Blog Archives

EL 27 NO VA DE TRIÀ, VA D'INDEPENDÈNCIA SI O NO.

31/7/2015

Com sempre els editorials de Vincent Partal a Vilaweb, diari digital que ell dirigeix, acostumen a tenir el ventall informatiu ben cobert. Uns anàlisis prou acurats no envegen el que pugui fer el millor dels politòlegs. Vicent disposa de prou autoritat dins del camp de la informació, que pocs tenen capacitat de rebatre els seus arguments, que escriu gairebé diàriament a Vilaweb.

El d’avui 31 de Juliol, titulat ;”Tindrem un Parlament de Luxe”, no és pamflet a favor de la independència. El d’avui hi ho crec fermament, és un cant d’agraïment als que han fet possible la candidatura del Junts Pel Si i als de la CUP, gent d’esquerres, i gairebé insubornables per la independència. Tot i que ells la fan més extensiva, Països Catalans.

De fet i quan descriu en el seu editorial, “la potencia d’un Parlament excepcional”, per cert el President Mas sempre ha parlat de que en moments excepcionals accions excepcionals, després del 27, no fa res més que irradia optimisme i que la certesa de que guanyarem és al nostre abast.

Tot i que desitgem el millor per la gent i candidatura de la CUP, doncs els considerem aliats tàctics amb els de “Junts Pel Si”, discrepem a l’hora d’esbrinar com a de ser la victòria del 27.

Cal deixar clar que si s’hagués fet el referendum, las qüestions ideològiques haguessin quedat en segon pla i tot el ventall ideològic hagués vota o SI o NO i res més.

Reconvertir unes eleccions normals i autonòmiques en plebiscitàries, només depèn de cada partit i força social que si pugui presentar. Agradi o no i per això els nervis, l’única llista que converteix les eleccions en plebiscitàries és la del “Junts Pel Si”. Pel seu contingut programàtic, per la seva unitat transversal i el que és millor per haver fet possible que gent de variada ideologia o sense i siguin. La CUP, ni és transversal, ni avant posa independència a lo social, seran estrictament uns aliats tàctics i prou. Governar desprès del 27 amb ells és pràcticament impossible.

La CUP vol la independència cert, però vol fer la seva revolució social paral·lelament. Els socialistes, ja no sabem si del PSOE o del PSC, volem negociar i federalisme. El PP vol arreglar el que no ha pogut, l’atur i la corrupció i només proposa la legalitat espanyola als catalans. Ciutadans exactament el mateix. Podemos, ens proposa reformar la Constitució i que parlin els espanyols.

Els únics que proposen Independència amb un procés constituent i garantir mentrestant el nivell de benestar que tenim ara, és la candidatura, i de tots que la conformen, de “Junts Pel Si”. Són els que defensen que són un plebiscit. Són els únics que si guanyen ens hi portaran. En Raúl Romeva ho va deixar clar; Ara va del tot o res.

Si poguéssim tenir dos vots personalitzats per cada votant, n’estem segurs que molts utilitzarien el segon per afavorir a les CUP, però com és que no, només se’ns acut allò tant suat, però efectiu de que ens cal concentrar el vot, vot útil i el vot útil al 27 s’ha de concentrar a l’única candidatura que primer vol la independència i que segon siguin les forces politiques les que és guanyin la legitimitat per fer un país d’esquerres de dretes o del que sigui decideixin els catalans. La CUP vol fer la seva transició a la independència, però la seva proposta no casa amb la que ha de guanyar i ates que del que es tracta és de comptar-nos, fem-ho fàcil i sense interpretacions variades i el camí és aconseguir que “Junts Pel Si”, tingui la majoria de Diputats i de vots. Sobre tot perquè sumà els diputats i vots de la CUP, estrictament d’esquerres, quan no ha estat possible anar junts, ningú ens pot garantir cap aliança per un procés constituent que s’albira complicat.

“Junts Pel Si” ha de guanyar si o si, i no dependre de ningú. La CUP ha de guanyar en l’àmbit de l’esquerra i amb això si que hi estem totalment d’acord, la CUP ha de ser l’eina que desemmascari les esquerres espanyoles, el seu populisme i guanyar-los. Les dues victòries, farien inapel·lable el veredicte. L’únic que demanem i per fer possible enteses de futur i perquè estratègicament ens cal, és que “Junts Pel Si” i la CUP, facin una campanya d’amics, sense retrets, amb propostes i prou. No fer-ho seria horrible per molts i en concret pel Vicent Partal.

0 Comments

LA BANDERA I LA MONARQUIA DE FRANCO, ELS FA FRANQUISTES.

