE i de la unificació de Caja Madrid i de la caixa de Valencia, que ha produït un forat de més de 24.000 milions d’euros, més l’engany a més de 100.000 impositors per les preferents, només ha tingut el preu de 15 dies de presó per un dels responsables, Blesa. La infanta és desinputada a petició de la fiscalia de l’estat i en contra dels criteris del jutge que instrueix el cas. El cas NOS te ramificacions arreu de l’estat espanyol i amb politics de pes preferentment del PP. El darrer personatge és l’actual ministre de la justícia espanyola i ex alcalde de Madrid, A. Gallardón. Està per veure a l’ Iñaki, a la Barbarà, al Matas, a la monarquia primer imputats i desprès a la presó. És mante a la institució monàrquica lluny de la transparència en temes com els seus pressupostos i el seu patrimoni. Els defensors d’aquesta mesura són els espanyols del PP i del PSOE. Barcenas, Gurkel no són més que Filesa, Roldán, BOE, GALS de l’època “socialista” de Felipe González i el seu escuder. Som exactament allà mateix, dretes i esquerres espanyoles és distingeixen per utilitzar allò que no és seu per el seu profit, de partit, de poder i de control. Democràcia, transparència, justícia, legitimitat i legalitat universal, són conceptes que en la seva etapa escolar mai van existir. El franquisme ha marcat per sempre als politics espanyols. Catalunya, si vol subsistir ho ha de fer fora d’aquest poder espanyol, ple de corrupteles i de prebendes. Catalunya també haurà de fer la seva catarsis. Catalunya necessita el trencament polític i democràtic amb Espanya com l’aigua de Maig. Espanya mai serà casa nostra i ells mai ens conviden a la seva, sinó és per treure’n profit. El nostre President Artur Mas ho acaba de dir, “ara ja tenim presa” i el poble català ha de decidir i vist del peu que calçant els espanyols, quan abans millor. Postdata. L’altra dia vaig anar a dinar a un Restaurant de Barcelona, no era a la Camarga, i ha dia d’avui encara no he aconseguit que ningú m’expliqui com va anar, tot i que varem despotricar, que ens varem confessar que teníem prous contactes com per aconseguir-ho gairebé tot i que tocant les tecles adequades, tenien finançament i feina per no preocupar-nos per la crisis. Res no hi ha manera, pot ser hauria d’haver encarregat una gravació als del Restaurant i desprès filtrar-la per obtenir-ne redits, amb 40.000 euros hagués signat. Els qui manen avui des de Madrid són els mateixos de sempre (els espanyols), tant si porten el collaret de la UCD com si duen el del PSOE, com si fan gala de ser del PP, El seu nacionalisme és exacerbat com en el temps del franquisme, disposat a devorar tot allò que no sigui ell mateix. Sols que ara, aquest nacionalisme axacerbat, és contingut i encobert pel mantell democràtic. Mn. Josep Dalmau  Que som immersos en un procés històric i complicat, hores d’ara, ningú siguin unionistes o independentistes, ho posen en dubta. Ara be si la majoria de catalans, volem i treballem per un procés democràtic impecable, on els valors de base siguin la llibertat d’expressió i la llibertat per poder decidir, només ho podrem fer si els que lideren “el procés” s’ho creuen. Construir una societat lliure, sempre ha estat l’objectiu de qualsevol societat, i sense seguretat és pot afirmar que no és possible. Per tant hem d’admetre que el binomi llibertat i seguretat són indestriables, o tenim les dues o el que és té és qualsevol cosa menys un país democràtic. Ara bé, que és primer la seguretat general, començant per les persones clar, o els drets de les persones? Els països que conformen la CE, de base democràtica, sembla que ho tenen clar; “Primer els drets individuals i col·lectius i desprès la seguretat per vetllar pels seus drets”. El govern autonòmic de la Generalitat, té una responsabilitat