Tothom s’ha de guanyar la vida, cert. El que passa és que alguns per guanyar-se-la és venen fins i tot l’anima.
Els tenim que sense cap tipus d’embut han fet del seu posicionament polític, ideològic i públic, un camí sense retorn. Salvador Cot, Vicent Partal, Joan Carretero, Quico Sallés, Xevi Xirgo, Jaume Oliveres, Francesc Canosa, Salvador Cardús, Enric Canela, com exponents públics són l’avantguarda de tot un estol de patriotes que han decidit fer públic el seu amor per Catalunya i per la seva independència.
Després en tenim que en nom de “l’objectivitat i neutralitat”, exerceixen de veritables factòtums de la negació, a vegades interessada i altres cops per desconeixement de la realitat social. Barbeta, Nadal, Foix, Burniol, Espasa, Nebrera, Franco, i d’altres, són també els que representen l’ambigüitat ideològica. Són els que en tenen prou amb un plat de llenties. Són els que sobreviuen a qualsevol regim. Són els incombustibles i capaços d’ubicar-se on més escalfa el sol.
Uns se la juguen. Són els que saben que si perdem aquesta guerra ho pagaran i amb escreix. Són els que practiquen la dignitat diària amb les seves actituds i les seves propostes. Són els indicats per opinar, ho fan obertament i sense por. Tot per proposar-nos i per dir-nos que si ells se la juguen surtin de l’anonimat, també ens desmanen, que la resta ho fem.
Els altres ens mostren la cara més lletja dels que només saben viure dins la incontinència ignorant del poble. Són els que exprimeixen un tipus d’anàlisis per afavorir interessos espuris i sempre en contra dels més elementals supòsits democràtics i dins de la objectivitat més acurada.
Els que van tirant i molt sovint en "condicions llastimoses", ens mostren que no tot són euros. Tenir valors de país, socials, històrics ens conformen una forma de ser. Tot plegat per poder demostrar el que som i millorar el que som ara no te preu, ells no ni posaran mai.
Els que és venen l’anima per mantenir el seu estatus, ara tenen un greu problema. Espanya sempre ens ha volgut per exprimir-nos i les proves són tant evidents, que ni aquells que defensen la pertinença de Catalunya a Espanya poden ara defensar-ho i com ho fan és des del més absolut desvergonyiment. Son aquells que amb una bona soldada ja en tenen prou.
Volen acabar amb la nostra llengua. Volen acabar amb l’autonomia dels Ajuntaments. Volen acabar amb la descentralització autonòmica. Volen acabar amb la nostra historia. Volen acabar amb tot allò que signifiqui pertinença a Catalunya. Volen acabar amb els catalans. Els que a cor obert han diu que prou, ho fan convençuts i amb raons. Els que s’han venut l’anima, cada dia se’ls hi fa més costerut defensar que amb Espanya Catalunya te futur. Ara el que toca, és que quedin prou desemmascarats per tal que tothom els hi vegi el llautó i la peça que gasten.
Uns se la juguen per sentiments patriòtics i altres ho fan perquè s’han venut l’anima, i ates que les posicions cada dia són més irrenunciables, després que cada escú aguanti la seva espelma.
El temps de les ambigüitats, el de les terceres vies s’ha exhaurit. Ara i per molt que ens ofereixin els espanyols, és temps de principis i de dignitat.