30/7/2015

1 Comment

En tenim un fart. Per pensar, per opinar, per reivindicar el dret a decidir, per defensar la democràcia i tot el que se’n deriva, inclòs el dret d’expressió, per voler ser catalans, per voler i reclamar justícia, Espanya i els espanyols, salvant excepcions, ens han dit de tot. Nazis, garrepes, insolidaris, catalufos, polacos, xenòfobs, racistes. Ens han desitjat tots els mals i plagues imaginables. Fins i tot han desitjat pels catalans la mort. Si, ja ho sabem, no tots els espanyols comparteixen la seva misèria, però el silenci els fa còmplices.

Sembla que aquí, a Catalunya, ens enfadem i de vegades fins i tot protestem d’aquest tracte, que per cert algunes vegades arriba al nivell físic. Ara hem posat el crit al cel perquè un jugador de futbol portuguès a la seva presentació a Jaen feia “apologia del terrorisme” exhibint la figura d’en Franco a la seva samarreta.

Som rars de collons els catalans ens enfadem per una samarreta, i “admetem” que existeixi una Fundació legal i finançada amb diner públic del genocida i assassí Franco (a dia d’avui encara no hem vist una campanya per la seva il-legalització i desballestament del mausoleu). Encaixem com un fet normal el mausoleu dedicat als grans dictadors d’Espanya ( El valle de los caidos) i sobre tot exculpem la Iglesia catòlica que fa vetlla permanent per ells a través d’una ordre Benedictina.

No ens enganyem més i acceptem com és Espanya d’una vegada per totes. La Espanya del segle XXI, no és res més que un allargament del que volia Felip V i Franco i PP, PSOE, Podemos i Ciutadans sense matisos volen el mateix. Potser les formes poden ser més acurades, però el fons no canviarà avui ni demà.

Per acabar-ho d’adobar i fen un recordatori històric, cal dir que Franco, traïdor a la República i enemic de la democràcia, va guanyar una guerra dita civil, i que uns Estats d’ultramar i Europa varen decidir, -motius geopolítics i estratègics al marge-, que un dictador al Sud els anava be. Són els responsables d’una legitimació política i del perquè ara els seus hereus ni condemnen ni tenen vergonya del seu líder, Franco.

Fins i tot ara, la historia reescrita pels guanyadors, ometeix la dictadura, els assassinats, la tortura i la repressió generalitzada. Una llei la de la memòria, ha condemnat als perdedors al silenci hi ha a cap justícia moral ( el President Companys és torturat i afusellat i a dia d’avui cap restitució) i al que és pitjor, aviat els defensors de la legitimitat republicana i la democràcia, seran els culpables de la guerra. Fins i tot no han patit vergonya a l’hora de premiar i honorar als torturadors del franquisme en “plena democràcia”.

De motius del perquè volem la independència en tenim a cabassos. El de que Espanya vol ser franquista, centralista, unitària, amb una sola llengua i historia, no ha de ser el nostre problema. Si ells no condemnen el franquisme, practiquen el negacionisme hitlerià, i si són amics de les dictadures, ens la ha de suar i hem de fer tot el possible perquè deixi de ser part del nostre problema. De fet i si el 27 “Junts Pel Si” guanya, s’haurà de reflexionar i molt, per allò de que cal desconnectar, i no legitimar més el franquisme, si cal participar d’unes eleccions d’un país i Estat que en breu deixarà de ser el nostre. Potser així ningú s’escandalitzarà de que mantinguin la simbologia feixista i nazi, que pel que sembla els fa feliços.

1 Comment

TRIGAREM MÉS O MENYS, PERÒ QUE SEREM INDEPENDENTS SERÀ UN FET IRREVERSIBLE.

29/7/2015

0 Comments

Certament i com que la bola de vidre la tenim al taller, a dia d’avui ningú és capaç de predir el resultat del 27. Però el que si que podem i n’estem fermament convençuts, és d’asseverar que Catalunya més d’hora que tard, serà un Estat i País independent.

No reconèixer el paper determinant dels vells i nous espanyols, de la transició, seria un menyspreu innecessari. De fet i en termes històrics, el reconeixement serà generalitzat, sens dubte. Els espanyols que han controlat la volguda i temible transició, per allò del soroll de sabres, hauran estat els responsables directes i gairebé únics de la mort de la Espanya decimonònica i jacobina.

No saber exactament quan, ara ja és el de menys, que Catalunya serà lliure del mandat i decisió espanyol, ja és un fet irreversible. Viure en democràcia ja les té aquestes coses.

De fet ni els guanyadors d’una guerra innecessària i hereus d’una dictadura, més els àvids i neguitosos per instaurar un nou estadi de coses al “regne d’Espanya”, van ser capaços de fer, proposar i construir des de la generositat i el perdó un nou futur. Tot va ser un frau, on tot semblava que canviaba per que tot quedés com sempre.