total en matèria de seguretat ciutadana. Disposà de les eines politiques, amb un Conseller, Espadaler i tot el suport administratiu, a més de les dotacions policials especifiques i de caràcter general. A dia d’avui, tot i tenir unes mancances i restriccions per efectes de la economia, és pot afirmar que Catalunya disposa d’uns mitjans adequats per garantir-ne una seguretat de nivell europeu. Pot un servei com el policial actuar desmesuradament i en contra de la llibertat d’expressió? Si. Els estats no democràtics, sempre han utilitzat la força policial per reprimir la discrepància ideològica i política. Ara, Catalunya s’ha de fer la pregunta clara i diàfana, volem construir una societat lliure i democràtica, o volem amagar-nos dins d’aparells funcionarials per defensar un hipotètic estat de dret? Les regles han de ser clares i la defensa de les llibertats i la d’expressió, han de ser part ineludible de les forces de seguretat, mai impedir-ho. Per tant en absència de violència, en absència de cap acció per violentar la vida quotidiana dels ciutadans, la llibertat d’expressió ha de ser sagrat. Que a Girona uns ciutadans (un centenar aprx.), que duien la veu i senyeres com armes de “destrucció massiva”, se’ls atonyines per evitar que els borbons escoltessin i veiessin que uns quants catalans no els volen, en cap cas mereixia una batalla campal entre els servidors públics garants de la llibertat i ciutadans, per ordres rebudes per superiors amb mancances democràtiques. Si el que és volia era evitar que els prínceps espanyols i borbons veiessin que no són ben rebuts, atonyinà als catalans certament no era la millor forma. La monarquia espanyola ja sap que amb el seu sou i va un contingut antimonàrquic i republicà. Intentar reduir o anular la realitat social, recorda temps preterits i fer-ho des de les competències catalanes, produeix tristor i ràbia. La Generalitat ha de corregir el que faci falta. Construir estructures d’estat que no serveixen a la societat o que és poden pervertir s’ha d’evitar. Volem una Catalunya democràtica i lliure i negar o reprimir llibertats no ajuden. En temps de guerra és guanya vencent, en temps de pau convencent. Francesc G.  Potser, per allò de la proximitat mai hi pensem, però si fem l’exercici d’aplicar barems per veure quines diferencies existeixen entre aquests tres "líders catalans", ens adonarem que no ni ha cap. Tampoc és que siguin la “santíssima trinitat”, però de continuar com ara, si aproparan. Els tres volen per damunt de tot, ser espanyols, coincidència ideològica defensada individualment al llarg de la carrera política per cada un d’ells. Tot i que uns intenten adobar-ho amb matisos esquerranosos de base internacionalista i d’altres amb aspectes democràtiques europeistes de dretes, el cert és que tots tres són uns nacionalistes espanyols de soca-rel. Els tres volen que qualsevol petició que faci el govern de la Generalitat, ha de ser sempre d’acord la legalitat espanyola i la constitució espanyola. Els tres estan en contra de la existència del poble català. Espanya és l’única nació espanyola i els espanyols són els únics que tenen dret ha decidir. Els tres argumenten que tenim una “constitució espanyola” votada i aprovada pels espanyols i que és la garantia de continuar com ara. Els tres defensen la monarquia borbònica. Els tres defensen que tot és decideixi a Madrid i que la gran metròpoli sigui la referència per tots els espanyols. Els tres mai reclamen els incompliments amb Catalunya i les decisions dels ministres espanyols mai són qüestionats. Els tres mai posen en dubta la legalitat espanyola, el seu sistema judicial, el polític i sobre tot defensen aferrissadament el concepte Espanya, de vegades amb “la roja”, d’altres amb la “guàrdia civil”, d’altres amb la