Certament i com que la bola de vidre la tenim al taller, a dia d’avui ningú és capaç de predir el resultat del 27. Però el que si que podem i n’estem fermament convençuts, és d’asseverar que Catalunya més d’hora que tard, serà un Estat i País independent.
No reconèixer el paper determinant dels vells i nous espanyols, de la transició, seria un menyspreu innecessari. De fet i en termes històrics, el reconeixement serà generalitzat, sens dubte. Els espanyols que han controlat la volguda i temible transició, per allò del soroll de sabres, hauran estat els responsables directes i gairebé únics de la mort de la Espanya decimonònica i jacobina.
No saber exactament quan, ara ja és el de menys, que Catalunya serà lliure del mandat i decisió espanyol, ja és un fet irreversible. Viure en democràcia ja les té aquestes coses.
De fet ni els guanyadors d’una guerra innecessària i hereus d’una dictadura, més els àvids i neguitosos per instaurar un nou estadi de coses al “regne d’Espanya”, van ser capaços de fer, proposar i construir des de la generositat i el perdó un nou futur. Tot va ser un frau, on tot semblava que canviaba per que tot quedés com sempre.
Els franquistes volien la seva Nació i el control de la sobirania nacional, l’espanyola, a canvi, unes quantes concessions administratives i un petit reconeixement a la diversitat sempre anomenada “peculiaridades regionales”. Els que van fer possible la transició, uns perquè la controlaven i els altres perquè la legitimaven, mai van pensar, ni uns ni altres, que les coses arribarien on som ara.
La culpa és negre i ningú la vol, segur. Però ven mirat les responsabilitats del perquè de tot plegat, i malgrat el que diu la Llei de Murphy, sempre és poden adjudicar. La guerra civil, va existir, per unes condicions objectives i subjectives, però sobre tot perquè un General, Francisco Franco, va liderar un cop d’Estat contra la democràcia i la legalitat republicana, sense ell, res hagués estat possible. Sense Hitler i Mussolini tampoc. Ara som on som no pel caprici d’un President, ni d’un Govern ni d’un partit, sinó pel fet d’haver-nos trepitjat la dignitat que encara ens quedava després d’una transició i una monarquia imposades. Un Tribunal espanyol, de cop, i amb la seva sentencia, ens deia que ni som poble ni som res més que uns espanyols. De cop, el somni per construir la nova realitat del 78, és va esvair i els catalans varem despertar d’un somni que mai va existir.
La petitesa dels espanyols de soca-rel, els ha impedit fer-se una pregunta, la pregunta. Com és que els catalans i després de tres segles (300 anys), malgrat Decrets de Nova Planta, monarquies borbòniques absolutistes, dictadures varies i guerres incloses, no han aconseguit anorrear ni el català ni Catalunya. Tant senzill i obvi al mateix temps, perquè som un poble amb una llengua que és traspassa de pares a fills, perquè tenim una Historia i sobre tot perquè sempre hem mantingut la voluntat de ser.
Espanya i els seus constructors, una vegada més i després del pacte del 1978, ens mostren la seva cara. Dura, impenetrable. La cara centralista, la de jo mano i decideixo i la resta a obeir. Res a fer, ni amb Espanya ni els espanyols que ni volen ni poden ser altra cosa. Ells no en saben de barreges multi ètniques. Ells no accepten altres valors que no siguin els seus. Ells avant posen la imposició per sobre dels acords. Ells només volen i pretenen fer una única Nació, uniforme, injusta socialment i amb ciutadans de primera i de segona.
Ara i d’aquí al 27, el que més escoltarem és el missatge de la por i l’amenaça. Sobre tot qui més rebrà serà el President Mas. Combatre aquests missatges ens serà impossible amb els mitjans de que disposem. Però tenim l’arma que els pot “destruir”, el vot. Si aquest 27, Junts Pel Si, guanya, per majoria absoluta i si pot ser amb el nombro de vots, Espanya, el seu Estat i el seu poder mediàtic i polític s’ha l’hauran d’embeinar, i això només depèn de nosaltres. Com diu en Romeva aquest cop ens ho juguem tot, o caixa o faixa. Fins i tot i si perdesim o no tinguesim les forces adequades, avui no però demà, Catalunya serà un país lliure perquè la mateixa inèrcia dels fets democràtics i generacionals ho faran posible i quan passi serà un fet irreversible
RSS Feed