Els franquistes volien la seva Nació i el control de la sobirania nacional, l’espanyola, a canvi, unes quantes concessions administratives i un petit reconeixement a la diversitat sempre anomenada “peculiaridades regionales”. Els que van fer possible la transició, uns perquè la controlaven i els altres perquè la legitimaven, mai van pensar, ni uns ni altres, que les coses arribarien on som ara.

La culpa és negre i ningú la vol, segur. Però ven mirat les responsabilitats del perquè de tot plegat, i malgrat el que diu la Llei de Murphy, sempre és poden adjudicar. La guerra civil, va existir, per unes condicions objectives i subjectives, però sobre tot perquè un General, Francisco Franco, va liderar un cop d’Estat contra la democràcia i la legalitat republicana, sense ell, res hagués estat possible. Sense Hitler i Mussolini tampoc. Ara som on som no pel caprici d’un President, ni d’un Govern ni d’un partit, sinó pel fet d’haver-nos trepitjat la dignitat que encara ens quedava després d’una transició i una monarquia imposades. Un Tribunal espanyol, de cop, i amb la seva sentencia, ens deia que ni som poble ni som res més que uns espanyols. De cop, el somni per construir la nova realitat del 78, és va esvair i els catalans varem despertar d’un somni que mai va existir.

La petitesa dels espanyols de soca-rel, els ha impedit fer-se una pregunta, la pregunta. Com és que els catalans i després de tres segles (300 anys), malgrat Decrets de Nova Planta, monarquies borbòniques absolutistes, dictadures varies i guerres incloses, no han aconseguit anorrear ni el català ni Catalunya. Tant senzill i obvi al mateix temps, perquè som un poble amb una llengua que és traspassa de pares a fills, perquè tenim una Historia i sobre tot perquè sempre hem mantingut la voluntat de ser.

Espanya i els seus constructors, una vegada més i després del pacte del 1978, ens mostren la seva cara. Dura, impenetrable. La cara centralista, la de jo mano i decideixo i la resta a obeir. Res a fer, ni amb Espanya ni els espanyols que ni volen ni poden ser altra cosa. Ells no en saben de barreges multi ètniques. Ells no accepten altres valors que no siguin els seus. Ells avant posen la imposició per sobre dels acords. Ells només volen i pretenen fer una única Nació, uniforme, injusta socialment i amb ciutadans de primera i de segona.

Ara i d’aquí al 27, el que més escoltarem és el missatge de la por i l’amenaça. Sobre tot qui més rebrà serà el President Mas. Combatre aquests missatges ens serà impossible amb els mitjans de que disposem. Però tenim l’arma que els pot “destruir”, el vot. Si aquest 27, Junts Pel Si, guanya, per majoria absoluta i si pot ser amb el nombro de vots, Espanya, el seu Estat i el seu poder mediàtic i polític s’ha l’hauran d’embeinar, i això només depèn de nosaltres. Com diu en Romeva aquest cop ens ho juguem tot, o caixa o faixa. Fins i tot i si perdesim o no tinguesim les forces adequades, avui no però demà, Catalunya serà un país lliure perquè la mateixa inèrcia dels fets democràtics i generacionals ho faran posible i quan passi serà un fet irreversible

0 Comments

DESFERMAR L'ODI COM EINA ELECTORAL.

28/7/2015

0 Comments

Junts Pel Si, va descol·locar un munt de gent, de partits i fins i tot al govern espanyol. Però als que més i de lluny, van ser els de Podemos i els d’Iniciativa.

Podemos i Iniciativa havien bastit la seva estratègia fins al 27, amb dos eixos. El primer aconseguir l’alcaldia de Barcelona. Objectiu complert. L’altra completar una candidatura on totes les esquerres del ventall sobiranista de Catalunya i fossin. Els dos eixos conflueixen amb un únic objectiu: abatre al President Mas.

Despistar al catalanet, fer-lo entenedor que cal negociar amb l’estat espanyol, a partir d’una nova geometria parlamentaria a Madrid, amanit amb tocs sobiranistes i de més espai autonòmic, és la seva tasca pedagògica i per la que La Sexta i d’altres mitjans de la caverna, han treballat incanssablement. Coincidència o no, però és exactament el mateix que diuen els del PSOE a Catalunya i el que queda de UDC.

Aconseguir l’Alcaldia de Barcelona i com, va ser un tast del que pretenen pel 27 de Setembre. Pablo Iglesias i Ada Colau, van abocar a la campanya, totes les misèries del que un home o dona pot fer. Xavier Trias era màfia, la dreta, un corrupte, però ni una sola denuncia als jutjats. Mai un mot contra el govern espanyol per fer i filtrar un informe insidiós contra Trias. Ni un mot contra la distribució de recursos que fa Madrid vers Barcelona.