seva historia, però sobre tot el que més defensen és el seu concepte espanyol. Els tres en cap moment qüestionen el model espanyol, Espanya és el seu referent i dubtar-ne seria un sacrilegi, fet al que no estan disposats de contemplar. Els tres ara practicaran una oposició frontal, amb tots els arguments disponibles, per lluitar, per desprestigiar, per insultar si cal, per atemorir, per esfondrar qualsevol guspira democràtica del poble català. Ara els tres, més en Duran conformaran el quatre genets de l’apocalipsi per anar contra Catalunya i els catalans. Ara tothom sap on és cada escú. Aquest procés ha tingut la singularitat extraordinària de posar a tothom a lloc. Cap dels tres disposa del nivell adequat democràtic per entendre que el dret ha decidir no pressuposa res. Els tres són enemics de que la gent voti i trií, els tres defensen el seu estatus i donar la paraula al poble mai els hi ha agradat. Cap dels tres hi seran en el procés, millor dit hi seran per defensar el seu model que te de base la imposició, una imposició que va ser franquista i militar al 1978 i que ara en cap cas volen modificar, deu ser perquè en el fons el franquisme i la seva ideologia sempre els ha agradat. Amb aquesta gent no cal perdre-hi ni un minut ells són el que són i volen el que volen i amb la seva espanyolitat en tenen prou. Quan més gran és la vostra glòria, més prop esteu del vostre enfonsament. Daniel Defoe  No ens enganyem, el PSC no ha tingut un canvi generacional, per molt que ho facin veure. Al PSC el canvi, ras i curt ha estat foragitar el poc catalanisme que encara existia, per un espanyolisme amb pretensions de convertir-lo en un nou republicanisme i amb ínfules igualitàries. Defensar la legalitat, és bo i fer-ho dona patina democràtica per opinar. De fet el primer secretari Navarro, sinó fos per la quantitat de fronts oberts que proposa, semblaria que les seves propostes, tenen un tuf prou interessant com per no obviar-los. Relleu del monarca, cap model econòmic ha de suposar privilegis, només amb la legalitat espanyola, el pacte nacional pel dret ha decidir és un “aquelarre independentista”. Deu nido i encara hem d’afegir, el govern de la generalitat no governa, ara el que toca és sortir del forat econòmic, la aventura i la confrontació no ens ajudarà per reduir l’atur i atreure inversions. El primer secretari del PSC, vol i dol. La democràcia de base espanyola és bona, la democràcia de base catalana no. Aquesta dicotomia, és un axioma irresoluble, Ser espanyol està per damunt al ser català i ser un demòcrata espanyol té més categoria que ser-ho català. Al Sr. Navarro, finalment se’l coneixerà com el “tastaolletes”. Faria més via i clarificaria la posició política del PSC, si finalment parles clar. Ser espanyol, tenir una monarquia parlamentaria i moderna, continuar treballant per una gran metròpolis com a capital d’Espanya, Madrid, deixar de parlar d’un estat per fer d’Espanya la nació definitiva de tots els espanyols, defensar que totes les decisions, politiques, econòmiques han de fer-se a Madrid. Voler això i dir-ho sense subterfugis, clarificaria i molt, i fins i tot els tornaria ha tenir un cert espai polític que ara tenen opcions minoritàries com el PP i Ciutadans. El temps de vendre sopars de duro, fa estona que són al bagul dels records. El federalisme és un producte comercial que a dia d’avui no interessa i la proba n’és que ningú el compra. Si l’aposta definitivament ha de ser per continuar treballant per fer de Catalunya una regió espanyola, potser seria bo, començar a pensar en construir el front espanyol contra la independència de Catalunya. Els espanyols de dretes i d’esquerres ja en tenen de costum d’anar junts a l’hora de defensar Espanya, encara que la democràcia sigui foragitada de la vida social. Una reflexió però, ara és escaient pels socialistes demòcrates i catalanistes que encara resten dins del PSC. Desprès de que la executiva va rebutjar participar amb la constitució democràtica del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, organisme que en cap cas te posició final, sinó treballar per tal de que els catalans puguin votar, encara penseu que el PSC – PSOE és el vostre partit? La independència no és demana, és pren.  