Podemos i Iniciativa tenien coll avall que aïllant als convergents, també ho feien amb el President Mas i el que és més important deixaven als de ERC davant la decisió política de que havien de triar, o amb els d’esquerres i el front social, o amb la dreta i el Mas. Per condicionar a ERC, Podemos va executar el Pla de l’odi i de la denuncia populista i lerrouxista i per fer-ho va mandatar als nous “sicaris” de la “nova política”. Gemma Ubasart, Albano Dante Fachin i Ada Colau. Inciativa amb l'Herrera, la Camats i la Marina Pibernat.

Els d’Iniciativa, amb el paper de comunistes disciplinats, i sense fer entrisme, no a calgut, han abraçat, com bot salvavides, l’estratègia de Podemos. De politiques no en parlem, doncs acaben de demostrar amb el tema Grècia, que poden ser tant adaptatius com demagògics. Herrera i Camats són els venedors de la bona nova i fins i tot gosen dir que el seu sacrifici és renovador.

Podemos i Iniciativa, han fracassat en el seu intent d’acabar amb el President Mas. Podemos, PP, PSOE i Ciutadans sempre ho han tingut clar, hi ha procés perquè a Catalunya existeix un Govern decididament al costat dels catalans i de la democràcia. Per cert, llàstima que molts d’aquí encara a dia d’avui no ho tinguin tant clar.

Dèiem que han fracassat perquè no han pogut evitar el que més por els hi feia, que s’imposés la transversalitat dels catalans per guanyar el 27. Ara però, i és un fet Podemos i Iniciativa, i la seva proposta electoral, amb la fugida de Procés Constituent i l’opció de la CUP ha quedat buida de sobiranisme català, però no del espanyol.

Atiar l’odi contra qui sigui, demostra el nivell de misèria dels personatges que “lideren” Podemos i Iniciativa. La seva proposta política, ara, i desprès del fracàs per construir un front contra Mas, ha quedat reduïda a una candidatura que vol i pretén acabar amb el procés d’independència. La seva alternativa és més dependència des de la perspectiva d’una hipotètica reforma de la Constitució espanyola.

Creiem fermament que els de Podemos i Iniciativa, ara ja ens han de preocupar, gairebé el que els del PP i PSC. De fet ells també són sabedors que no tenen res a fer i per això proposen una “República catalana” dins d’una Espanya monàrquica i borbònica. Senzillament extraordinari, l’esquerra alternativa espanyola, defensors dels borbons culpables de ser on som.

La Llista de País, “Junts Pel Si”, és la que haguessin volgut, sense Mas clar, però la societat civil de Catalunya també compta hi ha decidit que amb el Mas. Per arrodonir-ho, Procés Constituent, os ha fet botifarra, sobre tot perquè ben mirat és el que mereixeu, si la vostra proposta és reduix a atiar l'odi contra el que és el nostre President legítim.

0 Comments

ELS CORIFEUS UNIONISTES ESTAN PERDENT LA FINOR.

27/7/2015

0 Comments

Alguns periodistes amb ínfules de poeta hi ho d’escriptor, per mostrar la seva “marca d’objectivitat”, no esmercen ni defugen la utilització de sinònims i eufemismes variats per convèncer al respectable.

Màrius Carol, director de La Vanguardia, “diari emblemàtic” i adaptatiu segons bufi el vent i any, propietat d’un “de los Grandes de España”, d’acord el protocol monàrquic dels borbons, en el seu introductori, ep¡, res a veure amb el sexe, al seu diari del 27 de Juliol, utilitza la metàfora, “de la comunidad de vecinos”, per lligar, Mas, bombers, foc, independència, tercera via, ensabonada, seny, pacte i negociació. Uf semblava que mi quedava.

Aquest personatge, que per cert té tot el dret a defensar el que vulgui, hauria de ser més curos amb segons quines metàfores. Sobre tot si no és té coneixement de que és un bomber, un extintor i la extinció d’un incendi o salvament. Per cert, el piròman menys expert sap que amb un extintor no apagues cap incendi. Un foc petit si el saps utilitzar potser si.

El Ministre d’exteriors espanyol Margallo pot haver estudiat a Mart, però això no és cap garantia de que sigui honest, just i demòcrata. En Marius li pot fer la campanyeta que vulgui al Margallo dien que en el fons és dels pocs que entén que Espanya s’ha de reformar. Ja. El que queda clar és que segons ell, Margallo, ens faran fora de la UE, de l’euro, no cobrarem les pensions i vagarem per l’espai sideral pels segles dels segles.

El més greu però, és la comparativa del President Mas, i sense menys prear als presidents d’escala, a un president d’escala i piròman. Adjudicar-li al President Mas la culpabilitat a la no negociació, ni és nou ni és deixarà d’utilitzar, però encolomar-li la figura de piròman és un xic massa. Sobre tot perquè els que no han parat i amb tot l’arsenal de que disposa l’Estat espanyol, per atiar un bon foc no hem estat els catalans ni el President.

Margallo no va defensar mai negociar un nou model de finançament per Catalunya, en Montoro tampoc. Les ordres des de el 2012, sempre han estat clares, “recentralització i ofec econòmic”.

Pretendre i fer que combreguem amb rodes de moli, traspassar la responsabilitat al President de que tenim el que tenim per la seva culpa, és tant miserable, com amagar que qui pot complir la legalitat espanyola i no la compleix és el mateix govern espanyol (Al 2014 tocava renegociar sistema de finançament de les CCAA) i el més calent a l'aigüera.

Vostè senyor Carol, pot escriure que el President de Catalunya és com el d’una comunitat de veïns. També pot insinuar que és un piròman i que mort el gos morta la ràbia, o segons vostè, perquè negociar res, si el que és vol és cremar l’edifici. El que no sap, és que per molts extintors que vostè posi a l’edifici de marres, si hi ha un incendi de debò, amb sols amb extintors segur que no l’aturarà. Caldria l’entrega dels bombers, del seu saber i de les seves eines.

Amb una cosa si que li donem la raó, ara el President no vol cremar l’estatut de cap escala de veïns, ara el que proposa és que entre tots els catalans "cremem democràticament l’estatut espanyol" que se’ns va atorgar graciosament i que ens tenalla, ens anorrea i ens vol convertir en espanyols.

0 Comments

MILLOR UN DIVORCI PACTAT.

27/7/2015

0 Comments

Espanya i el seu Estat, que de fet és qui mana, hauran de decidir com ho volen fer. Amigablement o enfadats. El divorci està servit. De fet esperem el vist i plau de la ciutadania que si tot va segons el previst el tindrem el 27 al cap vespre, per endegar el procés constituent i de independència.

Fer-ho amigablement és el desitjable. Europa, espanyols i catalans en traurien més profit. Sobre tot perquè estadis entremitjos no desitjats no hi seran.

El divorci des de la perspectiva de l’enfado, perjudica més Espanya, que no Catalunya i de retruc a Europa. Catalunya que esdevindrà un nou Estat independent i per voluntat popular, serà un fet que ningú podrà evitat i si Espanya practica la confrontació, voldrà dir que Catalunya quedarà molt lluny d’assumir la part del deute que li pertocaria, i dels actius i dels passius, i de qualsevol dels àmbits institucionals, socials i econòmics, segur.

Que Catalunya aporta a l’Estat espanyol un 22, 4 % del PIB espanyol, ho diuen des de el Ministeri d’Economia espanyol i és un fet que Espanya, a més de no poder-se endeutar amb un 22,4 % extra, mai podria retornar el 100 x 100 del deute, i sense acord l’entomaria sencer.

Si el divorci és amical, Catalunya assumirà indefugiblement la part del deute corresponent a la seva aportació. D’un bilió d’euros que ara deu Espanya, Catalunya n’haurà d’assumir el 22,4 %, uns 200.000 milions d’euros, xifra que segons experts en la matèria és perfectament assumible per Catalunya. Fins i tot, càlculs d’economistes internacionals, admeten que aquest deute més l’actual de 60.000 ME no farien fracassar el nou Estat, és més, diuen que en qüestió de quatre o cinc anys, Catalunya seria un dels indrets d’Europa amb un creixement per sobre de la mitja, en qualsevol dels espais tant socials com econòmics.

Seria bo pels espanyols, que abandonessin la confrontació i la judicialització de la política. Un divorci a l’americana, produiria més beneficis que desgracies. Sobre tot és podria tancar definitivament la carpeta de la catalanofòbia i construir des de el respecte mutu unes noves relacions. En cap cas desitjaríem que altres elements de confrontació fossin emprats. Aquest cop els fusells i la repressió del tipus que sigui no guanyarien. Les urnes, els vots i la legitimitat que dona guanyar electoralment, és ara l’única arma i aquesta si que és de “destrucció massiva”. El vot i l’acció de votar pot fins i tot amb les posicions intransigents, repressives i antidemocràtiques. Ens referim a la Unió Europea clar, a d’altres indrets del planeta segur que no.