El “Pacte per legislatura” és compleix. Per primer cop, el contracte programa, subscrit el 25 de Novembre amb la ciutadania i conduit pel nostre President Mas i en Junqueras, CiU i ERC, s'ha convertit ha dia d’avui en una de les fites politiques més importants dels darrers 40 anys. Veure la taula instal·lada al Parlament català plena de solemnitat i transversalitat i recordar al mateix temps a tots els patriotes caiguts, coneguts i no, ha dissipat qualsevol dubte democràtica i de raó, si és que algun dia en teniem. Quan opcions politiques diverses, quan la societat civil, quan els representants dels treballadors i dels pagesos, han entès que per damunt de les ideologies i de les opcions politiques i legitimes, esta la democràcia, és quan podem llençar als quatre vents que viure amb llibertat i amb democràcia, només és possible si el poble te les eines adequades per decidir, i l’única que ens ho permet és el dret al VOT i votar. Veure la magnitud i contingut d'aquesta transversalitat, reflexada en aquesta taula, ens dona i confirma seguretat en el procés i que cada dia i som més a prop Fa quatre anys, un ex Conseller i militant de ERC, Joan Carretero, i companys de viatge d’espectre ideològic ben variat, van constituir una Associació per la reflexió i per l’estudi per anar cap a la independència, Reagrupament. Pàtria i Dignitat va ser el punt d’inflexió per fer de Reagrupament una proposta prou agosarada per engrescar i contribuir a la creació del escenari que avui tenim. Transversalitat, eficiència, transparència i regeneració de la vida política, n’eren la base de treball dels reagrupats, anar i construir un projecte nou de país la meta. Altra cop, i sense voler destacar, Joan Carretero ha fet i ha dit el que vol per responsabilitat patriòtica i política; “unitat i lleialtat” per anar fins al dret ha decidir, tot i que continuem pensant que només una Declaració Unilateral ens traurà del entrellat. Que Reagrupament formi part d’aquest PNDD (Pacte Nacional pel Dret ha Decidir), és per mi com associat molt més que un reconeixement, és de fet saber que les propostes treballades i consensuades democràticament que han sortit del treball incansable de patriotes “sense nom”, ara han rebut el reconeixement que és mereixen. Avui 26 de Juny ha de ser una fita que caldrà recordar i escriure amb lletres d’or per quan siguem lliures. Ara és hora de cridar als quatre vents, que avui, pels que encara no hagin fet, que tenim lideratge, que tenim President i que tenim un gruix important de la ciutadania al seu costat i el President és diu Artur Mas i Gavarró. La historia la escriu qui guanya.  Fa temps que ho sabíem, els espanyols, són qualsevol cosa menys demòcrates. En Corbacho, ex alcalde de l’Hospitalet, ho vol resoldre per la via rapida, qui sigui “independentista al partit”, el que ha de fer és marxar. Cap debat, cap respecte amb escoltar els arguments del perquè del tot plegat. Deien els espanyols, i no fa pas gaire, amb pau i llibertat és pot parlar i defensar-ho tot. Mentida. Catalunya vol viure amb llibertat i sense dependencies. Vol arribar-hi des de la conscienciació i des de el dret al que tenen tots els pobles. Catalunya, no contraposa el voler la independència en contra de ningú, ho vol per millorar, per ser competitius, per gaudir amb l’esforç i el treball, pensant