Fer un pacte, dialogar i explicar als espanyols, que Espanya i guanyarà més, assumint que les coses són com són i que en democràcia s’han de respectar las majories, seria el més intel·ligent. Fer una “transició” pactada de Comunitat Autònoma a República catalana, fins i tot deixaria la porta oberta a que en un futur féssim el que molts catalans haguessin fet, temps ençà, amb demòcrates de Castella, de Galicia i d’Euskadi: “La Confederació de Repúbliques Ibèriques”. L’altra camí, el de la rancúnia, el del odi, suposarà un entrebanc per tot i el que és pitjor, hauran de passar més de dues generacions per establir estadis de confiança i entesa entre catalans i espanyols.

Espanya ha de fer la seva reflexió i triar. Tenir tot un Estat, una legislació de base franquista, una justícia ensinistrada, i la seva sobirania, no impedirà que altra sobirania, la catalana, decideixi exercir el Dret inalienable de qualsevol poble a Autodeterminar-se, i davant del que ja tothom en política preveu com un fet irreversible que Catalunya sigui el proper Estat independent a Europa, el millor seria assumir-ho i practicar allò tant sagrat que respecten tots els països democràtics: El Respecte absolut al resultat de les urnes.

0 Comments

LA VICTORIA DE "JUNTS PEL SI", SERÀ DE CATALUNYA.

25/7/2015

0 Comments

Sembla, si res no ho espatlla, que el dia 3 d’Agost el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas signarà el decret de convocatòria a eleccions el 27 de Setembre. Aquest fet, vulguin o, no serà l’iniciï d’una desconnexió, planificada i executada pel Govern d’en Mas. És de justícia, amb tots els daltabaixos corresponents, dir que ERC, també s’ha guanyat el respecte patriòtic i el reconeixement d’una acció política que ho ha fet possible.

Un pacte de Legislatura al 2012, una Declaració de Sobirania al Parlament, la Constitució de la Plataforma pel Dret a Decidir, una Llei de consultes no referendaries, un Decret contra la pobresa energètica, una ampliació assistencial als “il·legals”, la implementació del portal de la transparència administrativa i unes quantes accions “legislatives” més, han marcat el full de ruta. Un full de ruta potser no gaire mediàtic, però políticament d’una consistència i rellevància adequades, que ha posat damunt la taula totes les peces dels escacs.

Els adversaris, enemics i contraris a la independència de Catalunya, utilitzaran les “retallades, la corrupció i ser de dretes” com armes llancívoles contra els que volem la independència. Dels incompliments d’Espanya vers Catalunya no en diran una paraula. Inversions, rodalies, comunicacions, cultura, ports, aeroports, corredor, seran mots que els espanyols no inclouran en els seus missatges electorals. De la corrupció del PP a Madrid, País Valencia, Sas Illes, Galicia i la del PSOE a Andalusia, Catalunya, serà obviada i substituïda. El ser de dretes a Espanya no serà cap problema. Veure com PP i PSOE pacten i aproven decrets i Lleis contra les urnes, també seran aspectes que per art de màgia mai és recordaran. Els pactes entre PP, PSOE, Podemos i Ciutadans a Comunitats i municipis espanyols, també seran obviats.

Junts Pel Si, ha desmuntat precisament la demagògia dels unionistes. Transversalitat i compromís, són de fet les paraules màgiques que ho han fet possible. Ara ens cal però visualitzar i insistentment que la transversalitat és de primer ordre i fer-ho arreu. Ells insistiran que és la llista d’en Mas, que és la llista de les dretes, la llista perquè tot continuï com fins ara. Que hi siguin CDC, ERC, ANC, Òmnium, AMI, un seguit de forces patriòtiques i socials, més un grapat d’independents demòcrates, és un fet que per molt que vulguin no canviaran, ni tergiversaran.

Junts Pel Si, vulguin, admetin o no, és la Llista de País, transversal, on centre dreta, centre esquerra, esquerra, lliberals, demòcrates cristians i no adscrits a cap ideologia i són representats. Aquest fet extraordinari de representativitat per l’objectiu de la independència, és únic a Espanya i segurament a Europa.

La resta i lluny de la transversalitat social, són excloents socialment, i els uneix l’objectiu de la Espanya jacobina única i lluny de la justícia social. PP la dreta pura i dura i hereus del Franquisme. PSOE socialdemòcrates universals, però abans que res espanyols. Podemos invariablement d’esquerres i monàrquics ara, contraris a la casta catalana, l’espanyola queda reduïda al PP, només admeten a les seves files “oprimits i explotats”. Ciutadans, experiment per carregar-se la immersió lingüística de Catalunya, és defineix d’esquerres avui i de dretes dema, sempre que no suposi cap renuncia a la construcció de la seva nació Espanya.

Aquest és el quadre dels enemics, adversaris i contraris a la independència de Catalunya. Ells no poden sumar-se perquè no reconeixen la transversalitat de la societat. Ells són els veritables fracturadors de la societat. Ells són el que instauren la llavor de la inconsistència de la democràcia substituint el valor de la democràcia per les Lleis. De fet el seu projecte, el d’una Espanya monolítica i unitària, és el seu fracàs. El projecte transversal de Junts Pel Si, pot esdevenir l’èxit dels catalans i pot ser-ho per la senzilla raó que no serà d’uns quants, serà de tothom i de Catalunya.

0 Comments

EL 27 TINDREM DOS BLOCS, EL DEL SI I EL DEL NO. RES MÉS

22/7/2015

0 Comments

Qui pensi que el 27 tindrem varies opcions a favor de la independència i d’altres per mantenir l’estatu quo actual, amb alguna “perfomance” afegida, l’esguerra.

El 27 tindrem “dues urnes”, la del Si a la independència i la del No. Sense eufemismes, i sense matisos. Els del Si, amb un full de ruta clar i nítid, el que diu que o caixa o faixa. Els del No, amb propostes de negociació amb futurs governs espanyols, tant peregrines i inviables com la reforma de la Constitució per trobar un encaix per Catalunya a la nació espanyola.

Miquel Roca i Junyent amb la CiU de l’època i amb la seva operació reformista ho van intentar, el resultat, Zero Diputats per reformar Espanya i la seva Constitució, els espanyols van confirmar que res i si venia de Catalunya menys. De fet el tàndem espanyol del PP + PSOE, fa inviable cap reforma, si és que en volguessin.

Podemos i el seu líder Pablo Iglesias, sap que defensar el dret a decidir dels catalans, li suposa un cost en termes electorals inassolibles. De fet, i no és cap sorpresa Don Pablo té dos discursos, l’espanyol per pactar amb el PSOE on convingui, amb l’afegitó ara ser més borbó que els monàrquics, i dient allò tant espanyol de que el que hagi de ser ho han de decidir tots els espanyols, i el de Catalunya, d’esquerres, contra la casta, però només una encarnada per la figura del President Mas. De fet és l’enemic a batre, exactament com diuen Rajoy, Sánchez, Camacho, Rivera, Iceta, Colau, Usabart, Herrera, Camats, Coscubiela i ara l’Espadaler.

El bloc del No, és nítid. Cap subterfugi pot amagar el seu objectiu. “Que Catalunya formi part d’Espanya i de la seva espanyolitat”. Qui en forma part, tot i que de moment sembla que la unitat és impracticable per ells, és hores d’ara clar i català. Són els que volen autonomia, fins i tot reduïda, els que volen ser espanyols i dependre de la legalitat espanyola. Són els que volen amagar sota propostes de negociació impracticables avui demà i sempre, que amb el que tenim podríem fer via per millorar. Són els que neguen l’espoli permanent i la recentralització de competències que representa el que sempre han volgut construir una única nació, Espanya.

El bloc del Si, també nítid, és representat per la llista de País amb el nom de “Junts Pel Si. Aquest bloc, no enganya, diu el que volen fer, com volen fer-ho i que tot dependrà del resultat de les eleccions autonòmiques reconvertides en plebiscitàries.

És innegable que la voluntat dels de Junts Pel Si, és com dèiem, de caixa o faixa. És de desconnexió amb Espanya i el seu Estat. És de construir un nou país, amb les coses d’abans aprofitables i amb les de nova fornada. És del Junt Pel Si, ho volen tot per fer de Catalunya la Dinamarca del Sud. Som els del Si els revolucionaris moderns, capaços de practicar la unitat per un objectiu inicial la independència de Catalunya, fer-ho democràticament, i fins i tot proposar com ha de ser en el futur Catalunya. Aquest bloc, el del “Junts Pel Si” és el de la independència. L’altre és el d’Espanya.

0 Comments

JUNTS PEL SI.

21/7/2015

0 Comments

Junts pel Si

Era la fi d’un dia prou calorós com per suar, tot i que a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya, era el de menys. L’emoció, una certa transgressió i el desig d’escoltar el que feia temps esperàvem, superava una xafogor enganxifosa. Tothom, periodistes, convidats, els que no representen res més que a si mateix i fins i tot quatre turistes encuriosits, restàvem impacients esperant que tot comences.

No reproduirem el que van dir Oriol Junqueras, Artur Mas, Muriel Casals, Carme Forcadell i Raül Romeva, els mitjans ho han fet abastament. El que volem és magnificar l’acte. L’escenari, el Museu de la nostra Historia i com no Barcelona, que van ser testimonis d’una nova forma de fer política, política amb majúscules, on s’ha estat capaç de cassar generositat i patriotisme.