sempre amb la feina ben feta. La resposta a un clam expressat nítidament pel poble català, és ha dia d’avui per part dels espanyols, d’una agressivitat política, administrativa i econòmica que fa que ens vinguin esgarrifances i en alguns moments fins i tot por. Els nacionalistes espanyols, que no castellans, ni gallecs, ni bascos, no fan res més que defensar el seu “modus vivendi”. L’imperi nobiliari dels castellans, va determinar, que era molt més còmode fer la guerra i governar les victòries i viure dels botins, que treballar i fer pàtria de l’esforç. Els segles han arrelat aquesta forma de ser, que en cap cas són democràtiques. Els espanyols ho són tot alhora, portadors de veritats absolutes i intransigents amb la diversitat. No és que no ens vulguin oferir res per quedar-nos dins de l’estat espanyol, és que senzillament no forma part de les seves qualitats ser demòcrates ni generosos. Els espanyols instal·lats en el poder, i que són a Madrid, mai canviaran. Ells saben, per exemple que fer un estat federal, tot i que els catalans finalment volguéssim ser espanyols, ha semblança d’Alemanya, i que voldria dir que el poder econòmic el tindríem els catalans, per ells, que viuen allunyats dels processos productius, és inadmissible. No tenir garantit uns Ministeris, sense feina, amb centenars de funcionaris que no aporten absolutament res, seria per ells, la fi del seu estat. Els espanyols no ens faran cap proposta, ans al contrari. Ara volen recuperar la minsa descentralització administrativa. Ara la proposta que ens fan, convertida primer en amenaça i ara en lleis, és en termes clarividents el de sempre, cap renuncia al seu estatus. Espanya és la nació dels espanyols i és una i indivisible i tot el poder polític i econòmic ha de restar per sempre més instal·lat a la capital d’Espanya, Madrid. Queda clar. Aquestes són les propostes dels espanyols de Madrid, amb continguts col·laterals com el “dret que tenen” a espanyolitzar-nos i d’altres com la campanya de la por permanent per fer trontollar tot un procés democràtic i pacífic. No ens escarrassem, alguns personatges pro encaix amb l’estat espanyol, però patriotes, finalment han obert els ulls. Els espanyols i la seva Espanya mai han estat demòcrates i la darrera constatació és el no reconeixement d’un poble com el de Kosovo que ha decidit viure amb llibertat i que hores d’ara te una legitimitat popular i una legalitat internacional fora de dubtes. Altra cop Espanya mostra la seva cara, en aquest cas ideològica, més reaccionaria, antidemocràtica i poc respectuosa amb els pobles. Els espanyols com sempre no proposen, imposen. Ells són els portadors de les veritats absolutes, deu ser per això que a dia d’avui encara no han revisat el concordat signat en temps de Franco amb la Santa Seu. Per ells els temps no estan canviant, ni haurien de canviar mai, senzillament han de perdurar en el temps. Catalunya no pot continuar formant part del concert espanyol i hem d’aprofitar el moment històric. Els espanyols de Madrid i d’aquí han fallat en la construcció d’una nova realitat mort Franco. Com sempre només volien continuar construint la seva realitat, on no hi tenen cabuda la discrepància, el debat i les voluntats populars. Doncs això fotem el camp i quan abans millor. La democràcia és la necessitat d'inclinar-se de tant en tant davant l'opinió dels altres. W. Churchill  La darrera enquesta del CEO, tot hi ser una enquesta, no ha deixat indiferent a ningú, sobre tot per que no surt gaire del guio marcat per l’altra de “El Periódico”. D’aquesta enquesta, en faran anàlisis, interpretacions i per descomptat s’aprofitarà políticament per mal al adversari de torn. Els unionistes, orientaran, com ja tenen costum, totes les seves andanades contra el President Artur Mas i el culparan de la caiguda de CiU per portar un vaixell sense rumb, i fins i tot li demanaran que abandoni. Els esquerranosos espanyols, ho aprofitaran per tornar-hi, som a Espanya i tot ho hem de fer amb Espanya, la seva davallada però, no l’esmentaran i que la seva proposta federal ja no se la creu ningú també. Els d’Iniciativa que bàsicament és mantenen, i continuaran amb el seu happy flowers particular. De fet tothom pensa que algun dia és faran grans i tindran proposta política pròpia. Respecte als del PP, sorprèn que la davallada sigui relativament suau, tenint en compta els casos de corrupció que tenen, i la manca de sensibilitat per defensar Catalunya dels embats del govern espanyol. Ciutadans, els nous Lerrouxistes, pugen, ells han sabut situar, sense cap tipus de desgast, el espanyolisme i que només ens en sortirem “si catalans i espanyols” anem a una. Carregats d’un fort populisme, són els adversaris politics del PSC i del PP i és per on creixen. Les CUP, amb el seu discurs particular, fresc i sense penyores que pagar, els d’ona una certa autenticitat que fa conservar el seu electorat i incrementar-lo amb sectors identificats amb els indignats. ERC, de moment i amb un fort contingut de sentit comú, no en fan cas, si més no externament, i el seu president Junqueras, fins i tot confirma que la lectura positiva de l’enquesta és que el poble català majoritàriament vol la independència. CiU, és la força que te més mala peça al taler, governen i governar vol dir pagar un cost que hores d’ara ningú més paga. El President Mas, te al davant un repte polític de magnituds històriques i gairebé podem assegurar que sol no se’n sortirà. És hora de que compleixi el que diu el seu programa polític i l’acord per legislatura. Proclamar que en el darrer trimestre del 2014 és farà la consulta, obligaria a ERC ha entrar i formar part del govern. Un govern de CiU més ERC, és hores d’ara imbatible, amb retallades o sense. La part que ens ha de interessar d’aquesta enquesta és que el 55,6 per % votaria i diu SI a la independència de Catalunya, que un 23,4 per % votaria NO, que un 15 per % s’abstindria i que un 3,8 per % no sap que faria. El percentatge del 55,6, ve dels votants de CiU, de ERC, de les CUP, de sectors d’Iniciativa i d’uns poquets del PSC. Aquest resultat vindria avalat per una majoria de Diputats que podria arribar per sobre dels 90 diputats de 135, fet que donaria, en cas d’unes eleccions ara, la legitimitat per fer la Declaració de Independència des de el Parlament, si finalment el referendum consulta no és pugues fer. M’entres que la suma segueixi sumant, em d’estar cofois i continuar treballant. Tot i que des de aquest bloc pensem que la solució ara no és partidista, és transversal. L'home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany. Fèlix Cucurull.  No volem en cap cas ser com aquells que voten cada quatre anys i res els importa si finalment res els afecta. Els nostres representants, escollits democràticament, tenen certes obligacions des de el moment que és converteixen en servidors públics i nostres. Aquesta hauria de ser la màxima i per això és fan Reglaments i Lleis. Són les regles del joc democràtic. Els partits i organitzacions socials en són els seus suports, els militants els pilars estructurals. Sense una xarxa d’organitzacions politiques i cíviques, el sistema democràtic podria trontollar. És per això que hem de condicionar i posar els mitjans adequats per mantenir la seva existència. Ara be, altra cosa és fer trampes i utilitzar el poder que dona ser un polític escollit per obtenir avantatges en la competició legitima, però deslleial en el fons. Trobar, obtenir vies de finançament il·legals, no només és il·legal, sinó que hauria d’estar penat a perpetuïtat. Dit això, sorprèn el paper galdós dels partits instal·lats a Catalunya, millor dit d’alguns. Un jutge, espanyol per cert, ho són tots, imputa la infanta Cristina, per allò dels Nos. La fiscalia, espanyola clar, no triga ni cinc minuts a des imputar-la. Sembla que l’advocat Miquel Roca hi ha tingut ha veure. Hisenda, la espanyola clar, sembla que ara ha comés un error i la informació sobre vendes patrimonials de la infanta no han existit mai i en el “colmo del colmo” el Ministre Montoro, espanyol clar, diu que remenant tantes dades és pot cometre un error. El que no explica és que la infanta te el Nº 14 del DNI, cosa que fa difícil qualsevol error. El 18 de Novembre del 2012, apareix un informe des de el ministeri de l’interior al que ministres com el d’Exteriors, el d’Hisenda i l’Interior, espanyols clar, li donen veracitat. El cas Palau, amb reconeixement de culpabilitat porta més de 6 anys instruint-se, i de tant en tant és produeix una filtració interessada clar. Ara tenim el darrer capítol, el fiscal acusa a CiU de finançament irregular per un import de 6,6 ME, tot i que no pugui demostrar-ho. La credibilitat de les institucions és guanyen a pols amb la feina ben feta, amb honestedat, amb rigor i la Espanya de pandereta sembla que aquets conceptes no figuren en el seu haver. Ja fa estona que la justícia espanyola esta polititzada, la constitució i nomenament del TC n’és una bona mostra. La fiscalia i la seva estructura al servei del govern espanyol de torn tanquen definitivament, per allò de que tots els fiscals depenen del govern espanyol, cap possibilitat d’una divisió dels poders real. Tornant al paper galdós dels Socialistes, PP, Iniciativa i Ciutadans, la posició de ERC i la CUP, és notòriament diferent, ens posa la pell de gallina. En cap cas, insistim, denunciem el dret que tenen a demanar explicacions, és com ho fan i els termes que utilitzen. El front unionista, dona per fet que CiU s’ha finançat “il·legalment” i que en Mas n’és el culpable. Ells ja donen veracitat a la fiscalia, sense cap acció judicial més enllà del que s’està sustentant del cas Palau. La pretensió dels unionistes és prou evident, volent trencar el procés carregant-se el promotor i líder. Són els mateixos que donen validesa de moment a un informe, que no demanen la dimissió del fiscal en cap, espanyo, per la desinputació de la infanta, són els mateixos que no demanen la dimissió del ministre espanyol per unes dades falses donades un jutge instructor, espanyol, per part d’Hisenda. Són els mateixos que no baden boca quan l’estat espanyol incompleix any rere any els seus compromisos amb Catalunya, Són els mateixos que mai recorden ni en parlen de l’espoli que pateix Catalunya any rere any. Ho sabem, com també sabem que els nostres partits hauran de fer la seva catarsis, que els unionistes mentiran, tergiversaran, i faran servir tot el que els hi proporcioni l’estat espanyol per fer trontollar el procés. El que no saben, ni s’ho imaginen és que ara el procés te una base generacional forta, conscienciada i amb capacitat de tenir nous lideratges a mesura que caiguin. Aquest cop els que no estiguin amb la democràcia se’ls hi veurà aviat el llautó, i cap excusa peregrina ho canviarà. Aquesta missiva és dirigida especialment als socialistes i als d’Iniciativa. Quedi clar també, que des de aquest bloc, sempre hem demanat transparència i ètica democràtica. Per tant, qui la faci ha de pagar, tot i que amb la llei espanyola i les seves institucions de moment uns si que paguen i d’altres no. El qui pregunta amb mala intenció no mereix conéixer la veritat. Sant Ambròs |
AutorBoi Fusté i Carbonell 
Arxius
March 2024
Ara, com fa tres segles
"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria". Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714). 
UN PENSAMENT, UNA FLOR
Les tombes flamejants
"Fou una pàtria. Va morir tan bella. que mai ningú no la gosà enterrar: damunt de cada tomba un raig d'estrella sota de cada estrella un català. Tan a la vora del mar dormia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit sentia com li anaven desvellant el cor. Un dia es féu una claror d'albada i del fons de la tomba més glaçada fremi una veu novella el cant dels cants: -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra, oh Pàtria de les tombes flamejants." Ventura Gassol 
Cançó futura
Guerra la guerra, fem-nos soldats: serà la terra pels catalans. Gent de Castella, deixeu-nos pas! Feu-vos enrera la host vilana. La mar és nostra! La branca ufana quan l’estol passa. La malvestat s’és feta eixorca si som triomfants: serà la terra pels catalans. Duem estrella i penó barrat, guerra la guerra! L’ardit es bat per una engruna dolça de pau: si perd l’engruna vol llibertat. Serà la terra pels catalans. Gent castellana, l’allau no us val! Joan Salvat-Papasseit Poema escrit el desembre de 1921 amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda Ampla és Castella Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa. El braç és las i no el mena cervell; la gola és seca i la set no li passa. Terra dels Terços petjadors de lleis que imposaven amb sang llur llei estranya ampla és Castella, sepulcre de reis, malavirança a la Marca d’Espanya. Sota els pollancs l’ombra encara es marceix del mal que ha fet amb la seva tonada; sorolls de focs i esperons, i l’escreix amb que els cavalls soterraven l’estada. Ampla és Castella, el seu ressò un gemec, té la sordesa de massa escoltar-se. La veu dels íbers és ronca d’ofec i ella no els sent: només vol rebolcar-se. Joan Salvat-Papasseit 
Bonaventura Carles Aribau
LA PÀTRIA Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia dels núvols e del cel de lluny vos distingia per lo repòs etern, per lo color més blau. Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau com guarda vigilant cobert de boira e neu guaites per un forat la tomba del Jueu, e, al mig del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors com conèixer pogués lo front de mos parents, coneixia també lo so de tos torrents com la veu de ma mare, o de mon fill los plors. Mes arrencat després per fats perseguidors, ja no conec ni sent com en millors vegades; així d’arbre migrat a terres apartades son gust perden los fruits e son perfum les flors. Què val que m’haja tret una enganyosa sort a veure de més prop les torres de Castella, si el cant del trobador no sent la mia orella ni desperta en mon pit un generós record? En va a mon dolç país en ales jo em transport e veig del Llobregat la platja serpentina, que, fora de cantar en llengua llemosina no em queda més plaer, no tinc altre conhort. Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis per estranya regió l’accent nadiu, no plora; que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora, ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis. En llemosí sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia. En llemosí al Senyor pregava cada dia e càntics llemosins somiava cada nit. Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit, en llemosí li parl, que llengua altra no sent; e ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten mes raons del centre de mon pit. Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat que puga d’home en cor gravar la mà del cel, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria e passe per ta veu son nom e sa memòria als propis, als estranys, a la posteritat. 
Diputats de Catalunya,
els de l'antic General, porteu en les cerimònies damunt del pit un senyal. Amb orgull patri ho declaren els vells documents i escrits on relluu la frase sòbria: "duien lo senyal en pits". En la vostra digna toga es destaca una gran creu; quan el poble se n'adona no se sent remor ni veu. Senyal vermell de Sant Jordi, el senyal del Principat; en temps de pau o de guerra, símbol de la llibertat. En les hores de revolta -el llevant contra el ponent- aquest senyal guspireja com un estel resplandent. Si les quatre flames roges parquen lènsenya reial, la creu de Sant Jordi mostra el poder del General. Creu de llegenda i de glòria, creu viva dels combatents, és feta de la sang densa que raja dels pits valents. President de Catalunya, el del novell General, com a lloc del teu suplici t'han triat un lloc ben alt. No has volgut calçat que et privi de tocar el sagrat terrer; no has volgut als ulls cap bena que et privi de veure'l bé. Al castell de les tragèdies et dreces a peus descalç; petges la terrai la guaites entre clarors matinals. L'oreig una veu et porta des de la plana de Vic, ressò profund de la història, la veu d'un màrtir antic: -No et mataren per traïdor, ni tampoc per ser cap lladre; et maten perquè com jo, has volgut lliure la Pàtria... -Trèmul, l'oficial mana fer foc. Oh, màxim dolor! -Per Catalunya!- tu crides amb veu sense tremolor. La descàrrega, impía, el teu cos ha foradat; les parpelles, piadoses, sobre els teus ulls s'han tancat. Per les ferides obertes la noble sang ha sortit. Sobre el cor, el tret de gràcia roba i carn ha envermellit. President, quan tu mories, dueies el senyal al pit! Antoni Rovira i Virgili 
|
RSS Feed