Determinació, un full de ruta i un programa pels dies futurs al 27, si guanyem, van ser els eixos del perquè de tot plegat. “Junts pel Si”, no només és el nom d’una candidatura pel 27. Va més enllà. Fins i tot ens atrevim a dir que de CDC i de ERC. La confluència de l’objectiu d’alliberament nacional i l’esquelet d’un programa social i constituent, albiren un futur prou engrescador, com per pensar amb uns estadis impensables no fa gaires dies.

Ahir els nostres representants, els que lideraran la llista del “Junts pel Si” van demostrar que tot és possible i la seva il·lusió, la seva moral de victòria va tenir un traspàs directe als que hi érem. Ens van encomanar les ganes de triomfar, pels que ja no hi són, pels que hi som i pels que vindran, per tothom sense exclusió.

Alguns fins i tot ho varem celebrar amb una copa. En cap cas és podia defugir celebrar, que tenim llista, que tenim unitat i el que és més importat: volem guanyar la llibertat dels catalans i Catalunya.

Postdata; Per guanyar el 27 cal treballar i de valent els adversaris ho faran. Aquesta oportunitat no és presenta cada dia, ni cada any ni cada segle. El 27 ni un vot per la independència a casa i tots a “Junts pel Si”.

0 Comments

SENSE INDEPENDÈNCIA NOMÉS TENIM DEPENDÈNCIA.

19/7/2015

0 Comments

Ens ha costat deu i ajuda arribar a la “Llista de País”. Per fi la societat civil, ANC, Òmnium i l’AMI i CDC més ERC, i d’altres que si van afegint, han estat capaços de fer el que una gran majoria volia, practicar allò tant sensat de la “unitat”per guanyar.

Només ens ha quedat un flanc per cobrir. El “radical”, el de la lluita aferrissada per canviar el model social. El mon del independentisme que vol fer d’aquest 27 de Setembre el Referendum que Espanya ens ha prohibit fer, té un petit segment social el de la CUP, que tot i estar compromesos amb la llibertat de Catalunya, no accepten ni entomen, que la fem entre tots. El que no deuen saber, és que ho hi som tots, ho no hi tenim res ha fer. La CUP no vol ser crossa de “la dreta”. Tampoc de ERC. Diuen. El seu tacticisme infantil i poruc els impedeix estar al costat d’aquells que avui proposen el fet més revolucionari dels darrers 40 anys, trencar amb Espanya i el seu Estat.

Els de la CUP, segur que després del 27 seran uns aliats tàctics del procés constituents, però com diu el President Mas, només ho poden ser de debò aquells que també entomen responsabilitats de govern i institucionals el que duri el procés.

El 27 a de ser el plebiscit definitiu i perquè ho sigui vol dir que la llista unitària encapçalada pel Romeva ha de guanyar per majoria absoluta d’escons i si pot ser, amb nombro de vots. La Llei de Hondt a l’hora de repartir escons, determina que és imperatiu que el vot útil per la independència i sentint-ho molt ha d’anar imperativament a la Llista de País.

Els de la CUP, com tota opció política, poden fer el que vulguin, però si existeix coincidència en l’objectiu per la independència, no entenem que avant posin la seva estratègia de partit, renunciant a l’ unitat per guanyar. Sobre tot perquè si guanyem, ells els de la CUP, els anit sistema, els indignats, tindrien amb una Catalunya lliure tots els mecanismes democràtics per si així ho volen els catalans guanyar. Amb Espanya i la dependència la CUP no només no seran actors de primer ordre, sinó que coneixen el que són i volen els espanyols, si perdem el 27 ni la CUP, ni CDC, ni ERC, ni la ANC, ni Òmnium, ni l’AMI, ho tindran fàcil, i per descomptat els de la CUP tampoc.

0 Comments

<<Previous

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

March 2024
February 2024
January 2024
December 2023
November 2023
October 2023
September 2023
August 2023
July 2023
June 2023
May 2023
April 2023
March 2023
February 2023
January 2023
December 2022
November 2022
October 2022
September 2022
August 2022
July 2022
June 2022
May 2022
April 2022
March 2022
February 2022
January 2022
December 2021
November 2021
October 2021
September 2021
August 2021
July 2021
June 2021
May 2021
April 2021
March 2021
February 2021
January 2021
December 2020
November 2020
October 2020
September 2020
August 2020
July 2020
June 2020
May 2020
April 2020
March 2020
February 2020
January 2020
December 2019
November 2019
October 2019
September 2019
August 2019
July 2019
June 2019
May 2019
April 2019
March 2019
February 2019
January 2019
December 2018
November 2018
October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili